dilluns, 14 de desembre del 2015

Ada Colau va fer un flac favor a tots els barcelonins, i de rebot a tots els catalans, en dir al míting madrileny de Podemos que "Madrid pot tornar a ser la nostra capital"



Campanyes i discursos, Santi Capellera i Rabassó *periodista http://perinnolligams.blogspot.com

Queda clar que Ada Colau segueix sent una activista amb càrrec d'alcaldessa a l'Ajuntament de Barcelona, però d'alcaldessa només en té el nomenament i l'acta, com si fos una funcionària més o una delegada, no pas la líder de l'Ajuntament de la capital d'un país que cal prioritzar pertot i arreu.

Evidentment, la pròpia llibertat de gestionar com vulgui és indiscutible, però els barcelonins, en la seva gran majoria, necessiten tenir un primer edil pel qual la capital de Catalunya sigui la màxima preocupació, i que intenti aconseguir que aquesta capital arribi a les màximes cotes en tots els aspectes. No pas que la difumini i l'empetiteixi.

Anar a fer campanyes polítiques a altres derroters en defensa de no se sap ben bé què, quan a Barcelona i a Catalunya estem vivint un moment polític excepcional, no ajuda gaire a que els seus electors i tota la resta de barcelonins -l'hagin votat o no- se sentin representats per aquesta figura que s'allunya dels postulats més importants que el seu càrrec comporta en favor d'altres idearis que res tenen a veure amb el que tal càrrec representa.

Com tampoc no ajuda dir textualment que "Madrid pot tornar a ser la nostra capital", perquè els catalans de capital ja en tenim una, que és la que ella presideix consistorialment, ni que no en sigui o no en vulgui ser conscient.

No esmentar a Madrid el referèndum que Pablo Iglesias va prometre pel nostre país en cas de guanyar les eleccions espanyoles, i no fer-ho per por de perdre votants, demostra el doble raser de Podemos que, per conegut que sigui a Catalunya, l'alcaldessa de la seva capital no pot secundar ni compartir de cap manera. Sobretot, si vol continuar exercint la màxima representativitat de Barcelona sense que cap fet la perjudiqui personalment i deteriori la institució municipal com a tal.

dijous, 12 de novembre del 2015

La CUP, que amb molt bon criteri desobeeix l'estat opressor, per una vegada i excepcionalment s'hauria de desobeir a si mateixa i ser més operativa que idealista


Mani de la CUP contra el Tribunal Constitucional *Santi Capellera i Rabassó, periodista

Compatriotes de la CUP, m'agrada que reaccioneu de manera immediata i us mogueu per Catalunya i les seves essències nacionals: si senyor! Ara, apliqueu a la resta aquesta excepcionalitat puntual -que potser serà llarga- per què estem passant al país.

Entenc que no us agradi Mas, que no us agradi CDC. O una part de CDC que a mi, un nacionalista socialdemòcrata esquerranós convençut, periodista per a més INRI -fill d'un nacionalista socialdemòcrata esquerranós (ACS) més convençut encara, que va ser un il·lusionat fundador en una part del país tan complicada com el Priorat d'aquest nostre ramat convergent- amb 40 anys de carnet gairebé heretat, tampoc no m'agrada, sincerament. I no és d'avui: és des de sempre. Sobretot no m'agrada -ni m'ha agradat mai- aquella part tan, tan pròxima a Duran en què no sé sap qui és qui. Una part que encara hi és i que espero que es convenci com vosaltres o marxi definitivament, perquè és la que ha arrabassat vots a Junts pel Sí en favor de Duran i contra el país, no ens enganyem. Tants vots com els 108 mil que ens caldrien per no haver de "captar" a la porta de casa vostra, que no ens agrada gens després d'haver portat el país a les portes de la llibertat amb molts resultats negatius per alguns dels nostres. I vosaltres ho sabeu. Entenc que no us agradi CDC, i que no us agradi el Mas, ho reitero. Ho entenc i sé per què ho entenc. Evidentment, i llegits TOTS els vostres postulats de constitució assembleària (la qual cosa molts dels que avui us posen a parir per voler decidir lliurement (ves quina paradoxa!) ni s'han dignat a fer) hi he d'estar d'acord. Absolutament d'acord.

Però, dit això, pregunto: el país tampoc no us agrada? No hi trencareu una llança excepcional de manera excepcional, ni que sigui tapant-vos el nas, per dir alguna cosa? Em fa l'efecte que sí, oi, companys? No pas pel Mas ni per Junts pel Sí, i molt menys per CDC, però, sí per Catalunya i el seu futur, oi? El nostre futur, el de tots! Jo ho espero pel bé del país i de la seva gent, la nostra gent, nosaltres. 

Ho espero aquest matí d'avui dijous 12 de novembre, i us ho demano per simplement afavorir el camí que Catalunya ha començat a traçar, i que no té aturador! ‪En la sobirania nacional, prou temps tindreu de lluitar per la justícia social que tant comparteixo amb vosaltres, i evitar tota retallada econòmica en aquest sentit. Perquè jo també en sóc un perjudicat. I molt. #‎araeslhora, patriotes! Vinga, endavant amb els nostres objectius, els de tots! Desobeïm! smile emoticon

dissabte, 31 d’octubre del 2015

La pura promoció d'estratègia comunicativa portada a terme de manera magistral pel Govern Colau, és suficient com per donar bons rèdits de tota mena a la societat que els ha triat?


De vestits i poltrones –Raimundo Viejo- 
*Santi Capellera i Rabassó, periodista

Els trencaments polítics mai no s'han fet sense revolucions bèl·liques, però també pacífiques o intel·lectuals. La nostra, la Revolució Catalana, n'és un clar exemple. I cal acceptar els nous temps i els nous vents, només faltaria voler perpetuar les estructures malgrat que moltes estiguin putrefactes, però, no és només això. Les coses i el món mateix canvien constantment, i és inútil (com fan els immobilistes de les espanyes) voler aferrar-se a la seva suposada història, escrita per ells -els habituals guanyadors- plena d'èpica bèlica de batalles pretèrites que no suma res de res; al contrari. Però s'entossudeixen i només esgrimeixen aquesta seva "grandeur", un cartró sense res a l'interior que sigui capaç d'enamorar ningú. Però ells ho intenten i piquen contra les onades que els vénen de cara i que es van tornant tempesta de manera inexorable. I malgrat tot això, no hi posen cap remei i només segueixen esgrimint la grandesa de la nació espanyola, no sé si m'explico.

A tall d'exemple; vendre ser millor i demostrar-ho, és molt lícit. Saber-se vendre, també. Ara, vendre ser millor i no ser-ho, és quedar molt malament. Millor callar i quedar-se a casa. Clar que, després hi ha la poltrona que és molt llaminera. Per tothom. I aquí arriba el conflicte. Qui vol poltrona per ego, o perquè creu que la mereix, em sembla molt bé. Sempre que a canvi, treballi i la feina sigui constatable. I sobretot les millores que aquella feina ha aportat. Qui vol poltrona per arrambar o no fotre ni cop i viure com un patxà, ja és un altre tema, per a mi, condemnable. Perquè l'emprenedor polític esdevé paràsit. I en aquesta tesi ens trobem.

