divendres, 22 de maig de 2009

Si no salvem el català nosaltres, ningú no ho farà


Defensem la llengua i el país, perquè encara és cosa nostra
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Tal com afirma molt encertadament l'expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, i en relació a un article al meu entendre molt dissortat i ple de ràbia i d'odi que no té altra justificació que la del fet xenòfob, publicat per Victoria Prego a El Mundo el dia 19 d'abril passat (encara que molt bo pel que diu i pel com precisa el que diu), ja fa més de dos anys que es veu a venir que les coses aniran per on diu el redactat d'aquest article. I si és així el resultat final de tot el procés haurà estat negatiu per a Catalunya. Però podria ser ben bé que la mentalitat dominant a Espanya –centralista, uniformitzadora i a la qual la diferència catalana sempre ha irritat especialment– no en tingui prou amb això i decidís que ara és el moment d’acabar amb aquesta estranya circumstància lingüística, cultural, política i de mentalitat que és Catalunya, i també del país com a nació diferent de l'espanyola o castellana.

Això passaria per accentuar el mal tracte econòmic que rep Catalunya, per fer encara més que en aquests moments més políticament provincial la Generalitat; per dificultar la política d’integració al nostre país de la immigració i d'adaptació i comprensió cultural d'aquesta. Però també, i molt especialment, per posar en marxa una política d’ofec del català com a llengua que agrada a molts dels nouvinguts, que es posiciona i que és utilitzada per moltes persones cada dia. I aquest avanç i normalitat, que té la base en l'escolarització i en la immersió lingüística en català, és el que no suporta, de cap manera, la caverna.

Aquest fet és més fàcil avui que fa vint anys, tant per la proliferació i gran accessibilitat de mitjans de comunicació de tota mena i de tot arreu, com per la massiva i molt diversa immigració que tornem a tenir. I no es pot descartar que el Tribunal Constitucional també en això estrenyi el marge de què ara disposa el català a l’Ensenyament i a l’Administració. Això podria tenir efectes molt negatius, però no es pot, de cap manera, descartar perquè –repetim– forma part d’un projecte vell de fa segles, que molts coneixem sobradament, a més de ser conscients que, com en el cas de Victoria Prego, en aquests moments hi ha gent de fora de Catalunya que pensa que finalment aquest vell somni, d'esborrar-nos i de deixar-nos com un testimoni poc més que folklòric, es pot fer possible. Perquè hem de ser conscients que aquells que abans ho pensaven però no ho deien, avui ja han perdut tota vergonya. I els que sempre havien esperat l'ocasió, pensen que en això, com en altres aspectes, ara és el moment "de ponerles en su sitio".

Si, efectivament, la sentència del Tribunal Constitucional fos també en aquest sentit, una agressió contra l’Estatut de Catalunya i la nostra identitat, caldria que Catalunya, i de retruc els altres territoris de parla catalana com les Illes Balears, fossin capaços d’expressar dignament i fermament el seu rebuig, i de proposar-se defensar amb més energia que mai la pròpia llengua. Políticament i institucionalment, per començar. I en els mitjans de comunicació i a l’Ensenyament. I a l’Administració. Però molt principalment en l’ús social i particular.

És a dir, cal que els catalans –i molt especialment els catalanoparlants de tots els territoris– defensin amb molta més energia el català, l’ús del català. I cal dir –i sap greu i alhora alarma– que en això molts catalanoparlants no tenen el tremp necessari. No el tenen per usar el català en el tracte corrent. Si el català no es parla més més al carrer, a les oficines, al comerç, al transport públic, a tot arreu, no és perquè molts castellanoparlants hi posin traves. O hi siguin hostils. Sinó perquè molts catalanoparlants, per poc que notin una mica d’accent no català en l’interlocutor o el color o el rostre els facin pensar que no és d’origen català, deixen de parlar-li en català encara que ell el parli bé o relativament bé, o encara que simplement l’entengui i l'accepti amb naturalitat. I així mai no integrarem la gent que ha vingut de fora ni salvarem el català.

Sempre, des dels anys 20, els defensors d’una Espanya homogènia i d’una Catalunya descatalanitzada, sense cohesió i sense bona convivència, han confiat que la immigració els faria la feina. Es varen equivocar aleshores, es varen equivocar a la segona meitat del segle XX i ara, tots els que ens estimem de cor la nostra llengua, hem de fer que s’equivoquin de nou. Però no ho aconseguirem sense convicció i sense una actitud de fermesa. No ho aconseguirem sense tremp. I sense consciència d’identitat, de la nostra identitat i no pas de la que ens volen imposar el uniformitzadors.

