dimarts, 9 d’abril de 2013

Article d'aquest periodista sobre el tarannà de Bigas Luna, publicat a Cultura 21 http://cultura21.comunicacio21.cat



Bigas Luna, un homenot de la comunicació


Un país sense cinema, mai no es pot donar a conèixer al món de manera clara i veraç”. Aquesta era una de les afirmacions més citades del dissortadament desaparegut director català, Juan José Bigas Luna, als 67 anys, i que ha passat als annals com un dels considerats homenots catalans, i alhora un dels grans comunicadors del país.

S’escriu i s’escriurà de tot, del finat. Tal com sol succeir quan algú rellevant passa avall, i, com ha passat amb ell, encara no té edat per traspassar. Però, a banda d’aquest fet, voldria aportar una mica del que vaig poder constatar en una entrevista que li vaig fer l’any 2009, durant la meva estada laboral a Menorca, mentre treballava per al Grup Serra, IB3 i altres mitjans. Va ser per telèfon, i, per tant, més complicada, més feixuga, ja que en un interviu a distància no pots copsar les reaccions que afloren a cara, ulls, mans i boca, que són bàsiques per tirar endavant un bon interrogatori periodístic. Però aquella veu m’ho va aportar tot.
Amant del seu país, que és el nostre, o sigui amant de Catalunya, dels Països Catalans i de la Mediterrània en general, sense fer-ho gaire evident i amb tota discreció, potser per prudència i per esperit comercial (que ja sabem com les gasta Espanya en aquestes asseveracions nacionalistes o pancatalanistes, i les conseqüències que se’n deriven), el director barceloní volia deixar clar en afirmacions tan simples com les del primer paràgraf, que un país sense cinema és un país que no pot ensenyar al món què fa, què és i quines inquietuds té; quin passat ha viscut i suportat, i quin futur vol per als seus ciutadans. I ell ho tenia molt clar. I tan clar.
Entrevistar Bigas Luna va ser tot un plaer, i entre totes les coses que em va explicar, n’hi havia de molt punyents, com per exemple la d’una declaració que em va deixar frapat. Mentre l’aleshores potent i agressiva SGAE feia de les seves, i atacava revetlles populars i casaments arreu del país per tal de cobrar drets d’autor, un home com ell, que per la magnitud del seu treball podia ser més exigent al respecte que molts petits autors, i que ja anava de tornada, va ser clar, taxatiu i alhora contundent: “Un cinema sense subvencions no és possible”, em va dir a boca de canó, i es va mostrar absolutament a favor de les descàrregues a través d’internet. “Si algú es pren la molèstia i fa un esforç per veure una de les meves pel·lícules”, em va dir, “encara que sigui a través d’aquest mètode, em sembla que és quelcom meravellós. Jo els posaria una catifa vermella, i, en tot cas, si ha de pagar algú alguna cosa, que siguin els operadors de telefonia que ho facin, que són els que en reben benefici directe”. L’entrevista va durar molt més, i vam abordar altres temes, però, sense cap mena de dubte, el titular indiscutible va ser aquest, amb la qual cosa Bigas Luna se’m va mostrar com un autèntic antisistema, en aquest aspecte.
Aquesta entrevista va ser, sincerament, el meu únic contacte amb l’avui desaparegut cineasta, però, sincerament, em va deixar molt bon record, tant per la seva facilitat d’afrontar noves seqüències inesperades, com per la seva senzillesa (i llavors ja tenia molts reconeixements i havia fet moltes i bones pel·lícules, si més no famoses) personal i professional.
Bigas Luna era una d’aquelles persones que et fa sentir bé en una conversa, perquè en el fons, quan l’entrevistaves, ell també t’estava entrevistant a tu, i sabia aportar la complicitat necessària com perquè tu també t’obrissis als seus interrogants. O almenys aquest és l’efecte que em va fer a mi, en mitja hora de conversa telefònica, i un quart de prèvia. Tenia, tal com molt encertadament ha dit algun col·lega, capacitat d’entrar a les ànimes o de fer que entressis a la seva, com la cosa més fàcil del món.
Amant dels gossos com aquest que redacta (sé que darrerament tenia un fox terrier) en la meva entrevista illenca em va parlar abastament del fet insular, de les Balears i dels seus ets i uts de tota mena, i dels pagesos que feien dels marges de pedra seca un autèntic art, la qual cosa coincidia al Principat, a les Illes i al País Valencià, i que havia descobert feia uns anys, quan ja estava posat en aquestes noves sensacions rurals a la Riera de Gaià, la qual cosa analitzava, lògicament, des de la seva perspectiva de benestant barceloní.
Ens deixes una gran obra de comunicació en tots els aspectes. Una magna obra cinematogràfica que reflecteix Catalunya, ni que sigui en el fons del fons, i un gran record de la teva manera de ser i de fer, que alhora és un incentiu afegit per continuar lluitant per aquesta nostra trista, bruta i dissortada terra, que homenots com tu quan hi passen, alegren, netegen i fan rica i plena. Siguis on siguis, fins sempre.

