Jordi Pujol, prediccions sobre Europa i el final de CDC, Santi Capellera i
Rabassó*periodista
L’ambaixador d'Alemanya, Peter
Temple, ha visitat
Barcelona. Ha estat la primera visita després del referèndum del Brèxit i s’ha desenvolupat to a les antípodes
de les trobades anteriors que ha mantingut el Govern amb representants diplomàtics, segons que publiquen algúns mitjans del país
després que fonts del Govern els ho corroboressin.
El diplomàtic s’ha vist amb el president Puigdemont, i amb el conseller
Romeva, després que un dia abans
s’entrevistés, acompanyat del cònsol, Rainer
Eberle, amb el
vicepresident, Oriol Junqueras. La trobada, amb un fort rerefons econòmic,
denota canvis molt importants en les relacions bilaterals Catalunya-Alemanya,
que és gairebé el mateix que dir, Catalunya-Unió Europea. I és aquí on des del
Govern es detecta un punt d’inflexió en les converses que s’havien portat a terme
fins ara.
Alemanya és el segon país que rep més
exportacions de Catalunya, 12% del total, principalment en automoció.
Això representa el 28% del total d’exportacions d'Espanya a Alemanya.
D’altra banda, Alemanya és el principal país d’origen de les importacions
catalanes, 18% del total, que equivalen al 39% de les importacions
espanyoles. Mentre que les inversions directes alemanyes a Catalunya van ser de
513 milions d’euros el 2015. Amb aquestes xifres a la mà es constata de manera
absoluta que no hi ha fuga d’empreses arran el procés independentista ni
s’ha vist afectada la bona evolució de l’economia catalana.
Aquest és un interès molt important.
Econòmicament molt important que deixa les portes de la UE obertes a Catalunya
en molt més que en una estricta declaració d’intencions amb la boca petita i
per mor de la defensa de la situació estratègica del nostre país i el seu PIB, sense deixar de banda l'interès dels alemanys per les seves nombroses multinacionals instal·lades al nostre país, cal no oblidar-ho. Un canvi substancial, asseguren des del Govern, potser assumible al nou esquema
que ha imposat el Brèxit. Ves per on.
Els auguris de Jordi Pujol
L’expresident de la Generalitat, avui menyspreat
i lapidat fins a la sacietat per mitjans de comunicació, per la majoria de la
societat catalana i molt especialment per l’espanyola, i fins i tot per molts dels seus (o que ell creia
que ho eren) per mor d’aquella deixa familiar o diners amagats a Andorra durant
molts anys, especialment anys de molta inestabilitat al nostre país, que estava
sota les urpes del franquisme que no coneixia escrúpols, va fer un auguri al
respecte de la UE i del fenomen brèxit que val la pena de repassar i de meditar
a fons.
Aquesta setmana, l’expresident català ha obert
un blog en què pretén donar a conèixer el seu pensament
al respecte, no solament d’Europa, sinó de moltes altres coses que valen la
pena d’analitzar i, sobretot de llegir per l’experiència que Pujol,
l’exgovernant i rellevant polític durant molts anys, pot aportar i aporta,
deixant de banda el tema econòmic i les coses que no hagi fet prou bé o
malament del tot, perquè una cosa no obsta l’altra.
L’escrit concret a què em refereixo i que és amb
el que enceta el blog, es titula “Tres àmbits en convulsió. Catalunya, Espanya,
Europa”,
i val la pena llegir-lo per moltes raons. Per moltes, sincerament. Perquè és un
text escrit des de la "vella política" i per un vell, però diu moltes
coses que tristament molts no llegiran, no sabran llegir o senzillament no
entendran. I per aquest motiu val la pena endinsar-s’hi i analitzar-lo, com he
fet jo.
El PDCat o la Nova Convergència
Canviant una mica de context, i sense deixar
Jordi Pujol al tinter, dir que aquest cap de setmana s’ha produït la mort de
Convergència Democràtica de Catalunya, un partit que va néixer en els obscurs
anys del franquisme i ja en les seves darreries, i en què moltes persones que
estimaven aquesta nostra terra catalana hi van posar tots els seus esforços per
tal que aquell projecte il·lusionant esdevingués una eina per portar Catalunya
cap a la modernització però, sobretot, cap a la democratització, cosa que en
aquests moments sorprèn perquè sembla que fem passes involucionistes en molts
aspectes.
