dijous, 23 de desembre del 2010

La història es repeteix


EL BITLLET D'EN PERINNO

Déu n'hi do, com es repeteix la història: els espanyols van perdre totes les colònies d'Ultramar, perquè actuaven com ho fan ara a Catalunya, i per tant l'incentiu més fort de l'independentisme va ser ells mateixos. I aquí són una fàbrica d'Almogàvers, els molt rucs! A la llarga, i tal com els va passar amb les altres colònies, a Catalunya perdran bous i esquelles, perquè hi van fent amics constantment...

La llengua catalana, un dels pilars de la cohesió dels catalans, rep un atac sense precedents des del final del franquisme


Tibar la corda catalana, una arma de doble tall

Santi Capellera i Rabassó*periodista

El Tribunal Suprem ha pronunciat tres dures sentències en contra de la normalització lingüística a l'escola catalana, afirmant que cal garantir un "equilibri inexcusable" entre les dues llengües oficials als centres escolars.

El desplegament del model autonòmic espanyol iniciat després del franquisme, va tocar sostre amb la sentència del Tribunal Constitucional, que va retallar de manera notable el nou Estatut aprovat al Parlament de Catalunya. Aquest fet ha estat el desencadenant d’una absoluta recentralització general per la via judicial. Ara la Justícia espanyola ha fet un altre pas endavant, i el Tribunal Suprem desautoritza la immersió lingüística a l'empar d'aquella sentència del Constitucional.

A partir del moment en que la Generalitat va intentar assegurar la posició del català com a llengua pròpia i comuna de Catalunya, i per tant situar-la per davant del castellà, la reacció de les institucions espanyoles ha estat la d'una represàlia desproporcionada, que a més deixa entreveure clarament que mentre els poders de l'Estat desprotegeixen i fan minvar l'ús normal del català legislativament, aquests mateixos poders sobreprotegeixen el castellà amb aquestes mateixes lleis.

Més de 500 lleis espanyoles, emeses indistintament per governs de dretes o d'esquerres, obliguen a l'us del castellà, des de tots els àmbits, a més d'invertir fortes partides econòmiques per finançar eines al servei de la llengua castellana com ara l'Instituto Cervantes, amb el greuge comparatiu que aquest fet representa en relació a les altres llengues de l'Estat.

Aquesta sentència del Tribunal Suprem estableix que tant el castellà com el català poden ser llengües vehiculars de l’educació. S’atorga la raó a tres famílies que van demanar al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que el castellà es “reintroduís” a l’educació catalana de manera “proporcional i equitativa”, i que els escrits i comunicacions amb el centre es poguessin fer en castellà. Tot i que, en un principi la Sala del Contenciós Administratiu del TSJC va desestimar el recurs al desembre del 2008, ara el Tribunal Suprem anul·la la decisió del Superior de Catalunya –en base a la STC- i diu que “el català ha de ser, per tant, llengua vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament, però no l’única que gaudeixi de tal condició”, com també que, “el castellà no pot deixar de ser també llengua vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament”.

El sempre fràgil i poc estable equilibri que hi havia entre Catalunya i Espanya en termes de descentralització ha desaparegut. Ara Espanya tiba la corda catalana amb aquesta sentència, que per si sola no té gaire força, perquè es limita a reverberar el que ja va dir el Tribunal Constitucional. Però el fet de la jurisprudència pot desencadenar un efecte dòmino. I aquest és el veritable perill, ja que després d'això, pràcticament es lamina una de les polítiques que més consens ha creat en la societat catalana, font de veritable ascens social i de cohesió entre tots els ciutadans catalans.

Hi ha hagut diverses opinions sobre com aquesta sentència afectarà el sistema educatiu. El conseller d'Ensenyament sortint, Ernest Maragall, i el president del Grup Parlamentari de CiU, Oriol Pujol, han restat importància a la resolució i remarquen que aquesta sentència no pot fer trontollar el sistema d’immersió lingüística. De moment, caldrà esperar per saber quina serà la implicació real. En tot cas, sabem que el Tribunal Suprem no té jurisdicció per anul·lar les lleis de les Corts ni dels parlaments autonòmics.

No es pot negar, però, que el compliment, d'haver-se de fer efectiu a totes les escoles, agrediria amb virulència el model català d’educació. El Tribunal Suprem desarmaria, doncs, la Generalitat de Catalunya amb una de les eines més potents per a la normalització, l’acollida i la integració de nouvinguts i els seus familiars: la llengua catalana, que és un dels pilars de la cultura pública comuna.

Però heus aquí l'arma de doble tall: si la corda es trenca pel català, també pot trencar-se perfectament per Espanya, i amb altres afegits. Una majoria de catalanes i catalans ja ha demostrat sobradament, que no està disposada a seguir muda davant aquesta mena d'agressions a la personalitat nacional de Catalunya, independentment del greuge que pel país representen els 60 milions d'euros diàris de dèficit fiscal, que de no marxar cap a les arques de l'Estat serien primordials per l'estabilitat de l'economia catalana. Si finalment, doncs, Madrid s'entesta a suprimir el lloc del català a l'escola, caldrà que les institucions catalanes reaccionin com cal en defensa de la llengua del país.

L'unitarisme espanyol, sempre amatent a la involució i a l'uniformisme, ataca el pulmó de la llengua -que és el Principat- per tocar-lo de mort, ja que sap que és on aquesta llengua té força, i està en expansió. Què no farà aquest mateix unitarisme, a les Illes Balears?, on la llengua catalana en segons quins llocs és pràcticament testimonial, o al País Valencià?, on el càncer del blaverisme més aferrissat està absolutament estès. En definitiva, que aquell estat plurinacional i plurilingüístic que contempla la Constitució espanyola, es demostra, una vegada més, una fal·làcia, un engany.

dimarts, 21 de desembre del 2010

Joan Laporta, nou alumne parlamentari






Avui Joan Laporta ha rebut una bona lliçó de parlamentarisme. En el torn de SI de la sessió d'investidura d'Artur Mas, ha pujat a l'atri, i ha començat dient "bé...", i ha seguit amb la mateixa proclama que SI ha fet durant tota la campanya, sense canviar ni una coma.

Amb la veu tremolosa i el gest poc harmònic, i sense ordenar gens la coherència linial del discurs, enlloc d'un advocat semblava talment un estudiant de primer d'ESO. És clar que el que llegia no ho havia escrit ell, sinó López Tena: per això ha passat el que ha passat.

En la rèplica, un Mas sorneguer però contundent, li ha donat una lliçó de comportament parlamentari, li ha dit que, si més no la primera vegada que algú fa una intervenció a la Cambra ha de saludar el president de la Generalitat, i li ha preguntat què aportava ell al debat d'investidura, a més de les demandes de declarar la independència immediata. Ha estat tota una lliçó magistral. Sap més el diable per vell, que per diable.





dilluns, 13 de desembre del 2010

La radialitat de París va estar copiada per Felip V en el disseny de la xarxa de vies de comunicació i altres estructures





Madrid: mimetisme de París i del model francès

Santi Capellera i Rabassó*periodista

El catedràtic d'Economia Aplicada de la Universitat de Barcelona, Germà Bel, ha publicat España, capital París, un llibre de plena actualitat enmig de les tensions originades per la crisi econòmica i pel debat plurinacional de l'Estat espanyol. En l'obra s'analitza el sistema d’infraestructures radial de l’estat espanyol i la voluntat política que s’amaga darrere; es reflexiona sobre aquests aspectes, i es trenquen vells mites com la solidaritat interterritorial, i la falta d’un model de planificació d’infraestructures de cara al futur.

El llibre consisteix en el relat d'un viatge, no exempt de sorpreses, pels tres últims segles de la història d'Espanya, i es remunta a 1561, any en què Madrid, una modesta ciutat del centre peninsular, és designada seu permanent de la Cort dels Àustria. Però el recorregut s'inicia pròpiament a primers del segle XVIII, quan, després de la Guerra de Successió, Madrid esdevé capital política, i el 1720, de la mà de Felip V, queda fixat aquí el radial quilòmetre zero de les comunicacions espanyoles.

