dijous, 30 d’abril de 2009

Esperar fins al final per tenir problemes (publicat a Es Diari Digital el 30/04/09 i a Girona Notícies l'1/05/09 i a Diari Menorca el 12/05/09)


Desinformacions i presses de darrera hora del Pla Bolonya
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Fa pocs dies vaig tenir la satisfacció de poder entrevistar al programa de ràdio Fet a Menorca d'IB3 Ràdio Pere Alzina, que va ser director de l'IES Josep Miquel i Guàrdia d'Alaior, i que és mebre de l'Institut Menorquí d'Estudis i professor de la Universitat de les Illes Balears. Amb Alzina vam conversar en atena sobre el tan dissortadament famós Pla Bolonya, i em va aportar informacions interessants que potser jo ja coneixia perquè per elaborar informació la documentació prèvia és bàsica, però en canvi d'altres coses em vaig quedar absolutament sobtat. Una d'aquestes incidències específiques és que el Pla Bolonya ja fa una dècada que es va començar a aplicar a molts estats de la Unió Europea, ja que en definitiva és un pla de convergència amb Europa, que es va gestar a Bolonya com a ciutat emblemàtica de la cultura i dels ensenyaments universitàris, i que ara, a cuita corrent com gairebé sempre passa amb les coses que s'han d'adaptar i tenen un termini, a l'estat espanyol hem tornat a arribar tard. Això passa molt sovint, i un altre dels exemples n'és l'adaptació de les llars a la TDT: n'estic segur que malgrat tots els anuncis i advertiments des de les administracions i els mitjans de comunicació des de fa mesos i mesos, arribarà el dia TDT i hi haurà qui es quedarà a fosques. I llavors, vinga les presses!

Però tornem al Pla Bolonya i a la meva anàlisi del document. He de dir que jo no el trobo tan malvat i dolent com es vol donar a entendre des de certs sectors, encara que respecto totes les opinions, punts de vista i situacions, però precisament un dels avantatges que jo veig en el Pla Bolonya, és que a partir de la seva aplicació el treball dels estudiants es comptarà per un sistema transportable de crèdits europeus (ECTS) corresponents a 25 hores de treball dels estudiants. I que els títols seran "legibles": s’hi farà constar quines matèries ha treballat l’estudiant. Això d'una banda.
De fet, si es llegeix atentament, Bolonya no parla de sistemes de beques, de taxes, de privatització, de tutories, d’economia de mercat, ni de tantes altres coses que es diu que diu. Aquests són temes que sempre han estat motius de debat a les universitats i que ho seguiran sent, esperem que de maneres educades i civilitzades, tant en el si de la societat com a les les universitats. Una altra cosa és la interpretació, potser no prou encertada, que un conjunt de la societat ha fet de Bolonya, ja que s'esmenten competències genèriques i específiques, eliminació de les classes magistrals... i un munt de pàgines i pàgines escrites al respecte que fa que la majoria d’universitaris, inclosos molts professors, n’estiguin tips abans d'incorporar-s'hi.
Per acabar-ho d’adobar i tal com dic al principi, les nostres administracions, en comptes d’aplicar el pla i punt, s’han passat tots aquests anys discutint si el grau havia de ser de tres o de quatre anys. També s’hi ha afegit l'interminable debat sobre les competències professionals de determinats títols, defensades aferrissadament pel corporativisme dels respectius col•legis professionals, que supera de molt el corporativisme dels professors. I això tampoc no ha beneficiat gaire la pau que hauria d'haver-hi hagut en l'aplicació d'una llei aprovada per les instàncies comunitàries i ja en aplicació a diversos països.
I tot plegat aprofitat per grups que si certament són minoritaris, en canvi tenen una alta capacitat mobilitzadora de persones i idees. La lògica diu que aquestes discussions s'havien d'haver fet als parlaments o a les institucions de manera dialogant, perquè tampoc no es pot oblidar que la majoria de les universitats són públiques, i per tant es financien amb les partides de fons també públics que els respectius governs els destinen. I cal contemplar que en el marc de la política, els estudiants probablement tenen una representació més gran que en qualsevol bon sistema universitari, encara que, tot sigui dit, és una via infrautilitzada pel col·lectiu d'estudiants. Al meu entendre, es pot sortir d’aquest marc, és clar, però crec que socialment no és legítim. Com tampoc no ho són els comentaris molt generals que les universitats són un desastre, que van cada vegada pitjor i que els professors, a més de corporativistes i oposats als canvis, són uns ganduls que només treballen sis hores a la setmana. I en fer aquests comentaris crec que es comet una gran injustícia. He estat a temporades professor ajudant a la Universitat Autònoma, i la feina no s'acaba tan fàcilment. I els catedràtics i els titulars treballen en igual mesura, sense percebre grans sous, no es pensin.
Les universitats són manifestament millorables, com tot en aquesta vida, però cada dia s’esforcen a millorar. Tot i la seva necessària i convenient diversitat, realment milloren, i són incomparablement millors que les de fa uns pocs decennis.
Ja s’ha escrit molt sobre el Pla Bolonya, però com resulta evident no tothom sap ben bé del que es parla. Només és un document de tres pàgines de les quals una i mitja són signatures. La resta diu poques coses. Que l’ensenyament universitari tindrà dues parts, grau i postgrau. Que el grau serà de tres o quatre anys i donarà accés al mercat de treball. Que el postgrau tindrà dues parts, màster i doctorat. I tot això, que són canvis lògics si el nostre espai comú no es limita a un sol estat, no hauria de provocar tant d'enrenou, i molt menys violència de cap mena. Potser si alguns dels nostres governants s'haguessin dedicat a informar d'aquesta i d'altres coses de veritat importants per a la societat, enlloc de capficar-se a conspirar a les Açores contra fantasmes que més tard s'han demostrat inexistents, malgrat les greus repercusions que han provocat i cap honor, tot això i molt més ens ho hauríem pogut estalviar.