Qui és Raimundo Viejo? Un okupa? Un indigent? Un illetrat? No, de cap manera. Viejo és un teòric polític i activista gallec relacionat amb el 15M i moviments socials anteriors. És doctor en ciència política per les universitats de Santiago de Compostel·la i Humboldt de Berlín, i professor associat a la UdG.També va ser professor de les universitats de Chicago, Pompeu Fabra, Lausanne i Santiago de Compostel·la. L'hem pogut llegir en articles molt crítics amb les estructures convencionals del sistema actual als periòdics Diagonal, La Directa i Público. I també té llibres publicats, personalment i col·lectivament, en què analitza el moviment del 15M com "La dansa de Medusa". Des del maig passat, és regidor de Gràcia i d'Educació i Universitats a l'Ajuntament de Barcelona. Preparat? Molt. Però, què ha fet des que és al Govern? Poca cosa, o res.

És el problema de sentir-se estructuralment vencedor. Els passa a molts. Amb la glòria, s'oblida la feina que has buscat que t'encarreguessin. I ara, a Madrid (que de fet és el que mentalment és important per ell, segurament). No sé si les formes grolleres de rascar-se les dents per treure's la resta del menjar que hi ha quedat, o del seure en una postura diferent a la què ho fan la resta dels acostumats a seure en hemicicles és la seva manera de ser (que no ho crec) o "pur teatre" dissenyat de manera expressa per Agatha Bañón, aquella que tenia incontinència i es pixava al carrer fent-se retratar mentre feia les miccions, o es mostrava en pilotes traient la llengua en públic, avui dircom de l'Ajuntament de Barcelona.

Ens enfrontem a estratègies polítiques noves, que inclouen tot això que explico amb les bases de la vella política aplicades a la de nova planta. I molts, i moltes, també moltes, encara no ho han entès, i piquen pedra en altres direccions. Heus aquí l'errada dels que no saben d'on bufa el vent, perquè no es mouen de casa i només en senten el xiscle.

Dit tot això, deixar clar que, personalment, se me'n refot com vesteixi la gent, com visquin i què practiquin (jo també faig el que vull sempre, per sort), si s'afaiten o es depilen o no, o si al Parlement, en comptes de vestits i corbates, vesteixen samarretes multicolors com David Fernàndez, o que porten missatges inscrits de l'estil "Catalunya sí que Spok", com Joan Giner de CSQEP, 26 anys, de Cornellà de Llobregat, enginyer de telecomunicacions que ha treballat com a arquitecte de sistemes en entorns bancaris i que abans d'entrar al Parlament estava dedicat al sector de les TIC al desenvolupament de la tecnologia web i l'impuls de l'economia social. I aquest és l'exemple: no són gent socialment poc preparada, al contrari. Però, estan preparats políticament? Això em pregunto. Donaran a la societat que els ha elegit el que aquesta els demanda a través de la seva elecció?

I arribats aquí, crec que ens hem de preguntar: la pura promoció d'estratègia comunicativa portada a terme de manera magistral pel Govern Colau, és suficient com per a l'hora de la veritat donar uns bons rèdits de tota mena a la societat que els ha triat? Això em pregunto. El de "la pinta" o la vestimenta, sincerament i personal, ho trobo lamentable que hi hagi qui la critiqui arribant a aspectes de la crítica insultants. Quins són els canons de la vestimenta "decent" o no? Qui els marca? I els musulmans? Com vesteixen? I els de Bangla Desh? I els subsaharians? Per això fan "mala pinta"? De vegades els suposats senyors amb vestits i corbates occidentals (i no citaré ningú en concret perquè qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra), corren amb maletes plenes de diners que no són seus amunt i avall. La de l'aspecte extern crec que no és la discussió que ens hauria de centrar, perquè no té la mínima importància.





dissabte, 10 d’octubre del 2015

La senyoreta Ubasart i les seves "chachas" han constatat que a Catalunya no ens deixem entabanar pel primer titellaire que passa


L’odi mai no triomfa a Catalunya 
*Santi Capellera i Rabassó, periodista


La dimissió de Gemma Ubasart al capdavant de Podemos Catalunya era la crònica d’una mort anunciada i que s'esdevingués només era qüestió de temps. Aquesta noia, tot i ser una professora universitària, diuen que amb un doctorat i altres parafernàlies de titulitis aguda amb parapet funcionarial assegurat com tots els dirigents del fals neocomunista Podemos, no ha estat mai a l’alçada de les circumstàncies polítiques del país, perquè ha volgut vendre esquerranisme suposadament igualitari per tothom encara que exceptuant-ne molta gent de la societat catalana que té un altre pensament i uns altres paràmetres de vida. I aquí ja hi brolla el sectarisme mafiós de què precisament acusen tothom que no és com ells, la qual cosa és ben trista i lamentable.

Aquesta noieta, que és com Gemma Galdón, filla d’una casa acomodada en què li han procurat un benestar, una preparació acadèmica i un lloc a la nostra societat, ha utilitzat aquestes eines al seu abast per carregar contra el mateix país i contra la seva gent, especialment contra el president Artur Mas, fent servir l’odi (dit clarament i al davant dels micròfons dels mitjans) per aconseguir guanys polítics. I a casa nostra, la cosa no va així. Els professors universitaris, com els cambrers, els fotògrafs, els actors, els pastissers o els futbolistes, tenen tot el dret del món a voler incidir en la societat a través de la política, naturalment, però per això cal destacar que també calen uns mínims. I la senyoreta Ubasart, com la senyoreta Pibernat, la senyoreta Galdón o la senyoreta Colau, deuen tenir l’ànima d’activistes i, sobretot de demagogues, però, de polítiques no en tenen ni un borrall. Perquè menyspreen constantment i dura els polítics que no són de la seva corda, quan elles no en tenen ni la més remota idea del què és fer política de primera divisió, ja que només han demostrat que la saben fer de baixa estofa. I encara.  

En el nostre país tot el que no té fonament ni arrelament acaba per petar, sobretot si la voluntat del projecte no casa amb el tarannà de la majoria, independentment si els postulats són de dretes, d'esquerres o de centre, i més si va va contra el mateix país i contra la gent que fa coses constructives contra vents i tempestes. La gent no són ramats de bens, malgrat que alguns s'ho pensin.

En aquesta terra, en que tenim el trist anecdotari de comptar amb un president de la Generalitat ajusticiat pel totalitarisme feixista, un líder d'un partit demòcrata cristià i un president del club de futbol que representa la massa social esportiva més important de la nació catalana, que van córrer la mateixa sort que Lluís Companys, no ens deixem entabanar pel primer titellaire que passa fomentant l'odi a les coses que a molts ens importen i respectem profundament, malgrat que sempre hi ha indigents pseudo-polítics que s'aferren a algun carro, tot i que aquest sigui un cavall de Troia contra la majoria que estima aquesta terra i en valora les seves ancenstrals essències, que existeixen, els agradi o no a tota aquesta colla de galifardeus que viuen als antípodes de la realitat social del país. Perquè titllen la resta d'adoctrinats i visionaris, però els que viuen d'esquena a la realitat social i cultural són ells amb les seves idees fixes de persecució constant als que no comparteixen els seus sectaris postulats.

De traïdors que claven la daga per l'esquena n'hi ha hagut, n'hi ha i n'hi haurà sempre, perquè la misèria humana té un gran abast. Però la gent fidel, lleial i que va de cara és més important en nombre, i més que suficient com per esborrar aquesta gent miserable. És la llei de la vida, i si no fos així, el món ja no existiria.

