Els socialistes catalans, sense cap entitat, van vergonyantment a remolc del PSOE

El PSC, cap a la marginalitat i la inconsistència

Santi Capellera i Rabassó*periodista

Segurament ningú no ignora la tradicional dualitat del PSC en relació al que fa i el que diu a Catalunya, i el que fa i el que diu a Madrid. I és que, fins ara, al PSC se li coneixien dues cares, com a mínim. Ara però, i a partir de la seva negativa de fer front comú a Madrid amb la resta de forces catalanes per lluitar -a proposta de CiU-, per aconseguir el pagament del Fons de Competitivitat que el Govern del PSOE nega avui a Catalunya, el PSC només n’ensenya una: la que se li va veure al Congrés dels Diputats en discurs i acció.

Com era previsible, els socialistes catalans es van arrenglerar amb els espanyols per votar en contra d’exigir al Govern central que faci efectiu el pagament d’enguany del Fons de Competitivitat, tal com ho ha vingut fent els anys 2009 i 2010. La darrera vegada que el PSC va ensenyar l’altra cara va ser fa pocs dies, al Senat, quan va votar en positiu el mateix que al Congrés, al cap de ben poc, va votar en negatiu.

Semblava que el nou sistema de finançament era un gran èxit del tripartit i de l’ “expert en economia” Castells, però no. Aquest va ser un altre fiasco carregat de mentides i embolics. Els Fons de Competitivitat es van anar rebent mentre a Catalunya hi havia un Govern del seu color. Quan el panorama canvia, però, l’aixeta es tanca. Quin sentit de la democràcia és aquest? I com queda el PSC davant les catalanes i catalans, que es preparen per a unes eleccions imminents? Quin rèdit n’espera treure d’aquest absurd posicionament? I com el pot justificar? si fins i tot el PP hi va votar a favor.

Votar en contra de la majoria socialista al Congrés, no ens enganyem, és un tabú per un PSC subordinat i que a les seves llistes hi té a Carme Chacón: una més que segura candidata al Govern espanyol.

De fet, entre el PSOE i el PSC tampoc no hi ha consens pel que fa a la xifra que demana la Generalitat. El mateix Castells va dir que eren 1.450 milions d’euros, els que demana l’Executiu català. Ara Madrid diu que no és aquesta quantitat, ni molt menys. I què en diu Castells de tot plegat? Doncs s’amaga i no dóna la cara, ni al carrer ni als mitjans de comunicació, en clars exemples com és el del Matí de Catalunya Ràdio, que fa cinc mesos que el persegueix sense èxit.

El resultat de tot això: la pèrdua de la moció. Pel que fa al PP, malgrat haver-hi votat a favor (interessadament per anar contra els socialistes, no ens enganyem, ja que va ser el PP el precursor del recurs de l’Estatut de Catalunya davant el Tribunal Constitucional) s’hi van comptabilitzar sis absències, entre elles el del propi Mariano Rajoy, que haguessin estat clau per guanyar la votació. Per què no hi eren? No els paguem per ser-hi? Clar que tampoc no hi era ni Zapatero, ni una de les diputades socialistes.


És positiu que ERC i ICV (dos formacions del tripartit) es sumessin a la proposta de CiU. El front es va trencar com sempre, ho reitero per activa i per pasiva, pel PSC: s’haguessin pogut abstenir, simplement. Però fins i tot això és tabú a les files socialistes, que de demòcrates no en tenen res de res, com ha quedat ben constatat. I si per 1.450 milions a Catalunya ens va així, ja em faig una idea del què segurament passarà amb l’ansiat pacte fiscal.

Quina vergonya el PSC. Quina vergonya em fa. Montillas, Bolanyos, Ferrans, Nadals i la resta de la processó socialista, que després d'arruïnar el país es dediquen a impedir que un Govern decent arregli el desastre que han causat. Mala peça al teler tenir representants que al país diuen voler una cosa, i a Madrid en fan una altra. Potser la seva extinció es l'única via per a retornar la dignitat al nostre país.

No es pot estar constantment parant l'altra galta, i al damunt pagar el beure

La Catalunya d’avui: hipotecada i sota mínims


Santi Capellera i Rabassó*periodista

A Catalunya, el govern tripartit anterior (PSC-ERC-ICV) ens ha hipotecat fins a la sacietat. Ens ha condicionat en passat, en present i en futur. Malgrat tenir acord de finançament, i el dèficit fiscal del país amb l’Estat ser més que colossal, feia temps que estàvem sota mínims i havent de viure de l’avançament del pagament del fons de competitivitat. Allò era viure a crèdit consumint els diners de demà i que encara no havíem guanyat, però, malgrat la injustícia manifesta, era viure.

