dijous, 31 de gener del 2008

Poder patir un atemptat a casa no és cap broma (publicat al Diari Maresme, Girona Notícies, Es Diari i Menorca Diari Insular el 30/01/08)

No es pot frivolitzar davant el perill d’atemptats
Santi Capellera i Rabassó*periodista

El passat dissabte dia 19 de gener hauria pogut esdevenir una nova data sanguinolenta per al nostre record, si no s’hagués interromput a temps el pla d’uns presumptes terroristes islamistes a Barcelona. Només la sort, i la guàrdia civil que n’estava al corrent a través de les investigacions que feia temps que portava a terme, van impedir que tal acte de terrorisme, que hagués pogut portar greus conseqüències en víctimes i danys materials, es fes realitat a la capital catalana.
En qualsevol ciutat del món, després de conèixer-se un extrem tan greu es detectaria immediatament un intens moviment de forces de seguretat al voltant dels mitjans de transport públics, però en canvi a Barcelona l’alcalde Hereu afirma que no té constància de cap requeriment d’extremar les mesures de seguretat per part del govern de la Generalitat ni del de l’estat, malgrat que els investigadors de la benemèrita ja van advertir fa dies que potser calia parar atenció i fixar l’ull a les zones més concorregudes de la ciutat i del seu transport públic. Paral·lelament a això, el conseller Saura ha demostrat no disposar de la informació suficient com per a garantir, com per a garantir-nos, la nostra seguretat per exemple el dia 19 passat, si viatjàvem en metro o en autobús.
Cal que s’aclareixin totalment els fets a través de les investigacions que estan obertes, i que se sàpiga l’abast d’aquesta amenaça que el dia 19 ens va planar a tots pel damunt, òbviament, però també cal que es pugui percebre la reacció dels cossos i forces de seguretat (encara que sigui només per a tranquil·litzar-nos) i cal que el conseller responsable expliqui el motiu exacte de la seva lamentable posada en evidència.
En el moment de l’operació de la pastisseria Ayub del carrer de l’Hospital número 95 (que durant molts anys es va dir El Sol perquè va ser un establiment d’una certa categoria quan encara el regentaven els antics propietaris, grans professionals de l’ofici, barcelonins i d’aquell barri de tota la vida) mentre els efectius de la guàrdia civil actuaven encaputxats i amb tota mena de precaucions, i parant compte de no ser reconeguts personalment per activistes islamistes, els agents dels mossos d’esquadra vigilaven la porta de l’establiment -on va ser intervinguda nombrosa documentació referent als fallits atemptats i material per a la fabricació d’explosius- com si anessin de servei normal per la Rambla informant els vianants d’alguna eventualitat, i no pas portant a terme una operació antiterrorista, cosa que contrastava esfereïdorament amb les vestimentes de camuflatge que utilitzaven els guàrdiacivils. Els catalans ja podem agrair les investigacions portades a terme pel cos benemèrit, que s’ha demostrat més efectiu que la policia comandada per Joan Saura. Al Parlament de Catalunya l’exconseller de Política Territorial i Obres Públiques del Govern Pujol i número dos de CDC, el diputat Felip Puig, va retreure l’actual responsable policial català el seu poc interès en fer que els mossos d’esquadra fossin de facto una policia normal com qualsevol altra, i el va instar a que es dediquessin a investigar possibles perills pel conjunt ciutadà en tota regla, més que passejar-se perla Rambla de Catalunya per fer de peanyes de fer bonic, tal com responsables de la policia catalana ja han denunciat davant els sindicats i els mitjans de comunicació. “Com pot ser responsable de la policia algú que mai no ha cregut en la policia?” va interpel·lar Puig a Saura a la sessió de la Cambra Catalana. Cal que Joan Saura dirigeixi la policia catalana de forma adient, i que no oblidi que, malgrat ser dirigent d’un partit excomunista, avui és el responsable de la policia que ha de vetllar per la seguretat de totes les catalanes, catalans i altres ciutadans que per la circumstància que sigui romanen en aquesta terra. La resta és frivolitzar davant d’un possible 19-G, un 16-F o un 27-M.

dilluns, 28 de gener del 2008

Per què no deixen la música i prou? (publicat a Girona Notícies, Diari Maresme, Opinió Nacional, Es Diari, Diari d'Andorra, i Menorca el 27/1/08)

La polèmica lletra de l’himne deslletrat
Santi Capellera i Rabassó*periodista

La lletra proposada de l’himne d’Espanya de moment ha quedat desestimada. Esportistes d’elit i cantants lírics de primera línia com el tenor Plàcido Domingo –pròxim al Partit Popular- s’han negat a acceptar-la i a cantar-la per carrinclona i poc consistent. Si els promotors de posar lletra a l’himne espanyol pensen que, si la seva iniciativa prospera, els ciutadans ens sentirem més espanyols, s’equivoquen de ple. Per què doncs no deixen en pau aquest himne que ni té lletra ni l’ha tinguda mai? I arran d’això m’endinso en una altra qüestió que potser és la veritable espoleta i fonament d’aquest propòsit, i que jo diria que està més que preparat com a estratègia política que no pas com altra cosa. En plena precampanya electoral el Comité Olímpico Español y la Sociedad General de Autores y Editores s’han entestat a introduir un nou element més que patriòtic i tan significativament fet a la mida dels interessos d’un partit determinat, el PP –que des de sempre es dedica a vendre i a promoure, sembla ser que en concessió absoluta i eliminant tota competència, els valors i signes d’identitat de la nació espanyola-, que han quedat clarament en evidència davant tota la societat, bona part de la qual, i malgrat algunes afinitats polítiques amb els promotors de la idea -com és ara el cas de la de Plácido Domingo amb els conservadors-, s’ha desmarcat de tal despropòsit per ser aquest un fet clarament electoralista i poca cosa més.

