Els mitjans catalans fan pinya per defensar l'Estatut

Editorials conjunts, d'aquí i d'allà Santi Capellera i Rabassó*periodista Fa uns dies dotze diaris catalans i tres emissores de ràdio, entre elles la pública Catalunya Ràdio, van fer un editorial conjunt anomenat “La dignitat de Catalunya”, on es posava èmfasi en la defensa del nou Estatut català, el text del qual és des des de fa més de tres anys i per mor de la denúncia del PP i del mateix Defensor del Pueblo socialista, a mans d’un inoperant Tribunal Constitucional, que té quatre dels seus magistrats fora de termini de mandat, i sense que ningú no hi posi cap remei. L’editorial dels mitjans catalans va fer vessar rius de tinta, molt especialment entre els diaris centralistes i centrals espanyols, entre ells El País, que qüestionava el que es fes un editorial conjunt, perquè això representava fer d’actors polítics i no pas de mitjans independents. Doncs bé, de vegades els periodistes també n’hem de fer d’actors polítics. Més quan els polítics en exercici es mostren incapaços de resoldre l’interès general. I l’Estatut de Catalunya és de l’interès de tot un poble. Les casualitats de vegades fan que les circumstàncies es donin consecutivament. Dilluns dia 7 de desembre més diaris de quaranta-cinc països de tot el món han imitat el gest de Catalunya, i han publicat un altre editorial conjunt alertant de la greu emegència del canvi climàtic. Entre ells hi ha El País. Paradoxes de la vida. “Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga”, resava l’editorial dels mitjans catalans. De fet hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies molt especialment, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga. Amb poques paraules, clares i sense timidesa, enumeren els punts principals de la reivindicació catalana. I a més és molt bo que l’editorial s’hagués titulat “La dignitat de Catalunya”. Perquè lluny de demagògies dels contraris a la seva evolució i progrés, Catalunya té problemes de finançament, de respecte de les competències estatutàries, de tracte just pel que fa a les grans infraestructures, i de moltes altres coses, però també, molt especialment, de reconeixement de la seva identitat i del seu paper a l’Estat. Però a més té, i a hores d’ara amb especial gravetat, un problema de respecte de la pròpia dignitat. La gent ha de saber que un país maltractat en la seva dignitat, finalment ningú no el té per res. I ara ja ho sap, n’és conscient. Però Espanya potser encara es creu que els catalans no són res més que uns fenicis, quan la veritat és que Catalunya ha tingut i té una actitud i una política altament solidàries amb els territoris d’Espanya. Sempre. Hem de creure que aquest editorial periodístic farà el seu efecte. No sabem si suficient com perquè a que la voluntat del Parlament català i de les Corts espanyoles i la del poble de Catalunya expressada en referèndum no siguin obertament i fortament agredides. Ni tampoc burlades sin que se advierta el cuydado, com tants cops fatalment s’ha fet. I si no en fa, o en fa poc, potser pot passar allò que pronostica el mateix editorial dels diaris catalans: la cancel·lació de l’esperit integrador i respectuós de debò, sense engany ni subterfugis, de la diversitat espanyola i del que Catalunya és i significa. I com a mostra un botó: les consultes d’independència, de les quals ja es parla arreu amb tota naturalitat, cada dia tenen més recolzament social i ciutadà.

Vorejar la llei és gairebé delicte, més si qui ho fa és un jutge

De Sòcrates a Millet en el país del groller Garzón
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Seria convenient que, en circumstàncies com l’actual, d’una estesa inquietud i de clar trasbalsament social per fets impactants com el de Fèlix Millet i companyia, ens poséssim davant els ulls les paraules d’algun clàssic antic com per exemple Sòcrates
En les seves elocubracions el pensador helènic creu que s’han de recuperar els elements de fons de l’antiga tradició (la virtut, la justícia, la veritat, el bé), tot remodelant-los i dotant-los d’una nova fonamentació i d’un nou contingut.
Planteja un model de vida que fins a la seva existència ningú no havia proposat: no es tracta d’acoblar la vida a pautes exteriors, alienes a la pròpia persona, sinó que és la persona, cada persona, la que ha d’adequar la seva vida a allò que li dicta la raó i la seva consciència interior, i denuncia els excessos que es cometien en la seva època (Atenes, 4 de juny de 470 aC - Atenes, 7 de maig de 399 aC)
Avui, que vivim en una societat occidental que pateix les conseqüències de les conductes desenfrenades i de l’embriaguesa de certs personatges encimbellats, es diguin Madoff, Millet o "Gürtel", causada per l’afany incontrolat de poder o de diners, no es pot negar que les paraules de Sòcrates ens orienten i, si fa al cas, ens conviden a rectificar i a tornar a resituar la nostra trajectòria vital en la direcció correcta. I potser tampoc no es pot desmentir que sovint ens deixem dominar per les implacables lleis del sistema, encara que ens portin a una permanent insatisfacció de l’esperit.
En aquest context de vida i experiències encara hi trobem un altre maremàgnum de despròposits. El d'un personatge que va més enllà de la normalitat del pas del temps, que corre per fer punts i demostrar que és ell i no pas ningú més qui mana i decideix arreu, i que pot fer el que vulgui a la seva manera, pel davant de parlaments democràtics i de normes establertes, si més no ètiques i de sentit comú, com un dictadoret que usa el seu poder a tort i a dret per deixar clar que pel damunt de tot hi és ell, cosa la qual no deixa de ser una altra mena d'autocràcia. Aquest personatge doncs, també hauria hagut de llegir profundament Sòcrates.
Em refereixo naturalment al jutge Garzón, que es caracteritza per la deficient qualitat dels seus treballs i l’espectacularitat mediàtica i escandalosa de les seves actuacions. Només cal recordar l’operació Pinochet, en què demanava l’extradició de Londres; l’operació Nècora, en què els suposats traficants van sortir tots alliberats per falta de proves; a Catalunya, l’afer Cahispa, finalment arxivat després de l’escàndol provocat i els danys morals irreparables a les persones... Ell mateix té pendent un possible judici per prevaricació; volia jutjar retrospectivament el franquisme, malgrat que això darrer potser hagués estat el millor i més reconegut de les seves actuacions.
Hi podem afegir el tracte vexatori retransmès per tot l'espectre audiovisual dispensat als expolítics Macià Alavedra i Lluís Prenafeta, actualment sense responsabilitats oficials però eficaços i actius servidors públics durant molts anys; a l’alcalde i regidor electes d’un dels ajuntaments més importants de Catalunya, i a tres empresaris. Aquests darrer "cop" ha estat la notícia més rellevant, pel damunt de la realitat de les acusacions que se’ls puguin fer, de la presumpció d’innocència i del que, en definitiva, n’acabi resultant, segurament i de manera inevitable molt perjudicial per a ells.
S’ha humiliat aquestes persones, com denuncia la mateixa presidenta del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, i com l'evidència ha obligat el mateix president de l'Audiència Nacional a investigar els fets i els mètodes. Molts ciutadans també ho hem percebut una vegada més. Hem constatat, com en moltes altres ocasions, la discriminació selectiva en negatiu que es fa des de Madrid als que no consideren de la seva colla.
I d'aquestes dues cordes al coll que cito abans, l'eradicació de les quals passa d'alguna manera per la filosofia socràtica, només ens n’alliberarem quan s'elaborin lleis que ens protegeixin encara més de tots els delinqüents, de "tots". Des dels més petits pòtols feixistoides que van amenaçant el proïsme, passant per alguns irresponsables periodístics que fan dels seus pamflets un veritable cavall de batalla del terrorisme mediàtic, fins als més grans de guant blanc, que roben tot el que poden a tort i a dret. I també, és clar, d'alguns jutges que amb les seves actuacions voregen la llei de manera impresentable. Lleis en definitiva que ens protegeixin de l’esperit egoista, del desfici del plaer, de la disbauxa del diner, de la violència incívica dels agressors, o de la visió egocèntrica de la vida i el poder en qualsevol dels seus suposats.

Cal que qui jutja sigui independent i objectiu, i això al Tribunal Constitucional és una utopia

La necessària credibilitat en la Justícia
Santi Capellera i Rabassó*periodista

El funcionament de la Justícia és un element clau, ja que és la responsable de garantir el compliment de les normes que tota societat de dret s’ha marcat. És d’especial gravetat, per tant, que les diferents institucions responsables de garantir el funcionament de les normes comunes entrin en crisi. L’estat de dret basa la seva legitimitat en el contracte social signat entre els seus ciutadans, el qual porta a l’acceptació tàcita d’unes regles de joc compartides que garanteixen els drets i deures de tots els individus.
Dels tres pilars de l’estat de dret, el poder judicial és el que resta més al marge de l’escrutini públic i sovint (encara que hi ha excepcions molt evidents) del judici dels mitjans de comunicació. No obstant això, diferents fets han focalitzat darrerament l’atenció sobre el funcionament de la Justícia (molt especialment a Catalunya), i han posat en qüestió de manera clara la seva independència i integritat respecte dels poders legislatiu i executiu. Aquest mateix que redacta publicava un article en aquest diari fa una setmana (El cas Millet i els guanys dels pescadors oportunistes) en que demanava especialment deixar actuar els jutges sense pressions dels fiscals ni dels polítics, per tal que puguessin fer bé la seva feina.
Precisament per això mateix crec que cal considerar que l’actitud del Tribunal Constitucional amb la sentència de l’Estatut de Catalunya és la principal causa del descrèdit de la justícia espanyola. Aquesta falta de credibilitat ve donada per la pèrdua d’independència de l'alt tribunal respecte dels partits polítics, ja que al meu entendre en aquest òrgan especial hi pesa més l’adscripció ideològica i el seguidisme dels magistrats cap a aquells que els han escollit, que no pas la voluntat expressada per tot un poble en un referèndum, afegida al pacte entre dos parlaments com són el de Catalunya i el Congrés espanyol.
Un tribunal que triga més de tres anys a dictar una sentència sobre la principal norma de funcionament de l’autogovern català, provoca més alarma social i desafecció que no pas seguretat jurídica. I siguem clars i lògics: un element clau de la confiança en la justícia és evitar la sensació de buit legal, i prendre decisions desinteressades que assegurin la continuïtat de l'ordre social, perquè la Justícia té com a missió garantir la igualtat dels ciutadans davant la llei i la seva llibertat davant qualsevol arbitrarietat que la pugui posar en perill. Aquesta és la seva veritable missió i no pas cap altra, molt ben representada en la seva icona de l'estàtua amb la bena als ulls que aguanta la balança .
La realitat dels partits polítics a nivell de l’Estat és notablement diferent a la catalana. Els membres del Tribunal Constitucional són nomenats a proposta del Congrés, el Senat, el Govern i el Consell General del Poder Judicial. Per tant, quan una norma legal com és l'Estatut català se sotmet a judici dels representants d'aquests estaments, es qüestiona el principi d’igualtat dels ciutadans catalans respecte dels de la resta de l’Estat, ja que l’organisme que ha de dictar sentència ha estat escollit, només, per una de les parts i no pas per l'altra. Com es pot ser objectiu doncs?
És fonamental per a qualsevol societat garantir la solidesa de les seves institucions i dels poders que les han de regular, perquè el descrèdit de qualsevol institució pública, com ara la Justícia, ens fa més febles com a ciutadans del que es considera un estat de dret. I això és fa extensible a qualsevol altre judici interessat, en qualsevol camp i circumstància.
Per això penso que el fet que el Tribunal Constitucional estigui jutjant únicament l’Estatut català i no l’andalús o qualsevol altre amb les mateixes connotacions com ara el valencià, o que hi hagi hagut declaracions, filtracions, recusacions i espectacles que ha anat oferint el Tribunal Constitucional durant tot el temps que fa que dura el procés des que el PP va recusar el contingut de l'Estatut, ja són suficients per constatar que els ciutadans de Catalunya han vist qüestionats els seus drets i la seva llibertat. I queda clar que això es dóna en estar sotmesos aquests ciutadans a l’arbitrarietat dels organismes judicials esmentats, que en definiva són els que hauran de dictar sentència sobre un autogovern del qual estan bastant allunyats en tots els aspectes, i als que -es pot percebre fàcilment- no fa cap gràcia que l'Estatut de Catalunya es pugui aplicar tal com va sortir del Parlament. I això no dona precisament cap credibilitat a la Justícia, ni cap garantia als ciutadans que aquesta actui de manera independent.

