diumenge, 30 de març de 2008

Josep Benet va ser una figura interessant però controvertida alhora (publicat a Es Diari, Girona Notícies i Diari Maresme el 31/03/08)

Josep Benet: des de l’admiració amb matisos
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Fa uns dies ens deixava Josep Benet, politic, historiador i, per sobre de tot, home compromès amb Catalunya, la llibertat i el progrés polític i social.
És difícil dir quina és la faceta més rellevant de la seva llarga vida, però quedem-nos amb tres: la d'advocat defensor d'antifranquistes, la de polític transversal bastant ben vist per les diferents formacions i la d'historiador rigorós i implacable documentant, per exemple, les maniobres tarradellistes, tant lloades per segons qui i tan vergonyants a l’hora d’analitzar-les amb pels i senyals. Benet va passar per tots els papers de l'auca, i fins i tot al cinema va tenir un petit paper a la pel·lícula La ciutat cremada.
Josep Benet era també un home valent, que es va arremangar quan tocava lluitar per uns ideals en temps difícils, i que sempre va saber preservar una independència en la seva trajectòria personal, bastant coherent. Quan jo era jovenet havia vist sovint algunes pintades per parets de diversos llocs del cinturó industrial de Barcelona, amb la cara de Benet i l'emblema del PSUC al costat. També més tard la seva esfinge figurava entre el marc típic institucional de la Generalitat de Catalunya, quan una part d’aquest poble demanava públicament que fos el president de tots.
En passar els anys, i ja d'estudiant a la Facultat de Periodisme de l’Autònoma, vaig descobrir l'historiador Josep Benet i Morell. A partir d'aquí i de conèixer alguns dels seus treballs, vaig interessar-me per conèixer qui era ell profundament i quina la seva trajectòria política i social.
A banda de l'ofici rigorós i l'estímul que transmetia per conèixer la història del nostre país, les seves anàlisis sobre el catalanisme han aportat dosis d'intel·ligència i d'experiència que ningú que sigui de l'àmbit polític que sigui podia ni pot menystenir. Ens ha deixat, però també ens ha deixat un gran llegat històric i polític, i també la voluntat que continuem endavant com a poble en llibertat i com a societat més justa.
Personalment, i a través d’endinsar-me en la lectura dels seus llibres i textos, considero que Benet m’ha aportat un gran coneixement sobre l’època en que li va tocar viure. He recordat vivament aquest mestratge en les hores que han envoltat seva mort, i també el servei que van fer a les nostres generacions les clandestines Edicions Catalanes de París i, en concret, un llibre seu que hauria de ser de capçalera encara per als catalans d’avui: “Catalunya sota el règim franquista. Informe sobre la persecució de la llengua i la cultura de Catalunya pel règim del general Franco”, reeditat després a Barcelona, ja dins la legalitat, per editorial Blume l’any 1978. La seva lectura, o relectura, ens hauria de servir per fer-nos conscients dels atacs que va patir llavors (com ara també precisament) la nostra llengua i, sobretot, d’aquells que encara persisteixen i els que, sota noves formes d’agressió més subtils que les franquistes, imperen ja entre nosaltres o ens amenacen amb la seva implantació amb mètodes similars a aquells del seu precursor ideològic.
Aquesta admiració pel mestre Josep Benet, reforçada pel seu paper en la configuració i manteniment de l’Assemblea de Catalunya sota el franquisme, té, però, com gairebé tot, el seu vessant agredolç. Políticament m’he sentit sovint més proper al mestratge de Lluís Maria Xirinacs –tot i les diferències existents també en munió d’aspectes i conceptes– que del de Josep Benet, sobretot a partir de la mort del dictador i la desfeta que per les llibertats nacionals catalanes van suposar la liquidació de l’Assemblea de Catalunya i, sobretot, l’aprovació de la constitució espanyola i els estatuts d’autonomia, en què Josep Benet va jugar un paper tan rellevant.
Tot això m’ho va recordar i m’ho va fer pensar profundament l’entrevista que per TV3 li va fer la meva companya, amiga personal i col·lega Mònica Terribas, poc abans de morir, per al programa “Savis”. Benet, encara fa pocs mesos doncs, reivindicava la seva participació en la redacció d’aquests dos textos legals espanyols, tot i que hi expressava també la seva preocupació per la greu situació política per què està passant Catalunya.
Personalment però, em sembla que la causa de la situació a què hem arribat a casa nostra és precisament la cotilla amb què ens ofega la legalitat de la qual ell se sentia tan orgullós. Una greu situació que el mateix Benet va tornar a remarcar en el darrer dels seus actes polítics, en donar suport a la candidatura de Duran i Lleida a les darreres eleccions legislatives espanyoles. Un suport que tampoc no comparteixo, però que fins i tot puc entendre. Com un retorn de l’antic militant d’Unió Democràtica de Catalunya al partit dels seus orígens ideològics. Malgrat això però, penso que la seva alçada intel·lectual i la seva integritat com a persona permeten el país de poder-lo inscriure als annals de la nostra història, com un personatge rellevant a tenir en compte per moltes coses.