diumenge, 7 d’abril de 2013

Durant els anys 60 del segle passat, un milió d'immigrants del sud espanyol van arribar a Catalunya en condicions infrahumanes




La @LoliValderrama i el poder xarnego

Santi Capellera i Rabassó *periodista http://perinnolligams.blogspot.com


Diu clarament la catalana @LoliValderrama a twitter: "Segun @Ciutadans_Cs a Cataluña no vino emigración española, porque Cataluña es España. Igual mis familiares vinieron a hacer turismo...". 

Allò de les maletes de cartró lligades amb el cordill de la misèria, del moc i la lleganya (per explicar-ho gràficament) que l'Estació de França va testimoniar cada dia en primera persona des de l'any 60 al 69 del segle passat, persones sense cap recurs, irradiats de l'entorn "señorito" del sud d'Espanya després d'haver de passar per tot... fins i tot pel dret de cuixa (tants pobres els feien nosa i així de pas es pensaven que diluïen Catalunya de les seves inquietuds nacionals), gent que havia d'anar a viure a les barraques del Somorrostro, de Montjuïc i del Carmel (recupereu el testimoni de la Julia Aceituno en un 30M de l'enyorada TV3 d'abans); gent que va acabar als llits de les rieres, arrossegats pels temporals, i morts milers d'ells, ajudats pels catalans de base, pel poble autòcton, per la bona gent del país, mentre les autoritats franquistes s'ho miraven amb recel, i com passa avui amb la plataforma dels afectats per la hipoteca, encara van ser acusats de mil i una falsedats, uns éssers humans que només ajudaven uns semblants seus, que per haver hagut de marxar del seu país, dels seus pobles, van acabar vivint en un altre com les rates. 

Mentre passava això, els arribistes i cofois amb la situació de la dictadura a l'Estat espanyol, els que anaven fent bossa a partir de ser traïdors al seu poble, canviant de llengua a mesura que passava el temps, esgrimint escuts falangistes i cantant els himnes que humiliaven els caiguts catalans, que van lluitar per aquesta legalitat que avui omple la boca de molts d'aquests (i que aleshores no era altra que la Republicana), renegant de les seves arrels mentre lloaven el Caudillo colpista espanyol; catalans afins al franquisme que feien la vista grossa a totes aquestes arbitrarietats, pagaven quatre rals a la tropa arribada del sud, els emborratxaven, i al crit d'Arriba España i Viva Franco, se'ls follaven les dones i els explotaven, mentre els miserables, a casa (si això era un fet), no hi tenien ni aigua corrent per rentar-se, ni podien viure decentment. Eren una minoria aquests nous "señoritos", però una minoria que hi era i que tenia molta força, no ho oblidem. 

Molts dels descendents d'aquests immigrants (perque eren immigrants, que no els faci cap vergonya reconèixer-ho; és digne ser immigrant, per què no?: tots ho hem estat algun segle o altre), avui són catalans de ple dret i, també molts, independentistes amb l'estelada al cor, que expressen el seu sentiment, (lògic sentiment de naixement i de pertanyença a un poble espoliat per un estat que fa aigües per tot arreu), indistintament a CDC, a ERC, molts d'amagat al PSC, a ICV, i també una bona part a UDC; una bona part que va in crescendo, per raons òbvies. Molts, moltíssims. L'altre dia em deia un català de pedra picada, fill d'andalús, l'Aniol Jódar @anioljodar , un jove periodista, punyent professional i excel·lent persona i patriota, de La Llacuna (Anoia), amb qui vam compartir redacció i afinitat nacional i sarcàstica a IB3 Menorca, que es va adonar que amb el periodisme acabaria demanant caritat (quanta raó, amic), i que avui és pilot d'helicòpter, quan li vag fer saber que un altre Jódar, l'Enric Jódar Ciurana @EnricJC de Riudoms (Baix Camp), estudiant d'Enginyeria Superior de Telecomunicacions a l'UPC, preguntava a twitter davant l'imminent partit entre les seleccions francesa i espanyola de futbol: “no poden perdre tots dos, Espanya i França?”, em va respondre: “som el poder xarnego”. És aquest poder xarnego, en el millor sentit, amb saba nova, que ha passat penalitats de tota mena, i que avui ha esdevingut part vital del nostre país, i que s'ha barrejat de sang amb els catalans més antics. Amb els altres immigrants que som els vells del país, les arrels dels quals van arribar al país amb els romans, els jueus, els fenicis, els grecs, els àrabs, i que en van ser els constructors vitals. 