La corrupció és lamentable, més quan s'espera que es doni per aprofitar-la en benefici propi

El cas Millet i els guanys dels pescadors oportunistes
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Quan s’insinua alguna irregularitat lligada a un partit o a un polític li solem atorgar veracitat instantània, sense alarmar-nos gaire, perquè s’ajusta a la lògica que hem adoptat. En canvi, si l’acusat pertany a aquesta societat civil que hem edulcorat, a alguna ONG d'aquestes de gran volada, o a alguna institució cultural com ara el Palau de la Música o l'Orfeó Català per ser clars del tot, se’ns trenquen els esquemes i sembla que el món s’enfonsi: la realitat no s’ajusta a la nostra expectativa, no és el que semblava que era, ves per on.

És una màxima ancestral: no s’ha de ser honest, sinó que també se n’ha de semblar. En realitat m'adono que a la nostra societat és més important semblar honest que ser-ho. Per això, el judici dels mitjans de comunicació –basat en opinions i presumpcions– sol ser socialment més determinant que el judici dels jutges –basat en proves i lleis–. Quantes persones han estat irremissiblement condemnades socialment i, al cap de mesos o anys, inútilment absoltes pels tribunals! Aquestes són, però, les regles del joc: l’exigència moral està supeditada a l’aparença que se’n dóna.

A tot arreu hi ha lladres i conspiradors; només cal repassar les pàgines internacionals dels diaris per constatar que allò que vivim als nostres territoris en aquest terreny no és gens excepcional. El nostre cas, però, té un component original: quan afecta una entitat o una institució que és identificada amb el catalanisme com és el Palau de la Música (i parlo molt clar perquè ningú no m'acusi de fer la puta i la Ramoneta), se’n fan lectures desproporcionades. A tots dos bàndols. Els detractors hi veuen una magnífica ocasió per generalitzar i dir que allò que a la resta del món és culpa de la cobdícia, aquí a casa nostra ho és del catalanisme, tal com fan avui descaradament el PP, el PSC i ICV, auspiciats per la Brunete socialista del senyors Iceta, Zaragoza i Herrera, és a dir per l'actual Catalunya Ràdio i TV3, ara finalment lliures de la "crosta nacionalista" que tant enquistada estava després d'un quart de segle de governs de CiU. I, en aquest, abunden aquells que pateixen per si això representa una estocada definitiva i el punt d’inflexió per a la plena desnacionalització del país. Exageren els uns, exageren els altres. Lamentablement, són afirmacions hiperbòliques que no es contraresten sinó que sumen en la mateixa direcció, que em temo que no és precisament la bona, com a mínim pel país i pels seus ciutadans. També són les regles del joc: l’exigència i l’aparença morals del catalanisme han de ser necessàriament més elevades, ja no només per opció, sinó sobretot per necessitat.

Més que lamentar-nos però, el que convé és actuar. O canviem les regles o les fem servir a favor nostre. I aquesta segona possibilitat sembla més abastable. Per exemple, quan un acusat d’emprar diner negre es defensa dient que és una pràctica habitual del sector (la mateixa Alícia Sánchez Camacho diu al Matí de Catalunya Ràdio -23/10/09- que "els mitjans de comunicació només miren el cas Gürtel, i en canvi obvien que la presidenta del Parlament balear està imputada en el cas Son Diomenge, i segueix al seu lloc", com aquell que diu, "tots ho fan", i es queda tan ampla!) no n’hi ha prou amb reaccions irades, amb manifestos reivindicant l’honorabilitat o tantes altres respostes del mateix estil. Potser seria més oportú que les nostres entitats seguissin el camí de rendir comptes públicament, per exemple. Això de l’accountability, com en diuen els entesos, està inventat i no només és exigible a institucions i empreses sinó també recomanable per a les entitats de la societat civil –rebin fons públics o no–. Algunes ja ho fan, però no és una pràctica prou generalitzada. Certament, això no evitaria els comportaments delictius d’algunes persones, però seria un bon coixí per amortir el cop i, així, evitar de posar-ho tot en dubte en cada ocasió.

En Millet és un delinqüent confés, però si bé es mira no és un home criticat i jutjat popularment perquè hagi actuat malament per apropiació indeguda: ho és per molt més. És l'ase dels cops de la fam de revenja d'alguns exagetes socialistes, que recorden els dies de Filesa amb el senyor Sala al capdavant, i la corrupció dels Roldan i altres inefables personatges de la mateixa corda política, que els van obligar a empassar-se molts gripaus. ara és l'hora doncs (per mínima relació que constatin entre la trama del Palau i Convergència i Unió) de l'esperada revenja. Ara és l'hora d'intentar tornar a crear un altre cas Banca Catalana, que els socialistes es van haver d'empassar amb la sentència absolutòria de la Justícia a Jordi Pujol. Aquesta és l'arenga que es fa des dels mitjans públics catalans, i de manera constant i ininterropuda durant les 24 hores del dia amb programes i pamflets audiovisuals sense fi. I desenganyem-nos, els atacs i peticions de presó per a Millet no són tant pel què ha fet (que són un seguit continuat de delictes i un clar desproposit social) sinó contra el que va representar el personatge. I és l'ase dels cops també perquè amb la seva trama resulta que del cas Gürtel se'n parla una mica menys, si més no a Catalunya.

Potser sí que en Fèlix Millet ha d'anar a la presó, però qüestionant els jutges i les seves decisions (i més si en aquests no es constata prevaricació) I'únic que s'aconsegueix és debilitar la mateixa Justícia i de rebot l'Estat de dret. I veig amb claredat que si no hi hagués lleis i jutges, la força popular ja hagués penjat el senyor Millet d'un arbre enmig d'una plaça, tal com passava al oest americà. Això que dic potser va contracorrent, i és políticament incorrecte, però és la meva reflexió al respecte. I malgrat que Fèlix Millet sigui culpable, només un jutge i no pas la força mediàtica i l'anomenada alarma social, pot decretar el seu ingrés a la presó. I si el jutge no ho ha fet, ni polítics ni fiscals poden irrompre i fiscalitzar i polititzar les decisions de qui ha interpretat la llei. Caldrà jutjar els culpables i si s'escau i la llei ho contempla així, hauràn d'anar de cap a la presó sense contemplacions, però no pas abans, malgrat que alguns mitjans a hores d'ara ja hagin aconseguit fer bullir l'olla a tot gas, i malgrat que els pescadors oportunistes esperin les aigües mogudes per posar tot el peix al cove. I només amb claredat rigor i transparència, i no pas amb judicis populars arengats per cridaners desbocats, evitarem que passin aquestes coses.

El copríncep d'Andorra va ser un gran defensor de la llengua i la cultura catalanes

L'adéu a Joan Martí Alanis: un bisbe estadista de talla europea
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Aquests primers dies de tardor han dit adéu a un gran home d'estat del nostre entorn. El diumenge dia 11 va morir a Barcelona a 81 anys Joan Martí Alanis, arquebisbe emèrit d’Urgell, un dels grans bisbes catalans del segle XX. Martí Alanis va ser el pastor de la diòcesi d’Urgell durant trenta-dos anys, responsabilitat que també comporta la de ser el copríncep d’Andorra. Home de gran bagatge cultural i intel·lectual, Joan Martí formava part dels sectors oberts de l’Església i al mateix temps fidel al país.
Pocs minuts abans de tres quarts de dotze el fèretre amb les despulles de l’arquebisbe va entrar a la nau central de la catedral de la Seu d'Urgell on s'hi concentraven un miler de persones. La comitiva que l’ha dut en processó des del Palau Episcopal el situa al peu de l’altar. Amb els evangelis i la mitra al damunt. La cerimònia que s’inicia serà solemne però senzilla. Un altre element més comparable a la manera de fer de Martí. Lectures, càntics, més de dos-cents eclesiàstics i tota la plana major de l’Església catalana. Emoció la d’alguns dels assistents. Mirades encuriosides les d’altres. Respecte per part de tots. El bisbe Joan, el copríncep d'Andorra Martí s’acomiada.
A l'homilia es cita primer l’home d’Església. Després, evidentment, l’home d’Estat. "Era un gran creient, sense exageracions, a la catalana, a la modesta, a la sincera, a l’autèntica. Un home de cultura. I la cultura anava lligada amb la ferma defensa de la llengua catalana que va fer Martí, pel fet de ser cap d'Estat de l'únic país que té el català com a llengua pròpia", va dir emocionat l'ara successor seu, Joan Enric Vives.
Representants dels governs andorrà, català, francès i espanyol van fer acte de presència a la cerimònia. I és que realment no n'hi havia per menys. Martí Alanis va ser un home consagrat a l'Església, però per davant de tot va estar consagrat al seu poble i al poble Andorrà, al qual va representar com a figura jurídicopolítica de coprincep, conjuntament amb el president de la República Francesa, des que l'any 1971 va agafar les regnes del bisbat i, per tant, les del coprincipat.
Vaig tenir l'oportunitat de conèixer el bisbe Joan durant una estada de feina al Principat d'Andorra, on vaig tenir tracte personal tant amb ell com amb el president Òscar Ribas, ja que el meu entorn laboral es desenvolupava en treballs de comunicació pròxims a aquest context. Vaig poder copsar i percebre en el clergue una persona moderada i assenyada, però consistent i valenta per afrontar qualsevol eventualitat del caracter que fos. I vaig poder comprovar que l'opinió de Martí Alanis sempre es caracteritzava per l’equanimitat i la fonamentació. Així ho demostraven, per exemple, els seus articles d’opinió a La Vanguardia. En la seva condició de copríncep, va haver d’afrontar certament moments difícils, especialment en l’elaboració i aprovació de la nova constitució d’Andorra, que va rubricar l'any 1993 després de ser aprovada en referèndum pel poble andorrà, que va treballar al costat d'Òscar Ribas Reig, el president de la transició, que va portar Andorra a l'ONU amb la nova constitució i que ha estat l'únic premier que ha fet un discurs en la nostra llengua a l'alt organisme mundial de les nacions. La Carta Magna andorrana va ser doncs, i de la mà de Martí Alanis, el pas decisiu per a la modernització definitiva del nostre país germà. Sobre Andorra sempre hi ha hagut una espasa de Damocles en forma d’ingerència dels poderosos estats veïns i d'intents d'arrabassament de la seva independència. El copríncep Martí Alanis però, va saber sortir-se’n molt bé i va tenir la murrieria i la saviesa necessàries per pilotar una molt bona transició. En termes eclesials, Joan Martí Alanis va garantir un successor de qualitat per a la diòcesi mitjançant el nomenament com a coadjutor seu de Joan Enric Vives, actual bisbe d’Urgell i copríncep d’Andorra.
La Santa Seu, va reconèixer el seu zel acurat en l'acompliment del seu ministeri episcopal, i el 25 de juny de 2001 li va atorgar el títol o dignitat d'arquebisbe ad personam. Allunyat d’estridències, Martí Alanis va saber jugar fins al darrer moment la carta de la moderació i del seu tarannà constructiu, en un exemple del que ha de ser un home d'Església que juga un paper d'estadista. El país et trobarà faltar, bisbe Joan.

