dilluns, 27 d’agost del 2007

De com el PP no s'obre a ser una dreta europea normal, i segueix intolerant i intransigent (publicat al "Menorca Diari Insular" el 23 d'agost de 2007)

Què li queda al Partit Popular?
Santi Capellera i Rabassó*periodista


El líder del Partit Popular, Mariano Rajoy, va recordar a l'alcalde de Madrid, Alberto Ruiz Gallardón, que el debat sobre les llistes del PP al Congrés dels Diputats s'obrirà “quan es convoquin les pròximes eleccions generals”. Així doncs, ho farà a principis de l'any que ve i, segons va dir, després d'escoltar membres destacats del seu partit, “tot i que la decisió final sigui seva”. Amb tot, Rajoy va agrair la “disponibilitat” de Ruiz Gallardón per formar part de la llista popular.
Amb poques paraules, Rajoy va voler tallar d'arrel les especulacions sobre qui l'acompanyarà en les pròximes eleccions generals, i sobretot, qui serà el seu número dos. En una entrevista a Europa Press, el líder del PP va intentar tancar qualsevol polèmica interna i va esquivar respondre a l'oferiment de Ruiz Gallardón per anar a les llistes.
Segons va explicar, el debat sobre les llistes al Congrés “s'obrirà quan es convoquin eleccions”. Ni abans ni després. I es farà després d'escoltar membres destacats del seu partit. “La meva obligació és escoltar-los a tots, sobretot les persones intel·ligents i les que tenen coneixement de causa”, va assegurar, al mateix temps que va destacar que ell prendrà la decisió, que serà “la que em sembli més sensata i sempre escoltant la gent del PP”. Però quina gent?
Malgrat tot, Rajoy va agrair la “disponibilitat” de Ruiz Gallardón per defensar la seva candidatura i la posició del PP en els pròximes eleccions, “però és l'únic que puc dir, a més de dir que, efectivament, és un gran alcalde de Madrid”, va afegir, al mateix temps que insistia que la legislatura està esgotada i criticava de nou la gestió del dia a dia de Zapatero, posant com a exemple la incapacitat del Govern espanyol per gestionar els problemes en les infraestructures que hi ha a Catalunya. Ara resulta que sembla ser que li interessa (els interessa) molt Catalunya i les seves infraestructures, en tant que quan formava part de l’anterior Govern central, ni ell ni cap altre membre d’aquest van fer res perquè aquestes instal·lacions decimonòniques fossin millors i s’adeqüessin al temps actual, malgrat que Catalunya aporta sobradament a les arques de l’Estat els diners suficients com per això i deu vegades més.
Aquesta de Rajoy, evidentment, és una fugida endavant amb tota mena d’excuses, i culpabilitzant el Govern central de tot avorridament com ja ens té acostumats, perquè té molt clar que les seves estratègies politiques no arribaran mai a bon port, per inadaptades al temps que ens toca viure. El discurs tan absolutament tronat i desgastat de la por, del intent de generar encara dubte sobre l’autoria d’Al Quaeda dels atemptats de Madrid, del que vé el llop, de l’esquerra comunista, dels nacionalismes que no són el seu, de relacionar ETA amb tot i amb tothom que no siguin ells, de la incapacitat manifesta, al seu parer, del Govern central de qualsevol iniciativa o acció política o social, sumat a la falta de reconèixer que el PP impulsa un projecte caduc i encara lligat de mans i peus als aznaristes de la branca més dura, el porten a fugir d’estudi en declaracions com les que va fer, on a banda de criticar el Govern tallava la iniciativa de l’alcalde de Madrid per idear una nova manera de renovar-se i moderar-se, que precisament és el contrari del que volen els actuals pilars visibles de l’edifici conservador.
Ruíz Gallardón és molt més que un possible membre per anar a les llistes populars. És un competidor de facto i un líder que, malgrat formar part de les estructures dretanes, s’obre a la manera d’actuar de les grans democràcies estat-nació europees, i com Sarkozy o Gordon Brown, capaç de pactar amb l’oposició si la té, o amb el Govern de torn si ell és oposició i no pas de ser un destroyer, com és el cas de Rajoy. Amb la seva idea de moderar el discurs doncs, no fa més que acostar-se molt més a una gran majoria de ciutadans espanyols, votants del PP en definitiva, que tot i ser conservadors, fugen per cames del discurs catastrofista que generen des de fa anys els immobilistes barons fidels a Aznar de la formació popular. De moment l’estratègia del canvi no funciona perquè aquests apocalíptics ho impedeixen, i la rebel·lió parcial de la dreta espanyola per moderar-se no agafa embranzida perquè, encara que encapçalats per un ja molt feble i desgastat Rajoy, aquests apocalíptics, els Acebes, Zaplana, San Gil, Mayor Oreja i Aguirre encara comformen el sector més dur i intolerant del Partit Popular. De moment tots els que ho han intentat no han aconseguit obrir escletxa, i han caigut víctimes de la intolerància cap a l’obertura. Això però ja els ha costat un preu molt alt, i aquest fet desgasta molt, ja que persones absolutament vàlides i amb esperit de canvi de veritat, elements decidits a renovar la dreta dedins i de fora, han hagut de passar pel sedàs de les dimissions, voluntàries o no. El mateix Jaume Matas aquí, o Josep Piqué al Principat, en són clars exemples, ara ja conjuntament amb Alberto Ruiz Gallardón que potser acabarà com els altres dos. I què li queda a aquest PP de l’odi a la diferència i a tot el que no siguin les seves essències patrioteres?, què li queda a aquest PP arcaic i acusador de tot el que no es mostri del mateix color que el que ell proclama, en tots els sentits de la paraula? Què li queda al PP per comformar una dreta civilitzada al Parlament espanyol, si li marxen efectius com aquests?


L’eugenisme és la ideologia que va gestar i donar a llum la bèstia nazi alemanya. De l’eugenisme ve el nazisme alemany

  ASSAIG GEOPOLÍTIC SOBRE L’ESCLAT DE LA GUERRA ENTRE ISRAEL I HAMAS EN EL CONTEXT DEL JUDAISME I LA DEFENSA DELS SEUS VALORS OCCIDENTALS Sa...