dilluns, 29 d’octubre de 2007

Boadella diu adéu definitivament a Catalunya. Serà un comiat per sempre? (publicat a Es Diari núm. 668 [www.esdiari.com] el dia 29 d'octubre de 2007)

Adéu doncs, Albert Boadella
Santi Capellera i Rabassó*periodista
El sempre polèmic dramaturg torna a ser notícia i, no precisament , tal com ens té acostumats des de fa anys, per dedicar lloances a la terra on va néixer i en la que es va desenvolupar cuturalment i professional. Boadella anuncia ara, a través d’un llibre presentat en el decurs del trajecte d’una “golondina” al Port de Barcelona –com si d’una genialitat estravagant d’en Dalí es tractés-, que no tornarà a actuar a Catalunya, i fa responsable la societat catalana de ser un malcontent amb gairebé tot i tohom que faci i desfaci en els aquests límits territorials. Boadella acusa la societat catalana –tota- del seu descontentament personal, i de la seva més que tangible derrota com a professional de la faràndula a les terres de parla catalana, sobretot darrerament que ha quedat en l’ostracisme, i pràcticament oblidat per tothom. Però el que més li dol a Boadella és el seu estrepitós fracàs al Principat com a polític i com a líder d’opinió, ja que de fet tothom el veu –i l’ha vist sempre, cal no oblidar-ho- com un titiriter i com una mena de farsant de parla exagerada, que ha volgut cridar l’atenció social de maneres molt poc ortodoxes, a l’estil d’un guru que pretén embaucar amb una barreja de tripijocs orals i corporals, entre l’ambigüitat de les paraules i les seves veritables intencions.
Crec fefaientment que Boadella és un ressabiat i un messiànic irreductible, que no pot acceptar que després d’haver estat condemnat pel franquisme per la riota que va fer del règim militar espanyol amb la seva obra “La Torna”, l’any 1977, no hagi estat elevat a martir de la causa antifranquista a Catalunya, i en canvi hagi estat titllat d’estravagant, penell i de personatge poc seriós, pels seus canvis ideològics tan sobtats com estranys, ja que sovint ha actuat com un antisistema català. Boadella té la sageta clavada. Les seves preteses originalitats i rareses no han fet mai gaire gràcia a la seriosa societat catalana, d’altra banda dedicada en cor i ànima a treballar i a intentar prosperar en tots els segments, inclòs en el del sentiment de la consciència nacional: un dret reprimit i condemnat a l’hivernació -pels mateixos que el van condemnar a ell per l’obra proscrita- durant més de quaranta anys. Temps en que va ser detingut, empresonat i sotmès a un consell de guerra per un delicte d’injúries a l'exèrcit per aquella representació. Posteriorment, va protagonitzar una espectacular fugida que el va forçar a viure una temporada exiliat a França. Els altres membres de la companyia teatral per cert, ja van considerar aleshores que aquest fet va provocar que perdessin la seva llibertat condicional, o sigui que això del menyspreu de Boadella no és nou. Catalunya ha reconegut, premiat i condecorat oficialment altres creadors pertanyents a les lletres, les arts, la ciència, la música o l’esport per mor popular. El que ell no ha tingut mai.
El camí que li quedava doncs, era només el residual. Per fer-se veure va començar a atacar els pilars del pujolisme –que representava la recuperació de les llibertats, de la llengua, la cultura i del naixent impuls econòmic de Catalunya com un dels quatre motors d’Europa- amb una obra des del meu punt de vista vergonyant: “Ubú president”, en el decurs de la qual insultava i feia befa a tort i a dret, no solament dels representants polítics de Catalunya, democràticament elegits a les urnes, sinó que faltava el respecte a molts ciutadans catalans, creients i amb sentiments cap a la imatge de la Verge de Montserrat, la Moreneta. Estimada igualment per practicants i no practicants, agnòstics i ateus, com un dels emblemes identificadors del catalanisme i del país, per ser un sentir ancestral del poble, i una divisa espiritual que no té connotacions polítiques.
El joglar doncs, va intentar sotragar un dels pilars de la societat civil catalana: el dels simbols identitaris d’un poble pertanyent a la cultura judeo cristiana, i amb profundes arrels de la influència carolíngia. Les escenes d’un Jordi Pujol fent l’acte sexual amb la Moreneta eren, senzillament patètiques i d’una mala educació inenarrable, així com d’una falta de tacte i respecte al públic i a la societat catalana en general. Boadella, per dir-ho ras i curt, va pixar decididament fora de test, perquè tot i que va presentar aquesta obra al Teatre Tívoli, en ple cor de la capital de Catalunya, i la va aguantar durant moltes setmanes, el cert és que va interessar més per l’escàndol social que va provocar, que per la qualitat dramàtica, ja que només era una paròdia malintencionada i carregada de tòpics tribals, que es reia del país i de la seva idiosincràsia. Boadella aleshores no ho sabia, però allò –sumat a altres desproposits de les seves originalitats- va cuallar la seva sentència de mort professional a Catalunya, perquè la gent pot callar i riure, però les injuries romanen en els seus records.
L’oposició socialista en aquells moments li reia les gràcies, i fins i tot l’incentivava a seguir. M’imagino la mateixa representació a Madrid, canviant Pujol pel monarca espanyol. Boadella hagués tornat directament a la presó. La societat catalana doncs, definitivament, li va girar la cara. Tard o d’hora tot es paga, i tal faràs tal trobaràs, diu la saviesa popular. Quan el govern de CiU va deixar el poder i el tripartit es va instal·lar al Palau de la Generalitat, en Boadella comptava d’obtenir alguna direcció general –la del Teatre Nacional de Catalunya per exemple-, però això, vistos els antecedents del joglar, hagués significat el suicidi polític del nou executiu, a banda que ERC era decisòria en aquestes determinacions, i Boadella no és ni ha estat mai sant de la devoció dels republicans.
Aleshores l’actor ja va veure clar que no solament amb Pujol, sinó que ni amb Maragall, ni amb ningú altre faria res de res, precisament pel que havia fet abans i que ara pagava. Li quedava l’opció de morir matant, i amb quatre il·luminats més va voler inventar-se un partit de tarannà lerrouxista, “per defensar la llengua espanyola de la seva -coneguda per tothom- persecució a ultrança a Catalunya, on els que parlen aquesta llengua en inferioritat de condicions i en perill de desaparèixer són deglutits i fagocitats sistemàticament pels salvatges nacionalistes catalanoparlants antropofàgics i antropomòrfics, mentre els acords d’Els Segadors sonen pels altaveus municipals dels gairebé mil pobles del Principat”. Això tampoc no li va sortir bé, i ja va plegar abans de començar, per deixar pas a un altre que va fer la campanya despullat. Paradoxalment, Boadella també ha estat bescantat a Catalunya pels més espanyolistes, als quals no els sembla “comercial”.
Ara interpreta per lliure el seu estat actual: la revifalla de la mort, i presenta un llibre que potser li donarà algun èxit econòmic, perquè el comparan molts dels nostàlgics de la democràcia... orgànica. Aquells fidels a adquirir tot el que parli malament del que no sigui uniformitzador unicultural i unilingüístic: per això a Catalunya Boadella no ven. Perquè no pot enganyar qui viu la realitat del dia a dia als carrers, i la història del joglar no s’aguanta per enlloc. Haver de fer un llibre que es diu “Adiós Cataluña” per ser recordat com un dissident de res, és penós, i comporta la incomprensió i el menyspreu cap a molts milions de catalans, que es lleven cada dia molt d’hora per fer de la seva terra un lloc de progrés i políticament avançat. Negar-se a fer declaracions a mitjans de llengua catalana comporta xenofòbia, i no voler atracar amb la “golondrina” de promoció del seu llibre a Barcelona –perquè és la capital de Catalunya- ratlla l’estat patològic. La reacció de Boadella és involucionista, com ho ha estat la seva trajectòria i els seus acudits de bomber (amb perdó dels honorables professionals del ram). D’altres dels quals m’estalvio el nom, ja van marxar de Catalunya irats, deixant anar estirabots i carregats d’odi i de ràbia. Molts encara segueixen des d’altres contrades les seves croades anticatalanes, i ara Boadella s’afegeix al llistat. Són els uniformitzadors que han fracassat per anar contra natura. A hores d’ara ja és molt difícil voler assimilar cap poble, i menys un poble com el català que les ha passat de tots colors des que l’any 1714 els austriacistes el van deixar a l’estacada, i Felip V hi va imposar les lleis de Castella amb els decrets de nova planta. En aquests 300 anys de Boadelles n’hi ha hagut a totes les èpoques, i ara no hauria de ser menys. Catalunya és molt més important que això, perquè és un país amb mil anys d’història, un país que treballa dur i un país que el que menys necessita són Boadelles, i sí gent que se l’estimi i que el valori i el respecti sense condicions ni imposicions foranes. En canvi aquest senyor es dedica a fer un llibre per dir, emprenyat, que no tornarà a treballar a Catalunya, com si parlar de Catalunya fos parlar del seu grup d’amics, que tots caben en un bar qualsevol. No és conscient del què diu, i per molts anys que visqui no podrà conèixer totalment la geografia catalana, ni la riquesa de les maneres de fer tant distintes de nord a sud, i d’est a oest de les seves gents, totes diverses, totes amb accents diferents, totes amb un tarannà distint, totes catalanes. Ni que ho volgués no tindria prou temps. A l’inrevés que ell, hi ha moltes persones que esperen l’oportunitat per treballar-hi a Catalunya, d’arreu del món, perquè malgrat el que ell digui, Catalunya és terra d’acollida. Sempre ho ha estat, i les estadístiques ho demosten. Molta gent també veurà bé que Boadella deixi les altres feines relacionades, inclosa la de l’Institut del Teatre, on fa classes i on guanya molts diners. Molts més que la majoria de catalans de totes les procedències, que a més estan orgullosos de ser-ho, i són feliços a Catalunya. L’actor acusa la societat catalana d’estar impregnada amb el nacionalisme i la democràcia, “una barreja –segons ell- insuperable per poder arribar a la normalitat” I que se suposa que és la normalitat? Què fan els set milions i mig d’habitants del Principat, i tants més dels altres indrets d’aquesta cultura? Anormalitats? Tots? Potser ens vol dir que la normalitat seria ser com ell. Amb aquest adéu Boadella no castiga Catalunya, sinó que l’allibera dels seus exabruptes, i evita fer participar els seus habitants del complex d’esclau que té. Bon vent doncs, Albert Boadella, cadascú recull el que sembra. Molts no et trobaran a faltar per res.