De fet és en les darreres dècades, amb la consagració de la capitalitat econòmica de Madrid, convertida finalment i amb caràcter irreversible en capital total, quan en aquesta esdevé la seva apoteosi, lluny de les fòrmules de capital administrativa, és enlairada com a centre de negocis, i punt de partida de tots els vols transoceànics que surten de l'Estat. És a dir, que Madrid ha esdevingut el París d'Espanya, el mateix que van somiar els primers monarques borbònics, i els il·lustres reformadors de l'Espanya contemporània. El llibre repassa els dos factors que han estat crucials en aquest procés: la capitalitat político-administrativa de Madrid i el sistema radial de transports i comunicacions.

L'autor també explica que la centralitat madrilenya i la creació d'aquest esquema radial de comunicacions, en què totes les vies de transport conflueixen en un centre únic, és una còpia exacta del model francès, que té en París una de les metròpolis més significatives d’Europa. A ningú no se li escapa que França és l'estat europeu centralista per antonomàsia, amb una àrea metropolitana de la capital que concentra catorze milions d’habitants. La segona conurbació francesa, al voltant de Marsella, amb prou feines passa dels dos milions. L'estat napoleònic, origen de l'actual divisió territorial francesa, va estructurar el seu territori en departaments petits, fàcils d’administrar des del centre de decisió política, lloc on s’han pres sempre les decisions a França.

Així doncs, l’estat liberal espanyol del segle XIX, va copiar aquest mateix model i el va implantar en una monarquia que tenia en la cort madrilenya un centre de decisió únic, però amb deficiències considerables de pes demogràfic i socioeconòmic respecte d’un territori que s’estructurava en funció de les relacions econòmiques, no pas de les relacions polítiques. A diferència de la resta de metròpolis europees, Madrid no va tenir mai, per raons geogràfiques, accés a les vies marítimes, i la seva ubicació continental, sense cap riu navegable, va condicionar de manera definitòria la seva realitat econòmica.

L'autor també fa un tomb per les sis 'carreres de postes' definides per Felip V, per les carreteres radials de Ferran VI i Carles III, i per l'Espanya del ferrocarril, a mitjan segle XIX: I no es deixa al tinter les autopistes del segle XX i els mitjans de transport més recents: l'AVE i el transport aeri, que evidentment segueixen aquestes mateixes polítiques. Tot això s'ha esdevingut arran d'un conjunt d'actuacions, que ha obeït a objectius administratius i polítics molt més que a les dinàmiques econòmiques ("mercat transversal, Estat radial"), seguint un patró històric regular i continuat des del segle XVIII: fer una Espanya com França, amb un Madrid com París. Tot això permet entendre per què les polítiques d'infraestructures a l'Espanya actual són tan singulars i diferents a la gran majoria de les dels països de l'entorn espanyol, i per què susciten un consens tan ampli, potser l'únic, i en el qual convergeixen sense cap mena de fissura el Govern espanyol i l'oposició.

Germà Bel és especialista en infraestructures i ha estat una de les veus més contundents a l’hora de denunciar el dèficit que pateix Catalunya a nivell quantitatiu, qualitatiu i de gestió, i amb el mateix títol el 24 d'abril de 2009 ja publicava un interessant article al diari La Vanguardia.

dimarts, 30 de novembre del 2010

El camí cap al dret a decidir de Catalunya passa per la sobirania fiscal


El Concert Econòmic: primer pas pel dret a decidir
Santi Capellera i Rabassó*periodista

El nou flamant pròxim president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, proposa presentar a l'Estat espanyol un projecte de concert econòmic que anivelli els ingressos de Catalunya amb PIB real que genera. Evidentment aquesta no serà una tasca fàcil, ni un camí de roses, perquè si els estaments de la oficialitat estatal bé accepten sense badar boca que tant a Navarra com al País Basc -sense oblidar les Illes Canàries- això sigui un fet que es viu amb normalitat, resulta que per Catalunya no volen cedir ni un milímetre, i d'entrada alguns dels sempre essencialistes jacobins del centralisme carpetobetònic espanyol, ja han posat el crit al cel.

Mas i CiU, com no podria ser d'altra manera, respecten la totalitat del seu electorat, on hi ha una bona part d'independentistes, però on també hi ha gent que encara no s'ha conscienciat dels avantatges de l'autodeterminació, o que simplement no se'n senten. Per això Mas i CiU proposen el seny i no pas la rauxa en aquest camí cap a la sobirania, i per això han assolit el bon rèdit de 62 diputats al Parlament, només a 6 de la majoria absoluta.

Avui passem per un moment de transició a nivell polític, econòmic i social. A nivell polític la sentència del Tribunal Constitucional que retalla l'Estatut, va posar fi a una manera d’entendre l’encaix i les relacions de Catalunya amb l’Estat. La transició política que representa el canvi de la Catalunya autònoma a la que vol decidir per si mateixa el seu futur amb plena llibertat, tal com dic, haurà de ser progressiva si vol assolir l’objectiu final. És aquesta, doncs, la via del país cap al dret a decidir, que s'inicia en aquesta nova etapa a partir de la sentència del Tribunal Constitucional, i que passa pel Concert Econòmic després que CiU i Artur Mas han arrasat a les urnes.

Catalunya és una nació i com a tal té dret a autodeterminar-se, però al mateix temps ha de saber sumar al país i al seus ciutadans de manera majoritària per assolir un èxit global i no un nou fracàs col·lectiu com altres dels que històricament precedèixen la seva trajectòria. Cal que el país trobi aspectes d’ampli consens transversal, i per això la força política que té moltes possibilitats de presidir la Generalitat els pròxims quatre anys, ha triat la fórmula del Concert Econòmic, per començar a decidir amb plena llibertat, i perquè aquesta opció suma més que divideix la societat catalana.

Els altres detractors de la idea són els socialistes, que veuen en el lideratge de Mas i en el retorn de CiU a la Generalitat de Catalunya el seu fracàs de gestió i la seva decadència absoluta com a formació -més després que Montilla hagi decidit renunciar al seu escó al Parlament arran de la important derrota als comicis-, i com a referència política d'una part de la societat catalana. Són aquests els que esgrimeixen l'anticonstitucionalitat de la proposta, com fan habitualment i sistemàticament tots els subordinats centralistes, i encara avui Zapatero ho diu reiteradament.

De fet la Constitució espanyola només estableix uns principis bàsics molt genèrics en matèria de finançament i no predetermina cap model específic. Els articles sobre finançament (títol VIII) no fan cap distinció per a cap comunitat autònoma. L’existència de dos models de finançament autonòmic (règim comú i règim foral) no ve imposat per la Constitució, sinó que va ser fruit de l’opció que va establir la política de desplegament constitucional. A la Constitució, l’únic que hi diu literalment és que “empara i respecta els drets històrics dels territoris forals” (disposició addicional primera), un text que s’ha fet servir després a conveniència i per fer-li dir a la Constitució allò que s’havia negat durant la seva redacció. El mateix Tribunal Constitucional ha declarat que “la Disposición Adicional Primera de la Constitución no puede considerarse como un título autónomo del que pueden deducirse específicas competencias” (sentència del TC de 18 de desembre de 1984). I cal recordar que el 9 gener de 1981 els bascos van aconseguir pactar un sistema de finançament propi a través d’una llei pròpia a nivell d’Estat espanyol. Prèviament, l’any 1980, la LOFCA va incloure dues disposicions addicionals on s’indicava aquesta llei no era d’aplicació al País Basc i Navarra. És a dir, la distinció entre règim comú i règim foral no és fruit de la Constitució sinó de la LOFCA.

Heus aquí doncs la possibilitat real que Catalunya arribi a aconseguir, pròximament i a través del Concert Econòmic, la seva sobirania fiscal com a primer pas de la nova etapa, l'objectiu de la qual és assolir el dret a decidir. Un dret que segurament es farà patent en la seva totalitat, quan la majoria del poble de Catalunya estigui preparada per així determinar-ho en un referèndum. Un fet però, també inherent i absolutament condicionat a la serenitat dels governants catalans, que donat el cas i a través dels mitjans i mètodes totalment democràtics, hauran de pactar amb l'Estat espanyol aquest nou estatus del país. I després integrar-lo plenament com a nou estat membre a les estructures de la Unió Europea, i a la resta d'organismes internacionals.

















dilluns, 1 de novembre del 2010

La televisió publica catalana hauria de reflectir la realitat del país, i no centrar els seus reportatges en temes marginals

El 30 Minuts dels “xaperos”, de TV3


Santi Capellera i Rabassó*periodista


“Xapero”, mira per on. Per si algú desconeixia el terme, TV3 es va encarregar que tot el país en conegués el significat de primera mà. Si els periodistes volem fer demagògia, o desinformar, o confondre els nostres lectors, oients i espectadors -i no som honestos- evidentment ho podem fer. Però som com els metges, que la gran majoria es dediquen a guarir els pacients, enlloc d'enverinar-los. Clar que sempre hi ha les excepcions que comfirmen la regla. I el nostre col·lectiu no se'n salva.