divendres, 24 d’abril de 2009

El patró de Catalunya és molt més que un sant (publicat a Es Diari, a Girona Notícies el 24/04/09 i a Diari Menorca el 28/04/09)



Diada de Sant Jordi, la festa de l'amor i de la vida
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Sant Jordi és la festa dels sentits. És la festa del bon temps, dels ulls, dels colors i de les olors, de les sensacions d'estimació i d'alegria interior per tot els que ens passa, per dins i per fora. És també una ocasió inigualable per tenir confiança en nosaltres mateixos, per interioritzar l'extern i exterioritzar l'intern; per gaudir de la bellesa dels cossos i de les ments, per admirar la ceativitat dels escriptors.
Crec que és molt cert el que un dia afirmava el professor emèrit de la Universitat de Nova York Martin Davis, que deia que entre un lector i un escriptor hi ha molt més que comunicació: hi ha una veritable comunió, una complicitat que és difícil de descriure, perquè hi ha implicació.
De fet el de Sant Jordi és un dia en el que ens és més fàcil deixar-nos anar, perquè generalment gestionar les emocions resulta sempre força complicat. Per això aquest dia, envoltat de perfum floral i de colors, ens facilita també aquesta tasca emocional.
Sant Jordi és la festa del patró de Catalunya, i tots i totes els que som i ens sentim catalans, i estimem la terra de manera sincera, vivim la festa d'una manera molt important, molt intensament, però, això sí, de formes molt diverses. Perquè Sant Jordi representa moltes coses diferents, i cadascú tria les que més s'adiuen amb la seva persona o amb el seu tarannà. Perquè és una festa polièdrica, on la natura i la cultura hi juguen papers vitals, i s'harmonitzen. Per Sant Jordi la gent regala, i els més gasius es tornen generosos, i crec que la primavera en això hi incideix fortament. El regal de la rosa i el llibre actuen com a símbols representatius d'aquests dos factors enllaçats entre si, que condueixen a la vida i a la renovació de la vida.
La fragilitat d'uns pètals de rosa que no es poden donar sinó de manera natural, aliats amb els fulls escrits per una ment humana, que es concep de la mateixa forma. La lectura, la informació, el pensament, el que ens ha fet ser com som, l'educació i la formació que hem rebut, la llengua que vehiculem...
La festa de Sant Jordi propicia la unió d'un element tan representatiu de la natura com és una flor, amb un altre tan representatiu de la cultura com és un llibre. I constitueixen una harmonia en la que es pot explicar pràcticament tot. I aquest és el gran invent d'aquesta festa: l'aiguabarreig d'una celebració medieval com el dia del patró de Catalunya, amb els aditius afegits de la bellesa, l'aroma i la suavitat d'una rosa, i el tacte i l'olor de les pàgines d'un llibre. Perquè les festes sí, són tradició, però també són invents que arrelen o no, i Sant Jordi i les seves connotacions i conviccions ja fa anys que van arrelar profundament.
Des de Salses a Guardamar i des de Fraga i fins a Maó, la festa del llibre i de la rosa s'estén, cada any més, com una taca d'oli que també arriba a països com els EUA i el Japó. I aquest caràcter simbòlic, aquest element del regal que és el que justament ens fa humans, és el colofó de la festa de la primavera per antonomàsia.
La flor en realitat ens mostra la seva disposició. Perquè de fet és la mateixa vida que demana de la participació d'altres vides; perquè la vida sigui això i al mateix temps continuï. I per tant la rosa, que desprèn aquesta olor de contacte i és suau al tacte, és la que propicia que es doni aquest ritual de civilitat, del passejar plegats, de trobar gent, d'aturar-se a les parades de flors i llibres...de cultura en definitiva.
Qui ho sap si la cultura de veres no comença quan una persona, un dia dels temps més remots, fa un regal a una altra.

