divendres, 26 d’octubre del 2007

Maragall anuncia que ja no és militant del PSC, i a l'article s'analitzen les raons de la decisió (publicat al "Menorca Diari Insular" el 26/10/07)

A cor que vols, entre socialisme i nacionalisme
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Després de les polèmiques dels darrers mesos entre l’expresident de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall, i el seu partit, per temes com la continuïtat al capdavant de la presidència del Govern –d’on va ser apartat per ordre directa de Rodríguez Zapatero- , l’expremier català va donar a entendre que ja no era ni militant de base del PSC.
Fa uns dies, en el decurs del programa “Problemes domèstics” de Catalunya Ràdio, que condueix el CQC Manuel Fuentes, Maragall va afirmar que ja no pagava la quota de militant del Partit dels Socialistes de Catalunya, i també va anunciar que feia uns mesos li havien diagnosticat un principi d’Alzheimer, notícia que “alguns havien aprofitat malintencionadament”, segons que va dir.
De fet la baixa en la militància socialista no sorprèn, perquè ben mirat aquesta era una mort anunciada fa molts mesos. Rodríguez Zapatero va fer honor al seu tarannà, i va donar l’esquena a l’expresident català. D’altra banda i paral·lelament, va fer la gara-gara a CiU a través de les converses i les trobades que va mantenir, pels pactes del nou Estatut de Catalunya, tant amb Artur Mas com amb Josep Antoni Duran Lleida, alhora que ordenava catapultar José Montilla a la poltrona presidencial de Catalunya, cas que els socialistes guanyessin les eleccions o que els components del tripartit s’avinguessin a formalitzar el pacte de nou.
La cosa doncs va anar així. El tripartit es va reeditar i Maragall es va quedar sol per tot arreu. Des d’aleshores ha fet destacades endinsades, gens dissimulades cap al nacionalisme, i s’hi ha projectat notablement, de vegades amb declaracions més pròpies d’un dirigent independentista català que no pas d’un socialista espanyol.
La socialdemocràcia però, és poc ortodoxa, i sovint porta cap a altres derroters, per la qual cosa aquesta ha estat la deriva de Pasqual Maragall en aquests darrers temps. Maragall ha connectat molt bé amb les distintes plataformes i grups d’opinió que defensen l’autodeterminació de Catalunya, i ha tingut entrevistes de caire formal amb els dirigents del sector més sobiranista de la formació que va fundar l’expresident Jordi Pujol. Tant aquest segment convergent com altres corrents d’opinió pertanyents a ERC i de les esmentades plataformes populars, s’acosten en ideari i en plantejaments nacionals. Pasqual Maragall doncs, no en resta al marge, com tothom ha pogut comprovar. Fins i tot molts dels seus correligionaris, esfereïts per algunes polèmiques declaracions de l’exmandatari català. Maragall també ha demostrat les seves inquietuts europeístes, amb idees com la fundació -conjuntament amb partits nacionalistes d’altres estats d’Europa, i amb líders com Romano Prodi i Françoise Bayrou- d’un partit reformista europeu, capaç de canviar els postulats i les bases actuals de la UE i encabir-hi, amb plens drets, les actuals nacions sense estat, cosa la qual s’aparta bastant dels camins ideològics del PSOE.
De fet personalment tinc la convicció que Maragall no ha estat mai un socialista convençut, si ser socialista vol dir no ser nacionalista, que ho dubto molt. Perquè pel que li surt esponàniament de la boca, que, sovint, li ve directament del cor i no pas del cervell, més que un socialista ha estat un socialitzant. Ha estat un lluitador contra els tòpics, els tipus i les doctrines conservadoristes, per la qual cosa –i malgrat sentir profundament el país, tal com s’ha vist en les seves actuacions, institucionals o no- no va entrar a la corda convergent quan el partit de Pujol es va formar en la clandestinitat, ja fa més de quaranta anys.
Potser Maragall, que ha estat sempre un personatge un pèl visionari, ja veia en un principi “només” un Partit dels Socialistes de Catalunya sense cap afegitó. Això però no hagués tingut la força suficient com per guanyar unes eleccions, ja que al Principat hi havia una gran influència de l’onada d’immigració espanyola que havia arribat a Catalunya els anys seixanta (famílies com la de José Montilla), que no veia amb bons ulls integrar-se a un partit d’estricta obediència catalana, per la qual cosa van fundar una federació catalana del PSOE, paral·lela al PSC, que aleshores ja comptava amb dos corrents: el Congrés i el Reagrupament. Finalment però, i amb l’intenció de a la llarga poder manar al país, es van fusionar, no sense problemes com ho ha anat demostrant la història.
El PSC actual doncs, va sorgir a Barcelona l’any 1978 de la fusió entre el Partit Socialista de Catalunya-Congrés, el Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament i la Federació Catalana del PSOE. El partit va haver d'integrar una multiplicitat de tendències i des de bon començament va estar sotmès a la tensió permanent entre la voluntat d'afirmar la sobirania del partit i el seu caràcter nacionalista, i la supeditació als imperatius de la política espanyola, marcada pel PSOE.
Maragall tanmateix, sempre ha estat un catalanista convençut, per la qual cosa això del PSOE sempre li ha vingut molt gran. Com Maragall n’hi ha molts d’altres de socialistes a terres catalanes. I ben mirat, n’hi ha de totes les tendències de socialistes nacionalistes, i no solament als països de parla catalana. Fins i tot els que neguen el seu nacionalisme a capa i espasa, coma ara José Bono o la mateixa Rosa Díez (que cal recordar que va lluitar, l’any 2000, amb Rodríguez Zapatero, José Bono i Matilde Fernández per la candidatura socialista a la presidència del Govern espanyol), que sempre ha negat ser nacionalista, precisament per poder-se sentir legitimada a atacar els nacionalismes que no són el seu, cosa que fan tots els nacionalistes que asseguren que no ho són.

