Twitter

Publicació del periodista Santi Capellera, sobretot informativa però també personal, en què s'intenta donar informació fidedigna de l'actualitat en general i aportar bones reflexions i vibracions sempre positives.

ACN

dimarts, 26 de juliol de 2016

Ada Colau, l'alcaldessa de la capital de Catalunya, en un dels seus mil i un despropòsits portats a terme des que va ser elegida pels barcelonins, ha triat un pregoner per les Festes de la Mercè que ha insultat Catalunya i els catalans de manera clara i per escrit



L’inefable pregoner d’Ada Colau
Santi Capellera i Rabassó *periodista                                                                                                                

El pregoner de les Festes Majors de Barcelona, "La Mercè", d'enguany serà Javier Pérez Andujar, un periodista que col·labora en el diari espanyol El País i que des de les pàgines d’aquest rotatiu d'infausta memòria i editorials de càmfora va publicar fa cosa d'un any l'article Marina y la catalanofòbia, en què ridiculitzava les grans manifestacions de la Diada de l'11-S i titllava Catalunya de règim dels Aiatol·làs. Evidentment, qui més qui menys s’ha queixat de la designació en aquest nostre país, gairebé tothom, excepte els que veuen en l’atac a Catalunya i als seus dirigents i estaments, “la normalitat democràtica que comporta la llibertat d’expressió”, asseguren alguns d’aquests demòcrates convençuts.

Tot això ve a tomb perquè l'amic i col·lega de lletres Albert Sánchez-Piñol, va obrir un fil a facebook que fa referència a la tria del controvertit pregoner de la Mercè d’enguany elegit per l’equip d’Ada Colau i a les crítiques que ha rebut, que no són poques.

Diu Sánchez-Piñol en l’inici del fil del post de la xarxa: “Perdoneu-me, però polèmiques com aquestes s'haurien de desactivar perquè no fan cap bé, al contrari. Conec personalment el Javier Pérez Andújar, i és un radical en moltes coses, però mai un ultra espanyolista. Si us plau! Va escriure aquests articles, sí... i també 50 de signe contrari. A la gent creativa se li'n va l'olla, ara cap aquí ara cap allà, i si no podem tolerar un estirabot, o una plantofada, no mereixem ser aquesta República que volem ser.”.

Jo, de veritat, estimat Albert, que d’aquests cinquanta articles que tu cites com escrits per aquest senyor, i en favor de la futura la República de Catalunya, inserits a les pàgines del mateix rotatiu de referència, sincerament no n’he llegit cap ni n’he vist un borrall. Repasso El País i set diaris més cada dia –i en llegeixo molts d’articles- per raons professionals. Potser se m’han escapat.

La meva resposta a l’admirat autor de Victus, en el seu mateix post, va ser: “No els trobo aquests articles en favor nostre, de Catalunya i de la República Catalana, però això no té cap importància en aquest moment. El que crec és que mai no es pot justificar algú que diu en un diari com El País que el procés democràtic català és comparable al règim dels Aiatolàs... Clar que el podia haver comparat amb el nazisme, oi company? Hagués estat pitjor? Diria que no, i que el pitjor és banalitzar la barbàrie per atacar un fet molt democràtic com és el pas que està fent Catalunya cap a la seva llibertat. Dit això, no hi ha cap altre personatge que representi Barcelona i el país que l'envolta, que aquest senyor? Havien d'anar a buscar un personatge polèmic? Quines ganes, oi? Per què no el Boadella? O el De Alfonso? O el de la Llibreria Europa, posats a ‘despropositar’... per trolls, que no quedi, no creus?”.

Aquest va ser el meu comentari, sarcàstic, sí, però respectuós, evidentment, en resposta a l’asseveració del meu insigne col·lega de professió. No hagués seguit en el fil si no hagués llegit altres afirmacions que em feien sentir vergonya aliena, entre les quals destacava aquesta, signada per un nom que mantindré anònim: “No estic defensant a aquest senyor, però vull dir que la dissidència no és acceptada. Per ningú. Sincerament dubto molt que l'Ajuntament de Barcelona actual convides un periodista que s'hagués pronunciat a favor del bous o del turisme. Personalment, no m'agraden els seus escrits”.