dilluns, 20 d’abril de 2009

A Menorca les iniciatives empresarials són primordials (publicat a Es Diari Digital el dia 20/04/09 i al Diari Menorca el 21/04/09)


Menorca emprenedora, també en gastronomia
Santi Capellera i Rabassó *periodista
Un dels molts camps que es conreen a Menorca i en els quals s'especula més és el de la hostaleria, i molt concretament en el del segment gastronòmic, que a més dels plaers del paladar aporta moltes altres satisfaccions com ara les de la creativitat o la dels reconeixements de les especialitats sorgides precisament d'aquesta creativitat personal.

Aquest és un aspecte que s'ha pogut copsar durant aquest cap de setmana passat a la seu de l'Hotel Audax de Cala Galdana, que ha estat la seu de les cel·lebracions de la II Feria de la Gastonomia de Menorca, una iniciativa conjunta del grup d'hotels Artiem i de Comercial Catchot, una empresa familiar dedicada a la distribució alimentària de marques exclusives a Menorca, que disposa d'un gran equip de professionals que ofereixen el millor dels serveis que el més exigent dels gourmets pugui demandar. Aquesta és una empresa els origens de la qual es remunten a l'any 1974, quan la seva distribució es basava únicament i exclusiva en dues marques concretes, de la multitud de les de primera qualitat que avui representa aquesta important firma menorquina.
En aquesta ocasió l'empenta empresarial del cap visible de la cadena hotelera, el seu president José Guillermo Díaz Montañés, s'ha tornat a compaginar per segona vegada amb l'esperit actiu i capdavanter de la directora gerent de la distribuidora d'aliments, Lluïsa Catchot, que ha treballat incansablement al costat dels seus col·laboradors en l'organització i posada en marxa d'un dels events de més rellevància empresarial de Menorca, sobretot pel que fa al sector del turisme de qualitat i de la restauració d'autor.
La fira va tenir tot un seguit d'atractius, tant pels professionals del sector com pel públic en general, que en la darrera jornada va participar àmpliament de l'àpat degustació de cloenda. Possiblement en la pròxima edició el temps de durada serà més llarg, ja que poc a poc Menorca també es va consolidant dins aquest món culinari dels gourmets que ja poca gent desconeix. Per això restauradors com ara Catalina Zornoza, Tomás Cano i Koldo Royo, van ser els encarregats de posar en escena les teories culinàries que tan sàviament van argumentar en les prèvies com les demostracions o la conferència col·loqui del primer dia d'edició, i també de deixar clar que la gastronomia menorquina de la mà dels que la donen a conèixer seriosament, pot tenir un gran recorregut en el context de la resta d'estils territorials de tot el continent i del planeta.
De fet sempre és molt gratificant comprovar que hi ha empresaris de nova fornada, gent jove com en José Guillermo Días Montañés o com Lluïsa Catchot, que pel fet de ser dona i comandar una empresa de l'envergadura de la que dirigeix, encara té més merescuda la cita i la ressenya en aquests papers escrits.
Per aquest petit territori insular aquests fets són molt importants, ja que tots sumen i d'aquesta manera els emprenedors menorquins també es veuen alhora incentivats per aquest reconeixement, interior, sí, però no ho oblidem que també exterior, que es va retroalimentant i es va fent fort poc a poc en benefici de tots plegats, cal deixar-ho clar també. I quan això passa en sectors com en aquest que ara ens ocupa, sobretot si com aquest té incidència en el món del turisme, encara resulta de més importància. Perquè, ens agradi o no, ens molesti o ens acaroni, el turisme i els seus adjacents són uns dels pilars i motors principals de l'economia d'aquesta petita illa.