Voldria aclarir que els sis membres del jurat em van semblar tots molt respectables. Malgrat que alguns d’ells són ben coneguts per les seves teories en absolut coincidents amb el model de l’Espanya plural, o diversa o federal o multinacional, que proposa –molt tímidament, tot sigui dit- el govern socialista. Entre els components de l’esmentat jurat hi figuraven, per exemple, la campiona olímpica Theresa Zabell, i també, recordem-ho, exeurodiputada pel Partit Popular. Del jurat també en formava part el senyor Manuel Jiménez de Parga, ex president del Tribunal Constitucional, i molt donat a criticar durant aquesta etapa de comandament judicial –de vegades excessivament- els nacionalismes de l’estat diferents de l’espanyol (o sigui el gallec, el basc i el català). Jiménez de Parga reuneix molts mèrits com a ciutadà i jurista de gran prestigi, és clar que sí. Però ningú no podrà negar les seves múltiples coincidències en aquest punt amb les tesis dels populars.
No poso en dubte que a Espanya hi ha milions de ciutadans que estarien joiosos si la lletra triada –cas que sigui aprovada algun dia- es convertís en la lletra que precisament aquest himne no té, per haver estat la peça concebuda com una marxa reial de caire militar, i no pas com un himne nacional reivindicatiu que exalta valors patricis diversos, ja que qui l’havia d’haver enlairat en altres temps com a veritable himne nacional espanyol, no ho va fer mai perquè en feia servir un altre de més contundent i adient a les posicions polítiques i dictatorials que tenia. I em refereixo, és clar, al general Franco i al Cara al Sol, himne espanyol de facto del règim durant gairebé quatre dècades, i amb una lletra més que clara i referencial de la pàtria espanyola pertot. No els en calia cap més de lletra ni d’himne doncs, queda molt clar. Ara però altres tants milions d’espanyols són contraris a empostissar una lletra afegida a la música original deslletrada de la Marxa Reial, per la qual cosa aquests deixarien les coses tal com estan. També hi ha una bona part de ciutadans de l’estat que optarien per liquidar aquest himne, i recuperar l’original republicà que va estar anul·lat arbitràriament pel franquisme -com la majoria d’institucions d’aquella època-, que va adoptar la Marxa Reial a contracor perquè el Cara al Sol no quedava prou bé de cara a fer amics exteriors com ara els EUA, perquè en definitiva manaven les aparences i prou. La prova esta en que durant molts anys, en finalitzar l’emissió de TVE, sonava un aiguabarreig musical que començava amb la Marxa Reial, es mesclava amb el Cara al Sol i acabava amb l’himne dels Requetés, mentre les imatges ensenyaven aquelles creus representatives d’aquests que anaven passant, i el jou i les sagetes que s’acabaven fonent amb la bandera monàrquica espanyola. Això sol ja dóna una idea que la Marxa Reial no era ni molt menys l’himne d’Espanya en exclusiva, i que si veritablement l’haguessin volgut de cor, també haguessin fet tornar l’hereu de la Corona, el comte de Barcelona, per tal de restablir-la, cosa que, és clar, no va passar mai. A banda de tot aquest context històric de fets, d’himnes i símbols d’espanyolitat entesa des de distints punts de vista, també cal tenir en compte que existeix una gran abundància de persones que consideren que el seu himne és el de la seva nació o nacionalitat diferent de l’espanyola, o sigui la gallega, la basca o la catalana, dret aquest que explicita i contempla clarament la constitució actual de l’estat.
Aquestes coses són més complexes del que moltes i molts es pensen i conjecturen, per la qual cosa resulta pertinent optar per fugir de tota mena de tòpics i de simplismes. Perquè, per exemple, fa uns anys ningú no hagués vaticinat el contenciós polític que, formalment, s’ha obert al Regne Unit respecte d’una certa eclosió com la que hi ha avui de l’independentisme a Escòcia. I vull puntualitzar tot seguit que ETA no mereix convertir-se en protectora –com va fer en una entrevista al diari Gara- dels escocesos secessionistes, perquè l’únic que els fa és un flac favor. Escòcia ha plantejat la seva reivindicació política d’independència sense que ningú s’hagi vist perjudicat ni hagi pres mal per un sol tret, i sense cap violència de cap mena. Igual que passa a Catalunya precisament, i des de fa molts anys, cal recordar-ho. A l’inrevés del que s’ha esdevingut a Euskadi, que les pistoles i les bombes d’ETA han estat una constant i han manat a la vida d’aquell país.