divendres, 28 de març de 2008

Vol al teu imaginari, desconeguda pròxima


Set de tu
No et conec ni t'he vist mai, però llepo la set dels teus llavis humits que em cremen.
Perquè em devora l’alè, el somrís i l’hora nua de la teva pell de seda, que degota i fa que la meva s’encengui, si crec que em toca, quan en mi brolla l’impuls que surt dedins com el foc, en dolls de goig que la nit emmascara. Llepo la set dels teus pits tibats pel desig,
que s’obren a mi com les portes del vent, al compàs dels nostres cossos. I el teu desig també em llepa sense més quimera que la del desig pel desig, de la passió per la passió.
Els teus petons m’arrabassen la sal del cos, el sucre cremat, la suor que brolla inexorablement. Taula parada de sensacions, de tota tu embruixada pel goig i pel desig del cos i del cor, que el plat del temps em porta per saciar la meva fam d’amor. I no et conec estimada mai vista, però llepo la set del teu cor, i de les teves mans, i dels teus peus, segurament prims i freds. Impuls que empeny tota mena de silencis i veus, danses i ferides, rituals de sang i de mirades còmplices.
Oblido la solitud per la teva presència que percebo ja tan pròxima, malgrat que la teva imatge només és al meu imaginari. Llepo paraules ja dites, fujo d’adéus i de calfreds passats, i de llàgrimes malaguanyades vessades al coixí inert. Llepo la set del teu cos que llença, com un drac, el foc acumulat. M’has fet néixer i ballar de bell nou, i quan hi siguis, n'estic segur, et reconeixeré a l'instant, i a poc a poc em moriré d'amor entre els teus braços, en un dolç capvespre i d’un son diví. I sé amb tota seguretat que algun dia arribaràs, que algun dia ens trobarem en algun lloc, amor desitjat.

dilluns, 24 de març de 2008

Ara més que mai els catalans som la pedra de la sabata d'Espanya (publicat a Opinió Nacional, Es Diari, Diari Maresme, Girona Notícies el 23/3/08)

Descansar dels catalans d’una vegada i per totes
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Avui Espanya es veu ella mateixa com un país modern i emergent –potser fins i tot d’una manera hiperbòlica– i arxiva així algun dels seus complexos del passat llunyà i no tant llunyà. I ho fa davant d’Europa i del món, però també davant d’una Catalunya percebuda des de sempre com l’avançada de la modernitat.
Amb aquestes noves energies, Espanya se sent capaç de culminar un projecte d’estat que imita França, i que sempre havia somiat, però que no estava en condicions d’assolir per raons òbvies. Espanya a poc a poc s’ha anat adaptant al model francès de centralització i d’aposta per una gran capital artificial, però d’una gran projecció internacional. Espanya vol concentrar totes les capitalitats, la política, l’administrativa, l’econòmica, la financera, la cultural, a Madrid i convertir-la en la gran ciutat peninsular i en el gran cap de pont europeu cap a Amèrica, d’anada i tornada.
Amb aquestes accions vertebradores els espanyols milloren el model francès, ja que no exigeixen una absoluta uniformitat cultural, permeten un determinat grau de descentralització política i administrativa, i també un determinat grau de diversitat lingüística i cultural. Han construit una Espanya piramidal i jerarquitzada, però diversa i descentralitzada al mateix temps.