divendres, 26 d’octubre de 2007

Maragall anuncia que ja no és militant del PSC, i a l'article s'analitzen les raons de la decisió (publicat al "Menorca Diari Insular" el 26/10/07)

A cor que vols, entre socialisme i nacionalisme
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Després de les polèmiques dels darrers mesos entre l’expresident de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall, i el seu partit, per temes com la continuïtat al capdavant de la presidència del Govern –d’on va ser apartat per ordre directa de Rodríguez Zapatero- , l’expremier català va donar a entendre que ja no era ni militant de base del PSC.
Fa uns dies, en el decurs del programa “Problemes domèstics” de Catalunya Ràdio, que condueix el CQC Manuel Fuentes, Maragall va afirmar que ja no pagava la quota de militant del Partit dels Socialistes de Catalunya, i també va anunciar que feia uns mesos li havien diagnosticat un principi d’Alzheimer, notícia que “alguns havien aprofitat malintencionadament”, segons que va dir.
De fet la baixa en la militància socialista no sorprèn, perquè ben mirat aquesta era una mort anunciada fa molts mesos. Rodríguez Zapatero va fer honor al seu tarannà, i va donar l’esquena a l’expresident català. D’altra banda i paral·lelament, va fer la gara-gara a CiU a través de les converses i les trobades que va mantenir, pels pactes del nou Estatut de Catalunya, tant amb Artur Mas com amb Josep Antoni Duran Lleida, alhora que ordenava catapultar José Montilla a la poltrona presidencial de Catalunya, cas que els socialistes guanyessin les eleccions o que els components del tripartit s’avinguessin a formalitzar el pacte de nou.
La cosa doncs va anar així. El tripartit es va reeditar i Maragall es va quedar sol per tot arreu. Des d’aleshores ha fet destacades endinsades, gens dissimulades cap al nacionalisme, i s’hi ha projectat notablement, de vegades amb declaracions més pròpies d’un dirigent independentista català que no pas d’un socialista espanyol.
La socialdemocràcia però, és poc ortodoxa, i sovint porta cap a altres derroters, per la qual cosa aquesta ha estat la deriva de Pasqual Maragall en aquests darrers temps. Maragall ha connectat molt bé amb les distintes plataformes i grups d’opinió que defensen l’autodeterminació de Catalunya, i ha tingut entrevistes de caire formal amb els dirigents del sector més sobiranista de la formació que va fundar l’expresident Jordi Pujol. Tant aquest segment convergent com altres corrents d’opinió pertanyents a ERC i de les esmentades plataformes populars, s’acosten en ideari i en plantejaments nacionals. Pasqual Maragall doncs, no en resta al marge, com tothom ha pogut comprovar. Fins i tot molts dels seus correligionaris, esfereïts per algunes polèmiques declaracions de l’exmandatari català. Maragall també ha demostrat les seves inquietuts europeístes, amb idees com la fundació -conjuntament amb partits nacionalistes d’altres estats d’Europa, i amb líders com Romano Prodi i Françoise Bayrou- d’un partit reformista europeu, capaç de canviar els postulats i les bases actuals de la UE i encabir-hi, amb plens drets, les actuals nacions sense estat, cosa la qual s’aparta bastant dels camins ideològics del PSOE.
De fet personalment tinc la convicció que Maragall no ha estat mai un socialista convençut, si ser socialista vol dir no ser nacionalista, que ho dubto molt. Perquè pel que li surt esponàniament de la boca, que, sovint, li ve directament del cor i no pas del cervell, més que un socialista ha estat un socialitzant. Ha estat un lluitador contra els tòpics, els tipus i les doctrines conservadoristes, per la qual cosa –i malgrat sentir profundament el país, tal com s’ha vist en les seves actuacions, institucionals o no- no va entrar a la corda convergent quan el partit de Pujol es va formar en la clandestinitat, ja fa més de quaranta anys.
Potser Maragall, que ha estat sempre un personatge un pèl visionari, ja veia en un principi “només” un Partit dels Socialistes de Catalunya sense cap afegitó. Això però no hagués tingut la força suficient com per guanyar unes eleccions, ja que al Principat hi havia una gran influència de l’onada d’immigració espanyola que havia arribat a Catalunya els anys seixanta (famílies com la de José Montilla), que no veia amb bons ulls integrar-se a un partit d’estricta obediència catalana, per la qual cosa van fundar una federació catalana del PSOE, paral·lela al PSC, que aleshores ja comptava amb dos corrents: el Congrés i el Reagrupament. Finalment però, i amb l’intenció de a la llarga poder manar al país, es van fusionar, no sense problemes com ho ha anat demostrant la història.
El PSC actual doncs, va sorgir a Barcelona l’any 1978 de la fusió entre el Partit Socialista de Catalunya-Congrés, el Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament i la Federació Catalana del PSOE. El partit va haver d'integrar una multiplicitat de tendències i des de bon començament va estar sotmès a la tensió permanent entre la voluntat d'afirmar la sobirania del partit i el seu caràcter nacionalista, i la supeditació als imperatius de la política espanyola, marcada pel PSOE.
Maragall tanmateix, sempre ha estat un catalanista convençut, per la qual cosa això del PSOE sempre li ha vingut molt gran. Com Maragall n’hi ha molts d’altres de socialistes a terres catalanes. I ben mirat, n’hi ha de totes les tendències de socialistes nacionalistes, i no solament als països de parla catalana. Fins i tot els que neguen el seu nacionalisme a capa i espasa, coma ara José Bono o la mateixa Rosa Díez (que cal recordar que va lluitar, l’any 2000, amb Rodríguez Zapatero, José Bono i Matilde Fernández per la candidatura socialista a la presidència del Govern espanyol), que sempre ha negat ser nacionalista, precisament per poder-se sentir legitimada a atacar els nacionalismes que no són el seu, cosa que fan tots els nacionalistes que asseguren que no ho són.

