Porcel: molt més que un escriptor en català
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Baltasar Porcel ha estat un dels grans narradors de la literatura catalana. Cronista del seu temps, amant de la cultura mediterrània, va abastar una extensa obra de 17 novel·les, 7 llibres de relats, cinc volums de viatges, articles periodístics, entrevistes, guions de televisió, obres teatrals i diversos assaigs, entre els quals sobresurten els seus textos dedicats a pintors espanyols i italians. De la seva literatura destaquen Cavalls cap a la fosca, Les primaveres i les tardors, El cor del senglar o L'Emperador o l'ull del vent.El 2007 va obtenir el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, i el darrer guardó que se li va atorgar va ser el Premi Sant Joan 2008, per la novel la Cada castell i totes les ombres li va ser concedit .
Porcel o la cara per la cara. La petitesa i el provincianisme adquirit a la força, i a base de l'ancestral costum d'un país que permet ser humiliat des dels centres dels centres, i a través del mateix instrument dels centres, també es manifesta en les necrològiques. Practiquem l'antropofàgia cultural i les justificacions constants en contra, i exaltem l'estrany. Costum habitual del complex d'esclau i de nimietat que el nostre país pateix com una ependèmia. Què mai -excepte en algunes èpoques glorioses, més o menys llunyanes- no s'ha pogut (o no li han deixat) treure's del damunt. Quan un home no s'ajusta al corrent del riu que baixa se l'incinera a la pira laica. La religió oficial, que no té res a veure amb el cristianisme, el catolicisme ni amb la mediterrània, excomunica els profetes que no combreguen amb el pensament únic de la Villa y Corte, amb el fonamentalisme cínic dels que no permeten la victòria dels l'autèntic i reals guanyadors. A la vida i a les urnes.
Quina gràcia, observar el tractament dels diaris: portades, breus, ignorància. Ha mort l'escriptor català més viu i encara discutim si mereix cinc columnes o cap (no sigui que algú ens titlli d'essencialistes), perquè nosaltres el reconeixem i li retem l'homenatge, mentre la resta de la barbàrie instaurada i en forma de la Brunete mediàtica va bombardejant merda constantment sobre tot el que , per fer oblidar coses com que l'Estatut encara penja d'un fil, i que el finançament promès no és més que una enganyifa i una presa de pel constant. Perquè aquí si vas per lliure i no tens pels a la llengua, ja has begut oli. I si tens amics amb poder ja estàs perdut, perquè aleshores ja no pots ser fidel a tu mateix.
Tampoc no faré ara una apologia de l'amistat, ja que només vaig tractar i conèixer Porcel durant els sis anys que vaig treballar al Gabinet de Premsa de Presidència de la Generalitat, i sempre de passada amb l'excepció d'alguna xerrada breu i improvisada en algun passadís, però molt plena i gratificant. Ell era el responsable i fundador de l'Institut Català de la Mediterrània, i al mateix temps era assessor del president Pujol, per això el veia gairebé cada setmana per les dependències del Palau de la Generalitat, i per l'Oficina de Comunicació del Govern, on s'entrevistava amb Ramon Pedrós o amb Jesús Conte, els dos caps de premsa que vaig tenir durant la meva enriquidora estada en aquell nucli polític, cultural i rovell de l'ou de la societat catalana, on vaig compartir aquestes estones amb l'ara finat esciptor.
Porcel doncs, coneixia molt bé els país, i les seves figures controvertides i tan polièdriques com calumniades amb vici i desfici, potser tant com la seva mateixa. Parlo de Dalí, Pla i altres personatges que també van estar molt pel damunt d'aquesta mediocritat congènita que tota societat en general posseeix. Quan constantment els salvadors de les essències i de l'assimilació blasmen els dos creadors empordanesos com a seus, avui l'escriptor d'Andratx encara és un gran oblidat. Però tot arribarà, i m'hi jugo un pèsol que diu el mestre Puyal.
