dimecres, 26 de setembre del 2007

El PP va inaugurar un metro ple de deficiències (publicat al "Menorca Diari Insular" el dia 26 de setembre de 2007)

El metro “amfibi” de Jaume Matas
Santi Capellera i Rabassó*periodista

El metro de Palma, projecte estrella de l’anterior executiu balear, ha resuiltat ser una obra sense cap previsió, feta a cuita corrent, i que ha fet figa a la primera pluja una mica copiosa que ha caigut a Ciutat.
Aquesta magna obra, té les mancances que hi solen haver als projectes acabats abans d’hora, i sobretot als que es fan amb les presses de rigor, just abans de les eleccions de torn. La poca seguretat del projecte l’ha posat en evidència, cosa la qual repercutirà, sense cap mena de dubte, amb molts centenars de milers d’euros en negatiu a l’erari públic, o el que és el mateix, a la butxaca de tots i cadascun dels ciutadans de les Illes.
L’executiu Matas va voler donar un cop d’efecte electoral amb la inauguració precipitada d’aquest metro, i no va tenir en compte els informes dels tècnics i les recomanacions d’aquests en diversos aspectes, sobretot en els de seguretat. Ara l’altre govern entrant ho exposa a la llum amb tot luxe de detalls, i això encara deixa més en evidència la gestió de l’anterior gabinet del PP. Les proves dels darrers fets esdevinguts posen en qüestió la seguretat dels usuaris, i ensenyen amb llum i taquígrafs les greus deficiències estructurals i les mancances que pateixen aquestes instal·lacions ferroviàries.
I és clar, ara l’executiu d’Antich s’hi abona per activa i per passiva, i argumenta raonablement, perquè es remet a les proves. “Això ja es veia venir, perquè amb les presses i el voler guanyar les eleccions...” i moltes coses semblants són les que, ara per ara, es poden sentir al carrer, des de la vox populi. I no sense raó, que és el més trist, sobretot pels que ja es veien governant i decidint, i ara han de fer d’oposició.
La millor notícia és que el Govern balear hagi decidit tancar el funcionament del metro de manera indefinida, sense que hi hagi hagut cap desgràcia personal, ja que vistes les imatges de l’aigua ocupant andanes i vies, qualsevol accident massiu hagués pogut passar molt fàcilment. L’estació de Son Fuster Vell va ser la més afectada, ja que en pocs minuts va estar inundada amb quasi dos metres d’aigua, mentre les bombes instal·lades per a buidar-la no donaven a l’abast i es veien impotents davant l’allau hídrica, que es va ajuntar amb els residus fecals provinents de la xarxa de clavegueram que també sobreeixia. I tot això va passar malgrat que, al cap de pocs dies d’inaugurar-se les línies, i amb només una pluja de 25 litres per m2, ja hi va haver una gran inundació a l’estació de Son Sardina, i també l’estació, per la seva profunditat, va servir de claveguera central. Eren moments de canvi polític, i al cap de pocs dies Jaume Matas abandonava el Govern i la política, i també les instal·lacions del metro.
Ara els usuaris es veuran perjudicats, i l’Administració també. Els uns hauran de canviar d’habits de transport, i els altres no tindran més remei que destinar una partida pressupostària afegida per reparar aquests despropòsits.
Definitivament a Jaume Matas li van crèixer els nans a tort i a dret. I els ara seus successors polítics ja aprofiten –com és molt normal- la pilota desinflada per fer més llenya encara de l’àrbre caigut. De fet Matas no va tenir gaire sort en el seu mandat. El cas Andratx i la piscina de la Costa dels Pins el van dinamitar de per se. I per un polític com ell això van ser falles de principiant que no s’hauria hagut de permetre, més si volia –com volia- esdevenir la nova cara –neta i més interiorment democràtica- d’un nou Partit Popular a nivell estatal. Altra cosa és que ho pogués evitar, ja que a la nomenclatura no li interessava de cap manera la segona cosa, i potser tampoc no va voler evitar la primera per així tallar d’arrel la segona. Però ell també hi va aportar alguna cosa personal, tot sigui dit. Quan Matas era ministre de Medi Ambient no va aparèixer pel lloc dels fets del Prestige, cosa que li va suposar les lògiques crítiques de la població, i una erosió política important. I quan ha estat president d’aquest país tampoc no ha donat prou la cara ni ha afrontat molts dels seus grans problemes com calia, començant per la política lingüística i la identitat dels ciutadans illencs i acabant per l’amiguisme dels més aviat poc amics. Lògicament, això propicia que qualsevol altra opció política que s’interessi quotidianament per les inquietuts ciutadanes pugi en vots i escons, i acabi guanyant terreny i, com ara, manant. Perquè resultar elegit és governar i estar al servei de tots, dels que t’han votat i dels que no. Malgrat tot però, es pot concloue que –tret d’aquest nyap del metro de Palma i altres fets impresentables com els esmentats abans- ni el govern de Matas era tan dolent, ni el del pacte ha pogut demostrar encara res en cap aspecte –excepte en les crítiques que té un excel·lent-, pel poc temps que ha tingut. Però el que és segur és que sempre, cadascú recull el que sembra, i el metro de Ciutat ha resultat ser la millor collita de Matas, i de moment també la millor d’Antich, encara que per raons ben diferents.

diumenge, 23 de setembre del 2007

Els EUA no són democràtics ni en el tracte als seus ciutadans (publicat al "Menorca Diari Insular" el 23 de setembre de 2007)