Personalment no crec que no hi hagi ningú que no se senti nacionalista, d’alguna nació o altra. Per molt que ho negui. Els mateixos immigrants que arriben a la nostra terra per treballar, en són la quintaessència. Tot el sant dia parlen dels seus llocs d’origen, i esgrimeixen les divises que els constaten. “Que si mi país, que si mi ciudad, que si mi comida, que si mi equipo de futbol”, i es posen banderes “nacionals” als balcons, i distintius gens discrets, també “nacionals” als cotxes, i tenen al seu abast botigues on venen el seu menjar “nacional” autòcton, i satel·lits per les seves emissores de televisió “nacionals”. Això no és nacionalisme? Doncs què és? Vostès que m’ho expliquin.
Analitzem, per exemple, les cares dels espectadors dels partits de futbol, quan juguen les seleccions “nacionals” dels seus respectius països. De seguida sabrem de quin equip són. És un fenòmen que aquest estiu he pogut observar atentament a diverses zones turístiques de Menorca. Anglesos, escocesos, irlandesos, francesos alemanys, danesos, ah, i també espanyols!, molts dels quals d’altra banda i paradoxalment, parlen en contra dels “nacionalismes”. Tots de vacances, tots relaxats, tots feliços. Però quan jugaven els equips “nacionals” dels uns contra els altres, canviaven la seva actitud de manera considerable, tots ells enfundats en les respectives samarretes “nacionals”, i amb les banderes corresponents a la mà o a l’esquena. El mateix Jorge Lorenzo, corredor de motorisme de 250 cc, va enarborar una bandera espanyola més grossa que ell i la seva moto, quan fa pocs dies es va proclamar campió del circuit de Malaisia. I per quin motiu ho va fer? si en aquesta cursa l’estat espanyol no hi tenia res a veure? Doncs perquè això és el nacionalisme que ens aflora, o si més no n’és un detall que el fa evident. I en Lorenzo se sent espanyol de cap a peus, es veu claríssim. De fet ja això ja ho va deixar clar Rajoy no fa gaires dies: tenir l’orgull de ser espanyol (i res més!). Ni europeu, ni mediterrani, ni res de res. Només espanyol! Aquest –el del nostre nacionalisme vull dir- és un sentiment que tots, sense excepció, portem latent, digui el que vulgui dir qui vulgui. Altra cosa és que coincidim en la nació que ens mou la sang, que només d’aquí ve el problema amb la competència. Quan tot parlant amb algú em diu “jo no soc nacionalista”, ja sé que ho és més del que es pot arribar a pensar ell mateix. I també puc endevinar, de seguida, de quina nació ho és, aquest no nacionalista confés/confós. Maragall doncs, no és l’excepció d’aquestes debilitats humanes. De les que tots patim per cert. Per la qual cosa ja no paga la quota del PSC-PSOE. Els calen més raons que les exposades?

dimarts, 23 d’octubre de 2007

Les reflexions de Guillermo de Olives són de caire polític, contraposades a les meves, només professionals (Es Diari www.esdiari.com 22/10/07)

Menorca surt molt més ara que abans a IB3
Santi Capellera i Rabassó*periodista

He observat atentament les evolucions i canvis que IB3 ha fet en aquests darrers mesos, i constato que des que el nou executiu balear, encapçalat pel president Francesc Antich, va prendre les regnes del Govern, els canvis a la televisió pública IB3 han estat substancials. Crec que això ha estat per bé i en alça de la qualitat de la programació, sobretot la informativa. Ho dic amb coneixement de causa perquè a banda d’haver treballat a la redacció de Menorca de la televisió pública del Govern, sóc telespectador habitual per causes tan òbvies com la meva feina. Els informatius d’ara crec que tenen una qualitat i una objectivitat bastant superior a la de fa uns mesos, quan jo treballava allà. Les substitucions i les noves incorporacions dels presentadors i directius de les emissores públiques, han aportat una alenada d’aire nou al anquilosat producte audiovisual que fins ara rebiem a les nostres llars.

Voldria fer un incís en aquest aspecte pel fet d’un article que el divendres dia 31 d’agost va publicar el Menorca Diari Insular, signat pel ex delegat del SOIB a Menorca, Guillermo de Olives. Amb això no pretenc de cap manera contravertir l’opinió del senyor De Olives, persona a la qual m’uneix una coneixença cordial, que arriba fins i tot a un petit grau d’amistat, sinó exposar la meva amb tot el respecte personal i professional que em mereix. A jutjar pel contingut del seu article, és evident que en Guillermo està preocupat per una possible centralització informativa mallorquina de la nostra televisió pública, per la qual cosa les seves exclamacions són del tot lògiques i lícites, atesa la llibertat d’expressio i d’opinió que tots tenim i gaudim. Però a ningú no se li escapa que Guillermo de Olives representa l’opinió i la veu d’una força política com és el PP, que ha estat descavalcada del Govern i que, amb aquest fet, també ha perdut el comandament de l’Ens Públic Radiotelevisió de les Illes Balears, amb totes les conseqüències -polítiques i executives- que això comporta.
És lògic doncs, que a l’exdirector del SOIB de Menorca ara tot li sembli més o menys estrany o no ben fet del tot, ja que la força política que fins fa poc havia estat hegemònica en les decisions que prenia la direcció d’IB3, ja no té ni veu ni vot en cap aspecte a l’Ens públic, i ja no decideix què, qui, on, com i quan.
Però malgrat això, personalment sóc del parer que, ara per ara, Menorca i la seva actualitat informativa, i també els seus dirigents insulars, autonòmics i estatals elegits o nomenats, a més de les oposicions corresponents, gaudeixen d’una molt més gran quota de pantalla que abans del mes de maig passat. Només cal mirar la televisió.
Vull constatar que no estic en contra de cap manera de l’amic De Olives, al qual des d’aquí reitero el meu apreci més sincer i el meu respecte per les seves opinions, com ell el té per les meves, però no crec que els actuals dirigents d’IB3 a Menorca (i molt menys els del Consell insular) permetin de cap manera que la nostra illa tingui “encara menys” presència informativa rellevant de la que va tenir durant el mandat del Partit Popular. Precisament perquè, segons la meva anàlisi, políticament a l’anterior Govern no li interessava gaire que Menorca –una illa tradicionalment d’esquerres i amb molts sentiments nacionalistes- destaqués en gaires aspectes que se suposaven d’aquestes mateixes tendències, per la qual cosa, potser sí que hi havia prou temes per omplir les bastant “pobres” desconnexions locals, però sincerament, al meu modest entendre eren d’una qualitat baixa i de qüestions bastant trivials, molt més que de notícies serioses i de declaracions importants i plurals de “tots” els representants dels partits polítics per igual. Amb aquesta afirmació no voldria de cap manera menystenir els companys de la redacció i els càmeres i tècnics, excel·lents professionals tots ells sense excepció i, em consta, més aviat descontents amb molts dels continguts triats pels anteriors editors i per l’exdelegat, aquests sí vertaders responsables de la més que fluixa aportació informativa que sovint es feia des de Menorca.
Cal recordar, a banda d’aquestes eventualitats, que aquest exdelegat, Agustí Sintes, es va enfrontar obertament amb l’oposició del Partit Popular, i va arribar a dirigir cartes als diaris als responsables del PSM on no els tractava precisament amb diligència, ni es comportava en l’escrit com un professional al servei de tots, sinó com un polític que fa un miting en una estrada. I aquest no ha de ser el paper d’un director d’un mitjà de comunicació públic, que hauria d’haver estat al servei de tot i tothom, amb el respecte degut.
En un altre aspecte de les irregularitats passades comeses, recordaré que als inicis de les emissions d’IB3, el Consell de Menorca ja va enviar una protesta formal al Govern de les Illes Balears i a la Generalitat de Catalunya per causa dels problemes de recepció de TV3 i Canal 33, des que es van començar a fer les proves de la televisió pública balear. A tota la zona de Llevant de Menorca, la zona que alimenta el repetidor del Toro, hi va haver de sobte problemes de recepció de Televisió de Catalunya; els usuaris es queixaven que no es veia bé, que hi havia soroll o bé que ni tan sols es veia. El Consell insular va demanar aleshores al Govern balear que vetllés per la bona recepció dels canals en llengua catalana a tot el territori de les Illes, atès que representen una eina fonamental en la normalització lingüística. En tot cas l’executiu balear té l'obligació, ara i abans segons que diu l’Estatut, de garantir la recepció en bones condicions de tots els canals que emetin en català, i no és de lògica, que per voler posar en marxa un canal autonòmic, se’n tapi un altre que fa vint anys que té televidents. Aquest és el cas del País Valencià on s’està intentant silenciar TV3 i Catalunya Ràdio, i on la Generalitat valenciana (dirigida pel PP en majoria) ha imposat una multa multimilionària –300.000 euros al la propietat dels repetidors en aquell territori, que és Accio Cultural del País Valencià- sense cap mena de vergonya, i en ple segle d’or de la globalització i de les telecomunicacions sense fronteres. Doncs ara, ves per on, els valencians, que fa més de vint anys que veuen TV3, es quedaran sense veure la televisió dels veïns per una lamentable decisió política. IB3 i el Partit Popular van fer moltes coses bé, però déu n’hi do les que van fer malament.
Aquest doncs és el meu punt de vista professional pel meu coneixement de la casa al respecte, òbviament contraposat al punt de vista, més aviat polític, de Guillermo de Olives. Amb tot tinc confiança que Menorca continui aportant, com ho ha fet en aquests darrers mesos i tal com els menorquins es mereixen sobradament, un percentatge molt important d’informació a la programació d’aquesta televisió que és la de tots -sense excloure’n cap- els ciutadans de les Illes.

dijous, 18 d’octubre de 2007

El lehendakari destapa la caixa dels trons dels referèndums, i afecta tot l'estat (publicat al "Menorca Diari Insular" el 16 d'octubre de 2007)

