dijous, 26 de febrer de 2009

L'amabilitat humana sempre facilita les tasques informatives (publicat a Es Diari i al Girona Notícies el 22 de febrer de 2009)


Volta aèria periodística a Menorca: moltes gràcies a tothom
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Tinc la sort de poder treballar en la feina que més m'agrada del món, tenir encomanades les tasques que més m'emocionen a mitjans com la ràdio i la televisió, i exercitarme en el periodisme literari a través de l'escriptura, cosa que aquest fantàstic rotatiu que m'acull i em publica els articles em possibilita periòdicament. Sóc una persona molt feliç en aquest aspecte, i encara que els dividends percebuts mai no són prou, em sento compensat en aquest altres aspectes, i em trobo i em sento molt bé laboralment parlant. La meva empresa, Menorca Mèdia, productora multisectorial que dóna serveis informatius i de programes a IB3 ràdio i televisió, i també a altres mitjans de comunicació social de diferents empreses -per les quals també faig les feines que em demanen- com ara Canal 4 ràdio i televisió, revistes sectorials com Artnostrum, i altres que ara no citaré, sap de bona tinta quina és la meva vocació i la meva dedicació professional gairebé absoluta, ja que mai no miro les hores que em passo a la feina: simplement m'ho passo bé i, reitero, faig el que més m'agrada. En el vessant televisiu sóc el realitzador de la part menorquina de l'informatiu Set de Notícies, que m'agrada molt muntar cada setmana, tant en la presa d'imatges com en el muntatge i la redacció i la locució del reportatge. D'una banda em referiré a les persones que em possibiliten aquest fet: principalment el propietari de Menorca Mèdia, Cinto Farrús; el director general de Canal 4, José María Castro; l'administrador de Menorca Mèdia, Pere Bagur, i el coordinador de redacció, Òscar Martínez, persones totes elles amb un sentit del periodisme àgil i eficaç, i que mai no posen traves a les iniciatives personals, si aquestes són factibles, creatives i per tant viables, i si aquest fet els facilita la tasca pròpia, evidentment.
D'altra banda hi ha els entrevistats, els que aporten materials i dades, els que fan l'esforç de col·laborar, i els que sense ànim de lucre col·laboren a que el reportatge surti cada setmana; els tècnics càmeres, en Carles Trujillo, en Miquel Roman, i l'Ignasi Sintes, que fins avui han fet les labors d'operadors de càmera en el Set de Notícies, que amb el seu instint periodístic fan parlar les imatges, a més de la persona d'Alfredo Pulido, que fa possible aquesta tasca de coordinació informativa a Mallorca, i que malgrat ser molestat en hores intempestives mai no respon de mala manera.
Aquesta és la labor de cada dijous, que és quan fem totes aquestes tasques, però tot això ve a tomb pel que es va esdevenir el passat dijous. El futur reportatge tractarà sobre els 40 anys de l'Aeròdrom de Maó-Sant Lluís, i aquest, sincerament, ha estat un treball inoblidable, ja que a més de la col·laboració absoluta dels membres executius de l'entitat, com ara el seu president, José Luis Barrero, o com els membres actius Antoni Pons, o Vicent Roca Montanari, que ens van aportar dades, explicacions, fotografies i història fidedigna de les seves experiències de quatre dècades, Joan Torres Vinent, propietari de la immobiliària Bonnin Sansó, i també d'un fantàstic aparell bimotor que ens va cedir desinteressadament durant tot el matí, va voler fer aquesta aportació a la nostra tasca informativa. La nau la va pilotar l'expert comandant d'aviació civil, Manuel Orfila, al qual agraden molt els mitjans de comunicació -encara que no tant com els avions, naturalment-, i que en una ocasió ja va ser l'amfitrió d'aquest redactor en una entrevista del programa Quadrant de Menorca, espai que es va emetre per IB3 Ràdio durant tot l'any 2008.
L'experiència i perícia del pilot ens va donar tota la confiança per enlairar-nos del de Sant Lluís i gaudir de la meravella visual de cada racó de l'illa de Menorca des de l'aire. La seva amena conversa i explicacions exhaustives dels punts sobrevolats, encara va fer el trajecte més atractiu i agradable. Era com tenir un mapa en relleu al davant, que es va contemplant i acaronant-ne els accidents sense cansar-se. Volar, i contemplar tot aquest verd territori a vista d'ocell durant una hora, és a dir, el gran somni de l'èsser humà, va ser una realitat per l'Ignasi Sintes i per aquest periodista el dijous dia 19, en un dia mig enterenyinat, que encara va donar més ambient i emoció al viatge. Gràcies per tot això viscut a totes aquestes persones que cito, un equip humà sense el qual aquesta bona manera de gaudir i treballar alhora, tant dins com fora de la redacció, no seria possible de cap manera.

Els amotinaments, com les mocions de censura, tenen unes regles de joc (publicat a Es Diari i a Girona Notícies el 26/02/09)