Evidentment en aquest context hi excloc els endogàmics que no surten del gueto, acomplexats, de families anticatalanistes (que tant mal els han fet en impedir-los l'adaptació a la majoria, i a la llengua i a la cultura del país de manera sistemàtica), per odi inculcat o per impotència. O perquè l'odi el tenen d'origen funcionarial espanyol; que solen ser del Madrid perquè és la contra del sentiment barcelonista, i per tant català i catalanista, que ens agrupa a la majoria del país, els nouvinguts adaptats i integrats al país inclosos. Fa feredat constatar aquesta minoria que malviu inadaptada, que es tanquen al gueto que els limita, i que no fan més que anar contra Catalunya. Ningú no pot viure amb normalitat i llibertat si constantment va contra tot allò majoritari que l'envolta: l'existència es converteix en un patir continuat, i en no actuar amb la normalitat, per estar sempre amatent i a la contra del que manifesta o desitja la gran majoria. Perquè l'herència de l'odi a allò diferent ha estat aquesta. 

Pobra gent, sincerament. Gent que ha d'estar demostrant constantment que “Cataluña también es España, y yo me fui a Cataluña, que es España, y me fué bien, y ahora te enseño mi Mercedes, o mi BMW, porque sin dejar de ser español, he triunfado en Cataluña, y ves, se hablar catalán (perquè quan van allà els ho passen per la cara), y ahora me estoy arreglando la casita que mi madre dejó aquí en el pueblo, (que se caía de vieja)”. 

No està gens malament de cap manera tenir una segona casa i un cotxe per poder-hi anar: són coses que l'estat del benestar (avui in minuendo) ens ha fet possibles. Però, que trist (i ho he vist de primera mà en anar a uns dies a Bienvenida de los Barros, provincia de Badajoz, el poble que literalment va expulsar uns amics de la meva família en deixar-los sense feina i sense possibilitats als anys 60, i no a ells, sinó als seus pares) quan “por lo bajini” o directament, els anomenen de manera despectiva, “los catalanes”. I els cobren més que als altres a les botigues de menjar, als restaurants, i a la resta de llocs, perquè “se fueron muertos de hambre y ahora vienen vacilando de ricos”. Com a mínim a Catalunya, treballant de sol a sol, hi van trobar feina i s'hi van poder forjar un futur.

Greu errada la que cometen molts d'aquests eximmigrants (o el que és pitjor, els seus descendents) del sud espanyol, als quals no els cal demostrar res enlloc més que al seu país, que avui és Catalunya. Una Catalunya que passa penalitats i ofeg, que és insultada i vexada; una Catalunya a la qual se li nega el dret, fins i tot a consultar els catalans i catalanes sobre què volen i quin futur desitgen pels seus fills. No cal anar a fer el ridícul. El passat va ser, i ja no és. L'arbre, si no té arrels, mor. Però resulta que les arrels necessiten terra i aigua. I aquests elements, els que volen ser del país del costat abans que d'aquest, que és el seu, són a Catalunya. Les arrels absorbeixen l'aliment de la terra que l'aigua estova i condueix a la via alimentària. Es pot dir més alt, però no pas més clar.

I els que, com la @LoliValderrama, saben què són de dalt a baix, parlen clar i tenen l'ull ben obert, a veure què passa, a aquests, no els fotran amb una programació de control mental via caverna mediàtica, perquè d'entrada ja no hi cauen. No els passarà com als antics petits propietaris rurals de les comarques catalanes (i el gran exemple n'era en Josep Pla), que van cap a l'extinció, i que es mantenien en el pensament de la por: “No t'hi emboliquis”, deien, i així volien fer gran el país...del costat, perquè al nostre flac favor li feien. O com als ridículs assimilats espanyolets acomodats de la metropoli, per allò vergonyant del “yo soy de Barcelona, pero no catalán...”, #mejorunidos, que fa basarda quan veus qui ho demanda i ho manifesta, i d'on prové qui ho demanda i qui ho manifesta, en qualsevol cas. Basarda.