Bona l’ha feta Ibarretxe amb la consulta popular!
Santi Capellera i Rabassó*periodista
La decisió del lehendakari Ibarretxe de convocar un referèndum el 25 d’octubre de 2008 obre la porta a un any de discussions inacabables. L’orientació de l’esmentada consulta és, de moment, un brindis al sol, perquè parteix d’un supòsit que, coneixent la política espanyola, no es pot donar: la lleial negociació entre l’estat i una part d’aquest –Euskadi en aquest cas- sobre el dret d’autodeterminació. Amb el PSOE ja seria difícil que això succeís, però és que si per casualitat el PP guanyés les eleccions del mes de març vinent, llavors seria impossible del tot.
Quan això passi si guanya el PP, i enviï els soldats a Vitòria per deixar clar qui mana de debò, què farà Ibarretxe? Doncs molt probablement convocarà el poble basc “a una consulta il·legal”, a l’estil de les que també s’han fet sobre el deute i coses així (semitolerada, per tant), que potser tindrà molta participació però uns efectes pràctics, d’entrada, nuls, i a tot estirar imprevisibles. I és que la política real és molt dura, fins i tot per als qui semblen tan decidits a excercir la llibertat que es pensen que tenen, sense tenir-la a dreta llei.
Observeu, si no, què passa al Principat. Els seus habitants ténen el dret de decidir el seu futur a través d’un referèndum d’autodeterminació, segons que diu l’Estatut, però que no se sap ni quan ni com. I per cert, si aquest supòsit es donés el 2014, els valencians i els illencs que tenen aquests mateixos sentiments, inquietuds i propòsits, s’hauran d’espavilar solets perquè, de moment a la festa independentista no hi són comptats. D’altra banda Montilla diu que aquest nou text estatutari ja és el sostre màxim de les reivindicacions catalanistes, malgrat que el govern que encapçala inclou els partidaris d’un 2014 gloriós i independent. És a dir, que segons en Montilla l’Estatut del 2006 és la fi de la història del catalanisme. Del catalanisme reivindicatiu, s’entén.
Amb la proposta de la consulta a Euskadi, Ibarretxe no solament ha fet soroll, sinó que a més ha destapat la capsa dels trons. La data de celebració d’aquest referèndum serà d’aquí a dotze mesos: un any que costarà molt de passar perquè el debat de la proposta basca serà constant als mitjans –sobretot els de la Brunete mediàtica- i a l’opinió pública. Un any que es farà tan llarg com els dies que vam haver de discutir aquell seu famós pla, que, d’altra banda, va acabar en no res després de ser rebutjat al Congrés dels Diputats per la majoria espanyola.

Si el PP guanya les eleccions generals a l’estat, queda clar que, sense cap mena de dubte, prohibirà immediatament i amb els mitjans que sigui, no solament aquest referèndum, sinó qualsevol altre que es vulgui fer a qualsevol comunitat, província, poble o llogarret de la geografia de l’estat espanyol. Si les guanya el PSOE potser ho farà menys sorollós, però el resultat serà el mateix. I això, és clar, inclou la ciutat de Maó de totes a totes. Si les cinquanta persones que fa pocs dies van assistir a l’Asamblea Anual de Iniciativa Cívica Mahonesa van analitzar aquesta més que tangible realitat de la llei, ja devien veure clar que el decret d’Alcaldia del ple de l’Ajuntament de Maó del 30 de juny de 2005, en que es va canviar -i oficialitzar- el nom de Mahón pel de Maó, té una validesa i una legalitat a tots els efectes, com a mínim fins el 2011 que és quan s’acabarà la legislatura actual i el mandat de l’alcalde Bagur si no revalida. Després, doncs, de la prohibició absoluta de consultes no autoritzades pels organismes competents (que en aquest cas de Maó és l’Ajuntament) es fa difícil pensar que ningú vulgui seguir les intencions del lehendakari Ibarretxe, i cometre la il·legalitat de convocar cap tipus de referèndum no autoritzat, del caire que sigui. I tinc entès que s’autoritza o no s’autoritza el que sigui, sempre en funció dels resultats de les votacions portades a terme a corporacions i parlaments, per disposar què és viable i què no ho és. I aquest fet només el decideixen democràticament les urnes, és a dir, els vots. Per això cada equip de govern de les diferents administracions, té unes competències concretes per aprovar o desestimar el que en cada cas li atorga la Constitució: la legislació vigent espanyola. La resta, com la proposta del mandatari basc i altres de similars, pertanyen al món dels cants de sirena.

diumenge, 14 d’octubre de 2007

Una reflexió sobre la concepció política del poder des de diferents vessants (publicat al "Menorca Diari Insular" el 14 d'octubre de 2007)

El propi poder, l’únic que permet els grans canvis
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Llibertat, igualtat i fraternitat, tres termes que són massa amplis per fer-los servir de referent únic, i són probablement les divises que més s’han usat per justificar totes les atrocitats conegudes arreu del món. Hi ha dues opcions extremes: eliminar la llibertat o eliminar la igualtat com a objectius de l’estat. El comunisme eliminava la llibertat, l’anarquisme conservador la igualtat. Ambdues donen problemes, com és sabut. Les discussions polítiques d’aquesta mena normalment obvien el context, són reflexions teòriques que difícilment troben la seva aplicació pràctica en un país determinat si no és a base de violència. I la recerca de l’equilibri en cada cas és la principal batalla política que hi ha darrere les declaracions més innocents. Avui, totes les democràcies occidentals són liberals en certa mesura. És a dir, totes tenen la llibertat com a dret fonamental. Però la llibertat, la llibertat individual, té força connotacions, algunes ben contràries. Cal només confrontar-ne dues de clàssiques per veure-ho: hi ha la llibertat dels moderns, la llibertat que posa l’accent en la consciència, l’individu, l’esperit i la propietat. És la dels liberals d’avui. Després hi ha la llibertat dels antics, la que s’identifica amb el republicanisme, la que duu implícit l’eixam de drets col•lectius que permeten la participació i la comunicació democràtiques. Hi ha dosis de totes dues en els nostres sistemes, i sovint, de tan descomptades que estan, no es cuiden gens. Aristòtil, en la seva Política diu que tan equivocats estan els qui creuen que perquè els homes són iguals en alguna cosa ho han de ser en totes, com els qui creuen que perquè els homes són diferents en alguna cosa, ho han de ser també en la resta. Una obvietat lluminosa que ens remet de nou a l’equilibri de la balança. És el mateix que dir, més a la moderna, que són els drets col•lectius, la força de la comunitat, el que permet que es respectin els drets individuals, i que són els drets individuals, la llibertat personal, el que sustenta els drets col•lectius. A l’equilibri precari d’aquestes concepcions se li sumen dues realitats més. La primera és la manera moderna d’entendre la participació política, que demana que tota actuació publica sigui raonable, és a dir, que pugui ser compresa amb la raó. Això no és el mateix que dir racional, que remet a un concepte tancat de veritat que ha servit per dur a terme les atrocitats que cito al principi. La segona, la manera contemporània d’entendre la política té present el fet de la pluralitat: les nostres societats han de poder fer conviure visions diferents i contraposades del bé i del mal, i això implica una manera de governar que conjugui la neutralitat institucional, amb l’acció ideològica d’un govern.
El que hem après del camí que han fet les democràcies els darrers segles és que el marge d’error és molt petit: una decisió petita presa des d’una institució que representi tot un col•lectiu pot tenir efectes devastadors a curt, mig i llarg termini. L’optimisme d’alguns legisladors sembla farcit de l’amnèsia d’aquest fet inqüestionable. Com inqüestionable és el fet que la democràcia se sustenta en una metàfora de difícil significat: què vol dir que un nombre de diputats ens representen a tots? És extraordinàriament difícil que les seves decisions, en el millor dels casos, és a dir, descomptant els equilibris perversos del poder, contemplin totes les possibilitats de l’acció humana i no en reprimeixin violentament cap, ni esquerdin la dignitat de la persona. És per això que, per exemple, en el dret penal es contempla el principi de mínima intervenció: potser només el dret penal se n’ha adonat de la violència d’aquesta presència. L’estat i, sobretot, algunes ideologies encara no. Per això, quan diem que l’estat és intervencionista, no és cap frivolitat ideològica sinó que és la primera defensa contra les arbitrarietats, fins i tot de les inconscients.
Moltes de les nostres eleccions es veuen sovint força retallades per aquest optimisme governamental, que es pensa que pot arreglar-nos la vida. Per citarne alguns exemples, en la menció a la felicitat que van voler introduir els ponents d’ICV (Iniciativa per Catalunya-Verds) l’estat n’és només la caricatura; la centralització de l’oficina per a l’elecció de l’escola; la possibilitat de parar un cotxe que no comet cap infracció per fer-li al seu conductor tota mena de controls sanguinis; la intromissió del govern en l’ús que fem dels habitatges de propietat; l’obligatorietat d’una assignatura moral sobre el significat de la ciutadania a les escoles; el control dels mitjans de comunicació a través de les subscripcions col•lectives; la immensa burocratització dels procediments per a fundar una empresa; la presència indiscriminada de càmeres de seguretat arreu; les noves normes aeroportuàries; la prohibició del GPS; les campanyes moralitzants sobre l’aire condicionat o sobre els morts a les carreteres; la possibilitat de conèixer les nostres trucades telefòniques i les nostres connexions a internet sense cap ordre judicial, i una llarguíssima cua que no s’acaba. Totes aquestes mesures, que són ja una creixent allau, mutilen de mica en mica la llibertat individual, en favor, ja no de la igualtat, que també, sinó en favor del control i de la suposada utilitat de l’estat, d’aquest ogre aparentment filantròpic que tot ho pot, i al qual ja m’he referit en aquests mateixos termes en aquesta columna altres vegades, i concretament en un article del passat 10 d’abril titulat “La llibertat d’expressió: un dret de tots arreu”. L’argument del bé comú és un engany quan es retalla el seu fonament, que és l’individu. El zenit d’aquesta fal•làcia és en les polítiques socials i les subvencions, que darrerament busquen narcotitzar la classe mitjana a través de mesures que no pal•lien les dificultats dels més desprotegits, sinó que només augmenten cada vegada més la dependència de l’estat. Que l’estat havia confós l’obligació de garantir un dret amb prestar-lo, ja ho sabíem: aquesta és la història dels funcionaris; però ara ja s’imposa la urgència d’establir un principi de mínima intervenció, per fer virar el pèndol, abans que ens trobem incapaços de restablir el poder de la nostra responsabilitat. L’únic que permet els grans canvis necessaris per continuar avançant com a persones, i que ens deixa gaudir de la nostra llibertat com a individus.

