Quin personatge en Heideger. Podia dir tant que "La mort es la possibilitat de l'absoluta impossibilitat del «ser-hi»", com que "la llengua és la càtedra de l'ànima". La primera afirmació desembossa la mort com la possibilitat més peculiar, irreferent i irrebassable, i que aquesta, en tant que tal, és d'una assenyalada imminència. La segona només fa que afirmar que l'ànima existeix a través de la llengua, fent d'aquesta el màxim referent de la creença en aquest cos imaginari. Només em queda el dubte si el místic alemany crèia que l'ànima era quelcom etèric que després de la mort romanava, o en canvi era un instrument de cordes vocals que moria en si mateixa amb la desaparició del cos. Potser la resposta a aquesta meva ignorància és a la "saviesa" de la seva mirada...; ell potser no se les preguntava aquestes banalitats...ja podria ser ja!.
