Per segons qui la capital menorquina és Palma (publicat a Es Diari el 26 de maig de 2008)

Menorca és massa petita per tenir capitals?
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Aquesta pregunta és una afirmació que em sobta i que veig en forma de titular en diari i que, sincerament, em provoca malestar i confussió i em situa en un context que de cap manera puc acceptar. Menorca és massa petita per alguna cosa concreta? Doncs crec que no, i ho penso de manera fefaient i ho reafirmo. Encara que sobre el mapa la nostra Illa sigui un puntet petit, la terra menorquina és apta per a qualsevol cosa que desitgem la majoria dels seus habitants. Ja sigui una capital insular (que malgrat que no agradi als que no volen acceptar aquesta realitat la té ja avui a tots els efectes) o el que calgui en diferents aspectes del devenir illenc.
He viscut durant un any i mig a Ciutadella, i la veritat és que m'hi he trobat sempre fantàsticament. He fet amics i amigues, i vaig a casa seva quan cal, i em conviden a dinar i m'obren les portes de les seves llars. Podria citar molts noms il·lústres dels coneguts i amics que tinc a la localitat ponentina, però no és l'objecte d'aquest article ennumerar les amistats i coneixences personals d'aquest periodista, encara que la llista és llarga. En fi, que Ciutadella sempre m'ha enamorat i m'ha deixat un bon sabor de boca que mai no em podré llevar. Però de vegades quan sento segons quines afirmacions i m'adono que més que amb el cap estan fetes amb el cor i amb la rancúnia de successos preterits, que, per ancestrals, no tenen cap mena de vàlua en l'actualitat, em sento perplex i, sincerament, decebut de tals paraules o declaracions, i de les persones que les promulguen, tenint en compte que de vegades provenen de llicenciats superiors. D'altra banda no em vull estar de dir que la gran majoria dels meus coneguts i amics ciutadellencs -generalment de tarannà progressista, però també de conservadors- estan al marge de les afirmacions esmentades, per la qual cosa arribo a la conclusió que potser aquesta és una iniciativa nascuda -i que es podria incloure- en el camp dels grupúsculs, cosa que personalment m'alegra però que per això no deixa de ser menys preocupant.
Potser les metròpolis sempre han estat un reducte que ha abassagat de manera important les societats objecte del seu colonialisme amb els territoris administrats, però ara veig amb sorpresa que es crea un plataforma anomenada Ciutadella Reacciona que reivindica coses com construir un hospital comarcal a 40 quilòmetres d'un hospital insular, o fixar una doble oficina d'Hisenda amb seu també a Ciutadella, o instal·lar el Parador Nacional al casc antic d'aquesta població enlloc de fer-ho a l'Illa del Llatzaret, més àmplia i adequada al projecte que l'estret casc antic de la cuitat emmurallada, que no erosionen cap metropoli llunyana ni cap illa pròxima dominant, sinó que ataquen directament la vertebració i la neuràlgia menorquina establertes. Sincerament, hi ha coses que com a habitant d'aquest planeta i com a ciutadà menorquí em superen. Durant molts anys vaig treballar a Barcelona, i cada dia anava a dormir i a fer la meva vida privada a Sitges, població de la comarca del Garraf que és a 42 quilòmetres del centre urbà de la capital catalana. Mai no se'm va acudir pensar que Sitges, ciutat de 584 quilòmetres quadrats en el seu terme municipal, havia de tenir una oficina d'Hisenda pròpia, ni havia d'acollir cap parador nacional que no hagués estat prèviament determinat en detriment de Barcelona, o qualsevol altra cosa semblant que ja fos una realitat a aquesta distància, ja que en definitiva allà tothom té molt clar que fer aquesta quarentena de quilòmetres és un fet que qualsevol persona pot portar a terme a través del transport públic o del seu vehícle privat, sense que això suposi cap greuge. I a ningú, absolutament, se li acut de dir tals coses, perquè, sincerament, el mirarien i el tractarien d'anormal. No hi pot haver infraestructures de vital importància a cada poble, ja que en bé de la comunitat i dels pròpis interessos d'aquesta es situen, generalment, en un únic punt concèntric. És diferent Menorca? Doncs sincerament crec que no. Menorca ésta capacitada per tenir una capital administrativa, com és Maó, perquè ja fa tres-cents anys que la primera dominació britànica ho va decretar així, i no per res concret que no expliqui la història que tots hem lleguit (o hauriem d'haver), sinó per pura operativitat i punt. Quaranta quilòmetres sempre són superables, sigui com sigui. He viscut en un país independent com és Andorra, un estat nacional amb tots els seus ets i uts, i mai ningú no ha discutit, ni del Pas de la Casa, ni de les Escales-Engordany, ni d'Arinsal, ni de Sant Julià de Lòria, que la capital no fos Andorra la Vella. I mirin vostès senyores i senyors lectors, que resulta que Andorra (468 km2), el País dels Pirineus, que té vot i veu a l'ONU, és d'una extensió en quilòmetres inferior en 226 a Menorca (669 km2), té una capital d'estat que ningú no gosa discutir, i és un país més petit en extensió que el teme municipal de la ciutat on jo vivia i que esmento abans: Sitges.
Si parlem del Principat de Mònaco veurem que només fa 1.95 km2, i és capital d'un estat. Si ens referim a Linchestein trobarem tres quarts del mateix o si anem a Sant Marino veurem que hi poden haver estats de només 61 Km2. Què vol dir doncs que Menorca és massa petita per tenir capitals? D'on i de qui ve aquesta idea? Molts ciutadans d'aquesta meravellosa terra es passen la vida fent befa i mofa de l'Illa del costat i de les seves connotacions, és a dir de Mallorca, i després sembla se que a l'hora de la veritat, preferirien anar a raure a Palma pertot, abans que no fer quaranta-dos mil metres d'asfalt per anar a solucionar coses a Maó, sense el destorb d'haver de travessar el mar. En que quedem?
Menorca va ser durant gairebé un segle una colònia britànica que res no tenia a veure amb Mallorca ni amb Ciutat (la capitalitat de la qual alguns reivindiquen ara i de sobte de manera increïble com a mallorquins aferrissats), per al qual cosa va obtenir de mans del seu governador, en Kane, una capitalitat administrativa com és molt obvi i pel que cito abans. Aquells costums avui són encara una realitat, i la lògica diu que on hi ha el gruix de la ciutadania i on és més fàcil accedir mútuament des d'aquest gruix té un punt concèntric natural. I no ara per això canviarem les coses. Potser a hores d'ara ja seria el moment d'oblidar velles guerres i culpes d'atacs d'estrangers infidels i virulents, per passar a acceptar que Menorca té un teixit natural que vertebra tot el territori, el punt neuralgic del qual és a Maó, i que beneficia absolutament tota l'Illa. I vull deixar clar que dic això amb la boca ben grossa i sense amagar-me'n. Si Ciutadella és cert que és una ciutat d'una bellesa extraordinària, i d'unes caràcterístiques úniques pel que a geogràfia, arquitectura i història es refereix, no podem oblidar que les quatre poblacions amb més habitants de l'Illa es situen a Llevant, per la qual cosa sembla ser que la lògica de Kane i els seus va imperar davant la tradició religiosa i feudal de Menorca. Avui això és una realitat, i sense voler fer d'advocat del diable ni prendre part per ningú (encara que ja sé que se m'acusarà de tal cosa), arribo a la conclusió que la capitalitat natural d'aquest petit continent enmig del mar és Maó, per raons històriques i operatives, a més de per situació i per pròximitat al port més important de la Mediterrània, i també a l'aeroport de l'Illa, per on entrem i sortim tots d'ella per aire.
Després de repensar tot això, l'únic que no entenc és que segons quins representants polítics s'immiscueixin en aquests afers que poc tenen a veure amb ells ni amb els seus objectius, amb l'única voluntat de generar debats cecs sobre qüestions tan clares com capitalitats o noms de ciutats, o idiomes en que aquestes s'anomenen. I que ara, després que Ciutadella és a les antípodes d'Es Castell o de Fornells, hi hagi qui des d'aquesta preciosa ciutat emmurallada del Ponent insular, es preocupi de cop i volta, pels devenirs de pobles i pedanies que, sincerament, sempre els han estat bastant desconeguts, llunyans i poc familiars en tots els aspectes. I per això em sembla, personalment, que tot plegat fa una mica de pudor de cremat. Perquè a jutjar pel que he llegit al respecte, crec que si enlloc del PSOE el Pla General de Maó l'hagués elaborat el PP, aquest article avui no seria objecte de redacció, malgrat haver estat fet també a la ciutat que el governador Kane va decretar capital de Menorca entre motes altres coses.
El 1712 Menorca va passar a sobirania britànica, i pel novembre d'aquell mateix any el duc d'Argyll va prendre possessió de l'Illa, en nom de la reina Anna, malgrat l'hostilitat de les autoritats civils i eclesiàstiques menorquines. El tacte del governador Richard Kane va assuaujar la situació. Però malgrat això va suprimir el comissariat de la inquisició, va expulsar els clergues mallorquins refugiats a Menorca des del 1715, i va afavorir l'agricultura. També va ampliar el castell de Sant Felip (anomenat aleshores de Santa Anna), i va fer construir una carretera que unia el castell amb Ciutadella, travessant tota l'illa i passant pels nuclis urbans. Finalment va traslladar els tribunals (governació civil i criminal i patrimoni reial) a Maó, on va establir-hi de dret la capitalitat el 1722.