Abans de repensar-se, Espanya mantenia una relació de confrontació amb el fet català, en el qual participaven el rebuig i l’admiració i que tenia una gran virulència sentimental. Una part d’aquesta virulència ha persistit, com queda clar en moltes declaracions i accions d’alguns, sobretot de responsables polítics del Partido Popular.

Però ara Espanya li ofereix a Catalunya participar en el seu projecte com una província feliç més en un gran projecte espanyol, emergent i modern. És la Catalunya optimista del lema electoral. No caldrà ni tant sols deixar de parlar català, per a les coses d’estar per casa. I amb tots aquests avantatges que ens donen, Espanya encara no entén com és que Catalunya no acaba d’acceptar amb entusiasme una oferta que li sembla tan bona, encara que la majoria dels calés de totes les grans inversions espanyoles continuin sortint de les mateixes butxaques de sempre.

Mentre escric això em vé al cap el record d'un viatge amb taxi que vaig fer fa pocs dies. El conductor tenia la ràdio engegada i amb la sintònia de la cadena Cope, des d'on un locutor i els seus col·laboradors mostraven un gran aire de prepotència i xuleria mentre comentaven les noticies. En arribar el torn d'algun tema relacionat amb Catalunya la cosa ja destil·lava un odi no gaire disimulat.
Podia haver-li dit al conductor que canviés l'emissora o que apagués la ràdio, però tenia curiositat per saber què deien de primera mà i verificar el què diuen d'aquesta emissora. Algun temps enrera m'hauria cabrejat, ara en canvi notava un gran avorriment. "No es cansen mai aquesta gent? Sempre diuen el mateix i malgrat això cada dia hi ha un munt de persones que se’ls escolten...i segueixen i segueixen malgrat el revés electoral del PP" vaig pensar mentre badallava.
Tot plegat avorreix i molt. Avorreix que vegis que et prenen els calés i el pèl, i que a més t'odiïn, i que siguis la causa de tot mal (i en aquest sentit és sorprenent la quantitat de tòpics que corren de nosaltres que són iguals als que corren sobre els jueus), i que quan gosis alçar la veu et diguin victimista, i que ens diguin provincians (d'acord que el món és més gran que Catalunya, però a molts, moltíssims el món se'ls acaba a Espanya), i que cada cop que intentis reivindicar alguna cosa immediatament aclareixis que vas de bon rotllo i demanis disculpes no sigui que et confonguin amb un terrorista, que es riguin de la teva llengua, i que se'n fotin que a Catalunya no funciona res, quan el que no funciona resulta que no depén de nosaltres sinó d'ells...Avorriment, cansament i unes grans ganes de que tot això acabi d’una vegada i per totes.

En els últims anys, Espanya s’ha repensat ella mateixa i, en conseqüència, ha repensat el paper que hi té Catalunya, la seva relació amb el fet català. I mentre d’una banda els polis dolents matxaquen des de tribunes periodístiques inventades amb aquest objectiu, n’hi ha d’altres que fan servir la tàctica de l’assimilació sistemàtica “sin que se note el empeño”. I així ens llevem cada dia i anem a treballar, i paguem més inmpostos que ningú perquè altres puguin tenir carreteres i trens d’alta velocitat. Allò que es diu la solidaritat vaja. Una solidaritat unilateral però.

El sentiment bàsic sobre el qual ha descansat aquesta nova imatge d’Espanya de cara a ella mateixa és el que podríem anomenar l’orgull en la modernitat. El progrés econòmic, el reconeixement polític, la construcció d’un estat democràtic raonablement eficient, ha casat orgull espanyol i afany de modernitat, que fins al franquisme estaven clarament divorciats. Els qui volien un país modern, sentien que “les dolía España”. Els qui proclamaven l’orgull espanyol ho feien des de valors aliens i fins i tot contraris a la modernitat, al crit –entre d’altres– del “que inventen ellos”. Ningú ja no es recorda d’això? Doncs no fa tants anys.