Personalment no crec que no hi hagi ningú que no se senti nacionalista, d’alguna nació o altra. Per molt que ho negui. Els mateixos immigrants que arriben a la nostra terra per treballar, en són la quintaessència. Tot el sant dia parlen dels seus llocs d’origen, i esgrimeixen les divises que els constaten. “Que si mi país, que si mi ciudad, que si mi comida, que si mi equipo de futbol”, i es posen banderes “nacionals” als balcons, i distintius gens discrets, també “nacionals” als cotxes, i tenen al seu abast botigues on venen el seu menjar “nacional” autòcton, i satel·lits per les seves emissores de televisió “nacionals”. Això no és nacionalisme? Doncs què és? Vostès que m’ho expliquin.
Analitzem, per exemple, les cares dels espectadors dels partits de futbol, quan juguen les seleccions “nacionals” dels seus respectius països. De seguida sabrem de quin equip són. És un fenòmen que aquest estiu he pogut observar atentament a diverses zones turístiques de Menorca. Anglesos, escocesos, irlandesos, francesos alemanys, danesos, ah, i també espanyols!, molts dels quals d’altra banda i paradoxalment, parlen en contra dels “nacionalismes”. Tots de vacances, tots relaxats, tots feliços. Però quan jugaven els equips “nacionals” dels uns contra els altres, canviaven la seva actitud de manera considerable, tots ells enfundats en les respectives samarretes “nacionals”, i amb les banderes corresponents a la mà o a l’esquena. El mateix Jorge Lorenzo, corredor de motorisme de 250 cc, va enarborar una bandera espanyola més grossa que ell i la seva moto, quan fa pocs dies es va proclamar campió del circuit de Malaisia. I per quin motiu ho va fer? si en aquesta cursa l’estat espanyol no hi tenia res a veure? Doncs perquè això és el nacionalisme que ens aflora, o si més no n’és un detall que el fa evident. I en Lorenzo se sent espanyol de cap a peus, es veu claríssim. De fet ja això ja ho va deixar clar Rajoy no fa gaires dies: tenir l’orgull de ser espanyol (i res més!). Ni europeu, ni mediterrani, ni res de res. Només espanyol! Aquest –el del nostre nacionalisme vull dir- és un sentiment que tots, sense excepció, portem latent, digui el que vulgui dir qui vulgui. Altra cosa és que coincidim en la nació que ens mou la sang, que només d’aquí ve el problema amb la competència. Quan tot parlant amb algú em diu “jo no soc nacionalista”, ja sé que ho és més del que es pot arribar a pensar ell mateix. I també puc endevinar, de seguida, de quina nació ho és, aquest no nacionalista confés/confós. Maragall doncs, no és l’excepció d’aquestes debilitats humanes. De les que tots patim per cert. Per la qual cosa ja no paga la quota del PSC-PSOE. Els calen més raons que les exposades?

L’eugenisme és la ideologia que va gestar i donar a llum la bèstia nazi alemanya. De l’eugenisme ve el nazisme alemany

  ASSAIG GEOPOLÍTIC SOBRE L’ESCLAT DE LA GUERRA ENTRE ISRAEL I HAMAS EN EL CONTEXT DEL JUDAISME I LA DEFENSA DELS SEUS VALORS OCCIDENTALS Sa...