dijous, 29 de novembre del 2007

L'avortament no afecta només les mares: els fills nonats en són les víctimes innocents (Girona Notícies i Es Diari 27/11/07)

Cop a l’avortament organitzat a Barcelona
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Barcelona va ser el passat dia 26 de novembre la capital europea on es va portar a terme l’operació més important contra clíniques avortístes, des que la llei de la interrupció de l’embaràs va entrar en vigor a l’estat espanyol. La Guàrdia Civil de la Ciutat Comtal va detenir el director dels centres del grup Ginemedex-TCB, Carlos Morín, al senyorial barri de les Tres Torres de la part alta de la ciutat, que van estar objecte d’un minuciós registre per part del agents de la benemèrita en una operació dirigida per la Fiscalia de Catalunya i el jutjat d'instrucció número 33, davant les sospites que en aquells indrets s'hi feien avortaments il·legals de manera reiterada des de feia molts anys.

Sis persones, que ostentaven càrrecs de responsabilitat van ser detingudes a les quatre clíniques intervingudes policialment: TBC, Emece, Ginemedex i Fundació Morín. El jutjat d'instrucció número 33 de Barcelona ja va admetre a tramit una querella presentada fa una mica més d'un any contra Morín per l'organització e-cristians, que constantment denunciava a les autoritats i als mitjans de comunicació aquestes pràctiques il·legals. La querella recollia la denúncia d'un reportatge d'una televisió danesa, en què es veia una periodista embarassada de 31 setmanes entrevistar-se amb Morín per saber si li podria practicar un avortament. Aquest va acceptar sense saber que hi havia una càmera oculta. Temps abans, un altre cas similar investigat pel diari britànic Daily Telegraph ja va aportar indicis de la comissió d’aquests fets en aquests mateixos centres mèdics, i va alarmar la Fiscalia. La investigació oberta pel jutjat de Barcelona també ha tingut en compte altres denúncies ciutadanes i fins i tot el testimoni d'un exempleat.
Queda demostrada una vegada més la distància existent entre la legislació vigent, que contempla aquest dret (dret?) de les dones a interrompre voluntàriament el seu embaràs per motius diversos que en el suposit legal són tres: el terapèutic (o sigui la salut de la dona); el eugenèsic (la salut del fetus) o l’ètic, és a dir el fet que l’embaràs sigui fruit d’una violació, i la moral de molts ciutadans, ja que legalitat no vol dir moralitat ni molt menys. La veritat és que és de domini públic que aquests suposits legals són la immensa minoria dels que es contemplen a l’hora de la veritat, és a dir, a l’hora de practicar un avortament.
Carlos Morín no n’entèn de moralitat, i va muntar una indústria d’escorxador de nadons nonats que no poden decidir res, i sense contemplar cap norma moral ni humana, ni pensar en el mal psíquic que de ben segur totes aquestes dones intervingudes pateixen, tard o d’hora en una més gran o petita mesura, o quan les conseqüències resulten irreversibles en la seva integritat física, és a dir, que queden condemnades de per vida a no poder-se tornar a quedar embarassades per una d’aquestes causes. A les citades clíniques barcelonines es falsejaven informes, historials i proves, perquè tot fos més fàcil a l’hora de cometre el delicte. El Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya també les havia investigat paral·lelament, i els havia obert expedients informatius, malgrat que dissortadament no havia pogut sancionar ni interrompre les seves activitats criminals per falta de proves fefaients. Ara però, després que diverses cadenes televisives de tot el continent anessin a Barcelona a informar sobre els fets constatats, el director propietari, Carlos Morín, que s’havia anat enriquint a costa de l’eliminació de pobres innocents, ja és un delinquent detingut per la Justícia.
En aquest món que vivim sembla ser que moltes activitats delictives com aquestes són objecte d’admiració i respecte per part de molts babaus, que encara queden encaterinats i troben que fets tan destestables com les pràctiques avortives resulten progressistes i admirables perquè comporten una manera més lliure de veure el món, encara que eliminin sentiments tan bàsics com els de la maternitat. Potser gràcies a que molts d’aquests inconscients no van ser avortats -per gust o comoditat tal com fan ells o elles amb les seves gestacions que els semblen inoportunes i que impliquen compromís- avui l’index general d’imbecil·litat de la nostra societat és més alt. Cap altre animal del nostre món fa salvatjades semblants.

Així doncs, el citat doctor Morin (potser bon deixeble del seu col·lega doctor Menguele) tenia el respecte absolut del Col·legi de Metges de Catalunya, organisme que davant la denúncia de Josep Miró i Ardevol, president d’e-cristians, va esgrimir que “quan la Justícia el condemni nosaltres el sancionarem”. Home, si la Justícia el condemna, ja és igual que vostès l’adverteixin o el sancionin, col·lectiu de senyors galènics col·legiats, perquè segurament l’individu en qüestió restarà una temporada a la presó, i després ja veurem si continua podent exercir, que ho dubto. Però això seu en tot cas calia fer-ho abans de cap condemna.
Les pacients intervingudes deixen els seus historials clínics alegrement als citats centres avortístes, a perill que passi el que va passar dilluns. I és clar, l’únic responsable d’un delicte com l’avortament no és qui el comèt, sinó també qui se’l fa cometre. Barcelona s’havia convertit en la ciutat europea reina de l’eliminació de nonats, ja que a aquestes clíniques hi arribaven dones d’arreu de la geografia planetària.
L'avortament és una altra lacra social amagada entre les ambigüitats de polítics i líders ciutadans, perquè anar en contra seva no fa progre, i això sí que ven i dóna vots. Per això en el fons molts d’aquests destacats de la retòrica que fan els ulls grossos davant aquestes massacres humanes em fan pena. I ser progre és moltes coses: moltes. Però segur que no és anar matant nens innocents, hagin o no nascut. Personalment crec que un nadó no és part del cos de la mare sinó un ésser humà individual, amb el seu propi cos a part. És cert que la mare està "alimentant" el nadó que està en el seu interior, però, una mare té dret de deixar d'alimentar el seu nadó després que ha nascut? No, ja que això seria assassinat per inanició; doncs tallar la font de vida d'un nadó abans de néixer també és un acte moralment reprovable.
Potser legislar diferent en aquest tema difícil i escabrós ajudaria una mica a canviar l'actitud general cap a una activitat, com ho han demostrat les lleis que van abolir l'esclavitud. Les lleis mateixes no poden forçar les persones a ser més humanes ni a tenir moral, sentiments i responsabilitat, però l'aplicació de lleis millors i que contemplin també els drets dels nens que encara no han nascut pot ajudar a contenir les persones per a no actuar egoïstament i de retruc fent el mal. Només perquè no volem a algú amb nosaltres no significa que tinguem el dret de matar-lo. I crec absolutament que mai no hauríem de posar els nostres desitjos, comoditats i capricis passatgers per davant dels drets dels altres, i molt especialment pel que fa al seu dret a la vida mateixa.

Barcelona: una de les capitals del disseny mundial (Girona Notícies i Es Diari 21-25/11/07)

Barcelona Design Week, el disseny de tots
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Del 6 al 10 de novembre es va celebrar la segona edició del Barcelona Design Week, un congrés internacional de caràcter empresarial, amb l’objectiu de promoure Barcelona com una capital de la creativitat i el disseny, i alhora reforçar les relacions entre empreses i dissenyadors. Coincidint amb el congrés, un grup de professionals del sector va crear el Club Design Managers, que pretén consolidar Barcelona com a inspiring city, un objectiu sempre present en la institució organitzadora d’aquesta setmana, el Barcelona Centre de Disseny. El certamen va aplegar importants creatius relacionats internacionalment amb les empreses, que van destacar tant la importància dels dissenyadors catalans, com també dels de la zona d’influència educacional dels distints centres barcelonins on s’imparteix aquest ensenyament. Així doncs, els empresaris van destacar i reconèixer autors com Òscar Tusquets o André Ricard, i la qualitat d’escoles tan prestigioses en aquest camp com Elisava, Eina i l’Escola Massana. Va ser especialment remarcable el disseny en el sector de l’automoció, i precisament el passat dia 14, l’Escola Elisava celebrava amb la unes jornades especials, els deu anys de dedicació a la formació de professionals d’aquesta especialitat.

L’esdeveniment anual eminentment empresarial en aquest àmbit a Barcelona, està adreçat a empreses de qualsevol sector productiu o de serveis, i també a professionals del disseny i d’altres sectors creatius, alhora que pretén enfortir les relacions entre disseny i empresa en tots els vessants, i també fomentar un major coneixement d’aquesta disciplina i del seu valor creatiu. En definitiva, a tots aquells que tenen com a motor d’activitat el coneixement i la creativitat en tots els àmbits.

La importància del disseny en el món actual és molta, ja que en pocs anys ha passat de ser una petició de minories a una exigència en pràcticament tots els camps. I també és molt important que en una ciutat com Barcelona es fomenti aquest bressol de creativitat, ja que tots els territoris de la seva influència cultural i educacional, es veuen beneficiats per aquest foment acadèmic, i es poden nodrir i aprofitar de que això sigui un fet. Tant pels que hi són prop geogràficament, com també pels que hi disten una mica més. Tots els empresaris i estudiants d’aquesta especialitat, en cadascun dels seus vessants, tenen en events com el Barcelona Design Week o altres celebracions semblants, una plataforma en la qual es poden inspirar i recolzar, a banda del foment creatiu que signifiquen aquestes trobades i fòrums especialitzats, per alhora expandir aquesta creativitat adquirida en els seus respectius llocs d’origen. El disseny de creació pròpia doncs, traspassa fronteres i s’enforteix mitjançant aquest cultiu que possibiliten tots i cadascun dels dissenyadors que hi aporten les seves idees, i de les empreses de tot aquest àmbit que confien i creuen en els projectes d’aquests mags creatius, molts d’ells ja consolidats i exitosos, i molts d’altres en plena efervescència de gestació. Aconseguir la realitat aquesta escola dels nostres artistes doncs, es el repte que els impulsors de la promoció de Barcelona com a capital del disseny es van fixar ja fa molt temps, i que ara comença a tenir un gran prestigi i un important reconeixement a nivell internacional. Abans doncs, anar a Barcelona a estudiar representava, gairebé en tots els casos, el fer-ho a la universitat. I fa anys ningú no hagués donat ni cinc cèntims per una carrera de disseny. Avui tanmateix, molts dels nostres joves creuen i veuen un gran futur en aquest camp professional en plena expansió, i disposen, a molt poca distància geogràfica, d’un ventall molt important d’escoles reconegudes oficialment i especialitzades en tot tipus de disseny. I molts dels nostres empresaris ja compten amb la professionalitat de les primeres fornades d’aquests joves, alguns dels qual ja tenen, dins el món del disseny, nom i llinatges reconeguts.


El desproposit de la mort d'una participant en un xou televisiu (publicat a Es Diari, Girona Notícies i Nació Digital el 27/11/07)


I vostè senyora, encara mira El diario de Patricia?
Santi Capellera i Rabassó*periodista

El diumege dia 25 va ser el Dia Contra la Violència de Gènere. I d’això ja se n’ha parlat tant que reiterar-ho o repetir-ho per enèssima vegada no sé si fa més per evitar aquesta vergonyant situació, incomprensible de totes a totes, o simplement ajuda a acostumar l’ull i l’orella a un fet que se suposa que no hauria de succeïr mai però com que no fa més que esdevenir-se acaba formant part de la quotidianeitat informativa. I això, sinceranment, és molt trist.
La violència masclista s’emmarcaria en una possible definició com els actes contra les dones que tenen o poden tenir com a resultat un dany o sofriment físic, sexual, les amenaces d’aquests actes, o la coacció o la privació arbitrària de llibertat, tant si es produeixen a la vida pública com a la privada.