Si volem seguir essent catalans, valencians o balears, cal que el català sigui fort a Catalunya i a la resta dels territoris de parla catalana. No tothom parlarà català, però ha de ser parlat per molts i entès per una molt gran majoria. Si no és així Catalunya com a poble es dissoldrà. La vella aspiració de Quevedo ja al segle XVII –"que no haya piedras en los campos, ni catalanes"– s’haurà fet realitat.

Que això torni o no a fracassar com va fracassar aleshores, com va fracassar després de l’Onze de Setembre del 1714 i amb Carles III, com va fracassar al segle XIX, com va fracassar amb en Primo de Rivera i amb en Franco, només és cosa nostra. Amb dificultats creixents, sí, però encara és cosa nostra. Encara, i sortosament en aquest cas, depenem en gran part de nosaltres mateixos.

Però a condició que tinguem caràcter i tremp, és a dir, que no tinguem complexos ni timidesa, i que comprenguem que la llengua és un component bàsic de la nostra personalitat, de la nostra societat i del nostre futur a curt i llarg termini. Per això com a periodista i com a català, em faig ressó de les paraules i de l'encertat pensament que te en aquesta problemàtica, sempre latent però ara excepcionalment, l'expresident català, d'un dels grans impulsors de l'avenç de la llengua i la cultura catalanes durant els seus 23 anys de mandat, i també un precursor del progrés econòmic i social i de l'enteniment i diàleg de Catalunya en relació a molts altres territoris. Cosa que va aconseguir per la seva talla d'estadista, i per ser no solament un polític, sinó un dirigent assenyat i un líder indiscutible que estima Catalunya en tots els seus vessants. I ho puc dir de primera mà perquè treballar sis anys molt prop seu no va ser poca cosa.

divendres, 15 de maig de 2009

Els atacs desvergonyits dels totalitaris (publicat al Girona Notícies, Es Diari, Opinió Nacional el 16/05/09)