dimecres, 10 d’octubre de 2007

El mimetisme és un fet habitual a la vida quotidiana (publicat al diari electrònic "Es Diari" de Menorca [www.esdiari.com] el 10 d'octubre de 2007)

El triomf dels imitadors mediàtics, i dels altres
Santi Capellera i Rabassó*periodista
A qui no li sona Polònia? Vull dir, és clar, el programa de TV3 que dirigit i presentat per Toni Soler triomfa en el prime time de la televisió pública catalana. Aquest no és un fenòmen nou, perquè fa més de trenta anys, quan jo vaig treballar per primera vegada a Ràdio Barcelona, ja col·laborava en el programa “Estación Punto Nueve” (la frequència és Ràdio Barcelona FM 93.9), que s’emetia de nit matinada, i dirigia i presentava el meu amic i company de Los 40 Principales, l’inefable Fernando Martínez, àlies “fernandisco”, un home incombustible que encara avui desenvolupa tasques de presentador d’espais musicals a Canal Plus. En aquell programa ja barrejàvem les novetats internacionals del pop i el rock, amb la suposada aparició de persones famoses de l’àmbit de la música a l’estudi, que alguns dels companys de l’espai imitaven a la perfecció. En aquelles instalacions radiofòniques del barceloní carrer de Casp s’hi van poder entrenar i forjar molts dels grans star sistem mediàtics del panorama comunicatiu actual. Andreu Buenafuente i el seu equip, Xavier Sardà, Alfons Arús i molts altres, van passar per aquella escola de la vida i de la professió, però sobretot de les noves tècniques i atractius de la màgia de la ràdio, que s’anava transformant per tal que el vídeo no la matés, tal com resava la cançó de l’època i avui ressuscitada del grup Buggles. A Ràdio Barcelona, els aleshores més joves, ja ens prodigàvem en la mímica i en la imitació de personatges diversos, i fins i tot alguns d’aquell equip assistíem conversos als cursos de la Coralina Colom –famosa professora de dicció i martell d’heretges de la vocalització mal articulada- a l’Institut del Teatre, per aprendre molt millor del que ho feiem a la facultat de periodisme les tècniques de la impostació de la veu, les respiracions clavicular i abdominal i altres herbes del domini bucal, vocal i consonant, això sí, pagant religiosament que sant Pere canta.
Heus aquí doncs el per què de la gran prole d’imitadors d’avui, que no solament es concentren en els programes radiofònics i televisius especialitzats com el Polònia, que té aquesta barreja de protagonistes de la comunicació i de l’acting, sinó també en els altres vessants comunicatius i socials de la vida.
Òbviament tots hem tingut –i tenim-, sobretot de joves, els nostres models i hem après la professió a l’estil dels que hem tingut treballant al costat, dels nostres mestres teòrics acadèmics però sobretot dels que ens han contaminat amb el seu bon savoire faire comunicatiu. Per això, malgrat que ens anem fent vells, sempre ens queda una mica d’aquell mimetisme al qual ens agafàvem quan algun monstre d’aquells al que no gosavem gairebé ni mirar els ulls, ens deia “noi, on t’han ensenyat a redactar/locutar/vocalitzar?, perquè ho fots de pena”. Era aleshores quan n’apreniem de veres, quan ens tocaven la fibra i l’amor propi. Era llavors quan les icones es quedaven per sempre enregistrades al cervell i a la pràctica del dia a dia a les mans i els llavis. A mi em va passar amb els meus mestres/models literaris als quals no vaig poder conèixer mai per les òbvies circumstàncies de no coincidència en el temps ni en l’espai, ja que gairebé tots havien passat avall, tal com deia en Josep Pla, i també amb els cracs radiofònics com en Juan Manuel Soriano, en Joaquin Soler Serrano, en José Felix Pons, en Salvador Escamilla, o el mateix José Luis Barcelona, a banda dels més joves i amb els quals he compartit treball com ara el desaperegut Joaquín Luky, a Radio Madrid, o en Luis del Olmo, en Jesus Quintero, en Pedro Ruiz en Joaquim Maria Puyal o el mateix Josep Cuní entre altres, a la COPE, a Ràdio 4 de Ràdio Nacional d’Espanya, a Ràdio Barcelona i a Catalunya Ràdio.
Ara en Cuní presenta “Els matins a TV3” i triomfa com a bon comunicador que és, tal com ja ho va fer a Ràdio Barcelona o a la ràdio nacional de Catalunya, d’on va ser cap de programes unes quantes temporades. El divendres dia 28 passat va convidar un cantant que, a jutjar per la seva forma d’actuar i entonar, és una imitació del inimitable Joan Manuel Serrat. Es tracta d’Ismael Serrano, encara que no sé si aquest nom és el seu veritable, ja que també és molta casualitat que el nom acabi igual que el de Serrat, i que el cognom comenci també com el del Noi del Poble Sec. Ell mateix deia a l’entrevista que li feia en Cuní que “va créixer escoltant Serrat”. De segur que no solament hi va créixer, sinó que també s’hi va fer gran. Subtilment en Cuní –que és molt subtil, molt, i ho sé del cert perquè el vaig tenir de cap durant dos anys- li anava traient el que volia saber, o sigui si es considerava una imitació “conscient” del cantant català. Al final ho va acceptar, ja que, fins i tot una senyora del públic va assegurar que “en sentir cantar Serrat sempre m’emociono”, cosa la qual va provocar una incontenible hilaritat entre els espectadors del directe. Content en Cuní doncs, va anunciar que el cantant espanyol faria tres actuacions a l’Auditori de Barcelona. Potser l’Ismael Serrano té el seu públic, no ho dubto, però segur que quan aquest el sent no pot per menys que recordar-se’n del genuï Serrat.
Això passa en molts altres camps de la vida, també a la política i al periodisme de rigor (per dir-ne d’aguna manera), on potser l’evidència no es nota tant com en el cas del cantant esmentat o del Polònia, però déu n’hi do com, si ens hi fixem bé, les imitacions d’estils –d’escriptura i de locució sobretot- hi són ben presents en els usos que molts professionals fan de la ploma o del micròfon. I ho fan tant que de vegades s’obliden fins i tot del món en el que viuen, i que els lectors o oidors posseeixen intel·ligència i poder de retenció, i records vitals. Però en fi, aquest és el segle de la imitació i ja no ens ha de sorprendre res, perquè començant pels afusellaments que fan algunes marques comercials dels productes d’altres marques més famoses i reconegudes, fins als estils mimètics de comportament social i formes de vestir dels joves de molts països envers els d’altres països, això resulta que és el plat del dia. Viatjar, viure intensament i treballar en moltes empreses i indrets diferents durant la vida ajuda molt a no haver d’imitar ningú, ja que aquestes coses solen forjar un estil propi, generalment bo, més que de característiques nefastes. I encara que les imitacions en si no són íniques, solen tenir costats molt perjudicials. El pèssim de les imitacions però –sobretot de les dolentes, que són les que més abunden- es que quan fallen els imitadors i els seus plagis –que és sovint- sempre en paguen les conseqüències, per algun cantó o altre, els imitats, que en definitiva són els autèntics.


dilluns, 8 d’octubre de 2007

La vídua de Litvinenko posa llum a la fosca història de la mort del seu marit (publicat al "Menorca Diari Insular" el 8 d'octubre de 2007)

Ara la història escrita d’Alexander Litvinenko
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Torna Alexander Litvinenko. No s’espantin, no és que hagi ressuscitat, és que torna al panorama de l’actualitat informativa. A hores d'ara ningú desconeix que era un extinent coronel del KGB, de 43 anys, exiliat a Londres, que tenia la la protecció de l'oligarca rus Boris Berezovsky i que va ser assassinat en estranyes circumstàncies. Se sap que va ser víctima d'un enverinament per Polòni 210 el novembre passat, una substància radiactiva que, de moment, només és en poder de potències nuclears com ara Rússia. Aquests fets van succeir després que Litvinenko intentés obtenir un document relatiu al crim de la periodista d’investigació russa, Anna Politkovskaya, que presumptament revelava qui havia estat l’artífex de la seva mort.