Aquesta violència ha rebut diverses denominacions usades com a sinònim, moltes d’elles sincerament molt ambigües: violència contra les dones, de gènere, sexista, masclista, etcètera.
A l’estat, i a partir de la Llei orgànica 1/2004 es fa referència a la “violència de gènere”. Al Principat de Catalunya s’ha optat per usar el terme “violència masclista” com la més òptima per referir-se a la violència que s’exerceix contra les dones, tant si és física, psicològica, sexual, econòmica i tant si es manifesta en l’àmbit de la parella, el familiar, el laboral, el social, el comunitari o en qualsevol altra forma anàloga que lesioni la dignitat, la integritat o la llibertat de la dona.
El que està clar és que per poder canviar aquesta realitat i contribuir a l’eradicació d’aquesta xacra cal actuar des de totes les instàncies de la nostra societat. I el que no es pot fer és intentar tallar d’arrel aquest càncer social, i d’altra banda prodigar des d’aguns mitjans de comunicació que es puguin donar situacions tan tristes com reals, i que tenen bons exemples en el que fa pocs dies succeïa al plató de televisó d’Antena 3, i concretament en el decurs del programa El diario de Patricia.
La discussió no és ni ha de ser sobre els límits de la llibertat d´expressió. Tampoc sobre uns danys suposadament aliens a l´emissió d´un programa. És difícil respondre a la pregunta, però: Hagués mort la noia russa que va participar enganyada al programa si no hi hagués anat? Jo diria taxativament que no.
Tenim una llibertat d’expressió informativa que ens va costar molt d’aconseguir, per la qual cosa sóc del parer que cap programa no ha de ser prohibit si no controverteix la llei, però estaria bé que deixèssim les discussions legals als professionals del dret, i avaluessim altres elements fonamentals de segons quins continguts, per exemple, i sense ànim de voler professar sobre aquests valors, dels ètics i dels morals. Exhibir a la manera d´espectacle els ingredients més íntims de les persones pot arribar a ser divertit quan els protagonistes són famosos i populars que ja saben a què juguen, i cobren sumes milionàries per airejar el que els ve de gust en relació al fets de la seva vida. Però voler fer això mateix amb individus de bona fe, ignorants de mena de les conseqüències d´aparèixer despullats a la pantalla, és jugar brut i entra dins els vessants pornogràfics de les qualificacions possibles.Si els programadors no saben això, qui ho sap? No ens poden vendre la fal·làcia d’una suposada ingenuïtat de la seva banda, perquè això no és creïble. Vaja, jo no m’ho crec. Ells i els productors d’aquests programes d´ingenus no en tenen ni un pèl i saben que entren en un terreny propici a generar més d’un problema, i per tant molt perillós.
Cal explicar que la suposada sorpresa del programa només és un engany, i els que trepitgem platós de televisió i redaccions de diaris això ho tenim molt clar perquè ho vivim en carr pròpia. Jugar de manera descarada amb els sentiments de les persones, i abocar-les a situacions incòmodes i perilloses, fins i tot per les seves existències, sí que hauria d’estar penat per la Llei. Però a més hi ha uns altres culpables, o sigui, els que habitualment consumeixen aquesta escombraria televisiva, i que com si fossin en una plaça de braus esperen el moment emocionant en que el toro empitoni el torero. Crec que el símil és absolutament encertat, perquè després d’aquest assassinat només cal que ara es produeixi una mort directament a l’estudi. Potser en una nova agressió d’un altre maltractador que es vegi qüestionat en el seu masclisme per una negativa semblant a la de la víctima, quan el seu “enamorat” va demanar-li en directe que es casés amb ell, malgrat tenir una ordre d’allunyament de la noia, i estar en recerca i captura per una denúncia d’aquesta per assatjements. Què més podia passar?
Responsables indirectes doncs, també en som tots els crítics condescendents que per no voler criminalitzar el mitjà ens estalviem de condemnar les formes. I connivents també en són tots els espectadors habituals d´aquesta mena de porqueria que ara s´esglaien però que continuen alimentant aquestes emissions sense canviar de programa. Heus aquí doncs, el per què del titular d’aquest article.
La presidenta de l'Observatori de la Dona del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), Montserrat Comas, ja ha dit que el programa podria incórrer en una "responsabilitat civil per danys en el dret d'imatge i de l'honor de les persones", encara que ha remarcat que l'únic responsable directe n'és el suposat autor dels fets. Personalment però, voldria afegir que caldria filar més prim a l’hora de judicalitzar segons què, i si s’escau poder entrar a dilucidar des de l’àmbit de la Justícia quins elements són els desencadenants i que propicien aquests danys en el dret de la imatge i de l’honor de les persones. I aleshores segurament no seria tan difícil regular alguns continguts audiovisuals com per exemple ho fa el CAC (Consell de l’Audiovisual de Catalunya) al Principat, organisme vinculant i summament actiu i efectiu, amb independència política, i que per cert a la resta de l’estat la majoria d’empreses audiovisuals en rebutgen la implantació d’un de semblant. Suposo que per raons òbvies és clar.






dilluns, 26 de novembre del 2007

L'escriptor valencià ens deixa un llegat molt vast (publicat al Girona Notícies; Nació Digital i Menorca Diari Insular el dia 27/11/07)

Francesc Candel, un home a recordar per molt
Santi Capellera i Rabassó*periodista

El passat dia 23 de novembre moria a Barcelona l’escriptor i activista polític i social, Francesc Candel (El Racó d'Ademús, País Valencià, 1924). Militant comunista i antifranquista i senador pel PSUC, Candel havia fet de l’art de l’escriptura la seva vocació profunda, que havia portat a terme amb un estoïcisme exemplar. Una vocació que malgrat haver estat plena de contratemps, penúria econòmica, processos judicials, prohibicions i amenaces personals, també el va esperonar en el seu entestament a crear una obra literària duradora i reconeguda. Avui és un autor d'immensa popularitat que té en proporció semblant lectors i també devots de la seva aura. Escriptor incansable, va publicar més de quaranta llibres entre narrativa, assaig, memòries i teatre. És ben cert que sense l'exemple de personatges amb la categoria humana i intel.lectual d'un Francesc Candel, mai no s’hauria pogut insistir en aquest difícil camí de les lletres i el compromís fervent amb el poble.
Personalment sóc del parer que el desaparegut escriptor es pot equiparar a aquells precursors de l’anomenat nou periodisme forjat als EUA per personatges com Tom Wolfe, que en llibres com La foguera de les vanitats dibuixa un escenari amb una visió polièdrica de la societat de Nova York i de la seva part fosca, o com en una l’altra obra magna de Truman Capote, A sang freda on es narra la veritable relació d'un assassinat múltiple i les seves conseqüències, i que és la història d'un crim monstruós convertit en obra d'art gràcies a l'ofici i a la sensibilitat del narrador d’aquesta novel·la de no-ficció, i que planteja el món i l’actualitat informativa en un model més pròxim a la realitat quotidiana. Penso indefectiblement que Candel va ser un precursor d’aquest nou periodisme, i va forjar la seva obra literària entre les penalitats a les que abans faig esment, però també va buscar una fòrmula d’aproximació a les bases menys cultivades precisament per aportar-los la realitat dels canvis que s’anaven esdevenint en aquella fosca Espanya franquista.
Potser per això Francesc Candel no ha estar mai reconegut amb premis de caràcter convencional, perquè ell en si mateix ja no es podia adjectivar de tal manera, i encara molt menys el producte literari que plasmava perquè arribés a tota mena de gent, preparada o no, tal com feien Wolfe o Capote.
Penso, pel poc que el vaig conèixer en un temps en que coincidia amb ell cada setmana al programa del Matí de Josep Cuní de Catalunya Ràdio, emissora on jo treballava aleshores, i per les impressions que es desprenen del meu amic i company Genís Sinca, periodista i biògraf del desaparegut intel·lectual, que Candel era capaç d’inventar-se aquest nou paisatge literari molt allunyat del convencional, i que deixava a banda els canons generalistes per passar a la descripció directa en tots els sentits. Això es pot observar clarament quan explica aquella Barcelona dels anys 50, i parla molt adjectivadament de la Catalunya apostatada d’aquell llòbreg règim militar dictatorial, on la sola menció a la paraula cultura significava anar directament al llistat dels proscrits d’aquells excelsos representants aculturals.
Exemples de llibres com Els altres catalans, que per cert li va costar enemistats manifestes entre molts dels seus conveïns, que no van entendre que el missatge que contenia era positiu i no pas negatiu; Donde la ciudad cambia su nombre, que fa referència al barri de la Zona Franca on vivia i ha viscut fins a la seva mort, lloc que va concentrar bona part de la immigració del sud d’Espanya arribada a Catalunya a partir dels anys 40, i en el qual feia una proclama i un auguri futur de les mancances que tindría la vivenda a Barcelona quatre dècades després, o sigui avui.
La parròquia de Nostra Senyora del Port va veure desfilar tota mena de persones pròximes a l’escriptor finat, entre les quals hi havia amics, veïns i personalitats polítiques molt diverses, en un ampli reconeixement pòstum comú dels que el coneixien i dels que no, però sobretot dels que havien seguit fidelment la seva trajectòria literària. Molts d’aquests assistents també van deixar la seva dedicatòria a la biblioteca del barri on va viure sempre, la Zona Franca, i que porta el seu nom.
Com tota persona rellevant Candel també va tenir detractors i enemics, que paradoxalment van ser i pertanyer a la seva mateixa condició social. I això va succeïr pel protagonisme acaparat, i pel fet que va tenir molt bona rebuda entre les masses humils, malgrat que, tal com dic abans, els continguts del Llibre els altres catalans, on tracta els habitants del seu barri i d’altres formats per la immigració de xarnegos i s’ho diu alhora a si mateix, no van agradar els que no van entendre que precisament aquesta era la manera de contrubuïr al canvi de denominació d’aquestes persones que, per les seves mancances i per la seva poca preparació cultural estaven condemnats a la marginació social que representaven perfectament uns límits urbanistics. Candel va voler canviar aquesta denominació de xarnegos per la de els altres catalans, cosa que va aconseguir en bona mesura gràcies a la difusió del seu missatge pels mitjans de comunicació que van veure en la seva iniciativa una possibilitat molt important d’integració social de moltes persones, i a la gran acceptació que els catalans nadius van tenir d’aquesta proposta, precisament sorgida d’algú que no pertanyia al seu segment social ni formava part de les seves mateixes arrels. Malgrat això, el desconeixement, la ignorància, la incomprensió i la intolerància de molts d’aquests altres catalans en sentir-se suposadament insultats, va fer que Candel fes una proclama pública i es disculpés amb aquests conveïns que no l’havien interpretat adeqüadament. El temps però, sempre posa les coses al seu lloc i reconeix la vàlua i l’esforç de les persones. Francesc Candel ens deixa un llegat cultural molt important, i una herència literària que servirà, entre moltes altres coses, perquè les generacions venidores entenguin una part de la història d’un temps molt fosc i difícil de Barcelona i de Catalunya, i que els és absolutament aliena. Descansa en pau amic Candel.

divendres, 23 de novembre del 2007

La presidenta del PP balear va llançar a l'aire davant les càmeres d'IB3 "que li havia caigut un mort" (Girona Notícies i Es Diari 22-25/11/07)