Territoris, conceptes i reivindicacions lingüístiques
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Mentre a llocs com al País Valencià es qüestiona la unitat de la llengua, i a les Illes Balears els senyorets facultatius forans, recolzats absolutament per formacions espanyolistes com Ciudadanos, PP i UPyD, ens neguen la possibilitat de poder-nos dirigir a ells en la llengua pròpia del país per no voler-se "esforçar" a aconseguir un certificat de nivell graduat escolar en dos anys, al Principat els professors surten de polleguera perquè les hores de català a les escoles són reduides de manera constant, malgrat les moltes reivindicacions populars i sectorials.
La reducció d’hores de català a les escoles ha indignat el professorat d’aquesta matèria. Ara fa uns mesos més de cent escriptors van signar un manifest en defensa del català al Batxillerat, i avui, quan sembla que la LEC passa pels darrers trams parlamentaris, els professors tornen a les reivindicacions amb el suport d’entitats com Òmnium Cultural i Plataforma per la Llengua. La reducció d’hores lectives de català que propugna la nova LEC ha posat en peu de guerra el professorat català de secundària. Tant és així que des del Sindicat de Professors de Secundària (SPS) s'ha constituït una plataforma per denunciar aquest fet i pressionar la Conselleria d’Educació de la Generalitat de Catalunya per tal que se’n retracti. La Plataforma de professors en defensa del català és un òrgan que conjuntament amb Plataforma per la Llengua i Òmnium Cultural posa sobre la taula les reivindicacions del professorat respecte d'aquest aspecte del nou pla d’educació, per a poder aconseguir recuperar el tracte de l’assignatura de Llengua i literatura catalanes com a matèria troncal. Els professors es queixen que fins ara cada setmana impartien tres hores de català, i que ara els obligaran a fer-ne només dues sense modificar el programa ni canviar els llibres. Asseguren que menys temps no els permet d’explicar-ho tot, cosa que fa que els alumnes puguin arribar mal preparats a la selectivitat. El problema és que l’única manera que hi haurà de fer-los aprovar l’assignatura de català serà posant exàmens massa fàcils. Passar de tres a dues hores a la setmana representa una pèrdua anual d’unes cent hores de docència de llengua cada curs tenint en compte els dies festius i d'exàmens.
De moment la xifra d'adhesions al Manifest en defensa del català al Batxillerat presentat el juny de l'any passat ha estat important, perquè s'hi han afegit més de cent escriptors, més de trenta professors universitaris i uns cinc-cents professors de secundària. A banda de la celebració d'aquest acte, la intenció de la Plataforma és enviar una carta al conseller d'Educació, Ernest Maragall, per mostrar el seu desacord i demanar-li que reconsideri la reducció d’hores de català.
Encara que els anticatalanistes de partits tan proespanyolistes com Ciudadanos, UPyD o el PP, que s'alien amb les tesis més fastigoses i racistes de les dretes europees, i que intenten desmuntar, per exemple, la immersió lingüística que a Catalunya fa vint-i-cinc anys que funciona sense cap mena de problema, sinó ben al contrari, els defensors de la terra amb els seus bons cop de falç intel·lectual, tampoc no paren de treballar. I per sort del país i dels seus ciutadans, ho fan incansablement.
De fet el que pretenen aquests jacobins centralistes carpetovetònics (per no adjectivar-los d'altra manera) és que, com passa a Euskadi (i erradament segons el meu criter)i, als territoris on el català és oficial hi hagi també tres models d'escoles com al País Basc, on hi ha la ikastola, la mixta i la castellana. Algú però es pot arribar a creure que els nens que estudiessin a les escoles en castellà, tindrien a la societat catalana les mateixes oportunitats que els que sapiguessin català i castellà perfectament? Home, si fos així, aprendre una llengua no serviria de res, i sí que serveix, evidentment: adquisició d'identitat específica a més d'aprofitament acadèmic i social. I tenir una identitat específica no és sinònim de ser pitjor que si se'n té una de diferent, ni millor tampoc, està clar. El candidat del PP, Jaime Mayor Oreja però, ha acusat la Generalitat de "menystenir" la llibertat dels pares a triar el tipus d’escolarització del seus fills amb una immersió lingüística "sense precedents" i condemnar milers de joves catalans a una "immersió en la ignorància i en la limitació". Tota una declaració de principis, de consens i d'amistat vaja.
