dilluns, 28 d’abril del 2008

Espero que traspassis els meus somnis



He après a deixar el meu cos caminant, escrivint, explicant o escoltant. Mentrestant jo aprofito per fer altres coses més interessants com nedar, ballar o volar. Aquesta és la única manera que he trobat per escolar-me de les clavegueres de la quotidianitat i fer una mica més suportable aquesta primavera que comença amb aires d'estiu. Amb aquesta sensació de pau i bon oratge, de nou em trobo faltat d'aquesta suavitat d'una pell tersa que m'agrada que m'acaroni la cara i el coll, mentre bado estirat a la gespa perdut en algun núvol fugisser de Benisafúller.
El sol ho crema tot altra vegada. Els sentiments, els records, la tendresa, els desigs, i és clar, també la pell. És bonic sentir com tots aquests imaginaris s’evaporen i es converteixen en llum gràcies a la força de l'astre rei. És bonic saber que són els mateixos que fa tan de temps que es cremen i s’evaporen i que tornen més tard en altres formes, en altres colors, en altres pells, en altres ulls, en altres cossos i en altres llavis que també cremen com els pretèrits. És el continum. La vida en si, el principi i el final de totes les coses, tangibles o no. Sento com era aquella història on res encaixava. Encara que en aquell moment no ho semblés. Ens passàvem les nits, les tardes i els dies desafiant gravetats i trencant les cordes només pujant-les. Creàvem nous planetes i els posàvem noms. Però eren noms secrets i màgics, com nosaltres en aquells temps de lianes que penjaven del cel, i d'ombres d'astres sense llum pròpia. Perquè els qui mai no hi han pujat no els podien veure aquells planetes, que potser només vèiem tu i jo.
Ha passat temps des d’aleshores. Molt. I no parlo de dies, de mesos ni tan sols d’anys. Potser per això no te’n recordes. I potser per això jo també faig com si no en sabés res. Dissimulo mentre sol, al sol, miro el núvol fugisser que em recorda a tu, desconeguda a la qual espero. Però encara no has arribat i ja veig com marxes. La primavera torna. En general. En particular. Ho recorden els arbres i les abelles, els sorollets dels ocells, les cuques del camp i el posat pacient d'en Bruno, el meu gos, que panxa al sol sembla que comparteixi aquestes mateixes sensacions. Ell tampoc no té ningú de la seva espècie, tret de mi que no ho sóc, que li acaroni el llom i li faci besets a les molsudes xefles de que l'Univers l'ha dotat. Quin gos més persona, fidel i lleial, però tu em fas molta falta perquè la tendresa d'en Bruno és una altra cosa.
Aquesta primavera ha tornat com fa sempre des de fa tan i tan de temps. Molt. I no parlo de mesos, d’anys ni tan sols de segles. S’expandeix i ens deixa polsims de purpurina violeta a les butxaques i a les puntetes dels cabells. Torna de maneres diferents com si no sabés que igualment tindrà un mateix final. Com sempre. Amb ella però, no cal que dissimuli. Li puc dedicar els somriures com si la primavera de debò tingués alguna cosa a veure amb les seves flors, amb les seves sensacions, i amb aquesta brisa que em pinta la cara mentre espero que t'escolis d'un dels meus somnis, i finalment pugui compartir amb tu, joiós i feliç, totes les primaveres que encara em queden.

Els guardons als escriptors no sempre són el que semblen (publicat al Menorca Diari Insular i a Es Diari Digital de Menorca el dia 24 d'abril de 2008)