Imatges d’Amèrica i records de Barcelona
Santi Capellera i Rabassó*periodista

La policia de l'estat de Florida va fer servir pistoles elèctriques per detenir el passat dia 17 un estudiant universitari. Sis policies van reduir el jove amb descàrregues elèctriques davant de l'astorament de la resta de companys. La raó de la detenció és que l'estudiant es va excedir en les seves preguntes al senador i excandidat a la presidència nord-americana, John Kerry. El jove li va demanar per què va acceptar la manipulació de les eleccions del 2004, que van donar la victòria a George Bush, i en fer-li dues preguntes més va ser reduit brutalment. Tot i que Kerry va voler respondre, la policia va actuar amb contundència davant de la provocació del jove, que va ser alliberat l’endemà al matí amb càrrecs.
El president de la Universitat de Florida, Bernard Machen, va exigir a les autoritats estatals a investigació independent sobre l’actuació de la policia contra aquest estudiant que va “qüestionar i interpelar repetidament”, segons la policia, l’ex candidat presidencial John Kerry. Andrew Mayer va ser detingut per sis policies, arrossegat fora de la sala on es celebrava l’event i paralitzat amb una pistola elèctrica mentre exigia cridant que el deixessin anar, segons que es pot veure en els vídeos de You Tube penjats a internet.
Malgrat que en una roda de premsa Machen va qualificar l’incident de “pesarós” i va afirmar que dos dels policies que havien participat en la detenció havien estat retirats “temporalment” del servei, les imatges que es poden veure al vídeo parlen per si soles. Al meu entendre no és cap incident “pesarós”, sinó un abús brutal de la força amb la qual, dissortadament, la policia dels EUA actua normalment i a la que ja ens té acostumats a tots plegats, per la munió d’imatges que ens arriben d’aquelles latituds. Com ara, després de molts d’aquests fets, les declaracions de responsables i dirigents de l’administració nord-americana solen ser molt eufemístiques i apaivagadores, casualment sempre a favor dels maltractadors.
“Estem compromesos en preservar un ambient segur per a l’intercanvi d’idees, i un incident com aquest és pesarós per a nosaltres” va dir el president acadèmic. Pesarós és un clar eufemisme, sobretot quan es comprova que, l’estudiant només feia preguntes i ni tan sols es va moure del seu lloc. Pesarós és un clar eufemisme quan es veu que per preguntar en públic t’apliquen una descàrrega elèctrica de 30.000 volts. Dir pesarós resulta senzillament impresentable quan se senten els crits de dolor del noi abans de pedre el coneixement. Incident pesarós, va dir!
L’altre qualificatiu, també eufemístic va ser el que va utilitzar Benjamin Dictor, representant dels estudiants de la Universidad de Florida. Aquest va qualificar l’actuació de la policia d’“asalt contra la raó”. Què atrevit! Sort que després, en un missatge als mitjans de comunicació, encara va “exigir” que es presentin càrrecs contra els policies, que es retirin els càrrecs contra Mayer, i que s’eliminin les pistoles elèctriques del campus. Caramb, això sí que és valentia.
Sincerament fa riure, o més aviat plorar. Que una societat que gasta milers de milions de dòlars en matxacar iraquians i altres ciutadans del món; que inverteix quantitats incommensurables en programes com la Guerra de les Galaxies i altres joguines bèliques semblants, i així tot un seguit de desproposits inteminables, no disposi de seguretat social pública i tingui els carrers de les seves grans urbes plens d’indigents, ni respecti els drets humans, tal com es pot comprovar dia a dia en múltiples facetes, resulta de facto tot un desproposit. És la societat de la falsedat, de la falsa moral i del patrioterisme barat que amb la bandera de les barres i estrelles ho simbolitza i idealitza tot, i la resta sembla ser que és igual. És la societat dels enganys globals i permanents, i de la poca profunditat humana que, tard o d’hora, rebentarà per algun lloc o altre sense remei.
Les imatges que circulen per internet mostren Mayer quan intenta escapolir-se dels policies, que l’aixequen en pes i el tiren a terra, mentre Kerry intenta o pretén, millor dit, calmar la situació i assegura que respondrà les preguntes del jove, que segons van esgrimir els policies de forma absolutament arbitraria, no eren “convenients”. L’estudiant va cometre la “desfatxatesa” de preguntar Kerry per quin motiu el Congrés no inicia un judici polític al president George W. Bush per les seves accions en el panorama internacional, a més de també preguntar-li si tant ell com el president nord-americà pertanyien a la secta secreta “Skull and Bones” (crani i ossos) a la Universidad de Yale, a Connecticut, norest. Tot un crim.
Malgrat que potser les preguntes posaven en qüestió directament l’orador i el president del país, eren simplement preguntes i caldria, en una veritable democràcia, haver-les deixat fer. En tot cas, el preguntat podia haver-se acollit al seu dret d’intimitat i no respondre-les, o explicar un conte de fades i punt. El que no es podia donar de cap manera era que per fer preguntes, en una universitat pública, la policia deixés fora de combat l’interpelador, perquè aquí la paraula democràcia cau de facto.
Als Estats Units hi ha molta gent que accepta aquesta mena d’actuacions, i de fet no els importa que es donin. A altres sí. Mai no s’informa els detinguts del motiu de l’arrest. L’estudiant va espetar diverses vegades que sortiria del lloc per si mateix sense necessitat de violencia. La policia no li va fer cas. Cal reiterar que aquest no és un delinquent, no és un assassí, ni un violador, ni tenia cap arma per disparar Kerry, tampoc no tenia una actitud hostil cap a ell, i “ni tan sols era negre”. Simplemente donava la seva opinió i feia preguntes a un orador. Penós. M’adono que el millor que m’ha pogut passar en arribar a aquest món és no haver-ho fet ara, ni als EUA, malgrat que aquestes decimonòniques imatges em recorden molts dies “grisos” que vaig viure al campus de la Universitat Autònoma de Barcelona, cap al final dels anys setanta, i no cal afegir res més.

dijous, 20 de setembre del 2007

El partit de Joan Triay ja comparteix govern amb el PP (publicat al "Menorca Diari Insular" el dia 20 de setembre de 2007