Vull precisar, d’altra banda, que crec que és una errada monumental referir-se en termes despectius o insultants –com fa molt del periodisme que es genera a partir de la influència dels cercles pròxims al carrer de Gènova de Madrid- a nacionalismes com el català, el basc o el gallec. De vegades potser aquests nacionalismes resulten excloents en alguna mesura, ja que potser monopolitzen el territori geogràfic o a la gent que hi viu, per la qual cosa també cal criticar-los i explicar-ho.

Però no es pot ignorar que hi ha un nacionalisme espanyol inquietant i violent que va en l’alça. Un nacionalisme que ha estat anys inoperant, quiet i callat per ser hereu directe del franquisme, però que ara es desperta més reforçat per la seva preocupació de les inquietuds alienes que no compareix de cap manera. Aquest també és excloent, agressiu i monopolitzador, no ho oblidem. I en tenim exemples gairebé diaris que es forgen a base de dir tantes vegades les mateixes mentides, que aquestes acaben semblant de fet veritats constatades. Recordem que aquesta era la tàctica que, dissortadament, va posar en pràctica de forma hàbil i constant Goebbles, l’ideòleg del nazisme, i així els va anar la cosa per aquells ravals. Ara doncs, i a jutjar pel que es veu a venir a casa nostra, potser ja en tenim prou amb la música. No cal que al damunt hi afegim la lletra. Si més no això és el que a mi em sembla.

dimarts, 22 de gener del 2008

La democràcia de vegades ens és aliena, i ens fa canviar l'humor (publicat a Girona Notícies, Diari Maresme, Opinió Nacional i Menorca el 20/01/2008)

Ens fa canviar d’humor sovint la democràcia?
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Seria ingenu –per no dir absolutament pretensiós– pensar que es pot arribar a tenir la resposta definitiva a una de les qüestions que han suscitat més debat i més controvèrsies entre els politòlegs i els estudiosos i redactors de la teoria política contemporània. I la qüestió es pot abordar, entre altres coses, amb les preguntes, Què és una democràcia? i Ens fa canviar d’humor sovint en el pla personal aquest sistema polític? La proximitat d’unes noves eleccions generals sempre és una bona ocasió per anar una mica més enllà del debat polític del dia a dia, i reflexionar –malgrat que sigui a grans trets i en un petit espai com aquest– sobre el que podem entendre avui per democràcia, cosa potser també pretensiosa per la meva part.
Començaré per dir que no crec que es pugui afirmar, per exemple, que la democràcia és el sistema polític que millor s’escau a la idea de procés. És a dir, un sistema capaç d’adaptar-se i de reformar-se permanentment per mirar de respondre el millor possible a les transformacions a les que està subjecta la polis en el món actual, sense perdre allò irrenunciable i definitori d’una societat oberta. Tampoc no és incompatible una aproximació cauta a una qüestió de gran calat com aquesta, amb posar sobre la taula unes condicions per poder parlar de democràcia. Gairebé tots els erudits en la qüestió afirmen que l’essència de la democràcia resideix, gairebé en exclusiva, en la celebració periòdica d’eleccions. Però totes les definicions actuals tendeixen a afirmar que si bé l’exercici del vot és una condició necessària, encara no és suficient. Una visió més exigent –i vull constatar que la democràcia per si mateixa requereix molta exigència– suposa tenir en compte altres elements. Un país és democràtic si, a més, es donen altres condicions, com ara: que cap àmbit de poder quedi al marge del control d’actors democràtics escollits per la ciutadania; transparència i comptes clars per part dels poders públics; i donar resposta a les noves demandes sorgides d’una societat plural, assegurant un marc ampli de llibertats individuals i col•lectives. Aquestes tres condicions formen un compendi d’exigència que va molt més enllà de la democràcia electoral, que en tot cas és la base de la resta però res més.
Posats, però, a ser escrupolosament exigents, podríem tenir en compte, per posar un exemple, que la democràcia no és delegable. Una actitud força present avui en altres nivells, també en relació amb la política: la indiferència. Jo treballo, pago els meus impostos, consumeixo, etc., que els polítics facin la seva feina! Quin grau d’indiferència dels ciutadans respecte als afers públics és capaç de resistir la democràcia? És una incògnita. I no parlo ni de l’abstenció ni dels índexs de participació en uns comicis electorals, sinó d’una altra cosa. Una democràcia de qualitat exigeix també superar un excessiu grau de crispació i de polarització ideològica i d’empobriment del llenguatge. La democràcia és funcional quan hi ha confiança i corresponsabilitat: confiança entre els ciutadans, confiança entre la societat i l’estat. Com deia Bernard Crick a la seva obra En defensa de la política, i la legitimació definitiva d’una democràcia vindrà de la capacitat de garantir uns alts nivells de cohesió social, un dels reptes més importants de les societats plurals. Crec, per acabar, que la democràcia ha de ser capaç de dissenyar un horitzó col•lectiu prou atractiu. Aquest conjunt de qüestions que tenen més a veure amb les actituds i amb els valors que cal promoure per disposar una democràcia de qualitat em fan recordar unes afirmacions d’un dels pensadors del segle passat, el parisenc Jacques Maritain, que assegurava que la democràcia és molt diferent d’un cert tipus de règim polític en tant que designa una filosofia general de vida humana i de vida política, i, en darrer terme, un estat d’esperit... un estat d’ànim o de bon o mal humor que en diríem ara, en funció de tots aquests elements citats anteriorment.