Diumenge dia 31 d'octubre a la nit vaig veure el 30 Minuts de TV3 i em va semblar talment un publireportatge dedicat a la promoció de la prostitució masculina. Fa molts anys que sóc periodista, i ja no em sobta res, però quan alguna cosa crec que grinyola, sempre em faig preguntes de referència. Si vostès que em llegeixen van ser espectadors del reportatge, entendran de què els parlo. I en aquest cas em pregunto, on es el límit entre la informacio i l'apologia de la prostitució? La peça ensenya paios despullats, i mostra adreces de pàgines web que ofereixen serveis homosexuals, i llocs d'internet de “xaperos”, és a dir, de prostituts professionals. Calia?

Naturalment i atesa la meva condició de comunicador, trobo bé informar, però em fa l'efecte que aquest vídeo més que informar publicita. I fer apologia de la prostitució no es la missió de la televisió publica, ni que per despistar i aigualir una mica l'impresentable contingut, s'hi barregi informacio sobre l'atenció antisida i altres serveis socials.

Quan parlo d'aquest espai no em refereixo a la Noria, o a qualsevol escombraria televisiva semblant de la majoria de televisions d'Espanya: esmento el 30 Minuts de TV3, que és un programa amb molts anys de solvència informativa contrastada, i que en aquesta emissió em va decebre profundament. I no em va decebre pels professionals que van muntar la peça i que la van editar a la perfecció, sinó que em va decebre pel tarannà que el contingut del reportatge aportava, de sang i fetge, de tansemenfotisme, i de carnassa pornogràfica, a banda que rellevava personatges nefastos del lumpen sectorial, com productors de cinema porno, que radiquen a Torremolinos, i dels que ens vam haver de saber fins i tot d'on eren els seus progenitors...què ens importa a Catalunya si a Torremolinos hi ha un xapero de 46 anys que "cobra bien por un servicio"? I per què la Televisió de Catalunya es permet aquest tipus de dispendis en viatges i dietes de periodistes fora del país, en aquesta època de recessió, i pagant tots els catalans?

Em va decebre en Llibert Ferri, director del reportatge, que ha estat un bon corresponsal de TV3 a Moscou, i al qual conec personalment i destaco per haver tingut sempre un bon criteri, i ser un bon professional del l'especialitat del reportatge informatiu.

He pogut observar que en els últims anys, hi ha hagut força reportatges de TV3 que han ratllat l'aperiodisme, i que han abordat temes més que escabrosos i sense cap interès general. Qüestions tractades preferencialment, com si fossin les del dia a dia del nostre país i de la nostra convivència social, quan en realitat reflectien estats i personatges marginats i més que residuals.

Això precisament critico i no pas altra cosa. Perquè aquí ens la juguem tots, per culpa d'uns pocs. I arran d'això ja he sentit foça crítiques al meu voltant en referència als periodistes i al periodisme. I ja n'hi ha prou que s'estigmatitzi tot un col·lectiu per culpa de quatre. Em sembla penós i lamentable, més quan hi ha periodistes al carrer que es trenquen la cara per aconseguir destapar temes importants i rellevants, i donar-los a conèixer públicament per avantatge de la societat i aportar prestigi a la professió, temes que no són precisament gassòfia, com la que ara ens ocupa. O és que a Catalunya en aquests moments no hi ha cap altra qüestió candent? Si és que aquesta ho és...que ho dubto molt. Posem per exemple, per citar alguns fet d'actualitat: L'anul·lació del català com a llengua preferencial a les administracions catalanes; les reaccions a favor i en contra dels diferents col·lectius davant la visita de Benet XVI a Barcelona; els recursos del PP i de la Defensora del Pueblo espanyola a l'Estatut; les accions i acords o no de les noves formacions independentistes, que es preparen per a les imminents eleccions catalanes; el perill de mort que córren els professionals dels establiments públics davant els atracadors...i múnió d'altres fets que s'esdevenen a la nostra societat, la catalana, que és el que han de reflectir preferentment els reportatges de la Televisió de Catalunya. Què hi pinten aquí, doncs, els “xaperos” locals i internacionals, que ofereixen serveis a clients barcelonins? Per què aquesta publicitat encoberta?

Cal anar molt en compte amb els continguts del gènere de reportatge informatiu televisiu, ja que una mala praxi professional, conscientment o inconscient, el pot convertir -com en aquest cas- en un publireportatge descarat, i pot embrutar tot el col·lectiu periodistic, a jutjar pel que es perceb en la impressió general de molts ciutadans que han vist el report dels “xaperos”.

Per pal·liar això hi ha un Consell Audiovisual, i sobretot uns encarregats de decidir què s'emet i què no s'emet a la televisió pública...que paguem tots, per la qual cosa aquests citats també haurien de fer bé la seva feina, que pel que es veu, sembla que és bastant inexistent. I potser en algun cas es pugui justificar la prostitució, que trobo que te un lloc a la societat des de sempre, però no crec que s'hagi de promoure a través dels mitjans públics, i menys en horari que molts nens (per ser pont), encara eren davant la pantalla.

Em fa l'efecte que els responsables de programes informatius de TV3 hauran de sortir al pas per justificar l'emissió d'aquest bodrio apologeta, en definitiva. I també caldrà que els seus successors de la nova etapa política que comença el 28-N, passin el sedàs a fons, i depurin qui calgui i el què convingui, per aconseguir que la Televisió de Catalunya -que un dia es va crear per simbolitzar el país i reflectir-lo arreu, “fugint de valors antropològics”- esdevingui el producte que reflecteixi majoritàriariament al món la idiosincràsia dels catalans i de la societat catalana, i posi en evidència l'objectiu pel qual va estar concebut, i no pas per competir amb la pitjor escombraria de la televisió estatal.

dissabte, 2 d’octubre del 2010

Ens ha deixat un home exemplar, que estimava el país, i que ha esdevingut un dels referents culturals més importants de Catalunya


L'obstinat senyor Triadú: exigent en poesia



Santi Capellera i Rabassó*periodista

Aquest mes de setembre de 2010 acaba, personalment per aquest redactor, amb una notícia força trista: el traspàs del pedagog, escriptor, poeta, crític literari i amic, Joan Triadú. Conegut arreu dels Països Catalans per la seva defensa i estima per la llengua i el país, Triadú ha estat un excepcional i irrepetible activista cultural, i un patriota català del segle XX.

Des de molt jove vaig seguir les seves consignes i tesis, tant culturals i lingüístiques, com polítiques, i el vaig llegir tant com vaig poder, ja que cada mot i cada frase sortides de la seva ploma, eren un broll de saviesa, del qual en vaig procurar beure el màxim possible.

El senyor Triadú va deixar escrit un epitafi pel dia del seu traspàs, que reflectia clarament i exacta la seva obstinació en referència a la poesia, i que en aquestes hores de dol és absolutament vigent i aplicable: “Joan Triadú, exigent en poesia”, cosa que reflectia el seu gran amor per les belles lletres, i molt especialment per poetes tan nostrats com Carles Riba, Salvador Espriu, Jacint Verdaguer o Joan Maragall entre altres, sense oblidar la seva dimensió com a traductor, o la seva passió per la cultura anglesa, i per Shakespeare en especial.

Un bon exemple del seu treball seriós i de rigor n'és el seu llibre, Memòries d'un segle d'or (2008), de lectura amena i exquisida que ajuda a entendre -dit per ell mateix- “el genocidi cultural i altres adversitats que ha patit el país”. En aquesta publicació s'hi detecta un gran humanista i intel.lectual de les lletres catalanes, alhora que una persona valenta, constant i ferma, com demostra el fet que continués i apliques les pautes de l'Escola Catalana d'Alexandre Galí, i que, en temps molt difícils, es dediqués a la formació de professors de llengua i literatura catalana.

En conèixer la notícia no vaig poder contenir les llàgrimes, i la tristesa em va aflorar, perquè el senyor Triadú va ser com un segon pare per a mi. I aquest gran record i agraïment personal al poeta i escriptor, no radiquen solament en la seva gran personalitat com a tal, ni en el reconeixement general de la seva obra ni de la seva vàlua com a pedagog i crític literari, sinó en el sentiment humà i en la bona acció que cap a la meva persona va demostrar en diverses ocasions.