Els més prosaics del poder xarnego (que acostumen a ser els més saberuts i operatius, els més llestos i els més pràctics), allò de l'avi del sud ja s'ho passen per allà on els passen tots els néts dels avis estrangers que van aterrar a una altra nació, i que amb tota naturalitat s'hi han adaptat. Però alguns d'aquests botiflers dels lerrouxistes C's (la base dels quals és colonialista funcionarial de sempre, i no pas immigrant treballadora que ha hagut de passar per tot; i qui les hagi passat de tots colors i actui així, a la contra, més enze és encara, per raons evidents), ara, (i generalment instrumentalitzats pel mateix espanyolisme que els va castigar a anar a la diàspora, expulsats lluny de la seva terra de naixement), intenten canviar la veritat del patiment dels seus avantpassats, per la mentida de l' “orgullo español”, quan saben que Espanya els va fer fora de casa, i avui està en fallida i és a la bancarrota. Quina gràcia: la pel·licula tal com m'hagués agradat..., i no com va ser. Qui és que viola i empastifa la història? 

Naturalment, uns quants d'aquests que van ser immigrants del sud espanyol (alguns dels quals han estat ministres del PSOE, i un, en Montilla, president de la Generalitat), han de donar moltes gràcies al franquisme que els va fer passar gana, a ells i als seus pares, i que els va fer fora de la seva terra. Perquè, gràcies a emigrar a Catalunya, han estat rellevants. M'explico? Què haguessin estat els Montilles, els Corbachos o els Chacón en el seu habitat natural del sud espanyol? carregadors de sacs? llauradors? o dones de la neteja del capital cacic? (amb tots els meus respectes per aquests oficis, tan útils, i dissortadament tan mal valorats, i pitjor pagats). 

Aquest apèndix que és Ciudadanos, doctrina Lerroux (això, com l'antisemitisme tampoc no és nou) fan el paper dels serbis de Bòsnia, un trist paper, per cert. Aquests guerrillers del no res, no tenen cap mena de dret, ni moral ni ètic de barrar el pas a les aspiracions lícites de Catalunya, ni de la seva història, que podria ser la seva -com ho és la de la resta, vinguem d'on vinguem- de no ser uns inadaptats i uns acomplexats, instrumentalitzats per aquells que un dia van fer fora de les seves llars els seus pares i avis. O sigui, doblement indignes amb els seus, i desagraïts a un país que els va obrir les portes en tots els aspectes, malgrat algus “abusos”, com esmento abans, dels més afins al Régimen que no era altre que el Régimen Franquista de España.

Senyors botiflers: Catalunya, d'haver estat sempre Espanya, seria la mateixa escòria latifundista i caciquil, vuitcentista, amb dròpols desagraits i amb poca iniciativa que esperen subsidis ad infinitum. La gent que va poblar el nostre país des dels fenicis fins al franquisme, tenia (i té) una cosa en comú: pencaven per fer la casa gran i l'hisenda forta. Fins que ara fa tres segles aquesta hisenda va canviar de mans. 

La majoria dels catalans penquem molt, molt. I els xarnegos irradiats els 60 pel franquisme, en una molt gran mesura. Perquè molts d'ells, encara que a punt de retirar-se, fan feines dures i desagraïdes. Però les fan amb la satisfacció que els seus fills i néts tenen carrera universitària o laboral. I posseeixen una cultura que segurament allà d'on els van fer fora, no haguessin assolit mai. Ni que potser avui, i per la magnitud de la tragèdia social i econòmica en general, alguns no tinguin feina i hagin, de bell nou, de marxar a altres països. Però, si més no, ho fan preparats, amb estudis i llengues, i no pas de manera poc digna. I tenen la porta oberta per tornar: heus aquí la diferència.

Per això la gran majoria d'aquest poble no volem que cap estat cacic ens arrabassi els guanys, que a tots plegats ens costen tants esforços. Aquesta terra i la de l'infraebre no tenen res a veure, res de res. Chapeau per la @LoliValderrama, una catalana com Déu mana, sense complexos i absolutament explícita. Que posa en evidència que catalans que s'estimen Catalunya i volen que segueixi sent Catalunya,  ho som tots: els que fa 70 generacions que som en aquesta terra, i els nouvinguts aquest any. Sense distinció. Ja ho va dir aquell savi que encara s'emprenya de valent quan sent absurditats: "és català qui viu i treballa a Catalunya..., i ho vol ser". Gràcies per la teva reflexió, Loli de sang nova i de poder xarnego, de veritat. Un poder que serà vital per conduir aquesta terra mil·lenària, cap a la llibertat i cap a la prosperitat en tots els aspectes. Gràcies Lolis i Lolos entre molts altres, de veritat.


Sobre els babaus Quim Torra i Pere Aragonès, dos exponents de la imbecil·litat i niciesa política que ha comandat i comanda aquesta trista, pobra i dissortada pàtria anomenada Catalunya, en que a molts ens va tocar néixer

Torra i Aragonès fan competència per indignar l’independentisme inconformista   Aragonès parla de referèndum abans del 2030 i Torra critic...