El mort indefinit de Rosa Estaràs
Santi Capellera i Rabassó*periodista

La presidenta del PP i cap de l’oposició del Govern balear, Rosa Estaràs, afirmava fa pocs dies al Congrés dels Diputats de Madrid que l’hexapartit que forma l’executiu de l’arxipèlag és un atemptat a la democràcia. Aquestes afirmacions han sortit a la llum perquè sembla ser que es van esdevenir “accidentalment”, quan en un enregistrament de recursos un càmera d’IB3 es va acostar massa a la lider conservadora. Estaràs tampoc no s’hi va mirar gaire quan va dir sense amagar-se’n que li havien deixat un mort al seu càrrec. «M'ha caigut un bon mort a sobre», va dir clarament davant l’omnipresència de la lent panòptica electrònica que tot ho veu.
Segons la dirigent del PP balear però, aquesta definició no anava referida al fet d’haver assumit la presidència del partit després de la marxa de Jaume Matas, sinó que ara, vist l’enrenou que això ha provocat dins i fora de casa seva, gira la truita i se’n desdiu. I passa a afirmar que per ella el mort és el pacte de centreesquerra del Govern balear. Si és així, estem exactament davant el mateix significat de la frase, perquè sigui quin sigui el mort, tot es deu a la marxa de Matas a Amèrica, que no va assumir la seva responsabilitat i la va deixar amb un bon mort.
Potser si els responsables d’Unió Mallorquina, i concretament la presidenta del Parlament de les Illes Balears, Antònia Munar, s’haguessin decidit per pactar amb el PP enlloc de fer-ho amb la resta de forces polítiques de les Illes, ara la senyora Estaràs no es lamentaria de cap mort ni de qui el vetlla perquè senzillament ella hagués continuat manant –potser menys però manant i decidint-, i hagués seguit tenint algú pel damunt seu que alhora l’ha hagués manat a ella: Jaume Matas. Perquè crec que Rosa Estaràs, és molt millor segona dirigida que primera dirigent. Però Matas no podia passar per ser oposició, ja que després de la campanya prèvia de càstig y desacreditació que el Partit Popular havia fet contra Unió Mallorquina, no es podia permetre el luxe de posar-se contra les cordes. Perquè l’excap de Govern balear no volia que li passés com a aquell altre que un dia, per tal de manar fos com fos, es va resignar a dir públicament que parlava català en la intimitat, i es va atrevir a recitar uns versos en el “dialecto regional” en aquells mesos en què deia que llegia Verdaguer, era íntim amic de Puyol (no el futbolista) i pel que sembla recitava poemes catalans, també al redòs de la llar, i que va pronunciar en català íntim davant l’astorament dels naturals del país (No la vida del mon/ Sinó la pel del so /L'antelament del mon /A lo vaja des mon) que ben pronunciats i ben llegits són els darrers versos d’un poema anomenat “l’Exili”, extret del llibre de poesia El vendaval (1988) de Pere Gimferrer.
Però tornant a la definició que va fer Estaràs -ara diu que del Govern-, sembla ser que aquest executiu té una salut de ferro, cosa a la qual també ha ajudat bastant l’anterior gestió que crec que van fer els correligionaris de la senyora Estaràs, ella inclosa, amb aquells nyaps d’Andratx i les manifestacions de la Costa dels Pins, on per cert en una d’elles –la de la contra- hi va assistir, increïblement, el mateix Jaume Matas, que d’aquesta manera es va posicionar davant la ciutadania com a president de només uns quants. I si en democràcia és ben cert que tot és possible, ara un pacte entre forces polítiques distintes entra, ineluctablement, dins d’aquestes possibilitats. Cal recordar també que les Illes no en són l’únic exemple, ja que tant al Principat com a Galícia aquestes coalicions ja fa temps que funcionen, i tampocc no ho fan pitjor que els seus predecessors, sinó que de vegades, com en el cas de Galícia, és més aviat el contrari. I que se sàpiga de moment a l’estat espanyol encara no hi ha un sistema presidencialista, que tot arribarà, no ens desesperem. O sí.
El que veritablement és un atemptat a la democràcia és que l’anterior Govern del Partit Popular vetés a una gran part dels seus ciutadans i els oferís, entre altres desproposits com el trilingüísme, una televisió i una ràdio públiques sense cap mena d’identitat, i apliqués una política lingüística de via estreta que feia riure, i que en l’únic que reflectia la llengua pròpia de les Illes era en alguns regals de bosses i clauers impresos en català que feia el Govern, i poca cosa més. En canvi l’alemany es retolava molt i arreu davant la perplexitat dels ciutadans balears que en arribar a certs establiments públics ni tan sols disposaven, ja no de cartes en català, sinó que ni en espanyol. Això sí que és un atemptat contra la democràcia i no pas el pacte de Govern senyora Estaràs.Perdre el poder, qualsevol poder és dur, ha de ser dur. Deu ser com perdre la feina, que significa quedar-se sense recursos per subsistir. Amb la diferència que amb la pèrdua del poder hi perd molta més gent, que de vegades hi perd molt. Per això no és estrany que Rosa Estaràs estigui trista i plori a qui se l'escolta, que paradoxalment és a Madrid. Allà on molts s’atreveixen a dir el que a casa callen, i després han d’anar arreglant els descosits. Però en tot cas, que la senyora Estaràs i el seu partit hagin perdut el poder no és cap atempat, sinó precisament un exercici de profunda democràcia. Un actiu aquest, que va costar molts anys, esforços i vides humanes de recuperar, i que ara no es pot tractar amb tanta frivolitat.

dimecres, 21 de novembre del 2007

El líder de CDC refunda el catalanisme en una conferència multitudinària (publicat al Girona Notícies i al Menorca Diario Insular el 20 i 25/11/07)

El nou catalanisme i el dret a decidir d’Artur Mas
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Artur Mas, secretari general de CDC, va pronunciar el passat dimarts dia 20 de novembre al Palau de Congressos de Barcelona la seva esperada conferència sobre la refundació del catalanisme, amb gran expectació mediàtica i ciutadana.
Mas va parlar i actuar més com un líder europeu que no pas com un presidenciable a la Generalitat de Catalunya, ja que els trets i el mimetisme Sarkozy cada dia es fan més evidents en el mandatari nacionalista català. I és lògic que fins a cert punt, el candidat a president es reflecteixi en un triomfador obert a tot com el francès.
L’expressió més repetida en la conferència d’Artur Mas va ser la del “dret a decidir”, tant en referència a la reivindicació col•lectiva dels drets nacionals de Catalunya com pel que fa als àmbits de decisió més individuals com ara l’elecció de la prestació d’alguns serveis públics. Mas va fer un discurs de radicalitat democràtica que passava per plasmar una idea de modernitat en el catalanisme del segle XXI, cosa que comporta un respecte molt primmirat a la llibertat i al rebuig cap els encarcaraments socials i legals. Va explicar que apostava per una societat catalana dinàmica, creativa i emprenedora, també pel que fa als seus drets nacionals. La constant referència al dret a decidir va ser una novetat digna de destacar, ja que mai en gairebé quaranta anys, des de la formació fundada per Jordi Pujol no s’hi havia insistit tant.
La transparència de les seves paraules em fa pensar en que la reflexió política de Mas va més enllà del seu partit, i procura detectar el sentiment general d’una important majoria del catalanisme que avui està desencisada de les bases actuals. La idea de Mas també va ser arengar aquest catalanisme desencantat per l’immobilisme de l’estat, perquè adopti un nou llenguatge que serveixi per tothom, pel catalanisme en general i no solament pel de CDC o CiU. I per això es va fer seu l’espai del centre del catalanisme.

Mas va definir el centre polític de Catalunya com una barreja de modernitat, reivindicació, desacomplexament i creativitat. Pel que hi vaig poder veure, a la conferència hi va assistir gairebé tothom considerat rellevant a la societat catalana, i vull dir tothom amb les excepcions de sempre que són les dels “anti” passi el que passi. Dels que malgrat formar part de la vida social i política del país, i en alguns casos tenir representació parlamentària, no escolten –ni volen escoltar- perque encara estan anquilosats en les concepcions decimonòniques de les espanyes de les “Luces de Bohemia” de Ramón del Valle-Inclán –que ja no es tornaran a encendre com aleshores, parlem clar-, i on l’esperpent era la situació constant. Sembla ser que per aquests sectors immobilistes i acomodats en les velles estructures vallinclanianes, cap transformació ni intenció de canvi al país ni a l’estat és possible. També crec que Mas va definir aquest nou centre polític de Catalunya amb força concreció, i en termes catalanistes això passava per parlar de manera oberta -com fan els bascos ja fa anys- d’aquest dret del poble a decidir què vol i què vol esdevenir. Tal com personalment també ho fa ell, que decideix quedar-se a CDC i fer de líder i treballar pel futur.

La proposta d’Artur Mas tanmateix, no em va fer l’efecte d’una simple resposta a la deficient conjuntura actual que viu el Principat amb les seves infraestructures, sinó que en les paraules del líder de CDC hi vaig percebre una resposta a l’evolució natural del catalanisme, sobretot després de tres dècades de pedagogia infructuosa –o gairebé- a la resta de l’estat, i de justificacions innecessàries de tota mena.
Per això creu que aquesta evolució natural passa per plantejar clarament una tria serriosa feta pel poble de Catalunya. I malgrat que Mas va abordar el tema amb totes les connotacions que li són pròpies, és a dir, educadament i amb respecte per tot i tothom, i tenint en compte totes les minories i segments socials, no va escatimar el màxim interès per la majoria de la població catalana i per les mancances socials i polítiques que aquesta pateix fa temps. Problemes que tenen catalans i nouvinguts, i que s’han anat acumulant al llarg de més de tres dècades de democràcia, pel desinterès evident d’un estat que gairebé no s’ha preocupat per les seves inquietuds, ni ha escoltat les seves crides a l’aire.

Mas doncs, aposta pel dret a decidir. I això ho van recollir la majoria de titulars dels mitjans de comunicació perquè aquesta, sense cap mena de dubte, va ser la part més vistosa d’un discurs molt dens i molt complet, que també va reformular aquell vell axioma pujolià sobre qui és català. El líder convergent va proposar passar de la fórmula “és català tot aquell viu i treballa a Catalunya, i en vol ser” a una altra que digui que “és català qui se’n sent, o qui viu a Catalunya i ho vol ser”. No és mera retòrica aquest canvi de pressupòsits. Des de l’òptica de Mas doncs, el sentiment de pertinença és més important que la condició administrativa de viure en un territori, perquè, tal com va destacar, “són les lleis les que estan al servei de la democràcia i no la democràcia al servei de les lleis, i el marc legal s’ha d’anar adequant a l’expressió democràtica de cada moment”.
La critica de l’oposició era d’esperar. La socialista perquè es queda desbancada i fora de joc de les noves tesis catalanistes. La ecocomunista perquè ni que vulgui no hi arriba de cap manera. Esquerra perquè veu que li perillen molts elements i vots decisius pels resultats electorals. El PP perquè després de la defenestració de Piqué no es pot apartar més de les noves estructures del catalanisme i s’enfonsa en les “luces esperpénticas de Valle Inclán”. I Ciutadans perquè si això succeeix -i si no també- desapareixerà amb tota seguretat de l’escena parlamentaria catalana ja que és un bluf sorgit arran d’un descontentament de votants espanyolistes radicals del PP. L’únic perplex –i no situat diria jo- va esdevenir el soci polític de CDC, Josep Antoni Duran i Lleida, que va assegurar que no caldrà fer cap govern de concentració si el Tibunal Constitucional retalla l’Estatut, i que creu que això no succeïrà. Em temo però, que les noves concepcions fetes públiques per Mas i referides a la Casa Gran del Catalanisme, queden molt lluny del model ideològic que impera a UDC en general, i que Duran i Lleida té en particular.

Els aldarulls esdevinguts a la capital catalana no tenien intencions definides (publicat al Girona Notícies i a Es Diari 19-25/11/07)

Era antifeixista la manifestació de Barcelona?
Santi Capellera i Rabassó*periodista