Cultura i societat: dos ingrediedients que ja es poden copsar junts a IB3 Ràdio (publicat a Es Diari el 15 de gener de 2008)

Quadrant de Menorca, cultura i societat a IB3 Ràdio
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Des del passat dia 2 de gener IB3 Ràdio emet cada capvespre de sis a set un nou espai cultural anomenat Quadrant de Menorca, que tracta sobre tots els temes susceptibles de ser socioculturals i interessants pel nostre territori. Aquest programa, presentat per servidor i auspiciat a les vies de so i tècniques per Frankie Pizá i José Luis Linares, pretén abordar l’actualitat menorquina a través de personatges rellevants de la cultura illenca, als quals els faig en directe una entrevista en profunditat de caire desenfadat, i que toca des de temes personals del convidat als vessants més especialitzats d’aquest. L’espai disposarà en breu d’una adreça de correu electrònic on es podrà enviar l’anomenada carta diària que llegirem en antena, triada entre totes les més interessants. També obrirem la via telefònica i posarem en marxa una tertúlia cada divendres, per dialogar dels temes tractats durant la setmana, i preguntar els convidats les qüestions que més interessin l’audiència. IB3 Ràdio es pot sintonitzar a través dels 88.6 del dial a la zona de Maó, i dels 104.2 a la zona de Ponent. El convidat que va estrenar l’espai va ser el conseller de Cultura del CIMe, Joan Lluís Torres, i ha anat seguit diàriament d’altres persones destacades del món relacionat amb la cultura i la societat menorquines. Quadrant de Menorca és el nom d’un referent dels mapes del temps on queda enclavat el corredor que porta el vent de Tramuntana directament des de terres empordaneses i fins a Menorca. Espero que us plagui escoltar-nos de dilluns a divendres.


divendres, 18 de gener del 2008

Les infraestructures terrestres europees ja haurien d'estar interconnectades (publicat al Menorca, Girona Notícies i Opinió Nacional el 12/01/2008)

