El líder de CDC refunda el catalanisme en una conferència multitudinària (publicat al Girona Notícies i al Menorca Diario Insular el 20 i 25/11/07)

El nou catalanisme i el dret a decidir d’Artur Mas
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Artur Mas, secretari general de CDC, va pronunciar el passat dimarts dia 20 de novembre al Palau de Congressos de Barcelona la seva esperada conferència sobre la refundació del catalanisme, amb gran expectació mediàtica i ciutadana.
Mas va parlar i actuar més com un líder europeu que no pas com un presidenciable a la Generalitat de Catalunya, ja que els trets i el mimetisme Sarkozy cada dia es fan més evidents en el mandatari nacionalista català. I és lògic que fins a cert punt, el candidat a president es reflecteixi en un triomfador obert a tot com el francès.
L’expressió més repetida en la conferència d’Artur Mas va ser la del “dret a decidir”, tant en referència a la reivindicació col•lectiva dels drets nacionals de Catalunya com pel que fa als àmbits de decisió més individuals com ara l’elecció de la prestació d’alguns serveis públics. Mas va fer un discurs de radicalitat democràtica que passava per plasmar una idea de modernitat en el catalanisme del segle XXI, cosa que comporta un respecte molt primmirat a la llibertat i al rebuig cap els encarcaraments socials i legals. Va explicar que apostava per una societat catalana dinàmica, creativa i emprenedora, també pel que fa als seus drets nacionals. La constant referència al dret a decidir va ser una novetat digna de destacar, ja que mai en gairebé quaranta anys, des de la formació fundada per Jordi Pujol no s’hi havia insistit tant.
La transparència de les seves paraules em fa pensar en que la reflexió política de Mas va més enllà del seu partit, i procura detectar el sentiment general d’una important majoria del catalanisme que avui està desencisada de les bases actuals. La idea de Mas també va ser arengar aquest catalanisme desencantat per l’immobilisme de l’estat, perquè adopti un nou llenguatge que serveixi per tothom, pel catalanisme en general i no solament pel de CDC o CiU. I per això es va fer seu l’espai del centre del catalanisme.

Mas va definir el centre polític de Catalunya com una barreja de modernitat, reivindicació, desacomplexament i creativitat. Pel que hi vaig poder veure, a la conferència hi va assistir gairebé tothom considerat rellevant a la societat catalana, i vull dir tothom amb les excepcions de sempre que són les dels “anti” passi el que passi. Dels que malgrat formar part de la vida social i política del país, i en alguns casos tenir representació parlamentària, no escolten –ni volen escoltar- perque encara estan anquilosats en les concepcions decimonòniques de les espanyes de les “Luces de Bohemia” de Ramón del Valle-Inclán –que ja no es tornaran a encendre com aleshores, parlem clar-, i on l’esperpent era la situació constant. Sembla ser que per aquests sectors immobilistes i acomodats en les velles estructures vallinclanianes, cap transformació ni intenció de canvi al país ni a l’estat és possible. També crec que Mas va definir aquest nou centre polític de Catalunya amb força concreció, i en termes catalanistes això passava per parlar de manera oberta -com fan els bascos ja fa anys- d’aquest dret del poble a decidir què vol i què vol esdevenir. Tal com personalment també ho fa ell, que decideix quedar-se a CDC i fer de líder i treballar pel futur.

La proposta d’Artur Mas tanmateix, no em va fer l’efecte d’una simple resposta a la deficient conjuntura actual que viu el Principat amb les seves infraestructures, sinó que en les paraules del líder de CDC hi vaig percebre una resposta a l’evolució natural del catalanisme, sobretot després de tres dècades de pedagogia infructuosa –o gairebé- a la resta de l’estat, i de justificacions innecessàries de tota mena.
Per això creu que aquesta evolució natural passa per plantejar clarament una tria serriosa feta pel poble de Catalunya. I malgrat que Mas va abordar el tema amb totes les connotacions que li són pròpies, és a dir, educadament i amb respecte per tot i tothom, i tenint en compte totes les minories i segments socials, no va escatimar el màxim interès per la majoria de la població catalana i per les mancances socials i polítiques que aquesta pateix fa temps. Problemes que tenen catalans i nouvinguts, i que s’han anat acumulant al llarg de més de tres dècades de democràcia, pel desinterès evident d’un estat que gairebé no s’ha preocupat per les seves inquietuds, ni ha escoltat les seves crides a l’aire.