La vella catalanofòbia era una barreja de rebuig i enveja, d’admiració i d’incomprensió, de necessitat i d’incompatibilitat de valors. Però en un pla de relativa igualtat. La nova catalanofòbia és la fatiga de qui se sent més fort en tots els terrenys davant del corcó del qui consideren ja més feble i anacrònic. Ni ens admiren ni creuen necessitar-nos, encara que l’economia sense nosaltres no els aniria com els va, evidentment. No entenen que no ens volguem adherir a un projecte de província feliç que els sembla beneficiós també per a nosaltres, ja que ells també pensen i senten pels altres. El debat sobre l’Estatut de Catalunya els va enervar, però sobretot els va cansar. I si no ens necessitessin imperiosament per la cartera, potser serien ells els que ja ens haguessin proposat la secessió, i s’haurien deixat de patrioterismes barats, per descansar dels catalans d’una vegada. Perquè estimar-nos, ni ens estimen ni ens han estimat mai. Aquesta, i no cap altra, és la crua realitat. Que ningú no s’enganyi.

dijous, 20 de març de 2008

Una entrevista et pot portar a moltes conclusions personals (publicat a Es Diari Digital el dia 23 de març de 2008, i al Menorca el 26/3/08)

Entrevistar l'alcalde Bagur, "el nou Kane" de Menorca
Santi Capellera i Rabassó*periodista
El dimecres dia 19 de març vaig tenir l'oportunitat d'entrevistar al meu programa d'Ib3 Ràdio, "Quadrant de Menorca", que s'emèt cada dia de sis a set de la tarda, una de les figures més interessants i de futur de l'illa de Menorca: l'alcalde de Maó i nou senador electe pel PSOE de Menorca.

L'Arturo Bagur és un personatge que s'adiu amb aquells homenots que descrivia Pla a la perfecció, i que de segur que si haguessin estat contemporanis el geni literari empordanès l'hauria triat per reflectir-lo com a tal en aquelles 30.000 pàgines que va escriure en la nostra llengua. Ho vaig veure clarament quan en la prèvia de l'entrevista Bagur traspuava vigor i estimació cap a Menorca i al proïsme de l'illa. I això no es dóna casualment. Copsar la mirada de l'alcalde, profunda i sincera ( i ho diu un periodista que sovint és escèptic a tot i tothom), el seu gest i les seves maneres correctíssimes, és tota una bona sensació que cal contemplar pertot. I quedi clar d’antuvi que ni aquest articulista és del PSOE, ni vota cap partit instaurat Menorca. Però quan cal s’han de dir les coses pel seu nom. I crec que Bagur és un home que s'avança al seu temps i al seu espai geogràfic.

Perquè posats a fer i a dir, jo que sóc barceloní i que amb prou feines fa dos anys que vaig arribar a treballar a Menorca (dos intensos anys en tots els aspectes, tot sigui dit), si abans de venir a l'illa, quan treballava al Gabinet de Mitjans de Comunicació, al Departament de Presidència de la Generalitat, m'hagués trobat amb l'Arturo Bagur de titular en una de les conselleries catalanes, no se m'hagués fet estrany de res ni en res. Perquè és un home preparat, i d'alçada política i humana. Sóc de la convicció que Bagur és un home que en els temps britànics de Menorca, enyorats per molts menorquins per cert, podria ben bé haver estat com Kane, el governador de Menorca. Perquè, al contrari de molts dels seus (pocs) detractors, és un home preparat i d'alçada política. L'alcalde de Maó s'estima profundament aquesta illa que l'ha vist nèixer, tota, i no pas solament una part, malgrat que encapçali la representació pública del Consistori de la localitat més important i amb més habitants de Menorca.
Personalment, si aquests lectors que em dediquen la seva atenció m'ho permeten, els vull participar que em sento ja molt menorquí, malgrat ser foraster, o català, que és una altra de les accepcions que es fan a Menorca en refererir-se als no illencs de provinença. Però com que la meva via integratòria ha estat la de l'amor a la terra, doncs crec que ja s'ha consumat, perquè aquesta és una de les vies ràpides per aconseguir ser un més. I l'alcalde Bagur això m'ho va notar, i jo vaig percebre en ell cap a mi un apreci sincer. Per això no em vull estar de dir-ho.