UPCM ja mana a l’Ajuntament de Ciutadella
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Joan Triay ha aconseguit la seva fita política: poder tenir veu i vot decisoris i ser soci de l’equip de govern municipal de Ciutadella en aquesta legislatura. Ho farà amb dedicació total, tindrà responsabilitats a la regidoria de Governació i ostentarà la tercera Tinència d’Alcaldia, amb inclosió de les àrees de Personal i Disciplina Governativa. El líder d’UPCM es consolida d’aquesta manera com a cap visible d’una, tot just emergent formació, a la qual fa quatre dies ningú del món polític municipal hagués fet confiança de cap mena.
No sóc del partit de Triay, ni sento cap simpatia per algunes de les idees que té o ha tingut en el passat, ja que més aviat sóc de l’òrbita nacionalista catalana i encara voto a les urnes de la Ciutat Comtal, però vull deixar clar que, com a analista polític i com a observador semàntic de la realitat, i tal com esmentava en un article d’aquesta mateixa secció el dia 13 d’agost passat, la serietat política de Joan Triay, demostrada ja en pocs plens municipals, l’ha portat a la consecució de la seva inquietut actual: el servei honest al poble de Ciutadella. I ho escric cregut perquè, malgrat que siguem de diferent corda, una cosa no treu l’altra, i això és el que veig. El meu punt de vista doncs, és que per a Triay manar no és la fi, sinó senzillament el mitjà i el vehicle per aconseguir posar moltes coses al seu lloc, tal com molt honestament va prometre als electors en el seu programa dels passats comicis del mes de maig.
Ara doncs, tindrà l’ocasió de demostrar absolutament, el que des d’una oposició -en minoria minoritària però decisòria- ja ha començat clarament a exercir. Exemples de solidaritat ciutadana com ara la renúncia a la seva plaça d’aparcament municipal com a regidor, demostren el sentit social i públic d’aquest, fins fa poc empleat d’una entitat d’estalvi. Potser aquesta seva professió, la d’intentar rendibilitzar al màxim els diners aliens, té a veure amb la seva vocació política i de servei públic que ara aireja sense cap por. D’altra banda i arran d’aquesta renúncia, s’ha esdevingut la votació d'una esmena presentada per ell mateix, que amb els vots favorables de la resta de l’oposició i amb l’abstenció del PP, ha aconseguit l’eliminació d’aquest privilegi d’aparcament públic gratuït de que fins ara gaudien els regidors de l’equip de govern municipal.
Això, i les afirmacions del regidor d’UPCM de condemnar clarament la discriminació d’alguns treballadors del comú per raons polítiques o sindicals, desemboca en una molt bona relació amb l’oposició socialista encapçalada per Joan Gorrias, i també amb la del PSM de Maite Salord, cosa la qual ja es va poder notar en els primers contactes que van tenir amb Triay per formar govern, i amb els comunicats a la premsa on l’absència de desqualificacions va ser la divisa imperant pre i post electoral per mútues parts. Això també situa Triay doncs, dins l’esfera democràtica i de l’acceptació total de les regles del joc polític actuals, de respecte a l’adversari i de deixar les portes obertes a totes les formacions, siguin del caire que siguin, per arribar a acords i pactes beneficiosos per la ciutat, per la qual cosa totes les acusacions de que va ser objecte la formació en campanya -òbviament interessades- de totalitarista, feixista o altres istes poden quedar ben aparcades en el passat ja que, tal com diuen els messetaris “el movimiento se demuestra andando”.
L’equip de govern del PP potser haurà de rectificar profundament en molts dels seus postulats passats i projectes futurs, i haurà de canviar moltes de les decisions municipals que fins ara tenia al seu abast i lliure albir, ja que a l’anterior legislatura el seu soci de govern del PMQ no li va posar gairebé cap pal a les rodes a l’hora de decidir qüestions importants. I segurament se sentirà poc a gust en molts vessants, però és molt possible que a la llarga ho agraeixi. Perquè només en aquesta falta de confrontació i de desqualificacions polítiques que garanteix UPCM i que ha imposat des del primer moment, i sobretot amb el no haver de fer cap mena d’aclariment sobre excessos verbals i declaracions poc meditades, com passava amb l’anterior soci, la cosa ja va més que compensada. A banda que, personalment, crec de manera fefaient que sempre és de bona salut pública que les majories, sobretot les polítiques, no manin del tot i hagin de donar comptes al poble de les seves accions, i en aquest cas els comptes seran, amb tota seguretat, clars i veritables.
Triay doncs, amb la seva habilitat personal i política, a banda de la seva innata capacitat de redacció periodística que li ha reportat uns dividends electorals més que substanciosos, s’ha sabut envoltar d’assessors i de persones molt preparades que l’enriqueixen pertot i en tots els camps i nivells, per la qual cosa no coixeja, ni és probable que ho faci perquè és massa llest, massa fred i massa previsor. I aquesta ha estat una de les rèmores que precisament ha tingut el Partit Popular, potser per la seva excessiva confiança i messianisme, coses les quals segons la meva anàlisi, l’han portat a aquestes escissions que comporten una erosió molt important en el pla polític. I això, tard o d’hora es paga. En aquest sentit, el líder de UPCM ha demostrat de facto i fins aquest moment que, a banda de ser un gran i pacient negociador, té vocació de sevei públic, genera confiança a l’oposició per la seva serietat política, i no resulta gens sospitós de voler-se lucrar personalment a través del privilegiat lloc de comandament polític municipal que ocuparà. En el vessant econòmic comença per complir una de les seves promeses electorals: la rebaixa de tots els sous no funcionarials en un 20%, i això inclou el seu que es veu minvat envers el que percebia a l’entitat d’estalvi on treballava en més de sis mil euros anuals, per la qual cosa aquesta renúncia ja demostra sobradament l’interès i l’estima personal del regidor pel poble de Ciutadella. Malgrat tot sembla ser que hi ha hagut sectors de la ciutadania que no ho han entès bé, i han confós equivocadament que “la rebaixa feta als regidors populars era perquè Triay pogués percebre el seus dividends”. De fet cal aclarir que la cosa no és així de cap manera, ja que el regidor del PMQ, Llorenç Casasnovas, també cobrava –i ara no hi és- i ho feia en el 100% de l’import dels honoraris establerts, i Triay només l’ha substituit en la plaça, això sí, rebaixant-se el sou un 20% com tothom. És un fet, doncs, que per tot l’exposat el regidor d’UPCM entra a l’equip de govern amb molt bon peu, imbuit d’aquesta clau d’austeritat administrativa i del consens polític que tanta falta fa arreu, i molt especialment a Ciutadella.
Tinc la impressió, i el meu olfacte periodístic així m’ho comfirma, que el quasi miler de vots que UPCM va obtenir en les passades eleccions, es multipicaran com els pans i els peixos, perquè tal com ja afirmava en el meu article de referència del passat agost, s’ha esvaït en general aquella impressió que UPCM havia de ser un partit falangista i quasi paramilitar, ja que actualment la majoria de ciutadellencs i menorquins comparteixen la creença més estesa: que Triay ha obtingut una acta de regidor perquè és un bon polític, a banda d’un bon ciutadà i un adversari noble per l’oposició. Un home que segurament amb les seves determinacions farà molt de bé a l’Ajuntament de Ponent, perquè, segurament, actuarà més com el president d’un Parlament de tots que com el soci d’un govern de pocs.