Triadú va ser un catalanista compromès que va militar, com el meu pare, al FNC. I va ajudar molt el meu fill Isaac en la seva educació, ja que el va acollir a l'escola Thau, que va dirigir i va fundar, i li va procurar una instrucció de primer nivell, malgrat que les meves possibilitats econòmiques eren més aviat minses. Heus aquí doncs la seva bonhomia, i el seu amor al país i a la gent del país. El seu amor als nens, i el seu amor a la cultura i a les bones maneres. Per això me l'he estimat molt, i me l'estimaré sempre, i crec que la seva mort és un gran pèrdua personal, i una gran pèrdua per Catalunya.


Nascut a Ribes de Freser, el Ripollès, el 1921, va ser clau en la represa cultural catalana en convertir-se en un dels principals activistes en aquest camp. Durant la Guerra Civil i la dictadura franquista va escriure i ensenyar en la clandestinitat. Va ser fundador de la revista "Ariel", va impulsar la creació d'Òmnium Cultural, la del premi Sant Jordi i la del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

La seva obra comprèn una vintena llarga de títols. Entre aquests cal destacar: Antologia de la poesia catalana (1900-1950), Antologia del contistes catalans (1850-1950) i La poesia catalana de postguerra. Triadú també va fer traduccions d'autors estrangers, va escriure assajos sobre autors catalans i gran quantitat de crítiques i articles. Va guanyar el Premi d'Honor Jaume I l'any 1982, i el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 1992. També se li va concedir la Creu de Sant Jordi (1982), i la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya el 2001, en reconeixement a la seva tasca intel·lectual i com a impulsor d'institucions i publicacions catalanes.

Tant de bo que arreu de Catalunya tinguéssim més Joans Triadús, poetes, escriptors, literats, pedagogs i amants de la llengua i la cultura catalanes. Triadú va ser un home excel·lent que sempre romandrà en la memòria del país, i molt especialment en la meva personal.

dilluns, 20 de setembre del 2010

Espanya hauria de fugir de la prepotència que ha assolit amb una Catalunya feble


Retrobar el nord de la mà del catalanisme polític

Santi Capellera i Rabassó*periodista

Un país pot anar endavant per mèrits propis, i és el cas d’Espanya durant les últimes dècades. Pot anar endavant també perquè hi ha factors exteriors que l’ajuden i és també el cas d’Espanya. I un país pot tenir perspectives positives per diversos motius de conjuntura història i generacional, de pes cultural, de presència en el món. També és el cas d’Espanya. Però un país també pot autoliquidar les seves bones perspectives si es deixa dur per l’arrogància i la fatxenderia, per la facilitat i la no exigència, per l’afebliment de valors cívics i morals, pel to sectari i acarnissat de la seva acció pública. O per no respectar parts importants de la seva població. I aquest, infedectiblement, també és el cas d’Espanya.

Des de fora de Catalunya poden dir que el projecte que s’ha interromput és el de Catalunya, no el d’Espanya. I pensar que de Catalunya l’únic que els cal és el 9% del seu PIB (60 milions d'euros diaris de dèficit fiscal), i que si fan soroll no en facin massa. Però han d’anar en compte. Perquè només amb això hi ha moments que pot ser que Espanya sigui ingovernable. Només amb això perd bona part d’un dels seus motors. Només amb això Espanya perd un dels seus elements d’estabilització. I l’eufòria espanyola de fa quatre dies –i encara per alguns d’avui mateix– no pot fer perdre de vista que Espanya és el país campió d’Europa d’atur, i ho serà més encara, i amb una molt baixa millora de la productivitat, i que hi ha un general desprestigi de les institucions que afecta, fins i tot, una cosa que hauria de ser tan bàsica pels qui diuen tenir “sentit d’Estat” com el Tribunal Constitucional, i que té uns hàbits polítics de gran confrontació, d’acarnissament, i que ara mateix hi ha un Govern captaire i desconcertat.

Espanya és un gran país, i ha progressat molt. Però no li sobra res del que té. I no pot prescindir del grau de confiança que hi ha d’haver en un país per anar endavant. No pot banalitzar temes importants. Ni pot jugar amb conceptes d’alt valor ètic i polític com per exemple el de solidaritat i altres aspectes, que desperten innecessàriament sensibilitats i greuges comparatius inexistents. No pot fer trampes conscientment de que les està fent, per mantenir a tota costa la cohesió territorial, amb sempre els mateixos agreujats, que al damunt han de passar per poc solidaris.

Per això el catalanisme polític transversal, el que ha portat el timó del país durant un quart de segle, no ha deixat mai -i sobretot en aquests set anys d'experiments estranys en la governabilitat de Catalunya- de tenir les alarmes enceses de tot això que que esmento.

L'objectiu del catalanisme i la seva base intel·lectual, cultural i de sentiment d'aquest catalanisme, ha estat la defensa i afirmació d’una personalitat col·lectiva catalana i de Catalunya. Durant molt de temps es va dir que era el fet diferencial, una expressió ara no tan freqüent. Però que continua tenint tota la validesa. Perquè si del que es tracta és de defensar Catalunya, és perquè té una personalitat pròpia. I si té una personalitat pròpia és que és diferent. Una personalitat basada en la llengua, la cultura, la història, les institucions, el dret civil, un sentiment de pertinença i una voluntat col·lectiva manifestada repetidament a través de la història. El nacionalisme català defensa, doncs, la catalanitat del país i la capacitat de poder crear, sobre aquesta base, un país d’alta qualitat social, cultural i humana. I ho fa convençut que un país no pot potenciar el progrés col·lectiu i individual si no té ben consolidada, reconeguda i garantida aquesta personalitat pròpia i la capacitat d’actuar al servei de la seva gent.

Avui Espanya torna a ser un estat molt centralitzat políticament, administrativament i econòmicament. I el més homogeni possible. El fet col·lectiu català –que sempre els ha fet molta nosa– no el poden liquidar en pocs anys, com han escapçat molt seriosament el sostre autonòmic en un tres i no res, perquè no és només un fet jurídic o administratiu, sinó també polític, cultural, de sentiment i de consciència. Però ara tornen a creure –després d’uns anys de recuperació catalana– que potser estan novament en condicions d’anar arraconant Catalunya i d’anar-la seccionant greument. Especialment arran de l'afebliment polític que han generat els mandats tripartits dels darrers set anys.

Aquesta és una batalla de tots els que ens estimem aquest país, i que requereix tenir clars els objectius bàsics, com ara el de mantenir la personalitat de Catalunya. No per a fer-ne una peça de museu, sinó perquè pugui seguir sent un poble sòlid, creatiu, integrador i cohesionat, capaç de fer servei a tota la seva gent. Un poble que mantingui els seus elements bàsics d’identitat, com són la llengua pròpia i una cultura de qualitat vinculada a aquesta llengua. I un poble, per tant, que disposi dels elements competencials i financers necessaris per a dur a terme aquesta tasca, i moltes altres.

Hi hauria molts aspectes per abordar en aquest context, que evidentment depassen l'espai d'un assaig periodístic, però em voldria centrar en els temes de la llengua i el del finançament com a pilars bàsics de Catalunya com a poble i societat, encara no resolts de manera satisfactòria.