L'odi a l'altri, si és estranger, és cada cop més habitual (publicat a Es Diari el 26/05/08)

Una lacra social en expansió anomenada xenofòbia
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Odiar per odiar és una reacció que tenen moltes persones en aquest món on ens ha tocat de viure. Bàsicament en els darrers temps es projecten sovint grans dosis d'odi per part d'autòctons de diversos indrets cap als estrangers. “Les métèques”, que diuen els grecs i que tan bé coneixen els francesos. Aquest sentiment excloent es genera en persones que, cregudes que els nouvinguts de fora del seu àmbit geogràfic els arrabassaran els seus actius i els privaran dels “drets” que com a naturals del lloc on viuen tenen, cosa que provoca els lògics conflictes socials en aquest aspecte, sobretot a llocs on els arribats de nou es massifiquen i s'identifiquen cada vegada més amb ells mateixos, els seus costums i les seves respectives cultures importades.
Això ha passat sempre, fins i tot en les migracions interiors que, per exemple, en estats com l'espanyol es van donar entre els anys cinquanta i setanta, quan aquest fet comporta que, per exemple, a tota la zona mediterrània oriental de l'estat espanyol, des de Girona fins a Alacant, i des de Lleida i fins a Maó, s'hi desplacessin tantes persones procedents del sud, oest i centre d'Espanya, que van arribar a crear guetos on vivien com a desplaçats perpetus, i que en molts casos van estar condemnats a la no integració als llocs on havien anat a recalar. Aquest efecte invasiu va generar ressentiments i odis en els territoris esmentats també aleshores. El mateix que passa avui a molts països europeus, inclòs el nostre, on l'odi a l'estranger es fa palès moltes vegades per qualsevol cosa o en qualsevol conversa de bar. Generalment aquest odi arriba dels immediatament arribats abans que les noves fornades ara en el punt de mira dels odiadors, que alhora, i tal com dic, van ser odiats per representar això mateix, i que tenen nivells de vida i d'instrucció acadèmica de mitjos a baixos, i no tant pels més arrelats i autòctons de més antiguitat. L'odi a l'estranger és el significat etimològic de xenofòbia, aquest sentiment d'animadversió cap al nouvingut que ha estat i encara és, i que es destaca pel volum relatiu dels immigrants sobre la població autòctona. Les enquestes oficials fa dies que en detecten un augment a l'estat espanyol. A França, ja ha deixat de ser patrimoni de la ultradreta i Sarkozy ha començat una política d’expulsions que molts observadors consideren dràstica i excessiva.
Els informatius internacionals han reflectit actes xenòfobs d’especial violència a Itàlia, estat fundador de la unitat europea, i també a Sud-àfrica, on aquest fet pot sobtar encara més després de l’experiència relativament recent de l’apartheid racista.
El govern Berlusconi, amb aliats procedents del neofeixisme i de la Lega Nord, no tan sols ha impulsat un programa d’expulsions, sinó que fins i tot el comissionat europeu dels drets humans, Thomas Hanmaberg, l’insta a intervenir per evitar els atacs de les últimes setmanes, amb violència física, mentre la diputada liberal a Estrasburg, en un informe al Parlament Europeu, acusa directament la policia italiana de participar en les razzies. Fins i tot al Parlament Europeu s'ha generat un debat sobre la qüestió.En el cas italià, el gros dels atacs ha tingut lloc contra gitanos romanesos a Roma i a Nàpols. I la UE recorda que la llibertat de circulació interna dels ciutadans comunitaris -i Romania n'és estat membre- no admet excepcions per raó del grup ètnic al qual pertanyen els ciutadans.
Si d’Itàlia no han arribat, fins ara, notícies de víctimes mortals d’aquestes accions, comunicats oficials de Sud-àfrica xifren en 25 els morts a causa dels atacs xenòfobs en barris marginals de Johannesburg, que s’han estès als de la propera Pretòria. Una de les imatges que vaig poder contemplar personalment en unes cues televisives de la CNN era del tot esgarrifosa: un home atacat per altres i cremant viu, amb un policia intentant apagar-li les flames.
En la generalitat dels casos, i especialment quan la conjuntura econòmica apunta la recessió, l’immigrant és vist com a delinqüent i, sovint, com qui pren la feina i el pa als nadius.En el cas sud-africà, les comunitats que han esdevingut objectiu són sobretot les de ciutadans procedents de Zimbabwe i Moçambic, on els conflictes polítics i la inseguretat pública i ciutadana són ben coneguts.
lAra, tornen a fugir comptats per milers, espantats, per buscar refugi temporal en esglésies i comissaries de policia. Alguns que havien aconseguit obrir comerços, els han tancat i abandonat, carregant i escapant-se amb els articles emmagatzemats.
Les autoritats polítiques i la policia del país no han estat capaces, fins ara, d’aturar una violència que ha anat creixent i continua. Des de la seva autoritat moral, l’expresident Mandela, que va viure en un d’aquests barris gueto, ha clamat gràficament amb referència als temps del racisme blanc: “Recordeu l’horror del qual venim”, va advertir.Aquest panorama ofereix una bona oportunitat per mirar el nostre nivell de xenofòbia. L’individual, variable com a tot arreu, però sobretot el col·lectiu.
Penso que en aquesta illa -i en tot l'arxipèlag balear- difícilment s’arribarà a la violència per aquest motiu. Per l’eficiència en seguretat ciutadana i perquè a Menorca tots plegats cabem en un lloc com el Camp Nou. Perquè, sobretot, els immigrants legals han garantit prèviament la solvència, i són treballadors en el nombre i pel temps que l’economia i les empreses insulars els consideren necessaris. També per les garanties del marc legal constitucional òbviament. Tanmateix aquí tenim Itàlia molt prop, i el recents successos de vagues d'escombriaires a Nàpols m'han fet pensar molt. També en aquesta proximitat que en alguns aspectes no és solament geogràfica. Tant el discurs de dretes com el d'esquerres a Itàlia ha estat molt populista, i ha fet que la immigració es vegi no pas com un ajut potencial de mà d'obra i de generador d'ingressos impositius, sinó com un perill latent. L'executiu Berlusconi d'altra banda ja ha aprovat considerar delinqüents els immigrants clandestins. El consell de ministres italià ha tirat endavant l'anomenat "Paquet de seguretat", que inclou un projecte de llei que tipifica com a delicte no tenir els papers en regla. D'aquesta manera, els "sense papers" podrien enfrontar-se a penes de presó. També posarà impediments per llogar pisos als immigrants sense papers i intensificarà les expulsions. Aquesta és la realitat que ens envolta, que és present al continent on vivim i on pertanyem socialment i política. En aquest “fantàstic” nostre primer món, l'odi a l'estranger de segona no és una cosa llunyana, ni la xenofòbia quelcom que ens sigui desconegut o aliè.