dilluns, 17 de setembre del 2007

La problemàtica de la vellesa no hauria d'existir (publicat al "Menorca Diari Insular" el 17 de setembre de 2007)

Fer-se vell no hauria de preocupar ningú
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Arreu es parla de les greus conseqüències que es poden esdevenir en relació a l’envelliment de la població, i al que això comporta per als sistemes sanitaris i d’atenció social, per a les pensions i, en general, es pinta el món futur com un escenari crepuscular ple de gent gran i sense la plena capacitat per tirar endavant el munt de meravelles que la tecnologia ens està prometent. Aquesta situació es presenta arreu i, per a molts, com un problema. Aquest quadre lliga molt bé, a més, amb les visions catastrofistes i, en molts casos, apocalíptiques, que a principis d’aquest segle tenen tant predicament.
Després d’analitzar la situació molt detingudament, i estudiar diversos informes emesos per organismes internacionals al respecte, crec que la realitat és ben diferent. Per primera vegada a la història la humanitat té al seu abast la possibilitat d’acabar amb l’escàndol de la pobresa, gràcies a la immensa creació de riquesa dels darrers anys i a la que pot crear en el futur més immediat, fins i tot malgrat els greus problemes de la seva distribució. Per primera vegada hi ha la possibilitat d’humanitzar molt més la feina, reduint fins a la marginalitat les feines que necessitin força física i substituint tota la feina pel treball creatiu. Per primera vegada tenim les eines per fer augmentar de tal manera la productivitat –el motor de la riquesa– per poder modificar de forma substancial la nostra jornada laboral. I per primera vegada la persona humana pot gaudir molt més temps del seu dret principal, el dret a la vida. Aquest fet és una conquesta formidable. Crec doncs, que l’envelliment és el resultat d’un èxit de tots aquests items anteriors.
Els problemes no vénen d’aquest èxit. Potser han vingut i vénen de la seva imprevisió. I també, i cal dir-ho sense embuts, de la discriminació que pateix la gent gran, perquè tot just haver complert la cinquentena, ja m’adono que no sóc tractat –en l’aspecte laboral per exemple- com fa deu o quinze anys, i encara puc donar gràcies que el meu segment professional considera els més grans com els més saberuts i hàbils, però tot i així també es nota.
Malgrat que els demògrafs i els estadístics ens anaven avisant sobre les creixents baixes taxes de fertilitat i les creixents baixes taxes de mortalitat. Malgrat que era clarament constatable que cada cop més la gent arribava a edats més avançades i en molt millors condicions. Malgrat tot això s’anava avançant l’edat de jubilació, s’afavoria les jubilacions anticipades, es considera “bona pràctica” empresarial fer fora els treballadors grans, s’accepta com a regla general que les persones grans no s’adapten a les noves tecnologies, que l’experiència, en temps de canvi, no té cap valor, que, a més, son més cars, etc.
No estem preparats per a aquest canvi. Bé, tampoc no ho estem gaire per al gran canvi –la revolució del coneixement–, però almenys en aquest molts l’han reconegut, s’hi han adaptat i, fins i tot, n’han tret profit, tot i que milions de persones en el món que ja hi viuen immersos encara no en són conscients. Penso que potser la primera cosa que cal és un canvi d’enfocament. La vida ha deixat de ser una cursa marcada per etapes. No hi una edat per formar-se, una altra per treballar i una altra per gaudir de la jubilació. En l’edat del coneixement, formació i treball són la mateixa cosa. Només és una qüestió de grau. El temps de treball s’haurà d’organitzar de manera radicalment diferent, tant pel que fa a la jornada diària com al llarg de la vida. A mesura que passin els anys, segons la capacitat de la persona, aquesta podrà anar reduint la seva jornada progressivament. I aleshores les jubilacions seran “a la carta”, amb una garantia mínima per a tothom per evitar situacions de marginalitat o pobresa, perquè els sistemes de pensions actuals no estan dissenyats per fer front a una situació com la que s’albira. Naturalment, les persones amb incapacitats o dependents han de continuar tenint els seus sistemes de protecció propis. En alguns d’aquests informes als que he accedit, es fa referència al suport que els familiars fan avui i a l’esforç més gran que hauran de fer dintre del període objecte de l’estudi. En una paraula: la societat del futur immediat sense la família no és sostenible.
I no oblidem la discriminació. Aquest és un factor que ha fet molt mal i que ha ajudat a presentar la gent gran com una rèmora dins el món laboral, com una càrrega per a les famílies i com una mena de paràsit social. En primer lloc, cal dir que avui una persona de setanta anys i més pot estar en tan bones condicions mentals i físiques com una persona de seixanta fa vint anys. És a dir, en pujar el llistó de l’edat ha pujat en “tot”. Naturalment depèn de les circumstàncies de cadascú i del tipus de feina que hagi de fer o faci. Després, i tal com dic abans citant el món del periodisme –encara que en molts altres sectors passa el mateix-, l’experiència és un element important, no només des del punt de vista professional sinó, i principalment, des del punt de vista de saber reaccionar davant de determinades situacions. Per donar més raonaments vull subratllar que, ara que tants directius i directors s’omplen la boca explicant que “les persones són el més important per a l’empresa”, que és veritat, convé recordar que una obligació dels empresaris és mantenir l’ocupabilitat del treballador per si un dia ha de prescindir dels seus serveis, si més no per aplicació de la “responsabilitat social”. Un altre exemple és que, un treballador format a la pròpia empresa, d’habilitats conegudes, honest i lleial, és un col•laborador inestimable i el seu manteniment té un sentit exemplar. I per acabar l’escala, diré que el mercat de treball immediat estarà marcat també per aquest factor de l’envelliment general i, per tant, sortirà a compte ocupar-se dels de casa.
El món que tenim al davant no és un món fàcil. Mai no ho ha estat. Però la nova gran revolució el fa apassionant, també per a la gent gran. El fet de viure més anys i viure’ls millor ha estat una gran conquesta de la racionalitat científica i de l’esforç humà, per la qual cosa i dins d’aquest context, la societat no pot marginar la gent gran del món laboral, que és el seu eix principal de desenvolupament en tots els camps. Perquè això, a banda de no ser just, representa crear greuges comparatius, i declarar ciutadans de segona als que han contribuit amb tota una vida de servei a aquesta mateixa societat.


