Espanya hauria de fugir de la prepotència que ha assolit amb una Catalunya feble

Retrobar el nord de la mà del catalanisme polític

Santi Capellera i Rabassó*periodista

Un país pot anar endavant per mèrits propis, i és el cas d’Espanya durant les últimes dècades. Pot anar endavant també perquè hi ha factors exteriors que l’ajuden i és també el cas d’Espanya. I un país pot tenir perspectives positives per diversos motius de conjuntura història i generacional, de pes cultural, de presència en el món. També és el cas d’Espanya. Però un país també pot autoliquidar les seves bones perspectives si es deixa dur per l’arrogància i la fatxenderia, per la facilitat i la no exigència, per l’afebliment de valors cívics i morals, pel to sectari i acarnissat de la seva acció pública. O per no respectar parts importants de la seva població. I aquest, infedectiblement, també és el cas d’Espanya.

Des de fora de Catalunya poden dir que el projecte que s’ha interromput és el de Catalunya, no el d’Espanya. I pensar que de Catalunya l’únic que els cal és el 9% del seu PIB (60 milions d'euros diaris de dèficit fiscal), i que si fan soroll no en facin massa. Però han d’anar en compte. Perquè només amb això hi ha moments que pot ser que Espanya sigui ingovernable. Només amb això perd bona part d’un dels seus motors. Només amb això Espanya perd un dels seus elements d’estabilització. I l’eufòria espanyola de fa quatre dies –i encara per alguns d’avui mateix– no pot fer perdre de vista que Espanya és el país campió d’Europa d’atur, i ho serà més encara, i amb una molt baixa millora de la productivitat, i que hi ha un general desprestigi de les institucions que afecta, fins i tot, una cosa que hauria de ser tan bàsica pels qui diuen tenir “sentit d’Estat” com el Tribunal Constitucional, i que té uns hàbits polítics de gran confrontació, d’acarnissament, i que ara mateix hi ha un Govern captaire i desconcertat.

Espanya és un gran país, i ha progressat molt. Però no li sobra res del que té. I no pot prescindir del grau de confiança que hi ha d’haver en un país per anar endavant. No pot banalitzar temes importants. Ni pot jugar amb conceptes d’alt valor ètic i polític com per exemple el de solidaritat i altres aspectes, que desperten innecessàriament sensibilitats i greuges comparatius inexistents. No pot fer trampes conscientment de que les està fent, per mantenir a tota costa la cohesió territorial, amb sempre els mateixos agreujats, que al damunt han de passar per poc solidaris.

Per això el catalanisme polític transversal, el que ha portat el timó del país durant un quart de segle, no ha deixat mai -i sobretot en aquests set anys d'experiments estranys en la governabilitat de Catalunya- de tenir les alarmes enceses de tot això que que esmento.

L'objectiu del catalanisme i la seva base intel·lectual, cultural i de sentiment d'aquest catalanisme, ha estat la defensa i afirmació d’una personalitat col·lectiva catalana i de Catalunya. Durant molt de temps es va dir que era el fet diferencial, una expressió ara no tan freqüent. Però que continua tenint tota la validesa. Perquè si del que es tracta és de defensar Catalunya, és perquè té una personalitat pròpia. I si té una personalitat pròpia és que és diferent. Una personalitat basada en la llengua, la cultura, la història, les institucions, el dret civil, un sentiment de pertinença i una voluntat col·lectiva manifestada repetidament a través de la història. El nacionalisme català defensa, doncs, la catalanitat del país i la capacitat de poder crear, sobre aquesta base, un país d’alta qualitat social, cultural i humana. I ho fa convençut que un país no pot potenciar el progrés col·lectiu i individual si no té ben consolidada, reconeguda i garantida aquesta personalitat pròpia i la capacitat d’actuar al servei de la seva gent.

Avui Espanya torna a ser un estat molt centralitzat políticament, administrativament i econòmicament. I el més homogeni possible. El fet col·lectiu català –que sempre els ha fet molta nosa– no el poden liquidar en pocs anys, com han escapçat molt seriosament el sostre autonòmic en un tres i no res, perquè no és només un fet jurídic o administratiu, sinó també polític, cultural, de sentiment i de consciència. Però ara tornen a creure –després d’uns anys de recuperació catalana– que potser estan novament en condicions d’anar arraconant Catalunya i d’anar-la seccionant greument. Especialment arran de l'afebliment polític que han generat els mandats tripartits dels darrers set anys.

Aquesta és una batalla de tots els que ens estimem aquest país, i que requereix tenir clars els objectius bàsics, com ara el de mantenir la personalitat de Catalunya. No per a fer-ne una peça de museu, sinó perquè pugui seguir sent un poble sòlid, creatiu, integrador i cohesionat, capaç de fer servei a tota la seva gent. Un poble que mantingui els seus elements bàsics d’identitat, com són la llengua pròpia i una cultura de qualitat vinculada a aquesta llengua. I un poble, per tant, que disposi dels elements competencials i financers necessaris per a dur a terme aquesta tasca, i moltes altres.