En el primer míting del cuetes Iglesias al Pavelló de la Vall d'Hebron de Barcelona, en que va reunir tota la rancúnia i odi de Catalunya i exteriors contra el Govern català i l'alcalde de Barcelona, eren un total d’11.000, comptant els del carrer. TV3 i Catalunya Ràdio, plens d'aquesta genteta que tan flacs favors fa al país, se'n van fer un ressò inusual, per totes les seves emissores, de dia i de nit durant les 24 hores i durant cinc dies.

Dos dies abans Trias i Mas havien reunit quatre vegades més gent emplenant el Palau Sant Jordi, i omplien els actes cada dia amb moltes més persones, encara que per a ells el ressò era molt menys. Filfa, fum, vaig pensar, però aprofitant l'avinentesa de la propaganda constant i dels anuncis a tort i a dret de "justícia social", van aprofitar el fenomen Colau i per 17.000 vots van arrabassar l'alcaldia a Trias. Després de l'acte de la Vall d'Hebron, en què alguns d’aquests traïdors sense cap convicció de país (ni veritable ni apòcrifa) van gosar cantar agafats de les mans una vergonyant "Estaca" (per escarni del bon Lluís Llach) sense cap significat del què l'Estaca representa [potser hauria estat més adient anar-la a cantar al carrer Génova o al carrer Ferráz de Madrid], vaig analitzar aquell acte en profunditat i em vaig preguntar quin suport real tenien, i fins quan durarien. Les meves conclusions no van anar gaire lluny d'osques.

Aquesta gent han fet la guitza al país uns mesos, però, al final i tal com sol passar sempre, els odiadors han estat els odiats i han fracassat, tal com vam preveure alguns periodistes "no adscrits" a la nomenclatura unionista que ha fet forat als mitjans de la CCMA (malgrat els despropòsits espanyols contra ells en la darrera campanya electoral) i especialment en coves de tribus dirigides com ara el Sindicat de Periodistes de Catalunya o el Col·legi de Periodistes de Catalunya, a la responsable del qual li va costar sang suor i llàgrimes sortir a reclamar la no interferència dels polítics en les programacions i a reiterar “la independència” dels mitjans... com el Periódico, suposo que volia dir.

Els “podemitas” havien de ser Govern de Catalunya, com van aconseguir ser alcaldia de Barcelona per aixafar la guitarra a l’independentisme i de pas, malbaratar quatre anys d’esforços del govern municipal de Trias per assolir moltes fites, però l'odi, a Catalunya, mai no ha triomfat, ni triomfarà. I així els ha anat i diria jo que els seguirà anant.

Després de veure que les lleis universals continuen funcionant, i que les coses no naturals no s’aguanten i cauen pel seu propi pes, m'interrogo, quant temps duraran els fastos de Ciudadanos quan el Govern del PP faci aigües previsiblement -o no tingui majoria absoluta- després del desembre? La seva candidata a la Generalitat, tot i ser llicenciada i tenir màsters, sembla que no sap sumar. I el 27S a la nit, hiperventilava i celebrava el triomf dels seus 25 diputats arrabassats a la resta de l'unionisme en contraposició als 62 de Junts pel Sí (més 10 de la CUP). I, agosarada ella, gosava demanar la dimissió del president Mas. Déu n'hi do! S'han cregut el que les televisions, les ràdios i els diaris espanyols han anat propaganditzant des de la nit electoral. Potser que s'ho creguin a Àvila o a Talavera de la Reina encara és comprensible. Però que s'ho cregui aquesta senyora, que es presentava per presidir la Generalitat, és molt preocupant i molt greu, a més de molt poc democràtic. Lamentable, ras i curt. 

Quant més durarà inflat aquest globus espanyolista que ha enlairat el PP com a marca blanca, que defensa les seves mateixes tesis i, com els de Rajoy, no condemna el franquisme? Fins quan aguantaran les arques que els financen? A Catalunya, ni Lerroux ni els seus postulats van aguantar gaire, tot i viure temps molt convulsos de violència, repressió i provocacions si els contrastem i comparem amb els que estem vivint en la revolució catalana, que s’ha fet i s'està fent en un ambient festiu, pacífic i de clamor de la ciutadania (cosa que enerva fins a la sacietat els seus contraris) i de la majoria sorollosa, perquè aquí el silenci no ens agrada ni als enterraments, molts dels quals hi inclouen músics per acomiadar amb alegria els estimats finats, com tampoc no ens agraden la violència i, sobretot, l'odi. 

Doncs això, a veure'l venir de lluny i bon vent i barca nova per l'odi de la cinquena columna i tot el que l'incentiva en tots els seus vessants. I cada dia una miqueta més de camí endavant en aquest "Adéu Espanya!", que ja fa anys molts vam començar a preveure i a augurar alhora que en fèiem proselitisme, no és per res. Gràcies, Catalunya!  



diumenge, 6 de setembre del 2015

TV3 explica de manera constant, continuada i malaltissa que tots aquells que arriben al centre d'Europa via Grècia o Itàlia són refugiats


Què se n’ha fet dels immigrants de les pasteres?
Santi Capellera i Rabassó *periodista


Trobo admirable la solidaritat amb les persones afectades per guerres, conflictes ètnics i repressions dictatorials. I crec, com han manifestat els integrants de la llista de Junts pel Sí, que donar-los ajut en tots els aspectes i acollir-los és una demostració de sentiment humanitari. Perquè tota aquesta gent mereixen tenir una existència digna, naturalment. Tant refugiats que marxen dels perills de les bombes i els atacs personals etnicistes i ideològics, com immigrants que, per causa econòmica, passin gana i penalitats als seus països d’origen, siguin els que siguin, i estiguin immersos en conflictes armats o no.

Dit això, jo em pregunto, on són avui tots els immigrants de les pasteres, moltíssims dels quals encara naufragaven i morien fa un mes escàs en aigües de la Mediterrània, i que queien com a mosques dia sí, dia també?

Els immigrants subsaharians, marroquins, algerians, tunisians, libis..., els de les tanques de Ceuta i Melilla... On són? Ja no n’hi ha? Sembla que han desaparegut de cop i volta –si més no dels informatius de TV3 que va dedicar hores i hores a aquests immigrants de la gana i la necessitat–, i que avui, en veu seva, només s’hi constaten “refugiats”.

I la resta? Aquells que fa quatre dies morien a centenars entre les costes de Líbia i la “intolerant Europa que els ignora i que moren inexorablement en un mar que ja és el cementiri i la vergonya dels europeus” –tal com cridaven a la jihad i als quatre vents els inefables “experts” Roura, Valle, Elfa i Reverter, entre altres perles impagables amb què TV3 ens obsequia els sentits amb els seus sempre “bons i objectius criteris” en les anàlisis dels fets internacionals–, on són avui? S’han evaporat? De la pantalla i el titular, sí. Ja no hi ha màfies de la pastera. Ara tot són víctimes de la guerra de Síria, Eritrea o Somàlia. Tants centenars de milers n’hi ha de “refugiats”? Tots són refugiats? De cop i volta i en un parell de setmanes? I també, de cop i volta, ja no hi ha immigrants? Quin miracle! Ja fa temps que, quan sintonitzo TV3, em fa l’efecte d’estar mirant La Sexta en català.