diumenge, 16 de setembre del 2007

Des dels àmbits més reaccionaris s'ataca la normalització lingüística (publicat al "Menorca Diari Insular" el 16 de setembre de 2007)

Les llengües cooficials són riquesa per a tothom
Santi Capellera i Rabassó*periodista

El Consejo General del Poder Judicial, amb els vots en contra del vicepresident, Fernando Salinas, i dels vocals Montserrat Comas, Alfons López-Tena i María Ángeles García, havia aprovat l’any 2005 que no calia tenir en compte el coneixement del català en els concursos per proveir plaça de jutge de mercantil a Catalunya. Ara el Tribunal Suprem ha dictat una sentència que obliga a conèixer les llengües cooficials per la provisió de places en aquests països. El recurs a l’acord del Consejo del Poder Judicial el van portar al Suprem l’associació Jueces para la Democracia, que considerava que l’acord pres per la cimera judicial de no considerar preferent les llengües cooficials a les previsions de places de jutges de mercantil no era constitucional. Està pendent la reforma de la Llei orgànica del poder judicial que, d’acord amb l’Estatut, ha d’obligar a precisar l’obligatorietat de coneixement del català per assolir les places de jutge a Catalunya.
Aquests dies estem veient una allau de crítiques a través dels mitjans de comunicació contra l’aplicació de la Llei de Normalització Lingüística per part del Govern balear, sobretot des dels sectors més reaccionaris que confonen oposició política amb la negació cultural i de la llengua pròpia d’aquestes terres. Els que volen aplicar la llei tal com està prevista a l’Estatut –no a l’actual sinó ja a l’anterior, i que el Govern de Jaume Matas no va gosar de posar en pràctica per les reaccions i conseqüències que això li pugués representar electoralment des d’aquests sectors abans esmentats- són sistemàticament titllats de “catalanistes” i d’anti no se sap ben bé què. Com si aplicar una llei aprovada i refrendada per un Parlament i per les Corts de l’Estat fos quelcom anticonstitucional.
Aquest sistema de posar tots els “enemics” dins els mateix sac -portin pistola o presentin lleis per escrit al Parlament- és propi de la impotència de no poder esgrimir ni presentar recursos davant les obvietats com la unitat de la llengua, o de reconèixer que els autòctons balears no en tenien fins fa relativament poc cap altra que el català, ja fos mallorquí, menorquí, eivissenc o formenterer, tal com podria ser tarragoní, gironí, barceloní, empordanès, prioratí, valencià o lleidatà o andorrà. O és que hi algú que afirmi que, per exemple, els castellanoparlants que utilitzen la variant segoviana, la lleonesa, la sevillana, la salamanquesa, l’equatoriana, l’argentina, o la colombiana, parlen diferents llengües? Doncs amb els altres idiomes passa exactament el mateix. El francès del Quebec no és menys francès que el de Bèlgica o el de l’atolò de Mururoa, que és el mateix que es parla a París, a Lió o a Montecarlo, si més no a partir d’unes regles ortogràfiques concretes.
La història lingüística de les illes Balears és, si fa no fa, la mateixa que la de la resta dels països de parla catalana. En tots els casos hi va haver un poble que vivia completament en català. No hi fa res que durant segles, i tal com succeïa a la resta d'Europa, el llatí exercís unes determinades funcions en uns àmbits superiors, ni que des del segle XVI una reduïda elit optés per l'espanyol per a unes determinades parcel.les de producció cultural. Fins a l'època contemporània el català va ser no sols l'única llengua parlada, a la vida privada o als actes públics, com la predicació, sinó que va ser també l'instrument normal i general de comunicació escrita, a la correspondència, als documents notarials, a les actes, als registres de l'activitat artesanal, als llibres d'instrucció i als textos religiosos i d'esplai. Un mite generat pels romàntics del segle passat -el mite de la Decadència- ha confós els termes literaris i sociolingüístics i ha presentat la qüestió lingüística en els segles XVI, XVII i XVIII com un problema de vitalitat de l'idioma. Però la vitalitat de l'idioma, insisteixo, ha estat total i ininterrompuda des dels inicis fins a l'època contemporània.A les illes Balears la generalització de l'espanyol com a llengua escrita data del segle XIX, i el seu ús parlat és pràcticament inexistent abans de 1950. La implantació de l'espanyol va associada a la modernització de la societat i a la construcció de l'Estat nacional, Estat que utilitzarà els seus nous i poderosos recursos -el sistema educatiu i la burocràcia- per afermar el màxim instrument que l'haurà de cohesionar: la llengua nacional espanyola. La instrucció pública, en teoria obligatòria per a tothom des del l857, ensenyarà tota la població a escriure en espanyol i només en espanyol, i ensenyarà que aquesta és la llengua, l'única llengua possible, i això els