Blowing up Russia és l'obra que va escriure Litvinenko l'any 2001, on abocava fortes crítiques contra el president rus i llançava dures acusacions que afectaven directament el Kremlin. Principalment, incriminava el Govern de Putin d'orquestrar una sèrie d'explosions en uns apartaments de Rússia, que l'any 1999 van matar centenars de ciutadans, i que van estar atribuides a la guerrilla txetxena. Amb aquest pretext Rússia va iniciar una nova ofensiva milittar a Txetxènia. Al llibre també s’imputa el propi FSB com a autor de la matança de Beslan i, finalment, es revela que el número dos de Al Qaeda, Ayman al Zawahiri, era un exagent del KGB.

Anteriorment Litvinenko també va acusar l'estat rus d’haver-li encarregat l'assassinat de Berezovsky (vicepresident del consell de seguretat rus en l'època Ieltsin), cosa que el va obligar a fugir a Londres. En poc temps es va posar a les ordres dels serveis secrets britànics, l'MI6, i es va introduir en el cercle dels magnats russos exiliats a la capital del Regne Unit. Per tant, i tot sigui dit, Alexander Litvinenko, va fer una meritòria trajectòria per aconseguir l’enemistat amb el govern de Moscou. El terrorisme d'estat doncs, plana sobre el cas Litvinenko. En aquest sentit, l'excap del KGB a l'ambaixada de Londres, Oleg Gordievsky, reconvertit en un agent del MI6, ja va acusar Rússia del crim. L'origen de tot poden ser les continues burles i les dures crítiques que Litvinenko dirigia a Putin. El propi agent va atribuir al mandatari rus la responsabilitat de l’enverinament en una declaració escrita, poc abans del seu final.
Hi ha qui diu que l'explicació més simple és sempre la més plausible, però en aquesta ocasió els escenaris hipotètics són múltiples. Una teoria –segurament interessada i difosa pel Kremlin- atribueix l'assassinat als anomenats cowboys de la intel·ligència rusa, que actuen pel seu compte, ja sigui per revenges personals o per a protegir el president rus, “sense que ell mateix en sigui conscient”. Altres apunten cap als guerrillers txetxens, un món tèrbol amb el qual la víctima mantenia estrets lligams i contactes (recordem que abans de la seva mort es va convertir a l'Islam), o fins i tot hom presenta la hipòtesi que el mòbil podria provenir del món dels oligarques i expatriats russos a Londres. Un ambient opac on el xantatge, l'extorsió, els deutes, la competència, o el desig de desprestigiar Putin, en podien haver estat les possibles causes. Se sap que el dia del seu enverinament va compartir el te amb coneguts –inclòs Andrei Lugovoi-, que formaven part de l'anomenat cercle íntim del multimilionari Boris Berezovsky. Un personatge interessat en desestabilitzar Rússia i el seu règim d’alguna manera.
Lugovoi precisament, és l’acusat per la Gran Bretanya de la mort de Litvinenko. Aquest home ha estat reclamat per la justícia britànica a Moscou, que ha topat amb les constants negatives d’extradició per part del règim de Putin. Ara, a més, es vol presentar a les eleccions a la Duma, i sembla que ho aconseguirà gràcies a la protecció que el Kremlin li dóna. Aquest empresari rus i exagent de l’FSB doncs, serà amb tota seguretat el número dos de la llista del Partit Liberal Democràtic de Rússia (PLDR), ultranacionalista i proper al Kremlin, en les pròximes eleccions legislatives del 2 de desembre, i malgrat que ha negat que es presenti per aconseguir la immunitat parlamentària, tot indica que també serà candidat a les presidencials del març de l’any vinent, cosa que no fa més que comfirmar aquesta hipòtesi. L’anomenat cas dels espies ha tensat les relacions entre Moscou i Londres des de l’enverinament de Litvinenko. Seguint les restes del poloni que l’havia mort, la investigació britànica va arribar a la conclusió que Lugovoi era l’autor de l’enverinament, però la negativa russa a extradir-lo ha estat una constant emprant-se en un article de la constitució que impedeix extradir ciutadans russos. D’altra banda, Moscou fa temps que demana a Londres l’extradició de 21 ciutadans russos, entre els quals hi ha Berezovski, antic aliat de Putin però perseguit ara per la justícia d’aquell país. Des del principi, alguns sectors russos criticaven la politització que Londres feia del cas i la implicació de més exiliats a la Gran Bretanya, aparentment propers a la víctima, com és Berezovski. El líder del PLDR, Vladímir Jirinovski, a qui li anava bé el cas per justificar el seu discurs nacionalista i antioccidental, era un dels que deia que es tractava d’un intent d’inestabilitzar Rússia. Així doncs, ara amb Lugovoi –una víctima del boicot occidental- el partit ultranacionalista rus vol augmentar els vots, cansat que els Estats Units i Europa donin indicacions de comportament i consells de conducta a Rússia.
Ara totes aquestes veritats constatades, mitges veritats i utopies al voltant de la història d’aquest exagent del KGB les expliquen detalladament la seva vídua, Marina Litvinenko i el dissident rus, Alex Goldfarb, en el llibre titulat “Muerte de un disidente” (Taurus–Santillana 2007, de moment només en castellà) en els capítols del qual diuen entre altres coses que és molt fàcil matar algú, com van fer amb Litvinenko, i encara ho és més a territori rus. El llibre aporta un llistat complet de persones assassinades, totes elles crítiques amb Putin, i relacionades amb la banca, la comunicació, la política, la medicina, la ciència, i un llarg seguit d’etcèteres. Els autors asseguren que Rússia s’inventa els seus enemics, perquè així se sent legitimada per actuar com actua, per exemple a Txetxènia. Expliquen que amb un gram de poloni es pot destruir la meitat d’una ciutat com Barcelona, perquè és tan mortífer com l’àntrax i encara contamina més perquè és radiactiu. També reflexionen sobre el fet que si el govern Putin fa servir aquest tipus d’arma per accions relativament trivials com matar una persona, què no faria si la cosa anés dels preus dels hidrocarburants o altres assumptes vitals pel règim. Segons el llibre, Litvinenko va descobrir massa coses importants de Putin, i, tal com dic més amunt, Txetxènia va ser la punta de llança, però també s’hi esmenten moltes altres decisions preses pel Kremlin, per exemple, arran de l’asil polític que van rebre a Londres els crítics amb el president rus i d’altres fets semblants, i es `pregunten si la mort de Litvinenko també va ser una mica per espantar la resta d’aquests refugiats. El llibre és del tot interessant i revela algunes d’aquestes qüestions fins ara bastant inèdites, com ara que la situació a Rússia és molt més precària del que se sap, i que els governs són cínics i miren pels seus interessos i no pas pels de la gent. Aquesta darrera afirmació però no em resulta tan inèdita, perquè aquí es dóna constantment amb la sola excepció dels mesos anteriors a les campanyes electorals: aleshores sembla ser que totes les preocupacions governamentals -de tots els governs- pels problemes quotidians dels ciutadans i pel seu avenir són poques.