Ara, en canvi, tot i les reiterades crides i demandes que el president Mas i CiU han fet en aquest aspecte al Govern central, Zapatero i el seu executiu es neguen a pagar aquest avançament a Catalunya. Zapatero ara no el vol retribuir, i pel que diu el Govern català no el deixarà anar fins després del 22-M. No es pot entendre aquesta classe de política irresponsable que practica el Govern espanyol i el seu president, que no afronta els seus compromisos i els condiciona a unes eleccions, quan es conscient que Catalunya ha de tirar endavant els seus pressupostos

L’embolic amb què s'ha trobat Artur Mas és d'una magnitud sense parangó, ja que el partit del Govern central a Catalunya, o sigui el PSC, al damunt és l’instigador de les protestes per les retallades portades a terme pel Govern Mas, ja que vista la situació extrema, hagués estat un suïcidi no haver pres cap mesura, amb la caixa buida i sense previsions que des de Madrid es retornessin –com s’havia fet amb el Govern Montilla- els diners del fons de competitivitat. Els mateixos que ens neguen el pa i la sal, són aquells que diuen que “s’han de donar alegrement els mateixos serveis que sempre”, i aquí pau i allà glòria, com si no passés res. Com? Qui els suporta? Si la caixa està sota mínims, i els que haurien de pagar s’hi neguen. Com s’ha de fer? Si al damunt els socis dels que s’hi neguen, són els precursors de les queixes que avui es donen des de sectors com la Sanitat, l’Ensenyament o la Cultura a Catalunya.

Aquesta és la doble moral, la doble manera de ser i de fer, el doble raser de mesura. Cal recordar que fa set anys, la Conselleria de Sanitat encapçalada per Marina Geli, va doblar el pressupost del Departament, que ja era notable. Ara, en canvi, es demanen uns ajustos del 10 per cent. Què passava fa set anys, doncs, abans que una pes pesant del PSC com Geli decidís de doblar-se el pressupost? Es desentubaven els malalts? No hi havia gasses ni llits? No hi havia quiròfans, ni sang, ni metges per operar? Quanta demagògia i perjudici global ara. I tot per intentar assolir a corre cuita els objectius polítics que les catalanes i catalans els van negar a les urnes el novembre passat.

I mentre, a la Conselleria de Benestar Social, es descobreixen caixes apilonades i aparcades, que contenen 30.000 expedients referents a la Llei de la Dependència, de l’època dels governs tripartits. Què és aquest tripijoc? Molts dels sol•licitants ja són morts, i altres encara estan desesperats sense notícies. Aquest és el tarannà del progrés i de la por de la dreta que cada dia esgrimeixen els suposats solidaris socials? Aquests que diuen que CiU imposa polítiques ultraliberals.

Des d’aquesta oposició socialista, l’únic tangible que s’aporta són queixes i més queixes, i anar promovent el trencament de vestimentes en sentir des del Govern que cal tancar les aixetes, en el que representen mesures prudents i de benefici col•lectiu, i no pas de repressió i de la fi de l’estat del benestar, com alguns ens volen fer veure. I tot això després que els darrers set anys la disbauxa del Govern català va ser descomunal, en tots els sentits i exemples. Ja quan Artur Mas era president investit, en alguns departaments de la Generalitat controlats encara pel tripartit, es blindaven contractes i se’n feien d’indefinits als incondicionals dels tres partits, coses que enfonsaven encara més el vaixell.

Aquesta, i no cap altra és la Catalunya d’avui. La que veu negada la seva legítima petició pecuniària a Madrid, i la que es troba amb l’erosió a casa, materialitzada per aquests mateixos que li neguen el que li correspon. Per electoralisme? O simplement per convicció? Que cadascú es quedi amb el que més el convenci. El PSC, demana que no es retalli en Sanitat ni Educació ni en polítiques lingüístiques, però un govern no retalla per gust sinó perquè li han caigut els ingressos. I en aquest cas el Govern de Catalunya ha de fer front als pagaments dels interessos del deute assumit irresponsablement pel tripartit.

L’executiu Montilla, per preservar fins últim dia les polítiques socials, va seguir gastant el que no tenia, i sabia que tampoc no tindria en un futur, o sigui, ara. Anar fent forat a les arques públiques i que des de Madrid ho anessin tapant amb partides econòmiques durant set anys, no generava queixes, ni retallades, ni manifestacions. Però generava el càncer de la metàstasi actual, d’això que tenim avui: una Catalunya hipotecada econòmicament i sota mínims. Per això no sobta gens que, arran d’aquestes i altres mentides i juguesques socialistes, a les Balears i al País Valencià hi hagi la previsió que el PP més corrupte de la història arrasi, i que als seus feus més consolidats, el PSOE perdi bous i esquelles.