La festa del 12 d'octubre és arcaica, excloent i amenaçadora

Absències, xiulets, greuges i evidències
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Encara que sembli una cosa paradoxal, fora de lloc en qualsevol altre estat o país llunyà o pròxim a l'Estat espanyol, comença a ser una tradició que el públic que va a veure la desfilada militar en motiu del dia de la Fiesta Nacional esbronquin i demanin la dimissió de José Luís Rodríguez Zapatero com han fet els últims quatre anys. Quan els falti l’actual president del govern espanyol hauran de buscar un altre ninot per poder continuar exigint que li tallin al cap. De reiteració és pot qualificar l’absència del president de la Generalitat, José Montilla, a la desfilada, però dos anys encara no constitueixen una tradició.

A Catalunya i a altres territoris de l'Estat culturalment diferents dels de la influència de Castella, la commemoració del 12 d'octubre és percebuda com una autèntica agressió contra els drets nacionals diferents dels castellans. Naturalment, qualsevol català, valencià, balear, basc o gallec té perfecte dret a sentir-se espanyol. Però aquest dret no té res a veure amb aquesta exaltació ultranacionalista i militarista, més pròpia del franquisme que d'un sistema democràtic i respectuós amb les altres nacionalitats de l'Estat. I cal no oblidar que aquestes distintes nacionalitats estan contemplades a l'actual Constitució espanyola, que alguns defensen tant i que consideren intocable i inamovible.
De fet la commemoració del 12 d'octubre com a dia de la hispanitat no té el més mínim sentit, ni a Catalunya ni fora d'ella. I s'haurien d'adoptar les mesures necessàries que conduïssin a la seva supressió com a festivitat i com a commemoració. Aquesta celebració és un acte del nacionalisme espanyol més ranci i prepotent, que serveix, fonamentalment, perquè els elements més ultranacionalistes realitzin provocacions a diferents punts de l'Estat, perquè és una commemoració del nacionalisme espanyol extremista i absolutament excloent. És a dir, està concebuda com la imposició de l'espanyolisme identificat i alinieat amb el castellanisme sobre la resta de nacionalitats que hi ha a l'Estat espanyol.
A més de tot el que dic anteriorment, el caràcter militarista d'aquesta celebració converteix aquesta data en una commemoració especialment agressiva i amenaçadora contra qualsevol idea o iniciativa que pugui discrepar del predomini del nacionalisme espanyol. I aquí és on la idea de la democràcia es dissol en detriment dels que no sentim aquestes essències pàtries com a nostres, i on es dóna el greuge comparatiu entre aquesta celebració i les que reivindiquen les altres comunitats nacionals. Sincerament, i com a observador durant molts anys d'aquest fenomen des de l'exterior de l'Estat espanyol, aquesta festa sovint m'ha provocat vergonya aliena, ja que la combinació d'un nacionalisme exaltat, prepotent i excloent, amb el caràcter militarista que simbolitza la desfilada de Madrid, recorda les pitjors èpoques de la dictadura del general Franco. I si es vol comprovar la meva asseveració només cal contrastar imatges actuals i de l'època esmentada, on les semblances escèniques són més que admirables.A més hi ha un altre greuge cap a altres cultures i nacions externes a la penínsila ibèrica i al continent europeu, ja que el nacionalisme espanyol ha instaurat aquesta data per commemorar, amb la al·lusió a la hispanitat, la invasió de terres americanes, una pàgina de la història de l'expansionisme espanyol que és millor no celebrar, i que, de fet i sincerament, és millor per a tots oblidar. I si no preguntin-ho als descendents dels colonitzats.
No és gens difícil percebre que Espanya viu amb tensió els recels amb que es miren Catalunya els qui encara administren l’herència dominant castellana. Això potser no ho saben o no els importa al públic que va sortir a veure la parada militar als carrers de Madrid, però és una evidència tant flagrant que ni José Montilla ho pot passar per alt: per això no va a la celebració. Molt em temo que aviat serà Espanya la que haurà de fer pedagogia per no quedar-se sense partidaris. De moment a Catalunya ja no els defensen ni els seus, i aquest és un símptoma molt significatiu.

Es pot ser famós i quasi diví, llibertí i amant del sexe, però cal respectar les lleis i els menors

Polanski, entre les cordes de la moral i la justícia
Santi Capellera i Rabassó*periodista

La detenció del director Roman Polanski a Suïssa sota càrrecs de fugir de les condemnes per relacions sexuals il lícites amb una nena de 13 anys d'edat a Los Angeles han empès l'esfera diplomàtica a mediar en un cas on s'hi barreja la fama i la notòrietat, i que va passar fa 31 anys.

Polanski, de 76 anys, va ser detingut fa pocs dies a l'aeroport de Zurich per les autoritats suïsses i a petició de l'oficina del fiscal de districte de Los Angeles. La fiscalia sabia els plans de Polansky d’anar a Suïssa a recollir un premi, i va fer valer el tractat amb l’estat helvètic per aprovar una sol licitud d’extradició a través del Departament de Justícia dels EUA.

La detenció ha indignat el govern de França, que s'ha negat a extradir Polanski des que va fugir de la seva terra natal el 1978, després que un jutge de Los Angeles en va reclamar el retorn. A França, Polanski és venerat com a cineasta i també com un màrtir de la injustícia i el puritanisme americà. El ministre de Cultura francès, Ric Mitterrand, va emetre un comunicat dient que "lamentava profundament aquesta nova agressió de la qual n'és víctima d'algú que ja n'ha viscut tantes durant la seva vida", tot recordant implícitament l'assassinat de la seva dona, l'acrtriu Sharon Tate, que estava embarassada de vuit mesos, ara fa quatre dècades a mans dels seguidors de Charles Manson.

Després de guanyar fama amb els seus films a Polònia, Polanski va captivar Hollywood amb "Rosemary's Baby" i "Chinatown", i va guanyar l'Oscar al Millor Director el 2003 per "El pianista", ambientada durant l'Holocaust. Entre els partidaris del director als EUA hi ha la seva víctima, Samantha Geim, que tenia 13 anys quan Polanski la va portar al llit durant una sessió de fotos a la casa del seu amic Jack Nicholson i que ara en té 43. Fa una dècada va dir que que no sentia odi ni rancúnia cap a Polanski i a la qual quan va retirar els càrrecs contra ell, va dedicar el documental "Roman Polanski: Wanted and Desired".

Polanski, que té la doble nacionalitat franco-polonesa, va fugir dels Estats Units el 1978 abans que pogués ser condemnat per aquest delicte de relacions sexuals il·lícites que per ell encara segueix sent un gran problema. Hi ha qui defensa, injustament crec jo, que tots els pecats que Polanski va poder haver comès es veuen compensats per la brillantor del seu art. I el meu parer és que una cosa no es pot barrejar amb l'altra, que no s'ha de barrejar per bé del mateix setè art, i per bé de la justícia i de la societat.

Més de 100 pesos pesants del cinema -incloent a directors com Martin Scorsese, David Lynch, Mike Nichols i Pedro Almodóvar- han signat una petició demanant a les autoritats suïsses deixar lliure Polanski. La http://thesmokinggun.com ha publicat el testimoni jurat de la víctima i l'admissió de Polanski de la culpa. I encara que reconèixer la culpabilitat (i no penediment) va reduir els càrrecs només a les relacions sexuals il·lícites amb un menor d'edat, els documents deixen clar que allò va ser una violació.

Podem pensar que Polanski va tenir remordiments de consciència però jo no m'atreviria a assegurar-ho, ja que quan el novel·lista britànic Martin Amis el va entrevistar el 1979, ja va afirmar: "si jo hagués matat a algú, no hauria tingut tant d'atractiu a la premsa, veus?", amb la qual cosa sembla ser que a més de no penedir-se d'haver tingut relacions sexuals amb una nena, també és víctima de la seva vanitat. És una altra manera de mirar la història.