La veritat de vegades és una cosa difícil d'emfatitzar (publicat a Es Diari i al Diari Menorca el 25/05/07)

La importància de la veritat per a l’individu
Santi Capellera i Rabassó*periodista

La filosofia sovint ens omple la vida. Els articles sobre veritats o mentides vistos des del vessant periodístic, mai no arriben a poder donar els punts de vista que tenen de certs i d’humans mirats des de la informació, com els que s’aguaiten dels dels balcons d’on emanen les fonts de la saviesa humana, les dels filòsofs. Perquè l’especulació de l’home per l’home en el teatre social així ho fa possible en cos, cor i ànima quan es tracta de mirar, si es vol dir així, de fora cap endins i no a l’inrevés.
Harry G. Frankfurt, professor de filosofia emèrit a la Universitat de Princeton, ha escrit un assaig breu sobre el valor i la importància que té la veritat per a l’individu i la societat "Sobre la verdad" Paidós Contextos 978-84-493-1981-5, i del qual intentaré fer-ne una aproximació periodísticoliterària.
Hi ha persones que creuen que la distinció entre el que és veritable i el que és fals no té rellevància, o bé que és impossible d’establir. Són, diu l’autor, els escèptics, cínics i pensadors postmoderns, entre els quals hi ha escriptors, polítics, periodistes i, fins i tot, filòsofs, encara que costi de creure. Mentre que ningú no confiaria professionalment en un arquitecte, metge o enginyer que manifestés poc respecte per la veritat, tots plegats som molt menys exigents en el camp de les ciències socials. Sembla ser que les carreres universitàries de segons quins segments estiguin predestinades a fer el servei de donar al seu titular abundància, qualitat de vida i prestigi. Tot alhora. Parlo de la carrera de medicina, de ciències empresarials o econòmiques, de dret o de psicologia. Sembla que aquestes persones han de tenir uns referents molt importants per allò de dir, és metge, advocat, aquitecte, economista o psicòleg. I això sol ja els dóna la possibilitat de poder percebre per visita, sense que ningú s’espanti, una minuta que tohom troba normal. Visita al metge privat de 100 euros, al psicòleg de 90, a l’arquitecte pel projecte uns quants més, i a l’economista tres quarts del mateix.
En canvi, els periodistes o els filòsofs, els històriadors o els politòlegs no tenim cap mena de barem per percebre els nostres dividents, i és més, ni tan sols tenim la possibilitat de muntar un despatx professional com fan la resta, perquè m’imagino a la taula d’una oficina on a la porta del carrer hi posi "periodista", tal com resa en els casos de metge o advocat, o economista o arquitecte, i morint-me de sentiment i de gana, cal recordar-ho, esperant que m’entri algun client a demanar una referència especialitzada en informació o en comunicació. I aquest seria en el millor dels casos el meu, que el dels altres potser encara esdevindria més patètic. Sembla que som llicenciats de segona, i que ens hem de "resignar" a treballar a les redaccions dels mitjans de comunicació, que per sort existeixen, o a la docència o fent col·laboracions aquí i allà a tort i a dret. Home, nosaltres també hem anat cinc anys a les facultats de cada segment dels nostres, però és clar, passar una minuta de 50 euros per redactar una notícia, doncs és impensable com a professional liberal és clar. Cosa que els altres sí que fan.
Aquest només és un exemple particular d’aquest periodista que demostra que l’home, que és un animal racional, no pot renunciar a establir la veritat dels fets, i en aquest exemple queda clar que les mentides, si més no conceptuals, existeixen i són tangibles a la nostra societat (¿i sinó quin nom té que uns puguin cobrar minutes milionàries, i altres facin badalls malgrat haver estudiat els mateixos anys a les mateixes universitats?) i que a les societats, per prosperar, els cal recolzar-se en fets verídics i no en l’engany, la manipulació o la ignorància. La veritat té una utilitat pràctica. En canvi, la mentida debilita la cohesió social, i és una ofensa per a la persona que la rep. Frankfurt, en el seu llibre, reconeix la dificultat d’abastar realitats complexes, però creu que, malgrat això, hi ha uns mínims de racionalitat que cap persona hauria de menystenir.
L’autor també exposa que una de les característiques mes excel·lents de la nostra cultura és la gran abundància de falsedats i foteses, de pallassades vaja. I potser tots plegats som conscients que contribuïm a que això sigui una realitat, encara que aquest fenomen encara no ha despertat massa preocupacions perquè, veritablement tampoc no tenim cap comprensió clara de quina és la substància de que estan fetes aquestes nimietats o pallassades a les que em refereixo abans. De per quins motius existeixen en un alt grau al nostre voltant i a la nostra societat, o quina mena de paper desenvolupen, ja que això poques persones s’ho pregunten potser perquè creuen que no té importància, perquè a banda que tots plegats tenim una carència absoluta sobre el que aquestes pallassades representen en realitat, tampoc no ens preguntem gaires coses sobre elles.
L’autor del llibre afirma que "no tenim cap teoria sobre el per què passa tot això". Però el cert i preocupant és que passa. Es podria afirmar, com a mínim aquest redactor ho assevera, que el llibre de Frankfurt és un text curt, de lectura molt amena, i que amb la seva aparent facilitat "fins i tot obvietat" ens portarà a reflexionar i aprofundir sobre la veritat, sobre nosaltres mateixos i sobre la realitat que ens envolta. La que potser en segons quins aspectes no acabem d’entendre, malgrat la claredad amb la que se’ns presenta davant els ulls.
Harry G. Frankfurt és un dels filosofs morals més influents del món, i procura construir aquesta teoria perquè la resta la puguem interpretar i assimilar adequadament, ja que amb la seva combinació característica de passió filosòfica, penetració psicològica i maliciosa ironia, tal com ja va demostrar en la seva altra obra "Las Razones del Amor", Paidós 84-493-1631-6, explora les maneres en que la pallassada es pot distingir clarament de la tergiversació deliberada, i conclou que aquesta es pot manifestar amb moltes forces innocents, però que en realitat és molt més perniciosa per a la veritat que les mateixes mentides.

Els contes i la vida sempre estan relacionats

Quan ens endinsem en els contes, de fades o no, en gairebé tots s'hi pot contemplar el color blau, de vegades amb molta boira al davant, amb homes dolents que fan pactes ínics, amb llops disfressats de iaia dolça, amb caputxetes dolentes, perverses i disfressades de si mateixes per enganyar millor. Sempre però, apareix un caçador de boires en el moment oportú que ens ensenya com es fa per esfumar-les, per conjurar-les, per travessar-les. I que després d'aquestes, com si de la pluja es tractés, apareix l'Arc de Sant Martí que ens torna l'esperança del cor i de l'ànima enmig d'aquell conte que, de no haver estat per aquesta eventualitat, anava cap a mal borràs.“A darrera hi ha el blau”, va recordant el caçador de boires durant el camí. I així, gairebé sense adonar-nos-en, arribem a un indret on fins i tot el que no era de color blau és d’un blau més intens. Gairebé com per art de màgia. Altres vegades però, els contes tenen errades tècniques. I després de la boira i de les disfresses no hi ha res més. Ni tan sols l'esperança de l'arc multicolor tan esperat, i que ens fa mantenir els bategs del cor i els impulsos del cervell. Quan passa això però, gairebé mai no apareix un conjurador de boires que les faci sortir de bell nou, per no haver de veure, de dir, de dissimular, de marxar, de desaparèixer com si res. Només hi ha senyals que recorden que els contes sense blaus sempre estan plens de jocs de miralls que fàcilment es trenquen. Però aquests senyals mai no expliquen les regles d’aquests jocs. Només insisteixen en que en aquests tipus de contes, no hi ha altra manera possible de passar les pàgines que travessant-les. Encara que es trenquin. Encara que no hi hagi cap veueta que recordi res durant el camí. Ni tan sols cap boira que permeti que l'Arc de Sant Martí es manifesti en dissipar-se la nebulosa. Aquesta és l'única manera, encara que no en quedi res.