divendres, 17 d’abril de 2009

Els toros són una gran salvatjada (publicat a Es Diari el 17/04/09, Girona Notícies el 18/04/09 i Opinió Nacional el 22/04/09)


El "pay per view" de la sang: jo també sóc antitaurí
Santi Capellera i Rabassó*periodista
La cadena de televisió CNN+, que es manifesta obertament antipepera, prosocialista y vol tenir un caire progressista que, sincerament i al meu entendre no aconsegueix de cap de les maneres perquè és d'un tarannà informatiu més aviat barroer i agressiu amb el rival (tal com passa en cas contrari amb Intereconomía per exemple, que aquí no se salva ningú), posarà pròximament en funcionament un sistema de poder visualitzar les curses de braus a través del sistema de pagament o "pay per view" a un mòdic preu de sis euros. Que bé.
Amb només sis euros doncs, tots podrem comprovar el genocidi exercit pels executors d'una cultura retrogada en usos i costums esdevinguts tradicions de la nación española, que també va exportar en el seu dia a altres països d'ultramar, no precisament capdavanters en ciència, cultura, indústria o recerca. La Fiesta Nacional doncs, torna a la càrrega amb més força, recolzada per mitjans audiovisuals que lluny de tenir vergonya aliena dels que surten al cós a executar de manera salvatge uns pobres animals que haurien d'estar pasturant tranquilament, encara els incentiven amb les càmeres per donar a conèixer amb més detall i profunditat el fons primitiu d'aquests homenets efeminats que surten a la plaça, cenyits com a ballarines de clàssica, amb una capa i una espasa, que ben mirat potser són en definitiva els valors principals d'aquest espanyolisme ranci i canyí que el franquisme ens fa fer empassar a cop de passodoble i pandereta durant quatre dècades, sense que, com ara als del CNN+ caigues als seus responsables la cara de vergonya davant els observadors de més enllà dels Pirineus.
Mentre a París s'esdevenia el Maig del 68, a las Ventas i a la Monumental anaven matant toros i negant la intel·ligència, tal com un dia va fer aquell literat destacat del règim davant la mort, que la va ovacionar i darrere del visca va cridar que morís la inte·ligència, em refereixo al falangista José Millán Astray, "el novio de la muerte". Mentre aquí els grisos entraven a les aules universitàries porra en mà, i alguns les passaven ben putes a les cel·les de la Via Laietana de Barcelona pel sol fet de tenir inquituds que anaven més enllà del que aquell obscurantisme polític i social oferia, altres vivien profundament i a cor obert aquella Espanya del "que inventen ellos", de les tornades de Juanita Reina, Manolo Caracol o la Lola d'España i el Cordobés im les curses de braus.
I avui, després de tants esforços per esborrar aquella imatge africana de l'estat en que ens ha tocat viure, una empresa que neix als EUA i una altra que ho fa a les terres del Maig del 68, en fusió empresarial de comunicació, promouen la cafrada en viu i en directe, i a més ho fan pay per view. Com s'entèn això? No estem anant enrere?
Jo em pregunto moltes vegades, quan s'aborden públicament qüestions com les de les llengües de territoris sense estat (que no maten ni torturen ningú) i els toreros de les espanyes disfressats de diputats europeus com Vidal-Quadras o Luís Herrero, lluiten aferrissadament contra el que alguna d'aquestes parles com el català pugui esdevenir oficial al Parlament Europeu i al Consell d'Europa, per quin motiu no es qüestionen aquestes tortures i assassinats en públic d'aquests pobres animals que haurien de perdre la casta, tots plegats, i així salvarien la pell. Una baralla de galls o de gossos és menys greu que una tortura d'un home contra un animal que només obeeix a uns instints. Per què el Parlament Europeu, que vol prohibir la Patum i les Falles per "festes perilloses", no prohibeix aquest espectacle lamentable que recorda els coliseums romans, quan els lleons eren els toreros i els esclaus els braus. És gaire edificant això pels més petits? Quins valors tindran de respecte als animals? Tanta és la falsa moralina? Tan divertit és que Espanya segueixi sent això "torros paelia and sagrria"? I tan poc sentit del ridícul tenen alguns espanyols, que encara molts se senten orgullosos d'aquest ridicul espantós?
I no accepto (perquè senzillament tinc 52 anys i molta via feta) que ara em vingui, en ple segle XXI, cap pseudosaberut erudit i estudiós del taurinisme, a explicar-me que la tauromàquia això, o allò, perquè jo li proposaré una altra cosa: canviar els braus per jàguars, panteres, tigres de bengala o lleons africans, a veure quants es deixen impressionar per una capa vermella i un homenet amanerat, vestit amb sabates de dona i marcant el cul i els testicles, amb una jaqueteta ridícula i tot arrebossat de brillantets, amb un barret que sembla una cassola girada, un clown vaja..., i a veure quants d'aquests homenets tan valents amb els remugants, tenen bemolls de clavar-los les banderilles a aquests felins, sobretot si estan una mica famolencs.
En fi, que el meu antitaurinisme és evident, i la meva opinió d'aquesta decisió de la cadena CNN+, que passa mil i una vegades les imatges dels morts militars del Yak a Turquía (que fa avorrir de tant fer-ho) i en canvi cobra per un programa que vessa sang innocent i ensenya tortura i mort a canvi de sis euros, és obviament molt negativa. Com a periodista sento vergonya aliena, i com a persona veritable fàstic. I ho dic tal com raja: amb la boca ben grossa i sense cap embut.