Quins temps aquells del ministre Brousse
Santi Capellera i Rabassó*periodista
França ha tingut i té la tradició democràtica quasi des que Pèricles va concebre aquesta manera de governar a partir del 495 aC. Una definició força fidedigna del polític grec podria ser aquesta: "Pèricles, molt influent pel seu prestigi i per la seva intel·ligència, i manifestament insubornable, dominava la multitud respectant la llibertat i la guiava més que no pas era guiat per ella [...]. En fi, allò era de nom una democràcia, però de fet el govern del primer ciutadà". (Tucídides, II 64, 8-9). Pèricles doncs, va donar nom a tot el segle V aC. Fill d'un estratega militar reconegut i líder del partit democràtic d'Atenes, va aconseguir que la seva ciutat fos líder política i cultural de la zona
Bé, reflexionant seriosament però, i retornant al nostre temps, jo diria que tampoc no és això, ja que l’estat veí n’ha passades de tots colors abans de poder esgrimir allò tan ambigu de les tres divises, per ells, emblemàtiques, representatives i demostratives de la utòpica igualtat, llibertat i fraternitat entre els ciutadans del país de les Gàlies. Això és clar, si aquest supòsit de les tres divises fos una garantia quan entrem a França, aquest utòpic paradís dels homes i dones lliures, ja que vistos els darrers esdeveniments socials –i ja el tracte infrahumà que els responsables francesos van dispensar als refugiats republicans espanyols a les darreries de la Guerra Civil- succeïts als carrers de moltes ciutats de la República Francesa, em costa molt de donar-ho per fet.
Però anem a pams i centrem-nos en un dels personatges més emblemàtics que han ostentat carteres ministerials a França: Emmanuel Brousse. Si passeu per Mont Lluís, petit poble fortificat per Vauban, a la a la Catalunya Nord i en plena Cerdanya francesa, a uns vuitanta quilòmetres d’Andorra, fareu la volta a un punt rodó amb un monument de pedra ben plantat al seu bell mig. Si us hi atureu hi podreu llegir les següents paraules: “Au Ministre mort pauvre, au sauveur de la Cerdagne.”
Aquestes paraules per a mi constitueixen un doble motiu de reflexió. No sé si a Espanya cap ministre, en arribar-li el moment de la mort l’ha trobat pobre, cosa que dubto. Potser més aviat el contrari, ja que jo diria que gairebé tots els que han ocupat alguna cartera o altra han deixat el càrrec més benestants que quan en van prendre possessió, per no afirmar que la seva solvència econòmica ha estat, alguna vegada, inversament proporcional als beneficis rebuts pels ciutadans i administrats. Però d’això ja en parlarem un altre dia en un article focalitzat en el tema en concret, i també ho farem del valor de les paraules, del pes de la Virtut, de la Unió i de la Força. Deixem-ho, de moment, per a una altra ocasió doncs.
El segon motiu de reflexió i, diria, d’admiració per aquest senyor és la seva decidida acció en favor de la construcció de la línia de tren que va permetre que la Cerdanya francesa ja no quedés mal comunicada durant l’estiu i gairebé incomunicada durant l’hivern amb la resta de punts de l’estat, cosa digna de reflexionar ara que els temes infraestructurals estan tan candents a l’altra Cerdanya i als territoris de més avall de la frontera francesa.
Emmanuel Brousse va ser aquell ministre de principi del segle passat que es va barallar amb Paris per engegar aquest projecte alhora que va gosar enfrontar-se al totpoderós Clemenceau, per ajudar els pagesos oprimits per les autoritats i les circumstàncies adverses. Va defensar els més necessitats, va defensr projectes amb valentia, coratge i visió de futur amb tota una lliçó de política altruista. Després de moments de dificultats polítiques, econòmiques i tècniques, per fi es va inaugurar una línia de tren en aquell ja llunyà any 1911. Gairebé fa cent anys.
Per aconseguir aquesta proesa es van perforar dinou túnels, el més llarg de més de tres-cents metres; es van construir catorze viaductes i ponts, dos dels quals són una obra d’enginyeria rellevant: el pont Séjourné i el pont Gisclar, tots dos catalogats monuments històrics, i va arribar fins a l’estació més alta de França.Le Petit Train Jaune, el Tren Groc, paradoxa d’un tren humil que assoleix superlatius.
Cal recordar que en aquells temps els mitjans tècnics dels quals es disposava eren molt més rudimentaris i limitats que els actuals. Però es va fer, i es va fer en un terreny extremament difícil.Onze anys més tard, des de la banda espanyola del Pirineu, es va inaugurar un altre ferrocarril, i l’any 1922 les dues línies s’unien. Mentrestant s’havia perforat el túnel del Pimorent, una altra proesa tècnica, ja que es tracta d’un túnel que dibuixa una espiral dins de la muntanya. Barcelona i Tolosa encaixaven les mans.
En aquells llunyans anys vint ja es va poder connectar aquestes dues ciutats, i polítics i tècnics van portar a terme un xarxa ferroviària complexa, atrevida, que evitava aquella Andorra enclotada entre muntanyes i no la tenia en compte. Persones molt decidides van fer grans obres per portar el tren i desenclavar zones molt apartades. Però els andorrans van perdre el tren i potser l’única oportunitat de tenir-lo. Prop de cent anys més tard, Andorra continua tossudament al marge d’aquest procés i continua ignorant el tren. Diuen els andorrans que els faran un aeroport potser a la Seu d’Urgell i un altre a Andorra, pistes doncs tot just situades a una dotzena de quilòmetres l’una de l’altra. Ja veurem què passa, però l’oportunitat era aquella de fa gairebé un segle i no cap altra.
La meva reflexió però, es situa a Barcelona i en aquestes inacabables obres de les grans infraestructures ferroviàries i de l’alta velocitat de l’estat espanyol . Resulta doncs que fa cent anys Tolosa i Barcelona ja es van unir mitjançant el tren, però que, paradoxalment, un segle després la capital catalana encara continua “desconnectada” ferroviàriament amb mitjans dignes de la capital de l’estat. Potser els actuals governants haurien d’haver pres exemple de les decisions d’aquell valent ministre francès que va lluitar contra el centralisme francès per vertebrar tot l’estat a través del tren, i que a més va considerar necessari que les dues bandes del Pirineu estiguessin interconnectades. Aleshores l’amor propi i els bemolls de Brousse van vèncer, però sembla ser que ara les coses, malgrat l’Europa de Shenguen, van per altres derroters. Els governants de Madrid han retardat aquesta obra fins a la sacietat, i han prioritzat les línies interiors d’alta velocitat que van des de Madrid a Màlaga, des de Madrid a Toledo i a Valladolid, i des dels temps del Govern González que ja existeix la línia de l’AVE de Madrid a Sevilla. Això pel que fa a l’estat espanyol. Pel que fa al francès, encara no se sap quan trigarà a condicionar la línia Perpinyà. Felicitats doncs als ciutadans d’aquells indrets on l’AVE ja funciona plenament, però aquesta eventualitat, si es mira fredament, va contra el fet natural de la Unió Europea, i malgrat les promeses de Zapatero, que assegura que d’aquí a uns anys Espanya serà el país europeu amb més quilòmetres d’alta velocitat, resulta que a l’estat espanyol es continuen construint les cases pel terrat. Està molt bé que tothom tingui trens ràpids i d’ample europeu, però personalment crec que hagués estat més interessant, econòmicament i operativa, la construcció de la línia que pròximament unirà Madrid i Barcelona, i més tard enllaçarà amb el TGV francès, això sí, amb permís de Sarkozy que sembla ser que tampoc no ho prioritza al territori on ell comanda. Sincerament, no sé per què serveixen tants acords internacionals signats entre els dos estats veïns, que no sigui per treballar plegats en la lluita contra el terrorisme. I potser la col·laboració interestatal antiterrorista si que és important, però tant com per no treballar en altres camps com el de les comunicacions viàries? Segurament quan aquesta infraestructura estigui acabada molts diran, per fi! I respiraran tranquils perquè podran sortir de Madrid i baixar a Hamburg, Lió, Viena, Amsterdam o Londres sense necessitat de gaires esforços més que el de pujar al tren al punt de partida. L’alta velocitat és l’alternativa als avions que tenen el problema de les arribades i les sortides i els dels desplaçaments als respectius aeroports. Els ferrocarrils moderns són la solució als col·lapses de les carreteres i a les llargues esperes prèvies i post dels aeroports, ja de per si carregats. Però els governants han de poder fer possible que aquesta connexió internacional europea sigui una realitat, malgrat que des d’alguns sectors se’ls pugui criticar per invertir en unes infraestructures tan necessàries per tots, i operatives en el terreny d’agilitar els tràmits d’aquest tipus de desplaçaments, malgrat que siguin en una comunitat autònoma com Catalunya que sembla que hagi de ser privilegiada en aquests fets per la seva situació geogràfica de territori fronterer amb l’estat veí. Potser sí que si els governs anteriors l’haguessin agilitat a la resta de l’estat s’hagués criticat molt que “encara haguessin invertit més a Catalunya en el TGV”, ja que aquesta és la percepció que molts ciutadans d’altres comunitats espanyoles tenen de Catalunya, encara que res més lluny de la realitat, i als fets recents succeïts al Principat em remeto. Però el cert és que si aquest fet s’hagués donat, hi hagués hagut un més gran avantatge per a molts dels viatgers de Madrid, que, en aquest suposat, segurament ja faria anys que es desplaçarien fins a les principals capitals europees a través d’aquest modern ferrocarril. I a banda d’això, i potser per aquest mateix motiu, els francesos, que sempre fan ostentació d’aquesta cultura democràtica de què parlàvem al principi de l’article, s’haguessin vist obligats a fer l’enllaç fins a la frontera espanyola ràpidament per raons òbvies, i també per demòcrates es clar.