Mayor Oreja no és conegut precisament ni per la seva tolerència, ni pel seu entusiasme plural en relació a les distintes llengues i nacions de l'estat espanyol, i com que després de la seva militància ultraespanyolista a Euskadi ja no es pot amagar de res ni de ningú, ho aprofita i per això fa el que fa, i diu el que diu: tot plegat mentides interessades per intentar enfortir els postulats i els valors de l'''imperio". Els joves catalans, valencials i balears no son ignorants de res, i molt menys de les llengües, perquè en coneixen dos des que comencen la seva formació, i en molts casos tres. Segons Mayor Oreja doncs, els joves de països com Holanda, Itàlia, Romania, Grècia, Polònia, Alemanya, Suïssa, Portugal, Bèlgica, etc, on l'espanyol no s'estudia sinó com a llengua optativa, i mai no s'estudia en espanyol com a llengua vehícular, són ignorants per no estudiar aquesta llengua i en aquesta llengua? I són ignorants per fer-ho en molts casos en algunes d'ús minoritari com ara el maltès? Ell és l'ignorant i el feixista, sinó no diria el que diu, malgrat saber que són barbaritats i mentides que a ningú (ni a ells mateixos) no se li escapa que ho són.
Fins i tot el Parlament Europeu va reconèixer que el multilingüísme és una eina absolutament util i necessària, i va aprovar un text impulsat per eurodiputats catalans i bascos, favorable a l'estudi en més d'una llengua, que va substituir una resolució proposada pel Partit Popular Europeu que atacava el model d'immersió lingüística als territoris amb més d'un idioma oficial.
Amb la llengua no s'hi pot jugar senyor Mayor Oreja, i menys no ho ha de fer qui no té res a veure amb aquesta llengua, i molt menys si al damunt no li té cap estima. Perquè l'escola i la llengua catalanes han estat les que han cohesionat de veritat el nostre país. Les que han donat la possibilitat als fills de la immigració dels anys 60 de ser uns ciutadans catalans més, i tenir les mateixes oportunitats, tal com ho està oferint als nouvinguts d'ara. I sinó mirin qui són i d'on provenen el president de la Generalitat, el ministre de Treball, la ministra de Defensa, o els mateixos Carod-Rovira o Joan Ridao, a banda de molts tants altres fills de la immigració que des de l'empresariat fins a la política, passant per les universitats i els mitjans de comunicació ocupen llocs rellevants a la nostra societat, són i se senten catalans de pro, i són també catalanoparlants i absolutament iguals i sense cap diferència a altres amb cognoms autòctons de deu generacions. I això no ho ha fet la segregació educativa, sinó tot el contrari: ho ha propiciat en un percentatge molt important la immersió lingüística. Altra cosa és que aquest èxit i aquest teixit social català posi en evidència a alguns que no voldrien que això fos així, alguns integristes de les espanyes ràncies com els de UPyD, Ciudadanos o el PP, que menteixen i difamen de manera flagrant utilitzant armes fastigoses com els anuncis dels nens suposadament emmanillats per l'ensenyament en català, amb l'únic objectiu d'aconseguir l'unitarisme, el centralisme recalcitrant, la castellanització exclusiva i absoluta de tot i tohom, i d'erradicar de l'estat tota pluralitat nacional cultural i lingüística, i tota llengua ensenyant que no sigui el castellà.
I la primera falta de respecte la posaré com exemple i aprofitant aquests dies passats de debat parlamentari. Un falta de respecte que ja ve des de les mateixes institucions espanyoles, que anomenen "Debate del estado de la Nación" al que és un Debat de Política General al Parlament d'Espanya, tal com s'hi refereixen molt encertadament els mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. De quina "nación" parlen? de la seva clar, que òbviament ni és la catalana, ni tampoc la gallega ni la basca. De la "nación" que de la mà d'aquests personatges i partits polítics als quals em refereixo més amunt, és agressiva i intolerant fins a l'ofeg de les altres, que no són menys nacions que l'espanyola (o castellana, com més els agradi a vostès). I així va tot des de Felip V amb aquesta mena de gent. Sort que la gran majoria dels que fem l'esforç de pensar mínimament cada dia, no ens creiem res de res, ni ens empassem els seus embolats. I tot això, sincerament, ja cansa molt.