La legislació ha de donar al català aquella consideració que en la pràctica no el deixi en una situació d’inferioritat pràctica i social i que per tant faci molt difícil la seva acceptació per part de tots els ciutadans de Catalunya. No és perquè sí que segons l’Estatut el català no és només llengua oficial de Catalunya, com ho és el castellà, sinó també llengua pròpia. És a dir, la que confereix personalitat pròpia a Catalunya. O hi contribueix en gran mesura. És a dir, el legislador –i la voluntat del poble català– ha conferit a la llengua catalana una consideració especial perquè és ella, i no l'altra, el castellà, la que és la base de la personalitat pròpia de Catalunya
El tema del finançament segueix sent insuficient malgrat els acords dels anys 90 i de 2001, i malgrat el sistema que s’ha establert arran de l’Estatut, Catalunya segueix en una situació d’escanyament. I si això continua com ara, tindrà una repercussió general molt negativa sobre l’ensenyament, la sanitat, els serveis socials, la policia, la justícia, la recerca, la cultura. I també sobre el desenvolupament econòmic com per exemple la indústria, l’agricultura, les infraestructures, etc., per citar només algunes de les àrees que avui ja resulten greument afectades. Catalunya ha de tornar a confiar en el catalanisme polític per portar el timó del país cap a bon port. Una bona part dels seus ciutadans ja en són absolutament conscients, però en queda una altra que encara es refia de promeses vanes de venedors de fum de tota mena.

dissabte, 4 de setembre del 2010

Ens ha deixat un geni, un pensador, un home sensible, un naturalista

Panikkar, un savi, un amic, un amant de la natura

Santi Capellera i Rabassó*periodista 
El passat divendres 3 de setembre va tenir lloc al Monestir de Montserrat la cerimònia de l'enterrament del filòsof català Raimon Panikkar, per qui personalment sentia un gran afecte i una gran admiració.
Vaig tenir l’oportunitat de conèixer Panikkar durant la seva col·laboració als Matins de Catalunya Ràdio, quan el conduia l’estimat company Antoni Bassas, per qui el filòsof català d’origen asiàtic tenia veritable passió. Bassas era “la intel·ligència, la tolerància i el que haurien de ser i com s'haurien de comportar tots els periodistes”, m’havia confessat Panikkar sense que li tremolés el pols.
Panikkar era el pensador del nostre país per antonomàsia, el més reconegut a nivell internacional. Sempre va defensar i promoure el diàleg intercultural i era considerat un pont entre Orient i Occident. Les religions diferents dels seus pares i el fet de viure en diversos punts del planeta com són Itàlia, els EUA i l'Índia van afavorir el seu missatge tolerant i de defensa de la pau i el diàleg. Afirmava sovint que va marxar d'un país cristià, va descobrir l’hinduisme i va tornar budista sense deixar de ser cristià.
Va néixer a Barcelona l’any 1918, i va tenir una vida molt plena. Tot i que de jove va ser ordenat sacerdot i va arribar a ser membre de l’Opus Dei, va deixar la institució catòlica als anys seixanta, poc després de viatjar a l’Índia per primera vegada i per retrobar les seves arrels. S’hi va quedar durant quaranta anys.
També va viure als Estats Units durant una dècada, però actualment ja feia més de vint anys que va decidir d’instal·lar-se a Tavertet (Osona), on va constituir la Fundació Vivarium, que dirigia.
Panikkar parlava una dotzena de llengües, i va publicar més de vuitanta llibres. A més de la Medalla d’Or al Mèrit Cultural, va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya el 1999; l’any 2000 va rebre el títol de Cavaller de les Arts i les Lletres del govern francès, i el 2001, el govern italià va atorgar-li la Medalla de la Presidència de la República.
Com amic que sóc amic de la família, el traspàs de Raimon Panikkar s’ha sumat al meu dolor personal per la pèrdua de la meva mare el passat 8 de juliol.
Aquest 2010 per a mi ha estat un any de grans pèrdues, ja que m’han marxat dos amics més, i també la meva estimada gosseta beagle Coco, que va morir l’11 de febrer, encara que em queda el seu company, en Bruno, un altre congènere seu, que comparteix la meva vida i que s'ha estat quatre anys a Menorca, mentre he exercit el periodisme a l'illa.
Panikkar era un gran amant de la natura en general, i d’aquests petits grans éssers, els cans, que ens donen estimació desinteressada, ens defensen i ens són lleials, i ens mostren pertot la seva intel·ligència. Éssers simples que sovint acompanyen grans homes, com ara Raimon Panikkar. Adéu amic savi!

divendres, 3 de setembre del 2010

Si algú diu que l'endemà de les eleccions catalanes, si guanya, proclamarà la independència unilateral de Catalunya, és difícil de creure


Els venedors de fum de Solidaritat Catalana

Santi Capellera i Rabassó*periodista
Solidaritat Catalana, la nova força independentista que vol assolir la sobirania de Catalunya sigui com sigui i amb rapidesa després dels comicis catalans que es convocaran pel mes de novembre, i que sembla ser que pretenen guanyar, és una farsa inventada i improvisada en poc temps i pocs fonaments”, segons un informe publicat per Catalunya Lliure,
http://catlliure.wordpress.com/2010/08/29/la-farsa-de-solidaritat-catalana que assegura que la finalitat de la formació és l'autopromoció de personatges sortints d'altres partits i institucions, que es volen enlairar i, a l'empara del sentiment de molts catalans, aconseguir tenir llum política pròpia.
El notari sobiranista, Alfons Lópèz Tena, procedent de CDC, Uriel Bertran, procedent d'ERC, i Joan Laporta, procedent del Barça, són els pilars d'aquesta nova formació que, si en principi va engrescar les ales independentistes de totes les formacions nacionalistes, ara cau en picat per culpa dels mètodes i les formes emprades pels citats promotors .
Tot això mateix que diu aquest article informe ho he constatat personalment, com a periodista -o si més no això era el que em pensava abans d’alguna pregunta il·luminada-, que truco, pregunto, llegeixo, m’informo, investigo…faig la meva feina, crec, per la qual cosa he exposat raons contundents com aquestes de més amunt en diversos mitjans, i m’he permès de dubtar dels venedors de fum i d'altres farsants.
Aquest il·luminat “implicat” al que em refereixo va gosar preguntar-me fa poc al Facebook: “però Santi, tu ets o no ets periodista?”. No vaig acabar d’entendre la qüestió, i evidentment no em vaig molestar ni a respondre. No sabia ben bé si volia que li donés el meu número de col·legiat, de sindicat o que li aportés directament el títol de la UAB. Però vista aquesta interessant (i em temo que molt verídica) publicació de Catalunya Lliure, em permetré deixar clar que preguntar a un periodista en actiu si ho és, és sinònim de tres possibilitats: o de ser estúpid, o de no assabentar-se’n de res, o de fer-se l’orni, que pel que ens ocupa, no sé exactament quin és el cas. Els periodistes, per vells i per diables, veiem abans que ningú altre els farsans i les farses. I això, sembla ser que no acaba d’agradar a algunes i alguns, que amb els seus projectes polítics d'alta velocitat van directament a en orris, i volen convèncer la resta del proïsme que els segueixi cap a l’abisme segur. Quan el diable, sovint, sap més per vell que per diable.
La meva opinió es que precisament per l’afany de trencament amb les imposicions espanyoles que té una bona part del país, no s’ha d’enredar la gent que el manifesta amb falses promeses, perquè quan aquests que prometen i juren la independencia immediata del país i estructures polítiques obertes, no ho puguin complir (com ja comença a ser el cas), la sensacio de buidor, desencís i d’engany de la massa dels seus votants sera tal, que cap d’ells mai mes no creurà en res ni ningú. Precisament perque percebran, en uns, vicis del poder establert, rutines i mètodes caducs. I en els altres, en els que van dipositar la confiança, falses promeses i mentides en benefici propi, cosa que pot representar una involució del sentiment independentista, precisament per falta de fe en cap projecte.
Potser hi ha cansament dels partits amb representacio parlamentaria (cosa a la qual aquests dos inoperants tripartits que han governat els darrers set anys Catalunya han ajudat a forjar de manera ineluctable), pero quan a CDC son reacis a voler prometre coses semblants, i diuen que cal anar a poc a poc i començant la casa per la base, demanar el concert econòmic i el canvi de la Constitució amb acords polítics, van els enganyats (o els que en resultaran, n’estic segur) i s’els carreguen de cap a peus, per gaudi dels enganyadors (aquells que diuen que van de peus a cap!) que deuen pensar: “no els podrem donar el que els hem dit, ni aconseguir el que els hem promès, pero els haurem utilitzat per fer un canvi en favor nostre”, queda molt clara la maniobra. Que es la mateixa que ja van portar a terme ERC, PSC i ICV en formar el tripartit, i no permetre governar qui havia guanyat (com sempre) les eleccions, CiU: “marxa d’aquí, que m’hi posare jo, i ho fare pitjor que tu”. Aquesta ha estat la realitat per dues vegades.
Per això constato Solidaritat Catalana sectaria i prepotent (a en Joan Carretero de Reagrupament no li han donat ni aigua, i ja veurem si tot plegat no acaba com la junta del Barca, barallats per qui talla el bacallà amb el ganivet més gros, amb gent marxant esfereïda per la porta del darrere), i ja denota aquests tics poc donats al pluralisme.
Pregunten alegrement i en públic a un periodista si és periodista, perquè senzillament el que escriu no els agrada. Com si un periodista no pugués opinar el que percebi com a professional, però també dir-hi la seva com a ciutadà que és. Però què és això? el goulac? o el més pur estil Berlusconi? A mi, sincerament, no m’enganyen. Ni com a periodista, ni com a independentista, ni com a votant. Soc massa vell, i massa diable per comprar fum de sofre a un preu tan alt. I permetin-me la llicència

dijous, 12 d’agost del 2010

El tripartit utilitza el Cas Palau per intentar escurçar l'avantatge que les enquestes donen a CiU


El Cas Palau: un clar exemple de tribunal polític

Santi Capellera i Rabassó, periodista

El director de l’Oficina Antifrau de Catalunya, David Martínez Madero, va fer córrer rius de tinta a tota la premsa amb les seves declaracions sobre la comissió del Palau de la Música. Aquestes van provocar un fort malestar en els tres partits que formen el Govern català. Madero denunciava que la comissió investigava l'oposició, quan de fet a qui havia d'investigar era al Govern.