divendres, 3 d’abril de 2009

Intencions malicioses amagades darrere de la llengua

Qui atia el foc del conflicte lingüístic?
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Qualsevol funcionari de la Generalitat de Catalunya té un mínim coneixement de la llengua pròpia del país. Ningú no s'hi nega perquè és com tenir qualsevol altre coneixement necessari. En els casos de nivells funcionarials subalterns n'hi ha prou amb el certificat B, aquell que especifica que el seu mereixedor té coneixements bàsics de la llengua catalana, és a dir, que l'entèn i que en un moment donat la pot llegir i escriure si cal, malgrat fer-ho des d'un context bàsic i limitat, i malgrat que els seus altres coneixements generals puguin no depassar el graduat escolar.
La llengua catalana és una llengua romànica, per tant amb arrels llatines. El llatí vulgar, o sigui el que parlava tothom, va evolucionar en diverses formes idiomàtiques, entre les quals s'hi compta el català. El castellà, en canvi, ve del llatí culte, o sigui, del que només parlaven els lletrats, la cúria, els erudits i els prohoms de famílies renomenades i benestans, sovint de l'entorn dels reialmes on s'emprava aquesta llengua.
La Corona d'Aragó va tenir el mateix llatí culte com a llengua de minories, malgrat que la llegua del poble era el català, o una cosa semblant al que avui es coneix com a llengua catalana procedent del llatí de masses, per la qual cosa, i essent aquesta llengua més antiga, ja que el llatí culte també havia evolucionat a partir del llatí vulgar, en algun moment el català es va imposar com a única llengua de la Corona: també la dels personatges de més solera i prestigi de l'entorn del monarca catalano-aragonès i dels comtes catalans.
L'any 1714, quan els excèrcits borbònics van acabar guanyant la Guerra de Successió amb la conquesta de Barcelona, un conflicte bèl·lic (1702-14) originat per la qüestió successòria a la corona hispànica per l'extinció d'aquesta línia de la dinastia dels Àustria, és quan comença la cursa bilingüe, que pren la seva màxima resplendor durant el regnat de Carles III, quan en veure aquest que el català continuava vigent malgrat l'oficialització de la llengua invasora, va dir als seus administradors a Catalunya: "hay que introducir la lengua castellana con gran esmero y sin que se note el empeño". En fi, que des d'aquell moment, els catalans i tota la resta de catalanoparlants peninsulars i balears, van haver de menjar-se, a més dels Decrets de Nova Planta i l'abolició de les seves institucions, la llengua dels invasors, tant sí com no: i la llengua d'aquests invasors, és clar, no era altra que la castellana.
Menorca va tenir més sort, ja que dos anys abans, i per clàusules secretes prèvies a la publicació del tractat d'Utrecht, signades per l'agost del 1712, va passar a sobirania britànica de la mà del duc d'Argyll i en nom de la reina Anna d'Anglaterra. Els anglesos, a diferència dels castellans, van respectar sempre la llengua pròpia del país, i també van respectar la seva història i les seves institucions, malgrat que no tot fossin flors i violes ni molt menys, però comparats amb els Borbons actuaven com una mena de nens entremaliats.