Opino que Bagur doncs, és un referent a Menorca per a tots el menorquins que l'estimem, tant se val si som de Llevant o de Ponent, del centre o del migjorn de l'illa. Això deixa de tenir importància quan algú com Arturo Bagur s'erigeix en l'aglutinador i líder natural de tota una terra i de tota una societat. I aquesta va ser la meva impressió com a periodista i com a persona, abans durant i després de l'entrevista amb l'ara senador electe.

Bagur ha timonejat durant quinze llargs anys l'Ajuntament de Máo, contra vents i tempestes de tota mena, i ha sortejat els atacs de sectors molt retrogades, i amb animadversió cap als aspectes culturals i lingüístics dels menorquins. I n'ha resultat sempre victoriós per la seva capacitat de lideratge i d’esperit negociador i de consens, la qual cosa indica la seva idoneitat en l'empresa que tira endavant fa anys. L'alcalde (i no voldria que això només resultés semblar un panegíric cap a la seva persona, perquè també té defectes i mancances com tots els humans òbviament), és hàbil i experimentat en el tracte, i sobretot, cau bé a la primera perquè és obert i receptiu, cosa molt important per a un polític. L'oposició l'accepta i el felicita pel triomf, i es posa a la seva disposició per manar conjuntament: què els queda sinó? amb la collita de vots recollits pel PSOE amb Bagur al capdavant.

He tingut, des que vam iniciar el programa "Quadrant de Menorca" el passat 2 de gener, gairebé una seixantena de convidats als quals he fet una entrevista en profunditat d'una hora de durada, de l'estil de les que em van ensenyar a fer els meus mestres de Ràdio Barcelona i de Catalunya Ràdio, com en Joaquim M. Puyal, en Joaquin Soler Serrano, en José Fèlix Pons o Salvador Escamilla entre altres, de les fonts dels quals vaig tenir el privilegi periodístic de beure. I tots i cadascún dels convidats m'han semblat absolutament interessants sense excepció. Però entrevistar l'alcalde de Maó, em va resultar molt més que una experiència professional. El seu vessant artístico musical i les accions antifranquistes que va portar a terme a les darreries de l'obscurantisme dictatorial amb Sa Traginada, Els Mussols, o La Clota dels primers temps ja valen la pena d'entrada.

Algú compromès amb la democràcia, la menorquinitat i l'antifeixisme com Bagur mereix representar els menorquins a Madrid, o on sigui, de per se. Segurament el temps em donarà la raó i ho podré ampliar en algun altre article en aquestes mateixes pàgines . Enhorabona alcalde Bagur, felicitats senador electe. Continui treballant molt per tots nosaltres, i sàpiga que des dels mitjans de comunicació l’observarem atentament, tal com la nostra condició de periodistes ens exigeix, per aprovar-li la bona gestió, però també per suspendre’l si no lliuta prou per les inquietuds dels menorquins. Gràcies, sincerament, per enriquir el meu programa de ràdio i la meva persona amb les seves aportacions.


dimecres, 12 de març de 2008

Les diferències entre les opcions polítiques perjudiquen l'estat de dret (publicat al Diari Maresme, Girona Notícies i Es Diari el 12 de març de 2008)