dijous, 7 de maig de 2009

Puntualitzacions toponímiques i d'altra mena (publicat al Girona Notícies, Diari Maresme, Es Diari Digital i Opinió Nacional el 10/05/09)


A Barcelona no hi ha cap carrer que es digui "Avignó"

El senyor Juan J. Gomila Félix escriu un article d'opinió a la pàgina 20 del Diari Menorca, edició del dia 7 de maig passat i titulat "Calle Avignó, Barcelona"( http://www.menorca.info/menorca_info/v4_1_2/indexh.php%20tsx=noticia&vi=20090507&elx=26672&idnx=1121635 ), en el qual i entre altres aspectes que no tenen desperdici, es refereix al suposat carrer "Avignó" de Barcelona. A fi i efecte de pal·liar el seu desconeixement, dir-li que a Barcelona no hi ha cap carrer que s'anomeni "Avignó", i que en canvi sí que n'hi ha un que es diu Avinyó, normalitzat en la llengua pròpia de Catalunya després de molts anys d'obscurantisme franquista i d'imposicions castellanes, no solament de llengua sinó de molts altres valors i conceptes, en el context de un gran seguit de desproposits que va durar quatre dècades.
També assabentar el senyor Gomila Félix que jo també vaig ser alumne dels Escolapis de Sarrià, una escola d'èlit on anar-hi costava molts diners, que la classe popular sovint no tenia. Però el que encara costava més era que se sentís el Virolai o cap altre cant en català, en cap d'aquelles aules grises que un dia van servir de promoció franquista i falangista. I potser el senyor Gomila Fèlix i jo hi vam ser en èpoques distintes, però jo allà el Virolai (al contrari del que assegura el senyor Gomila Félix), no el vaig sentir maí ni als oficis. De fet el que jo hi havia cantat a diari allà, més que cap altra melodia propia de la terra o dels minyons escoltes, era el Cara al Sol i el Prietas las Filas, de manera obligada és clar. I els que veníem de famílies tradicionals catalanes de tota la vida, érem sistemàticament immergits en els valors del règim d'aleshores, que a banda de no haver estat mai sancionat a les urnes ens prohibia de facto que a classe parléssim en català, ja que fer-ho era "una falta de respeto para los profesores que no lo entienden", ens deien. En el que sí que ens van adocrinar en aquella escola va ser en les classes de Formación del Espiritu Nacional, que res tenien a veure amb Montserrat ni amb el seu abad per cert, ni amb el Virolai de mossèn Cinto o Jacint (mai Jacinto com l'anomena el senyor Gomila Félix perquè seria com si jo l'anomenés a ell Joan Josep, que potser no li acabaria d'agradar). Cal dir que el que més em va satisfer d'estar gairebé una dècada en aquell "correccional polític i social", va ser aprendre a jugar hoquei patins, un esport i aquest sí, molt represetatiu de casa nostra. En aquell majestuós edifici vuitcentista de dalt de tot del carrer de les Escoles Pies, molt prop de la immensa torre propietat del senyor Joan Hortalà (per qui no el conegui president de la Borsa de Barcelona), barri "pijo" per antonomàsia i poc donat tradicionalment a cap altra sensibilitat nacional que no sigui la d'Espanya, fa us quinze anys també s'hi va rodar la pel:lícula "Gràcies per la propina" inspirada en l'obra de Ferran Torrent, i que precisament va d'aquells temps obscurs...però igual el senyor Gomila Félix i jo parlem d'escoles diferents!En el que té tota la raó el senyor Gomila Félix és que a les persones, com més se'ns obliga a fer coses que no volem, més força fem per oposar-nos-hi. Tal com fa des de sempre l'espanyolisme ranci (i ara també el de nova fornada que ha perdut tot complex), que ens vol confondre a tots i assimilar-nos en una sola nació (la seva), que ens vol imposar per bemolls una sola selecció esportiva i una sola nacionalitat, (la seva) tant sí com no, i ens volen fer empassar tradicionalment una sola llengua (la seva, i única amb la que generalment escriuen i parlen), perquè de fet els que som bilingües només som els que, a banda d'espanyol, també parlem català, i encara n'hi ha molts que -em consta de bona font- els diuen als seus fills quan van al Principat que "els catalans no ens entenen: parla'ls en castellà perquè la nostra llengüa, el menorquí, és diferent de la d'allà". I potser si no els fan prou cas, doncs garrotada amb l'escombra, com és ara algun exemple que jo conec. I és clar que ho és de diferent el menorquí del català: científicament està catalogat com un subdialecte del català oriental, i de tota manera, el millor que es pot fer és separar la llengua de les inquietuts polítiques, perquè la llengua és cultura i la resta, sovint, la seva antítesi. I podem caure en l'error cavernari de la ignorància enciclopèdica. Als que actuen d'aquesta manera (preferenciant la llengua imposada a la pròpia) l'insigne professor Muñóz Espinalt els deia que actuaven amb complex d'esclau, que és el que alguns tenen en referència a la seva parla, que consideren inferior o de poca volada comparada a la imposada, que els han dit que és millor. Quan el senyor Gomila Félix cita Orwell, s'oblida que precisament ell va ser un dels que va lluitar, des de la convicció dels seus ideals democràtics, contra aquesta imposició feixista dels militars franquistes en relació a la llengua i la cultura catalanes, dels que cridaven "muera la inteligencia viva la muerte" com Millán Astray, en tots els seus aspectes: i això sí que eren coaccions a garrotades i pistola en mà, i no pas fer lleis de política lingüística o de cinema, per protegir la llengua més feble. I va ser precisament Orwell qui va escriure molt sàviament l'obra "La rebelió dels animals" on els porcs manaven i eren "més iguals que els altres". A que no sap què em recorda la història senyor Gomila Félix?, i tranquil home, no cal que es lamenti que a Barcelona disminueixi l'ús del català, que ningú no se'l creu perquè el seu tarannà