Home, quan en una peça de deu minuts de TV3 sobre aquest tema –amb què obren cada dia en detriment dels temes del país, molts dies per no dir res de nou i només per reiterar el del dia o de les hores abans, com si en comptes de la TVC fossin una ONG–, compto que han pronunciat la paraula refugiats 24 vegades –com si l’audiència no ho copsés i fos imbècil– per ni tan sols una immigrants, em fa aixecar l’orella.

Voleu dir que les màfies no han canviat d’estratègia i ara passen per Síria via la Grècia que els obre les portes de bat a bat? Hi cap la possibilitat, oi? Tenim una furgoneta amb 72 morts per asfíxia a Àustria i un altre camió (matrícula espanyola) amb tres morts més. I això ho van explicar perquè era descarat. Però aviat van obviar el tema. Això no són pasteres amb rodes? Em temo molt que sí. Però hi ha qui no ho veu així, malgrat diverses comprovacions policials que ho demostren.

Europa tampoc no en té tota la culpa de les injustícies del món. I ens cal no oblidar que també hi ha moltes possibilitats del perill col·lectiu que, enmig del caos i el desori d’aquest flux interminable, no s’hi hagin “colat” centenars de mujahidins d’Estat Islàmic, que el que pretén és destruir-la, Europa, amb l’ajut de molts interessos internacionals, no ens enganyem. Per cert, algú sap si Estat Islàmic encara segueix portant a terme les seves atrocitats? Perquè darrerament per TV3, ni un borrall. Quines coses més curioses.

En tot cas, la labor d’un mitjà de comunicació, i més si és públic, és analitzar, qüestionar i esbrinar investigant moltes de les coses que s’esdevenen, i nopropaganditzar repetint com un lloro el que diuen altres. O el que li diuen que digui...

Sovint a la vida, res no és el que sembla. I el de Grècia i Tsipras, “casualment”, passava fa tot just un mes. I la gran majoria de tota aquesta gernació ha entrat per Grècia, oi? Caram. Casualitats.

Ningú no ho qüestiona, això? TV3 et al. no ho posen damunt la taula ni a debat? No s’ho pregunten, ni n’expliquen la possibilitat (acció-reacció) ni ho insinuen ni ho publiquen? Per què? Són innocents en l’ofici? No, de cap manera..., de cap manera no ho ignoren. Però, em fa molt l’efecte que els responsables dels serveis informatius i d’alguns espais de TV3, alguns informatius i espais de Catalunya Ràdio, l’Ara, El Periódico, La Vanguardia i altres mitjans del mateix estil editorial –unionista del que calgui o d’esquerres unionistes–, ja estan en campanya puntual fa mesos, i constant fa anys. I no precisament en favor de la candidatura del Junts pel Sí o de cordes semblants. I de tots és ben sabut que posar èmfasi i continuïtat en algunes notícies en dissipa, i molt, d’altres. És un pensament, fugisser o no, que he tingut... Temps al temps.


dimecres, 15 de juliol del 2015

Les negociacions per mantenir el MWC a la capital de Catalunya van ser una excel·lent gestió de l’equip de govern de l’alcalde Xavier Trias i de la Fira de Barcelona




És Colau qui lliga el MWC fins el 2023?
*Santi Capellera i Rabassó, periodista                                                                                                                        

En relació al Mobile World Congress (MWC), cal deixar clar que aquesta va ser una excel·lent gestió de l’equip de govern de l’alcalde Xavier Trias i de la Fira de Barcelona que, malgrat els entrebancs posats per Ada Colau, ha donat el seus fruits.

Pel que fa a la senyora Colau, cal dir que, una vegada més i tal com ja ens té acostumats, s'ha posat la jaqueta que més li ha convingut (com fa darrerament molt habitualment i molt més sovint a mesura que passen els dies), i aquest fet del canvi constant a última hora (allò de "dónde dije digo digo Diego") demostra que l'únic que perseguia amb les seves provocacions i projectes catastròfics inviables era aconseguir els vots de la gent de cua de palla i en situació límit que volien sentir que totes les culpes dels seus mals eren de CDC i de Trias, i que ella els retornaria la dignitat social i l'estabilitat econòmica.

Home, hauria d'haver començat per fer balanç dels 32 anys de mandats tripatrits i explicar alguns dels fastos municipals força inexplicables d'aquella època en què CDC (llavors CiU) va estar relegada a l'oposició a perpetuïtat. Qui els va estar votant durant gairebé quatre dècades els "socialistes gens socialitzants"? A aquella beautiful people de l'entorn maragallià en què Vintrós, Saures, Mayols, Portabelles i altres membres fixos del consistori, feien i desfeien al seu lliure albir? Qui els votava a tots aquests?

Colau va ser la nova aposta del tripartit, i l'estratègia del desori fabulat segueix timonejada pel tripartit, ara a mans majoritàries d'ICV. Saben molt bé què fan, i per què i qui ho fan: per ells. Per això Camats tem la llista conjunta; per això Herrera incentiva Podemos a odiar Mas, però per això mateix, ERC segueix jugant a la puta i la Ramoneta a una i altra banda de la plaça de Sant Jaume.

Colau va assolir la poltrona conjuntament amb els gairebé extints ICV, que gràcies a l'empastifament, l'insult continuat i la difamació gratuïta han reeixit i ara tornen a decidir a la capital de Catalunya (ni que sigui en minoria) i a l'Àrea Metropolitana gràcies al PSOE (perquè el PSC de fet ja no existeix). I el que queda clar és que a Colau li van garantir estabilitat, feina per a ella i la seva troupe (correligionaris, amics i família), i quan va sortir alcaldessa, li van comprar aquell moble d'habitació anomenat "burra" que cito abans, ben carregat de jaquetes de totes mides i colors, una per a cada ocasió...

I el que també és evident és que, segurament aquests mateixos que li han comprat la "burra" i les jaquetes multicolors, li deuen haver pagat un curs intensiu d'arts escèniques en alguna alta escola europea, alguns mesos abans que sortís guanyadora (entrava en l'aposta de guanyar o perdre). Perquè el que queda clar, i molt, és que està representant la millor (i la pitjor) obra de la seva vida.

dilluns, 27 d’abril del 2015

TV3 es va crear de la mà del Govern de Jordi Pujol el 10 de setembre del 1983 per consolidar-se com una eina fonamental en la projecció de la identitat catalana, tot i les limitacions polítiques. El 2006, amb l'arribada del tripartit al Govern català, es va començar a espanyolitzar en progressió geomètrica.

Els nostrats traïdorets de TV3 i Catalunya Ràdio
Santi Capellera i Rabassó *periodista


Aquests traïdorets nostres de TV3 ja fa molt de temps (des del mandat de l'inefable tripartit exactament) que aprofiten qualsevol eventualitat per repetir les paraules "España, español, españols" reiteradament i ensenyar la rojigualda en cada TN o programa de producció pròpia, i en cada imatge que poden. Fins i tot, no se'n descuiden i l'ensenyen en els gossos experts que "des del Creixell" (Tarragonès) aniran amb missió de salvament al Nepal, no sigui que algú no sàpiga que els cans representen la "España Grande y Libre", concepció que sembla que cada dia abracen de manera més oberta. A TV3 ja s'han acabat els vaixells, que s'han tornat "barcos"; i les pasteres, que s'han convertit en "pateres", i l'Estat espanyol, que s'ha tornat directament “España” sense matisos. I els Països Catalans, en boca d'alguns botiflers acomplexats propis, com ara Tomàs Molina, ja no se senten mai. Sort en tenim encara, de gent com en Dani Ramírez o l'Eloi Cordomí, entre altres.