El Caserio ha estat el referent de l'imperi del formatge (publicat a Es Diari el 19 de maig de 2008)

Matías Montañès, l'homenot del formatge

Santi Capellera i Rabassó*periodista

Entrevistar cada dia un personatge menorquí o que tingui a veure amb Menorca, representa rebre una dosi molt important de cultura i de maneres i estils de fer illencs. Tinc la sort de poder fer aquesta feina que tant m'agrada i de la que n'estic enamorat, que a més, i ho he dit munió de vegades, m'eniqueix des de tots els aspectes, es mri per on es miri.
Fer un programa com Quadrant de Menorca (IB3 Ràdio de sis a set del capvespre) significa gaudir de tots aquests regals que la mateixa feina i el convidat aporten. I jo tinc la sort que això em passi cada dia.
Sóc ric en saber, i aquesta realitat em captiva. I ho sóc perquè cada dia afegeixo al meu sarró una nova experiència comunicativa que, precisament, em regala qui entrevisto. Un altre dels convidats destacables de Quadrant de Menorca va ser Matías Montañès, expropietari de l'empresa Industrial Quesera Menorquina, i artífex del naixement i vida posterior dels famosíssims formatgets en porcions El Caserio.
Entrevistar un home com Montañès representa endinsar-se en un món empresarial insòlit, ja que l'home s'ha forjat aquest seu imperi durant molts anys, i ha aconseguit les màximes cotes dins el món dels negocis de Menorca.
Veure parlar Montañès de les seves empreses, dels seus fills o de Menorca no té parangó, ni gairebé diferència, perquè després d'haver estat amb ell prenent un cafè mentre fèiem la prèvia de l'entrevista, me'n vaig adonar que no sabia ben bé què enlairava més. Perquè òbviament estimar-se s'estima més la família, però crec sincerament, que a molts pocs punts de la resta de valors que com a persona té: la seva feina i la seva terra.
A diferència d'alguns menorquins amb parers diferents, Montañès es va confessar a Quadrant de Menorca com un menorquí català que no veu cap mena d'incompatibilitat en aquestes dues connotacions, i va dir que entre elles més aviat hi troba força confluències i no pas a l'inrevés, sense que aquest fet representi cap perjudici de cap mena, sinó ben al contrari, ja que les aportacions sempre enriqueixen i no resten, tal com va assegurar davant els micròfons d'IB3 Ràdio.
En Matías Montañès em va semblar un altre dels homenots que el gran Josep Pla hagués retratat d'haver coincidit cronològicament amb ell. Ja de molt jove beu de les fonts del negoci familiar, atès que el seu pare ja es va dedicar de ple al negoci de la llet i del formatge. Però el nen Matías és enviat a Barcelona, i estudia en una de les escoles més emblemàtiques de l'àmbit català i barceloní d'aquell temps, i que a més estava lligada a l'èlit social de la Ciutat Comtal en molts aspectes. Era una de les millors escoles barcelonines i catalanes de l'època, i el pare Montañès va enviar el seu “tito” a estudiar allà. Cal dir que puc asseverar aquesta informació del centre de primera mà, ja que encara que quinze anys més tard que ell, jo també en vaig ser alumne i sé de què parlo.
Als Escolapis de Sarrià s'hi anava a aprendre, com és lògic, però també s'hi anava a fer relacions socials. I en Matías Montañès hi va fer vida molt anys allà dins. Per això és un home que té molts amics, i molts d'ells molt bons, encara que potser no li han fet cap altra falta que per gaudir de la seva amistat en l'aspecte més pur. En el decurs de l'entrevista vam recordar aquell carrer de les Escols Pies, que acaba molt amunt, cap a la muntanya, en una majestuosa entrada amb una gran plaça enjardinada, i amb el seriós edifici vuitcentista del col·legi al fons, que amb una monumental presència fa badar quan algú el veu per primera vegada. Els Escolapis de Sarrià són tot un món, i tot un referent.
Montañès ja va ser un nen prodigi en l'aspecte que a vint-i-un anys ja havia acabat la carrera de perit mercantil. Mentre estudiava a “can colapi”, entre classes d'“hermano” i “hermano”, s'anava preparant també per aquest examen. I el va aprovar. Des de llavors que treballa, perquè va tornar a Menorca i va entomar les regnes de moltes coses familiars, i a la llarga entre elles les de la marca El Caserio.
Entre la creació de l'emblemàtica capsa de formatgets en porcions i la venda a Krafft van passar 75 anys. La història de El Caserio queda de manifest i de testimoni de com es crea una gran marca, que a l'hora de la seva venda a una multinacional encara genera més beneficis dels que va donar mentre va ser de domini menorquí amb les famílies Montañès, Mir i Orfila de puntals a Menorca, i amb una petita part de l'accionariat i la distribució en poder de Massanés Grau (formatges MG) a la Seu d'Urgell i a Barcelona. El Caserio es va vendre malgrat el sentiment interior i l'estima dels seus creadors cap a la firma, però Matías Montañès, que en un moment determinat havia estat el revulsiu de l'empresa, no va voler que els dividends que la venda va generar marxessin de Menorca, i en contra de vents i tempestes dels seus assessors, amics i familiars, va reinvertir en i a Menorca, cosa que potser molta gent no sap, i que va dir explícitament a Quadrant de Menorca. Crec, personalment, que aquest és un gest que l'honora.
Avui, Montañès és l'amo d'un imperi comercial i empresarial que té seu a l'Illa, i que treballa i reverteix els seus beneficis a Menorca. Potser Matías Montañès és un home criticat i qüestionat en alguns aspectes, cosa en la qual no entraré perquè crec que no em correspon i perquè només sé d'ell el que he pogut sentir de la vox populi (ambigua sovint a causa de segones terceres causes), i de la seva propia i de primera mà al meu programa. En tot cas això requeriria una anàlisi periodística de conducta que de cap manera no és l'objecte d'aquest article. Però el que jo puc explicar fefaientment i taxativa és el que em va dir per antena, i fora de registre, cosa la qual plasmo en aquest redactat d'opinió.
A Menorca hi ha un equip de ressonància magnètica que és de titularitat privada, propietat del senyor Matías Montañès i al servei dels menorquins i menorquines. El mateix passa amb una companyia de limousines que va muntar superant molts obstacles legals. És propietari de l'empresa d'atobusos Norte, del Restaurant La Minerva, que tanta gent atreu al Port de Maó i que tanta fama dóna a la gastronomia de Menorca. També és titular de l'Hotel Capri, i té la representació a Menorca d'una companyia d'assegurances entre molts altres negocis, a més de posseïr una de les explotacions agràries més importants de Menorca, Subaida, que dirigeix personalment el seu fill Pedro.
Montañès va invertir en Menorca quan tot això mateix ho podia haver fet en altres indrets, de Catalunya per exemple, on ell hi té una part de les relacions i de la seva història personal, i on aquests beneficis que avui obtè serien triplicats, per raó de mercat i d'habitants, però ho va voler fer a casa, a la seva terra, a Menorca. I ho va fer a Menorca i en negocis que, sense negar que siguin tals, tampoc no existien com a servei públic o complement d'aquest. Per això penso que aquest home és un d'aquells que en Pla hagués referenciat, no només per tot això que explico més amunt, sinó perquè, d'altra banda he contrastat i em consta que, quan alguna persona li ha demanat ajut en alguna cosa personal, si ha estat a la seva mà li ha ofert desinteressadament i se n'ha preocupat. I ho dic en contra de l'opinió d'alguns detractors seus, i perquè me n'adono que com a homenot encara té moltes entrevistes que oferir per explicar coses que, sincerament i a jutjar pel que vaig sentir-li dir, valen molt la pena i interessen.