dijous, 4 d’octubre de 2007

Guatemala va votar en llibertat gairebé casualment

Eleccions a Guatemala: els vots entre el pànic
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Després de la campanya electoral més violenta de la història del país, amb prop de mig centenar de morts, Guatemala va votar el passat dia 9 de setembre en les eleccions generals, amb la victoria del candidat socialdemòcrata, Álvaro Colom, i el candidat conservador, Otto Pérez Molina, que es jugaran la presidència de Guatemala en la segona volta dels comicis, que s'ha de celebrar el 4 de novembre. Colom va obtenir poc més de 900.000 vots, el 28,3% del total, seguit de Pérez Molina, amb 750.000. Ara, els estrategs de totes dues formacions afinen les maquinàries per recollir els vots de la resta de formacions que han participat en els comicis i poder aconseguir la majoria.
Aquesta ha estat la campanya electoral més violenta de la història democràtica de Guatemala, amb mig centenar de persones (entre candidats, familiars de candidats o activistes polítics) assassinades des que es van convocar les eleccions al maig passat. El mateix dia que es tancava la campanya electoral, el fill del general retirat i activista del partit d'esquerres Aliança Nova Nació, Morris de León, va ser trobat mort al nord de la capital del país, l'endemà de ser segrestat per desconeguts.
L'Organització d'Estats Americans (OEA) ha sol·licitat al govern de Guatemala que "cadascun d'aquests fets sigui investigat adequadament per poder confirmar o descartar els mòbils polítics". L'organisme panamericà va desplegar 200 persones per observar aquestes eleccions, mentre que la Unió Europea tenia distribuïts per tot el país un centenar més d'observadors entre els que es comptaven els enviats per la Generalitat de Catalunya i pel Parlament català.
L'origen de l'alt índex de criminalitat és l'aparició de les “maras” bandes juvenils dedicades al narcotràfic i al crim organitzat que actuen impunement, segons que van admetre les autoritats del país. A més, Guatemala pateix uns alts nivells de pobresa, la concentració de terres en poques mans i la manca de polítiques socials. Segons un informe de les Nacions Unides, un 0,5% de la població concentra el 19% de la renda nacional, és a dir, uns sis mil milions de dòlars anuals; i el 75% de l'activitat del país és economia submergida. Amb motiu de les eleccions, les autoritats del país van posar en marxa un fort desplegament de policia amb més de 30.000 efectius, conscients que hi podien haver episodis de violència tal com va succeir durant la campanya.
Segons les enquestes, els dos candidats presidencials amb més possibilitats eren els que al final van resultar guanyadors, encara que era pràcticament impossible que algun d’ells aconseguís més del 50% dels vots, un resultat que hagués evitat la celebració de la segona volta.
Un dels presentats amb poques possibilitats de vèncer en els comicis era el general colpista José Efraín Ríos Montt, que té obert un procés a l'Estat espanyol per genocidi, i que si hagués estat elegit diputat, a pesar dels seus 82 anys, encara l’haguessin pogut extradir a Espanya.
La candidata més coneguda però, va ser la líder indígena i premi Nobel de la Pau el 1992 Rigoberta Menchú, que es presentava pel partit Trobada per Guatemala, i malgrat la seva popularitat a Occident, les enquestes només li adjudicaven el 3% dels vots. Menchu ja va advertir que no permetrà que la dèbil democràcia del país retrocedeixi "ni un sol centímetre". Menchú va anunciar la seva voluntat de postular-se com a candidata a la cursa a la presidència guatemalenca. Per fer-ho, va explicar que crearia un nou partit polític, el Winaq, perquè li donés suport. La seva iniciativa però, va rebre el suport d'un altre partit, Trobada per Guatemala, amb qui han concorregut plegats a les eleccions, i així s’ha convertit en la primera dona indígena en la història política de Guatemala que es presenta a unes eleccions generals. Un món que ha estat majoritàriament d'homes, entre els quals no n'hi ha hagut mai cap d'origen indígena, malgrat que constitueixen el 40 per cent de la població d'aquest país centreamericà.Ara caldra veure com es desenvolupen les destinacions d’aquest pobre i desafavorit país, la població del qual ha estat constantment víctima de greus problemes socials i polítics, i que els elements naturals com huracans i tifons assolen constantment.

De com el règim dictatorial birmà sofoca la revolta interior que té (publicat al "Menorca Diari Insular" el dia 2 d'octubre de 2007)

Birmània: el terror comunista del sud-est asiàtic
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Durant tot el mes de setembre, i sobretot durant aquesta darrera setmana, una onada creixent de protestes ciutadanes ha sacudit el règim militar de Birmània, indret rebatejat a la força com a Myanmar. La població d’aquell país, encapçalada per decenes de milers de monjos budistes, va sortir als carrers per a manifestar-se contra el govern dictatorial i demanar l’arribada de la democràcia. Els carrers de Rangun, la capital, són plenes de soldats, i les principals places i avingudes romanen bloquejades. El govern ha respost aquestes peticions amb una injustificable i desaforada violència repressiva que ja ha fet una desena de morts –segons la xifra oficial, que vista la magnitud de la tragèdia fa riure- encara que no cal ser gaire llest per endevinar que en deuen ser centenars, i un nombre indeterminat de ferits, que pot anar de centenars a milers. L'acció dels militars ha tingut en els monestirs budistes de Rangun un dels seus principals objectius. Hi han detingut prop de mil monjos, i n’han mort almenys tres. L'ofensiva militar també es va dirigir contra els membres de la Lliga Nacional per la Democràcia (LND), i el seu portaveu, Myint Theint va ser detingut. Enmig d'aquesta tensió, la guerrilla karen, un dels grups insurgents del país, va anunciar que s'unia a la revolta contra la junta militar i va animar la resta de rebels a fer el mateix.
De fet, i tal com apunto més amunt, és molt probable que aquest saldo mortífer, ara per ara, hagi tingut una pujada ostensible, ja que el Consell de l’Estat per a la Pau i el Desenvolupament (CEPD) –eufemisme amb el qual el règim es designa a si mateix– ja va imposar el dijous dia 27 un bloqueig informatiu al voltant de la més que delicada situació, i els enfrontaments han anat a l’alça de forma prodigiosa i en progressió geomètrica. Les úniques informacions disponibles a l’hora d’aquesta redacció, eren les que provenien d’alguns ciutadans usuaris d’internet que, malgrat les prohibicions governamentals, van aconseguir comunicar-se amb l’exterior i enviar informacions dels escabrosos successos, i dels pocs periodistes que, malgrat estar en un perill de mort absolut, es mantenien ferms en els seus postulats informatius, tot i els assatjaments de que eren objecte. L’assassinat del periodista gràfic japonès, identificat com a Kenji Nagai, de 50 anys, ha provocat també la dura reacció del govern nipó que ja ha presentat una protesta formal davant les autoritats militars de Birmània. La víctima treballava per a la productora de vídeo APF News, amb seu a Tòquio, i les imatges fotogràfiques preses d’amagat per un ciutadà de Rangun, mostren el reporter japonès estirat al terra durant una manifestació i rematat per un soldat birmà amb un fusell, imatges les quals es poden trobar molt facilment a internet i en les que es veu clarament que el periodista és tirotejat a sang freda pel militar. La versió oficial parla d'un "tret que es va desviar". El reporter gràfic japonès és una de les víctimes mortals d’aquesta ja clara revolta contra l’absolutisme comunista a Birmània, el major desafiament al règim militar des de les protestes democràtiques de l'any 1988, on unes 70.000 persones es van manifestar en diferents punts de la capital, i van plantar cara a la prohibició dictada per la junta militar.
L’esdevingut a Birmània però, ha posat al descobert tota una sèrie de fenòmens i actituds que afecten tot el nostre llogarret global. Tal com sol passar en situacions semblants, s’han posat de manifest les posicions reals de diferents executius del planeta, i el seu grau de compromís amb la democràcia, o, com a contrapartida, la seva hipocresia al respecte.
A la Xina, per posar un exemple, no se la pot acusar de cap manera de doble moral, ja que el règim de Pekin, opressor en el seu propi territori, ha tingut, tal com s’esperava, una actuació congruent en l’esfera internacional i s’ha destacat per la seva tristement cèlebre defensa del règim de Sudan, malgrat l’evidència de les atrocitats i violacions dels drets humans que es donen cada dia en aquell país africà, i del més que probable genocidi esdevingut a la regió de Darfur. En aquest cas de Birmània doncs, el representant de Pekin davant el Consell de Seguretat de les Nacions Unides, va bloquejar de facto les sancions que la resta dels governs volien aplicar al règim dictatorial comunista birmà. I no es va amagar de cap manera de fer-ho.
També és perceptible però, malgrat les seves peticions d’aperturisme a aquell país, la hipocresia de les potències occidentals, que durant gairebé vint anys han tolerat la dictadura del CEPD, i ara, davant l’evidència que l’exasperació popular ha arribat a nivells explosius, es trenquen les vestimentes com els possessos que veuen un Sant Crist de prop. El 1988 en canvi, quan aquesta camarilla militar es va entronitzar, malgrat que ho van fer amb els cossos encara calents de les tres mil persones que van massacrar pels carrers de Rangún, els ara soliviantats representants d’occident, ni van dir res, ni van fer res al respecte, i van girar la vista cap a altres costats, malgrat les importants reserves de petroli i la riquesa natural amb què compta el país asiàtic.
Es possible que aquesta tolerància occidental davant el règim militar que ha oprès durant dècades l’antiga Birmània, es pugui explicar per l’interès dels EUA –que mai no fa res de manera filantròpica, ni és altruista en cap vessant, no ho oblidem- i de la UE de mantenir inalterada una estabilitat no necessàriament democràtica, pacífica ni respectuosa amb les drets humans en aquella àrea. Una regió que s’ha caracteritzat per haver estat l’escenari d’operacions d’alguns dels conflictes més sagnants de la segona meitat del segle XX: la agressió americana contra Vietnam –que es va estendre a Laos i Cambodja– sense oblidar el demencial genocidi portat a terme a Kamputxea pels Khemers Rojos. Se suposa però, que amb el caos generat en els mercats petroliers per la destrucció i l’ocupació de l’Iraq per Washington, Londres i Madrid, la darrera cosa que ara per ara interessa Occident sigui un altre sotrac en un país que, amb el mercat de l’or negre embogit per l’actual situació de l’Orient Mitjà, i tal com esmento més amunt, té unes importants reserves d’hidrocarburs, per la qual cosa no convé cap moviment susceptible de violència, i menys encara que en un sacseig tal s’hi puguin veure implicats aquests governs. En tot cas però, i sigui pel motiu que sigui, amb les seves tardanes reaccions a la barbarie militar comunista, els Estats Units i els seus aliats han posat una vegada més de manifest la debilitat i la incongruència del seu compromís amb la democràcia. Esperem però, i malgrat totes les bonhomies i declaracions de bones (?) intencions d’aquestes grans potències bèliques i econòmiques, que només tenen en compte el “seu” món actual –no pas el futur- i no fan més que mirar-se el melic, que la situació a Birmània se saldi amb les menys víctimes possibles, i amb l’enderrocament d’aquest règim de terror. I que els birmans es puguin organitzar democràticament, es converteixin en ciutadans lliures i deixin de ser subdits del comunisme més aberrant, ciutant molt però de no passar a ser subrogats de segona de cap d’aquests “benefactors” occidentals, que a hores d’ara ja són a la porta de casa seva esperant el desenllaç imminent de la situació, tal com ho fan els voltors quan detecten la fetor de la carronya.