Pobres fundadors de TV3, amb aquella il·lusió de fer d'aquest mitjà el nacional de Catalunya, i fugir de l'hispanocentrisme informatiu, si veiessin els tarannàs forans i hispanocèntrics de Pellicers, Heredies, Marquetes en el seu temps, o altres impresentables que destrossen la llengua i tot seguit el tarannà dels parlants de la llengua, o el poc rigor informatiu de presentadors peanyes com "la Melero y sus chachos", que són arreu i pertot mentre gent vàlida que cada dia surt de les facultats de periodisme no tenen feina. Pobra TV3! i pobra gent fundacional de TV3 i de Catalunya Ràdio, tant que va costar d'aconseguir i no esdevenir per decret i de seguida una televisió "antropològica" qualificada així per l'impresentable José María Calviño. Per cert, i mal que els pesi a alguns i algunes, tot gràcies a "aquest gran destructor del país i de la imatge catalana" (aprofitat el moment pels que li tenien moltes ganes des de fa anys) anomenat Jordi Pujol i Soley, president de la Generalitat de Catalunya i promotor de l'avui Catalunya moderna durant més de quatre dècades. I això és el que compta de la feina feta pel polític i en pro del país, no la resta. Mal que els pesi a molts i moltes que ara propicien a la contra fets i declaracions molt lamentables. Mal que els pesi, això mai, mai no li podran arrabassar a l'ara lapidat, per alguns propis i munió d'aliens, Jordi Pujol. Cal repassar les hemeroteques.

Pobra TV3. I pobra Catalunya Ràdio, avui. Llevat d'honorables excepcions com Xavier Graset en el seu Oracle de Catalunya Ràdio, o Agustí Esteve, en el seu @2324nit, per citar uns dels pocs presentadors que segueixen la línia editorial inaugural. Pobres picadors de pedra del principi! Els que ja són morts tornarien a la tomba, i els que encara som -i dic som!- vius, només podem denunciar i explicar aquests despropòsits en forma de ràbia continguda, perquè no ens fa cas ningú que tingui poder, i als que perjudica de manera evident la nostra crítica per certa, de seguida ens titllen de radicals, quan els radicals són ells amb el seu filldeputisme traïdor i interessat que sovint els emplena les butxaques poc honorables. Són els que tallen el coll de seguida als altres quan hi ha algun indici cert o fals del què sigui. Aleshores arrasen malgrat tenir el cul al descobert. Aquest és el filldeputisme. Aquests, capaços de canviar de camisa per conservar la cartera i l'estatus a costa del què sigui i de qui sigui. I aquestes, no ho oblidem. També aquestes. No solament aquests, sinó també aquestes. En bona paritat políticament correcta, tal com cal. Per això seguirem lluitant i denunciant amb els nostres redactats i amb les nostres veus ben cridaneres als quatre vents. Què us heu pensat, que callarem? No home, no! Mai no callarem. I cridarem fort davant de qui calgui i on calgui. Perquè sense gent que posa les coses en qüestió, els bemolls damunt la taula i sense pèls a la llengua, moltes, moltes coses que encara té normalitzades aquest país, que van costar molt de guanyar, fins i tot vides, i que avui es van perdent inexorablement per actituds pròpies impròpies com aquestes, mai no s'haguessin aconseguit. Mai, pesi a qui pesi, que segurament a qui pesa no pot mirar els ulls amb sinceritat ningú.

Quins enemics necessitem fora?, si ja els tenim aquí i fan la feina més bruta als immobilistes de l'estatu quo espanyol! Són els caïnites autòctons, abundants en aquest nostre país, però no més que en altres. Gent molt vergonyant! Vergonya aliena de tals periodistes, sí és que això són periodistes... Perquè al final, no sé pas què són. Tant els que actuen per acció, com els que callen per omissió. Vergonya, cavallers, vergonya!, que va dir tot un Honorable representant d'aquest poble l'any 1229 durant el setge de Madîna Mayûrqa, o durant la batalla de Porto Pi, segons altres veus. La qüestió és que Jaume I estava ben emprenyat. I no ho callava. No callava mai! Per això va aconseguir tenir tot un Imperi, temut arreu. Perquè no es cagava als pantalons ni s'agenollava davant de ningú! 
 


dimecres, 15 d’abril del 2015

Les audiències tornen a deixar Catalunya Ràdio sense lideratge, una dada momentàniament preocupant per un país immers en un procés sobiranista que vol arribar a ser un país normal




[El matí de] Catalunya Ràdio hauria de fer un gir de 90 graus 
*Santi Capellera i Rabassó, periodista

Segons les dades de l'Estudi General de Mitjans (EGM) de la primera onada del 2015, 'El Món a Rac1', amb Jordi Basté, segueix sent líder amb 607.000 oients. A 150.000 oients se situa ‘El matí de Catalunya Ràdio’, amb Mònica Terribas (461.000), que aconsegueix augmentar, respecte de l’any passat, 51.000 oients. 

L’emissora del Grup Godó segueix tenint el lideratge a Catalunya amb un total de 786.000 oients. Aquestes dades representen 185.000 oients més que Catalunya Ràdio, que n’aconsegueix 601.000 i manté la segona posició.

El director de continguts de Catalunya Ràdio, Jordi Català, ha assegurat en declaracions a  El Singular Digital que “estem en una bona línia, però ens falta bastant per arribar a les xifres de Rac1”. “Hem pujat més que ells, i si ho comparem amb les dades anteriors, val la pena destacar-ho”, ha explicat.

Tot i així, les dues principals emissores del país perden oients respecte a l’última onada de desembre. RAC1 va batre rècord amb 824.000, per tant, n’ha perdut 38.000. I, Catalunya Ràdio n’ha perdut 31.000. El tercer lloc a Catalunya se l'endú la Cadena Ser amb 389.000 oients.egons les dades de l'Estudi General de Mitjans (EGM) de la primera onada del 2015, 'El Món a Rac1', amb Jordi Basté, segueix sent líder amb 607.000 oients. A 150.000 oients se situa ‘El matí de Catalunya Ràdio’, amb Mònica Terribas (461.000), que aconsegueix augmentar, respecte de l’any passat, 51.000 oients. 

L’emissora del Grup Godó segueix tenint el lideratge a Catalunya amb un total de 786.000 oients. Aquestes dades representen 185.000 oients més que Catalunya Ràdio, que n’aconsegueix 601.000 i manté la segona posició.

El director de continguts de Catalunya Ràdio, Jordi Català, ha assegurat en declaracions a El Singular Digital que “estem en una bona línia, però ens falta bastant per arribar a les xifres de Rac1”. “Hem pujat més que ells, i si ho comparem amb les dades anteriors, val la pena destacar-ho”, ha explicat.

Tot i així, les dues principals emissores del país perden oients respecte a l’última onada de desembre. RAC1 va batre rècord amb 824.000, per tant, n’ha perdut 38.000. I, Catalunya Ràdio n’ha perdut 31.000. El tercer lloc a Catalunya se l'endú la Cadena Ser amb 389.000 oients.