Haver de tirar enrere, per després poder avançar
Santi Capellera i Rabassó*periodista
L'opinió institucionalitzada difosa i alimentada moltes vegades pels mitjans de comunicació no sempre s'ajusta a la realitat i, en molts casos, és el reflex d'una concepció del món que interessa mantenir, tant per justificar el passat com per preveure el futur. Si no, que li preguntin a Galileu, que la primera meitat del segle XVII, jutjat per la Inquisició, va haver d'abjurar de la seva teoria que la terra girava al voltant del sol, pronunciant de genolls les paraules següents: ”Jo, Galileu Galilei, als setanta anys d'edat, de genolls en presència de Vostres Eminències, tenint davant dels meus ulls els Sants Evangelis, sent jutjat com a sospitós d'heretgia per haver sostingut i cregut que el sol fos el centre de l'univers i immòbil i que la terra no fos el centre i es mogués, abjuro, maleeixo i detesto els errors esmentats”.
Moltes vegades acceptem una idea o un principi que subratllem com a axioma irrefutable, simplement perquè ho diu tothom, tots pensen igual, és l'opinió majoritària o coses semblants. Tanmateix, el que tots diuen, pensen o opinen no sempre és veritat o la veritat de fet.
Galileu va acabar acceptant l'opinió general institucionalitzada contraria al que ell, després de moltes investigacions personals, a la seva tesi científica. Encara que segons sembla i es diu, en aquella degradant situació, va donar un cop al terra amb el peu i va dir, en veu molt baixa: “E pur si muove”. Deixant a banda el difícil que seria a setanta anys, de genolls, colpejar el terra amb el peu, de segur que el gran savi, ple de sentit comú, va cedir i va resistir la humiliació per evitar problemes personals, no tortures potser, però a causa de la seva edat avançada, ho va fer amb la convicció que el temps li donaria la raó i desautoritzaria els seus jutjadors i els poderosos de la seva època.
També és bo recordar el que va dir que Goebbels, ministre de propaganda del Tercer Reich: "Una mentida repetida mil vegades es converteix en una veritat", cosa que aquest periodista ha reiterat de manera constant en aquestes mateixes pàgines, i que alhora van van intentar fer amb els fets de l’11-M els responsables del Partido Popular, per por de pedre el govern de l’estat que més endavant, i suposo que per la sort col·lectiva de tots, van perdre. Pobres pusil·lànimes els que es van creure les mentides interessades dels responsables (o irresponsables en diria jo) populars Acebes i Zaplana, que frisaven per arreglar els fets en i per conveniència pròpia. Com es pot ser tan malvat? i intentar enganyar l’opinió pública, tota, de manera tan interessada, quan els únics responsables dels fets dels trens de Madrid havien estat els precursors de la política agressiva i imperialista d’Aznar, Blair i Bush. Mentides a la llum del dia. Perversió inaudita quan, d'aquesta manera, s'intenta transformar una falsedat en una "veritat" assumida pel poble. D'aquesta forma es va intentar a l'Alemanya, dominada pel nazisme, que la societat acceptés –o s'empassés– lleis racials que van permetre la persecució sistemàtica de minories i la solució final del problema jueu. Afortunadament van ser molts els ciutadans alemanys que no van acceptar aquestes falsedats que, d'altra banda, s'enfonsaven per la seva falta de racionalitat i de l'ètica més elemental. El mateix va passar amb els ciutadans espanyols que va otar majoritàriament l’opció contraria a la dels culpables d’aquella massacre de Madrid.
No obstant això, també ara hi ha el greu perill que, sense adonar-nos, en la nostra societat el quantitatiu prevalgui i s'imposi sobre el qualitatiu, en el sentit que la quantitat d'opinants, que coincideix en un determinat judici, s'imposi sobre la qualitat i coherència racional d'aquesta opinió. Algú pot objectar que en una societat avançada i democràticament madura no és possible caure en un error tan gruixut, ja que tots sabem que un idiota més un altre idiota donen com a resultat dos idiotes i no una persona assenyada o intel·ligent.