El responsable de l'Oficina Antifrau catalana va dir que la Comissió d'Investigació pel Cas Palau era un cas sense precedents a Europa, que a més es va conduir com va dissenyar el Govern de la Generalitat, que d'altra banda no va voler investigar el que havia de ser el futur hotel del Palau de la Música.

Després d'analitzar aquestes asseveracions i tot el procés, veure intervencions, preguntes i observar detalladament els distints canals de comunicació, verbal, visual, i emocional que mostraven els preguntadors a l'hora de plantejar les qüestions concretes, s'arriba molt a la conclusió que aquelles sessions de la Comissió d'Investigació del Parlament de Catalunya sobre els Cas Palau, van ser més un intent d'exercir de tribunal polític, que altra cosa.

Tal com queda clar si ens remetem a les hemeroteques, i com molts articulistes i mitjans ja han reiterat aquestes passades setmanes, tenim sobre la taula que als anys 80 ja es va intentar embrutar i desprestigiar el partit i la persona de Jordi Pujol amb el cas Banca Catalana (ara el tripartit ha condecorat els fiscals del cas, Mena i Jiménez Villarejo, propers al PSC, amb la Creu de Sant Jordi) ; fa 8 anys va ser l'acusació del 3% per part de Pasqual Maragall a Artur Mas en plena sessió parlamentària de la Cambra catalana, i aleshores, com ara, tot allò es va investigar i tot va quedar en acusacions falses i sense fonament, ja que tot el que va ser auditat, va resultar estar correcte i sense cap irregularitat de cap mena.

Sembla que ja hem entrat en una clara precampanya electoral, i sense treva el tripartit ja intenta construir un relat imaginari, per tal que la opinió pública agafi una idea concreta d'aquests esdeveniments abans que la Justícia parli. I ja es tornen a reproduir els corrosius judicis de telenotícies, aquells que intenten condemnar popularment abans que els magistrats dels tribunals es poronunciïn.

Ja se sap que quan les enquestes no són favorables, els responsables dels partits afectats es posen nerviosos i mostren una preocupació més que evident. Però d'això a intentar ofegar l'adversari a base d'altres qüestions que res tenen a veure amb la futura capacitat de gestió de Govern (d'altra banda demostrada durant 23 anys per CiU), hi ha un camí molt llarg amb grans diferències conjunturals, que no es poden barrejar amb fets que ara per ara no estan demostrats ni de lluny. I posar-ho de manifest és una obligació que tenim els periodistes i comunicadors que intentem ser objectius, rigorosos i mirar les coses fredament.

També és evident que la intenció socialista post sentència de l'Estatut, pretén traspassar al Partit Popular tota la culpa de l'agressió que acaba de rebre Catalunya a través del Tribunal Constitucional espanyol. El PSOE sap que a Catalunya la sentència ha fet molt mal, i que perjudica clarament el PSC en la intenció de vot dels catalans. José Blanco, ministre de Foment i vicepresident del PSOE, acusa el PP de ser una formació "enemiga" de l'"autogovern" i del "finançament" de Catalunya. I, tot seguit, renta les mans del PSOE, com si els catalans no sabéssim que el Tribunal Constitucional no és res més que un òrgan controlat per populars i socialistes, i que la famosa sentència contra Catalunya -que ha estat política, no pas jurídica-, respon als interessos conjunts d'aquests dos partits. És a dir, que el Partit Socialista, amb el PSC inclòs, no reconeix l'agressió i, com de costum, pretén carregar el mort al PP, que si bé va ser qui va presentar el recurs, els socialistes van atorgar tot callant, perquè de fet ja els anava bé

Quan l'Estat espanyol es decideixi a canviar aquesta defectuosa Constitució -que omple la boca de molts que la titllen intocable i sacrosanta-, i quan ho faci revisi la llei de finançament dels partits, segurament s'obriran noves formes d'aconseguir fons necessaris per tirar endavant i fer front a la despesa lògica de les formacions. Perquè si ara el tripartit ha situat CDC a l'ull de l'huracà amb aquestes acusacions que es desprenen de la Comissió d'Investigació del Cas Palau, els socialistes també són conscients que els seus draps bruts també aniran sortint a la llum. Ja dic al principi que en aquesta comissió no es va voler investigar el que havia de ser l'hotel del Palau, però quan el castell de cartes cau, les cartes acaben caient totes.

dijous, 29 de juliol del 2010

Catalunya només prohibeix els braus perquè són sanguinaris i aculturals


Toros, política i els dels tres peus al gat


Santi Capellera i Rabassó*periodista 


Encara que des del Trubunal Constitucional els magistrats espanyols ho hagin volgut negar explícitament, Catalunya és una nació de totes a totes, i com a tal, una gran majoria de la seva ciutadania no vol comptar amb pràctiques degradants i de tortura dels animals que, majoritàriament, provenen i tenen lloc a Espanya. Tenim bandera, llengua propia, costums, història i cultura propia, que inclou les nostres festes i tradicions, entre les quals es compten els castellers i les festes del foc, autòctones i, aquestes sí, arrelades a la nostra vida quotidiana i als nostres costums; per això una gran majoria de catalans ni volem els toros, ni ens hi sentim identificats de cap manera.

El Parlament de Catalunya va votar majoritàriament la prohibició dels toros a Catalunya. La iniciativa, impulsada per la plataforma Prou, va arribar a votació en mig de la polèmica sobre la utilització política d’aquest debat. El dia abans mateix, el conseller Joaquim Nadal, en funcions de portaveu del govern, va demanar que aquesta qüestió no s’utilitzés amb ànim de confrontament per part de ningú: “el toros son els toros i la política és la política, i hauríem de mirar de separar-ho”, va intentar aclarir. Però és innegable la dimensió política d’aquest debat. La presidenta del Partit Popular de Catalunya, Alícia Sánchez Camacho, denuncia les que considera motivacions estrictament identitàries per la prohibició, mentre argumenta que les Comunitats Autònomes no poden prohibir la “festa nacional” espanyola. Hi ha cap motiu més clarament identitari? Però Sánchez Camacho ha fet un pas més i ha dit que, tornaran a recórrer la prohibició aprovada al Parlament de Catalunya al Tribunal Constitucional, i demanaran al Congrés i al Senat que “protegexin” els toros com a “patrimoni cultural espanyol”. Queda clar doncs, que al Parlament de Catalunya, si no hi posem remei, fem el que fem i votem el que votem, se’ns tornaran a “torejar” per activa i per pasiva.

Si el Parlament de Catalunya accepta a tràmit una iniciativa popular que vol prohibir la salvatjada de la tortura animal en les curses de braus, no pot ser objecte de dubtes i sospites per part de ningú. Si el Parlament en ple vota una llei que ni tan sols ha promogut, sinó que ho ha fet la societat civil, i aquesta llei tira endavant, ni el PP ni Ciudadanos ni ningú altre pot pretendre passar pel damunt de la Cambra catalana, esgrimint altres excuses que no són les del civisme, i el respecte als animals, com és en aquest cas. Si els toros són la “fiesta nacional “espanyola és una altre cantar, que no té res a veure amb que aquest fet sigui lamentable i condemnable en tots els aspectes. Moltes de les veus que arriben d'Espanya, les més assenyades i civilitzades, estan en aquest mateix context: a Catalunya no es prohibeixen els toros per espanyols; es prohibeixen per ser un espectacle impresentable, torturador d'animals, cafre, salvatge i absolutament llunyà i apartat dels conceptes bàsics de convivència de la societat de l'Europa del segle XXI.