L'emoció de la màxima mandatària menorquina en parlar de l'Illa ( Es Diari i Girona Noticies el 19/05/08, i al Menorca Diari Insular el 20/05/08)

El sentiment incontrolable de la presidenta Barceló
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Per Quadrant de Menorca, espai radiofònic que presento i dirigeixo a IB3 Ràdio cada capvespre de sis a set, ja hi han passat gairebé un centenar de convidats. Tots ells, sense excepció, m'han aportat una riquesa cultural i una inyecció de menorquinitat que s'han convertit en lliçons magistrals per a la meva persona, i han donat un valor afegit al programa que vaig començar, ara fa cinc mesos amb tota la meva il·lusió, força i ganes, per l'estimacó que tinc a la meva feina i al mitjà. Però de tots els convidats, qui més m'ha impressionat en la seva manera de respondre, i amb la seva manera de reaccionar davant les preguntes, sovint fetes amb doble sentit, tal com els professionals de la comunicació aprenem a fer a les facultats universitàries pertinents, i després al costat dels professionals de solvència contrastada, ha estat la presidenta del Consell Insular de Menorca, Joana Barceló.
Es pot estar d'acord o no políticament amb ella, però segur que tant els seus partidaris com els seus detractors no podran negar que és una dona temperamental, amb una escola d'esgrima comunicativa que es pot qualificar de tot terreny, i amb un amor incombustible per la seva terra.
Quadrant de Menorca, a priori, és un espai "innocent". Que aborda temes de tota mena referents a la societat i a la cultura de l'Illa. Però no està exempt de la malícia i de la subtilesa que tot espai conduït per un informador professional té, o hauria de tenir. Per obligació de servei públic i per amor pròpi crec jo. I el meu programa entra dins d'aquests paràmetres. Hi convido tothom que pugui aportar informacó fidedigna sobre temes d'interès i que s'ho valgui. De tota mena i de tots els colors de l'auca, política, social i cultural. Però si enmig d'un espai d'entreteniment com és el meu el convidat entrevistat deixa anar una primícia, està clar que aquest periodista fa la seva feina i no la deixa escapar, i és al seu lloc per esperar-la. Els periodistes l'esperem sempre la primícia, mirem quan caurà el titular, la portada. I amb el millor sentit de la paraula i respecte pels meus companys i companyes de professió i per mi mateix, som uns depredadors que sempre estem a l'aguait del què passa, com els caçadors que silents esperen que passi la peça per disparar. Que d'això ens alimentem, i reitero que ho dic des de l'amor més gran a la meva professió i a tots els que com jo l'exerceixen, perquè malament el dia que no hi hagi periodistes vigilants.
Per això quan tenim algú davant la llibreta que ens explica coses, o davant el micròfon com jo vaig tenir Joana Barceló l'altre dia, sempre sentim un pessigolleig interior pel que en un moment donat ens pot dir. Però Joana Barceló és impassible en aquest aspecte, i encara que se li pregunti de quatre maneres diferents la mateixa cosa, si el seu interès no està en respondre-la, sempre obre un nou camí i aprofita l'avinentesa per explicar-ne un altra, i despistar l'enemic, que en definitiva, per molt amic que sigui fora d'enregistrament, és el periodista amb qui juga la partida d'escacs de l'entrevista, i amb qui demostra l'esgrima apresa durant la seva trajectòria amb centenars d'entrevistes concedides i amb mil·lers de preguntes respostes.
Em va agradar entrevistar la presidenta, i em va dir moltes coses de les que li vaig preguntar en el decurs de la llarga entevista de 45 minuts que li vaig fer, més de les que em pensava sincerament, perquè un ja porta els seus anys de mili periodística, però me'n va dir moltes menys de les que vaig intentar que em digués. Per això penso que Joana Barceló és una bona estratega, no solament en comunicació com ha demostrat sobradament, sinó en política en general. I això mateix ho posa en pràctica amb els seus adversaris polítics. I de moment guanya. Per això ha estat tot el que ha estat, i per això, com molt bé em va dir, i em va agradar que m'ho digués, va estrudiar Geografia perquè amb la geografia es pot canviar el món, i em va assegurar que s'ha dedicat a la política perquè des de la política aquest canvi també és possible. Aquesta és la gran virtud de la democràcia, afegeixo jo: canviar el món des de la política i anar cap a un món millor per tots sense excepció és possible, encara que la perfecció queda lluny, però estem en el camí. Sobretot en aquest país que ha hagut de passar per tantes eventualitats, per dir-ho suaument.
Això matex m'ho va dir moltes vegades Jordi Pujol, un altre mestre de l'esgrima politica i comunicativa, al qual admiro en molts aspectes, del qual vaig aprendre molta comunicació, i pel qual vaig escriure discursos i anàlisis de premsa durant sis llargs anys. El vaig conèixer a bastament anant de viatge pel món i compartint amb ell moments d'inquietuds i tensions, conjuntament amb els altres companys del Gabinet de Mitjans de Comunicació de Presidència de la Generalitat de Catalunya. Pujol va manar durant 23 anys a Catalunya perquè era un mestre de les relacions i tenia un savoire faire que lluny de molestar quasi ningú, agradava. I això és el mateix que li passa a Joana Barceló, o com a mínim aquesta és la impressió que em fa a mi, que sóc un menorquí d'adopció només des de fa dos anys, i que quan la vaig entrevistar l'altre dia vaig veure que en parlar de Menorca se li humitejaven els ulls, perquè la sent dins de veritat. I aquest és un símptoma que no es pot improvisar ni falsejar, per això a altres no els passa. I aquest fet va ser l'únic que la presidenta no va poder amagar ni torejar de cap manera davant les meves preguntes a Quadrant de Menorca, perquè si és de veres com en el seu cas, aquest és un sentiment incontrolable.