Convergència Democràtica de Catalunya neix
oficialment el 17 de novembre de 1974 a Montserrat, encara
que extra oficialment ja feia molt temps que es gestava i que més d’un dels seus
promotors activistes havia hagut de pagar amb presó fets condemnables pel
franquisme com els del Palau, el 19
de maig de 1960 durant l'homenatge del centenari del naixement
de Joan Maragall, organitzat per l'Orfeó Català amb presència
de ministres de Franco. L'homenatge va tenir no solament ressò musical, sinó també cívic, a
causa dels aldarulls produïts arran de la prohibició governativa d'interpretar El cant de la Senyera. L'Orfeó no va
interpretar El cant de la Senyera, però una part del públic, entre
el qual hi havia familiars meus, sí. Jordi Pujol, un dels organitzadors de la
protesta, va ser detingut i sotmès a un consell de guerra, per la
qual cosa va estar empresonat molt temps. Aquest mateix Jordi Pujol, avui
menyspreat i castigat per molta gent i mitjans de comunicació que només veuen
en la seva persona la confessió que va fer arran de posseir uns diners en
comptes fora de l’estat, i, per tant, no declarats. La resta, ja forma part de
l’allau sociològica i mediàtica, i com que l’objecte d’aquest article d’opinió
no és fer-ne cap anàlisi al respecte, sinó reflexionar sobre la trajectòria política d’aquest senyor, doncs, ho deixaré aquí. Més que res per no patir cap linxament dels sectors més immaculats i plusquamperfectes d'aquesta pura, sincera, honorable, gens caïnita ni hipòcrita i fantàstica societat democràtica en què vivim.
Personalment, i després del cap de setmana passat, estic trist. Potser perquè sóc un nostàlgic, i tant, però per això mateix penso en el senyor Santiago Capellera i la senyora Teresa Rabassó, i se m'humitegen els ulls. Ells, els meus pares, van ajudar a fundar CDC a Falset, Priorat, l'any 1974, de la mà de Jaume Ciurana pare, ACS també i d’altres patriotes que estaven en les seves mateixes connotacions i situació, que, val a dir que no eren gaires. Tants esforços que van fer perquè CDC fos ben viva en aquelles contrades prioratines. Tants i tants diners a fons perdut que van donar per ajudar a pujar aquell edifici. Suor dels meus progenitors, que ho feien contents perquè estimaven el país i el volien modern i emprenedor, lliure! Pobres, si haguessin vist sacrificar allò en què van creure i pel que tant van lluitar, mentre altres s'anaven preparant el futur per ser polítics professionals.
Personalment, i després del cap de setmana passat, estic trist. Potser perquè sóc un nostàlgic, i tant, però per això mateix penso en el senyor Santiago Capellera i la senyora Teresa Rabassó, i se m'humitegen els ulls. Ells, els meus pares, van ajudar a fundar CDC a Falset, Priorat, l'any 1974, de la mà de Jaume Ciurana pare, ACS també i d’altres patriotes que estaven en les seves mateixes connotacions i situació, que, val a dir que no eren gaires. Tants esforços que van fer perquè CDC fos ben viva en aquelles contrades prioratines. Tants i tants diners a fons perdut que van donar per ajudar a pujar aquell edifici. Suor dels meus progenitors, que ho feien contents perquè estimaven el país i el volien modern i emprenedor, lliure! Pobres, si haguessin vist sacrificar allò en què van creure i pel que tant van lluitar, mentre altres s'anaven preparant el futur per ser polítics professionals.
No puc ni podré oblidar que l’altre dia durant el darrer Congrés de CDC, un senyor del qual m'estaviaré citar el nom, de viva veu i davant de centenars de persones i mitjans de comunicació, va dir: "hem de demanar perdó". Ells, els meus pares, jo, i la majoria de bona gent del país, hauríem de demanar perdó per alguna cosa? Quin perdó i per què? Doncs, resulta que si no hagués estat per aquells pioners del principi, que hi van posar bous i esquelles, els coneguts, sí, però sobretot els anònims d'arreu del país -dit reiteradament pel President Pujol-, el projecte no hagués pogut tirar mai endavant. Precisament perquè amb els seus recursos personals i econòmics, de mica en mica i de gota en gota, aquells van fer gran i possible la CDC que tants èxits polítics i socials va tenir durant més de tres dècades. Quin perdó hauríem de demanar i a qui? Sovint -i ja per acabar-, constatar que manifestacions com les d'aquest senyor corroboren que l'estupidesa humana (sobretot la que s'esdevé en el sí de la comoditat i l'abundància en tots els aspectes) és d'uns nivells que fan feredat.