La revenja del capità Quadrats (conte pirata)Santi Capellera i Rabassó*periodista
En un temps indeterminat entre els segles XV i XVII, i en un país no gaire llunyà, va existir una comunitat d'illes constituida com a concordat colonial, dependent del rei d'aquelles terres i supervisada per un virrei. En una de les illes hi va viure el capità Quadrats, un expert mariner, líder de tropes, que coneixia molt bé els set mars. Capitanejava un galió "El Borning" que solcava les braves aigües salades del gran blau, guerrejant per on convingués sempre al servei de sa Majestat. El capità, que era fidel i coherent amb el seu ideari i els seus objectius, ancorava habitualment a la petita illa del concordat colonial, on hi tenia sostre. Durant molts anys Quadrats va aconseguir moltes victòries i va entrar en feixugues batalles que van posar en perill la seva integritat personal, ja que el foc a boca de canó era el dia a dia habitual, i l'enemic a batre sovint no eren pirates ni combatents estrangers, sinó altres capitans del concordat acomplexats de la pròpia poca rellevància, i sempre sorpresos i envejosos de les fites de Quadrats, per ser un home murri, sagaç, hàbil i intel·ligent de paraula i obra. Per això l'esperit vencedor d'aquell vell llop de mar romania sempre entre les muralles de la ciutat, alhora que era temut i admirat a tots els altres ports de la regió.
Però un bon dia el virrei, cansat de tanta fama, valor i nom de Quadrats, va voler demostrar que era ell i només ell qui decidia en les qüestions importants. Que manava arreu, inclosa aquella petita illa el tarannà de les gents de la qual li era absolutament aliè. El virrei no en sabia ni un borrall d'aquella terra, ja que era lluny i decidia des del palau virreial de l'illa veïna, on sa Majestat l'havia col·locat a expenses de saber que era un inepte i un aprofitat dels avenços dels altres, però coneixedor de certs punts febles del sobirà, coses comprometedores per aquest.
Un dia Quadrats va pujar al galió i es va trobar algunes portes amb el pany canviat, per la qual cosa no va poder accedir a dependències del vaixell que resultaven primordials pel seu control i seguretat. Tot havia estat cosa del virrei, i en Quadrats ho sabia perquè ho sospitava des de feia temps, encara que per respecte i jerarquia mai no li va passar davant.
El virrei doncs, aplicant allò de divideix i venceràs, va lliurar les claus dels llocs estratègics de la nau als enemics més acèrrims del capità, personatges mediocres que de cap manera van saber en cap moment rendibilitzar el poder atorgat. Quadrats va poder comprovar, encara que no sorprès del tot, com gent que ni tan sols tenia la petita i bàsica acreditació reial de marineria, i que no posseia destresa ni esgrima amb l'acer, pretenia donar ordres a la tripulació del "Borning" a les seves esquenes.
Va ser llavors quan Quadrats es va començar a preparar per les eventualitats que fossin necessàries, i la lliuta aferrissada des de la disciplina del pensament i de les idees. Va anar a veure a sa Majestat per demanar-li explicacions d'allò que s'estava esdevenint a la seva llunyania, i que des del seu mateix poder central establert es comportava de forma descarada. El rei però, no va saber-li dir res més que en aquelles hores el virrei ja havia fugit a un altre país molt llunyà i que s'havia emportat gairebé totes les pertinences de palau, però que malgrat això, ell l'havia de continuar ajudant amb l'enviament d'or per garantir-li la pervivència, per així garantir-se el seu silenci. Sa Majestat també va fer saber a Quadrats que no li podia tornar el poder que el virrei li havia arrabassat, "perquè això afectaria altres interessos molt importants per tothom".
El capità va tornar a casa decebut, però disposat a demostrar a tota la marineria de l'illa que qui tenia l'habilitat i el mestratge de les grans partides d'escacs era només ell. En tornar ja va constatar remor de maniobres i amotinaments, que pretenien apartar totalment la seva gent del preciat galió "Borning". N'hi va haver molts d'aquest intents, però gràcies a les seves estratègies de combat i esgrimes personals, durant molts i molts anys ningú no el va poder tombar, i va seguir capitanejant aquell majestuós vaixell per les poques espectatives que a aquell port hi havia, que es destaqués algun altre capità amb tanta veterania i habilitat a la roda del timó, i tan expert en la direcció de la marineria.
Amotinar-se en terra ferma és sinònim de poca intel·ligència i de mariners maldestres. Les lleis del mar i dels experts de la navegació afirmen de totes a totes que un amotinament, si es vol que sigui exitós, s'ha de fer a alta mar i amb tot el peix al cove. O sigui, amb tot al sac i ben lligat, perquè d'altra manera es pot veure truncat. De capitans Quadrats n'hi ha alguns, però més aviat pocs. De virreis n'abunden: és potser del què hi ha més. Però el màxim exponent poblacional és el de marineria, que sempre necessita un líder que sigui un bon vigia que la dirigeixi adequadament. Perquè en cas contrari poden passar coses com amotinaments a terra ferma, que es tradueixen sempre en fiasco. Els escalafons de comandament han existit des de temps remots, immemorials; existeixen i existiran. I aquesta no és una qüestió de sistemes de govern, ni de democràcies o totalitarismes: només es tracta de lideratge pur i dur, malgrat que potser de vegades es puguin qüestionar altres facetes del líder, però de cap manera la del lideratge. I malgrat que de vegades alguns pusil·lànimes es puguin arribar a creure que són ells els líders, quan de fet només són els utilitzats dels líders veritables. Perquè o s'és líder o no s'ho és. O s'és dirigent, o s'és dirigit. No existeix el terme mitjà, que ningú no s'enganyi. I amb aquestes connotacions, una i altra, generalment s'hi neix, tal com assegurava el meu insigne professor de psicologia Carles Muñoz Espinalt, que de líders en va conèixer molts perquè s'encarregava de la seva educació i perfeccionament. I quanta raó tenia en les seves asseveracions el mestre de mestres.
Nota: tota semblança amb alguna realitat actual d'aquest conte no és coincidència de cap de les maneres, però de cap, sincerament.

Sobre els babaus Quim Torra i Pere Aragonès, dos exponents de la imbecil·litat i niciesa política que ha comandat i comanda aquesta trista, pobra i dissortada pàtria anomenada Catalunya, en que a molts ens va tocar néixer

Torra i Aragonès fan competència per indignar l’independentisme inconformista   Aragonès parla de referèndum abans del 2030 i Torra critic...