Hi hauria molts aspectes per abordar en aquest context, que evidentment depassen l'espai d'un assaig periodístic, però em voldria centrar en els temes de la llengua i el del finançament com a pilars bàsics de Catalunya com a poble i societat, encara no resolts de manera satisfactòria.

La legislació ha de donar al català aquella consideració que en la pràctica no el deixi en una situació d’inferioritat pràctica i social i que per tant faci molt difícil la seva acceptació per part de tots els ciutadans de Catalunya. No és perquè sí que segons l’Estatut el català no és només llengua oficial de Catalunya, com ho és el castellà, sinó també llengua pròpia. És a dir, la que confereix personalitat pròpia a Catalunya. O hi contribueix en gran mesura. És a dir, el legislador –i la voluntat del poble català– ha conferit a la llengua catalana una consideració especial perquè és ella, i no l'altra, el castellà, la que és la base de la personalitat pròpia de Catalunya

El tema del finançament segueix sent insuficient malgrat els acords dels anys 90 i de 2001, i malgrat el sistema que s’ha establert arran de l’Estatut, Catalunya segueix en una situació d’escanyament. I si això continua com ara, tindrà una repercussió general molt negativa sobre l’ensenyament, la sanitat, els serveis socials, la policia, la justícia, la recerca, la cultura. I també sobre el desenvolupament econòmic com per exemple la indústria, l’agricultura, les infraestructures, etc., per citar només algunes de les àrees que avui ja resulten greument afectades. Catalunya ha de tornar a confiar en el catalanisme polític per portar el timó del país cap a bon port. Una bona part dels seus ciutadans ja en són absolutament conscients, però en queda una altra que encara es refia de promeses vanes de venedors de fum de tota mena.

Ens ha deixat un geni, un pensador, un home sensible, un naturalista

Panikkar, un savi, un amic, un amant de la natura

Santi Capellera i Rabassó*periodista 
El passat divendres 3 de setembre va tenir lloc al Monestir de Montserrat la cerimònia de l'enterrament del filòsof català Raimon Panikkar, per qui personalment sentia un gran afecte i una gran admiració.
Vaig tenir l’oportunitat de conèixer Panikkar durant la seva col·laboració als Matins de Catalunya Ràdio, quan el conduia l’estimat company Antoni Bassas, per qui el filòsof català d’origen asiàtic tenia veritable passió. Bassas era “la intel·ligència, la tolerància i el que haurien de ser i com s'haurien de comportar tots els periodistes”, m’havia confessat Panikkar sense que li tremolés el pols.
Panikkar era el pensador del nostre país per antonomàsia, el més reconegut a nivell internacional. Sempre va defensar i promoure el diàleg intercultural i era considerat un pont entre Orient i Occident. Les religions diferents dels seus pares i el fet de viure en diversos punts del planeta com són Itàlia, els EUA i l'Índia van afavorir el seu missatge tolerant i de defensa de la pau i el diàleg. Afirmava sovint que va marxar d'un país cristià, va descobrir l’hinduisme i va tornar budista sense deixar de ser cristià.
Va néixer a Barcelona l’any 1918, i va tenir una vida molt plena. Tot i que de jove va ser ordenat sacerdot i va arribar a ser membre de l’Opus Dei, va deixar la institució catòlica als anys seixanta, poc després de viatjar a l’Índia per primera vegada i per retrobar les seves arrels. S’hi va quedar durant quaranta anys.
També va viure als Estats Units durant una dècada, però actualment ja feia més de vint anys que va decidir d’instal·lar-se a Tavertet (Osona), on va constituir la Fundació Vivarium, que dirigia.
Panikkar parlava una dotzena de llengües, i va publicar més de vuitanta llibres. A més de la Medalla d’Or al Mèrit Cultural, va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya el 1999; l’any 2000 va rebre el títol de Cavaller de les Arts i les Lletres del govern francès, i el 2001, el govern italià va atorgar-li la Medalla de la Presidència de la República.
Com amic que sóc amic de la família, el traspàs de Raimon Panikkar s’ha sumat al meu dolor personal per la pèrdua de la meva mare el passat 8 de juliol.
Aquest 2010 per a mi ha estat un any de grans pèrdues, ja que m’han marxat dos amics més, i també la meva estimada gosseta beagle Coco, que va morir l’11 de febrer, encara que em queda el seu company, en Bruno, un altre congènere seu, que comparteix la meva vida i que s'ha estat quatre anys a Menorca, mentre he exercit el periodisme a l'illa.
Panikkar era un gran amant de la natura en general, i d’aquests petits grans éssers, els cans, que ens donen estimació desinteressada, ens defensen i ens són lleials, i ens mostren pertot la seva intel·ligència. Éssers simples que sovint acompanyen grans homes, com ara Raimon Panikkar. Adéu amic savi!