Quan el got és ple, només cal una gota per fer-lo vessar

Preguntar per la maleïda independència
Santi Capellera i Rabassó*periodista

La sentència de l'Estatut fa tres anys que es fa esperar. El PP va presentar recurs a un text que d'altra banda va acatar i donar com a totalment constitucional a Andalusia amb el vist-i-plau de don Javier Arenas, i també al País Valencià amb el del president Camps i la plana major del PP de València i de l'estat. Però ja sabem que el PP aquí diu això, i allà allò, segons que l'interessa a cada moment, i segons si hi pot o no guanyar vots, i altres dividends.
La flamarada independentista reflectida en primer terme a la consulta d'Arenys de Munt és la clara reacció d'aquest emprenyament massiu del país. L'Estatut va estar gestat al Parlament de Catalunya, i refrendat majoritàriament a les urnes pels ciutadans. I aquesta és l'única força i l'unica raó que hauria de prevaler davant els desproposits d'aquest partit que presenta amb tota la pompa la seva candidata a Catalunya, com si la senyora Sánchez-Camacho hagués de ser la panacea i el remei de tots els nostres mals. Venen a casa nostra a dir que "ells no estan en contra de cap llengua" i la senyora Alicia (sense accent) assevera que a Catalunya no li cal cap referèndum d'autodeterminació, perquè el que li calen són solucions als seus veritables problemes. I no pensen que potser la solució comença per aquí.
A Catalunya però es nota que hi ha alguna cosa en l'ambient, un neguit que de moment no té reflex electoral ni estadístic, però que va corcant les estructures. És, tal com deia un company l'altre dia en un article, "un pressentiment que enllaça el català emprenyat amb el sobiranisme impacient, amanit amb la vella èpica a mitges que ha marcat la nostra història".
És ben cert que l'independentisme català és un fenomen heterogeni, dispers, multiforme, que es fa visible, mobilitza, irrita i fa por en certs despatxos de Madrid, malgrat la seva escassa tradició històrica. Per això també és ben cert que sorprèn la seva efervescència a la Catalunya actual, tan mestissa, tan atabalada pels problemes socioeconòmics i tan políticament escèptica, però on les estelades surten de tot arreu, de cada casa, i de llars tan poc susceptibles de ser catalanistes com les de molts Rodríguez, Marin, Gómez i altres llinatges provinents de terres castellanes, i ara habitants del cinturó vermell de la capital catalana. Potser l'explicació a aquest sobiranisme naixent es diu desafecció per escanyament d'un estat que només es recorda dels catalans a l'hora de la recaptació, i poca cosa més. Un estat al que hem d'implorar que ens doti d'infraestructures bàsiques que altres territoris que aporten força menys que Catalunya ja disposen fa temps. Un estat centralista i uniforme, que malgrat les seves proclames que comencen pel prefix pluri, és absolutament uni.
Veritablement aquesta és la força de l'independentisme que s'escampa com una taca d'oli, i que cada vegada que els dirigents del PP (o del PSOE) obren la boca guanya adeptes als confins i urnes del Principat i a les altres terres de la seva mateixa parla i cultura. Hi haurà referèndum a seixanta municipis i ningú no ho podrà impedir ni evitar, perquè la llibertat de les persones i els seus desitjos polítics estan pel damunt de cap llei, de cap constitució i de cap sentència judicial basada en cap "normativa oficial". I sí que aquest és potser el vell truc, tan català, del timbaler del Bruc, els redobles del qual en retrunyir entre les muntanyes de Montserrat, van fer creure les tropes napoleòniques que els esperava un enemic nombrós i temible. "Si en lloc de tocar el timbal s'hagués tocat els bemolls ...!", sospirava l'afrancesat Fages de Climent. Però convé recordar que, malgrat el miratge, el timbaler va obtenir la victòria. I paradoxalment ho va fer en una guerra que al contrari dels catalans que l'anomenem "La guerra del Francès", els espanyols l'anomenen paradoxalment "De la Independència", paraula avui força criminalitzada per aquells descendents dels que precisament la van aconseguir davant els gals invasors, tal com queda ben clar. La independència doncs, és una cosa normal en entitats i persones, i les nacions no són diferents per renunciar-hi perquè és un dret que tenen. La independència que, com és sabut, sovint recau en qui més la desitja, a la curta o a la llarga.
Algunes de les conclusions del company en l'article al qual em refereixo abans són força assenyades. És ben cert que per afermar-se o créixer, al sobiranisme català li falten -com a mínim- quatre condicions. Primera, assumir que la independència no consisteix simplement a hissar la senyera a la plaça de Sant Jaume; segona, acceptar (i utilitzar en favor seu) que Catalunya és irremissiblement bilingüe i que cal continuar incentivant i premiant l'ús del català perquè, com a mínim ho continui sent, i el castellà (llengua dominant i molt més forta que la nostra) no se l'acabi menjant; tercera, sumar a la seva causa persones i idees que inspirin confiança i serietat, i quarta, moderar la innata tendència dels seus líders més folklòrics al caïnisme i l'atomització.

La realitat és que aquesta vegada els catalans no s'han acollonit, malgrat l'amenaça falangista que els poc interessats que la consulta d'Arenys de Munt es portés a terme els van propiciar. Als catalans sovint ens han de pressionar o incitar perquè ens mobilitzem. I segur que si no hi hagués hagut aquesta pressió externa tan important, l’impacte hauria estat una desena part inferior. Cal destacar la valentia de l’alcalde i els regidors que van promoure la consulta, perquè no es van acovardir davant les possibles represàlies, pressions econòmiques i amenaces sancionadores de tota mena que irremissiblement després s'han donat.
En el context José Montilla ha ballat al so de Ferráz, com no podia ser d'altra manera, i Zapatero (mirat amb lupa pel PP) ha tranquilitzat els espanyols i els ha dit que el d'Arenys "no tindria cap altre mimetisme ni transcendència". Ara però el Tribunal Constitucional ja corre i diu en un gens solemne discurs de la seva presidenta, María Emilia Casas, que el dictamen serà abans de final d’any. I fins i tot considera possible que es faci públic el mes d'octubre. Casas podrà valorar si li ha valgut la pena allargar fins a l’exasperació aquest procés, amb la voluntat de fer possible que posicions antagòniques s’anessin aproximant per aconseguir una unanimitat que reforcés el Tribunal i la sentència, amb tota seguretat desfavorable a Catalunya i a l'Estatut. Però si aquest era l’efecte que es buscava, el resultat ha estat el contrari i el que ha entrat en qüestió és la legitimitat de la pròpia institució. Una legitimitat a hores d'ara ja molt qüestionada i que ha tingut la seva primera simptomatologia en "la consulta de la maleïda independència", feta realitat contra vents i tempestes i amb tota valentia a Arenys de Munt.

No es pot anar pegant els professors perquè no estem d'acord amb les seves tesis

Pedagogia i paternitat mal enteses: què estem fent malament?

Santi Capellera i Rabassó*periodista

Llegeixo al Público de dijous dia 17 de setembre que un pare de Madrid ha estat detingut per agredir i amenaçar la directora de l'escola del seu fill, al barri de Vallecas. Segons el rotatiu l'home es va presentar al centre docent irat i molt nerviós, i es va dirigir al cap d'estudis cridant i amenaçant-lo de mort, perquè sembla ser que aquest va subjectar el seu fill per aturar-lo mentre corria pel menjador escolar. La directora va sentir l'altercat i va sortir del seu despatx per saber què passava, i va ser llavors que l'home la va sacsejar i empenyer mentre també l'amenaçava. Òbviament van avisar la policia i l'home va ser detingut tot seguit i conduït a comissaria acusat de lesions i amenaces, i la cosa evidentment va acabar al jutjat. La Defensora del Professor del sindicat independent ANPE-Madrid, Inmaculada Suárez, assegura que en el curs de 2007-08 es van registrar davant l'associació un total de 2.175 denúncies de assetjaments i agressions a docents, i en la meitat del curs passat (de setembre 2008 a febrer d'aquest any) prop de 2.400, per la qual cosa en algunes comunitats s'està estudiant la possibilitat d'atorgar als professors el rang d'autoritat pública.

Estem arribant a límits inacceptables. Què estem fent malament perquè passin aquestes coses i que hi hagi tanta pèrdua de valors? Com han d'instruir els mestres un nen sobre el que suposa comportar-se correctament en una societat civilitzada, si un pare demostra aquesta conducta? Si els progenitors reaccionen així davant les decisions d'un mestre o professor, és normal que l'alumne perdi tot respecte per la figura de qui s'encarrega del seu ensenyament. Sóc pare d'un noi de 21 anys, que mai no ha tingut cap problema a l'escola amb cap mestre la meva infantesa, ja que sempre he untentat inculcar-li que el respecte als altres és la base per al propi respecte. Potser és perquè durant la meva infantesa i la meva adolescència als professors se'ls tractava de vostè, com no podia ser d'altra manera i en base a aquest mateix respecte. Potser algú dirà que a efectes didàctics o pedagògics aquestes coses no tenen cap mena d'utilitat, però la realitat és que aquest fet establia una diferenciació entre els alumnes i el professor, una actitud d'aquest respecte al qual em refereixo.

Podíem ser entremaliats, i ser uns busca-raons entre nosaltres, però el mestre era un límit que mai no s'havia de creuar. Si et donava una nota per als teus pares això era sagrat, perquè si la feies desaparèixer o no els la lliuraves, en podies patir les conseqüències. I si el mestre et renyava generalment el problema no s'acabava aquí, ja que en arribar a casa els pares t'imposaven un càstig per no haver-te portat bé a escola.

Ara la història és a la inversa, i enlloc de reforçar la raó del mestre alguns pares opten per tot el contrari en exemples com aquest tan dissortat. Castigar un nen que està aprenent no representa cap manlleu dels seus drets, sinó tot el contrari: és instruir-lo en la diferència del que està bé i del que no ho està. I no em refereixo a res físic, sinó a alguna una cosa tan senzilla com privar-lo de la consola, de sortir al carrer o de veure la televisió. I descartant el càstig i deixant-los fer el que els passa pel nas, els maleduquem i els aboquem directament al fracàs social i a la pèrdua irremeiable d'aquests valors que són la base de ser persones civilitzades. És a dir que potser sense voler-ho convertim els nostres nens en petits dictadors, renunciem a la seva correcta educació i acabem per sotmetre'ns als seus designis. De vegades no sembla importar-nos què facin o no sempre que no molestin massa, i això només els fa un flac favor.

No n'hi ha prou amb que un professor es comporti d'acord amb les lleis vigents, perquè per als més petits això no té cap significat. Però malgrat ser infants ja entenen conceptes del que és bo i el dolent, i per tant poden aprendre que el dolent té conseqüències negatives i a l'inrevés. Són bons doncs, els incentius i els càstigs sense violència física, sense necessitat de traumatitzar ningú, però si d'ensenyar-los què "allò no és correcte, o això no es fa".

Hem de tenir clara una cosa: els nens no són de vidre, no neixen essent conscients del què és correcte, i no apareixerà una mussa a inspirar-los per saber què han fer. Pares i educadors han de compartir plegats la primera línia d'atac, i sobretot mai cap pare ha de fer el ridícul agredint físicament qui educa el seu fill, perquè aleshores el petit tindrà greus problemes de creences i models, però també de futures conductes. Hem de ser ferms i acceptar que de vegades un nen ha de plorar, fins a comprendre que el dolent és dolent, cosa que cap llàgrima capritxosa no aconseguirà ensenyar.

El discurs d'Obama als estudiants, un exemple a seguir

La meva educació: el meu futur i el del meu país

Santi Capellera i Rabassó*periodista

Recolzat per un cartell blau que deia: "La meva educació, el meu futur", el president dels EUA, Barack Obama, va pronunciar un discurs de 18 minuts davant professors, pares i una gran majoria dels 1.600 estudiants i membres del personal de la prestigiosa Wakefield High d'Arlington, Virgínia, quan va instar els alumnes a assumir la responsabilitat de la seva educació i el seu èxit. De fet el discurs va oferir poques sorpreses per als pares i els experts, que van debatre durant dies sobre si es tractava d'una intromissió política inadequada en el dia escolar.

De fet això aquí no és nou. En tenim clars exemples de les critiques rebudes per part de col·lectuius que desaproven la immersió lingüística en català perquè pensen que això són clares intencions de catalanitzar l'alumnat. I no parlem ja de la polèmica assignatura d'Educació per a la Ciutadania, que és titllada d'adoctrinament socialista del Govern Zapatero. No em pronunciaré al respecte en aquest segon terme, ja que tot són maneres de veure les coses, i perquè de petit vaig haver d'estudiar molts temes imposats pel govern del dictador Franco, encara que cap d'aquests no m'ha fet canviar d'opinió en els meus principis, ni ha posat confusió a les meves idees. I cal dir que a 53 anys parlo, llegeixo, escric i treballo en dues llengues, una de les quals, la meva pròpia, el català, la vaig haver d'estudiar de gran perquè de petit cap llei no em va donar la possibilitat d'estudiar-ne altra que la que imposava la dictadura franquista, és a dir, el castellà, malgrat que més tard l'he après a vehicular per necessitat professional i per tenir el gust de saber-la, com ho he fet amb l'anglès, cosa que en cap dels dos casos no m'ha suposat cap perjudici per a la salut.