Un regal de diumenge assolellat

T'he trobat en una badada del temps. Potser no havia de ser, però ha estat per mor de les forces telúriques que m'acompanyen sempre, n'estic segur. Ha estat una escolada entre els universos que han volgut que es donés l'encontre. Et veia venir de lluny entre l'espetegar de les onades de Binisafúller al fons. Venies cap a mi, i no m'ho crèia. Tenia una bena als ulls que només em deixava percebre les malvestats que em perseguien, i el record dels pensaments de problemes de convivències assentimentals en llars compartides, que res tenen a veure amb el meu cor i amb els meus sentiments però que, igualment, generen problemes. I jo que ja tinc prou feina, i encara obro carpetes per arxivar més problemes que només em derroten i m'eclipsen el flux de la positivitat energètica, perquè la meva sensibilitat em traeix sempre. Però finalment la bena ha caigut. Eres tu aquella figura, passejant el teu gos bonic, petit i nerviós, en Paris, que en un moment m'ha fet moltes alegries. Eres tu, amb un somrís immens que m'ha aplacat com una tassa de til·la, i amb una mirada des del darrere de les Tous de sol que lluies amb elegància. Hagués volgut fer aquells moments eterns, perquè els he percebut bonics i tendres, com feia temps que no gaudia. És quan trobes algu i de seguida penses que et sents a gust al seu costat, i no saps exactament per quin motiu, per què. Potser perquè gesticula de manera màgica, o perquè mira interrogant, o perquè camina harmònicament, i es mou amb classe innata mentre t'obsequia amb un somrís immens. I tot això ho he vist en tu, i ho he sentit en les paraules que m'has dit, i en el tracte amable que m'has dispensat. Crec que quan passa això és perquè la quimica de l'olor de les pells, i la força de les mirades ens transporta a un mar de plaers i de sensualitat del qual no podem remetre. De vegades ens arriben paraules que no ens pertanyen, que pensem que no són ben bé per a nosaltres. No em refereixo a missatges enviats per equivocació, interferències telefòniques o ampolles abandonades a les platges amb missatges secrets que obrim quan encara no hauríem de fer-ho. Em refereixo a paraules dites o escrites en el moment equivocat o massa d'hora. Aquestes paraules generalment viatgen per mòbil o per Internet. Per això no m'agraden excessivament les noves tecnologies, en general. Són còmodes i ràpides és cert. Són molt operatives a nivells empresarials o executius, però la màgia dels sentiments, de les olors de terra trepitjada a la nits humides o del contacte d'uns llavis càlids, no n'entèn de presses ni d'immediateses. En el món dels sentits i els sentiments tot és més lent, més delicat, més elaborat. Ara és massa fàcil dir i explicar, i que l'altre ho sàpiga tot de seguida, sense dosificar res.
De vegades penso que m'he equivocat d'època. Altres vegades com avui, quan t'he reconegut en aquells ulls del segle XV, brillants, penetrants i plens de poesia, penso que allò no era fortuit , que simplement era una continuació d'alguna història que no aconsegueixo recordar, i que potser algú reencarnat en mi va viure molt abans que jo. I arribo a embogir de tant pensar i preguntar-m'ho a mi mateix. En qualsevol cas, prefereixo les cartes escrites amb ploma i paper apergaminat. Les històries escrites a les llunes, a les terres o a les mans, o a aquests ulls teus amb aquesta força, que parlen sols, sense que tu hagis de badar boca.
La meva no suficient acceptació d'aquest món de lletres virtuals no és prou important com per ser un complet ignorant en el tema. Tot requereix temps. Encara que em sap sap greu anar-ho descobrint poc a poc, perquè cada vegada que això passa perdo una mica de la màgia de la manera de fer de segles pretèrits, d'enviar cartes amb olor de roses, amb perfum de sentiments desbocats, amb lletres de trossos de vida perduts. I no em sap greu descobrir-ho pel contingut, sinó per la covardia d'escriure amb aquesta rapidesa que fa que al cap d'un minut d'haver buidat la idea o el concepte del cervell o el cor a la màquina, l'altre ja sàpiga tot què li volies dir. I tal vegada això no és dolent, però en tot cas no és prou romàntic, ni permet que el foc interior es vagi consumint lentament i a pler.
Sempre però, quan escric, malgrat fer-ho a través del teclat i la pantalla, penso que m'agradaria poder esperar la lluna i el seu consell ple de llum carregada de pal·lidesa. Que sempre triga les nits exactes per saber a qui han d'anar dirigides les paraules, i si aquestes són adeqüades. Que sempre triga les nits exactes per saber si aquestes s'han de dir. Per demà, feliços 30 princesa dels brodats.

La banda de folk menorquí compleix una dècada (publicat a Es Diari i al Menorca Diari Insular el dia 10 de maig de 2008)

Deu anys de música mediterrània amb S'Albaida
Santi Capellera i Rabassó*periodista

El diumenge dia 20 d'abril el grup folk menorquí S'Albaida va fer la presentació del seu nou disc "Xalandria" amb motiu dels 10 anys de la seva fundació. La posada de llarg en escena va tenir lloc al marc incomparable del Teatre Princpal de la ciutat maonesa. Un gran escenari que va estar a l'alçada en tots els aspectes, tal com requeria l'ocasió, i que va acollir un públic que va vibrar durant tot el concert. Van ser dues hores que van passar volant perquè hi havia moltes coses per a dir, per ensenyar i per sentir, i perquè i tots i cadascun dels col·laboradors participants en aquest seu darrer treball musical, com per exemple Maria Camps, Marco Mezquida o Eliseo Parra van ser-hi presents i objecte de l'atenció dels components del grup, i de les quatre-centes persones que van omplir el petit Liceu maonès.
Les col·laboracions també es van donar in situ, ja que en Dani Benejam va acompanyar el grup durant tot el concert amb la seva percussió, que va donar un color molt especial al repertori, i en Rafel i la Carme van ballar un bolero força espectacular. La Magda Timoner va aportar a la festa un interessant videoclip, els protagonistes del qual, deu fillets que tot i l'edat van demostrar una gran professionalitat, van acompanyar l'espectacle mediàtic.
S'Albaida neix l'estiu de 1998, i de llavors ençà ha seguit una línia ascendent que l'ha convertit en un punt de referència de la música folk a Menorca i, per extensió, de la resta dels països de parla catalana. En la primera incursió en l'àmbit del Tradicionàrius, el grup va entrar en el circuit de la música folk, que es va anar consolidant amb actuacions en llocs destacats de la geografia musical i cultural catalana, com per exemple el Mercat de Música Viva de Vic, Fira d'Arrel Tradicional de Manresa o l'Espai de Música i Dansa de Barcelona. Però també en espais un d'àmbit estatal com Injuve o Artistas en Ruta, sense oblidar l'internacional que es plasma en el Festenal de Coumboscuro, al Piemont. S'Albaida s'ha carateritzat per prendre part en el compromís actiu de l'àmbit cultural català en esdeveniments com el Correllengua, l'Acampallengua o les trobades de Músics per la llengua que s'han celebrat a Mallorca o a Eivissa. Al llarg d'aquests deu anys, el grup s'ha anat personalitzant i caracteritzant en el que és avui, i ha anat agafant forma, i s'ha fornit de collaboradors, reconeguts en l'àmbit menorquí, com Cris Juanico, Traginada, Maria Camps, o Marco Mezquida, o també de fora de l'Illa com Adolfo Osta, Josep Tero, Biel Majoral, Eliseo Parra, Uc, Yaron Marko, Toni Pastor, Pep Toni Rubio, i molts altres que hi han aportat la seva qualitat, no solament en l'aspecte musical.L'assessorament tècnic de Toni Pastor i també de Mateu Picornell per als discos del grup són també una garantia de la qualitat sonora del resultat final d'aquests productes.
Vaig tenir l'ocasió d'entrevistar fa uns mesos al programa de d'IB3Ràdio Quadrant de Menorca, que dirigeixo, realitzo i presento, el solista del grup, en Joan Carles Villalonga, que ja va explicar il·lusionat el projecte de "Xalandria", i el dia abans de la presentació del treball al Principal, també al percussionista de la formació, en Moises Pelegrí, que va donar tota mena de detalls de la producció, enregistrament, col·laboracions i continguts del treball discogràfic, en primícia al meu programa, cosa que personalment li agraeixo perquè això sempre enriqueix un espai d'un mitjà d'immediatesa comunicativa com és la ràdio, i un programa susceptible de donar titulars com és una entrevista en profunditat. Lestima cap a la música darrel menorquina i mediterrània és va posar de manifest de part dels dos components de S'Albaida, malgrat haver estat al programa en dies diferents separats en gairebé tres mesos. Aquest és el punt de partida del grup, que acull la ja de per si variada música menorquina per transmetre-la encara més colorida i vestida delements de la música mediterrània en general. Les cançons que ha transmès la tradició són la font inesgotable a partir de la qual la inspiració del grup recrea les seves peces, que inclouen jotes, fandangos i pinzellades de ritmes africanats i aflamencats, que es barregen entre sí amb l'antic romanç, i traspuen una alenada de mediterraneitat que arriba al sentiment .
Tal com afirmen els components de S'Albaida, és probable que la cultura mediterrània no existeixi, però els llaços que shan establert al llarg dels segles entre els pobles que envolten aquest mar, fan que el seu regust sigui present en tota la música dels seus territoris, i que múltiples elements, instruments, harmonies i escales, tinguin aquesta especificitat única.