Per això dic que hauria de fer un gir de 90 graus, només de 90. Ja n'hi hauria prou. Si al capdavant del programa matinal de la ràdio pública catalana hi hagués un periodista de veritat, amb ofici, amb coneixement compartit, amb cultura, amb experiència, amb ganes, amb força i sense estar supeditat a tercers, s'enduria el gat a l'aigua dels oients de tot el país. Els d'ara fan el que poden i saben, però parlem d’un altre nivell. Catalunya, en aquests moments té unes necessitats polítiques molt concretes, que són fer pinya cap a un mateix sentit en tots els aspectes. I no es pot permetre el luxe de distreure’s en res ni en ningú que no es centri bàsicament en el país i en els objectius de la majoria.

No ens fem trampes al solitari, i que, qui hagi de decidir que decideixi. Primer és el país i la informació vital pel país, i no la del país del costat. I parlo exclusivament i única de Catalunya Ràdio, perquè RAC1 és una emissora privada que pot fer el que creguin convenient els seus gestors o accionistes o el que siguin.

Pel programa matinal de Catalunya Ràdio (al qual canviaria immediatament el nom perquè fa anys i panys que porta aquest llast, i ja seria hora d’anar renovant sense pors, també els topònims) personalment proposo l'Agustí Esteve, del @2324nit, un gran periodista, ferm en els conceptes i rigorós en l’actitud, que s'està menjant fa moltes nits l'audiència de Televisió de Catalunya en la seva franja horària, i supera de llarg en qualitat, rigor i continguts altres espais semblants de la mateixa CCMA.

Un altre home capdavanter és Xavi Freixes, de @lanitarac1, que avança dia a dia en la seva trajectòria de programa de debat de nit, encara que a la tertúlia se li cola més d’una i un impresentables, com també li passa a Esteve.

El tercer que podria fer un gran paper al capdavant del matinal de la Ràdio Nacional de Catalunya seria Xavier Graset, líder d’audiència en la seva franja horaria a @oraclecatradio, un veterà del planter de la casa i una pedra preciosa en brut a qui Catalunya Ràdio mai no ha promogut com es mereix, com cal i de manera seriosa.

Segur que en tres mesos, tant Freixes, Esteve o Graset, (i poso tres homes de país que ho són i hi estan compromesos de manera ineluctable), separant els temes personals dels professionals -o sigui, sense necessitat del “compadreo” del parlar de fills, filles, dones, amics, marits i del club d'amiguets de cadascú-, estic segur que, qualsevol dels tres,  farien la bossa grossa de manera immediata, com ho estan fent en els seus respectius programes. I amb  el grau d’objectivitat professional que cal, però sense ser més papista que el Papa –tots hem de ser conscients d’on i per a quina causa treballem-, i amb seriositat i rigor, estic segur que posarien la Ràdio Nacional de Catalunya al capdavant de tot de les audiències del país amb una radio de qualitat i molt allunyada del mercat del peix i de la baixa estofa pròpia d’altres contrades.

Si alguna cosa caracteritza el gruix dels catalans, siguin de l’origen que siguin, pel que fa a les preferències informatives i dels programes dels media, és aquesta demanda de serietat i rigor en la informació que ens ve donada amb el mateix caràcter educacional de la nostra societat. Per això la SER encara té gairebé 400.000 oidors a tot el país, que no són ni tots socialistes, ni tots castellanoparlants, però sí que trien el rigor i s’allunyen dels personatges que semblen estar al sofà del menjador i no als serveis informatius dels mitjans públics.

Rigor, escombrar cap a casa el més objectivament possible, noves persones i molt canviants a les tertúlies, sense incendiaris, serietat i absència de groguisme  ni tanta olla barrejada que descol·loca l’oidor i no defineix cap línia informativa determinada i concreta. I a més, crec que seria molt important compactar el programa i fer-lo, només, de 6 a 11, la qual cosa obriria la possibilitat d’un segon espai amb un altre realitzador i un altre equip fins a les 13,00 hores, per trencar la rutina que ara és llarga, feixuga i sovint avorrida.

Una fórmula que potser caldria que el cap de continguts de la nacional de Catalunya, Jordi Català i el seu equip, contemplessin. És la meva sincera aportació a la casa en què vaig treballar de 1985 a 1987, i que m'estimo molt, malgrat tots els malgrats i altres que no caben en aquest article. Bona sort i bones decisions, companys de Catalunya Ràdio, la Ràdio nacional de Catalunya.






dilluns, 23 de març del 2015

El MACBA és molt més que uns quants franquistes que encara intenten manipular la pluralitat de la societat catalana i vetar la seva llibertat d'expressió



Bartomeu Marí, un eivissenc que hauria de tornar a l'illa 
Santi Capellera i Rabassó *periodista  

El MACBA és al rovell de l'ou de Barcelona i té una fama internacional més que contrastada des que Pasqual Maragall, que va ser qui el va fer construir de nova planta on és ara, va decidir de promocionar-lo arreu del món per promoure culturalment la ciutat.

El fiasco del MACBA i del seu director, Bartomeu Marí, han estat una cagada monumental. Va saber "per un ajudant", un dia abans que a l'exposició “La bèstia i el sobirà” (que no es refereix només a aquesta obra en concret, sinó que n'hi ha moltes més, l'obra té un altre nom, però els mitjans d'aquí, tan objectius i espanyolers ho han confós tot, per això necessitem un estat nou) hi havia una peça un dels protagonistes de la qual "tenia una certa semblança" a aquest innomenable personatge, hereu de Franco, que es carrega elefants.

L'ajudant, alhora ajudant d'un altre que tampoc no hi és mai, es veu que els havia intentat avisar fa dies que dins la col·lecció hi havia aquesta obra, o sigui, que l'exposició la portava implícita. Però "no hi eren", no hi són gairebé mai, em diuen alguns treballadors del MACBA. I els catalans anar pagant sous de corruptes, perquè cobrar per fer una feina i no fer-la, o no ser al lloc de treball, és corrupció en tots els seus vessants. Es miri com es miri.

L'ara controvertida obra (que per cert no diu enlloc que el paio dat pel cul que vomita sigui el borbó; ni la que el penetra -fent esment d'una dona activista bolivariana que tampoc no s'esmenta enlloc- sigui Domitila Barrios de Chungara, i que sembla que el penetra perquè té atributs masculins per la seva poca femenitat, alhora que a tots dos els penetra un gos d'atura alemany), és una gran crítica del poder establert i de la contra que li fa el joc, i el de davant vomita tot el que li arriba des del gos perquè ja no pot aguantar-ho més dins.

Per això crec que els artistes creatius de l’obra en qüestió, ‘Haute couture 04 transport’, l’austríaca Inés Doujak i el britànic John Barker, són uns excel·lents comunicadors. Suspendre una mostra que s'ha exposat en museus importantíssims del món, i deixar-la fora de joc per la semblança en una de les obres d'un dels protagonistes amb aquest miserable mataelefants, vividor i corrupte, hereu principal de Franco -ho reitero- i del franquisme, i reduir-la a això, només es pot perpetrar en un país malalt i encara hipnotitzat pels darrers 70 anys com és la vergonyant Espanya, que treu uns ossos d'una cripta i diu que són de Cervantes, quan té 140.000 cadàvers sota les cunetes i els ignora, com si fossin animals allà enterrats. I això alguns no ens ho empassem ni amb mantega.

