diumenge, 15 de desembre del 2013

Mentre Espanya amenaça Catalunya de ser expulsada de la UE si s'independitza, França la connecta amb Europa i el Món




El TGV arriba a Barcelona: una notícia “sobirana”
Santi Capellera i Rabassó *periodista

L'arribada del TGV a Barcelona és una molt bona notícia per Catalunya, sobretot pel que fa al context actual. De fet, i tal com dic en l'intitulat, aquesta és una notícia “sobirana” pels catalans i per Catalunya. La capital del país ja connecta amb la del veí il·lustrat i intel·ligent (malgrat que jacobí), i llest i hàbil en la seva percepció política del que s'esdevé al seu voltant. Catalunya és el veritable veí de la França republicana, i els francesos (sobretot els polítics i els veïns més pròximament geogràfics) ho saben. I ho saben tant perquè, entre altres aspectes, detenten un tros de la nació catalana dins les seves fronteres que saben que a la llarga compartirà molt -o s'acabarà incorporarant- amb el nou Estat català que d'aquí a quatre dies serà una realitat. Perquè el cas català no té cap mena d'aturador, amb l'inestimable ajuda de socialistes i populars espanyols entre altres pensadors radicals, que són els impulsors de la fàbrica d'independentistes més important i activa del nostre país. Molt més que CDC, ERC, la CUP i SI i Reagrupament, i molt més que Òmnium Cultural i l'ANC alhora. I no és cap acudit.

Els espanyols sempre ho han perdut tot (darrerament els JJOO de Madrid i Eurovegas), i el seu estat ha fet fallida munió de vegades; ha incomplert sistematicament tota mena de tractats internacionals, i la seva decadència ha estat patètica en tots els aspectes. Qui no els coneix? No poden enganyar ningú. Només cal mirar el decurs de la història. Des de l'Imperio on no es ponia mai el sol, a la pèrdua de Cuba, Filipines i Guam, les "Luces de Bohemia" de Valle Inclán, van passar menys de 100 anys. I aquesta ha estat la constant del poc savoir faire dels espanyols i dels seus governs, perquè l'ADN castellà conreat a l'altiplà evoca grans gestes, i es creu l'increïble i invencible. Només als seus ulls, és clar. Avui, al cap de més de dos segles de la pèrdua de les colònies espanyoles d'Ultramar (amb les quals mai no han tingut una relació òptima com els britànics a través de la Commonwealth), no treuen el peu de l'accelerador i els surt novament l'ardor guerrero que sempre els ha portat a la misèria i de cap a la bassa. No tenen cap mena de responsabilitat, ni tan sols per a si mateixos. L'actor Juan Diego ho va explicar fa uns dies en una carta a La Vanguardia, i, lluny de fer-los reflexionar, encara irradien més les seves ires contra tot el diferent. Fins i tot si surt de terreny propi.

I no és un ministre, ni una exministra, ni una delegada del Govern, ni un president d'un Govern d'un estat de la UE (que hauria de tenir seny i saviesa), sinó que són tots, sense excepció, absolutament tots, inclòs el gruix de la ciutadania espanyola d'arrel castellana els que -arengats per la seva Brunete mediàtica de manera molt inconscient, poc democràtica i generadora d'odi- demanen "mà dura" contra un país amb unes arrels nacionals, històriques i culturals indiscutibles. Ho qüestionen tot, ho banalitzen tot (inclòs el nazisme per venir a dir que els catalans som una mena de hitlerians que imposen a cop de pistola); asseguren que mai no votarem el nostre destí, i si no han enviat els tancs és perquè les claus són a Alemanya. Mentre, la comunitat internacional, amb la prudència que cal, observa i pren nota de tot. I té reunions i contactes (no solament amb el Govern espanyol, sinó amb els principals dirigents catalans).