Onades de Menorca

Ella juga a trobar peces blaves i daurades a la sorra imaginària, mentre passa el seu peu estètic i prim, ni curt ni llarg, amunt i avall per la sorra real de la platja de Sant Tomàs. El ventet suau i càlid d'aquesta primavera que ens bressola li fa volar els cabells clars entre les espatlles i la cara, i amaga de tant en tant els dos ulls verds grisos que il·luminen el seu rostre com si de dos sols paral·lels es tractés.
I la seva mirada dolça es perd en l'horitzó, perquè potser mira de buscar-hi algun senyal per reordenar de nou les prioritats que d'ella mateixa se'n desprenen. Els pits impresos a l’arena deixen dues cavitats gairebé perfectes, com si fossin dunes del desert. A hores d'ara encara ha de lliurar treballs de la facultat que encara no ha fet i que ja hauria d'haver donat ja fa dies. Les lectures obligatòries. Les flors grogues i blanques. La moral i la moralina, tot junt. Rebolca el seu cos bru de dalt a baix a la franja on l’aigua i l’arena s’intercalen. Li agrada veure com les onades plenes d'aquest blau mediterrani de fons de sorra blanca, desfan l’escultura que acaba de dibuixar amb els dits del peu o de les mans. Li agrada sentir bategar l’aigua contra el seu cos de pell colrada, tersa i brillant. Despentinar-se i quedar-se immòbil al costat del límit de l'onada mentre aquesta la sobrepassa pel damunt, com si fos una barca abandonada a la sort de la força del gran blau, encallada a la platja. Li agrada posar-se flors grogues i blanques als cabells fins i llargs, i pintar-se els pits tersos amb henna i altres colors. L'encisa mirar de lluny alguna cosa, el vaixell que es veu passar lentament a l'horitzó potser, i fer veure que l'agafa entre els dos dits polze i índex, mentre el mira i tanca un ull. Recorda que la felicitat té a veure amb algunes d'aquestes coses. Amb aquesta pau d’aire d’illa, d’unicorn, de caiguda inacabable en la immobilitat.

Quines coses passen! La realitat supera la ficció...

Laments lamentables

Les paradoxes sovint són a peu d’escala. D’una escala de qualsevol casa de qualsevol ciutat o poble de la nostra geografia. I l’abús d’algunes persones en emprar les lacres socials més esteses i abominables, com ara els maltractaments domèstics, es posen de manifest, moltes vegades, en exemples com el que cito en aquest relat curt. Aquesta vindria a ser la conversa entre un matrimoni aparentment feliç en la seva vida qüotidiana, el dia en que ella decideix acabar “la felicitat avorrida de la llarga convivència”. En aquest exemple òbviament hi poso més pa que formatge, com sol dir l’amic i mestre Puyal a les retransmissions del futbol a Catalunya Ràdio. Però el cert és que l’aproximació a la realitat de la història, malgrat la seva brevetat per raons òbvies, és del tot versemblant, malgrat que en aquest cas és ficció literària i que utilitzo el meu nom propi per donar vida al personatge del marit, que, casualment és periodista.

-Hola, estimada...

-Hola, Santi.

-Com ha anat el dia bonica?

-Ha anat, que ja és molt.

-Et noto tensa, què et passa?

-Hem de parlar molt seriosament Santi.

-Què passa? Què tens ara?

-Estic farta.

-Farta? De què?

-Ja no t’estimo Santi.

-Què? Què dius ara?

-No sento res per tu, de veritat. T’he avorrit.

-Però què t’he fet?

-Què has fet? Et passes el dia treballant, i quan arribes encara endreces la casa i poses la roba a rentar, i entres a la cuina a fer el sopar...

-I què vols que faci, si tu no ho has pogut fer? Bé hem de menjar i anar nets oi? I pel que fa a la feina, hem de viure i pagar, no?

-Sí, però quan arribes encara et poses les notícies de la tele, i només estàs pendent del què passa al món, i ja estic cansada que no em facis ni cas.

-Jo t’estimo bonica, de veritat, però sóc periodista i he d’estar al corrent de l’actualitat....-Dius que m’estimes però em maltractes.

-Que et maltracto?

-Sí, psicològicament. Fas un munt de coses teves cada dia i a mi em deixes de banda.

-Doncs digues-me tot el que penses que he de millorar.

-És igual, no cal, no val la pena.

-És igual? No val la pena? Però què dius?

-Sí. És igual. Ja n’estic cansada i farta de tu i de les teves perfeccions en tot. Jo no sóc feliç.

-Com que no ets feliç? Jo estic per tu i per ningú més....i faig la feina de casa perquè no et cansis, i al damunt quan et vull fer l’amor em dius que no et ve de gust, que estàs cansada o que tens mal de cap. Què faig malament?

-Res Santi, no cal donar-hi més voltes ni capficar-s’hi més.

-M’estàs dient que no hi ha res a fer?

-Ho sento, Santi

-Em vols deixar doncs?

-Exactament Santi.

-I el nen?

-Te’l deixaré veure de tant en tant.

-Que me’l deixaràs veure?

-No facis un drama de tot això, que no n’hi ha per tant. Hi ha moltes parelles que se separen cada dia. Les coses s’acaben Santi, i no intentis fer servir el nen per a entendrir-me i fer que canviï d’opinió. Ja ho he decidit.

-No és això bonica. És que tu ja dónes per suposat que el nen te’l quedes tu.

-Qualsevol jutge em donarà la custòdia a mi; sóc la mare; o sigui que no em portis problemes o acabarà per no conèixer-te ni saber quina cara tens.

-No em puc creure el que m’estàs dient. Però si ens acabem de comprar una casa a Menorca, i un cotxe nou, i l’altre dia vam cel·lebrar el nostre quart aniversari de casament i estàvem força bé...

-No siguis manipulador Santi. Ja n’estic farta que em facis sentir culpable.

-Culpable? De què?

-I que em maltractis, ja t’ho he dit.

-Que et maltracti amor?

-No cridis ni t’esvalotis, que et denuncio eh!

-Que no m’esvaloti? Però no sents què em dius?

-I ara per què plores, Santi?

-Què vols? Que rigu amb el que acabes de decidir unilateralment?

-No aconseguiràs res amb les teves llàgrimes de cocodril. Ja ho he decidit

-No tens dret a prendre’m el nen. És el meu fill...

-Tu vigila i no posis problemes a la separació, que si no t’asseguro que el veuràs quan ja sigui gran.

-Déu meu! I quan marxes...?

-Quan marxo dius? Quin il·lús estàs fet Santi. Marxes tu!

-Jo?

-És clar!

-I on he d’anar?

-Ja et buscaràs algun lloc...comparteix pis o lloga una habitació.

-Però si ets tu qui es vol separar, i aquest pis era dels meus pares?

-Sí, però jo em quedo el nen, i a més també em quedo el cotxe per portar-lo a la guarderia, i la casa de Menorca per anar a passar les vacances, o és que no t’estimes el teu fill?

-El nen me’l vull quedar jo...

-Sí? Doncs ves i digues-li al jutge! Maltractador, pocavergonya!

-I quan vols que marxi.

-Si pot ser, abans de final de mes.

-Per què tan aviat? Només queden quatre dies i no tinc temps de res

-Ve un amic...

-Ah! o sigui que em deixes per un altre...és això el que passa oi?

-No siguis manipulador Santi, tots els periodistes sou iguals... has estat tu qui m’ha empès a aquesta situació.