La revolta urbana que el dissabte dia 17 de novembre passat va tenir lloc a Barcelona, i que va acabar amb greus aldarulls i amb atacs físics a la mateixa seu del Departament d’Interior de la Generalitat de Catalunya té connotacions contradictòries a banda d’inexplicables. L’important reforç de seguretat policial que va existir, per part dels Mossos d’Esquadra, a la plaça Universitat i a la ronda de Sant Antoni no es va observar una mica més avall, és a dir davant la seu de la Conselleria d’Interior. Potser en aquest aspecte concret es poden buscar altres responsabilitats, tal com han denunciat efectius de la policia catalana o algun sindicat d’aquesta, però la lògica indica que d’aquest desequilibri n’hauria de poder respondre el conseller titular, és a dir Joan Saura, de qui al meu parer és dubtosa la seva idoneïtat per al càrrec que detenta.
Alguns llocs de Catalunya han esdevingut bressols i promotors d’agitadors socials antisistema. I la familiaritat ideològica d’aquests amb el partit del conseller Saura fa pensar que el seu perfil podria no ser el més adequat per a respondre de la seguretat ciutadana al Principat. I amb això no vull acusar-lo directament de connivència de cap mena amb aquestes faccions urbanes, però sobre el paper és ben difícil no relacionar-ho. Hi ha veritablement amistats perilloses, més quan s’és conseller d’Interior d’un país.
Barcelona en especial no pot ser una ciutat on es repeteixin tan sovint aldarulls d’aquesta mena, posant-se en risc la seguretat dels ciutadans i la integritat del patrimoni públic, i sent un punt de referència europeu pel que fa a desordre públic –i em remeto a l’exemple dels fets de fa poques setmanes, quan 10.000 seguidors del Glasgow Rangers sense entrades pel Camp Nou, van deixar dues tones de deixalles de begudes alcoholiques al centre de la Ciutat Comtal, amb la inexplicable permisivitat policial. Potser la condescendència ideològica mostrada en temps anteriors fa que avui l’autoritat del conseller Saura per a reprimir o controlar determinats moviments resulti clarament feble. Un capítol com el d’aquesta manifestació il•legal amb tan considerables desoris i desperfectes a la mateixa seu de la seva conselleria, no hauria de costar tant d’evitar en qualsevol país europeu normal.
D’altra banda els mateixos que justifiquen la passivitat de la policia de la Generalitat davant d’aquests desproposits, critiquen durament les veus discordants que dubten de l’efectivitat al capdavant de la conselleria de Joan Saura, ja que segons aquestes opinions no es pot ser conseller d’Interior si mai no s’ha cregut en la policia. I ben mirat això és molt cert. Els sindicats policials es queixen de no poder actuar lliurement, però en canvi el balanç de la batalla campal ha estat de vint mossos d’esquadra ferits, davant els només cinc detinguts que hi va haver. Un altra incongruència és que Joan Delort, director general de Seguretat Ciutadana de la Generalitat, afirma que no es poden reprimir les manifestacions abans que comencin, ja que això no es fa enlloc. Ni per evitar-ho? pregunto jo. I es critica la política repressiva de la policia quan comet algún excés igualment condemnable, però paradoxalment també s’està discomforme amb la inoperància d’aquesta com en aquest cas concret. Ja se sap que ser policia no és fàcil, però caldria que els responsables de les operacions, és a dir, els dirigents polítics i executius del cos, estiguessin preparats per qualsevol d’aquestes eventualitats. Que per això hi són -i per a garantir la seguretat de la resta de ciutadans-, tant ells com els efectius policials.
La contra és que a la manifestació, de rebot hi van rebre per tots cantons periodistes, càmeres de televisió i reporters gràfics sense que això sembli gens important. Els professionals de la informació fem la nostra feina degudament acreditats –sovint amb armilles que resen qui som a perill que ens agredeixin altres interessos ocults- i cap home ni dona oficialment armats no pot confondre’ns amb els brètols que els agredeixen, per causes que encara no s’han demostrat certes del tot. Però això no consta a cap sumari ni a cap informe, i em sembla molt greu.
Personalment em quedo perplex pel fet que, davant de tantes causes i problemes pels quals podem manifestar-nos i organitzar protestes, hi hagi tanta gent disposada a lluitar contra el feixisme armat i violent –que altra cosa és l’ideològic-, que si som clars, actualment és un reducte força perillós encara que totalment controlat i els seus agitadors identificats. Evidentment que n’hi ha, de feixistes, i que n’hi ha molts d’encoberts, i que el sistema democràtic en què ens movem va tenir el feixisme com a teló de fons durant la seva gestació, i que encara calen molts anys per erradicar-lo del tot igual que qualsevol altre totalitarisme, cosa que tard o d’hora ha de ser un fet. Però concretament aquesta -per a mi- malanomenada manifestació antifeixista de Barcelona, juntament amb tantes d’altres, em va fer pensar més en una baralla entre tribus urbanes exaltades sense uns objectius concrets més que els de la violència per la violència, que no pas en una altra cosa. I és cert que havia mort un jove a Madrid, sí, i que ho havia fet a mans d’un neonazi, però el fet que la manifestació acabés amb tanques i pedres llençades contra la seu d’Interior, així com l’estètica que lluïen els seus participants i la continuïtat de cartells i grafits amb els mateixos lemes durant tots els mesos de l’any arreu de la ciutat, fa pensar que més enllà de l’assassinat del jove de Madrid hi ha una guerra entre dues faccions socials, i que el de l’antifeixisme esdevé simplement un títol d’aparador que queda molt bé.
Les imatges em van recordar l’època de quan mataven pels carrers, i de les aparicions de grupúsculs i eclosions de milicians al marge de la llei en els primers dies de la sublevació franquista del 36, que aprofitaven el buit de poder i s’instal·laven on volien i feien el que els passava pels nassos sense observar cap norma, o sigui, anàrquicament. I així, encara més, donaven ales als que, evidentment per altres causes i interessos, havien contravingut la lleialtat a l’estat republicà. Vaig veure en aquelles accions el bandolerisme, les bandes descontrolades, l’afiliació a un grup que actua al marge de la concepció tradicional de participació política i que s’enfronta per sistema contra el grup d’ideologia, estètica o família oposada. I amb els problemes que tots plegats arrosseguem a la vida quaotidiana, una revolució antisistema per carregar-s’ho tot de facto tampoc no és cap panacea ni cap solució immediata ni definitiva. Aquesta societat actual, bona o no tant bona, ha costat molts segles de forjar-se i molts milions de víctimes que hi han cregut, i conté molts principis de civisme i de respecte, a més d’una normativa social i moral que no es pot dinamitar d’un dia per l’altre. Potser un sistema global més just per tots seria la solució, però el canvi no es pot fer de manera violènta, perquè al segle XXI el procediment de les armes ja no convenç ningú del nostre món occidental, i tal com passa amb la independència dels territoris que pretenen ser sobirans, un hipotètic canvi de sistema, en tot cas, s’haurà d’esdevenir pacíficament i per consens, i no pas a cops de porra ni de garrot contra els exponents de la legalitat vigent establerta per la majoria.
En tot cas al ciutadà del carrer li queden més prop els problemes dels trens de rodalies que no funcionen, els impostos que pugen constantment, les hipoteques o els lloguers que no poden pagar a final de mes perquè els sous són insuficients, els rebuts de l’aigua i del llum cada dia més cars, el rebuig de l’Estatut al Tribunal Constitucional i la inseguretat ciutadana que es dóna amb aquests exemples que posen en evidència la feblesa de l’Administració catalana en matèria de seguretat. I sí que cal lluitar contra totes aquestes adversitats, però no als carrers ni a bufetades, sinó a les seus dels parlaments i possibilitar-ho mitjançant les urnes electorals. Per això la policia –la catalana o la que sigui- ha de fer de policia i no pas de comparsa de cap ideologia personal, malgrat que aquesta sigui la del conseller que, paradoxalment, mana la força que ha de reprimir alguns excessos d’exaltats, i evitar que la resta de ciutadans es vegin perjudicats per una minoria que vol fer soroll i violència, perquè aquesta, i no ens enganyem, també és una altra manera de destacar en aquest sistema al qual, paradoxalment, ataquen de forma constant i indiscriminada.

dilluns, 19 de novembre del 2007

La monarquia espanyola passa per un "annus horribilis" (publicat al Menorca Diari Insular i al Girona Notícies el 18/11/07)

A la Corona espanyola li han crescut els nans
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Els recents episodis protagonitzats per la monarquia espanyola, directament o indirecta, han minvat importantment la credibilitat que aquesta institució tenia per a molts ciutadans, a banda d’haver-la erosionat en molts dels seus vessants, tant polítics com socials. Fa anys, quan la monarquia va fer de pont entre les antigues estructures de la dictadura franquista i les noves concepcións de l’estat espanyol, quan es van restaurar la democràcia i les institucions actuals per mor popular, aquesta estava molt ben conceptuada pel seu paper arbitral i de balança entre els distints corrents d’opinió i partits polítics legalment constituïts. El paper moderador de la Corona doncs, que va tenir una importància cabdal en l’avort de dissortats episodis inoblidables per tots, com aquell conat de cop d’estat militar del 23-F, no es correspon amb els esdeveniments que durant els darrers mesos l’han caracteritzat.
La anàlisi de la família reial doncs, té punt de partida i punt final. Començant per la cada vegada més mermada estimació ciutadana cap a la monarquia, perquè és una institució considerada per molts anacrónica i que va ser posada a dit pel general Franco –per aquest perpetuar-se i sense que cap sufragi democràtic posterior la sancionés-, i acabant pels problemes pròpis de tota família convencional considerada com a tal.
Però anem a pams. Aquest corrent antimonàrquic que s’ha viscut darrerament a Espanya va començar amb la crema de fotografies reials a distints llocs del Principat de Catalunya i del País Valencià; va continuar amb l’episodi de les caricatures de convivència íntima familiar del princep hereu i la seva esposa que va fer la revista El Jueves; va seguir amb fortes crítiques a la institució monàrquica i amb les demandes d’abdicació fetes des de tribunes periodístiques de rellevants mitjans de comunicació, i després es va fer més que evident –també a nivell internacional- amb aquella problemàtica visita oficial a Ceuta i Melilla. Ja per acabar, van arribar els desagradables incidents orals que van tenir lloc a la Cimera Iberoamericana entre el rei Joan Carles i el president veneçolà Hugo Chávez, que ha inflat encara més la campanya.
Però parlem clar de l’incident. Chávez és un personatge excessiu, perillosament demagog i populista, amb massa odi en el discurs. Però davant la sortida de to del rei d’Espanya (“por qué no te callas?”) va guanyar un bon tros de legitimitat. I és que en primer lloc Chávez és un cap d’estat escollit democràticament, cosa que no és el monarca Joan Carles. Perquè el rei d’Espanya ho és per via hereditària, però no és sobirà, i per tant només representa l’estat i no pas la sobirania popular, que a nivell estatal només ostenta el president espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero. Però és que en segon lloc el to, el tuteig, la gestualitat prepotent i l’actitud irrespectuosa que va tenir el monarca, no es corresponen amb un representant de l’estat que no té atribucions per a immiscuir-se de forma tan directa en la política diplomàtica internacional. En efecte, Chávez juga a provocar quan titlla de feixista un expresident espanyol (malgrat que la línia política d’Aznar hagi pogut recordar més d’una vegada tics del passat) però el rei d’Espanya la va vessar de llarg deixant-se caure en la provocació, i fent-ho de forma tan poc adequada per a un cap d’estat. La visita reial de fa unes setmanes a les ciutats nord-aficanes de Ceuta i Melilla ja va perjudicar notablement els gairebé mil empresaris espanyols que estan establerts al Marroc, i ara aquestes picabaralles amb el president veneçolà, no han fet més que un flac favor als altres milers d’empresaris espanyols que tenen els seus interessos a terres americanes.
Aquesta monarquia propicia controvèrsies, per això les sentències que condemnen a pagar 3.000 euros a cadascun dels dos dibuixants de la revista El Jueves, ajuden indefectiblement a fer ploure sobre el mullat de la ja qüestionada legalitat jurídica de castigar, com injúries, qualsevol acte considerat aleatòriament antimonàrquic. Ni la crítica ni la sàtira de la Corona doncs, sembla ser que no estan permeses, malgrat que Espanya és un estat de dret i amb llibertat d’opinió i de premsa. Cal contemplar que la sàtira és la quota que tot governant democràtic ha de pagar, i que representa un coixí entre la barbàrie i la iconoclàstia, i la pell massa fina de certs jutges.
Condemnar la sàtira doncs, no fa cap bé ni a la democràcia ni a la monarquia. I molt menys després que en molts espais mediàtics de l’àmbit estatal espanyol el reialme ha estat posat en evidència i durament qüestionat, sense que ningú s’hagi bellugat ni que la Fiscalia hagi considerat que allò eren ofenses a la Corona, tal com ho ha fet amb els periodistes d’El Jueves.
La família reial espanyola viu una mena d’’annus horribilis’ que de moment es tanca amb la notícia de la separació del matrimoni entre la infanta Elena i Jaime de Marichalar. Es tracta d’una nova prova a superar per la institució monàrquica, encara que sempre és millor per a la seva imatge, reconèixer la situació de separació efectiva d’aquesta parella que no pas ocultar-la.
Aquesta nova situació apropa tant la família reial espanyola a la realitat dels ciutadans que fins i tot fa dubtar que hi hagi veritables obligacions inherents a la seva condició. Tenim el fet que el príncep es casa amb una periodista divorciada i que la infanta se separa, i ja només hi faltarà que, algun dia, un dels seus membres decideixi adoptar un nen, o explicar que les seves tendències afectives personals surten de les majoritàries. Tot plegat, certament més honest. Però la honestedat i la transparència encaixen bastant malament amb la ficció que suposa tota institució monàrquica, que ja de per si forma part del túnel del temps.

dijous, 15 de novembre del 2007

Els problemes dels ciutadans catalans han crescut en progressió geomètrica (publicat al Girona Notícies [www.gironanoticies.com] el 12/11/07)