dilluns, 7 de gener del 2008

Calibrar un escriptor per la seva trajectòria política no és adient (publicat al Menorca, Girona Notícies, Diari d'Andorra i Maresme el dia 6-1-08)

La injustícia de la cultura catalana amb Josep Pla
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Sóc de l’opinió que tots plegats hauríem de tenir clar que el llegat d’un escriptor és la seva obra, no el seu comportament en vida. Dit això, quan s’entra en el terreny de jutjar conductes, cal fer-ho amb una certa equanimitat. Condemnar actituds mantingudes durant els convulsos anys de la Guerra Civil espanyola per algú que va haver de fugir del seu país per no ser assassinat, des de la comoditat de l’any 2008, és massa fàcil.
Josep Pla és una figura crucial per a Catalunya i per a la llengua catalana. Deixant de banda la seva extraordinària qualitat literària personal, l’obra completa de Josep Pla és un autèntic monument a la memòria del país. Difícilment se m’acut una forma millor de saber el que ha estat i què és Catalunya que llegint les trenta mil pàgines de l’obra de Pla. Algú capaç de deixar-nos aquest tresor memorialístic mereix de per se el nostre reconeixement. Això per no parlar d’un altre gran llegat al que ens va acostumar: una llengua viva, precisa, clara i vàlida com a model a seguir.Què farien els francesos si tinguessin un Josep Pla? I els alemanys? I els anglesos? Què farien els mateixos castellans si l’escriptor hagués nascut a Navalcarnero enlloc d’haver-ho fet a Llofriu? Ho hem pensat mai? Jo crec que hauríem de reflexionar-hi. No els veig barallant-se sobre la conducta d’un Goethe, un Molière, una Jane Austen o un Valle Inclan. I possiblement ells no tinguin tanta necessitat d’un referent literari tan important com tenim nosaltres.
No sé quins són els motius que continuen atiant les brases de la polèmica al voltant de Pla. Sóc del parer que les rivalitats, capelletes i enveges de fa quaranta anys ja han quedat enrere i, tanmateix, el foc segueix cremant en somort. Catalunya és un país realment curiós. Enguany es compleixen cent deu anys del naixement de Pla, un dels seus més grans escriptors, possiblement el més gran i influent de tota la història de la literatura catalana. I, en lloc d’aprofitar aquest fet per difondre la seva obra en tots els àmbits, i enriquir el país a través d’aquesta magna obra literària sense parangó a casa nostra, encara estem discutint sobre si la seva trajectòria vital va ser o no modèlica en relació a altres que sembla ser que sí que ho van ser, que se sàpiga és clar.