és conegut. I si passa això és perquè encara hi ha qui, com vostè, s'entesta a trencar la unitat d'aquesta llengua i qui prega al cel que desparegui perquè els sembla una plaga; qui és incapaç d'escriure mai ni bon dia en català, i qui, en definitiva, fa demagògia de la realitat i va corcant el tronc. El català, per a molts que l'odien, havia de ser allò que proclamava el senyor Calviño quan va néixer TV3: una llengua antropològica, i encara hi ha qui està per la labor i a qui molesta que s'ensenyi i es difongui normalment. A Catalunya es parla català amb normalitat, com es parla a Menorca, i no per fastiguejar ningú. Però també n'hi ha que no el parlen (ni el volen parlar) que ho veuen així, sobretot si reben "incentius exteriors". De quin catalanisme radical i de quines coaccions parla el senyor Gomila Félix? I en nom de qui parla? Tinc 53 anys i fins als 50 he viscut a Barcelona, molt prop del carrer d'Avinyó per cert, i les úniques coaccions de la meva vida me les van fer a les darreries del franquisme els que proclamaven coses semblants a les que vostè diu ara. Massa semblants per no ser idèntiques. Les que constato avui, de vegades i per sort, només són les d'alguns policies que, malgrat ser de la Guàrdia Urbana barcelonina, et diuen que no t'entenen si et dirigeixes a ells en català. Quines coaccions?, si Barcelona és un maremàgnum de llengues de tot el planeta, inclòs el castellà en una gran mesura, que segurament parlen alguns dels "charnegos" que el senyor Gomila Félix anomena amb un cert menyspreu de ric. A Catalunya la majoria ho som de xarnegos, però abans que res som catalans, de l'origen que sigui, però catalans: la resta són apreciacions més que classistes i xenòfobes heretades del lèxic propi del franquisme. Les coaccions en tot cas són les que empra el senyor Gomila Félix en afirmar i escriure en un titular d'un diari que un carrer de Barcelona es diu "Avignó", que potser és com a ell li agradaria que es digués, encara que preferenciaria "Aviñón" em temo.
Però tornem al carrer d'Avinyó i a la seva correcta grafia. Quan es va formar el núcli de dins muralles de Barcelona (segons l'historiador local Joan Amades) el carrer referit pel senyor Gomila Félix es va dir d'Avinyó (possiblement el nom del carrer es deu a Lluís d'Avinyó, autor d'una història de Catalunya que va escriure l'any 1400, o també podria ser degut a mossèn Avinyó, cavaller poeta del segle XV), i quan els franquistes van acabar sistemàticament amb tota vivesa de la llengua catalana, la van intentar patuesitsar i erradicar-la per decret llei (encara que la memòria es veu que s'esborra i algú no fa gaire encara va dir: "nunca fue la nuestra lengua de imposición...", sovint hi ha amnèsia!), el carrer es va dir Aviñón, fins que gràcies a les llibertats democràtiques els catalans vam poder tornar-nos a dir Joan o Agnès, o Josep o Ester oficialment, i també retornar els nostres carrers i les nostres localitats els seus noms originals en català: una de les dues llengues oficials, i la pròpia de Catalunya, agradi o no a qui sigui. El que mai no s'ha dit aquest carrer és "Avignó" (això és una barbaritat tal com queda ben clar per la seva procedència toponímica i el senyor Gomola Félix no sé d'on ho treu), igual que Maó mai no s'ha dit oficialment Mô, ni Mahó, agradi a quí sigui o no. Que altra cosa és que en català prefabrià s'escivís així, com s'escrivia Blanch o Joseph o Duch. Però les llengues evolucionen, i el català no és ni més ni menysque una llengua...que simplement evoluciona com qualsevol altra.Per cert, i per acabar, puntualitzar al senyor Gomila Félix: el Goven de les Illes Balears no exigeix el nivell C de català als metges (que és el menys que hauria de poder conèixer un titulat superior); demana només el B (que, per vergonya d'aquests galens, és el mínim i bàsic que té qualsevol graduat escolar), i, a més, els dóna dos anys de temps per assolir-lo (privilegi únic que per a mi no té cap justificació). El que m'agradaria comprovar però, seria si tots aquests senyors i senyores metges que tant es queixen que els facin aprendre cultura en definitiva, passarien avui un examen del mateix nivell... de castellà. Em penso que ens trobaríem amb força sorpreses. Per cert senyor Gomila Félix, quan vostè compara els músics del Liceu i el jugadors del Barça o el Menorca Bàsquet amb els facultatius que han d'atendre les nostres famílies, sovint persones grans amb problemes d'expressió i comprensió de termes mèdics i científics com noms d'afectacions i de patologies, ho fa seriosament? Ho assevera de veritat això? Representa el mateix Samuel Eto'o per la vida de la seva mare, tieta o padrina que el cirurgià que l'ha d'operar i preparar-la psicològicament de manera prèvia? Senyor Gomila Félix (et al), fins i tot els metges de Miami, Florida, aprenen espanyol per atendre els molts hispans que hi ha en aquella zona dels EUA! Per què no ho haurien de fer, doncs, uns metges forasters que venen a casa nostra, i que en tot cas els desplaçats són ells? Tan poc respecte li mereix la nostra llengua, a vostè que se sap el Virolai de carretilla? El català és una llengua romànica, no és arameu. I dispensi senyor Gomila Félix, però crec que en segons què no es pot frivolitzar tant. D'altra banda sento molt que no li agradi en Laporta: per a mi el millor president que el Barça ha tingut mai, que parla clar i que també, tal com es pot comprovar, evoluciona favorablement i fa pinya amb l'equip malgrat tots els obstacles...tal com li passa a la nostra llengua senyor Gomila Félix. Suposo que quan vostè veu les manifestacions de catalanitat que sorgeixen espontàniament quan el Barça obtè un triomf, es deu ferir. O per què es pensa que sempre s'ha dit que el Barça és més que un club?

