dimarts, 7 d’agost de 2007

La cocaïna és una droga dolça. Permet l'accés fàcil al sexe, però és molt perjudicial (publicat al "Menorca Diari Insular" el 7/08/07)

No ens enganyem, la cocaïna no és inofensiva
Santi Capellera i Rabassó*periodista

La cocaïna, sovint, ha estat tractada pels nostres mitjans de comunicació i per la societat en general, com una substància acompanyant dels estrats benestants, i relacionada amb persones de poder adquisitiu elevat. Individus suposadament triomfants socialment i en els negocis o carreres destacades, a més que, paradoxalment, aquesta droga euforitzant que sembla que de vegades ho hagi d’arreglar tot, no ha seguit els índexs de pujada de preu de l’IPC. Deu ésser dels pocs productes que no ho ha fet. Fa deu anys, un gram d’aquesta substància costava entre 10.000 i 12.000 pessetes. Avui val 50 o 60 euros, o sigui, unes 8.000 o 10.000 pessetes. Aquesta baixada tampoc no justifica el consum abusiu que se’n fa a casa nostra.

El tractament social que s’ha donat a la cocaína ha estat frivolitat tan absurda que fins i tot circulen samarretes amb l’eslògan d’un conegut refresc que substitueix la marca pel nom d’aquesta droga. El segon país al món en consum de cocaïna és Espanya. Que la península ibèrica és la porta entre Àfrica i Europa i que funciona com una mena de “planta distribuïdora” per al vell continent pot explicar, en part, l’altíssima presència de la pols blanca al país, però no n’hi ha prou per entendre aquesta magnitud. I això cal dir que afecta Menorca d’una manera molt important, ja que, en època estival i amb l’arribada dels estiuejants, el consum es dispara de tal manera que arriba als percentatges de les grans urbes peninsulars.

Així com l’heroïna està relacionada amb els ambients més marginals, la cocaïna és totalment diferent. No té l’estètica de la pensió de mala mort i la xeringa al lavabo, per això és molt més perillosa, ja que sovint i ben erradament, se li atribueix la imatge del triomfador.

Moltes festes liberals d’amics o coneguts en una segona residència de l’Empordà o de Menorca, comença amb “ratlles”, un certificat de beautiful people. Els emprenedors, els creatius, els professionals liberals, tots aquells professionals que no tenen prou hores per desenvolupar la seva prodigiosa capacitat i divertir-se amb plenitud cauen en la fal•làcia de considerar la “coca” com un aliat circumstancial.

Els fills d’aquests JASP han crescut intuint que allò no és dolent, que actua com una vàlvula on deixar escapar la pressió d’una societat de consum i work addict. Mentre els ídols del rock-and-roll enganxats a les drogues anomenades dures es degraden físicament, els addictes a la cocaïna són models de passarel•la, actors de cinema, dives de la “modernitat”, i tot el segment de persones que puguin entrar dins aquest ventall social, per la qual cosa, els imitadors dels bells costums, surten com els bolets en un bosc després de la pluja. I això encara és més perillós, perquè fa que al voltant d’aquesta adicció no reconeguda, s’hi mogui un gran mercat que arrossega mil·lers de milions d’euros negres.

La cocaïna crea poliaddictes que, per contrarestar l’eufòria, han de prendre constantment depressors. Els cocaïnòmans són grans bevedors que, a la vegada s’han de prendre somnífers o fumar un parell de porros per aconseguir dormir. Es converteixen en maníacs compulsius, obsessionats per alguna dèria, psicòpates en potència cada vegada més incapaços de destriar el bé del mal, i és trist haver-ho de constatar en moltes llars de molt “bones famílies”.
Fa vint anys llegia en aquest context la novel·la American Psyco, que malgrat ser un relat de ficció em va deixat absolutament impressionat. Avui en reconec alguns trets en locals de moda, carpes d’estiu i llocs on fonamentalment hi va la “gent guapa”.
No ens enganyem: cap geni no ha creat res important esclau d’una addicció, com no sigui el mite després de la seva mort. Aquesta reflexió només pretèn ser un petit assaig d’una humil anàlisi del comportament humà en aquesta addicció, i de les conseqüències que d’ella se’n desprenen. Després és clar, la llibertat d’actuació de cadascú ja són figues d’un altre paner.

Sobre els babaus Quim Torra i Pere Aragonès, dos exponents de la imbecil·litat i niciesa política que ha comandat i comanda aquesta trista, pobra i dissortada pàtria anomenada Catalunya, en que a molts ens va tocar néixer

Torra i Aragonès fan competència per indignar l’independentisme inconformista   Aragonès parla de referèndum abans del 2030 i Torra critic...