Artur Mas ja fa dies que va ser a França i va entrevistar-se amb els responsables de la SNCF, el principal operador ferroviari francès. Avui, al cap de poc menys de quatre mesos, arriba el primer TGV de la SNCF a Barcelona Sants. I aquest és un primer pas, molt important, per molt que la ministra del PP del ram i el ministre de l'Interior espanyol (ves que hi feia aquest inaugurant trens interfronterers com si fos un duaner) es fessin la foto de rigor.

Ells, i la resta, saben que el procés català ja no s'aturarà, i que Catalunya votarà, i votarà sí a la independència. Però, tot i això, no són capaços de negociar ni el més mínim per afluixar la corda, ni que sigui per, en un futur, seguir tenint una diplomàcia que pugui optimitzar una col·laboració fluïda entre els dos estats. Lluny d'això, només llencen amenaces, pors, mentides i contes de fades de constitucions inamovibles i de pensions que no es pagaran. I això, els francesos que són tan nacionalistes o més que ells, ho saben. Tenen molt clar l'exemple d'Andorra, que és un estat, petit, sí, però amb unes connotacions nacionals molt importants, de les quals els francesos en són el principal garant. Per això saben que Catalunya esdevindrà un nou estat, gran, com Holanda o Dinamarca, industrial, exportador, amb gent amb idees que té ganes de treballar, i sense subsidis, ja que és aportador net a la UE. Un poble al qual no caldrà acoplar ni adaptar a la UE perquè, simplement en forma part de ple dret, i té vocació europea des de molt abans que Espanya s'imaginés formar part de l'antiga CEE. Els francesos saben que se'n podran beneficiar a discreció. D'això França n'és conscient, més del que es poden pensar alguns. I, per tant, a França Catalunya l'interessa. Sempre li ha interessat. "Volem un bon veí", va etzibar Manuel Valls, ministre de l'Interior francès, a Mònica Terribas, en una excel·lent entrevista a Catalunya Ràdio fa uns mesos. I els asseguro que no es referia a Espanya. Per això França ha apostat fort pel corredor mediterrani, per l'arribada del "seu" TGV a Barcelona, i per escurçar el trajecte entre la capital catalana i la francesa en el tram entre Perpinyà i Montpeller. Avui no n'han parlat de Madrid, només han parlat de Barcelona, i de París. Perquè Madrid queda lluny, molt lluny de Versalles. I Madrid, no ens enganyem, pels francesos i per la majoria d'interessos europeus, només és aquell jardí que un dia, a finals del 1939, va augurar un militar colpista franquista, cosa que esdevindria en poques dècades. Això i els despatxos oficials.

Quan jo era un nen de 12 anys, ara en fa 45, i anava a Madrid amb el meu pare a veure el Barça, a 50 quilòmetres de la capital d'Espanya hi havia pobles que no tenien enllumenat públic. I anant en tren (diesel, perquè tampoc no hi havia catenàries en sortir de Catalunya), de nit, es veia clarament. Pobles amb alguns fanalets que destacaven en la llunyania: res més. Mai no ho oblidaré. I Barcelona, aquella que cada dia a les cinc del matí emplenava el metro, ja anava ininterrompudament des de Bellvitge fins a Badalona, sense camps pel mig, i amb moltes faroles arreu. Però ells havien de fer el seu Madríd, castís, txeli i postís. Els francesos no hi veuen cap guany en fer arribar el TGV a Madrid, més que el de dir que un dels seus trens ha arribat a la capital dels espanyols sense canviar d'ample de via. Per això en la inauguració d'aquesta nova línia, només s'ha parlat de Barcelona i de París, amb algunes cares fastiguejades que ho evidenciaven, i que no eren precisament les dels francesos.