dimecres, 6 de maig de 2009

Patxi López, l'abanderat de la "rojigualda" (publicat al Girona Notícies, Es Diari Digital i Opinió Nacional el 8/05/09 i a Diari Menorca el 19/05/09)



Euskadi: menys llibertat, menys pluralitat, més uniformitat
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Avui l'estat espanyol és menys plural i més uniforme. Les tendències, malgrat els invents autonòmics que van donar el "cafè para todos", sempre estiren cap al costum més arrelat. I a Espanya, no ho oblidem, és el centralisme recalcitrant.
Ara ja s’ha materialitzat el pacte entre socialistes i PP a Euskadi. Aquesta, de fet, és de les poques concrecions que es van poder sentir al Parlament de Vitòria. Això és del poc que va deixar clar el nou lehendakari, Patxi López, a qui no li calia res més i va optar per fer un discurs ple d’inconcrecions, bàsicament, perquè concretar no podrà fer-ho pas gaire més enllà del que li deixi fer el PP. Però aquesta és la seva aposta. Aquesta és l’aposta de José Luis Rodríguez Zapatero. L’aposta del PSOE: més Espanya, menys pluralitat política a les institucions d’arreu de l’estat. Aquest era l’objectiu i és ben cert que ho estan aconseguint, val a dir que amb l’ajut exòtic de certes formacions polítiques nacionalistes o fins i tot independentistes que, com en el cas de Catalunya, s’hi posen bé.El mapa polític d’Espanya ja té des d’ahir una opció política menys, la del PNB a Euskadi. El vermell socialista també s'ha imposat en aquell país, com ho ha fet a Catalunya, Andalusia, Castella-La Manxa, Extremadura, Les Balears i l’Aragó.

El mapa de les autonomies només s'aguanta amb un color que no sigui ni el vermell ni el blau, Cantàbria, amb el peculiar regionalista posat pel PSOE, i Les Canàries, amb una Coalició Canària que li ho deu al PP. La resta tot PP o PSOE. Tot més uniforme. I seguirà essent així fins que una part de la població –com a mínim a Catalunya i a Euskadi– prenguin bona consciència que aquesta és la derivada de la seva abstenció, de la seva desafecció i del relativitzar com de forta és Espanya com a idea única i els qui la defensen. Com també, i tot sigui dit, és la derivada de la prohibició per part d'aquests mateixos que avui ja manen a Euskadi i que sempre manen a l'estat, de vetar les opcions més abertzales a les urnes d'Euskadi, amb les acusacions que "podrien representar ETA". Home, de fet votar és un procediment democràtic, igual que ho és consultar els pobles en plebiscits sobre les seves voluntats polítiques. I ni una cosa ni una altra. Per tant, on és la llibertat aquesta que omple la boca de molts? De molts que a través d'alguns mitjans de comunicació com Intereconomia o Veo només sortir electe ja estaven demanant López que anulés el el Concert Econòmic, que com l'Estatut de Catalunya també està qüestionat jurídicament per les comunitats veïnes de La Rioja i Castella-Lleó, que el consideren injust i insolidari. A veure doncs si té "disciplina d'ideals" i el suspèn. Potser una cosa és sortir elegit lehendakari, i altra és pujar sobre la taula i aplanar-ho tot, "por derecho de conquista", que deia Torrente Ballester.
Ara doncs, els tradicionals acèrrims enemics a Madrid en qüestions com l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania, l'atur, la situació de les tropes espanyoles a l'exterior, el yak de Turquia o la recuperació de la memòria històrica, s'alien inexplicablement a Vitòria contra un nacionalisme que, evidentment, no és el seu. Per això quan aquest que redacta sent o llegeix conceptes com "el primer lehendakari no nacionalista" es queda perplex i alhora es trenca de riure. Els falta afegir "...no nacionalista basc", perquè òbviament el nou investit es desprèn de les voluntats nacionalistes espanyoles, malgrat tots els desacords blaus i vermells i els desproposits d'uns en relació als altres al Congrés dels Diputats de Madrid. Perquè tal com molt sàviament ja va dir fa molts anys Josep Pla, "no hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d'esquerres".