Què ho farà que si no cantes la Internacional a tota cridòria et tracten de puta i de ramoneta? La Internacional del sectarisme carpetobetònic i cavernari, s'entén. Construeixes un món propi i els cabdills et foragiten de la tribu perquè no els cantes les seves excel·lències, perquè no t'allistes amb el seu patriotisme constitucional, divisa dels tots iguals i dels "més iguals", que són ells. A la pàtria acomplexada i necessitada cada dia més de banderes i d'eclipsar altres llengues i cultures que no són la imperant, encara hi té més prèdica l'obrer que descarrega taronges que el poeta que en canta el suc. I el propietari de l'explotació, demòcrata i acollonit, riu les gràcies del petit dictador llunyà geogràficament i en els conceptes. Què havia d'haver fet Porcel per mereixer l'atenció del centralisme, escriure només en espanyol? Si al final aquella figura intocable que tant estimava i lloava, el va deixar a la cuneta per altri més centralista que ell, cosa que el seu senyoriu li va impedir divulgar mai.
Porcel va arribar a Barcelona i va beure de les fonts del catalanisme, en el que sempre es va emmarcar malgrat els matisos i de vegades el distanciament. Porcel va conèixer i viure en acollida a casa de Joan Triadú, pedagog, dinamitzador cultural i figura ancestral del catalanisme. I al seu redòs va tractar amb altres grans catalans universals, cosa que li va aportar els valors i l'escola que posseïa. Però no podem oblidar que vivim en un continent tradicional de dictadures i de ressentiments eterns, panegíric del ramat de xais pròpis i aliens. Porcel, ovella negra, rep del gos i del pastor, un per poc i l'altre per massa. D'aquí i d'allà, tal com li passa al país en general. I per dissort nostra la gran majoria de les ovelles gairebé no remuguen mai: fan llana, fan llet. I caguen, sobretot caguen, això sí. Una pluja de cagallons damunt dels articulistes de la veritat absoluta situats sobretot a l'epicentre de la Villa y Corte, que es mereixen això i més. N'hi ha que escriuen d'oïdes i sense saber ni un borrall de res del que escriuen, cas molt freqüent dels que cito perquè ho fan des de la pura ideologia, sovint anti el que no els sigui pròxim i propi, cosa més greu encara. D'altres, com en Porcel, perifèrics i apartats dels cercles del poder directe d'un Estat que no es vol definir clarament per por de moltes conseqüències directes i indirectes, reparteixen regals literaris després d'haver viatjat i sobretot conegut. Esperem que després del viatge definitiu del literat mallorquí, els fills pròdigs de les essències pàtries centralistes no oblidin que encara que en una altra llengua (i també sovint en la seva i dominant), Porcel va ser un aportador de riquesa i de cultura, i que encara que aquesta cultura no sigui exactament ni ben bé la que promulga el Instituto Cervantes, descobreixin que els valors humans i culturals van molt més enllà del mirar-se el melic a través de les seves intocables banderes.
Porcel o la cara per la cara. La petitesa i el provincianisme adquirit a la força, i a base de l'ancestral costum d'un país que permet ser humiliat des dels centres dels centres, i a través del mateix instrument dels centres, també es manifesta en les necrològiques. Practiquem l'antropofàgia cultural i les justificacions constants en contra, i exaltem l'estrany. Costum habitual del complex d'esclau i de nimietat que el nostre país pateix com una ependèmia. Què mai -excepte en algunes èpoques glorioses, més o menys llunyanes- no s'ha pogut (o no li han deixat) treure's del damunt. Quan un home no s'ajusta al corrent del riu que baixa se l'incinera a la pira laica. La religió oficial, que no té res a veure amb el cristianisme, el catolicisme ni amb la mediterrània, excomunica els profetes que no combreguen amb el pensament únic de la Villa y Corte, amb el fonamentalisme cínic dels que no permeten la victòria dels l'autèntic i reals guanyadors. A la vida i a les urnes.
Quina gràcia, observar el tractament dels diaris: portades, breus, ignorància. Ha mort l'escriptor català més viu i encara discutim si mereix cinc columnes o cap (no sigui que algú ens titlli d'essencialistes), perquè nosaltres el reconeixem i li retem l'homenatge, mentre la resta de la barbàrie instaurada i en forma de la Brunete mediàtica va bombardejant merda constantment sobre tot el que , per fer oblidar coses com que l'Estatut encara penja d'un fil, i que el finançament promès no és més que una enganyifa i una presa de pel constant. Perquè aquí si vas per lliure i no tens pels a la llengua, ja has begut oli. I si tens amics amb poder ja estàs perdut, perquè aleshores ja no pots ser fidel a tu mateix.