Aquesta va ser una frase utilitzada de forma barroera per Mussolini per atacar i rebatre els sistemes polítics de les democràcies que es van enfrontar a l'Eix feixista que formaven ell mateix, Hitler, Hiro-Hito i Franco. Tanmateix, són constants i quotidians els exemples de com s'imposen sense crítica, fins i tot la seva acceptació general per esgotament, modes, opinions i accions d'important transcendència moral i política, no per la seva racionalitat, sinó per la seva difusió reiterada. Ja sabem que quan el riu sona, aigua porta, però tots coneixem casos en els quals unes "badomeries", una vegada difoses i generalitzades, han estat la causa iniciadora d'un greu desequilibri econòmic, polític o fins i tot social.
Una societat veritablement culta i democràtica ha de ser molt conscient de la subtil situació d'equilibri del seu sistema polític i de convivència, ja que, aquest equilibri de naturalesa dinàmica, es manté en una situació adequada o de bondat democràtica quan una correcta informació, la racionalitat i el diàleg són els instruments que utilitzarà el ciutadà per elaborar el seu judici personal. De no ser així, les campanyes de publicitat, propaganda i els eslògans hàbilment mediatitzats poden provocar sacsejades massives, les quals condueixen que la quantitat d'opinants s'imposi, sense possibilitat de la més mínima anàlisi crítica de la racionalitat de les propostes, programes o judicis, ja que, el simple pes sociològic de la quantitat d'individus, que pensen el mateix sobre alguna cosa, fa impossible el discerniment sobre la qualitat de la seva opinió. D'altra banda, l'estigma social amb el que s'ha assenyalat socialment certs grups o col•lectius fa impossible una anàlisi racional de qualsevol opinió que provingui d’ells, ja que les seves idees sempre estaran associades a aquesta marca i rebutjades, en conseqüència, per principi. Fins i tot quan les opinions d'aquests grups siguin una important aportació a la sensatesa col•lectiva.
Les Illes en general, però per la diferència cultural i social també Catalunya, l’estat espanyol i Europa s'enfronten a reptes difícils per als quals és necessari preparar la societat en general. Per a això, res més oportú que el foment d'una pedagogia del veritable diàleg i de l'anàlisi racional de les idees, programes i opinions prescindint de tot apriorisme desqualificador o de credulitats cegues, fonamentades exclusivament en la imatge de qui les proposa, com fan habitualment els impulsors de les desavinences més pures des de tribunes radiofòniques o des del gabinet de premsa del Partit Popular, per citar algun exemple flagrant. Davant els seriosos problemes que ens esperen en el futir més immediat, és imprescindible escoltar totes les opinions i tenir-les en compte considerant els elements de racionalitat que puguin aportar, incloses les d’aquests desaprensius que sembren el pànic social. En conseqüència, benvinguts siguin aquells nuclis de generació de veritable pensament rigorós i, per tant, respectuós i humil, encara que sigui diferent i políticament incorrecte en tot cas, per així poder discernir el què sobre alguna cosa, al marge de quants ho recolzen. A veure si d’una vegda i per totes deixem el segle XX i les seves dissorts al tinter. A hores d’ara i a la publicació d’aquest article potser ja haurà guanyat un partit a les eleccions espanyoles. Només voldria, com a periodista i com a operador semàntic de la realitat, que aquesta opció fos la que més s’ajustés a la pluralitat política estatal, i que estigués lluny de les tesis autoritàries i separadores del Partido Popular, hereu polític dels postulats d’aquella infame dictadura que vam patir de l’any 1939 i fins el 1975, quèe déu n’hi dò el càstig col·lectiu, i que encara alguns avui tenen la voluntat d’intentar recuperar i allargar com sigui. Tinc vergonya aliena de totes a totes.