Però tornem als EUA i a Obama. El missatge del president va marcar el primer dia de tornada d'uns 340.000 estudiants d'escoles públiques al nord de Virgínia. També va ser el primer dia de tornada per a escoles de la zona privada, incloent Sidwell Friends School, a la qual assisteixen les seves filles. En els temps que corren els estudiants i els professors estan tornant a les aules tocats pels problemes financers més sòlids des de principis del 1990. Les escoles es van salvar de retalls més profunds gràcies a una injecció de diners oficials, però a canvi que ara algunes classes tindran més alumnes, les taxes de matrícula seran més altes i els salaris dels mestres restaran congelats indefinidament.

La Casa Blanca va divulgar el discurs un dia abans perquè els pares el repassessin. Malgrat això els conservadors republicans van aprofitar un discurs inusual per qualificar-lo d'intent d'adoctrinar els estudiants. Cosa que va provocar la reacció exaltada d'alguns progenitors, que es van queixar als districtes escolars de tot el país a través del correu electrònic o per telèfon, i que van amenaçar de no deixar sortir els seus fills de casa per tal que aquests no sentissin l'alocució.

Però, tan pervers era el seu contingut? Anem per parts. Tot i que alguns analistes en política estadounidenca i internacional el qualifiquen de 'ligth', el cert és que el missatge del president va posar una important càrrega de responsabilitat en els estudiants. Però tot i la tempesta republicana, cal dir que al discurs no hi havia cap mena de contingut polític.

"El futur d'Amèrica depèn de tu", va dir Obama als adolescents, i va afegir que la innovació i la prosperitat depenen d'una força laboral educada. Els va instar a romandre a l'escola, a esforçar-se amb el treball dur i assolir les metes educatives. A tirar endavant les seves tasques posant especial atenció a classe o la lectura cada dia. I va posar un especial èmfasi quan va subratllar que “la manca de recursos o el poc suport dels pares no són una excusa per a un rendiment deficient”.

El mandatari americà va recordar els joves que ell mateix havia estat una víctima de la societat. Els va explicar que la seva vida podria haver donat un gir a pitjor... si no hagués treballat molt i personalment en la seva educació. Els va dir que el seu pare va abandonar la família quan ell tenia només dos anys, i que va estar criat per una mare sola que lluitava sovint per pagar els deutes, i que no li va poder oferir moltes de les coses que els altres nens tenien.

Per això els va demanar esforç, i els va voler fer obrir els ulls amb frases com: "On et trobis ara mateix no ha de determinar on acabaràs. Ningú no escriu el teu destí, tu n'ets l'amo i el darrer responsable. Aquí a Amèrica, vosaltres escriviu el vostre propi destí. Vosaltres dissenyeu el propi futur. I si obteniu males notes, no vol dir que no estigueu capacitats: vol dir que només necessiteu més hores d'aprenentatge, i prou".

Personalment crec que això ha estat molt beneficiós per a uns joves que sovint passen moltes hores veient televisió de ficció o escombraria, practicant, a través dels seus ordenadors o consoles, jocs violents o poc edificants des d'un punt de vista de formació social i moral, i per tant mancats de models i d'incentius sòlids i formatius. Al nostre país els mandataris també ho haurien de fer això que va fer el president Obama -tant els estatals com els nacionals-, és a dir, incentivar la gent jove de manera personal i personalitzada. Potser aconseguirien que molts, entre altres desproposits, deixessin de fumar porros als parcs i a les cantonades, en massa com si fossin un ramat de xais mesells, i amb la consegüent molèstia pels que no en fumen ni viuen la seva trista existència dedicada només a aquest afer, i que han d'aguantar de prop els efectes de tota mena que produeixen tals substàncies. Potser els governants -si se'ls pot dir així- aconseguirien que aquests plançons de persona s'interessessin més per Shakespeare, Neruda o Pla, enlloc de fer-ho per alguns models trampa, l'únic objectiu dels quals són la velocitat dels cotxes i motos, la popularitat mediàtica buida absolutament d'inte·lectualitat, el lligar més i millor que ningú, el treballar el menys possible i viure mirant el cel (sovint dels pares), i l'abandonament absolut de la cultura de l'esforç i del guany futur, a l'espera d'una oportunitat en un 'reallity show', o d'alguna altra activitat no convencional per poder viure millor que els altres sense ajupir l'esquena. 'això s'haurien de preocupar els gestors socials i polítics, i no d'anar retallant els drets dels ciutadans i d'altres martingales.

En aquest país però, enlloc que els nostres governants es dediquin a aquestes bones tasques, el que fan és interessar-se per escapçar les competències dels Parlaments territorials, evitar que les llengues pròpies evolucionin en qualitat i parlants, donar permisos a partits de dubtosa legalitat democràtica per tal que es manifestin per carrers de pacífiques poblacions, no permetre que els ciutadans s'expressin lliurement i en tranquil·litat en segons quins temes considerats “tabú”, condemnar jutges que volen posar llum a fets pretèrits força obscurs, i sobretot, incentivar la competitivitat identitària a través de l'addicció a la pastanaga de l'esport, que ens posen a punt de menja a través del monitor cada vegada que ens despistem. Es clar, un país així -i malgrat les moltes i greus mancances i problemes de l'altre- no podrà tirar mai endavant, ni a la velocitat en que ho fa aquell. Ni tenir el seu futur.

Voler ser l'enciclopèdia de les noves fornades obliga a demostrar objectivitat, imparcialitat, respecte i educació

La Viquipèdia, un lloc web sectàri on alguns són més iguals que altres
Santi Capellera i Rabassó*periodista

"La comunitat", aquest ésser eteri a qui tots esmenten però que ningú no pot tocar ... Tots parlen en el seu nom i de fet ningú no sap realment el que pensa, ni qui la dirigeix...ni qui és. Saben que és la presumpta propietària de la Viquipèdia que dicta normes i polítiques, que dóna el seu vist-i-plau als canvis o condemna accions i usuaris, en fi, qui té el poder ... per aixafar-nos o per enlairar-nos, només amb els veredictes que emèt i sense contemplacions de cap mena. La massa, en altres paraules, representada per uns (que se suposen moderadors), que haurien de saber més que nosaltres, la massa de l'altra banda, i en saben sovint, infinitament menys. La comunitat dicta normes i se suposa que la comunitat també les segueix. Però de vegades fa servir el seu poder amb conseqüències nefastes. Els bibliotecaris i administradors moderadors es donen medalles els uns als altres, i consenten que hi hagi articles penjats de periodistes i escriptors mediàtics, i de presentadors de 'reality shows', mentre en menyspreen d'altres, com és ara el meu cas, als quals veten i bloquegen quan es queixen perquè els "amos" han decidit d'esborrar el seu article (que ha costat una bona estona de temps i recerca), i si com jo repliquem, ens acusen d'amenaces. Amenaces? Amenaçar és preguntar per què ens esborren l'article?

Diu una wiquipedista en el seu blog http://elcafederaystorm.blogspot.com , força interessant per cert: "A finals de març vaig rebre una bonica medalleta per part d'un altre biblitecari, a qui li vaig agrair el gest tot i que no sabia molt bé a què venia el detall. En poc temps va començar a proliferar en les discussions d'usuaris aquesta mateixa medalleta (que clarament es veia que era d'un projecte), alegrement enviada de 3 en 3 com si d'un joc es tractés, incloent bibliotecaris. La raó? Un usuari novell que havia creat la medalla per a un viquiprojecte havia ingènuament revertit a un altre usuari que l'havia utilitzat per premiar a un tercer, dient que com l'havia creat ell, només ell la podia lliurar. Per escarmentar aquests "atreviments", la comunitat decideix enviar i reenviar aquesta medalla, per demostrar qui mana aquí, i qui dóna o no medalles. I us penseu que li van enviar un missatge explicant com funcionen les coses a la Viquipèdia? No, que pateixi veient com es fa servir el seu producte per a finalitats totalment espúries". Em remeto a aquest blog que pertany precisament a una bibliotecària de la viquipèdia espanyola perquè diu coses que comparteixo, i perquè m'he sentit indignat del tractament que m'han dispensat els suposats moderadors.

Els vaig preguntar per què m'havien esborrat la pàgina, i, a banda d'aquest tuteig propi dels vulgars i amb poca preparació acadèmica (a mi no em coneixen de res per tutejar-me, i menys pesones que no arriben a la vintena d'anys), només els va faltar dir-me que em condemnaven a mort: "La viquipèdia t'ha considerat irrellevant i jo et considero una mala persona, que com més lluny estigui del nostre projecte millor.--Lohen11 (disc.) 15:39, 27 ago 2009 (CEST)" "Prou, aquí es ve a treballar i no a riure's dels demés. La viquipèdia no és ni un lloc per deixar-hi el currículum ni un fòrum.--Lohen11 (disc.) 16:19, 27 ago 2009 (CEST)". (...?) Aquest comentari per a mi té totes les connotacions d'estar concebut per una secta excloent. Però qui són aquests? Qui els ha votat i qui els ha proposat aquests administradors? ells mateixos i entre ells? La Viquipèdia una enciclopèdia lliure? doncs té tots els tics del totalitarisme pur i dur. Déu n'hi do! Una mala persona per demanar-los explicacions i dir-los que faría pública la injustícia i el tracte dictatorial i vexatori? Quina és sinó l'obligació dels periodistes (i la de la resta de ciutadans) davant l'atropellament i l'abús? Callar i fer connivència? Doncs no. No senyors i senyores de la Viquipèdia o d'on sigui, que ja sabem que els periodistes els fan més aviat nosa. "Aquí no -em va escriure un d'aquests "administradors"-, perquè com a periodista ja ens pots fer prou mal". (...?) Mal? I per què us hauria de fer cap mal? o millor dit, què feu malament per tenir tanta por dels periodistes?. Acció/reacció, aquest és el fil seguit inconscientment.