dilluns, 1 d’octubre de 2007

Jordi Pujol encara té il·lusió per Catalunya, i ho demostra escrivint una proclama

Entusiasme per Catalunya
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Durant sis anys vaig treballar al Gabinet de Mitjans de Comunicació de Presidència, al costat del president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol. El dia a dia va ser una experiència molt dura de vegades, com també molt enriquidora i emotiva per la força innata de l’home i del polític, de les fonts del qual vaig poder beure tot aquell temps. Exercir l’ofici de periodista prop d’un huracà com en Pujol fa veure les coses, en general, molt més banals del que realment són. Amb Jordi Pujol s’aprenen munió de coses, ja que és un manantial inesgotable de memòria, però sobretot, s’apren a estimar el país. Perquè coneix cada racó, cada indret amagat, cada llogarret difuminat als plans o entre les muntanyes. I en sap la història perquè de fet en forma part. Pujol hagués estat un gran president d’un Estat sobirà, i de fet sempre va actuar com si Catalunya ho fos. Es pot o no estar d’acord amb ell, i amb la seva política nacionalista moderada de centredreta. Potser hi ha qui el titllarà d’independentista, i altres de botifler, perquè a la vinya del Senyor hi ha de tot, i els extrems –i els extremistes- mai no veuen les coses del mateix color. El que no es pot negar de cap de les maneres és que durant els vint-i-tres anys del seu mandat, va ser un artífex de la clau de la governabilitat de l’Estat espanyol, tant amb executius progressistes com amb conservadors. Heus aquí perquè ha estat titllat per molts polítics de reconegut prestigi, espanyols i d’altres països, d’estadista indiscutible. Avui encara, a 77 anys, i amb motiu de l’Onze de Setembre, Diada Nacional de Catalunya, és capaç d’escriure així en un manifest dirigit a la militància de Convergència Democràtica de Catalunya, la formació que ell va fundar.
"A mi m’entusiasma Catalunya, i no m’ho vull quedar per a mi. Vull dir-ho ben alt. A tothom que ho vulgui escoltar. No és el primer cop que ho dic. De fet m’ha entusiasmat durant tota la meva vida i mai no ho he amagat. Ben al contrari. Em sento orgullós de ser català i sento la necessitat de dir-ho.
Precisament jo he estat crític amb com s’han fet les coses darrerament a Catalunya. Amb com les hem fet. I he parlat de desconcert, de desorientació, de pèrdua d’autoestima. I també d’una reacció espanyola que és una barreja d’hostilitat, de menyspreu i d’insolidaritat. O sia que he insistit molt en la dificultat del moment que vivim. I he reclamat que rectifiquem determinades conductes nostres i determinats plantejaments nostres.
Hi ha gent que troba que això és difícil. Que sortir del garbuix que s’ha produït a Catalunya és difícil. I ho és. Però crec que és al nostre abast.
Per què ho crec? En què em baso? Em baso en seixanta anys de viure molt aprop del nostre poble. En tots els seus territoris, àmbits socials, nivells econòmics, generacions. En tot el que ha fet i fa en l’àmbit cultural, en l’econòmic, en el de la projecció internacional. En els seus moments més difícils i en els seus moments d’èxit. Des de la presó fins a la Presidència de la Generalitat. I em baso en fets humans molt actuals. Em baso en la gent jove que trobo ben preparada i amb delit. La joventut més ben preparada que mai no hem tingut. Amb sentit de responsabilitat social i de país; no és veritat que tothom s’ho tiri a l’esquena. Em baso en el nostre bon nivell cultural. Em baso en la nostra capacitat de conviure, que és molt gran, molt fora del corrent. Em baso en la nostra projecció internacional, tant en l’àmbit econòmic com en el cultural. Per què la presència a la Fira de Frankfurt d’una llengua sense Estat propi i durant segles perseguida ha provocat tanta discussió en el món polític, cultural i internacional? Perquè és un fet insòlit, sorprenent. Perquè té un gran, grandíssim mèrit. Per què l’actual govern escocès diu que ha aprés molt dels anys de govern nacionalista català? Per què les nostres empreses mitjanes, i això és molt positiu, són de molt a tot Europa les més presents a l’estranger? Per què de tot l’Estat de molt la nostra societat civil és la que té més iniciativa? Per totes aquestes coses, i més, jo tinc fe en Catalunya. I Catalunya m’entusiasma.
Tot això no treu que és veritat que vivim un moment crític. Tot això no treu que hem d’admetre que col•lectivament hem comès alguns errors. Tot això no treu que el clima general espanyol és dolent. Per tant, tot això no treu que el país s’ha d’arremangar. Que no ens podem refugiar ni en la lamentació resignada, ni en la imprecació inútil. Simplement hem de fer provisió de tot el que tenim de positiu, de font d’energia, de prestigi, de força moral i de capacitat d’entusiasme i sortir de l’encallament actual.
Acabo recordant un fet del mes de novembre de 1.982, ara farà 25 anys. A Catalunya hi havia una crisi econòmica molt fonda. L’atur estava pels volts del 20%. Hi havia una crisi general aquí, a tot Espanya i a tot Europa. Acabava d’entrar a governar a Espanya un govern del PSOE que sabíem que seria hostil a Catalunya. Algunes de les nostres empreses més importants estaven entrant en una crisi molt greu. I la gent estava espantada. En aquell moment el govern de la Generalitat va organitzar una gran exposició a la Plaça Catalunya explicant els nostres actius: econòmics, cívics, socials, culturals,... I allò que anava bé. I les bones iniciatives que es prenien. I els testimonis de compromís i d’assumpció de reptes. I les mostres d’entusiasme.
El dia de la inauguració, a primers de novembre, la desgràcia es va abatre més encara sobre Catalunya. Hi hagué unes inundacions catastròfiques, amb morts i moltíssima destrucció. I una amenaça gran de descompensació pressupostària, de conseqüències greus de tota mena. I el Papa va visitar Catalunya, i aquell dia especialment Montserrat. Enmig de boira, pluja molt intensa i fred, i fins i tot dos morts per mor de la tempesta, la visita va ser un desastre. L’esperança de que la visita l’ajudés a entendre Catalunya va resultar fallida.
Tot plegat, repeteixo, feia que la gent tingués por. I desànim. Però la gent va entendre el missatge de l’Exposició. “No tingueu por, som un poble amb iniciativa, amb una força serena i tranquil•la però potent, amb capacitat alhora de resistència i iniciativa”. La gent ho va entendre. Aquell dia, sortint de l’exposició un vell amic que feia temps es mantenia una mica al marge de l’acció col•lectiva em va aturar i em va dir: “Pujol, deuen venir mals temps per Catalunya, oi?”. Jo li vaig dir: “En tot cas difícils”. I ell va respondre: “Doncs saps què? M’apunto. Què s’ha de fer?”. I va afegir: “Saps què? Estic content. Trobo que tot i les dificultats Catalunya fa goig”. Podria haver afegit: “I m’entusiasma”. La història de després la sabem: Catalunya ha viscut un llarg període de progrés, de més autogovern, de més prestigi, de més servei a les persones. No cal afegir res més".

Sobre els babaus Quim Torra i Pere Aragonès, dos exponents de la imbecil·litat i niciesa política que ha comandat i comanda aquesta trista, pobra i dissortada pàtria anomenada Catalunya, en que a molts ens va tocar néixer

Torra i Aragonès fan competència per indignar l’independentisme inconformista   Aragonès parla de referèndum abans del 2030 i Torra critic...