diumenge, 20 de maig de 2007

Et veig passar (dedicat a ella...)

De vegades sembla que el temps pugui aturar-se. Aleshores aprofito qualsevol pretext com a paràmetre per a mesurar-lo a la meva mida. L'eternitat es condensa en la sonoritat de la teva veu i la banalitat consisteix en viure sense pensar que pots aparèixer en qualsevol moment. Et veig passar i perdo l'equilibri que havia après d'altres trapezistes. El pit em torna l'últim record dels teus dits i el cor troba, per fi, el seu camí de retorn.
I mentre tu passes, silent, amb la seguretat de qui pot creuar la mar a peu sense mullar-se; jo m'intento agafar a qualsevol excusa que em deixi tornar a caminar de puntetes sobre les cordes més altes, i em deixi creuar el mar encara que sigui mullant-me els racons de pell que mai han aprés a salvar-se. Per si de cas dissimulo perquè no sembli que tot es para, ni que l'eternitat se'm concentra en aquest instant de res. Perquè no sembli que estic més melancònic del que és habitual en mi darrerament.
Llavors és quan començo a mesurar el temps a partir de la duració exacta dels teus mots tan ben articulats, i que encara quan vull puc reproduir in ment, i sentir-los a la perfecció. I com ells, la resta no trontolla en moments com aquest d'ara, que tinc sort i, sense que te n'adonis, veig com passes decididament.

Somriures (dedicat a ella...)

Hi ha somriures de rajos de lluna plena, somriures de sol. Somriures fets de pols d'estrelles que al moment de caure anaven massa carregades de desitjos per acomplir. Hi ha somriures vermells, somriures blancs, blaus, verds i roses. Mai no s'ha trobat cap somriure marró. Els grisos necessitarien una altra paraula per definir el què són. Els negres serveixen per una altra cosa que ara no ve al cas.
Hi ha somriures que ho són perquè els faria vergonya ser llàgrimes boniques de nen tonto i consentit. D'altres ho són després d'haver estat plorant tanta tanta estona, que només els queda somriure per no continuar plorant. Aquests últims, es reconeixen perquè porten sempre els colors de l'arc de Sant Martí a la part inferior dels llavis, i perquè abans de veure'ls amb els ulls ja t'han penetrat no saps ben bé per on.
Hi ha somriures que tenen gust de cirera, de piruleta o de núvol de sucre de color rosa de fira. D'altres tenen gust de xocolata, de cafè, o de vi negre amb maduixes de color vermell. Alguns dels millors són els de rom caribeny. N'hi ha que són de fum de marihuana i altres que són d'aigua de pluja, neta i plena de puresa. Naixen dels dits, dels ulls, del cor, del pit, dels peus, dels llavis. I busquen trobar més dits, més ulls, més peus, més llavis, i algun cor. Poden travessar mars, oceans i cels si es cobreixen amb purpurina violeta i es col·loquen delicadament en ampolles de vidre abandonades en platges verges i secretes de Menorca.
Alguns salven princeses i altres salven pirates que creuen salvar princeses. Altres intenten salvar nadons nonats i condemnats -per les seves mares còmodes i perugues del compromís- a no néixer mai. Alguns altres fan creure en déus que no existeixen i els fan aparèixer amagats darrere seu. N'hi ha que venen carregats de les coses que mai no dic. Alguns dissimulen el vertigen que m'agafa en sentir la teva veu. I aleshores, si somric, ho faig com el nens tontos. Aquells de les llàgrimes consentides.
I és que gairebé sempre, quan et somric, t'estic explicant alguna altra cosa princesa encantada meva.


Sobre els babaus Quim Torra i Pere Aragonès, dos exponents de la imbecil·litat i niciesa política que ha comandat i comanda aquesta trista, pobra i dissortada pàtria anomenada Catalunya, en que a molts ens va tocar néixer

Torra i Aragonès fan competència per indignar l’independentisme inconformista   Aragonès parla de referèndum abans del 2030 i Torra critic...