A banda d'això, una gran majoria de catalanes i catalans, no ens identifiquem amb aquest espectacle dantesc i repelent, vingui d'on vingui, com tampoc considerem nostres les sevillanes, la salsa o el merengue, per molt que aquests balls s'ensenyin i es ballin a Catalunya des de fa molts anys, per posar algun altre exemple de cultures foranes. Com tampoc no són nostres els barrets de mexicà, que totes les botigues de records de la Rambla venen als estrangers, conjuntament amb el toro torturat i el torero, o amb les nines vestides de bailaora sevillana, clara herència encara vigent de la promoció turística de la dictadura.

El que passa és que ni les sevillanes, ni la salsa, ni el merengue maten ni torturen ningú, i són balls culturals d'altres indrets, que no promouen cap tipus de violència ni fereixen cap sensibilitat, ben al contrari. Cosa que caldria deixar clara als que cerquen un gat amb tres peus. Aquells que, molt especialment, acusen Catalunya i el seu Parlament d'haver aprovat aquesta llei per anar contra Espanya, i com a conseqüència de la sentència contraria i de retall de l'Estatut que va promulgar fa pocs dies el Tribunal Constitucional. No es prohibeixen els toros per espanyols, es prohibeixen per lamentables i sanguinaris, siguem clars. El Parlament de les Illes Canàries ja ho va fer fa vint anys, i aquí pau i allà glòria.

diumenge, 25 de juliol del 2010

Enganyar reiteradament els catalans ha estat la constant de Rodríguez Zapatero


Ja no se'l creuen ni els seus, mister Marshall


Santi Capellera i Rabassó*periodista 

El PSC no té cap influència en la política espanyola. Rodríguez Zapatero ha tornat a maltractar Catalunya a través de l'anunci del ministre Blanco de la retallada pressupostària en matèria d’infraestructures.



Sembla que va servir de molt la visita de José Montilla a Zapatero, perquè 24 hores més tard s’ha pogut demostrar que la capacitat d’influència del PSC i la importància que té Catalunya per al PSOE, és nul·la. I no cal ser cap expert per comprovar que aquesta retallada, on farà més mal és a Catalunya. La paralització d’unes inversions estratègiques després de la sentència de l’Estatut, fa que la gent catalana cada dia tingui més la sensació de maltractament. El PSC ha demostrat que és incapaç de fixar les prioritats de l’agenda política catalana en l’agenda política espanyola, per això crec que el mister Marshall espanyol, amb les seves rebaixes pertot, no ha estat benvingut a Catalunya. I ell i el PSOE ho saben. I el PSC també.



A més, tot això passa després del regal espanyol a Catalunya, on per allò de ser terra mediterrània entre altres coses, som amants del foc, com a la majoria d'indrets dels Països Catalans. Per això potser abans de la revetlla de Sant Pere, i pel fet que allà a la meseta en tenen coneixement, ens van enviar un bon castell de focs en forma de sentència dictada per un desacreditat Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya, que centenars de milers de ciutadans catalans havíem votat a favor el 18 de juliol de 2006.



D’entrada, a la caixa dels trons hi ha tres petards que fan tremolar la terra: la indisoluble unidad de España; l’impediment a declarar com a “preferent” la llengua catalana a Catalunya, i l’anul·lació del principi pel qual Catalunya després de pagar, no pot quedar per sota d’altres comunitats autònomes que són beneficiàries dels nostres impostos. És a dir, la sentència valida representa de totes a totes, ser cornut i pagar el beure. La sentència és una gravíssima pertorbació i, a la vegada, diguem-ho ben clar, una provocació al poble de Catalunya.



Aquests individus amb toga han de certificar si Catalunya és una nació? Això només ho poden decidir les catalanes i els catalans, i va quedar quedar clar què en pensen al respecte durant la manifestació del milió i mig del dia 10 de juliol. Ara i aqui les alternatives reals, al meu entendre, són tres: acatar i no dir ni piu; superar la sentència per arribar al sostre estatutari, o engegar el camí de l’adéu definitiu a Espanya.



Aquí, i en un símil futbolístic, hi ha el terreny de joc on hem de decidir com hem de seguir jugant el partit. La resposta no ha de ser jurídica sobre el text de l’escapçada, sinó que ha de ser una resposta articulada des de la política. De demanar respecte per evitar la humiliació.



La millor eina a aquesta actitud de menyspreu -dictada per uns magistrats carques i caducs- a tot un país es la democràcia. La capacitat de decidir el futur del homes i dones que vivim a Catalunya. De nosaltres, i no pas de ningú més, depèn si volem ser com un gos mesell o volem el pa sencer. Ara ja no és el temps en què ens alimentàvem amb quatre molles. O caixa o faixa!, que és una dita molt nostrada heretada dels nostres savis avantpassats. S’ha acabat el bròquil! I la paciència. Pensem-hi el dia que ens cridin a votar, perquè no hi ha cap tribunal que pugui decidir si un poble és nació o no: simplement ho és si ho vol ser, i això no és cosa de cap jutge, ni de cap sentència. Per això, per molt que ara vingui a fer la gara al nostre país, a Zapatero el mentider ja no se'l creu ningú, i menys si ve a fer de mister Marshall a la inversa. No se'l creu ningú. Ni en Montilla.

dimarts, 6 de juliol del 2010

Si seguim consentint que ens passin la mà per la cara, sempre serem com aquella dona agredida, que no fa res per aturar el seu agressor


Una gran (i última!) manifestació pel dret a decidir


Santi Capellera i Rabassó*periodista

Catalunya es lamenta una vegada més dels mals de sempre: la incomprensió de Castella i dels seus pobles satèl·lits envers la seva idiosincràsia, de la seva manera de ser i de fer, i que Castella segueixi menyspreant sense valorar allò que desconeix, tal com li passa històricament amb Catalunya, fent de la repressió per la via que sigui -en aquest cas la d'un caduc Tribunal Constitucional que s'ha convertit de facto en la tercera cambra legislativa de l'Estat- la seva bandera per intentar apaivagar i eradicar les peticions legítimes d'un poble, que fa prop de tres segles va estar sotmès per les armes, obligat a acatar les lleis de Castella, prohibida la seva llengua, i amb intents de dissoldre'l dins l'altra nació. I avui encara estem igual.

L’oposició contra l’Estatut s’ha acompanyat d’una campanya que no s’ha limitat als aspectes polítics i jurídics, sinó que ha tingut una dimensió mediàtica, intel·lectual i ciutadana de gran intensitat. I de gran amplitud, és a dir, que ha estat molt general. Que si a hores d’ara en els ambients polítics sembla que vagi una mica de baixa és perquè consideren guanyada la batalla. Perquè hipòcritament volen fer veure que no ha passat res.

La consideren prou guanyada per a tornar a fer apel·lacions interessades i partidistes al «seni catalán» però sense poder amagar un punt de displicència. Perquè és displicència que en Rodríguez Zapatero digui textualment «habrá que transcurrir algún tiempo para que cicatricen los rasguños que la controversia política ha abierto». No, de cap manera. En tot aquest procés no hi ha hagut només unes quantes rascades, com les que pot tenir un cotxe que s’arramba a un altre cotxe. Hi ha hagut una topada seriosa entre dues idees del que ha de ser el paper de Catalunya dins l’Estat i sobre la garantia que té dret a tenir referent a la seva identitat, és a dir, a la seva personalitat diferenciada. Hi ha hagut una topada que ha afectat els motors dels dos cotxes. I especialment el català no és un cotxe blindat, com és el cas de l'espanyol.

Qualificar-ho de rasguños denota un menyspreu semblant al de l’amo del Ferrari, d’aquests que tenen alguns nou rics, que topa amb un cotxe més modest (que, naturalment, és el que en surt més perjudicat) i baixa del cotxe i amb posat paternal diu: «No ha estat res, una rascadeta. Podem continuar». «Y vaya usted con Dios, buen hombre». I aquesta és una actitud que oscil·la entre la insensibilitat i el cinisme.