Té interès Espanya a entendre Catalunya?
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Fa pocs dies em va passar una cosa semblant a la que li va succeïr a Jordi Pujol amb un amic seu de Madrid, i ho explico aprofitant el text d’algunes de les seves reflexions, que per verídiques vaig trobar molt encertades i immillorables, a més de plenament adaptables a les meves circumstàncies personals. Vaig tenir, a casa meva de Ciutadella, un convidat madrileny, col·lega de professió, i amb el qual havia coincidit treballant en una redacció ja fa molts anys. Malgrat que està apartat de la professió activa, acabem, tal com toca entre periodistes, parlant de la situació política a Espanya, i surt Catalunya, és clar. Jo li expresso el meu disgust personal i professional per la intoxicació que s’ha fet per part d’un gruix molt important de la resta de l’estat contra el Principat. Intoxicació amb una versió falsejada de la solidaritat, amb la presentació d’una Catalunya inquisitorial, amb l’atribució al Govern de la Generalitat de responsabilitats greus que realment corresponen a l’Administració central, amb una presentació sistemàticament negativa de la societat catalana, i de foment de l'hostilitat i del rebuig cap a aquesta.
Em confessa clarament que, a banda del Barça, el que més molesta a Madrid de Catalunya (i dels territoris de parla catalana per extensió) és el de la llengua. Incomoda que la gent la parli al carrer amb naturalitat, i a casa entre família, perquè això “ens desconnecta d’ells”, i ens fa molt diferents davant de tota la resta. Jo em quedo perplex (una vegada més) i li explico que no parlem català per molestar ningú: que ho fem perquè som així i perquè el català és la llengua que ens han ensenyat a casa, i la que parlem amb els pares i els fills, amb els amics i a l’escola, i al carrer amb els veïns, i a la feina, perquè és la llengua pròpia del nostre país, i així ho contemplen els nostres Estatuts d’autonomia. I que volem continuar sent qui som, el que som i com som. Acabo pensant que només els agrada Catalunya si deixa de ser catalana. O si només ho és folklòricament. És a dir, en versió costumbrista o antropològica, com deia el PSOE, ja fa vint-i-cinc anys, quan s’oposava a les emissions de TV3. No saben, o fan veure que no saben que una Catalunya sense substància pròpia no tindria ni pes ni empenta. Ni per ella ni per ells. I, en tot cas –i ho dic com a barceloní que sóc- no la volem perdre. Ni volem perdre la llengua, ni un autogovern autèntic, ni un projecte col•lectiu propi, ni res del que fa que siguem el que som. I que és el component bàsic de la nostra ambició, de la nostra realització col•lectiva i de la nostra capacitat de ser algú a casa mateix, a l’estat i a Europa
I tot això treu cap a que en el seu discurs de fa pocs dies a Madrid, el president de la Generalitat de Catalunya, José Montilla, va deixar ben clares coses com les que acabo d’escriure. Perquè malgrat ser de naixement cordovès, ara té tan clars aquests conceptes com si ho hagués fet a l’Empordà o a les Terres de l’Ebre. Pasqual Maragall va començar parlant de l'Espanya plural i ha acabat apropant el seu discurs al dels nacionalistes clàssics, i sembla que això mateix li comença a passar a José Montilla, que es va fer seu per primera vegada de manera molt clara el sentiment general de la ciutadania. El que va dir a Madrid traduït a paraules planeres és que o Espanya canvia i es reconeix plural a ella mateixa o Catalunya se'n va. Que més directament vol dir que no s'aturarà el sentiment que Espanya és un mal negoci, que no entén Catalunya i que el millor és la independència.
Montilla, que no és partidari d'aquesta solució perquè aposta per una Catalunya integrada a Espanya i amb col·laboració lleial mútua, va fer una acció de realisme en reconèixer que hi ha motius per a aquesta desafecció. Per ell, la solució no és un referèndum el 2014, sinó complir les inversions previstes, desenvolupar l'Estatut i el nou finançament sense dilacions, i posar fi a la demagògia que es propaga a Espanya per part de polítics de tots colors i mitjans de comunicació, segons la qual Catalunya és insolidària i persegueix el castellà a ultrança –coses que són rotundament falses-, i com si sentir-nos diferents fos insultant o vulgués dir ser uns privilegiats. El president català s'ha adonat que la situació és de cornuts i pagar el beure. I encara que estratègicament ja li vagi bé pressionar el PSOE perquè compleixi el pactat, o perquè el Govern català no es vegi esquitxat per la crisi de rodalies, l’objectiu primordial del mandatari català és –o hauria de ser- el benestar dels catalans. Queda clar també, que per corporativisme socialista, no demana la dimissió de la ministra de Foment, com hauria de fer, malgrat que la ciutadania exigeix responsabilitats polítiques. Altra cosa és si les solucions que ara proposa per capgirar la desafecció de Catalunya cap a Espanya no arriben tard, en el sentit que aquest procés està molt avançat. En tot cas, seran els ciutadans els que decidiran la recepta. A les urnes o als carrers.
Cal destacar que la castigada població catalana està donant una gran mostra de civisme, acceptant amb resignació totes les catàstrofes imaginables que produeix la falta històrica d'inversions i de previsió. Ja sigui en forma d'apagades sense precedents, del fiasco de rodalies, d'embussos quilomètrics, d'un aeroport que no dóna la talla o d'un tren d'alta velocitat que ningú no sap per on és millor fer-lo passar perquè finalment s’interconnecti amb la línia del TGV de la resta del continent. I aquests ciutadans castigats es continuen preguntant pel cost econòmic, empresarial i familiar d’aquest desastre, i per la pèrdua de competitivitat del país. I molta gent del carrer ja creu que això no té remei, perquè Catalunya no figura entre les prioritats dels governs espanyols. Tanmateix a la seu del PSOE hi ha nervis per aquest efecte Baix Llobregat. I si més no, n’hi haurà fins al març. Alguns ja pregonen que si les coses continuen així, qualsevol dia la resignació pot esdevenir còlera, ira i protesta aïrada, o el que seria pitjor: el tancament de caixes.
Una situació de frustració ciutadana com l'actual a Catalunya és perillosa perquè mina la credibilitat del sistema i de les institucions democràtiques, i obre escletxes als discursos totalitaris i populistes. I encara que ja fa anys que parlem obertament de sobirania i de qüestions identitàries, ara resulta que la desafecció a Espanya, paradoxalment pels sectors més patrioteristes, pot tenir un contingut clarament econòmic i funcional. Espanya perd credibilitat en la mesura que l'estat a Catalunya funciona molt malament, o simplement no funciona. I això genera desafecció entre els ciutadans perquè se senten perjudicats en el normal desenvolupament de la seva vida quotidiana. El mateix Joan Rossell, president de Foment del Treball, gens sospitós d’independentista i pròxim al PP, ha dit que Catalunya té un dèficit d’un 18% en inversios estatals; ha exigit la publicació immediata de les balances fiscals, i ha demanat als polítics espanyols que deixin de dir mentides en relació a la inversió de l’estat, que mentre a Madrid és de 168 euros per habitant, a Catalunya només ho és de 131, quan la mitjana espanyola ratlla els 165.
Tal com em deia el meu convidat, a Madrid no ens volen, però tampoc no ens volen deixar marxar perquè econòmicament som més que imprescindibles; ens volen, però no ens volen escoltar quan les opinions no són coincidents, perquè estan acostumats a manar i a decidir, i a que nosaltres callem i amb el cap cot atorguem. Té interès doncs, Espanya a entendre Catalunya? El fet objectivable, però, és que el dèficit fiscal i la falta d'inversions clamen al cel. Sobren promeses i manquen inversions, ara i des de fa vint-i-cinc anys. Cal urgentment tornar a la política amb majúscules. Alguns dirigents en són conscients i han començat a tibar els fils per obrir un debat en les seves formacions. S’ha de tenir, però, molt clar que ja no n'hi ha prou amb promeses de futur davant de tant desori; perquè els interessos dels ciutadans de Catalunya estan per damunt de qualsevol altra consideració. Uns ciutadans que demanen estar dotats de les infraestructures a les quals tenen dret, i que amb els seus esforços personals i col·lectius han pagat més que sobradament.

dimecres, 14 de novembre del 2007

La Fira del Llibre ha posat moltes coses en clar (www.esdiari.es 11 de novembre de 2007)

Frankfurt 2007 ens ha identificat molt més a tots
Santi Capellera i Rabassó*periodista
La presència de la nostra cultura a la Fira del Llibre de Frankfurt, es pot dir que ha estat un èxit, malgrat les indefinicions i les vacil·lacions que en un moment determinat havien amenaçat el projecte. Un èxit de consum intern, sobretot, que ha servit de molt per a l’augment de l’autoestima autòctona, i gràcies, en bona part, a la cobertura mediàtica dels mitjans de comunicació de titularitat pública –sobretot TV3 i Catalunya Ràdio en primer lloc, i en una menor mesura també IB3, però amb la destacable nulitat informativa de Canal 9, malgrat la important presència d’escriptors valencians al certamen- que, tantes altres vegades, s’han abstingut de jugar a favor de la promoció exterior, i han deixat de fer ressò d’actes culturals rellevants que bé s’ho haurien merescut, com a mínim igual que la Fira del Llibre. Però aquesta manifestació també ha estat un èxit de cara enfora: avui els escriptors en llengua catalana són més coneguts i més traduïts que mai, sobretot a Alemanya on, paradoxalment, hi ha una presència d’estudiants de català a les aules de les seves universitats bastant superior a la de l’estat espanyol (exclosos els territoris de parla catalana), i –el que és més impactant-, també en nombre de centres universitaris d’aquell país que ofereixen aquesta assignatura.
La Fira del Llibre de Frankfurt ha estat molt important, tant per la liiteratura catalana, com per la projecció exterior de tota mena d’aquestes nostres terres. És clar, no sense haver d’afrontar les rabietes de sempre dels qui no deixen d’aprofitar qualsevol ocasió per problematitzar i fer polèmic qualsevol aspecte relacionat amb la cultura específicament catalana, que és la cultura –i la literatura– que s’expressa en la llengua pròpia, i que és oficial, no només en un estat com l’andorrà, sinó cooficial a tres comunitats autònomes de l’estat espanyol.
Personalment, de la presència de la cultura catalana com a cultura convidada a la Fira del Llibre de Frankfurt del 2007, n’extrec dues conclusions. La primera: que s’ha posat una vegada més de manifest que la cultura –i la literatura– que es vehicula en llengua catalana, no només no se senten com a pròpies per part dels estats espanyol i francès, tal com es va poder comprovar quan Espanya –amb la seva gran ñ excloent, només hi va aportar la cultura de Castella i no pas cap altra de les, almenys tres més, que té l’estat– va ser la convidada d’honor també a Frankfurt. Això és aproximadament el mateix que passa amb les seleccions esportives catalanes, quan es tracta que aquestes competeixin en l’àmbit internacional. La meva segona conclusió és que en contra d’aquestes acceptacions, també hi juguen sistemàticament mitjans de comunicació molt poderosos, que representen aquesta Espanya uniformista, que ni es reconeix ni es vol plural per a res.
La projecció exterior d’una cultura és indivisible, i tot contribueix al seu prestigi o al seu desprestigi. Una cultura, com una literatura, és una imatge de marca. I, com a tal, està sotmesa a tota mena de fluctuacions al mercat. El problema és que hi ha molts individus, fins i tot dins de casa nostra, que neguen cap especificitat de conjunt a això que la gran majoria hem acordat anomenar i identifiquem genèricament com a “cultura catalana” o bé “literatura catalana”, entesa com el conjunt de la producció literària escrita en la llengua de Ramon Llull, d’Ausias March i de Verdaguer. I un altre problema afegit és que la imatge de marca de la “cultura catalana” o la “literatura catalana” no s’ha pogut donar mai a conèixer fora de les nostres fronteres sense unes sistemàtiques interferències distorsionants de la realitat. I encara més, no s’ha pogut donar a conèixer gairebé mai amb l’ajut del sistema cultural espanyol i les seves institucions públiques de representació. I que l’espanyol –que com a llengua que en la seva mateixa denominació ja porta implícit l’exclusivisme castellà– no ha tingut mai prou convenciment en el seu paper de llengua-pont. Com es poden aconseguir traduccions del català vers altres llengües, si la mateixa receptivitat del mercat espanyol als productes publicats originalment en català és tan i tan deficient?
Frankfurt 2007 ha posat de manifest la fortalesa –però també les febleses- del nostre sistema cultural i literari, que molta gent, i molts interessos diversos, voldrien que fos un simple subsistema del sistema general espanyol. Perquè allò que en el fons ens qüestionen és que considerem des de fa més de cent cinquanta anys que tenim un producte específic, i que el vulguem exportar amb la seva pròpia marca. Molts voldrien diluir el concepte literatura catalana i negar-li tota consideració com a conjunt de la producció escrita només en llengua catalana i, com la mateixa llengua, subjecte de drets.
No es tracta només d’un problema de substantivació. Darrere de tota la qüestió dels noms –com ja va observar fa anys el desaparegut Joan Fuster– hi ha també l’autoconsciència del que és i se sent cadascú. Per això, tota relació exterior profitosa demana una idea precisa d’allò que som en conjunt i d’allò que pot resultar d’interès per als altres. La projecció exterior d’una cultura, com la d’una literatura, demana sobretot unitat d’acció i un cert consens interior. Al voltant de Frankfurt 2007 hi ha hagut massa soroll i massa distorsions, però també, tot sigui dit, massa sectarisme polític camuflat. El fet cert però, és que la gran connivència -en el sentit més positiu de l’adjectiu- entre les nostres escriptores i escriptors s’ha posat de manifest en aquests dies d’unió, de relació mútua i d’amistat professional i personal. L’escriptora ciutadellenca Maite Salord va fer possible la presència menorquina al prestigiós saló internacional, representació que va enriquir encara més la totalitat d’aportacions d’accents i varietats diverses amb que compta la llengua catalana, i que es van aplegar en l’exposició literària més important del planeta. Congratulem-nos doncs per aquesta projecció exterior, que ha significat aquest important èxit internacional de la literatura catalana. Un triomf que en definitiva és el de tots els que ens estimem l’escriptura referenciada en aquesta llengua i aquesta cultura nostres.

