Avui les ordenacions sacerdotals són molt més que un fet litúrgic: representen perpetuar la cultura judeocristiana, la nostra per antonomàsia

Montserrat recupera aspectes molt més que religiosos

Santi Capellera i Rabassó*periodista                                                                                       

Quan sembla que el pes de les altres crisis mundanes -d'altra banda socialment letals- poden afectar greument els valors del catolicisme i de la fe cristiana, i quan de fet les ordenacions sacerdotals de l'Església catòlica ja fa anys que a Catalunya i a Europa en general perden pes, Montserrat continua conreant la llavor de la dedicació eclesiàstica, que el Monestir va veure fructificar el dia mateix de la carismàtica revetlla de Sant Joan, celebrada amb grandiloqüència a la totalitat dels Països Catalans.

L’arquebisbe d’Urgell, Monsenyor Joan Enric Vives, va ordenar el mateix capvespre de la nit del foc de la Flama del Canigó, dos nous sacerdots i dos nous diaques, tots ells membres de la comunitat benedictina de Montserrat, en una cerimònia que s’ha celebrat a la Basílica de Santa Maria. Els candidats, Josep Miquel Bausset i Manel Gasch, com a preveres, i Sergi d’Assís Gelpí i Carles Xavier Noriega, com a diaques, van ser presentats pel Pare Abat Josep M. Soler, que és qui els va escollir per a aquest ministeri d’acord amb Joan Enric Vives, que va presidir la cerimònia.

“Necessitem bons sacerdots que ens prediquin la Paraula, que ens donin els sagraments de Crist, i que ens guiïn cap a Déu amb el testimoniatge coherent i convincent de la seva vida apostòlica. Per això demanem amb insistència a l’Amo dels sembrats”, va dir Joan Enric Vives. “El cert és que els homes continuaran tenint necessitat de Déu, a pesar dels avenços tecnològics, i necessitaran dels sacerdots”, va continuar l’arquebisbe d’Urgell, citant paraules de Benet XVI. “Com diu el Papa, sense Déu la vida es torna buida, i tot resulta insuficient. Déu està viu, i necessita homes que visquin per a Ell i que el portin als altres. Té sentit ser sacerdot: el món mentre existeixi necessita sacerdots i pastors, avui, demà i sempre”, va remarcar Vives en una vasta homilia on va fer referència a aquestes crisis de tots els valors en general, i molt especialment als de caire religiós catòlic.

“És tan central l’alegria en la vida d’un cristià i d’un sacerdot, que necessitem reflexionar i pregar per tal que ens sigui donada i que ens acompanyi sempre en els nostres treballs pastorals i apostòlics; l’Església us diu: creu el que llegeixes, ensenya el que creus i practica el que ensenyis, perquè sigueu model fidel de la paraula de Déu, i de posar-la en pràctica. Des d’avui –va concloure l’arquebisbe d’Urgell-, la caritat pastoral és la virtut decisiva que anirà donant unitat i lluminositat a les vostres vides”.

Entre els quatre nous ordenats hi ha un valencià i tres catalans: són Josep-Miquel Bausset i Verdú, nascut a l'Alcúdia el 1955 i llicenciat en Biologia; Manel Gasch i Hurios nat a Barcelona el 1970 i llicenciat en Dret i en Teologia; Sergi d’Assís Gelpí i Abradó, de l'any 1975 i de Malgrat de Mar, llicenciat en Filologia Catalana, i Carles Xavier Noriega i Merino nascut a Barcelona el1964, enginyer de telecomunicacions.

Certament, i després de força escàndols protagonitzats per representants rellevants de l'Església, als quals el Pontífex romà ha hagut de desautoritzar explícitament i fins i tot demanar perdó en el seu nom, seria bo que una institució ancestral com l'Església catòlica, que forma part de tota la nostra mil·lenària història pretèrita, recuperés les vocacions i les posés en pràctica al servei de la nostra comunitat, i fes prèdica d'aquests nostres valors, tradicions i costums, per arribar a despertar moltes altres segurament vocacions adormides entre les nostres dones i homes, que avui ningú o pocs fan desvetllar, com sí que ha succeït en els casos d'aquestes ordenacions portades a terme al santuari més emblemàtic de Catalunya.