que passem del mig segle ho sabem perquè ho hem viscut en directe, i jo mateix, per poder saber escriure correctament amb la meva llengua vernacla, vaig haver d’assistir a classes de català durant cinc anys, per assolir un nivell acceptable i poder treballar amb aquest vehicle lingüístic. Així doncs, la majoria de persones de la meva generació, no solament ignoren les normes ortogràfiques correctes del català, sinó que a l’hora d’escriure’s amb la família, pares i maare inclosos, a la qual només parlen en català, ho han de fer en castellà perquè desconeixen com s’articula ortogràficament i amb correcció la seva propia parla. I això no li sembla penós a cap dels que es trenquen les vestimentes perquè el Govern balear vol normalitzar, després de tantes desnormalitzacions, la llengua pròpia.
Els successius governs espanyols, al mateix temps van prohibir tota possible manifestació escrita en català, com succeeix amb la Llei del Notariat (1862), que va posar fi a l'ús del català en els documents notarials. L'educació nacional espanyola va crear, doncs, uns ciutadans que saben que avançar i ser alguna cosa implica el domini de l'espanyol, la llengua “tout court”. Però de moment tot això no és incompatible amb el manteniment del català -dit aleshores dialecte provincial- com a vehicle de comunicació oral normal. El que feia un hom incomplet o inferior no era parlar català , sinó no saber espanyol. Per això a les illes cap classe social, des de l'artistocràcia fins al darrer camperol, no ha deixat mai de parlar català a la vida ordinària, amb coneguts i amb desconeguts, amb superiors i amb inferiors.
Això, tal com dic abans, dura fins al voltant del 1950.A partir d'aquesta data aproximadament comencen a arribar a les illes onades d'immigrants espanyols, cercant una feina que la seva terra els negava i que la nostra els oferia, gràcies a l'explosió del fenomen turístic, que va canviar radicalment el sistema econòmic de les Balears. El fet coincidia amb la persecució per part del règim del general Franco de la llengua catalana, la més salvatge que mai en la història havia tingut lloc. Els primers immigrats s'integraven, però quan la immigració va ser un fet massiu la pràctica totalitat dels espanyols residents a les illes pogueren, i poden, viure-hi perfectament ignorant la llengua del país, talment com si vivissin a la seva terra d'origen.
Els illencs, víctimes d'una educació que els alienava culturalment i lingüísticament, els han parlat sempre en espanyol, i ells -els immigrats o els seus descendents-, tot i ocupar les posicions més baixes de l'escala social, no han tingut mai cap dubte sobre la seva superioritat derivada del fet de parlar la llengua superior. No hi ha hagut, doncs, integració dels immigrats, sinó un fet de signe contrari: la tendència a l'increment d'una massa de població hispanoparlant unilingüe que es pot permetre el luxe de viure ignorant el català. Els fills dels immigrats, tant si són casats amb altres immigrats com amb autòctons, són en general unilingües de parla espanyola, com ho són també els fills d'aquests i els seus néts. Fins i tot una petita minoria de matrimonis autòctons (al voltant d'un deu per cent) identificats amb el projecte lingüístic del franquisme, han parlat als fills en espanyol i els han integrat, doncs, dins la massa creixent dels hispanoparlants. Aquesta massa unilingüe hispanoparlant té unes possibilitats d'implementació que avancen d'una forma més semblant a la progressió geomètrica que a la progressió aritmètica. Com més se sent un individu en minoria dins una col.lectivitat més necessitat i més desig sentirà de ser com la majoria. Globalment, a les Illes els ciutadans catalogats com a hispanoparlants unilingües representen al voltant del trenta per cent de la població, mentre que entre els joves escolars de Palma la xifra ja deu sobrepassar el cinquanta per cent.
És per això que ara aquest nou Govern balear –tal com ho va fer el català en el seu dia sense que hi hagi hagut gairebé cap problema- s’esmerça en posar en pràctica una llei aprovada i aparcada, que és més que necessària per la llengua en una inferioritat de condicions més que evident a les Illes, malgrat que Menorca és un dels llocs on això és nota menys, per la seva sempre tradició de conservació dels valors autòctons. Així doncs, “obligar” els establiments públics de l’àmbit territorial de les Illes Balears a retolar els seus cartells en la llengua pròpia, o a poder atendre/entendre-la, no hauria de sorprendre ningú. Com tampoc no ho hauria de fer el que l’administració responsable fes una defensa aferrissada d’aquest vehícle tan important en la nostra cultura heretada dels avantpassats, i que ara sembla ser que per alguns autòctons no té cap importància, malgrat que, paradoxalment, l’empren oralment gairebé tot el dia pertot i amb tothom. En què quedem doncs?