La llengua castellana no arriba a Menorca per primera vegada fins l'any 1782, i ho fa durant el regnat de Carles III, i de la mà de les forces francohispàniques encapçalades pel Duc de Crillon. El castellà s'imposa com idioma oficial a Menorca l'any 1802, quan els britànics, pel tractat d'Amiens, lliuren l'Illa a la Corona Espanyola, que en aquells moments ja encapçalava Carles IV. Mentre, els ciutadans de Menorca, subdits o vassalls de qui sigui, han conservat fins avui la parla que els van deixar els seus avantpassats de fa vuit segles, arribats a l'Illa amb el rei Alfons III d'Aragó, i naturals de les terres empordaneses, lleidatanes, tarragonines i fins i tot valencianes. I en cada dominació, i en cada nova fornada d'arribats d'on sigui, la llengua catalana, o menorquina (si es vol especificar clarament el substantiu d'aquest subdialecte del català occidental), ha estat la de totes les cases dels menorquins i menorquines en un percentatge més que significatiu. Tant, que la llengua del carrers de Menorca en aquests moments és aquesta, i no pas cap altra.
Però deixem la història i centrem-nos en l'actualitat, en avui, que encara alguns reductes més que minoritaris, com ara el col·lectiu d'aquests metges forans que reclamen la llengua castellana com a única de la sanitat pública balear, auspiciats, això sí, per originaris amb segurament el dit complex d'esclau, per grupúscols extraparlamentàris proespanyolistes més que dirigits pel centralisme, i pel Partit Popular, per vergonya d'aquest i dels seus dirigents, que van encapçalar les vergonyants manifestacions a les Illes en favor que aquests professionals privilegiats i capriciosos de la medicina, que perceben sous molt pel damunt de la mitjana, no hagin d'aprendre la llengua pròpia de les Illes Balears. De la llengua dels naturals que també s'han de rendir al seus peus i, com a bilíngües (que els que es queixen no són), parlar-los en la seva llengua, com ha passat des dels Decrets de Nova Planta de Felip V.
Les senyores i senyors els senyors facultatius en peu de guerra per no voler passar un examen de primer de BUP, es creuen tan bons que ni tan sols s'aturen a pensar que si ells marxen en vindran d'altres, que possiblement seran menorquins, o catalans, o valencians, o fins i tot mallorquins o eivissencs, i que potser, a més d'entendre els pacients perfectament tal com passa amb la gran majoria de la resta de metges que no es va manifestar, tindran una més gran vàlua professional que els que es neguen -en dos anys i en un nivell de graduat escolar- a obtenir un certificat de mínim esforç, que els permeti, com a mínim, d'entendre a moltes persones grans de Menorca que tenen, per tot el que explico més amunt, veritables problemes de comprensió, i molt més d'expressió, en la llengua de Castella. Ras i curt: sóc de l'opinió que el PP ja no sap que fer per sobresortir, i utilitza la llengua frívolament per enfrontar ciutadans que conviuen a la perfecció en les dues oficials, i que no tenen cap problema per fer-ho. Qui atia doncs el foc del conflicte lingüístic? Crec que amb el meu article queda resposta la pregunta de l'encapçalament.

Sobre els babaus Quim Torra i Pere Aragonès, dos exponents de la imbecil·litat i niciesa política que ha comandat i comanda aquesta trista, pobra i dissortada pàtria anomenada Catalunya, en que a molts ens va tocar néixer

Torra i Aragonès fan competència per indignar l’independentisme inconformista   Aragonès parla de referèndum abans del 2030 i Torra critic...