No podran evitar que els catalans votem, ni que decidim. Ni podran evitar que, d'aquí a molt poc, el món sencer reconegui Catalunya com un nou estat d'Europa i de l'ONU. Perquè, com ho impediran? desmuntaran les vies del corredor mediterrani? es tallaran ells mateixos el pas? o, un cop desestimat definitivament per la UE el projecte faraònic del pas per Somport, hi hauran de passar inevitablement si volen sortir del que representa la presó peninsular? Voldran pagar aranzels si veten l'entrada catalana a la UE? Es perjudicaran a si mateixos, si eviten que empreses espanyoles accedeixin a la resta del continent amb les seves mercaderies a través d'una Catalunya exclosa de la UE? Volen això? Potser sí que ho desitgen, però, s'ho podran permetre? Indefectiblement, aquest TGV que arriba a Sants, porta un pa sota el braç i representa un pas de gegant en el camí de Catalunya cap al seu objectiu. Un objectiu imparable.


dilluns, 9 de desembre del 2013

Els unionistes i els seus postulats ja són un fet marginal a casa nostra



L'unionisme fa aigües a Catalunya
Santi Capellera i Rabassó *periodista 

La manifestació unionista que el passat dia 6 de desembre, per defensar –diuen- la Constitució espanyola, va punxar absolutament. Se suposa que allà no hi havia cap defensor dels postulats preconstitucionals, encara que algunes imatges ens diuen tot el contrari.

Els organitzadors, Som Catalunya Somos España, amb el recolzament de PP i C's, van donar unes xifres d'assistència a la manifestació barcelonina sis vegades superiors a les que va calcular la Guàrdia Urbana, i van atribuir a 30.000 persones la seva participació a aquella manifestació en favor de la Constitució -diuen- que realment va ser -una vegada més- en contra del que la gran majoria de catalans demanen ja fa molt de temps a través de manifestacions de centenars de milers de persones, i de la Via Catalana, que va acollir més d'un milió i mig de persones al llarg de tot el país. O sigui, en contra de la independència de Catalunya.  

Diuen que eren 30.000; doncs bé, passem comptes. Posem per cas que hi fossin. D'acord. Dels 7.559.114 censats a Catalunya el 2012, en descomptem 30.000, i resulta que 7.529.114 s'han quedat a casa (això és una majoria silenciosa, oi?) Altresí; Catalunya té 949 municipis, el més petit de 52 habitants (Fígols, al Berguedà); el més gran en té 1.619.337 (Barcelona, al Barcelonès). Si fem comptes, i dividim a parts iguals (com farien els constitucionalistes espanyols... ah no, que hi ha dèficit fiscal!), resulta que 30.000 entre 949, toca a 31,61 habitants per municipi que haurien participat a la manifestació espanyolista. Ara, si comptem la xifra real, que, posem que en comptes de 5.000 n'eren 10.000, tirant llarg, ens trobem amb el resultat de 10,559 per municipi. Tot plegat, hi devia haver 7 o 8 mil persones, que dóna una xifra al voltant de 6 o 7 habitants per municipi. Tot un èxit.

Perquè, és clar, tot això comptant que només fossin gent de Catalunya, que hagués estat el normal. Els organitzadors es queixaven -i intentaven justificar la baixa participació-, que "el PSC no hi hagués anat"... Però, els militants del PSC que combreguen amb els postulats unionistes, hi podrien haver anat, no és cert On eren?

L'unionisme, una cosa marginal a casa nostra, està acabat, molt acabat. ¿Qui ha de voler –ni ells que en són molt conscients- el mal tracte, l'ofec econòmic i les puntades de peu dia sí, dia també, que ens ofereix aquesta Espanya tan poc democràtica? Qui ha de voler quedar-se a mans d'una Espanya que nega el vot a una part del seu territori? Ni ells mateixos es creuen el que defensen al marge de tot el país. Les xifres i els càlculs no enganyen. Encara com la Delegación del Gobierno no va dir que eren 300.000, o 3 milions... com acostumen a fer. Quantes mentides flagrants. A banda de fer-ho amb si mateixos, però, em pregunto, a qui volen enganyar aquests?

diumenge, 1 de desembre del 2013

Comparar el Born amb el Valle de los Caídos és un exercici de cinisme tal, que només es pot justificar si, com en aquest cas, es fa des de l'ultranacionalisme espanyol.