dimarts, 5 de maig de 2009

Dia 5 de maig de 2006: viatge a Menorca


Tres anys a Menorca
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Avui fa tres anys, que en aquesta mateixa hora (les 15.00 h.) estava a punt de pujar al Ramon Llull. Marxava de Barcelona després de molts anys de continuïtat al matex lloc, a la meva ciutat, a les feines que havia tingut…la Generalitat, Catalunya Ràdio, TV3, la SER, etc…i encara no sé per què vaig triar Menorca, o millor dit, sí que ho sé, però ara no en faré esment específic.
Portava el cotxe carregat fins a la sacietat, i en Bruno anava al seient del davant. Vam fer cua al Moll de la Fusta, i ens vam atansar fins al vaixell ràpid que ens esperava allà atracat. Finalment vam embarcar i vaig aparcar el cotxe a la bodega de la nau. En Bruno mirava encuriosit, com aquell que pregunta “on anem? què passa? per què em fas entrar en aquest forat i em tanques?" (en Bruno va haver d’anar en un lloc especial on viatgen els gossos, dotat d’aigua, de forat de desguàs i de jaç per fer la travessia). Es va portar molt bé i no es va immutar (aquests beagles sembla que estan de tornada de tot) ni es va marejar, malgrat que la mar estava mogudeta.
Vam arribar en aquell punt del capvespre que encara clareja, però que de fet la nit ja s’està vestint per exercir de tal. Era una dia clar i net, calorós, a diferència del d’avui, i ple d’esperances. Volia canviar una mica el meu entorn, i aquella visió nítida del Port de Ciutadella me’n va fer venir ganes. Mai no havia estat a Menorca, i no sabia segur quant temps m’hi quedaria. A la nit no vaig poder conciliar el son de tanta pau i tant silenci, perquè vaig anar directament a viure al camp, i no me'n savia avenir de no sentir el metro ni cap botzina: ara no podria dormir si les sentís. Avui en Bruno i jo som feliços. I jo segueixo treballant en el que més m’agrada, que és la comunicació (malgrat que el primer mes un -que es deia amic meu-, em va donar una feina de camàlic, paleta, pintor i jardiner, tot a 7 euros l’hora, que després va resultar ser de 3; mentre un altre, que ni és amic meu ni ho serà mai, m’havia de contractar per a treballar de redactor al diari i no s’acabava de decidir).
Pròxima parada? no ho sé encara, no on ni quan, però segur que el recorregut no s'ha acabat. Crec que l’important és viure i anar fent, i no avorrir-se mai, i fruir dels llocs distints i conèixer-ho tot sense pors ni recances. Ni tampoc aferrar-se enlloc ni a ningú: aquesta és la veritable llibertat. I en això sóc del mateix parer que en Bruno: menja bé, dorm millor i frueix de la vida, i no pateixis, que tard o d’hora tot arriba, la mort inclosa. Però mentre, sigues feliç.
Fa poc parlant amb el periodista Martí Farrero, company i amic amb el qual vaig coincidir a Catalunya Ràdio entre els anys 1985 i el 1987 em va dir: “tu sí que has fet voltes i has treballat a llocs…no com jo que fa 25 anys que treballo aquí”. I em va fer reflexionar. Potser ho he passat més fotut (i no tinc ni hipoteca ni propietats) que si no hagués estat un cul inquiet, però qui sóc jo per reprimir les meves inquietuds? més si aquestes s’han convertit en vivències…I tenir temps? que no és un privilegi?
L’únic que he trobar a faltar a Menorca és un amor de veres, que m’encisi i em faci volar. Però si no és així segur que és per a bé. La providència mai no m'ha enganyat, sinó que, paradoxalment, qui ho ha fet més he estat jo mateix: ara ja conec el joc i, sincerament, en Bruno amb això de l'amor i d'enganxar-se a res que no sigui un bon àpat o un bon llit, és molt més intel·ligent que jo. I només té cinc anys. I avui, sí, mira per on, ja fa tres anys que som aquí tots dos.

Sobre els babaus Quim Torra i Pere Aragonès, dos exponents de la imbecil·litat i niciesa política que ha comandat i comanda aquesta trista, pobra i dissortada pàtria anomenada Catalunya, en que a molts ens va tocar néixer

Torra i Aragonès fan competència per indignar l’independentisme inconformista   Aragonès parla de referèndum abans del 2030 i Torra critic...