L'exreina espanyola Sofia és la presidenta d’honor del Patronat del MACBA, i el president, Leopoldo Rodés, que a ningú no se li escapen els seus deliris espanyolers, té a la vicepresidència Javier de Godó. No cal dir res més, em sembla. Per això demano aquest dròpol miserable que plegui i deixi pas a gent "no vinculada" i treballadora, que es guanyi decentment el que els contribuents li paguem amb els nostres impostos, i que no sigui un pur llepaculs de res ni de ningú, sinó un professional, sí és que això és possible.


divendres, 20 de febrer del 2015

Caixa d'Enginyers és una altra mena de tracte bancari i un exemple a seguir si volem humanitzar la nostra existència, començant per les entitats de crèdit



El que vull agrair a Caixa d'Enginyers i cal saber d'aquesta veritable caixa d'estalvis
Santi Capellera i Rabassó *periodista   

Caixa d’Enginyers és un grup cooperatiu de serveis orientat a les comunitats professionals a les quals aporta valor sostenible en l’àmbit financer, tant a nivell personal com de col·lectiu. Per a fer-ho estableix relacions a llarg termini basades en l’ètica, el compromís i la confiança i vetlla per la fortalesa del grup com a mitjà per a proporcionar un retorn als socis, col·laboradors, comunitats professionals i la societat. Per la seva focalització i excel·lència de servei és el líder i la referència del sector per a les comunitats de professionals, a les quals destina, a través de la Fundació Caixa d’Enginyers, la seva acció social.

Tot i el desastre que va representar que el Govern espanyol es carregués el sistema de caixes d'estalvi (que a Catalunya era -excepte en els casos de dues o tres entitats- absolutament viable), encara queden algunes entitats d'aquest tipus com Caixa d'Enginyers que, gestionant amb qualitat, professionalitat i prudència, aconsegueixen bons resultats i donen un gran servei als seus associats, els propietaris de l'entitat.

I poso un clar exemple en la meva persona i en el meu cas. Sóc soci de l'entitat des de fa poc més de quatre anys. En aquests moments estic passant per dificultats econòmiques importants arran de la supressió de tres col·laboracions periodístiques per motius financers de qui me les procurava (empreses i particulars, tant és). M'he retardat en el pagament de rebuts d'un préstec i en el pagament d'un descobert que m'han deixat tenir perquè confien en les persones que treballen dur cada dia i que donen la cara, i que fan mans i mànigues per afrontar com sigui els seus compromisos pecuniaris. Joan Cavallé, el seu director general, orquestra un compte de resultats que podríem anomenar com a clàssica per al sector financer, d'aquestes que ve de gust veure, sense sorpreses, sense operacions estranyes ni resultats extraordinaris, on tots els marges mostren creixement, si es comparen amb el període anterior.

He de dir que Caixa d'Enginyers (www.caixa-enginyers.com) és un exemple paradigmàtic d'això que es diu tracte humà i d'atenció especial al soci quan aquest es veu en una situació difícil (com la que jo tinc en aquest moment, per exemple). És aleshores quan t'adones de la diferència de tracte, de manera de fer i, sobretot, de manera d'actuar en relació a una persona que, en comptes d'aportar-los dividends, els demana ajut. És aleshores quan veus la diferència en el tracte amb les persones en comptes del tracte  amb un número de client. I és per això que vull manifestar el meu agraïment en les persones que atenen i treballen a la meva oficina, situada en la Gran Via de Carles III amb Avinguda de Madrid, de Barcelona, persones que treballen de vuit del matí a 7 de la tarda. 

Agraït al director, Òscar Franco, a les tècniques comercials, Sílvia González, Roser Vilalta i Ana Deb, al gerent de comptes, Francesc Vallvé, i als altres companys, però, sobretot, a la persona que des del primer dia m'ha atès, tractat, aconsellat i ajudat en tot, que és el sotsdirector Jordi Forné i Valencia, amb qui m'he pogut "confessar" absolutament i qui mai no m'ha deixat a l'estacada en res. 

Gràcies de tot cor, amics, perquè vosaltres i Caixa d'Enginyers sou l'exemple del que hauria una entitat de crèdit, que es manté de les aportacions dels seus clients (socis en aquest cas), però que en el moment que aquests estan en una situació difícil, deixeu de ser un banc per posar-vos al lloc d'una entitat social que els ajuda i els dóna les màximes facilitats per poder reeixir.

Aquesta Societat Cooperativa de Crèdit va ser fundada el 1967, sota la forma jurídica de cooperativa de crèdit, per un grup d'enginyers industrials catalans (entre ells l'exconseller d'Indústria de la Generalitat, Joan Vallvé) amb el paraigua del Col·legi d'Enginyers Industrials de Catalunya. En l'actualitat compta amb gairebé 150.000 socis amb presència a tot l'Estat, i té les seves oficines obertes de dilluns a divendres de 8.30 a 19 hores ininterrompudament, la qual cosa és una altra demostració de servei públic i d'adaptació als horaris laborals en general.

Caixa d'Enginyers ha tingut un fort creixement en la seva activitat dels darrers anys, arran sobretot de l'activitat creditícia. A més, la forta posició de tresoreria de l'entitat, aconseguida en part per la seva prudent política de retribució del passiu i secundàriament per al retard de l'efecte de la disminució dels tipus d'interès de l'actiu creditici respecte al passiu, li ha permès no haver d'acudir als mercats per finançar-se. Si observem l'evolució del compte de resultats d'aquesta Caixa al llarg dels últims anys podem constatar com, seguint els criteris correctes, el model de negoci segueix sent molt vàlid i sanejat, a l'estil clàssic de les caixes catalanes de tota la vida. Sincerament, només puc tenir bones paraules per aquesta fantàstica entitat d'estalvi que defensa i ajuda la gent que li fa confiança. Teniu les portes ben obertes per constatar-ho en les seves oficines arreu de Catalunya i de l'Estat. 

Gràcies pel vostre bon tracte, amics. Sempre recomanaré arreu que altres persones puguin gaudir el mateix que rebo jo. Tant de bo que hi hagués més entitats financeres que, seguint el vostre exemple, fessin més humà en tots els aspectes aquest país nostre del qual en molts exemples (entre ells els de la creació d'entitats com Caixa d'Enginyers), n'hauríem d'estar tots plegats ben orgullosos. 

dimecres, 14 de gener del 2015

Hollande creyó poder manipular y despreciar a Benjamín Netanyahu pidiéndole que no participase en la manifestación de París, y este le dejó en evidencia ante todo el planeta



Netanyahu, el hábil jugador del ajedrez político
Santi Capellera i Rabassó *periodista                                                                                                                    

El diario El Mundo, en su edición del pasado día 12, publicaba una crónica firmada por Sal Emergui, su corresponsal o enviado especial en Jerusalén, que no me resulto creíble del todo. Me parecía un poco atrevido publicar una información que no llevaba más fuente de contraste que las noticias de un canal de televisión de Israel que (en aquel momento) ningún portavoz autorizado había confirmado. Todo eso, añadido a la poca credibilidad que me merecen las informaciones de este periódico, siempre interesadas y sesgadas a su conveniencia, cuando no falsas. Cabe recordar las múltiples querellas que este vergonzoso medio amarillísimo ha perdido por centenares de denuncias por publicar informaciones no verídicas, como viene siendo su costumbre habitual de embadurne de la vida política desde hace años, sobre todo en los entornos que no le son simpáticos o políticamente afines. La última la de los informes falsificados de las cuentas andorranas del expresidente catalán Jordi Pujol y familia  y anteriormente las otras falsas informaciones sobre supuestas cuentas en el extranjero del presidente Artur Mas o del alcalde de Barcelona, Xavier Trias, por las que también fueron denunciados. Por eso inmediatamente dudé de esa información, ya que este medio no es precisamente muy amigo de la causa israelí –como no lo es de la que promueve la soberanía nacional catalana-  ni mucho menos defensor del sionismo que encarnan líderes como Netanyahu. Por eso me di una vuelta por los medios israelíes que suelo consultar, entre ellos el diario Haaretz y ahí también lo vi publicado, aunque mucho menos redundante y agresivamente de como lo explicaba el rotativo español. 