No em vull ficar en camises polítiques d’onze vares, ja que jo sóc exclusivament i única un periodista que fa el seu ofici d’operador semàntic de la realitat, però si la realitat esmentada ho és per criticar la trajectòria certament reprovable d’un temps de la vida de l’escriptor de Llofriu, també ho ha de ser per reconèixer-li que més tard va demanar perdó per les seves greus accions i errades d’aleshores (cosa que no han fet mai reconeguts i destacats franquistes i falangistes rehabilitats per la democràcia com Samaranch per exemple), i sobretot per emmarcar la seva obra en el mes gran homenatge literari digne de qualsevol guardó de tots els que li van estar negats, i vull fer una referència molt especial al Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
Personalment doncs, malgrat l’historial fosc d’aquelles accions menyspreables com servir l’espionatge franquista de què darrerament ha estat acusat amb proves fefaients i inexcusables d’aquells fets, crec que Josep Pla seria un referent indiscutible en qualsevol altre país. I aquí, on més el necessitem, on no tenim encara una llengua i una cultura plenament consolidades, sembla que vulguem amagar-lo perquè no té un full de serveis immaculat. M’agradaria preguntar als joves que surten dels nostres instituts i escoles, i m’atreviria a dir que també de les facultats universitàries, quants han llegit Josep Pla. M’aventuro a augurar que el percentatge seria decebedorament baix. I és una llàstima, perquè a en Pla –per exemple a El quadern gris–, un jove hi pot trobar grans dosis de complicitat davant les inquietuds pròpies d’aquesta època de la vida. D’altra banda, l’obra de l’empordanès transcendeix les fronteres de la literatura i s’endinsa en altres mons del coneixement, fet especialment enriquidor per a una lectura de joventut. I em fa molta vergonya aliena recordar que, no fa gaire, un company d’una redacció, crec que periodista o llicenciat en Ciències de la Informació -encara que per les paraules que em va dirigir no ho voldria jurar- em va acusar de fer descripcions massa fidedignes relacionant-me amb aquell geni gironí. “Fots unes descripcions que sembles en Josep Pla” em va etzibar... Pobre noi. No sabía que m’estava elevant a una categoria que, cas d’arribar-hi que ho dubto molt, per a la meva persona seria motiu de gran orgull. I tampoc no sabia que enlloc de ferir-me com pretenia, m’estava lloant aclaparadorament. Tant de bo poder -i saber- descriure d’aquella manera.
Però tornant al lligam de Pla amb el país, m’agradaria citar un fragment de la seva obra que, no per ser a bastament conegut hem de deixar de recordar com a referent d’aquest compromís amb el país, digui’s Empordà o, per extensió, Catalunya. Pertany al capítol “El genius loci en la meva situació personal i en la meva obra literària”, del llibre El meu poble del volum de l’obra completa titulat El meu país, i fa referència a la influència del paisatge de l’Empordanet, vist des del far de Sant Sebastià, en els seus inicis com a escriptor. Aquestes són les paraules que clouen l’esmentat text: “Un dia la vista em portà a dibuixar sobre la terra que tenia al davant quatre punts cardinals. A cada punt hi havia un poble del pla. De cada poble, en veia el cementiri –que era per a mi un cementiri familiar... Aquell dia vaig sentir-me davant d'aquesta creu de terme de la mort, lligat a aquesta terra amb lligams immortals. De tots els dies de la meva vida, aquest ha estat potser per a mi el més aprofitat. Aquell dia vaig veure que Sant Sebastià era per a mi l'eternitat”.
Pla és un home amb clarobscurs, com tants altres artistes, però la seva obra –que és el que compta– és una llum nítida que il•lumina un camí i que no podem menysprear. Hem de llegir Pla com més millor, val la pena, de veritat. Altra cosa és la política i els defectes humans que tots, sense excepció, tenim. I si no ho creuen així, el que estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra.

divendres, 4 de gener del 2008

Els himnes de vegades s'assemblen, malgrat que el que representen no s'assembli tant...o potser si (publicat al Menorca i altres mitjans el 3/1/08)