La memòria històrica és un fet complex (www.esdiari.com 11 de novembre de 2007)

Al record sinceritat i a la memòria lucidesa
Santi Capellera i Rabassó*periodista

El diumenge dia 28 d’octubre es va celebrar a Roma la cerimònia de beatificació de 498 víctimes catòliques de la Guerra Civil espanyola. Aquests han estat anomenats pel mateix Vaticà “màrtirs espanyols del segle XX”, cosa que el Papa Benet XVI ha decretat perquè no ha volgut fer cap menció ni relacionar les beatificacions amb el terme Guerra Civil espanyola. Realment però, aquesta beatificació no es correspon en nombre amb la totalitat de les víctimes martiritzades per raons religioses. I encara molt menys si es comptabilitzen els assassinats per motius estríctament polítics, de persones que eren creients, devotes i pràcticants, i que en alguns casos també portaven hàbits -o els havien portat-, ja que molts capellans víctimes del franquisme no han rebut fins ara cap reconeixement ni rehabilitació. En cada cas es va aplicar un raser diferent per catalogar els assassinats que hi va haver, sense cap mena de dubte, en els dos bàndols. I qui va decidir qui era qui, va ser òbviament el bàndol vencedor d’aquella dissortada situació.
Si bé és cert que la gran majoria de religiosos que van ser víctimes de l’odi del Front Popular ho van ser pel sol fet de la seva condició, no és menys cert que tant a Catalunya com a Euskadi –indrets on l’oposició al cop militar va ser extrema- també hi va haver execucions multitudinàries de persones innocents, laiques i religioses, que van ser assassinades pels seus ideals quan les tropes sublevades van assolir aquests territoris. Assassinades per elements degudament organitzats i pertanyents al feixisme més repressor, que a cop de pistola, fusell i baioneta ensenyaven l’altra cara ben emmirallada de les monstruositats que havien comès els salvatges d’aquell malanomenat Front Popular, uns altres sublevats que en cap cas representaven la legalitat Republicana. Un clar exemple d’un reconegut catòlic practicant assassinat pel franquisme el trobem en el dirigent democristià Manuel Carrasco i Formiguera. Iniciada la guerra es manté lleial a la República sense abandonar la seva ideologia democristiana ni els postulats d’aquesta, fet que li comporta ser perseguit per alguns sectors anarquistes i comunistes del bàndol roig. Aquesta situació el força a traslladar-se al País Basc, on col·labora políticament i en la legalitat parlamentària del govern del lehendakari Aguirre. Amb la conquesta franquista de Guipúscoa el febrer de 1937, decideix tornar a Catalunya on serà novament assetjat pel Front Popular. L'any 1938 intenta exiliar-se de nou, aquest cop embarcant-se amb tota la seva família cap a Biscaia, però la marina franquista va interceptar el seu vaixell i va ser empresonat. Traslladat a Burgos és condemnat a mort en un judici sumaríssim el 8 d'agost de 1938.
L'execució de la sentència es va demorar vuit mesos, i es va fer efectiva el 9 d'abril de 1939, malgrat les gestions que el Vaticà va fer en favor seu. Segons diversos autors (Josep M. Solé i Sabaté i Joan Villarroya, capítol Maig de 1937 - Abril de 1939 a Víctimes de la Guerra Civil, ISBN 84-860-333-4, pg. 229, on es cita a Hilari Raguer), l'execució la va ordenar personalment Franco com a reacció a la protesta de diversos governs estrangers, entre els quals hi havia el del Vaticà, pels bombardejos de l'aviació franquista d'objectius civils (com els que van tenir lloc els dies 16, 17 i 18 de març de 1938 contra Barcelona, condemnats públicament per la Santa Seu a través d'una nota oficiosa inserida el 24 de març d’aquell mateix any a L'Osservatore Romano). Carrasco i Formiguera era un creient fervent, un catòlic religiós i practicant, un innocent com tants altres que no havia mort ningú ni comès cap delicte, ni fet altre mal que estimar-se Catalunya i ser fidel al Govern de l’estat legalment constituït. Per això va ser una víctima de la intolerància dictatorial, que sol posar tot el que va en contra dels seus interessos al mateix sac. Com Carrasco i Formiguera van ser assassinats molts altres catòlics –no exclusivament pel Front Popular- que van morir encomanant-se a Déu.
El Catecisme de l’Església Catòlica, diu, en el seu 2473, “El martiri és el testimoniatge suprem donat a la fe; significa un testimoniatge que arriba a la mort ...” Discutir si a totes les víctimes catòliques de la guerra del 36 se’ls pot considerar màrtirs o no seria molt llarg i costós, però si algun testimoniatge important ens van deixar una bona part d’aquestes persones va ser la voluntat de perdó envers els seus assassins, cosa que els guanyadors van oblidar sistemàticament des del primer moment, malgrat ser la voluntat personal també de molts familiars d’aquells innocents injustament executats. Després de la victòria franquista va venir una llarga etapa, molt llòbrega per a més de la meitat de la població, que es va significar en la condemna política d’una gran majoria d’espanyols en exemples com l’exili, la repressió interior, les sentències de mort valent-se de falsos testimonis i les execucions de milers d’innocents per judicis sumaríssims; l’haver de suportar els perdedors i les seves famílies les penalitats del dia a dia amb tota mena de vexacions i restriccions per part del nou ordre durant els terribles anys de la posguerra, i viure immersos en una dictadura vergonyant i sense precedents, on les úniques llibertats d’opinió durant quatre dècades es van concretar en el futbol, el flamenc i els toros d’aquella “España y olé” i del “que inventen ellos”. No perdonar durant gairebé mig segle doncs, no va ser una bona manera de respectar la memòria de les víctimes, moltes de les quals, malgrat posseir fortes conviccions religioses, van apostar per la República com a mitjà per avançar en una major justícia social i una recuperació de les llibertats individuals i nacionals.
Tinc molt de respecte per totes les persones que van ser víctimes d’una guerra que va ser culpa dels dos bàndols (molts tenim familiars i assassinats als dos cantons), però ni ha un de bàndol, el dels guanyadors, que s’ha passat quaranta anys retén homenatge als seus morts i utilitzant-los –que potser ells no haguessin volgut ser utilitzats- per justificar crims igualment detestables. Cal, quan els perdedors també volen homenatjar les seves víctimes, entrar en una competició de qui ho és més? Tots vam ser perdedors, tots vam ser víctimes i botxins, i no pas l’oblit sinó el perdó i la igualtat de tots ens pot ajudar a comprendre la inutilitat de tant de patiment. Perquè al record se li ha de demanar sinceritat, i a la memòria lucidesa.

Els elements de la judicatura que ens afecten són complexos(www.esdiari.com 11 de novembre de 2007)

Quina mena de Justícia ens està fent justícia?
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Efectivament, en la pregunta del meu titular s’hi reflecteix de manera fidel el contingut del cos de l’article. He fet un repàs a moltes situacions i actuacions portades a terme darrerament pel poder judicial, i algunes d’elles no poden sinó causar perplexitat i descrèdit. Per exemple el llarg moment d’impasse en què es troba, des de fa quasi un any, el Consejo Superior del Poder Judicial per l’oposició del PP a la renovació que li correspon, que finalment és impugnada pel PSOE amb la recusació de tres magistrats per tal de desencallar-la. Però, en veure la maniobra, els conservadors recusen al mateix temps els magistrats progressistes, amb la qual cosa tot queda com abans, és a dir, a mans del sector dretà igual que al principi de la història. També hi ha les actuacions de l’Audiència Nacional, tan contraproduents, sovint, com en els casos d’aquella portada d’El Jueves -que feia una paròdia de la reproducció humana protagonitzada pels prínceps espanyols-, o de la crema d’uns retrats reials a diferents indrets del Principat i del País Valencià.
En altres situacions, en canvi, succeeix tot el contrari, i allò que sorprèn és la inacció de la Fiscalia que, en teoria, és l’òrgan encarregat de vetllar perquè cap delicte no quedi impune. Ha iniciat la Fiscalia alguna actuació en relació al tall elèctric i la gravíssima apagada que va patir la ciutat de Barcelona el mes de juliol passat, per exemple? O pels greus esdeveniments que des de fa setmanes tenen lloc al voltant de la Ciutat Comtal, amb les línies del tren de rodalies pràcticament paralitzades, i amb els problemes circulatoris que els habitants de l’àrea metropolitana han de viure per aquesta mala organització administrativa, que comporta els corresponents retards constants als llocs de treball d’aquests usuaris? Sembla que la justícia l’hagi d’impartir, en aquest cas, l’òrgan regulador del mercat elèctric, o del mercat de les comunicacions viàries, és a dir Foment –que a jutjar per les actuacions de la seva ministra titular, seria quelcom miraculós i pertanyent al món de la il·lusió-, on costa molt delimitar qui és jutge i qui és part implicada.
El mateix podríem dir del gran caos que hi va haver recentment a l’Aeroport de Barcelona, amb unes diligències judicials que van anar tant al ralentí que semblaven més dirigides a evitar un nou atac d’ira dels empleats del Prat, que a delimitar responsabilitats penals per la insòlita i gravíssima ocupació que hi va haver de les pistes. Els temes que realment preocupen la ciutadania –com ara què se n’ha de fer dels violadors que surten de la presó amb possibilitat de reincidir– semblen relliscar pel damunt d’aquesta pell amplíssima d’això que en diem Administració de Justícia. D’altra banda però, afers aparentment trivials mouen muntanyes de papers i declaracions judicials, que sovint provoquen proclames exaltades dels defensors a ultrança de l’honor de causes més que intrascendents. Els mateixos que alhora van esgrimint memorials de greuges sense cap importància, almenys pels interessos generals de la societat.
Un altre exemple que em sembla extraordinàriament significatiu sobre el punt d’incongruència al qual ha arribat la justícia, és el d’una llei que trenca la presumpció d’innocència, com és la llei aprovada per reprimir la violència de gènere que permet la detenció d’un home a partir de la simple denuncia d’una parella i que cada any provoca la detenció -i la llibertat posterior, immediata o no- de milers de persones del gènere masculí que, finalment, són declarades innocents, amb tots els perjudicis morals i socials que això els comporta. Aquest fet però, no va evitar fa poc que l’agressor a una jove equatoriana en un tren dels Ferrocarils de la Generalitat de Catalunya, quedés en llibertat després d’haver estat identificat, detingut i traslladat davant el jutge, perquè aquest va considerar l’agressió “com un fet puntual sense connotacions de violència de gènere ni racistes”. Ara però, després que el Govern equatorià s’impliqués en aquest assumpte i en la defensa de l’agredida, i la ministra d’Afers Exteriors d’aquell país es traslladés fins a Barcelona per fer força davant uns fets de caire demostradament racista, l’agressor ha quedat igualment en llibertat sense fiança, “però no es podrà moure de la localitat on resideix i s’haurà de presentar dues vegades al dia a comissaria”. Quina justícia és aquesta? que fa que es prenguin decisions en funció de l’alarma social que causen segons quins fets –perquè hi ha unes imatges impactants que han aparegut a les pantalles televisives-, i en canvi no apliqui aquest mateix raser en alguns altres delictes molt greus, com ara l’assassinat d’un jove de Berga l’any passat, a mans d’uns neonazis, pel fet que aquest era independentista. Però n’hi ha més. També el Codi Penal, actualment en vigor, és extraordinàriament repressiu en molts vessants. Ho explicava, en un magnífic article titulat “Divorcio y violencia de género: dos leyes contradictorias”, Maria Sanahuja, membre del col•lectiu Jueces por la Democracia i actual jutge degana de Barcelona. Deia la magistrada: “El Código Penal ha invadido el ámbito de las relaciones personales, hasta extremos nunca antes conocidos. Los ciudadanos deben ser conscientes de que cuando reprenden dando un cachete a sus hijos están cometiendo un delito; o cuando una pareja discute, llegando incluso a empujarse, si son vistos por agentes de cualquier policia, pueden ser conducidos al juzgado de guardia, porque su acción está tipificada como delito y, al ser condenados, la sentencia comportará necesariamente, la prohibición de acercarse a la víctima y la suspensión, respecto a los hijos del régimen de visitas (art. 57.2 en relación al 48.2 CP). Deben ser también conscientes de que el Código Penal no permite las reconciliaciones, porque los dos miembros de la pareja podrían ser condenados por quebrantamiento de condena, uno como autor y el otro como cooperador necesario (art. 468 en relación al art. 28 CP); que para las mujeres extranjeras la denuncia y condena de sus parejas conlleva la expulsión automática del territorio español (art. 89 CP), no siendo conscientes de esta consecuencia hasta que ya no pueden remediarla”.
Quan la justícia queda a mans del partidisme més extrem, dels grups de pressió capaços de moure més soroll, o de la inèrcia més immobilista, no ha d’estranyar que entre el ciutadà s’estengui la idea que la justícia és una mena de loteria amb el mateix índex d’autoritat que un joc d’atzar. Aquesta, doncs, és la situació de les més altes institucions de la justícia, que constitueix un dels exemples més inequívocs del cul de sac al qual ens pot portar el sectarisme partidista. “Un estat amb lleis més dolentes però inamovibles és més fort que els que les tenen bones però sense autoritat”. Això ja ho va escriure el polític i militar Cleó, adversari de Pericles, al segle V abans de Crist. I crec que aquesta és una reflexió plenament actual a l’estat espanyol, on ja fa temps que estem vivim un llarg període de justícia sense cap mena d’autoritat.