És clar, és clar! Dissidència... O sigui, no l’haguessin convidat d’haver estat favorable als toros o al turisme, ara, per menysprear els catalans, insultar el seu Govern i riure’s dels seus sentiments, no passa res: convidat! La meva resposta al respecte va ser aquesta: “Dissidència? Això no és el que es dóna políticament en els règims autòcrates? Potser al final ho confondrem tot... En aquest cas, els únics dissidents som els catalans que estem intentant fugir d'un règim encara franquista i corrupte, que diu que té fiscals de confiança que afinen casos i procediments, i es vanta de manipular la justícia i de destrossar la sanitat dels 'dissidents'. No perdem el món de vista ni equiparem energúmens acomodats en l'estatu quo amb gents que cada dia es lleven per anar a pencar i que clamen tenir una vida millor ateses les seves aportacions fiscals, que volen parlar una llengua amb normalitat absoluta i ser usuaris d'infraestructures dignes pel que es mereixen a canvi del molt que paguen: 16MM cada any, mentre els "demòcrates" fan AVE’s per anar d’enlloc a enlloc. No posem al mateix pati ni al mateix nivell la rabosa i les gallines, que no cola. O si més no, amb mi que ja en tinc 60 de fets, no cola. Ni colen excuses banals. Les coses són com són, no com les expliquen els de la garrotada si t'aixeques i et queixes per uns motius més que justificats. No com narren els historiadors dels vencedors, per confondre i assimilar els vençuts. El que representa el pregoner d’Ada Colau són precisament els valors tercermundistes associals i antidemòcrates dels Aiatolàs, no a l'inrevés. Heus aquí la barrabassada de convidar aquest miserable a fer de pregoner de la capital dels espoliats, es miri com es vulgui mirar, si no es pretén fer mirada esbiaixada i estràbica, que aleshores, ja parla per si mateix el punt de vista determinat. Però no confonguem ous i caragols, que no tenen res a veure. Com els empresonats dels camps nazis no es podien equiparar als seus presoners, assassins, racistes i torturadors constatats. Equiparar-los, més que un acte democràtic seria una fet propi de dèspotes i malparits. Que és el que encara fan moltes serps d'aquestes mentre neguen l'Holocaust, per cert.”.

Dit tot això, faré un petit repàs a l’estat de comptes del nostre país, així pel damunt i de manera aproximada, acompanyat d’algunes reflexions pròpies i d’altres que m’aporten constantment en debats, tertúlies i reunions, catalans del meu mateix pensament sobiranista.

El pressupost de despesa de la Generalitat autonòmica el 2015 (sense comptar els interessos a pagar pel deute públic) era de 21.677 milions, quan els catalans vam pagar en impostos un total de 78.239 milions. A més, el govern autonomista havia de pagar 1.713 milions d'interessos en un sol any pels préstecs que té; una xifra molt superior a les retallades en sanitat des del 2011 (1.439 milions d’un total de 4.950 milions en retallades) fetes pel Govern de la Generalitat. Pretendre dialogar amb Espanya mentre Espanya ens espolia més de 16.000 milions anuals dels impostos pagats pels catalans, té un qualificatiu que m’estalviaré. Des del 2011 ja ens han espoliat 80.000 milions més i el total tolerat, i durant molts anys silenciat, supera els 300.000 milions d’espoliació fiscal per part d’un estat que està en procés de putrefacció. A tot això, resulta que més d’un 70% dels diners que deu la Generalitat autonòmica (deute total de 72.274 milions) són diners que els nostrats governants han hagut de demanar al govern espanyol. El mateix que ens els pren i ens els deixa posteriorment amb moltes dificultats, humiliacions, abaixades de cap i de pantalons i amb interessos d’usura. O sigui que estem demanant a Espanya préstecs sobre els mateixos impostos que ens han pres a la cara i sense nosaltres badar boca. Tenim una majoria absoluta legítima i estem sota mínims en tots els aspectes. Potser que ens deixem de tants tràmits infructuosos i acabem amb aquest desastre.