La Marsellesa, el Cara al Sol i altres anècdotes
Santi Capellera i Rabassó*periodista
El president de la Lliga Regionalista de Catalunya, Francesc Cambó, escrivia el 5 de març del 1937 en el seu diari la següent meditació: “Dura encara en mi el record de la festa falangista a què vaig assistir, per ràdio, ahir al vespre. Al final varen entonar-se dos himnes. Si no m’erro, el primer era el de Falange Espanyola i el segon el de les JONS... El primer dels himnes el vaig trobar reexit. Potser és el millor himne que es conegui llevat de La Marsellesa.”Deixant de banda allò que hi ha d’apreciació personal en la seva comparació, és digne de constatar que les dues cançons van ser fruit pràcticament d’una improvisació que a continuació recordo i descric, a banda de creure personalment que, salvant totes les distàncies entre elles, les dues s’assemblen força. I no sóc l’únic que pensa això, ja que el mateix expresident de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, amb el que vaig treballar estretament durant sis anys, em deia un dia “jo començo cantant la Marsellesa i acabo cantant el Cara al Sol”. Sincerament: es fácil que passi amb la semblança que hi ha de ritmes i tons. I en el fons potser també d’altres conceptes més complexos per resumir en un article.
La Marsellesa o Chant de guerre pour l’armée du Rhin, la va compondre l’aristòcrata i enginyer militar Rouget de l’Isle, la nit del 25 al 26 d’abril del 1792, i es va cantar per primera vegada el dia següent davant l’alcalde d’Estrasburg.
El Cara al Sol va ser fruit d’una reunió nocturna als baixos del restaurant madrileny Or-Kompon, el 3 de desembre del 1935. La música va estar composta pel mestre Tellerina i el text el van redactar José Antonio Primo de Rivera, Mourlane Michelena, José M. Alfaro, Agustín de Foxá, Dionisio Ridruejo, Sánchez Mazas, Miquelerena i el marquès de Bolarque. Es va estrenar públicament el 2 de febrer del 1936, als teatres Pardiñas i Europa de Madrid. Foxá ho explica d’una manera novel·lesca, però substancialment històrica, al seu llibre Madrid de Corte a Checa.
Sembla que el pla de la cançó el tenia pensat José Antonio. “A la primera part s’ha de parlar de la núvia, després de dir que no importa la mort, fent al·lusió a la guàrdia eterna junt a les estrelles, tancant amb alguna cosa sobre la victòria i la pau.” Foxá s’atribueix la primera estrofa, que dóna nom a l’himne, referint a Ridruejo el “volveran banderas victoriosas al paso alegre de la paz”. José Antonio va suggerir el “traeran prendidas cinco rosas las cinco flechas de mi haz”.
A mi m’agrada més La Marsellesa quant a la música i al que s’hi diu, però trobo més conjuntada la lletra del Cara al Sol (més genèrica, intemporal i espiritual malgrat tots els malgrats que aquest himne representa, i malgrat que durant molt temps em van obligar a cantar-lo, tant sí com no, sense entendre ni importar-me –per raons d’edat òbviament- pràcticament què deia, a què es referia i què significava), si bé el primer couplet francès “Allons enfants de la Patrie (...)” és genialment enardidor de les essències patricies i dels valors xouvinistes, cosa molt francesa per cert.
El biògraf del general Franco, Ricardo de la Cierva, que va ser vicesecretari d’educació popular de l’època, va autoritzar una versió pop de l’himne de la Falange. Segons la meva recerca del tema i les meves referències, que són de bona font, no tenia res de burla ni menyspreu, sinó més aviat el contrari. Ara la cosa pot semblar fútil, però llavors va originar un cert enrenou, i una majoria opinava que aquell himne, cantat per molts en morir pels seus ideals, es prostituïa amb els acords d’aquell nou ritme.
Per tractar de solventar aquest afer es va celebrar una reunió al respecte, a la qual varen assistir l’enginyer lleidatà Cava de Llano, alferes provisional i capità de regulars, i el barceloní Jaume Bofia, que ostentava la Cruz Laureada de San Fernando, guanyada a Codo com a requetè del terç de la Mare de Déu de Montserrat. Finalment però va predominar l’opinió contrària a l’autorització de la nova versió, per les raons que abans esmento.
En citar Foxá m’ha vingut a la memòria la següent anècdota que la saviesa popular explica sobre ell. Sembla que l’escriptor italià i correligionari d’ideals polítics de Foxá, Curcio Malaparte, va dir una vegada que de no ser Malaparte li hauria agradat ser Foxá, el qual li va respondre que ell de no ser Foxá hauria triat ser Bonaparte, amb la consegüent perplexitat d’aquest atès el sarcasme de Foxá. Encara que alguns periodistes com Lluís Carandell també parlaven, fa sis o set anys, en un cicle dedicat a escriptors heterodoxos al Circulo de Bellas Artes de Madrid, de diferents fets succeïts entre l’italià i l’espanyol. En aquell certamen s’explicava aleshores que Malaparte va dir que Foxá era “conde de lo mismo”, i que “era l’home més perillós d’Europa”. Aquesta relació tan especial d’amor i desamor entre Foxá i Malaparte porta a més anècdotes que va explicar l’escriptor italià en el context del seu llibre Kaput.
Sembla ser que en plena Segona Guerra Mundial Foxá era ambaixador d’Espanya en la Finlàndia germanòfila, i que estan aquest amb Malaparte i diversos personatges germanics i finesos, van perdre tota compostura en ingerir vodka i altres destil·lats similars en una quantitat suficient com per perdre alguna cosa més que l’educació. Es veu que els centreeuropeus doncs, es van encarar amb Foxá i Malaparte per ser llatins, i els van acusar de covards tot dient-los que no hi havia caps d’estat més taïdors, covards i fal·laços que Francisco Franco i Benito Mussolini.
Segons que explica Malaparte en el redactat, Foxá va agafar una ampolla de conyac pel coll i es va disposar a aixafar-la al crani d’un d’aquells energúmens, quan l’italià el va convèncer que no ho fes, ja que la mort dels dos seria segura i imminent, i que ni Franco ni Mussolini tindrien cap força més que la de protestar davant Hitler, i que morir per això no valia la pena. Foxá va remetre i ho va deixar córrer. En fi doncs, cançons i anècdotes d’ara i d’abans, en un article de caire costumista, perquè un ja comença a tenir anys i històries per a contar, i li agrada fer-ho, tot sigui dit.

L’eugenisme és la ideologia que va gestar i donar a llum la bèstia nazi alemanya. De l’eugenisme ve el nazisme alemany

  ASSAIG GEOPOLÍTIC SOBRE L’ESCLAT DE LA GUERRA ENTRE ISRAEL I HAMAS EN EL CONTEXT DEL JUDAISME I LA DEFENSA DELS SEUS VALORS OCCIDENTALS Sa...