dimarts, 11 de setembre del 2007

Els electors marroquins no confien en el règim de la seva monarquia (publicat al "Menorca Diari Insular" el dia 11 de setembre de 2007)

Els comicis del Marroc no convencen els electors
Santi Capellera i Rabassó*periodista

B
aixíssima participació en les eleccions generals al Marroc. El govern d’aquell país calcula que només ha votat el 41% de l'electorat. Això significa una davallada d'onze punts respecte als comicis anteriors. Aquestes xifres no fan més que refermar el desinterès de la població a l'hora de votar, un desinterès que té a veure amb la potestat del monarca Mohamed VI de poder nomenar el primer ministre que vulgui, prescindint del resultat dels comicis. Així, podria ser que la victòria dels islamistes moderats del Partit de la Justícia i del Desenvolupament, crítics amb el règim, no els acabi situant al capdavant del govern
Gairebé 15,5 milions de marroquins estaven cridats a les urnes per decidir la composició dels 325 escons de la cambra baixa del Parlament. Finalment, però, no van anar a votar ni la meitat dels electors. El govern del Marroc no ha ofert la xifra oficial de participació, però els càlculs dels observadors donen una participació al voltant del 41% de l'electorat en relació als últims comicis en que hi va participar un 52%.
A banda d’aquest fet, també hi va haver l’anomenada “abstenció forçosa”, que desconec en el cas de Menorca a quina xifra de votants arriba, però pel que fa al Principat van ser 170.000 ciutadans que no van poder exercir el dret al vot, que són els que hi viuen. I tot això perquè la llei del Marroc no deixa votar els marroquins que viuen a l'estranger.
Amb aquesta alta abstenció, segons tots els pronòstics, sembla ser doncs que la victòria final serà pels islamistes moderats del Partit de la Justícia i el Desenvolupament. La pujada d'aquesta formació ha estat espectacular els últims mesos, gràcies a la seva campanya contra el que ells anomenen “els vicis de la vella política”. De fet, els sectors més humils són els principals seguidors d'aquest moviment islamista, que acusa el govern de no haver fet res per als desafavorits. El seu líder, Saad Edine el-Othmani, confia a arribar als 70 escons, davant els 42 que en tenia fins ara. Però passi el que passi, tot dependrà, finalment, del rei Mohamed VI, que té la potestat de nomenar els membres clau de l'executiu i tot indica que tornarà a prescindir dels resultats electorals per nomenar primer ministre un dels seus assessors, i amic personal: l'exministre de l'Interior, Fuad Ali Himma, i aixi van les coses, totes, en aquell país. És cert que hi ha molts detractors del sistema polític que critiquen que Mohamed VI mantingui la concentració de poder. Entre els que han cridat a boicotejar les eleccions hi ha diversos col·lectius berbers o partits d'esquerra radical que, evidentment, no creuen que ni guanyant per majoria absoluta la monarquia permetria que posessin en marxa els seus programes i, sobretot, les seves reivindicacions socials, que en aquell territori són de màxima urgència. Sobretot pel que fa a la imparable fugida dels ciutadans cap a Europa, on hi arriben de manera irregular i sovint no acaben el viatge, tot això amb la vista grossa del règim del monarca alauita, que fa veure que desconeix el problema i que no en sap res. També hi ha el problema del Sahara, a banda d’altres que desconeixem perquè l’oficialitat els amaga. Qui pot creure doncs en un règim com aquell?
El Marroc ha tingut, tradicionalment, greus problemes de legitimitat democràtica, i les esperances que molts havien posat en pujar aquest monarca al tron, van desaparèixer quan tot just estrenat el seu regnat va seguir fil per randa la política del seu pare i antecessor. Enmig d’aquests comicis precisament va arribar un nou judici que qüestiona fins a quin punt hi ha llibertat de premsa al país. El director dels setmanaris “Telquel” i “Nichane”, Ahmed Benchensi, va haver de comparèixer davant la justícia acusat d'haver faltat el respecte al rei Mohammed VI, després d'haver escrit un editorial en què denunciava la manca de democràcia al país, ja que tot depèn de la decisió final del monarca. En el darrer any s'han produït quatre processos contra revistes (al judici a Benchensi l'han precedit els de les publicacions "Al Watan" i "Sbhu") i la premsa marroquina està força inquieta. Els periodistes són crítics amb la tot just creada llei de premsa del país, ja que creuen que fomenta la possibilitat de censura. De fet els periodistes d’aquí, els d’abans i també els d’ara, també sabem molt bé quin regust amargant té aquest àpat que es menja a contracor.



dissabte, 8 de setembre del 2007

Luciano Pavarotti ens deixa un gran llegat humà i musical (publicat al "Menorca Diari Insular" el 8 de setembre de 2007)

Pavarotti, l’impuls obstinat del bel canto
Santi Capellera i Rabassó*periodista

El tenor italià Luciano Pavarotti va morir a casa seva, a Mòdena, a 71 anys. El cantant tenia des de feia més d'un any un càncer que el va obligar a abandonar els escenaris. Els mitjans italians ja havien informat que Pavarotti estava en una situació gravíssima, per la qual cosa el desenllaç fatal es podia donar en qualsevol moment. Ha estat en una matinada de setembre, aquella època de l’any que tant li agradava i que l’inspirava, com a romàntic i bucòlic que era, tal com em deia fa poc Josep Carreras, amic i company de molts concerts del desaparegut.
Se'l considerava el més universal dels tenors italians de la segona meitat del segle XX. El Metropolitan de Nova York va viure el març del 2004 el que semblava ser l'adéu definitiu dels grans espectacles operístics de Luciano Pavarotti, a 68 anys. Però l'exuberància vital i musical del tenor no el va deixar retirar del tot, i encara va fer actuacions on no temia barrejar el seu talent amb el de músics d'altres generacions i gèneres. L'atracció dels escenaris continuava sent gran i encara el 2006 va començar una última gira mundial que va haver d'interrompre per ser operat urgentment d'un càncer de pàncrees a Nova York. Des del juliol de l'any passat, Pavarotti lluitava contra la malaltia. En diverses entrevistes havia parlat obertament de la seva salut i deia que, com que la vida l'hi havia donat tot, estava preparat per perdre-ho també tot. Ha estat el tenor italià més conegut universalment de la segona meitat del segle XX, ja que entre altres fites va contribuir, amb la seva personalitat expansiva i desbordant, a la gran popularització de l'òpera. Els concerts dels Tres Tenors, en companyia de Plácido Domingo i Josep Carreras, han omplert estadis i han arribat a públics habitualment allunyats del, sempre minoritari, gènere líric. Pavarotti va heretar l’amor al bel canto del seu pare. Fill d'un flequer amant de l'òpera, va néixer a Mòdena i va debutar a 26 anys amb el personatge de Rodolfo de "La Bohème", de Puccini. Era un tenor sobretot belcantista que es va consagrar al Metropolitan de Nova York amb "La filla del regiment", de Donizzetti. El modenesc estava dotat d'una veu excepcionalment versàtil i lluminosa, amb una forta base lírica i una gran capacitat expansiva. La seva popularitat es demostra fins i tot en el fet que el seu nom figura al "Llibre de rècords Guinness" per l'aplaudiment d'una hora i set minuts de durada que va rebre a l'òpera de Berlín el 1988.
La malaltia no va aconseguir debilitar del tot la seva immensa força vital, ja que des de la cadira de rodes en què va haver d’estar en els últims mesos, encara impartia classes de cant a les tardes a alguns alumnes, i jugava a les cartes amb els amics. Aquesta és més que cap altra, la gran força que va tenir Il Tenorissimo, que va popularitzar Turandot entre el gran públic, i va ser capaç d’obrir un debat lluita entre els apocalíptics i els integrats de l’òpera. Segurament en un futur no llunyà el tenor italià serà recordat com un home amb unes bases personals i professionals molt sòlides, i un gran esperit de sacrifici, cosa que el va catapultar al reconeixement mundial. Pavarotti tenia un esperit indomable, com el de Johan Sebastian Bach o el de Francisco de Goya entre altres homes i dones sempre admirats i imitats, alhora que criticats per no ser sants de la devoció de molts no tan capaços com ells.
Per molts de nosaltres, que l’estimavem per com era i apreciàvem les seves facultats innates, el seu sarcasme fora dels escenaris i la seva bonhomia, pels que havíem pogut parlar amb ell professionalment i entrevistar-lo als camerinos del Gran Teatre del Liceu, pels que havíem estat asseguts al seu costat, ja de forma personal, en alguns sopars postoperístics del coliseu de la Rambla, pels que escoltan-lo cantar i parlar vam aprendre moltes coses importants d’aquesta vida que ell sabia, sempre romandrà aquí perquè no l’oblidarem mai, ni el deixarem en l’oblid.