Una altra mostra de la incoherència d'actuació d'aquests "moderadors" és la que em dirigeix un altre (es posen en connexió i en marxa com un excèrcit!) en relació a la meva reclamació. Diu això: "Sr. Capellera: el missatge d'en Krls (l'administrador de 19 anys que em va esborrar) li indica les normes d'actuació d'aquesta comunitat. Val a dir que tenint en compte el seu extens currículum potser no s'hauria d'haver eliminat el vostre article, no obstant aquesta comunitat ha acordat un seguit de normes i dins el funcionament d'aquesta hi ha un conjunt de persones (els Administradors) que porten a terme un seguit de tasques en compliment d'aquestes. No heu de confondre el fet que en Krls hagi eliminat el seu (hauria de dir vostre oi?) article en que ell hagi pres la decisió d'aquest fet. Us recomanaria, si s'hem (és se'm, quina falta d'ortografia!) permet, féssiu un cop d'ull a la normativa de la comunitat abans de seguir menyspreant aquesta, i a qui hi edita, en els vostres comentaris i amenaces. --Marc (Mani'm?) 15:42, 27 ago 2009 (CEST)" . (l'amenaça esmentada va ser dir-los que ho faria públic, i al text, a banda de falta de coherència linial -utilitza tractament de vostè i de vós alhora- i de les faltes d'ortografia, hi podem veure escrit amb tota fatuïtat "Administradors", en majúscula, que què menys oi!). En què quedem doncs? l'article és o no és rellevant? Qui mana i decideix? I amb quins criteris?

Ho explico a un bibliotecari de l'espanyola i em convida a penjar-lo allà perquè (com el de les faltes d'ortografia) considera l'article "interessant". Però ai las! al cap de dos dies l'esborren! Ja dic abans que es posen en marxa com un excèrcit , i aquí sí que fan pinya catalans i espanyols (potser aquesta és la solució al gran problema identitari i convivencial d'anys i panys, mira per on!). No és un contrasentit tot plegat?

Puc acceptar que no hi vulguin incloure pàgines que detallin trajectòries personals, les que ells denominen "d'autopromoció", però per què aleshores alguns articles són més iguals que altres (parafrasejant Orwell a la seva "Rebel·lió a la Granja"), i a la Viquipedia espanyola hi ha un article de la periodista María Casado, per exemple -a qui respecto molt professionalment i com a persona-, la rellevància aportada de la qual és haver treballat com jo als mitjans -molts, com ara Catalunya Ràdio i TV3, els mateixos-, i "haver aconseguit el premi Llongueras de perruqueria". Pel que fa a la Viquipèdia catalana hi figuren periodistes com Sandra Barneda o Llucià Ferrer -companys als quals també reitero tots els meus respectes professionals i personals-, que d'aportacions científiques de les que demana la Viquipedia com a rellevància n'aporten ben poques, i els seus articles són simplement currículums, com ho era el meu. Vegin-los sinó. I això ho consenten aquests mateixos "administradors" que m'esborren a mi i a altres que hem treballat i escrit molt. Uns, per tant, estan considerats més iguals que altres, reitero l'enunciat de l'intitulat.

Heus aquí doncs aquesta curiosa història, encara que en podríem citar d'altres com per exemple el del hacker Dark Alex (vegeu article al Diario Público http://www.publico.es/ciencias/039193/darkalex/wikipedia/bibliotecario?aleatorio=0.5&orden=FECHA&asc=&pagCom=8 ) on s'explica àmpliament com actua la Viquipèdia (o Wikipedia). És, senzillament, impresentable el que li han fet a aquest senyor, el que ens han fet a molts vaja. I el pitjor: com ens han tractat.

Raystorm, la viquipedista citada més amunt, també es queixa en el seu blog del mateix que jo: "diuen que tenen normes com no mossegar els novells o etiqueta, "minúcies" que poden ser ignorades per la comunitat quan ho estimi oportú. Tot i que hi haurà qui al·legui ignorància davant la pluja de medalles, tot pot ser. Això sí, sembla ser que l'usuari en qüestió va trigar un mes a tornar després allò", la qual cosa indica clarament que li ha passat el mateix que a mi: castigat amb un mes d'expulsió (bloqueig en diuen ells, com el que els fan els estatunidencs als cubans) per periodista (no els agraden gens i es pot comprovar llegint artícles seus), revolucionari, i irreverent amb les sagrades normes que possiblement ha decretat de manera molt poc democràtica en Jimmy Wales, el gran guru messiànic i cap sagrat de "la comunitat" que per cert té dedicat un vídeo a You Tube que cal no perdre's ( http://www.youtube.com/watch?v=po_zZ4lj8SI ) ja que és força interessant, o si més no a mi m'ho sembla.

Després de totes aquestes elocubracions ja sé que segurament sortirà algun "entès"que em reblarà: "no coneixes la Viquipèdia ni el seu funcionament". Potser no, però conec què és i què no és la democràcia, l'educació, el respecte a les persones i altres valors, coses que des d'aquest lloc web s'ignoren molt sovint.

El periodista es va submergir a les aigües del Port de Maó (publicat al Girona Notícies, Diari Menorca i Diari Maresme el 17 de juliol de 2009)

La promesa complerta de Pere Escobar
Santi Capellera i Rabassó*periodista

El port de Maó ha estat escenari de molts esdeveniments diferents al llarg de tota la seva existència, però el passat dimecres dia 15 de juliol va ser testimoni del compliment d'una promesa feta pel periodista i amic d'aquest redactor, Pere Escobar, davant els mitjans de comunicació i molt especialment davant les càmeres de TV3 al programa El Club de l'Albert Om, on Escobar hi participa com a contertulià habitual. El periodista català va prometre que si l'Sporting Mahonès pujava a segona B, si el Barça feia el triplet i si l'Espanyol no baixava de categoria, creuaria nedant el port més gran de la Mediterània.
Pere Escobar té una relació molt especial amb Menorca, que sense ser qualificada com d'amor-odi, té unes connotacions molt similars, malgrat que sentimentalment és positiva del tot. I això que explico és molt fàcil d'entendre. Ara fa 14 anys el pare d'Escobar va morir a l'hospital Verge del Toro de Maó. I en Pere òbviament, va viure tot aquest procés amb tristesa i desencís, com ho viuria qualsevol fill de qualsevol pare al que estimés tal com en Pere Escobar ho feia amb el seu progenitor. L'agreujant de tot això és que el decés es va produir mentre la família estiuejava a Cala Blanca, cosa la qual no deixa precisament un bon record d'unes vacances caniculars, ni un bon sabor de boca.
Van passar els anys i en Pere (segons que em contava in situ abans del bany) va evitar tornar a Menorca per raons òbvies. El record d'aquell traspàs inesperat del pare el corcava, com és lògic. I si no hi havia contacte el malson semblava esvair-se. Per això va estar molts anys sense venir a l'illa. Fins que la ferida va cicatritzar, ja que el temps tot ho guareix. En Pere Escobar va tornar a Menorca i es va retrobar amb tota la bona gent que en aquell difícil moment els havia fet costat a ell i a la família. El van tractar com els menorquins de bona arrel tracten els amics, i el van acollir i el van recordar que les persones no solament som necessàries en els moments difícils, sinó que en els bons moments també calem, i compartim. I els amics d'en Pere Escobar, menorquins de pro, així ho van fer.
Per això avui el meu excompany de Catalunya Ràdio és mou a Menorca com a casa seva. Perquè els que el coneixem sabem què és capaç de fer, professionalment i amb la seva bonhomia personal. Vaig conèixer un Pere Escobar jove, que sempre reia i que ho encomanava a la resta. Corria l'any 1984 i acabàvem tot just d'inaugurar les instal·lacions de Catalunya Ràdio a la Diagonal de Barcelona. Tots els que érem allà teníem el ple convenciment que aquell projecte arribaria molt lluny, tal com així ha estat. Alguns venien de ràdios de comarques, altres de ràdios municipals o de barri, altres de la SER, de Ràdio Joventut, de Ràdio Miramar o de Ràdio 4. Tots il·luisionats, i amb 25 anys menys. En Pere Escobar compartia redacció amb la Pilar Calvo, la Verònica Pareja, en Lluís Canut, amb un joveníssim Jordi Basté, amb en Jaume Boix, en Josep Anton Aisa i amb l'Enric López Vilalta, i no crec que em deixi ningú. Era la raça d'esports, l'especial. Diferent dels altres que trepitjàvem redaccions de notícies generalistes, dels que parlàvem als micròfons sobre música, cultura, successos i esdeveniments importants del país. A l'altra banda hi havia els Cuní, els Barnils, els Monzó i els Vendrell; els Escamilla, els Sarsanedas, els Martí Farrero, els Bassas, els Tardà i els Lucea, els Mikimoto i els Jack el Llop, els Castillejo, els Capellera, els Solà o els Talleda, els Pérez o els Ramoneda. Un autèntic equip de primera divisió amb molts altres noms que no cabrien en aquest inoblidable llistat que en Pere i jo vam esmentar i repassar amb molt d'amor i bon record durant una estona, i després de molts, molts anys de no haver coincidit, en haver marxat ell a treballar a TV3, i jo haver-ho fet al Gabinet de Mitjans de Comunicació de Presidència de la Generalitat, va ser tot un plaer fer-ho.
L'amistat i la companyonia són això: superar vivències i records, bons o dolents en definitiva. En Pere segurament no es podia pensar pas trobar-me a Menorca. Per això en veure'm i abraçar-nos em va preguntar "què fots aquí?". I jo li vaig dir: "treballar Pere, com sempre". Avui el meu amic i excompany és un personatge força rellevant, molt important i escoltat dins el seu camp professional. I també un paràs amb quatre fills i un altre a punt d'arribar a aquest món, però el mateix "catxondo" de la redacció d'esports de Catalunya Ràdio de fa 25 anys. El mateix humil personatge disposat a parlar de tot amb tothom i a ser un bon professional amb tot detall, com quan va començar l'ofici. Ho vaig poder percebre quan la meva companya de programa Fanny Mateu li feia l'entrevista en directe pel nostre espai "Bullit de ràdio"; quan parlava de tu a tu amb el company d'esports d'IB3 Menorca, en Miquel Cardona. En Pere va complir la seva promesa mediàtica de travessar el Port de Maó. I ho va fer amb alegria (i tot sigui dit, un a mica dubtós d'aconseguir-ho, ja que aquest port no és qualsevol cosa) i al costat del seu primogènit, també Pere Escobar, i dels seus amics i companys menorquins i catalans d'ara i d'adés. Gràcies Pere, gràcies per ser com ets, pel teu sentit de l'humor i pel teu rigor professional. I també per haver-te sabut enfrontar a les circumstàncies quan ha calgut sense cap por, com ara en aquest bany. Perquè "lo cortés no quita lo valiente", i tu ho saps igual que jo, i potser millor que ningú. Gràcies Pere Escobar, amic, company, per fer encara més atractiva amb el teu granet de sorra, aquesta illa, meravellosa la gran majoria de vegades.