dissabte, 1 de març de 2008

Lamentable el que passa de vegades amb la nostra llengua (publicat a Diari Maresme, Opinió Nacional, Girona Notícies i Ràdio Catalunya l'1/03/08)

Parlar català és desobeir, i no votar el PP també
Santi Capellera i Rabassó*periodista

El dijous dia 27 de febrer hi va haver un judici a Maó pel fet que un noi i la seva mare s'havien adreçat a la policia nacional d'aquesta localitat menorquina en català. Els jutjats, i més tard absolts, van ser acusats ni més ni menys que d'un delicte de desobediència. Sembla mentida que un jutge pugui admetre a tràmit una demanda de delicte de desobediència per parlar en català i presentada per una policia que diu que ni el parla ni l’entén (i afegeixo jo que ni el vol entendre), en una localitat pertanyent a una terra que té un Estatut que especifica clarament que "el català és la llengua pròpia de les Illes Balears, i que conjuntament amb el castellà és la llengua oficial de la Comunitat Autònoma".

Sembla ser que el noi, Eduard Coll, veí de Ferreries va estar requerit per una patrulla de policia enmig d'una plaça de la localitat maonesa per demanar-li la documentació personal. Coll els va respondre en català i els va instar a que s'identifiquessin ells també amb els números de placa, que sembla ser que no portaven a la vista tal com és preceptiu. A més, segons el jove, els agents van adoptar una actitud prepotent. Més endavant Coll i la seva mare, María José Castán, van anar a la comissaria per tal d'identificar els agents esmentats i formular una queixa oficial, visita que encara va complicar més les coses, ja que els cossos policials generalment són poc donats a entonar el mea culpa, i encara molt menys si la cosa va del català. Els policies i funcionaries que van acudir al judici van dir que tant Coll com la seva mare s'havien dirigit a ells en català, que no havien entès res i "en una actitud amenaçant i intent d'agressió", cosa francament difícil de creure en un lloc on l'ambient és hostil i on hi havia més d'una vintena de policies al seu voltant.

El que resulta francament lamentable és que durant la vista el Ministeri Fiscal encara remarqués "que allà no es jutjava el fet d'utilitzar una llengua o una altra, sinó un presumpte delicte de desobediència i amenaces". És clar, i la resta que coneixem el percal ens ho empassem. Kafkià, simplement: no hi ha una altra manera d'anomenar-ho.

Sembla mentida que després encara hi hagi gent que tingui bemolls de posar en marxa croades i partits polítics expressos “perque el castellà està en perill”. I que estaments oficials diguin el que diuen sense que els caigui la cara de vergonya. I que la senyora Dolors Nadal, del PP de Catalunya, digui que està per la separació escolar dels nens per raó de llengua materna. O sigui, aconseguir que alguns això del català ni els soni. Quina barra tenen, i quina poca vergonya.

Perquè, és clar, si el noi s'hagués dirigit als policies en castellà, res d'això hauria succeït malgrat que hi hagués hagut una discussió entre identificadors i identificats, com passa sovint. Però el pecat imperdonable va ser parlar en català: desobeir, els va semblar a ells, que estan tan acostumats a que tothom els obeeixi, i en castellà. Quina és la llengua bescantada doncs, encara? Tots ho sabem, però hi ha persones que encara s'escolten cada dia els predicadors dels hereus del franquisme des de tribunes catòliques. Atris que haurien de servir per fer proselitisme de la comprensió entre els homes i les dones, de la tolerància i de les diferències a respectar, i que el que fan és atiar el foc de la rancúnia per seguir posicionats en els seus postulats amb mentides i demagògia. I que aconsegueixen que una part de la població entri en l’espiral de la supina ignorància, i es cregui per exemple que l’11-M va ser obra d’ETA. I que com a conseqüència d’això els voti, i odiï l’opció que explica la veritat, ja que ells són els únics que defensen aquesta tesi indefensable. I encara es permeten d’aconsellar els fidels a qui no han de votar, que és com dir-los a qui ho han de fer. No m'estranya que cada dia n’hi hagi menys de fidels, i menys vocacions. Ni tampoc no em sobta que un dia a Espanya hi hagués passat allò de la guerra civil -aquella desgracia social que cal no oblidar mai- vistes les mostres dels mateixos operadors intolerants, unitaristes, xovinistes i carpetovetònics d'aquells temps. Com no havia de passar aleshores en un lloc com aquest i amb l’obscurantisme informatiu de l’època, si encara passa avui, que les notícies volen i que internet ens té comunicats a l’instant amb tot i tothom. Jo ja sé, i sempre ho he sabut, a qui no votaré...mai.

Sobre els babaus Quim Torra i Pere Aragonès, dos exponents de la imbecil·litat i niciesa política que ha comandat i comanda aquesta trista, pobra i dissortada pàtria anomenada Catalunya, en que a molts ens va tocar néixer

Torra i Aragonès fan competència per indignar l’independentisme inconformista   Aragonès parla de referèndum abans del 2030 i Torra critic...