Premis literaris: encerts i desencerts destacables
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Baltasar Porcel, Josep Piera i Maria Àngels Anglada van obtenir el Josep Pla. Maria Mercè Marçal, Francesc Parcerisas i Feliu Formosa van obtenir el Carles Riba de poesia. Mercè Rodoreda, Montserrat Roig, Jordi Coca i Pere Calders han passat pel Sant Jordi de novel•la. I així molts d’altres. A Menorca, una de les nostres escriptores destacades, Maite Salord, va resultar finalista del Sant Jordi passat, i ha obtingut altres guardons força importants des del 1997.
Són noms que han quedat però potser poc en molts casos. Perquè un premi per si sol no fa que s'aguanti el prestigi. Deia Benjamin Franklin (a qui llegia l'altre dia) molt encertadament: "un sac buit difícilment s'aguanta dret". I no poso en entredit que els premis atorgats no siguin merescuts, ni molt menys, però sóc de l'opinió que els premis només tenen sentit quan ells mateixos es fan el propòsit de tirar una línia ascendent de qualitat al llarg de la seva existència en la nòmina d’autors que s’hi integren; i quan creuen en la notorietat de les obres que s’han d’incorporar en el sistema literari, sense que això vulgui dir renunciar a altres condicionants de caire pràctic. Quim Monzó, per exemple entre altres, n'és un clar exponent d'això. Malgrat guardons i premis diversos, convenç de per se, i té una trajectòria on aquestes medalles li donen ben poc prestigi, comparat amb el que li aporta la seva riquíssima esgrima literària. Però mai no ha guanyat, i segurament no guanyarà per raó de la llengua en que escriu els originals, un premi Planeta. Ni falta que li fa, afegeixo jo que el conec força bé, i sé com "tremola" personalment en molts aspectes.
És com si tot un exèrcit, de cop portés les mateixes medalles que el general que el comanda. Això voldria dir que cada soldat té el mateix valor i mèrit que aquell a qui li ha estat reconegut; o que cap soldat, ni tampoc el general, no en tenen gens ni mica. En qualsevol cas, ni una possibilitat ni l’altra no garanteixen la victòria en el camp de batalla.
Aquests incentius de la literatura es posen en marxa per reconèixer el valor de treballs que es beneficien de la promoció, prestigi i divulgació de la maquinària existent en el món de l’edició. El sector privat juga aquesta carta, com és lògic, segons les seves regles i, just o no, hi té tot el dret, encara que sigui per allò de pagar el beure. Ara bé, l’excés de guardons en una cultura com la nostra és un ganivet de doble tall, perquè exposem la literatura a una càrrega feixuga d’explícites lloances cap als textos, no sempre extraordinaris, també cal dir-ho, que es publiquen en la nostra llengua vernacla, pròpia i comuna.
Però el guany i l'objectiu primordial en una literatura, és que un llibre es faci necessari i perdurable i que es mantingui als prestatges de les llibreries com més temps millor, i no s'hauria de parlar de premis, sinó en tot cas de vendes o de perdurabilitat i actualitat en els textos. Mirem sinó el gran Josep Pla, que per mor de la seva conducta social i política de premis en va obtenir més aviat pocs, en comparació amb el que va publicar, amb com va actualitzar i utilitzar la llengua, i amb la riquesa descriptiva que va llegar al país sencer. Però aquestes són figues d'un altre paner que aquí no hi caben.
Com a escriptor que també sóc i em sento, penso que caldria que també existís un premi alternatiu a tots els que avui són vius. Aquest hauria de ser un premi diferent, potser el Premi al Constant Atractiu Visual, o a la Lectura Interessant Intemporània, o el Premi de Més Mesos Seguits a l'Aparador. D’altra banda, es dóna la paradoxa que, amb poquíssima crítica constructiva, el palmarès dels guardons de trajectòria prestigiosa determina i conforma finalment el cànon i esdevé l’única guia de popularitat o prestigi literari en un terreny on tot és molt confús, i on s'acaben justificant moltes coses mal fetes perquè ningú no determina si hi ha errades quan aquestes existeixen, malgrat quie els que no ho determinen per omissió en són conscients en moltes ocasions.
Certament, qualsevol autor necessita un reconeixement, minso o ampli, al llarg de la seva carrera. Per això personalment no estic en contra d’aquelles entitats que guardonen llibres ja publicats, que el públic ha apreciat i que responen a les expectatives ofertes. El que no comparteixo és que les institucions, que sembla ser que en fer una tria per exportar la literatura catalana només es guien per aquests paràmetres no gaire qualitatius objectivament i sincera, no rectifiquin de cap de les maneres i sempre caiguin en els mateixos errors, malgrat que les queixes per aquestes raons de bona part de la societat interessada en el món editorial són constatables.
Si tenim una literatura perifèrica hem de saber comunicar la seva peculiaritat específica. Per tant, el premi ha de ser complementari, i no decisiu en el joc de saber mostrar-se al món, tal com dic abans. A les nostres contrades hi ha una diversitat d'escriptores i d'escriptors que valen molt la pena, i que en canvi no acaben d'arrancar o arranquen poc perquè potser no viuen al rovell de l'ou de la centralitat administrativa -decisòria en aquests casos-, o no es relacionen adeqüadament o prou amb qui, en fer sol, els proporcionaria bona ombra si tinguessin una altra ubicació geogràfica o més comunicació de proximitat.

L’eugenisme és la ideologia que va gestar i donar a llum la bèstia nazi alemanya. De l’eugenisme ve el nazisme alemany

  ASSAIG GEOPOLÍTIC SOBRE L’ESCLAT DE LA GUERRA ENTRE ISRAEL I HAMAS EN EL CONTEXT DEL JUDAISME I LA DEFENSA DELS SEUS VALORS OCCIDENTALS Sa...