Els articles de l'andritxol, malgrat ser en castellà, no acabaven de convèncer el centralisme

Porcel: molt més que un escriptor en català
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Baltasar Porcel ha estat un dels grans narradors de la literatura catalana. Cronista del seu temps, amant de la cultura mediterrània, va abastar una extensa obra de 17 novel·les, 7 llibres de relats, cinc volums de viatges, articles periodístics, entrevistes, guions de televisió, obres teatrals i diversos assaigs, entre els quals sobresurten els seus textos dedicats a pintors espanyols i italians. De la seva literatura destaquen Cavalls cap a la fosca, Les primaveres i les tardors, El cor del senglar o L'Emperador o l'ull del vent.El 2007 va obtenir el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, i el darrer guardó que se li va atorgar va ser el Premi Sant Joan 2008, per la novel la Cada castell i totes les ombres li va ser concedit .
Porcel o la cara per la cara. La petitesa i el provincianisme adquirit a la força, i a base de l'ancestral costum d'un país que permet ser humiliat des dels centres dels centres, i a través del mateix instrument dels centres, també es manifesta en les necrològiques. Practiquem l'antropofàgia cultural i les justificacions constants en contra, i exaltem l'estrany. Costum habitual del complex d'esclau i de nimietat que el nostre país pateix com una ependèmia. Què mai -excepte en algunes èpoques glorioses, més o menys llunyanes- no s'ha pogut (o no li han deixat) treure's del damunt. Quan un home no s'ajusta al corrent del riu que baixa se l'incinera a la pira laica. La religió oficial, que no té res a veure amb el cristianisme, el catolicisme ni amb la mediterrània, excomunica els profetes que no combreguen amb el pensament únic de la Villa y Corte, amb el fonamentalisme cínic dels que no permeten la victòria dels l'autèntic i reals guanyadors. A la vida i a les urnes.
Quina gràcia, observar el tractament dels diaris: portades, breus, ignorància. Ha mort l'escriptor català més viu i encara discutim si mereix cinc columnes o cap (no sigui que algú ens titlli d'essencialistes), perquè nosaltres el reconeixem i li retem l'homenatge, mentre la resta de la barbàrie instaurada i en forma de la Brunete mediàtica va bombardejant merda constantment sobre tot el que , per fer oblidar coses com que l'Estatut encara penja d'un fil, i que el finançament promès no és més que una enganyifa i una presa de pel constant. Perquè aquí si vas per lliure i no tens pels a la llengua, ja has begut oli. I si tens amics amb poder ja estàs perdut, perquè aleshores ja no pots ser fidel a tu mateix.
Tampoc no faré ara una apologia de l'amistat, ja que només vaig tractar i conèixer Porcel durant els sis anys que vaig treballar al Gabinet de Premsa de Presidència de la Generalitat, i sempre de passada amb l'excepció d'alguna xerrada breu i improvisada en algun passadís, però molt plena i gratificant. Ell era el responsable i fundador de l'Institut Català de la Mediterrània, i al mateix temps era assessor del president Pujol, per això el veia gairebé cada setmana per les dependències del Palau de la Generalitat, i per l'Oficina de Comunicació del Govern, on s'entrevistava amb Ramon Pedrós o amb Jesús Conte, els dos caps de premsa que vaig tenir durant la meva enriquidora estada en aquell nucli polític, cultural i rovell de l'ou de la societat catalana, on vaig compartir aquestes estones amb l'ara finat esciptor.
Porcel doncs, coneixia molt bé els país, i les seves figures controvertides i tan polièdriques com calumniades amb vici i desfici, potser tant com la seva mateixa. Parlo de Dalí, Pla i altres personatges que també van estar molt pel damunt d'aquesta mediocritat congènita que tota societat en general posseeix. Quan constantment els salvadors de les essències i de l'assimilació blasmen els dos creadors empordanesos com a seus, avui l'escriptor d'Andratx encara és un gran oblidat. Però tot arribarà, i m'hi jugo un pèsol que diu el mestre Puyal.
Què ho farà que si no cantes la Internacional a tota cridòria et tracten de puta i de ramoneta? La Internacional del sectarisme carpetobetònic i cavernari, s'entén. Construeixes un món propi i els cabdills et foragiten de la tribu perquè no els cantes les seves excel·lències, perquè no t'allistes amb el seu patriotisme constitucional, divisa dels tots iguals i dels "més iguals", que són ells. A la pàtria acomplexada i necessitada cada dia més de banderes i d'eclipsar altres llengues i cultures que no són la imperant, encara hi té més prèdica l'obrer que descarrega taronges que el poeta que en canta el suc. I el propietari de l'explotació, demòcrata i acollonit, riu les gràcies del petit dictador llunyà geogràficament i en els conceptes. Què havia d'haver fet Porcel per mereixer l'atenció del centralisme, escriure només en espanyol? Si al final aquella figura intocable que tant estimava i lloava, el va deixar a la cuneta per altri més centralista que ell, cosa que el seu senyoriu li va impedir divulgar mai.
Porcel va arribar a Barcelona i va beure de les fonts del catalanisme, en el que sempre es va emmarcar malgrat els matisos i de vegades el distanciament. Porcel va conèixer i viure en acollida a casa de Joan Triadú, pedagog, dinamitzador cultural i figura ancestral del catalanisme. I al seu redòs va tractar amb altres grans catalans universals, cosa que li va aportar els valors i l'escola que posseïa. Però no podem oblidar que vivim en un continent tradicional de dictadures i de ressentiments eterns, panegíric del ramat de xais pròpis i aliens. Porcel, ovella negra, rep del gos i del pastor, un per poc i l'altre per massa. D'aquí i d'allà, tal com li passa al país en general. I per dissort nostra la gran majoria de les ovelles gairebé no remuguen mai: fan llana, fan llet. I caguen, sobretot caguen, això sí. Una pluja de cagallons damunt dels articulistes de la veritat absoluta situats sobretot a l'epicentre de la Villa y Corte, que es mereixen això i més. N'hi ha que escriuen d'oïdes i sense saber ni un borrall de res del que escriuen, cas molt freqüent dels que cito perquè ho fan des de la pura ideologia, sovint anti el que no els sigui pròxim i propi, cosa més greu encara. D'altres, com en Porcel, perifèrics i apartats dels cercles del poder directe d'un Estat que no es vol definir clarament per por de moltes conseqüències directes i indirectes, reparteixen regals literaris després d'haver viatjat i sobretot conegut. Esperem que després del viatge definitiu del literat mallorquí, els fills pròdigs de les essències pàtries centralistes no oblidin que encara que en una altra llengua (i també sovint en la seva i dominant), Porcel va ser un aportador de riquesa i de cultura, i que encara que aquesta cultura no sigui exactament ni ben bé la que promulga el Instituto Cervantes, descobreixin que els valors humans i culturals van molt més enllà del mirar-se el melic a través de les seves intocables banderes.

L'educació de la nostra societat encara no accepta de ple gais i lesbianes

L'homosexualitat encara no és una actitud quotidiana
Santi Capellera i Rabassó*periodista

La setmana passada va haver a moltes poblacions una marxa per l'alliberament dels homosexuals. Enguany reivindicaven, sobretot, un canvi de valors en l'educació escolar perquè els nens puguin conèixer totes les opcions i puguin desenvolupar millor la seva sexualitat. Deixant de banda que jo trobo que a escola s'hi ha d'anar a aprendre matemàtiques i història, tampoc crec que la proposta dels manifestants ajudés a normalitzar la situació dels homosexuals.
Tampoc no són útils les manifestacions, ni els concerts ni cap dels actes lúdics similars. En qualsevol afer no acaben servint mai de res. Les coses no es normalitzen a so de bombo i plateret sinó quan aquells que hi estan interessats les converteixen en normals. Per exemple -escombrant el tema cap a casa- si tu vols que el nostre sigui un país normal procura viure com si ho fos. Doncs amb els homosexuals igual. Menys banderes i més canvis d'actitud.
Entre els meus amics s'hi compten un gai, dues lesbianes i una bisexual. I puc assegurar que cap d'ells viu la seva sexualitat amb la normalitat d'un heterosexual. Amb els amics sí, però amb els familiars he de dir que no. I el que digui el contrari s'enganya i ens enganya. Per molt que pares, tiets i avis ho sàpiguen, els meus amics no gosen tocar-se ni fer-se petons amb les seves parelles davant d'ells. Jo entenc que els costi, entenc que no ha de ser fàcil, però ells haurien d'entendre que l'esforç normalitzador és cosa seva i no pas de ningú més.
Encara hi ha molta gent que -sense tenir res en contra dels homosexuals- dissimula ganyotes quan els veu fer-se un petó. El motiu és que no hi estan acostumats. Som animals de costums, aquesta és la veritat. Les primeres ocasions en que jo ho vaig observar també em va resultar estrany i incòmode. En canvi ara ja ho trobo la cosa més normal del món, potser perquè sóc barceloní, i al meu barri abunden els establiments dedicats al col·lectiu, i òbviament els clients que els freqüenten. Ara ja res em grinyola, ni hi penso, ni m'hi fixo.
De fet tinc una bona comparança: una vegada, quan era molt petit, li vaig dir pel carrer al meu pare: "mira, un senyor negre!". Ara cap nen se sorprèn quan veu un negre pel carrer, i és més, els negres compareteixen escola i activitats de tota mena amb els que no ho són. Per això penso que a l'hora de la veritat, en els petits actes quotidians que defineixen les persones, els homosexuals encara no han sortit de l'armari, i encara s'amaguen i tenen por. I així no poden pretendre que la societat vegi l'homosexualitat com una cosa normal ni que els jovenets puguin contemplar aquesta opció amb la mateixa tranquil·litat i normalitat que l'heterosexual. Són ells els primers que haurien de respectar els seus drets, els primers que haurien de superar el complex d'inferioritat que sens dubte encara tenen, i no ho dic en absolut de forma pejorativa. Quan ho facin, la resta vindrà sol. Sóc del parer que les manifestacions, les "love parades", les Olimpíades homosexuals i tota la resta de mandangues anònimes, només serveixen per a lligar.

El vandalisme i la desorganització són coses comunes i habituals a la urbanització alaiorenca

Cala en Porter: la Menorca incívica
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Deixant de banda el que en mi és habitual, és a dir, vehicular la comunicació en la meva llengua vernacla, el català, avui escriuré aquest article en espanyol perquè no vull que hi hagi cap dubte que ningú, absolutament ningú, fins i tot els vinguts de de fora de vacances a Menorca, pugui no entendre el seu contingut i alhora llegint-lo sigui conscient de la gravetat dels fets que explico, i als quals tots sense excepció hi estem exposats.