Tampoc no faré ara una apologia de l'amistat, ja que només vaig tractar i conèixer Porcel durant els sis anys que vaig treballar al Gabinet de Premsa de Presidència de la Generalitat, i sempre de passada amb l'excepció d'alguna xerrada breu i improvisada en algun passadís, però molt plena i gratificant. Ell era el responsable i fundador de l'Institut Català de la Mediterrània, i al mateix temps era assessor del president Pujol, per això el veia gairebé cada setmana per les dependències del Palau de la Generalitat, i per l'Oficina de Comunicació del Govern, on s'entrevistava amb Ramon Pedrós o amb Jesús Conte, els dos caps de premsa que vaig tenir durant la meva enriquidora estada en aquell nucli polític, cultural i rovell de l'ou de la societat catalana, on vaig compartir aquestes estones amb l'ara finat esciptor.
Porcel doncs, coneixia molt bé els país, i les seves figures controvertides i tan polièdriques com calumniades amb vici i desfici, potser tant com la seva mateixa. Parlo de Dalí, Pla i altres personatges que també van estar molt pel damunt d'aquesta mediocritat congènita que tota societat en general posseeix. Quan constantment els salvadors de les essències i de l'assimilació blasmen els dos creadors empordanesos com a seus, avui l'escriptor d'Andratx encara és un gran oblidat. Però tot arribarà, i m'hi jugo un pèsol que diu el mestre Puyal.
Què ho farà que si no cantes la Internacional a tota cridòria et tracten de puta i de ramoneta? La Internacional del sectarisme carpetobetònic i cavernari, s'entén. Construeixes un món propi i els cabdills et foragiten de la tribu perquè no els cantes les seves excel·lències, perquè no t'allistes amb el seu patriotisme constitucional, divisa dels tots iguals i dels "més iguals", que són ells. A la pàtria acomplexada i necessitada cada dia més de banderes i d'eclipsar altres llengues i cultures que no són la imperant, encara hi té més prèdica l'obrer que descarrega taronges que el poeta que en canta el suc. I el propietari de l'explotació, demòcrata i acollonit, riu les gràcies del petit dictador llunyà geogràficament i en els conceptes. Què havia d'haver fet Porcel per mereixer l'atenció del centralisme, escriure només en espanyol? Si al final aquella figura intocable que tant estimava i lloava, el va deixar a la cuneta per altri més centralista que ell, cosa que el seu senyoriu li va impedir divulgar mai.
Porcel va arribar a Barcelona i va beure de les fonts del catalanisme, en el que sempre es va emmarcar malgrat els matisos i de vegades el distanciament. Porcel va conèixer i viure en acollida a casa de Joan Triadú, pedagog, dinamitzador cultural i figura ancestral del catalanisme. I al seu redòs va tractar amb altres grans catalans universals, cosa que li va aportar els valors i l'escola que posseïa. Però no podem oblidar que vivim en un continent tradicional de dictadures i de ressentiments eterns, panegíric del ramat de xais pròpis i aliens. Porcel, ovella negra, rep del gos i del pastor, un per poc i l'altre per massa. D'aquí i d'allà, tal com li passa al país en general. I per dissort nostra la gran majoria de les ovelles gairebé no remuguen mai: fan llana, fan llet. I caguen, sobretot caguen, això sí. Una pluja de cagallons damunt dels articulistes de la veritat absoluta situats sobretot a l'epicentre de la Villa y Corte, que es mereixen això i més. N'hi ha que escriuen d'oïdes i sense saber ni un borrall de res del que escriuen, cas molt freqüent dels que cito perquè ho fan des de la pura ideologia, sovint anti el que no els sigui pròxim i propi, cosa més greu encara. D'altres, com en Porcel, perifèrics i apartats dels cercles del poder directe d'un Estat que no es vol definir clarament per por de moltes conseqüències directes i indirectes, reparteixen regals literaris després d'haver viatjat i sobretot conegut. Esperem que després del viatge definitiu del literat mallorquí, els fills pròdigs de les essències pàtries centralistes no oblidin que encara que en una altra llengua (i també sovint en la seva i dominant), Porcel va ser un aportador de riquesa i de cultura, i que encara que aquesta cultura no sigui exactament ni ben bé la que promulga el Instituto Cervantes, descobreixin que els valors humans i culturals van molt més enllà del mirar-se el melic a través de les seves intocables banderes.