El Born i el Valle de los Caídos
Santi Capellera i Rabassó *periodidista

L'escriptor i columnista del diari La Vanguardia (Grup Godó; és una dada important) Gregorio Morán, compara les restes de la desfeta de Barcelona del 1714 descobertes sota l'antic Mercat del Born, amb el desproposit absolutista construit durant la postguerra espanyola a San Lorenzo del Escorial: El Valle de los Caídos.

D'entrada, aclarir al senyor Morán que al Born no hi van morir milers de persones cavant en condicions infrahumanes durant anys, per edificar un monument messiànic en record a la desfeta social en decapitar les llibertats d'un poble i fer un milió de morts, i la posterior repressió dels drets humans més important dels segles XVIII, IXX i XX a la dita Espanya nacional. Al Born no hi ha enterrat cap líder de cap moviment feixista excloent, dit socialcatòlic, nacionalsocialista com era en Primo de Rivera líder de Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista ni cap dictador feixista de quasi mig segle, que amb el seu alçament contra el sistema legalment constituït hagués provocat un milió de morts abans d'assolir la "victòria". Tots dos enterrats al Valle de los Caídos amb honors de d'herois "nacionals", malgrat que el segon no va fer res per impedir que en el seu dia el bàndol republicà afusellés el primer a Alacant, acusat de pertanyer a un partit il·legalitzat i de sedició contra el Govern republicà legalment constituït, que també tenia una Constitució, cal recordar-ho. D'aquesta manera, Franco es treia de sobre l'únic personatge que li podia fer ombra a nivell polític en el nou règim que ja estava instaurant a les zones ocupades.I d'això Morán no en diu ni un borrall, naturalment.

Al Born hi ha les restes oblidades dels morts que van fer els antecessors i hereus ideològics del senyor Morán. Els mateixos colonitzadors castellans que dos segles i mig després van massacrar de nou el poble català i que van fer construir El Valle de los Caídos. De sus caídos..., perquè els altres no comptaven, i molts encara avui, romanen soterrats i sense identificar als fossats comuns que, minuts abans, els mateixos assassinats van cavar a les "cunetas" de les carreteres. A aquest senyor Morán només cal mirar-li les "ulleres" que fa, per percebre'l absolutament... De fet, però, les desqualificacions de gent sota mínims no haurien de ser notícia. Sobretot si, com en aquest cas, es comparen amb humiliacions com l'ofensa, agressió i repressió que el país del senyor Morán va infligir a la resta territoris i nacions ibèriques, i que després de tota la desfeta i arruïnar les vides pròpies i alienes, encara els va rematar obligant-los a construir tal monument feixista. Perquè el símbol franquista per antonomàsia el van edificar a cop de fuet els “Rojos” perdedors de tots els segments i ideologies, i en condicions infrahumanes, no ho oblidem.

El Born no l'ha construït ningú, sinó que qui l'ha posat al descobert (un govern municipal democràtic legalment elegit a les urnes) s'ha limitat a aixecar-ne les runes, a diferència del despropòsit messiànic franquista de la Serra del Guadarrama; i sí, a la porta hi ha la bandera del nostre país; quina altra n'hi podia haver? O d'on eren els caiguts que van defensar Barcelona davant les bombes castellanes? I això ho sap tothom; fins i tot aquest personatge immobilista, nefast i retrograda que està sota mínims en tots els aspectes. Inclòs el del seu fetge...

L’eugenisme és la ideologia que va gestar i donar a llum la bèstia nazi alemanya. De l’eugenisme ve el nazisme alemany

  ASSAIG GEOPOLÍTIC SOBRE L’ESCLAT DE LA GUERRA ENTRE ISRAEL I HAMAS EN EL CONTEXT DEL JUDAISME I LA DEFENSA DELS SEUS VALORS OCCIDENTALS Sa...