He vivido en muchos lugares en el transcurso de mi vida, en muchos. Lo he hecho en ciudades como Londres, Amsterdam, París o Milán. He vivido en Andorra y en Luxemburgo. He vivido en Madrid y en Donosti. Barcelona es mi ciudad natal, agresiva, tediosa, llena de delincuencia en muchos de los rincones de su espesa conurbación, pero al mismo tiempo llena de leyes, ordenanzas y sobre todo de policía, mucha policía, que hace, a pesar de su presencia visual a veces un tanto incómoda, que de alguna manera el retiro diario al descanso se dé con cierta seguridad, personal y de los propios bienes.
Hace tres años y medio que resido en Menorca, y nunca jamás antes había tenido que sufrir en propia carne el vandalismo en acción que he soportado en esta isla, y sinceramente me sabe mal tenerlo que afirmar, cosa lamentable, ya que en otros campos Menorca es un lugar realmente fantástico.
Lo contaré. Dejando aparte el vandalismo lingüístico que algunos que se autodenominan cívicos ejercen para con la lengua propia de Menorca, y me refiero a la catalana por si a alguien le queda alguna duda, existe otra casta de vándalos que ejercen el gamberrismo callejero de manera sistemática, o sea, la "kale borroka" a lo isleño. Esos también incívicos actuan de manera flagrante al amparo de la noche, y lo hacen en lugares muy específicos, aprovechando la poca infraestructura lumínica que estos poseen, cuando no es en ausencia absoluta de arcos voltaicos en algunas de las vías públicas. Y afirmaría que dentro de esta serie de despropósitos de incivismo, el ránking del todo vale se lo lleva Cala en Porter. El que por dimensiones y talante podría bien ser el noveno ayuntamiento de la isla, está dejado de la mano de Dios en lo que a servicios y seguridad ciudadana se refiere, y se lleva la Palma y el Oscar al gamberrismo por goleada.
Por un día también -y si me permite- usurparé las funciones del mochilero del Diari Menorca, el señor Barber Allés, e incuiré instantáneas para que cada uno de los lectores pueda observar como quedaron los recientemente estrenados neumáticos de mi automóvil, aparcado ante el aparthotel Siesta Mar de Cala en Porter: juzguen por ustedes mismos.
Estos altercados o similares se vienen dando en la urbanización alaiorense durante cada fin de semana o lo que es lo mismo, en cada celebración festiva o prefestiva. El complejo Siesta Mar, donde vivo, lejos de parecer privado y para residentes, alberga el paso de todo tipo de personas, de día y de noche, muchos de ellos con sus bicicletas, y algunos pasando con estas por encima de plantas, parterres y jardines; otros sin ser residentes o clientes (y me consta), se bañan en la piscina del complejo hasta el punto de parecer municipal -y que por cierto carece de todo control de seguridad y también de socorrista-, por lo que cualquier noche aparecerá algun ahogado en ella, ya que las visitas nocturnas de personal ajeno al complejo para sumergirse en estas libres aguas son la tónica constante del verano, y cabe decir que el estado etílico de muchos de los que lo hacen es verdaderamente importante, a juzgar por sus movimientos en ese y sus cuasi initeligibles palabras.
En invierno esta piscina queda llena y descubierta, con el agua sucia que apesta a podredumbre, y con el peligro que cualquier niño pueda caer en ella y perder la vida. ¿Y quien lo vigila y controla todo esto?, porque el municipio esgrime que la zona no es vía pública, pero sin embargo se utiliza como tal y de hecho lo es a todos los efectos, eso sí, sin luz y sin los elementos propios de una calle.
Junto a mi apartamento existe una zona de césped que a menudo sirve de cama de quien no tiene adonde ir; también de refugio amoroso a parejitas, y, lo más penoso, de escondite que algunos adictos heroinómanos utilizan para pincharse o fumar, y a los que, al igual que los que vienen a tal sitio a dejar sus regalitos en forma de excremento de perro, sueltos los animales y sin control por sus dueños ya que campan libremente, he tenido que llamar la atención y ahuyentar infinidad de veces, cosa que incluso me ha valido los insultos y la agresión física de uno de estos energúmenos de perro suelto y de estética facciomilitar, y quien sabe si el colofón de ver los neumáticos de mi vehículo rajados al estilo más quinqui, evidentemente por represalia y en una advertencia violenta que se traduce en casi mil euros de perjuicio económico.
Por lo que se refiere a los responsables del complejo, lejos de ser solidarios con los que como yo vivimos allí todo el año y habitamos y vigilamos la zona, no tienen ningun reparo en llamar a la Policía para denunciar nuestra posición al respecto, y para esgrimir ante la fuerza pública que "nuestras quejas son un ataque a sus clientes". Y yo me pregunto, ¿y los ataques a los vecinos contribuyentes, quien los defiende y controla? ¿Qué es Cala en Porter, "Dodge City", donde la ley era la de la mano de cada uno según su estado y posibilidades? Creí vivir en Europa, y en una sociedad civilizada.
El pasado invierno y a causa del fuerte viento, se cayó un árbol en aquel recinto. Avisé enseguida por teléfono al jefe de mantenimiento del aparthotel Siesta Mar. Corría el mes de diciembre. El árbol caído fue retirado a finales de abril. Los cables eléctricos que arrancó con su caida seguían al descubierto peligrosamente, más en los días de copiosas lluvias que tuvimos. Las escaleras sin luz durante cuatro meses y las tres tristes farolas que nos dejan encendidas (el resto queda absolutamente en poder de las tinieblas) pasaron un mes apagadas. Hasta mediados de mayo nadie arregló nada.
Cala en Porter es la Menorca indeseable, la ciudad sin ley llena de irregularidades urbanísticas, y de calles antiestéticas fruto del todo vale, llenas de excrementos de perro en sus aceras, que deja en evidencia la poca educación y la poca cultura del lugar en general ante el turista de calidad, que saca sus propias conclusiones, evidentemente de caracter negativo, y sin que nadie responsable medie palabra ni obra para reparar daño alguno. Qué verguenza, sobre todo ajena. Esto no sucederia jamás en Alaior, municipio del que dependemos los que vivimos en la citada urbanización, y del que sólo nos separan diez kilómetros de carretera tortuosa, que más que eso parece una encrucijada. Y no sucedería porque la mentalidad de los responsables municipales es que Alaior es la capital, y lo otro un suburbio postizo sin valor de ningun tipo, excepto impositivo. Estoy más que seguro.
Estoy triste y al mismo tiempo preocupado por mi seguridad personal, porqué, tal como dijo Felipe II al tener noticia de la derrota de la Armada Invencible en agosto de 1588, "yo no he venido aquí a luchar contra los elementos". Lo único que me queda en este aspecto es confiar en la profesionalidad de la Policía Municipal y de la Guardia Civil, seguramente fuerzas muy mermadas en sus actuaciones por la falta de iniciativas de seguridad de sus responsables, y no voy a entrar en si estos son políticos o ejecutivos, porque sinceramente me da igual de quien sea culpa tal inefectividad, la prueba de la cual son estas fotografias de mi coche inutilizado por estos actos vandálicos.

Fer demagògia amb la llengua és propi dels totalitarismes

Pobra i trista manifestació anticatalanista a Maó
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Les armes dels repressors i dels colonitzadors s'han anat fent més subtils cada vegada fins arribar a confondre els termes, tal com tot el recull d'entitats que van convocar la manifestació anticatalanista disfressada de petició de llibertat de dijous passat a Maó deixa ben clar. La lògica però, va donar els resultats lògics: un fiasco en el resultat d'una acció que enlloc de ser en positiu i per algun objectiu bo per a la majoria, provenia d'un ressabi de pocs cap a la majoria. Resultat doncs, zero.
Expliquen els seus convocants, disset entitats i partits polítics en total, que reivindiquen una suposada llibertat lingüística quan en realitat es refereixen a que volen empresonar una llengua que està en inferioritat de condicions, la llengua propia de Menorca. El terme llibertat es perverteix en aquest aspecte, i no es correspon amb el seu significat. Molts demagogs utilitzen coses com la llengua per aconseguir els seus objectius, només cal observar exemples com els nom que molts posen als seus objectius, on sovin fan servir aquesta paraula: llibertat (Llibertat Duradora de Bush (operació Iraq); Partit del Poble per la Llibertat de Berlusconi (té els gitanos i altres ètnies poc menys que confinats en guetos), etc. Ja ho veuen, des del sindicat vertical a la demagògia democràtica, passant per allò que es va dir transició, i seguim igual. I ara es torna a perseguir la pura uniformitat i reforç de la llengua més forta en definitiva. I la folklorització i el fet domèstic de l'altra, fins que a base de patuesitsació desaparegui definitivament, objectiu primordial del blaverisme que per sort a les nostres illes no ha cuallat com dissortadament ho ha fet al País Valencià.
Quan la unitat de l'espanyol és inqüestionable, malgrat que es parli a 30.000 quilòmetres de Castella, resulta que el trencament de la llengua catalana s'impulsa cada dia a través precisament d'aquests mateixos que defensen aferrissadament la cohesió de l'altra, i amb arguments tan acientífics com patètics. Això ja ho van fer fa dos segles a la jacobina França, però avui vivim l'era d'internet i de les institucions acadèmiques, i no tot és possible. Doncs ja ho veuen: 200 en total entre metges forans, policies, immigrants pressionats perquè tenen por de perdre la feina i treballen per algun dels impulsors de la secessió, i forasters arribats a Menorca com aquells que anaven a la plaza de Oriente...ho recorden? Tot un èxit.
Reivindiquen llibertat d'elecció lingüística ...sempre en castellà, els sona? És a dir, més del mateix i tornem-hi, que això de la pluralitat lingüística i cultural no ha estat res. Jo no puc viure plenament en la meva llengua pròpia en la terra que m'és pròpia, i en canvi sí en la forana, i encara em diuen que tinc massa drets i que la meva llengua destorba...els destorba. El català, per a molts que l'odien (i que ningú no s'enganyi, en qualssevol de les seves modalitats), havia de ser allò que proclamava el senyor Calviño quan va néixer TV3: una llengua antropològica, i encara hi ha qui està per la labor i a qui molesta que s'ensenyi i es difongui normalment. A Catalunya es parla català amb normalitat, com es parla a Menorca, i no per fastiguejar ningú, sinó per pura normalitat. Però també n'hi ha que no el parlen (ni el volen parlar) que ho veuen així, sobretot si reben "incentius exteriors", que després els obliguen a haver-se de manifestar al costat dels colonitzadors, esgrimint consignes contra els seus propis valors que no es creuen ni ells. Vostès han vist mai que a Andorra, país sobirà, s'hi faci alguna manifestació per protestar per la presència del català? Han demanat mai en aquell país que la llengua oficial es digui andorrà? quina bajanada seria tal cosa. Seria com dir que un colombià parla colombià, o un portorriqueny parla portorriqueny. Doncs per la mateixa regla de tres el d'Andorra...i el de Menorca, és clar.
Em fan molta pena les persones que, malgrat ser autòctones tenen aquest complex d'esclau i aquesta síndrome d'estocolm que serveix i justifica interessos dels seus propis agressors amb la seva cultura i els seus fets. Em fa molta pena el PP, que després d'haver estat redactor de l'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears, en temps del president del Govern balear, Gabriel Cañellas, quan al redactat s'hi va escriure amb tota lògica científica que "el català és la llengua pròpia de les Illes Balears", ara assisteixi (suposo que per vergonya de molts dels seus membres) a una manifestació contra (no ens enganyem) aquesta mateixa llengua, que és la de tots els balears. Em fa molta pena la senyora Rosa Estaràs, que se suposa que també vol ser presidenta de tots els menorquins, es pagui un bitllet d'avió per venir a l'illa a manifestar-se contra la llengua dels menorquins, i en ser preguntada com és que el PP la va incloure com a català a l'Estatut, només sàpiga fugir d'estudi tot dient: "jo aleshores feia tercer de dret". I aquesta és la resposta d'una política que pretén manar les Illes Balears? francament penós, molt penós, i de molt poca alçària.