dissabte, 10 de novembre del 2007

La visita reial espanyola a les ciutats africanes ha comportat controvèrsies (publicat al "Menorca Diari Insular" i al "Diari d'Andorra" el 10/11/07)

Les places de Ceuta i Melilla, encara
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Les imatges que les distintes televisions han emès de la visita reial espanyola a les ciutats de Ceuta i Melilla, m’han transportat a la meva infantesa i al record d’aquells NO-DO en blanc i negre que m’havia d’empassar abans de Walt Disney. Centenars de banderes espanyoles esgrimides per sengles ciutadans en un reduït espai, m’han recordat les visites que, també en blanc i negre, aquell nostre dictador va anar fent per totes les ciutats de l’estat en el decurs de les quatre dècades en que ho va decidir tot.
Però a banda d’aquesta efemèride recordatòria de la meva tendra infància, crec que cal ser conscients i coherents en la defensa i en el devenir del nostre sistema econòmic, que és en definitiva d’allà on tots ens sustentem. I potser aquesta visita reial no ha estat prou oportuna, si considerem que probablement pugui trencar els ponts de les relacions comercials, i tancar les portes a moltes transaccions d’aquest tipus entre Espanya i el Marroc, per una demostració innecessària de patriotisme i de voler reafermar la idea de la sobirania allà on sembla feble, o no prou arrelada, per raons d’òbvia separació geogràfica i d’estar els llocs en qüestió enclavats en un altre continent. D’això, en temps d’aquella tendra infantesa que anomenava abans, se n’hi deia colonialisme, sense cap més eufemisme que disfressés el substantiu.
Però bé, anem al gra. Resulta que ja són prop de mil les empreses espanyoles instal·lades al Marroc, amb la qual cosa sembla ser que aquesta visita farà un flac favor a aquests empresaris que s’hi juguen alguna cosa més que el fet que dues petites poblacions nord-africanes estiguin sota sobirania espanyola o marroquina, o simplement siguin ciutats lliures com un dia ho va ser Dantzing.
La legalitat permet la visita dels monarques, és clar que sí. Però a banda de la legalitat vigent, també hi ha els punts de vista allunyats dels que no veuen en aquesta legalitat una veritable normalitat, ni una equitat del que ells creuen que hauria de ser. I em refereixo naturalment als marroquins i al seu estat, que malgrat les diatribes que molts periodistes poguem fer d’aquest per totalitari, conceptualment injust pels propis marroquins, i per alumne avantatjat del franquisme per raons històriques, cal no oblidar que és un estat veí amb el qual s’hi comparteixen molts interessos com els empresarials.
Posem per cas, que si un dia d’aquests a la reina Isabel II d’Anglaterra se li acudís de fer una visita oficial a Gibraltar, molts es trencarien les vestimentes, cosa que ja va passar el 24 de juny de 2004 quan la princesa Anna d’Anglaterra va visitar el penyal després de més de cinquanta anys sense presència reial britànica. El titular d’El Mundo d’aquell dia, per posar un exemple, deia: “La princesa Ana de Inglaterra, hija de la reina Isabel, ha llegado a Gibraltar para dar comienzo a una visita calificada de inoportuna por el Gobierno español. Coincide con el tercer centenario de la ocupación británica del Peñón”. Doncs això mateix és el que els passa als marroquins, que són, com a mínim, tan nacionalistes com els espanyols i recorden orgullosos el 32è aniversari –coincident amb aquesta visita reial espanyola- d’aquella Marxa Verda que l’any 1975 va mobilitzar 350.000 colons i 25.000 soldats marroquins a través del desert, amb la intenció de prendre el Sàhara Occidental anomenat aleshores Sàhara espanyol, cosa que, per cert, més tard es va fer realitat amb el vist-i-plau d’Espanya i amb nefastes conseqüències pels saharauis. Paradoxalment però, els mateixos que el 2004 clamaven contra la visita d’una princesa britànica a Gibraltar, ara aplaudeixen la visita reial espanyola, acompanyada de milers de rojigualdas, al Nord d’Àfrica.
Els habitants de les dues ciutats magribines es divideixen en dos segments. Uns són els descendents directes dels colonialistes, militars i funcionaris en la seva majoria, i alguns comerciants de la metropolí que es van establir allà. Els altres, que són el gruix més important de la població civil, són àrabs. I aquest fet no és irrellevant, perquè aquest segment majoritari de la població no està allunyat ideològicament i cultural dels altres àrabs. Dels que a escassos tres-cents metres del lloc del fasto reial, just a la frontera marroquina, protestaven airadament contra la presència dels monarques, mentre feien onejar banderes vermelles amb l’estel marroquí a l’aire i cridaven consignes antiespanyoles. Vull dir que potser aquests, molts dels quals durant la visita movien petites banderetes d’Espanya, no farien cap fàstic a un hipotètic canvi d’administració si les circumstàncies polítiques ho propiciessin.
Ceuta i Melilla, com a territori espanyol que són, poden ser visitades pels reis, que amb la posada en escena d’aquest viatge han volgut netejar la imatge de la campanya antimonàrquica de què darrerament han estat objecte. Altra cosa però és que en ple segle XXI, aquestes places considerades les últimes colònies europees a l’Àfrica, encara siguin una realitat política.

dimecres, 7 de novembre del 2007

El camí que envolta l'illa de Menorca ha estat recuperat per a l'ús públic (Publicat al "Menorca Diari Insular el 7/11/07)

El Camí de Cavalls i altres rutes apassionants
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Fa més d’una dècada que un grup d’entitats i associacions van decidir constituir-se en la Coordinadora en Defensa del Camí de Cavalls de Menorca, una plataforma que havia de donar resposta a una demanda social per recuperar i protegir un camí que forma part de la història ancestral de l’illa. Durant aquests deu anys han estat moltes les accions que s’han fet des de la Coordinadora per seguir emprant el Camí de Cavalls com tradicionalment s’havia fet perquè s’hi contemplava el dret de pas, i també moltes les dificultats amb que els seus membres s’han hagut d’enfrontar des d’aleshores.
Els primers conflictes es van produir a partir dels anys noranta, quan alguns particulars afectats pel traçat van tancar amb barreres i obstacles el pas tranquil dels excursionistes.
La tasca de la Coordinadora durant tots aquests anys va ser molt feixuga, ja que va rebre un total de sis interdictes civils, una denúncia penal i diverses de civils. Les acusacions es concretaven en que en el decurs d’algunes de les excursions fetes durant l’any 1997, que s’emmarcaven dins la campanya reivindicativa “La volta a l’illa per etapes”, alguns dels seus membres havien agredit suposadament algunes persones, fets que en cap moment van poder ser provats.
L’entitat també ha hagut de suportar constantment les opinions contraries d’alguns dels propietaris de segments del traçat, que fins i tot van arribar a afirmar “que el Camí de Cavalls mai no havia existit”, fent ús de la tàctica de la negació històrica -bastant habitual entre certs sectors- per aconseguir alguna fi determinada, malgrat els peregrins mitjans basats en la mentida sistemàtica. Quan això no va cuallar entre l’opinió pública –som en una illa petita i tots junts cabem al camp del Barça i encara hi sobra lloc- van acabar per reconèixer la certesa de la realitat, des de temps immemorials, del Camí de Cavalls, encara que no tots els obstacles s’havien superat. Quedava la part crematística, i aquests propietaris exigien, per vendre els metres del traçat al domini públic, una quantitat desorbitada de diners, cosa que el Consell de Menorca va desestimar de forma immediata.
Finalment, i davant la impossibilitat d’arribar a un acord sobre el preu dels terrenys –ja que el que el demandat i el justipreu es diferenciaven abismalment-, l’expropiació forçosa ha estat un fet, i el Consell Insular de Menorca ha pogut recuperar –ara en propietat pública- la totalitat del traçat d’aquest camí que tan necessari s’ha demostrat a l’illa, atesa la configuració geogràfica de Menorca i la seva condició de Reserva de la Boisfera. Avui doncs, els afeccionats al senderisme o a la munta de cavalls ja disposen d’un més fàcil accés a molts llocs d’interés que es trobaven, en molts casos, tancats i aïllats per aquests impediments particulars.
Durant deu anys la Coordinadora del Camí de Cavalls ha estat capdavantera en la defensa de la lliure circulació de persones i animals per aquest traçat que voreja, connecta i intercomunica l’illa en la seva totalitat. Gràcies a la Coordinadora doncs, que compta amb el recolzament de més de noranta entitats i associacions, i també a la pressió d’una gran majoria de menorquins sumats la tasca incansable de l’Administració insular, s’ha aconseguit finalment alliberar aquest camí públic de les mans privades, cosa que es tradueix en l’ús de fruit general en benefici de tots, anteposat a l’ús privat d’uns pocs. Personalment sóc de l’opinió que la Coordinadora en Defensa del Camí de Cavalls és, al capdavall i ben mirat, una història de l’amor a Menorca feta realitat: amor a les seves tradicions, als seus drets històrics i a la necessitat de prendre actituds de defensa del seu territori.
L’any 1997 la Coordinadora ja va recollir més de 3.000 signatures per demanar el legal ús públic d’aquest traçat sense asfalt; va organitzar més d’una trentena d’excursions a peu, a més d’una multitudinària manifestació l’any 1999, a la qual van assistir més de 6.000 persones, per reivindicar la contrarietat general de l’intent d’urbanització especulativa de l‘illa, en un temps en que els governs espanyol i balear estaven comandats, en majoria absoluta, pel Partit Popular. Això doncs, també va ser fruit dels esforços i de la defensa aferrissada del territori que ha fet sempre la Coordinadora, i gràcies a aquest fet, avui Menorca és verda i sostenible no una jungla d’asfalt com són Eivissa, Lloret o Benidorm.
Ara, a més més, un parell de trajectes d’aquest Camí de Cavalls, ja formen part de l’anomenat “El Camí: recorregut senyalitzat i amb allotjaments per la història, la cultura, el paisatge i l’esperit de les terres de parla catalana” http://www.elcami.org/ . Aquesta és una idea insiprada en el Camí de Sant Jaume de Galícia, i va tenir els seus inicis en algunes comarques del País Valencià, a través de les iniciatives de diversos col·lectius culturals. El Camí recorre les terres d’influència lingüística catalana, en un fantàstic trajecte que té –mirat sobre el mapa- forma de vuit, malgrat que de moment està en procés de definició i senyalització, amb l’inestimable ajuda i participació de la gent de tots els llocs per on discorre, i també de les entitats i institucions de cadascun d’aquests territoris que travessa.
De fet els primers trams practicables ja estan en ús, i es poden consultar a través del GPS i la guia provisional al mapa, al qual es pot accedir molt fàcilment a través de l’abans citada adreça d’internet. Cada territori disposa del seu “pas” organitzatiu, amb la qual cosa aquestes entitats formalitzades expressament per tal de certificar el viatge dels participants, també s’ocupen de proporcionar acreditacions als establiments col·laboradors i segellar els fulls de ruta dels viatgers entre altres coses. Aquestes entitats organitzatives treballen conjuntament i es coordinen amb les administracions municipals i autonòmiques dels distints territoris que inclou el Camí.
Tal com refereixo més amunt, la idea del recorregut va tenir els seus inicis en terres valencianes, per això totes les senyalitzacions de la ruta llueixen el distintiu reial de Jaume I, que es correspon amb l’escut de la Generalitat Valenciana.
Durant els mesos d'abril i maig passats, el PAS del País Valencià va presentar el projecte als ajuntaments per on discorre el Camí. Els recorreguts fets aquest estiu passat van servir per triar les millors rutes, i contactar amb les entitats, guies i enllaços de la zona.
El 29 de juliol Xàbia va inagurar la primera marca del País Valencià, materialitzada amb pedra tosca i forja artística. Els dos primers trams senyalitzats, amb assistència d'unes 30 persones en cada cas i la participació dels respectius ajuntaments, han estat Xàbia-Gata de Gorgos i Gata-Benissa. Membres d’aquest PAS també s'han entrevistat amb representants de tots els grups polítics parlamentaris del Principat de Catalunya per presentar-los formalment el projecte del Camí i demanar-los la seva opinió, suport i compromís, cosa que van fer tots els grups de la Cambra Catalana a excepció del PP i Ciutadans.
Els pròxims dies 24 i 25 de novembre està previst el recorregut cultural per un dels trams de les comarques de Castelló, que inclou la ruta de Penyagolosa, l’Alcalatén. Les Useres-Atzeneta del Maestrat -Xodos-Vistabella. Activitats com aquesta del Camí -o la ja consolidada del Correllengua- és poden considerar veritables iniciatives cíviques que reflecteixen la inquietud dels habitants de les distintes contrades dels territoris de parla catalana, i que ajuden a la seva vertebració i cohesió mútues. Aquest fet, a banda de ser molt saludable físicament, facilita ineluctablement que aquests coneguin i descobreixin altres indrets, sovint plens d’encants, amb els habitants dels quals comparteixen cultura, llengua i costums.