Mas doncs, aposta pel dret a decidir. I això ho van recollir la majoria de titulars dels mitjans de comunicació perquè aquesta, sense cap mena de dubte, va ser la part més vistosa d’un discurs molt dens i molt complet, que també va reformular aquell vell axioma pujolià sobre qui és català. El líder convergent va proposar passar de la fórmula “és català tot aquell viu i treballa a Catalunya, i en vol ser” a una altra que digui que “és català qui se’n sent, o qui viu a Catalunya i ho vol ser”. No és mera retòrica aquest canvi de pressupòsits. Des de l’òptica de Mas doncs, el sentiment de pertinença és més important que la condició administrativa de viure en un territori, perquè, tal com va destacar, “són les lleis les que estan al servei de la democràcia i no la democràcia al servei de les lleis, i el marc legal s’ha d’anar adequant a l’expressió democràtica de cada moment”.
La critica de l’oposició era d’esperar. La socialista perquè es queda desbancada i fora de joc de les noves tesis catalanistes. La ecocomunista perquè ni que vulgui no hi arriba de cap manera. Esquerra perquè veu que li perillen molts elements i vots decisius pels resultats electorals. El PP perquè després de la defenestració de Piqué no es pot apartar més de les noves estructures del catalanisme i s’enfonsa en les “luces esperpénticas de Valle Inclán”. I Ciutadans perquè si això succeeix -i si no també- desapareixerà amb tota seguretat de l’escena parlamentaria catalana ja que és un bluf sorgit arran d’un descontentament de votants espanyolistes radicals del PP. L’únic perplex –i no situat diria jo- va esdevenir el soci polític de CDC, Josep Antoni Duran i Lleida, que va assegurar que no caldrà fer cap govern de concentració si el Tibunal Constitucional retalla l’Estatut, i que creu que això no succeïrà. Em temo però, que les noves concepcions fetes públiques per Mas i referides a la Casa Gran del Catalanisme, queden molt lluny del model ideològic que impera a UDC en general, i que Duran i Lleida té en particular.

Els aldarulls esdevinguts a la capital catalana no tenien intencions definides (publicat al Girona Notícies i a Es Diari 19-25/11/07)

Era antifeixista la manifestació de Barcelona?
Santi Capellera i Rabassó*periodista