Ben mirat fora bo que tots plegats conreéssim -fins i tot des de la laïcitat més liberal- aquesta terra espiritual però també física i sobretot molt humana, base dels nostres valors de sempre, de les nostres tradicions de cultura judeocristiana. Fora molt bo, i més encara quan al sí del nostre país, en el nostre entorn més immediat, veiem constantment aflorar sectes de tota mena com a bolets, i emergir altres credos que, fins i tot, dins de la seva manifesta intolerància en tots els aspectes, creixen al nostre voltant de manera força preocupant. I el que encara és pitjor, sovint amb ajuts oficials. Perquè els peixos hostes, els que ocupen espais que no els són propis, no es poden menjar els autòctons, i fer-los desaparèixer dels nostres rius, llacs i mars, sense que ningú no hi posi remei. I això ja no és una qüestió de beatitud més o menys ben o mal entesa: el seu abast és molt més profund, perquè és cultural i bàsic de la nostra societat, tal com la majoria de nosaltres l'entenem. Seria bo que miréssim una mica més cap a l'interior en tots els aspectes, i protegíssim de valent aquest interior. Perquè si no ho fem nosaltres, no ho farà ningú altre. I el de la falta de vocacions catòliques i sacerdotals als nostres territoris, n'és un dels molts exemples, però no és un exemple qualsevol, i va molt més enllà del fet purament religiós.

Okupar en nom d'uns ideals la plaça més emblemàtica de la capital del país ha de generar, per força, descontentament entre els que no els comparteixen

La plaça Catalunya: avui la seu d'uns indignats

Els que han pretès fer una revolució social pel facebook, a cop de piulada del twitter i via SMS, han optat per ocupar la via pública com a mètode de queixa per les injustícies socials imperants, i que també patim molta altra gent en silenci i cada dia, que malgrat aquestes dificultats seguim a casa i a les nostres feines, si és que les tenim, esperançats en un avenç positiu.

Hi ha qui ha volgut comparar aquesta “#spanishrevolution” amb el mític Maig del 68, i personalment diria que cal matisar les dues situacions, i molt. Aquell mes de maig del 1968, pels joves de Praga i de Mèxic va ser realment important i impactant, ja que allà ho patien també en silenci obligat, a causa de la repressió de les sengles dictadures que feia feredat. Paradoxalment, però, les manifestacions es materialitzaven a França de la mà dels joves parisencs de la “gauche divine” d’aleshores, que s’ho podien permetre perquè vivien en un país demòcrata i on s’hi respirava llibertat. En canvi, els de Mèxic i els de Praga entraven als calabossos dels tirans i en patien les conseqüències de manera molt punyent.

Tots hem pogut constatar que els avui acampats a la plaça de Catalunya reivindiquen una democràcia real, com si el que tenim al país no ho fos. A Catalunya votem cada quatre anys, com a mínim una vegada. I a l’Estat espanyol se li poden retreure moltes mancances, però el que no se li pot qüestionar és que no sigui un indret on hi ha democràcia des de fa tres dècades. Per això moltes barcelonines i barcelonins, tot i estar d’acord amb una part del que reivindiquen els acampats, els retreuen una falta de respecte cap a la resta en ocupar i usar els espais públics, ni que sigui pacíficament. Uns espais públics que són de tots...de tots, i no només d’uns centenars.

Hi ha moltes maneres de protestar i de manifestar-se, i personalment considero (i ho reitero) que en democràcia –que d’altra banda tant va costar d’aconseguir als nostres pares i avis, i que és com vivim a Catalunya i a Europa- la millor manera de protestar és presentar projectes tangibles i viables i anar a votar, i propiciar el relleu dels polítics a base de persuasió per, si convé, canviar el sistema, però amb consens i a través de la millor eina que posseïm: les urnes.

En tot cas, i al meu parer, una revolució a Catalunya també hauria de passar per un alliberament nacional, i això sembla ser que, en aquest cas, no va precisament per aquest camí de la promoció de la nostra llengua, ni de la defensa dels nostres drets com a poble.

El passat 10 de juliol gairebé un milió i mig de catalanes i catalans, també indignats i de tots els segments socials i tendències polítiques, vam sortir als carrers de Barcelona per protestar contra les tisorades que el Tribunal Constitiucional volia aplicar al nostre nou Estatut, cosa que al cap de pocs dies van portar igualment a terme des de Madrid de manera impassible i sense tremolar-los la mà, i malgrat el demostrat gran poder de convocatòria que va portar tota aquella gernació als carrers de Barcelona.

Potser el de la plaça de Catalunya és una revolució, o potser és una altra cosa, no ho sé ni ho puc calibrar. Hi ha moltes idees que aporten els concentrats –en alguns casos més que contradictòries- que es perceben cada dia a través dels mitjans, canvis socials immediats, la profunda transformació de la societat del benestar amb l’anticapitalisme com a fons, i també el qüestionar la propietat privada o les circumscripcions electorals, que demanen convertir en una i única. Però sigui com sigui, les revolucions en els estats democràtics haurien de passar per les urnes, per autentificar-les i legitimar-les. D’altra manera, quan en la continuïtat del temps la plaça de Catalunya segueixi sent només una acampada i res més en concret, les reivindicacions –les que siguin- s’esvairan pel cansament col·lectiu, i perquè la plaça més emblemàtica de la capital de Catalunya no pot estar indefinidament ocupada per uns pocs, en dretriment de l’ús públic i el gaudi de la gran majoria.