Però a part de les conseqüències concretes que la sentència pot tenir sobre el règim lingüístic, sobre el finançament, sobre els símbols nacionals, sobre l’Administració de Justícia, etc., hi ha un altre punt cabdal. I que tot el procés de l’Estatut i també tot el que s’ha produït durant quatre anys entorn del Tribunal Constitucional ens recorden: és que el que hi ha en joc va més enllà. I que realment el que es discuteix és la pervivència i l’operativitat de Catalunya com a poble amb personalitat pròpia. Dins d’Espanya –i malgrat que l’Estatut no és independentista els seus detractors retalladors li han atorgat un tracte com si realment ho fos, cosa que ja ens agradaria a molts catalans–, però amb personalitat pròpia. Reconeguda i operativa, aquesta és l'única realitat retallada.

I en aquest sentit per una banda hi ha la sentència, que quan la coneguem del tot sabrem si haurà estat una castració només química o també física, però que en qualsevol dels casos haurà significat una merma substancial de l’Estatut. I per una altra banda hi ha el clima creat entorn de la sentència i que desgraciadament afecta la gran majoria de l’opinió pública espanyola, que sota una forta pressió política, intel·lectual i mediàtica molt generals ha anat virant cap a una forta hostilitat envers Catalunya.

La responsabilitat d’això correspon en gran part al PSOE. Com es diria en castellà «por dolo o por imprudencia temeraria». I molt probablement per una barreja de les dues coses: per malícia i càlcul, i per frivolitat i mentalitat de «pícaro».

Això no treu que la reacció del PP no sigui cínica. Del PP que ara –a nivell espanyol i també català– xiula i dissimula i fa cara de no saber de què va la cosa, malgrat haver estat l'espoleta de la bomba. I ara diu per activa i per passiva que va de «desfacedor de entuertos», però que és qui va presentar el recurs, recordem-ho. Els coneixem prou bé (i aquest que redacta molt especialment) per a saber que per doctrina i visceralitat són radicalment contraris al fet que Catalunya sigui res que estrictament no sigui una província sense personalitat pròpia. Ni cultural ni lingüística ni política ni per sentiment. Sí, allò que ja dic al principi de l'article, que passa des del 1714 de facto, i que força anys abans ja succeia de pensament i desig dominador des de l'ambiciosa i expansiva Castella.

A tot això cal donar resposta. Democràtica, pacífica i positiva, però resposta rotunda. Una resposta que s’haurà d’articular de diverses maneres i etapes, però de la qual la manifestació del dissabte dia 10 ha de ser la primera prova. Per tant, ha de ser una manifestació massiva, molt massiva. Molt potent. I evidentment, ordenada, cívica i respectuosa. I desitjablement la darrera...

Un país com Catalunya, que vol encarrilar les seves reivindicacions per camins de civisme, diàleg i mobilització ciutadana no pot fallar en la utilització d’aquestes armes pacífiques i democràtiques. Si no les utilitza bé i amb èxit fracassarà penosament. I ho farà en punts essencials: la reivindicació de la seva dignitat, el respecte dels altres i l’autoestima. I donarà la raó als que diuen al PSOE i al PP, i de fet al conjunt d’Espanya, «los catalanes protestarán un poco, pero no harán nada». O aquells que, també despectivament, amb sorna diuen, quan se’ls recorda algunes grans manifestacions a Barcelona, «sí, pero sólo saben manifestarse bien por causas ajenas».

Cal per tant subratllar al màxim la importància d’aquesta manifestació, que hauria de ser la darrera, perquè la paciència s'acaba, i tot té un límit. Perquè és cert que la manifestació no canviarà la sentència i menys encara els objectius de centralització a fons i de gradual arraconament i afebliment que des del poder central es porta a terme amb la personalitat catalana. Però sense tots aquells factors de respecte per part dels altres –ara no ens en tenen– i de pròpia autoestima –que ara ens podria fallar– no serem capaços de defensar la causa i els interessos de Catalunya, al propi territori, i també a Madrid, i a Europa. Ara és el moment que Catalunya se senti més forta que mai, i deixi de confiar d'una vegada i per sempre en les promeses vanes dels mentiders que, històricament, l'han volguda sotmetre. Per això penso que aquesta hauria de ser, definitivament, la darrera manifestació per defensar el dret d'aquest poble a decidir el seu esdevenidor.

dimarts, 22 de juny del 2010

La llibertat de Catalunya es manifesta democràticament a les urnes


Consultes sobiranistes: la força del poble en viu

Santi Capellera i Rabassó*periodista

Aquest diumenge passat dia 20 de juny s'ha portat a terme la quarta jornada de consultes sobiranistes a 47 municipis catalans, amb uns percentatges de participació que han rondat el 12% dels habitants d'aquestes poblacions, algunes de força rellevants. La jornada s'ha celebrat sense més incidents que el de dos intolerants feixistes que, garrot en mà, han anat a un dels col·legis electorals i l'han obligat a tancar per la força, a base de coaccions i amenaces, i han abocat les urnes a terra enmig de “vivas” a Espanya i a Franco: lamentable. Fora d'això, la total normalitat cívica arreu del país.

De la jornada en podem fer aquest balanç, ja que -tret d'aquest esmentat acte totalitari d'aquests dos franquistes- ha estat molt semblant a l'anterior, o sigui de la tercera jornada de consultes populars sobre la independència de Catalunya, que es va materialitzar a primers del maig passat a diferents municipis catalans, i que va ser un nou clam a favor de la dignitat del país.

Hi ha qui s'entesta en fer valoracions de percentatges i a mi em semblen interessants alguns resultats absoluts. Fem una ullada a Girona per exemple, on hi va haver més de 16.000 vots a favor de la independència, el que equival a quasi el doble dels resultats del partit socialista en les passades eleccions catalanes de 2006 on presentaven l'actual conseller de Política Territorial, Joaquim Nadal, com a cap de cartell.

Extrapolant, extrapolant un s'adona també que amb 16.000 vots es pot governar la ciutat amb majoria absoluta de regidors. I tampoc no es pot obviar alhora de fer valoracions de resultats, que socialistes i PP van fer una crida explícita a la no participació. Curiós? Doncs no: és decepcionant que dos partits polítics madurs, fessin descaradament apologia de la abstenció davant una consulta organitzada, només, per la societat civil.

Després, amb tota seguretat, sentirem aquests mateixos partits lamentar-se de l'abstenció de la ciutadania en eleccions o referèndums organitzats des de les institucions públiques. Tot un despropòsit i una incongruència que només actua generant una pèrdua de la seva legitimitat davant la ciutadania, quan era fàcil evitar aquesta situació simplement demanant el vot negatiu.

Deslegitimar la societat civil i les entitats és una mala praxi política que acaba passant factura. Per contra la dada radicalment democràtica, positiva important i a tenir molt en compte és que durant aquestes consultes a Catalunya hi havien més de 33.000 voluntaris per la democràcia, treballant perquè els ciutadans poguessin expressar la seva lliure determinació respecte el futur del país. Quins moviments mobilitzen més voluntaris durant mesos sense cap recolzament institucional? A mi em costa trobar un fet semblant.

Crec que és important que la gent participi en les consultes, perquè recolzen qualsevol iniciativa que ajudi a enfortir la qualitat democràtica del nostre país. A Catalunya, immersos en una desafecció i un desencontre amb l'Estat i amb les seves institucions polítiques com ara el Tribunal Constitucional, el que va succeir fa unes quantes setmanes és una demostració més que som una nació viva, que té dignitat i sap plantar cara als reptes i a les dificultats polítiques, socials i econòmiques.

Fa temps que ha començat la ruta cap al dret a decidir. La societat catalana -i per extensió i simpatia la balear i la valenciana- comença a ser conscient que la democràcia no té límits. Aquest procés, aquest itinerari que no té volta enrere, tot just està començant. La gran majoria social per prendre decisions sobre el nostre futur com a país està en marxa. Les alternatives són clares: o fem un pas endavant cap a la llibertat i el progrés i el canvi de paradigma econòmic, polític o anem cap a la dependència i la decadència del país...dels nostres països. Toca triar, i a Catalunya, ben aviat, toca decidir.



L’eugenisme és la ideologia que va gestar i donar a llum la bèstia nazi alemanya. De l’eugenisme ve el nazisme alemany

  ASSAIG GEOPOLÍTIC SOBRE L’ESCLAT DE LA GUERRA ENTRE ISRAEL I HAMAS EN EL CONTEXT DEL JUDAISME I LA DEFENSA DELS SEUS VALORS OCCIDENTALS Sa...