La revolta urbana que el dissabte dia 17 de novembre passat va tenir lloc a Barcelona, i que va acabar amb greus aldarulls i amb atacs físics a la mateixa seu del Departament d’Interior de la Generalitat de Catalunya té connotacions contradictòries a banda d’inexplicables. L’important reforç de seguretat policial que va existir, per part dels Mossos d’Esquadra, a la plaça Universitat i a la ronda de Sant Antoni no es va observar una mica més avall, és a dir davant la seu de la Conselleria d’Interior. Potser en aquest aspecte concret es poden buscar altres responsabilitats, tal com han denunciat efectius de la policia catalana o algun sindicat d’aquesta, però la lògica indica que d’aquest desequilibri n’hauria de poder respondre el conseller titular, és a dir Joan Saura, de qui al meu parer és dubtosa la seva idoneïtat per al càrrec que detenta.
Alguns llocs de Catalunya han esdevingut bressols i promotors d’agitadors socials antisistema. I la familiaritat ideològica d’aquests amb el partit del conseller Saura fa pensar que el seu perfil podria no ser el més adequat per a respondre de la seguretat ciutadana al Principat. I amb això no vull acusar-lo directament de connivència de cap mena amb aquestes faccions urbanes, però sobre el paper és ben difícil no relacionar-ho. Hi ha veritablement amistats perilloses, més quan s’és conseller d’Interior d’un país.
Barcelona en especial no pot ser una ciutat on es repeteixin tan sovint aldarulls d’aquesta mena, posant-se en risc la seguretat dels ciutadans i la integritat del patrimoni públic, i sent un punt de referència europeu pel que fa a desordre públic –i em remeto a l’exemple dels fets de fa poques setmanes, quan 10.000 seguidors del Glasgow Rangers sense entrades pel Camp Nou, van deixar dues tones de deixalles de begudes alcoholiques al centre de la Ciutat Comtal, amb la inexplicable permisivitat policial. Potser la condescendència ideològica mostrada en temps anteriors fa que avui l’autoritat del conseller Saura per a reprimir o controlar determinats moviments resulti clarament feble. Un capítol com el d’aquesta manifestació il•legal amb tan considerables desoris i desperfectes a la mateixa seu de la seva conselleria, no hauria de costar tant d’evitar en qualsevol país europeu normal.
D’altra banda els mateixos que justifiquen la passivitat de la policia de la Generalitat davant d’aquests desproposits, critiquen durament les veus discordants que dubten de l’efectivitat al capdavant de la conselleria de Joan Saura, ja que segons aquestes opinions no es pot ser conseller d’Interior si mai no s’ha cregut en la policia. I ben mirat això és molt cert. Els sindicats policials es queixen de no poder actuar lliurement, però en canvi el balanç de la batalla campal ha estat de vint mossos d’esquadra ferits, davant els només cinc detinguts que hi va haver. Un altra incongruència és que Joan Delort, director general de Seguretat Ciutadana de la Generalitat, afirma que no es poden reprimir les manifestacions abans que comencin, ja que això no es fa enlloc. Ni per evitar-ho? pregunto jo. I es critica la política repressiva de la policia quan comet algún excés igualment condemnable, però paradoxalment també s’està discomforme amb la inoperància d’aquesta com en aquest cas concret. Ja se sap que ser policia no és fàcil, però caldria que els responsables de les operacions, és a dir, els dirigents polítics i executius del cos, estiguessin preparats per qualsevol d’aquestes eventualitats. Que per això hi són -i per a garantir la seguretat de la resta de ciutadans-, tant ells com els efectius policials.
La contra és que a la manifestació, de rebot hi van rebre per tots cantons periodistes, càmeres de televisió i reporters gràfics sense que això sembli gens important. Els professionals de la informació fem la nostra feina degudament acreditats –sovint amb armilles que resen qui som a perill que ens agredeixin altres interessos ocults- i cap home ni dona oficialment armats no pot confondre’ns amb els brètols que els agredeixen, per causes que encara no s’han demostrat certes del tot. Però això no consta a cap sumari ni a cap informe, i em sembla molt greu.
Personalment em quedo perplex pel fet que, davant de tantes causes i problemes pels quals podem manifestar-nos i organitzar protestes, hi hagi tanta gent disposada a lluitar contra el feixisme armat i violent –que altra cosa és l’ideològic-, que si som clars, actualment és un reducte força perillós encara que totalment controlat i els seus agitadors identificats. Evidentment que n’hi ha, de feixistes, i que n’hi ha molts d’encoberts, i que el sistema democràtic en què ens movem va tenir el feixisme com a teló de fons durant la seva gestació, i que encara calen molts anys per erradicar-lo del tot igual que qualsevol altre totalitarisme, cosa que tard o d’hora ha de ser un fet. Però concretament aquesta -per a mi- malanomenada manifestació antifeixista de Barcelona, juntament amb tantes d’altres, em va fer pensar més en una baralla entre tribus urbanes exaltades sense uns objectius concrets més que els de la violència per la violència, que no pas en una altra cosa. I és cert que havia mort un jove a Madrid, sí, i que ho havia fet a mans d’un neonazi, però el fet que la manifestació acabés amb tanques i pedres llençades contra la seu d’Interior, així com l’estètica que lluïen els seus participants i la continuïtat de cartells i grafits amb els mateixos lemes durant tots els mesos de l’any arreu de la ciutat, fa pensar que més enllà de l’assassinat del jove de Madrid hi ha una guerra entre dues faccions socials, i que el de l’antifeixisme esdevé simplement un títol d’aparador que queda molt bé.
Les imatges em van recordar l’època de quan mataven pels carrers, i de les aparicions de grupúsculs i eclosions de milicians al marge de la llei en els primers dies de la sublevació franquista del 36, que aprofitaven el buit de poder i s’instal·laven on volien i feien el que els passava pels nassos sense observar cap norma, o sigui, anàrquicament. I així, encara més, donaven ales als que, evidentment per altres causes i interessos, havien contravingut la lleialtat a l’estat republicà. Vaig veure en aquelles accions el bandolerisme, les bandes descontrolades, l’afiliació a un grup que actua al marge de la concepció tradicional de participació política i que s’enfronta per sistema contra el grup d’ideologia, estètica o família oposada. I amb els problemes que tots plegats arrosseguem a la vida quaotidiana, una revolució antisistema per carregar-s’ho tot de facto tampoc no és cap panacea ni cap solució immediata ni definitiva. Aquesta societat actual, bona o no tant bona, ha costat molts segles de forjar-se i molts milions de víctimes que hi han cregut, i conté molts principis de civisme i de respecte, a més d’una normativa social i moral que no es pot dinamitar d’un dia per l’altre. Potser un sistema global més just per tots seria la solució, però el canvi no es pot fer de manera violènta, perquè al segle XXI el procediment de les armes ja no convenç ningú del nostre món occidental, i tal com passa amb la independència dels territoris que pretenen ser sobirans, un hipotètic canvi de sistema, en tot cas, s’haurà d’esdevenir pacíficament i per consens, i no pas a cops de porra ni de garrot contra els exponents de la legalitat vigent establerta per la majoria.
En tot cas al ciutadà del carrer li queden més prop els problemes dels trens de rodalies que no funcionen, els impostos que pugen constantment, les hipoteques o els lloguers que no poden pagar a final de mes perquè els sous són insuficients, els rebuts de l’aigua i del llum cada dia més cars, el rebuig de l’Estatut al Tribunal Constitucional i la inseguretat ciutadana que es dóna amb aquests exemples que posen en evidència la feblesa de l’Administració catalana en matèria de seguretat. I sí que cal lluitar contra totes aquestes adversitats, però no als carrers ni a bufetades, sinó a les seus dels parlaments i possibilitar-ho mitjançant les urnes electorals. Per això la policia –la catalana o la que sigui- ha de fer de policia i no pas de comparsa de cap ideologia personal, malgrat que aquesta sigui la del conseller que, paradoxalment, mana la força que ha de reprimir alguns excessos d’exaltats, i evitar que la resta de ciutadans es vegin perjudicats per una minoria que vol fer soroll i violència, perquè aquesta, i no ens enganyem, també és una altra manera de destacar en aquest sistema al qual, paradoxalment, ataquen de forma constant i indiscriminada.