diumenge, 2 de setembre del 2007

La catalana Rosa Regàs ha estat defenestrada del capdavant de la Biblioteca Nacional d'Espanya (publicat al "Menorca Diari Insular" el 2/09/07)

Rosa Regàs, una altra víctima de les essències
Santi Capellera i Rabassó*periodista


El ministre de Cultura, César Antonio Molina, va considerar “sa” que Rosa Regàs hagués dimitit com a directora de la Biblioteca Nacional d’Espanya. Va dir que està bé que “s’assumeixin responsabilitats” “davant els fets esdevinguts” i va afegir que, amb la dimissió de Rosa Regàs, el pla de modernització que preveu aplicar en aquesta institució començarà “amb més celeritat”. César Antonio Molina la va acusar de no haver-li comunicat el robatori d’uns mapamundis de la biblioteca, i de no haver tornat de vacances de “Gerona” quan es va assabentar del fet, i també de"no haver fet res" com a directora de la Biblioteca Nacional d’Espanya durant aquests últims tres anys. Segons l'escriptora doncs, aquest comentari va motivar que considerés que no tenia la confiança del ministre i va dimitir.
El nou ministre de Cultura va bastint el seu equip i no ha dissimulat la seva poca sintonia amb Rosa Regàs. Fins aquí ben poca cosa a comentar. No conec a fons el treball de la fins ara directora general en la reestructuració i funcionament de la Biblioteca Nacional d’Espanya, una tasca que no deu ser gens fàcil, però sí que conec el front mediàtic anti-Regàs que s'ha anat teixint aquests darrers anys arran de les preses de posició valentes sobre fets i situacions polítiques viscudes. La seva llibertat d'opinió, la seva presència en alguns fòrums d'opinió la van convertir en un blanc reiteratiu i despietat de la “brunete mediática” i dels seus mitjans i opinadors afins.
Regàs ha dimitit com a directora general però no crec que dimiteixi com a pensadora, com a analista crítica de la vida d'aquest país amb la seva mirada de dona, amb la seva mirada sempre feta des de la sinceritat de la seva opinió i del seu pensament, potser equivocat per alguns, però coincident i alliçonador per altres, perquè així funciona la democràcia.

Com a periodista i com a afectat que també he estat d’aquesta malaltia en alguna ocasió, em dol quan algú ha de marxar perquè no és de la corda del de dalt. En el seu cas però, penso que s’hi han afegit altres coses que inclouen la pressió i la campanya mediàtica a què ha estat sotmesa en els darrers mesos, i no pas per la gestió bona o no tan bona al capdavant de l’entitat del Govern central, sinó per la seva claredad i llibertat d’expressió en un Madrid irrespirable. Altres de la seva mateixa corda política ja s’han encongit i han començat a plegar veles pensant en els rèdits electorals imminents, i fins i tot alguns altres, també socialistes de tota la vida, s’han “independitzat” i formaran noves fileres. Tanmateix Regàs ha demostrat ser una dona lliure, lliure de pensament, lliure de les dependències de càrrecs i dels honors, lliure en l’ús de la paraula. I voldria pensar que la seva renúncia a aquesta direcció general reforçarà encara més la seva llibertat, per la qual cosa els ciutadans una mica lúcids d’aquest país, d’esquerres -i també molts i molt de dretes, no ho oblidem-, ho sabran apreciar i gaudir, malgrat els punts de vista tan diferents que els separen. Perquè donar la cara, no amagar-se de res i dir el que es pensa, malgrat que reporti conseqüències de vegades perjudicials per qui ho porta a terme, no deixa de ser un acte de valentia i de sinceritat apreciat per afins i amics, i també per no tan afins, no tan amics, i per enemics que ho reconeixen, encara que sigui amb la boca petita. A banda de valorar o no Regàs, el que sí que hauria de saber en tot cas el nou ministre de Cultura, si com a tal es vol veure apreciat, és que la ciutat de Girona té aquesta denominació oficial des de ja fa prop de vint anys. El canvi de topònim es va aprovar per unanimitat llavors al consistori gironí, aleshores encapçalat per l’avui conseller de Política Territorial de la Generalitat de Catalunya, el socialista Joaquim Nadal. Això va succeir quan el també govern socialista de Felipe González, en un plenari al Congrés dels Diputats, va aprovar el canvi de les lletres de les matrícules dels vehícles a motor, que de la GE van passar a la GI. Entre socialistes doncs, queda la cosa.

L’eugenisme és la ideologia que va gestar i donar a llum la bèstia nazi alemanya. De l’eugenisme ve el nazisme alemany

  ASSAIG GEOPOLÍTIC SOBRE L’ESCLAT DE LA GUERRA ENTRE ISRAEL I HAMAS EN EL CONTEXT DEL JUDAISME I LA DEFENSA DELS SEUS VALORS OCCIDENTALS Sa...