No convencido por esas informaciones -que como profesional no consideré suficientemente contrastadas- me remití a un buen amigo y colega periodista con responsabilidades en el gobierno del Estado de Israel, que me aportó una versión de la noticia mucho menos sesgada. Y cabe decir que la versión paralela coincide en algunos aspectos, sobre todo en los del cabreo generado con la presencia de Netanyahu en la manifestación de París, pero sobre todo en esos y no tanto en otros explicados más livianamente.

Pero dejemos las fuentes y analicemos la información y los motivos por los que fue publicada: ¿por qué motivo no iba a ir Netanyahu a una manifestación de protesta contra el terrorismo y por la libertad de opinión y expresión, si, en definitiva, como cabeza visible del estado de Israel y máximo representante de este se veía afectado por el asesinato indiscriminado de cuatro personas hebreas? (no sólo francesas). Está muy bien lo de reclamar libertad de expresión. Y lo de reivindicar las figuras de los dibujantes. Como analista político y periodista de opinión estoy en esta línea y no me apartaré ni un milímetro, naturalmente. Haya sido quien haya sido el ejecutor de los asesinatos. Pero, ¿en el súper? ¿por qué? si ahí no había dibujante alguno. Ni viñetas contra Mahoma ni lápices de colores...sólo comida judía! Sí, allí lo único que había eran judíos comprando su comida especial. Pues a eso fueron: a cargarse a los judíos. Y la jacobina Francia, la pro palestina Francia, se vio entre la espada y la pared en sus políticas de aproximación a unos y a otros. Porque tienen el problema en casa, ya que los argelinos para ellos más que franceses hoy todavía son un problema político y sobretodo social en un claro ejemplo de inadaptación al cabo de tres generaciones de franceses de este origen. Y como estos odian sobre todo al judío por adoctrinamiento islamista hecho en la misma Francia (sin control exhaustivo de sus imanes más peligrosos, o poco control comparado con el que debería de haber), sistemáticamente el judío es "el culpable de todos los males del mundo...", (me suena tanto!), y van a cargarse todo lo judío, judíos incluidos, naturalmente.

Entonces y en aquel marco, a los responsables del ejecutivo francés la presencia del máximo exponente político hebreo les era una gran controversia, una piedra gorda en el zapato. A la manifestación de París no se invitaba a nadie. Todo el mundo se auto invitaba, como hicieron Mas y Trias, por ejemplo. O el resto de representantes políticos (Obama se excusó "por falta de seguridad en un espacio amplio y concurrido", otro gol a Hollande y Valls en el tema de relaciones internacionales). Pero, resultó que al único que le pidieron, no ir, sino, no ir, fue a Netanyahu. Vaya mano izquierda! Y claro, ante su negativa ¿cómo se lo iban a impedir...?, tratándose de una manifestación a favor de la libertad... Si hasta fueron Rajoy y Fernández Díaz, que en su día cerraron el periódico Egunkaria y, entre otros despropósitos relacionados con la falta de libertad de expresión, quisieron impedir un acto de clarisima libertad de expresión como que los catalanes manifestaran su opinión libremente en unas urnas, lo que ha valido al presidente de la Generalitat y a dos consejeras una imputación por no se sabe cuántos delitos. Unos que asisten a clamar por la libertad de expresión a la vez que impulsan la Ley "mordaza" para acallar cualquier atisbo de protesta social. Unos que programan la detención de abogados como medio para que sus clientes se queden sin derechos de defensa. Unos que actúan a través de operaciones policiales al servicio de los titulares de prensa y de los medios de comunicación para obtener réditos políticos para el PP a pesar de sus métodos de recorte de libertad. Si hasta fueron esos hipócritas, amigos del diario El Mundo, y se manifestaron en abrazos públicos con el ministro de interior francés -que es otro de su mismo talante-, ¿cómo le iban a negar a Netanyahu la presencia allí para homenajear a los asesinados por el fanatismo y la barbarie?

Pues la respuesta de los mandatarios franceses, su chapuza política, fue contrarrestar esa presencia con la de algunos indeseables que me voy a ahorrar citar. Netanyahu en París les fue un claro estorbo para sus intenciones de seguir medrando (la puta y la Ramoneta lo llamamos en Catalunya) en el plano internacional. Y encima el hebreo les marcó un claro gol al reprocharles que además de la libertad de expresión lo que allí había era unos inocentes anónimos asesinados por unos fanáticos sin ningún motivo más que el de ser judíos. Y Francia, clamando a la libertad de expresión... ¿Y la libertad de expresión de los pobres que terminaron sus días en la tienda kosher? ¿Y sus derechos humanos?

La segunda derrota de los socialistas franceses (lo de socialistas es un decir, como les pasa a los de su misma militancia en el estado que tienen al sur) fue que el presidente israelí invitase a todos los judíos de Francia a trasladarse a vivir a la tierra que por muchos aspectos les es propia. Netanyahu-Obama, 3 Hollande-Valls, 0! Entonces, y con esta goleada que les deja en evidencia en todos los sentidos, se pone en marcha toda la maquinaria propagandística para intentar dejar a Netanyahu a la altura del betún. Criticándole la acción de haber invitado a los suyos a volver a casa. Pero ni así lo han conseguido. Ellos y él saben que si se van los judíos de Francia, este país baja muchos, muchos enteros en todos los aspectos. Y por eso lloran y lo publican como agraviados por el "ogro" del Likkud: la culpa parece que es de Netanyahu, no del terrorismo islamista anti judío y de su incompetencia como políticos. Pero el líder de Israel es un hombre muy listo, y políticamente muy hábil, mucho. Y tiene un equipo a su alrededor que es de división de honor en la liga de la política mundial. Le guste a quien sea o no le guste. El tablero de ajedrez político para él es, -lejos de ser un camino tortuoso- una autopista de seis carriles en la qué sortea peones, alfiles, torres, caballos y, como en este caso, enardecidos reyecitos republicanos. Y les ha dado la vuelta, a pesar su influencia en la UE y en la ONU para lograr votos en contra de Israel y a favor del reconocimiento de Palestina como estado. A pesar de ellos y de los "amigos" de dentro de casa, que también los tiene, como tantos enemigos fuera.



L’eugenisme és la ideologia que va gestar i donar a llum la bèstia nazi alemanya. De l’eugenisme ve el nazisme alemany

  ASSAIG GEOPOLÍTIC SOBRE L’ESCLAT DE LA GUERRA ENTRE ISRAEL I HAMAS EN EL CONTEXT DEL JUDAISME I LA DEFENSA DELS SEUS VALORS OCCIDENTALS Sa...