dimarts, 5 de maig de 2009

Dia 5 de maig de 2006: viatge a Menorca


Tres anys a Menorca
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Avui fa tres anys, que en aquesta mateixa hora (les 15.00 h.) estava a punt de pujar al Ramon Llull. Marxava de Barcelona després de molts anys de continuïtat al matex lloc, a la meva ciutat, a les feines que havia tingut…la Generalitat, Catalunya Ràdio, TV3, la SER, etc…i encara no sé per què vaig triar Menorca, o millor dit, sí que ho sé, però ara no en faré esment específic.
Portava el cotxe carregat fins a la sacietat, i en Bruno anava al seient del davant. Vam fer cua al Moll de la Fusta, i ens vam atansar fins al vaixell ràpid que ens esperava allà atracat. Finalment vam embarcar i vaig aparcar el cotxe a la bodega de la nau. En Bruno mirava encuriosit, com aquell que pregunta “on anem? què passa? per què em fas entrar en aquest forat i em tanques?" (en Bruno va haver d’anar en un lloc especial on viatgen els gossos, dotat d’aigua, de forat de desguàs i de jaç per fer la travessia). Es va portar molt bé i no es va immutar (aquests beagles sembla que estan de tornada de tot) ni es va marejar, malgrat que la mar estava mogudeta.
Vam arribar en aquell punt del capvespre que encara clareja, però que de fet la nit ja s’està vestint per exercir de tal. Era una dia clar i net, calorós, a diferència del d’avui, i ple d’esperances. Volia canviar una mica el meu entorn, i aquella visió nítida del Port de Ciutadella me’n va fer venir ganes. Mai no havia estat a Menorca, i no sabia segur quant temps m’hi quedaria. A la nit no vaig poder conciliar el son de tanta pau i tant silenci, perquè vaig anar directament a viure al camp, i no me'n savia avenir de no sentir el metro ni cap botzina: ara no podria dormir si les sentís. Avui en Bruno i jo som feliços. I jo segueixo treballant en el que més m’agrada, que és la comunicació (malgrat que el primer mes un -que es deia amic meu-, em va donar una feina de camàlic, paleta, pintor i jardiner, tot a 7 euros l’hora, que després va resultar ser de 3; mentre un altre, que ni és amic meu ni ho serà mai, m’havia de contractar per a treballar de redactor al diari i no s’acabava de decidir).
Pròxima parada? no ho sé encara, no on ni quan, però segur que el recorregut no s'ha acabat. Crec que l’important és viure i anar fent, i no avorrir-se mai, i fruir dels llocs distints i conèixer-ho tot sense pors ni recances. Ni tampoc aferrar-se enlloc ni a ningú: aquesta és la veritable llibertat. I en això sóc del mateix parer que en Bruno: menja bé, dorm millor i frueix de la vida, i no pateixis, que tard o d’hora tot arriba, la mort inclosa. Però mentre, sigues feliç.
Fa poc parlant amb el periodista Martí Farrero, company i amic amb el qual vaig coincidir a Catalunya Ràdio entre els anys 1985 i el 1987 em va dir: “tu sí que has fet voltes i has treballat a llocs…no com jo que fa 25 anys que treballo aquí”. I em va fer reflexionar. Potser ho he passat més fotut (i no tinc ni hipoteca ni propietats) que si no hagués estat un cul inquiet, però qui sóc jo per reprimir les meves inquietuds? més si aquestes s’han convertit en vivències…I tenir temps? que no és un privilegi?
L’únic que he trobar a faltar a Menorca és un amor de veres, que m’encisi i em faci volar. Però si no és així segur que és per a bé. La providència mai no m'ha enganyat, sinó que, paradoxalment, qui ho ha fet més he estat jo mateix: ara ja conec el joc i, sincerament, en Bruno amb això de l'amor i d'enganxar-se a res que no sigui un bon àpat o un bon llit, és molt més intel·ligent que jo. I només té cinc anys. I avui, sí, mira per on, ja fa tres anys que som aquí tots dos.

Sobre els babaus Quim Torra i Pere Aragonès, dos exponents de la imbecil·litat i niciesa política que ha comandat i comanda aquesta trista, pobra i dissortada pàtria anomenada Catalunya, en que a molts ens va tocar néixer

Torra i Aragonès fan competència per indignar l’independentisme inconformista   Aragonès parla de referèndum abans del 2030 i Torra critic...