Que els valencians també parlen català és un fet (publicat a Es Diari, a Girona Notícies i a Opinió Nacional el dia 4 de maig de 2008)

El valencià i el català, una mateixa llengua
Santi Capellera i Rabassó*periodista

La secció lexicogràfica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua va aprovar una definició de valencià per al Diccionari Normatiu Valencià, que referma que es tracta d’una llengua que té dues denominacions: valencià i català. El nom valencià és el que s’ha usat històricament per designar la llengua catalana en el territori del País Valencià, o de la denominada en l'actualitat Comunitat Valenciana, i el nom català és utilitzat al Principat de Catalunya i a les Illes Balears. Es tracta doncs del mateix idioma amb dues denominacions distintes. Però mai (tal com els secessionistes lingüístics, influits generalment per posicions polítiques de caire espanyolista radical han intentat fer veure al llarg dels temps), i malgrat tenir aquestes dues denominacions, ha estat una llengua distinta.
En el cas de les Illes Balears això ja queda molt ben definit en l'Estatut d'Autonomia Balear, perquè resa exactament que la llengua propia i oficial, conjuntament amb l'espanyola, a tota la comunitat és el català. Per la qual cosa en aquest apartat sobra cap mena de comentari al respecte. Malgrat això voldria incidir en que les denominacions mallorquí, menorquí i eivissenc no són de cap manera errors de denominació de caire popular, tal com alguns creuen, ni tampoc llengües distintes de la catalana, sinó que es tracta de subdialectes del català central que el Diccionari de la Llengua Catalana contempla de manera oficial, òbviament, i que respecta per la seva vivesa alls territoris esmentats. Aquestes doncs, són formes territorials d'ús del català, anomenats subdialectes, tal com ho són el lleidatà, l'empordanès, el fragatí, el xipella, l'alguerès o el rossellonès, per posar-ne alguns exemples ben vius.
Tot i que també s'ha anomenat i s'anomena català en certs àmbits, en terres valencianes fa segles que la manera més comuna i més estesa de designar la llengua que s'hi parla és dir-ne valencià. És amb aquest nom que consta a l'Estatut d'Autonomia del 1982, tot i que això no exclou que les Corts Valencianes, al preàmbul de la llei de creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (1998), reconeguin que els parlars balears, valencians i catalans formen part d'un mateix "sistema lingüístic". I així ho expressa de manera molt clara la mateixa Acadèmia Valenciana de la Llengua "El valencià, idioma històric i propi de la Comunitat Valenciana, forma part del sistema lingüístic que els corresponents Estatuts d'autonomia dels territoris hispànics de l'antiga Corona d'Aragó reconeixen com a llengua pròpia". Aquesta és la forma en que s'explicita i això s'explicita en el preàmbul de la Llei 7/1998, de 16 de setembre, de la Generalitat Valenciana, de Creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua.
D'una lectura estricta dels estatuts d'autonomia espanyols se'n deduiria que a Espanya hi ha cinc llengües cooficials. Els estatuts català i balear estipulen que el català és llengua cooficial a Catalunya i a les Balears, respectivament, tal com dic més amunt, mentre que l'estatut valencià (article 7) fa el mateix amb el valencià. Cap dels estatuts però i paradoxalment, fa referència al fet que aquestes denominacions es refereixen a una mateixa llengua, amb les variants territorials corresponents. La qual cosa ja té un significat i un origen en el que caldria especular, per saber per quin motiu això no es diu, ni consta el els textos legals autonòmics.
És per aquest motiu que, de vegades, quan l'estat ha apostat pel plurilingüisme, ha permès que hi hagi una versió catalana i una versió valenciana diferenciades dels mateixos documents (per exemple, la traducció separada d'una part del BOE al català i al valencià o, més recentment, la traducció de la Constitució Europea a les diverses llengües oficials), o bé que determinades publicacions enumerin les cinc llengües cooficials a Espanya, sense fer cap referència al fet que català i valencià són dues maneres diferents d'anomenar la mateixa llengua. A nivell científic o acadèmic, tal com ara l'Acadèmia Valenciana de la Llengua posa ineluctablement de manifest, ningú no dubta de la unitat de la llengua. El problema de la denominació és merament polític i s'arrossega des del moment que determinats grups polítics i socials –sobretot valencians i procedents del denominat blaverisme que també s'ha intentat instaurar a les Illes sense èxit per sort per la nostra llengua pròpia i comuna– han volgut fer un ús polític i partidista de la denominació idiomàtica. Per resoldre aquest atzucac, des de certs sectors (acadèmics, culturals i cívics) s'ha propugnat una denominació integradora de la llengua a efectes supraautonòmics: català/valencià (o valencià/català), que si prospera pot posar punt final a aquest desroposit d'uns sectors interessats bàsicament, a fer desapareixer la llengua catalana i a que sigui sistemàticament substituïda per l'altra, oficial a tot l'estat.
Aquesta decisió hauria de ser consensuada al màxim nivell entre els governs balear, valencià i català i hauria de ser acceptada per les Corts a Madrid. L'acord huria de comptar amb l'assessorament i la cooperació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, l'Institut d'Estudis Catalans i la Universitat de les Illes Balears, els organismes que, d'acord amb els estatuts respectius o la legislació posterior, tenen competència en matèria de llengua. La cooperació entre aquestes institucions té la màxima importància, i és d'un significat primordial per tal de tancar, no solament aquest acord interterritorial, sinó d'altres que puguin venir a la llarga, encara que cal remarcar que a instàncies del mateix estat, en el redactat dels corresponents estatuts, ja va quedar clar i encara hi queda que la federació de territoris autonòmics queda expressament prohibida de facto, ja que aquest fet podria propiciar altres acords, i no precisament lingüístics. Heus aquí doncs també, la por dels legisladors i dels polítics, sobretot de la capital de l'estat, de la associació interterritorial d'aquests Antics Territoris de la Corona d'Aragó, nom eufemístic amb que alguns anomenen els Països Catalans, i que altres no tenen cap problema en mencionar clarament, que per això a la Vinya del Senyor hi ha de tot, i als mercats s'hi ven tota mena de gènere.
En un article periodístic no s'hi pot resumir un assaig sencer sobre una qüestió, però voldria deixar clar la importància del no trencament de la unitat lingüística del català, que és cabdal. Si anem cap a un model de dues llengües ("català" i "valencià"), no només es multiplicaran els costos del plurilingüisme sinó que es fragmentarà el mercat potencial dels parlants de català/valencià (amb repercussions en l'àmbit editorial, de mitjans de comunicació, etiquetatge, i altres) i les demandes lingüístiques de catalans i valencians a nivell estatal i europeu quedaran igualment dividides: en lloc de parlar d'un col·lectiu de més de 7 milions de parlants i prop de 12 milions d'habitants en els territoris en què el català/valencià és oficial, parlaríem de col·lectius de pocs milions de parlants fragmentats per comunitats autònomes, la qual cosa afebliria indubtablement qualsevol demanda lingüística o intent de redreçament, recuperació o normalització de la llengua, incloent-hi l'abast de l'oficialitat tant a l'Estat com a la Unió Europea, i proporcionaria la satisfacció política i ideològica dels sectors anticatalanistes. El divideix i venceràs per dir-ho ras i curt vaja. A aquestes conseqüències hauríem d'afegir-ne d'altres, com ara la pèrdua d'utilitat entre els parlants que la tenen per oficial, pel fet que es reduirà el seu àmbit d'ús (laboral, cultural, social, emocional); la pèrdua de prestigi entre els nous ciutadans arribats d'altres països, que percebrien una feblesa política i social per no haver sabut resoldre el tema de la unitat de la llengua; ressentiment i divisió entre comunitats, i tota una sèrie de conseqüències nefastes per l'evolució i el creixement de la nostra societat lingüística, que també inclou l'ambit cultural. Com a periodista i copartícep social d'aquesta realitat lingüsítica que és la dels territoris de parla catalana, demanaria als responsables polítics corresponents, que tanquin acords com més aviat millor, i que parlin i arribin a un consens satisfactori en un tema que ens afecta molt directament a tots els catalanoparlans, valencians inclosos òbviament, siguem o no usuaris habituals de la nostra llengua. Cal fer servir el sentit comú, el diàleg i la responsabilitat, la visió a llarg termini i no els interessos particulars que només s'ensumen fins a la cantonada. Cal estar disposats a fer concessions per trobar allò que ens uneix en lloc d'explotar allò que ens separa i que és susceptible de crear enfrontaments estèrils en tots els camps. Tenim un repte al davant nostre i l'hem d'assumir, perquè davant els atacs i les pressions de certs sectors del secessionisme lingüístic, que de fet són pocs però que sovint fan molt soroll, impedir la fragmentació de la nostra llengua és una qüestió d'ara o mai. Perquè d'aquí a molt poc temps potser ens trobarem amb una llengua dividida que a la llarga no servirà ni per uns ni per altres, i desapareixerà com a llengua viva.