L’autonomia és morta, queda clar, i hem de trobar una sortida a tot aquest desori que dia a dia propicia l’estat en descomposició a casa nostra, que no fa més que erosionar-nos i intentar segar-nos la moral per tal que no ens declarem sobirans, independents de manera unilateral, l’única manera factible. Perquè si hem d’esperar el permís dels que viuen a costa nostra i obtenen el 20% del PIB de l’actual estat espanyol, anem dats. Per això, a casa, ni a Catalunya ni a la seva capital, no es poden permetre aquesta mena de pregoners i altres elements destructius, que en connivència amb els nostres inefables botiflers, fan sang allà on poden. I ens intenten esborrar  a cada moment. No es pot permetre, sigui democràtic (o ho sembli) o no. Perquè a la rabosa, quan campa sense escrúpols pel pati de les gallines, no se li pot aplicar cap regla democràtica: se l’ha de fer fora. I punt. Ara, es veu que "com que a la gent creativa se li'n va l'olla, ara cap aquí, ara cap allà", segons que explica en el principi del seu post de facebook l’amic Sánchez-Piñol, hem de tolerar aquestes llunes, dèries i bipolaritats dalinianes de segons qui, que ataquen directament casa nostra i els nostres valors, mentre més enllà de l'Ebre ni tan sols toleren que un país com Catalunya tingui llengua pròpia, bandera pròpia i vulgui la pròpia llibertat, inclosa l’hisenda pròpia, naturalment. Som així de rucs, alguns catalans. Diria que bastants. I ho som des de fa més de 300 anys. I el meu amic Albert sap molt bé de què va la ruqueria d’aquests catalans assimilats. Perquè ho ha escrit i ho ha explicat a la perfecció en els seus magnífics redactats. Espero que ara -els més essencialistes, una part dels quals són alhora els més covards, i els més venuts- no em massacrin personalment a mi per dir una veritat absoluta en comptes de fer-ho amb el pregoner del Reino convidat per la Reina del Populisme. Perquè, és cert que en el nostre país això també sol passar. I no en poca mesura. Per això encara estem com estem, la qual cosa es veu molt clara quan, tot i estar putejats fins a la sacietat, defensem moltes tesis dels putejadors mentre aquests al mateix temps ens van ofegant. Se'n diu la Síndrome d'Estocolm.

Arxiu del blog

Aquest sóc jo... de vegades

Aquest sóc jo... de vegades

Dades personals

Encamp, Andorra la Vella, Andorra
Llicenciatura de Periodisme a la Facultat de Ciències de la Informació de la UAB. ESADE Class of 1990 · Ciències Polítiques i de l'Administració · Politics 1979-1980 Locutor de “Los 40 Principales” a Ràdio Móra d’Ebre i a tota la xarxa d´emissores SER Meridionals on hi ha: Ràdio Reus, Ràdio Salou, i Ràdio Móra d’Ebre 1984-1985 Ràdio Popular de Reus (COPE). 1985-1987 Catalunya Ràdio. 1987-1995 Televisió de Catalunya (TV3) 1995-1997 Departament de Publicitat de la Cadena SER Catalunya 1997-2003 Generalitat de Catalunya, Gabinet de Mitjans de Comunicació i Oficina de Comunicació del Govern. Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya. ADIGSA, Empresa Pública de la Generalitat de Catalunya 2003-2005 Director ACH RRPP BCN. 2005-2007 Última Hora Menorca. 2007 Redactor d'informatius a IB3 Radiotelevisió de les Illes Balears. 2007 Menorca Diario Insular. 2008-09 Quadrant de Menorca IB3Ràdio. 2008 El Temps. 2010 Quatre illes, IB3 Ràdio. 2011 fins a l'actualitat presentador programes audiovisuals als PPCC, Comunnity Manager i soci director del Taller de Comunicació "Bunistar&Perinno Produccions".

El meu més estimat

Publicacions, entitats i política

Seguidors

Ara en línia al blog

comptador visites