Si algú diu que l'endemà de les eleccions catalanes, si guanya, proclamarà la independència unilateral de Catalunya, és difícil de creure

Els venedors de fum de Solidaritat Catalana

Santi Capellera i Rabassó*periodista

“Solidaritat Catalana, la nova força independentista que vol assolir la sobirania de Catalunya sigui com sigui i amb rapidesa després dels comicis catalans que es convocaran pel mes de novembre, i que sembla ser que pretenen guanyar, és una farsa inventada i improvisada en poc temps i pocs fonaments”, segons un informe publicat per Catalunya Lliure,

http://catlliure.wordpress.com/2010/08/29/la-farsa-de-solidaritat-catalana que assegura que la finalitat de la formació és l'autopromoció de personatges sortints d'altres partits i institucions, que es volen enlairar i, a l'empara del sentiment de molts catalans, aconseguir tenir llum política pròpia.

El notari sobiranista, Alfons Lópèz Tena, procedent de CDC, Uriel Bertran, procedent d'ERC, i Joan Laporta, procedent del Barça, són els pilars d'aquesta nova formació que, si en principi va engrescar les ales independentistes de totes les formacions nacionalistes, ara cau en picat per culpa dels mètodes i les formes emprades pels citats promotors .

Tot això mateix que diu aquest article informe ho he constatat personalment, com a periodista -o si més no això era el que em pensava abans d’alguna pregunta il·luminada-, que truco, pregunto, llegeixo, m’informo, investigo…faig la meva feina, crec, per la qual cosa he exposat raons contundents com aquestes de més amunt en diversos mitjans, i m’he permès de dubtar dels venedors de fum i d'altres farsants.

Aquest il·luminat “implicat” al que em refereixo va gosar preguntar-me fa poc al Facebook: “però Santi, tu ets o no ets periodista?”. No vaig acabar d’entendre la qüestió, i evidentment no em vaig molestar ni a respondre. No sabia ben bé si volia que li donés el meu número de col·legiat, de sindicat o que li aportés directament el títol de la UAB. Però vista aquesta interessant (i em temo que molt verídica) publicació de Catalunya Lliure, em permetré deixar clar que preguntar a un periodista en actiu si ho és, és sinònim de tres possibilitats: o de ser estúpid, o de no assabentar-se’n de res, o de fer-se l’orni, que pel que ens ocupa, no sé exactament quin és el cas. Els periodistes, per vells i per diables, veiem abans que ningú altre els farsans i les farses. I això, sembla ser que no acaba d’agradar a algunes i alguns, que amb els seus projectes polítics d'alta velocitat van directament a en orris, i volen convèncer la resta del proïsme que els segueixi cap a l’abisme segur. Quan el diable, sovint, sap més per vell que per diable.

La meva opinió es que precisament per l’afany de trencament amb les imposicions espanyoles que té una bona part del país, no s’ha d’enredar la gent que el manifesta amb falses promeses, perquè quan aquests que prometen i juren la independencia immediata del país i estructures polítiques obertes, no ho puguin complir (com ja comença a ser el cas), la sensacio de buidor, desencís i d’engany de la massa dels seus votants sera tal, que cap d’ells mai mes no creurà en res ni ningú. Precisament perque percebran, en uns, vicis del poder establert, rutines i mètodes caducs. I en els altres, en els que van dipositar la confiança, falses promeses i mentides en benefici propi, cosa que pot representar una involució del sentiment independentista, precisament per falta de fe en cap projecte.

Potser hi ha cansament dels partits amb representacio parlamentaria (cosa a la qual aquests dos inoperants tripartits que han governat els darrers set anys Catalunya han ajudat a forjar de manera ineluctable), pero quan a CDC son reacis a voler prometre coses semblants, i diuen que cal anar a poc a poc i començant la casa per la base, demanar el concert econòmic i el canvi de la Constitució amb acords polítics, van els enganyats (o els que en resultaran, n’estic segur) i s’els carreguen de cap a peus, per gaudi dels enganyadors (aquells que diuen que van de peus a cap!) que deuen pensar: “no els podrem donar el que els hem dit, ni aconseguir el que els hem promès, pero els haurem utilitzat per fer un canvi en favor nostre”, queda molt clara la maniobra. Que es la mateixa que ja van portar a terme ERC, PSC i ICV en formar el tripartit, i no permetre governar qui havia guanyat (com sempre) les eleccions, CiU: “marxa d’aquí, que m’hi posare jo, i ho fare pitjor que tu”. Aquesta ha estat la realitat per dues vegades.

Per això constato Solidaritat Catalana sectaria i prepotent (a en Joan Carretero de Reagrupament no li han donat ni aigua, i ja veurem si tot plegat no acaba com la junta del Barca, barallats per qui talla el bacallà amb el ganivet més gros, amb gent marxant esfereïda per la porta del darrere), i ja denota aquests tics poc donats al pluralisme.

Pregunten alegrement i en públic a un periodista si és periodista, perquè senzillament el que escriu no els agrada. Com si un periodista no pugués opinar el que percebi com a professional, però també dir-hi la seva com a ciutadà que és. Però què és això? el goulac? o el més pur estil Berlusconi? A mi, sincerament, no m’enganyen. Ni com a periodista, ni com a independentista, ni com a votant. Soc massa vell, i massa diable per comprar fum de sofre a un preu tan alt. I permetin-me la llicència