diumenge, 14 d’octubre del 2007

Una reflexió sobre la concepció política del poder des de diferents vessants (publicat al "Menorca Diari Insular" el 14 d'octubre de 2007)

El propi poder, l’únic que permet els grans canvis
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Llibertat, igualtat i fraternitat, tres termes que són massa amplis per fer-los servir de referent únic, i són probablement les divises que més s’han usat per justificar totes les atrocitats conegudes arreu del món. Hi ha dues opcions extremes: eliminar la llibertat o eliminar la igualtat com a objectius de l’estat. El comunisme eliminava la llibertat, l’anarquisme conservador la igualtat. Ambdues donen problemes, com és sabut. Les discussions polítiques d’aquesta mena normalment obvien el context, són reflexions teòriques que difícilment troben la seva aplicació pràctica en un país determinat si no és a base de violència. I la recerca de l’equilibri en cada cas és la principal batalla política que hi ha darrere les declaracions més innocents. Avui, totes les democràcies occidentals són liberals en certa mesura. És a dir, totes tenen la llibertat com a dret fonamental. Però la llibertat, la llibertat individual, té força connotacions, algunes ben contràries. Cal només confrontar-ne dues de clàssiques per veure-ho: hi ha la llibertat dels moderns, la llibertat que posa l’accent en la consciència, l’individu, l’esperit i la propietat. És la dels liberals d’avui. Després hi ha la llibertat dels antics, la que s’identifica amb el republicanisme, la que duu implícit l’eixam de drets col•lectius que permeten la participació i la comunicació democràtiques. Hi ha dosis de totes dues en els nostres sistemes, i sovint, de tan descomptades que estan, no es cuiden gens. Aristòtil, en la seva Política diu que tan equivocats estan els qui creuen que perquè els homes són iguals en alguna cosa ho han de ser en totes, com els qui creuen que perquè els homes són diferents en alguna cosa, ho han de ser també en la resta. Una obvietat lluminosa que ens remet de nou a l’equilibri de la balança. És el mateix que dir, més a la moderna, que són els drets col•lectius, la força de la comunitat, el que permet que es respectin els drets individuals, i que són els drets individuals, la llibertat personal, el que sustenta els drets col•lectius. A l’equilibri precari d’aquestes concepcions se li sumen dues realitats més. La primera és la manera moderna d’entendre la participació política, que demana que tota actuació publica sigui raonable, és a dir, que pugui ser compresa amb la raó. Això no és el mateix que dir racional, que remet a un concepte tancat de veritat que ha servit per dur a terme les atrocitats que cito al principi. La segona, la manera contemporània d’entendre la política té present el fet de la pluralitat: les nostres societats han de poder fer conviure visions diferents i contraposades del bé i del mal, i això implica una manera de governar que conjugui la neutralitat institucional, amb l’acció ideològica d’un govern.
El que hem après del camí que han fet les democràcies els darrers segles és que el marge d’error és molt petit: una decisió petita presa des d’una institució que representi tot un col•lectiu pot tenir efectes devastadors a curt, mig i llarg termini. L’optimisme d’alguns legisladors sembla farcit de l’amnèsia d’aquest fet inqüestionable. Com inqüestionable és el fet que la democràcia se sustenta en una metàfora de difícil significat: què vol dir que un nombre de diputats ens representen a tots? És extraordinàriament difícil que les seves decisions, en el millor dels casos, és a dir, descomptant els equilibris perversos del poder, contemplin totes les possibilitats de l’acció humana i no en reprimeixin violentament cap, ni esquerdin la dignitat de la persona. És per això que, per exemple, en el dret penal es contempla el principi de mínima intervenció: potser només el dret penal se n’ha adonat de la violència d’aquesta presència. L’estat i, sobretot, algunes ideologies encara no. Per això, quan diem que l’estat és intervencionista, no és cap frivolitat ideològica sinó que és la primera defensa contra les arbitrarietats, fins i tot de les inconscients.
Moltes de les nostres eleccions es veuen sovint força retallades per aquest optimisme governamental, que es pensa que pot arreglar-nos la vida. Per citarne alguns exemples, en la menció a la felicitat que van voler introduir els ponents d’ICV (Iniciativa per Catalunya-Verds) l’estat n’és només la caricatura; la centralització de l’oficina per a l’elecció de l’escola; la possibilitat de parar un cotxe que no comet cap infracció per fer-li al seu conductor tota mena de controls sanguinis; la intromissió del govern en l’ús que fem dels habitatges de propietat; l’obligatorietat d’una assignatura moral sobre el significat de la ciutadania a les escoles; el control dels mitjans de comunicació a través de les subscripcions col•lectives; la immensa burocratització dels procediments per a fundar una empresa; la presència indiscriminada de càmeres de seguretat arreu; les noves normes aeroportuàries; la prohibició del GPS; les campanyes moralitzants sobre l’aire condicionat o sobre els morts a les carreteres; la possibilitat de conèixer les nostres trucades telefòniques i les nostres connexions a internet sense cap ordre judicial, i una llarguíssima cua que no s’acaba. Totes aquestes mesures, que són ja una creixent allau, mutilen de mica en mica la llibertat individual, en favor, ja no de la igualtat, que també, sinó en favor del control i de la suposada utilitat de l’estat, d’aquest ogre aparentment filantròpic que tot ho pot, i al qual ja m’he referit en aquests mateixos termes en aquesta columna altres vegades, i concretament en un article del passat 10 d’abril titulat “La llibertat d’expressió: un dret de tots arreu”. L’argument del bé comú és un engany quan es retalla el seu fonament, que és l’individu. El zenit d’aquesta fal•làcia és en les polítiques socials i les subvencions, que darrerament busquen narcotitzar la classe mitjana a través de mesures que no pal•lien les dificultats dels més desprotegits, sinó que només augmenten cada vegada més la dependència de l’estat. Que l’estat havia confós l’obligació de garantir un dret amb prestar-lo, ja ho sabíem: aquesta és la història dels funcionaris; però ara ja s’imposa la urgència d’establir un principi de mínima intervenció, per fer virar el pèndol, abans que ens trobem incapaços de restablir el poder de la nostra responsabilitat. L’únic que permet els grans canvis necessaris per continuar avançant com a persones, i que ens deixa gaudir de la nostra llibertat com a individus.

L’eugenisme és la ideologia que va gestar i donar a llum la bèstia nazi alemanya. De l’eugenisme ve el nazisme alemany

  ASSAIG GEOPOLÍTIC SOBRE L’ESCLAT DE LA GUERRA ENTRE ISRAEL I HAMAS EN EL CONTEXT DEL JUDAISME I LA DEFENSA DELS SEUS VALORS OCCIDENTALS Sa...