dilluns, 5 de novembre del 2007

Aquest nom solivianta alguna gent (publicat a Es Diari [www.esdiari.com] el 5/11/07)

A qui preocupa el terme Països Catalans?
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Si ho analitzem fredament, el terme Països Catalans no és agressiu amb res ni amb ningú, i fins i tot disposa d’una pàgina del més important cercador a internet del món, que es diu Google Països Catalans. El terme es refereix a uns territoris habitats per persones d’origen comú, que tenen una història, una cultura i una llengua comuna, sense que cap d’ells –mai- hagi decidit les destinacions dels altres. Per posar un exemple en altres ambits, podem fer la comparativa en relació als països que Castella va conquerir i colonitzar ara fa 515 anys, molts dels quals, malgrat totes les barbaritas i abusos de tota mena que els conqueridors enviats per Isabel la Catòlica el 1492 hi van cometre, encara continuen emprant termes com “la madre patria”, per referir-se a Espanya i “paises latinoamericanos” “paises hispanos” o altres denominacions semblants per autoanomenar-se, sense que aquest fet obsti que la independència de cadascun d’ells sigui indiscutible. Tot això és clar, en terres separades per l’oceà Atlàntic i que són a 30.000 quilòmetres de distància i no pas contigües, o a vint minuts d’avió per superar els escassos 200 quilòmetres que separen les Illes de la península.
Analitzem doncs comparativament. El Principat de Catalunya, conjuntament amb el País Valencià, la Catalunya Nord i les Illes Balears, els regnes de Cerdenya i Nàpols, i altres territoris adyacents, formaven la Corona d’Aragó, que va fer possible el monarca artífex d’aquella realitat política i històrica, el rei Jaume I, anomenat El Conqueridor, nascut a Montpeller l’any 1208. Tal com era costum a l’època, la vertebració territorial del Principat es va fer possible gràcies a l’ajut dels comtes dels diferents territoris que en formaven part, autèntics virreis que eren a poca distància geogràfica els uns dels altres, encara que en aquells temps en representava molta més. Immediatament després de la conquesta carolíngia, als territoris pirinencs en poder dels francs, s’hi troba la menció d’uns districtes político-administratius -Pallars, Ribagorça, Urgell, Cerdanya, Barcelona, Girona, Osona, Empúries, Rosselló- que reben el nom de comtat, dins dels quals, com a subdivisió, hi existeixen d’altres circumscripcions menors, els pagi (pagus en singular), com, per exemple, eren Berga o el Vallespir.
L'origen d’aquests comtats i pagi es remunta a èpoques anteriors als carolingis, tal com ho testimonia la freqüent coincidència entre els seus límits i els dels territoris d’antigues tribus iberes; com a mostra, el comtat de Cerdanya es corresponia amb el país dels ceretans, el d’Osona amb el dels ausetans, i el pagus de Berga amb el dels bergistans o bergusis, i així tot un seguit.
Jaume I doncs va decidir ampliar els territoris del seu domini, i a les Corts de Tortosa de 1225, la noblesa proposa a instàncies seves, emprendre la conquesta i colonització de noves terres cap a sud, amb l'objectiu d'incrementar per la Corona d’Aragó patrimoni i rendes a costa d'un al-Àndalus fragmentat políticament i feble militarment. Així quatre anys més tard doncs, el 1229, la totalitat del País Valencià ja formava part dels territoris de la Corona d’Aragó.
El 31 de desembre del mateix any una nova empresa iniciada per Jaume I sortia del port de Salou, a Tarragona, cap a la conquesta de Mallorca. El Regne de Mallorca es constituia el març del 1230, i només comptava amb aquesta l'illa però amb la intenció reial d'incorporar-hi la resta en un futur. El 1231 pel Tractat de Capdepera la taifa independent de Menorca s'incorporava al regne mantenint la seva situació de territori musulmà. A més el 1235 una campanya patrocinada pels nobles catalans i amb el vist i plau del rei es fa amb l'illa d'Eivissa i de retruc Formentera. Alfons el Franc incorpora definitavament Menorca expulsant la població andalusiona el 1287 i repoblant l’illa amb vassalls catalans provinents de l’Empordà i d’altres comarques del Principat, tal com va passar amb la resta de territoris conquerits per Jaume I, Múrcia inclosa.
Durant la història del Regne de Mallorca la centralització entre les Illes va ser molt dèbil. Només el governador -abans lloctient reial i després virrei- tenia el seu lloc tinet a Menorca i Eivissa. Cada illa disposava de la seva universitat i institucions pròpies. Així per exemple els Jurats de la Ciutat i Regne de Mallorca només tenien jurisdicció sobre l'illa de Mallorca. Aquesta separació també es manifestava en la participació de Menorca en les Corts Catalanes a diferència de Mallorca, que només aceptava fer-ho a les Corts Generals de la Corona d'Aragó.
El Regne de Mallorca -o Regne de Mallorques- va ser l'entitat política formada després de la conquesta de Mallorca, l’any 1229, i la proclamació de les franqueses per Jaume I. El Regne va ser alguns anys independent i després infeudat al rei d'Aragó per integrar-se definitavament a la Corona d'Aragó fins a la seva liquidació el 1715 pels Decrets de Nova Planta de Felip V, guanyador de la Guerra de Successió contra els Àustries.
Així doncs, i després del context exposat, em pregunto, ¿qui són els que van en contra de la denominació Països Catalans, que fa referència a la mencionada història d’aquestes terres, però més que a cap altra cosa la fa a la llengua comuna que des d’aleshores i fins a l’actualitat comparteixen? A qui interessa falsejar aquesta història comuna? I per què? Les respostes i elocubracions depassarien els límits d’un simple article periodistic, i hauríem d’arribar a la tesi doctoral per poder-ho aglomerar tot. Però simplificant molt, hi ha exemples tan vàlids com les pors sempre latents dels que un dia van fulminar el fet de la realitat dels territoris de la Corona d’Aragó. La por que ja tenien ells i la que encara romana en els seus descendents que, “sin que se note el empeño”, han anat des d’aleshores erosionant la realitat d’uns països que tot i tenir entitat pròpia, estaven perfectament federats -amb l’entendre polític d’aquells temps- eren una veritable potència bèlica, social, cultural i econòmica, i conjuminaven la zona de la mediterrània més rica i amb més possibilitats de l’època. Per això que aquests territoris s’arrengleressin al costat dels austriacistes va posar en safata a Felip V, el borbó guanyador d’aquella guerra, la possibilitat d’expansió i del desitjat domini de la corona “rica” de la Península per part de Castella, que, tot sigui dit, fins llavors havia estat una corona més aviat pobre, i que necessitava aquests territoris d’Aragó –o altres ja que van dubtar entre la conquesta de Portugal o la d’Aragó, perquè amb les dues a l’hora no hi podien ni tenien prou efectius- per fer realitat el futur projecte d’Espanya. Des de llavors ininterrompudament, els dividends econòmics aportats pels nostres feiners, rics i productius territoris, a les terres hermes messetàries han estat i són incommensurables. M’atreviria a dir doncs, que en un grau molt elevat, aquesta és la raó més important dels defensors a ultrança de la unitat pàtria espanyola.
Malgrat la derrota del 1714, i la repartició del Principat de Catalunya entre Espanya i França, les terres de parla catalana mai no han estat anihilades ni la seva llengua morta, i no per falta d’intents en totes les èpoques des d’aquell fatídic any. Per això encara avui passa el que passa, s’explica el que s’explica, i s’esgrimeix el que s’esgrimeix amb excuses vanes, però no pas certes. I la gran por del pensament centralista-recaptador, és que la vertadadera història del que van ser i són els Països Catalans arribi a l’abast popular a gran escala. Per això acusen aquesta denominació –falsament- de colonitzadora del Principat cap a les altres demarcacions. L’única manera que tenen –la de la “por que vénen els catalans!”- per posar-nos els uns contra els altres, amb un més que clar exemple guerrer del seu “divide y vencerás”. Només cal veure que la tan citada i esgrimida Constitució espanyola, objecte de defensa actual dels anomenats constitucionalistes davant els nacionalistes “perifericos” que diuen ells, prohibeix expressament “la federació, associació o pacte entre distintes autonomies”. I això òbviament no va estar pensat ni maquinat per por que La Rioja i Castella-Lleó, per exemple, es federessin entre si, sinó que la cosa anava per altres derroters.

L’eugenisme és la ideologia que va gestar i donar a llum la bèstia nazi alemanya. De l’eugenisme ve el nazisme alemany

  ASSAIG GEOPOLÍTIC SOBRE L’ESCLAT DE LA GUERRA ENTRE ISRAEL I HAMAS EN EL CONTEXT DEL JUDAISME I LA DEFENSA DELS SEUS VALORS OCCIDENTALS Sa...