dilluns, 16 de juliol de 2007

Una reflexió sobre la tria adequada de la carrera a cursar pels joves universitaris (publicat al "Menorca Diari Insular" el 15 de juliol de 2007)


Orientar-se bé per no equivocar la carrera
Santi Capellera i Rabassó *periodista
Què se’n ha fet d’aquell curs d’orientació universitària (COU) que es cursava fa uns anys després del batxillerat? Servia pel que realment es va crear? La resposta no és simple. El nom del curs, com a mínim, estava ben trobat, però l’orientació preuniversitària mai no s’ha pogut assegurar amb cap tècnica d’orientació ni imposat per cap llei.
La queixa, estesa socialment, que els alumnes dels primers cursos universitaris molts cops erren les seves eleccions i no triomfen en les carreres escollides no és, ni de bon tros, nova. Orientar-se és saber on som i on volem anar, és cercar l’est, l’orient –nosaltres preferim dir-ne que tenim un nord, és el mateix. Els nostres joves de 18 anys, professionalment no estan orientats malgrat hi hagi una bona tutoria i una família conseqüent darrere d’ells.
En els darrers 25 anys han estat diverses les lleis orgàniques que han parlat de l’orientació com una competència important per als joves abans de matricular-se a qualsevol carrera universitària. Però en aquests anys també han augmentat les possibilitats d’estudis a fer i de carreres noves en oferta, carreres molts cops més especialitzades que les d’abans. També ha crescut el nombre d’universitats i cadascuna d’elles ha iniciat un procés de màrqueting, impensable fa poc temps, per atraure l’alumnat. Per acabar-ho d’adobar, Bolonya encara farà més especialitzats els estudis universitaris i, segurament, complicarà l’elecció i l’orientació. Els joves tenen massa on escollir i, possiblement, se’ls fa més difícil que mai. No estem, però, pitjor que abans.
Amb tot, els joves de 18 anys, per actitud vital i per la pròpia psicologia evolutiva, difícilment estan orientats o, com a mínim, un bon percentatge no sap el que realment vol, i aquest no és sempre un problema d’orientació. Majoritàriament les escoles de batxillerat fan una bona tasca orientativa, i els tutors d’aquests cursos estan preparats per fer la seva feina i es preparen per dur-la a terme.
En tot cas, el tema preocupa. Ho demostra el fet que al cercador Google, d’Internet, es troben més de 155.000 entrades en només 0,12 segons si es cerca "orientació universitària". Aquest fet vol dir alguna cosa. Les escoles de batxillerat ho saben, i per aquest motiu es disposa de departaments d’orientació. També es fan crèdits específics que contemplen les futures sortides professionals, crèdits de recerca enfocats als possibles estudis superiors i es dóna la intervenció de diversos professionals de diferents sectors que ajuden en la tasca orientativa.
Cada cop més, es participen de les jornades de portes obertes de les universitats i de les facultats, a més d’utilitzar portals educatius creats específicament per al tema que ens ocupa. Tenim més mitjans que mai i tampoc no en sortim amb l’èxit que voldríem.
Trobar el nord, per tant, no és fàcil. El constructivisme, el paradigma pedagògic en què es basa l’ensenyament avui en dia ens diu que el coneixement és el resultat de la interacció entre la persona i la realitat que envolta aquest alumne. Ens diu que quan un alumne aprèn quan es troba amb una dificultat o quan ha d’escollir alguna actitud o acció a emprendre, necessita deconstruir i tornar a construir en el seu món real i conegut. De fet, en això rau l’aprenentatge. No podem construir res sense una experiència vital prèvia.
Això no és cap cosa anodina, perquè el coneixement és sempre pràctic i està basat en experiències a partir de decisions i errors. L’orientació, que és un aprenentatge, no se n’escapa. L’orientador, l’educador en definitiva, esdevé –juntament amb els pares– testimoni, referent, exemple per als joves que no saben cap a on van, precisament perquè són joves. Si fem joves madurs, reflexius, capaços de fer crítica responsable, capaços de veure les oportunitats allí on estan, aleshores estarem fent joves autònoms, que podran orientar-se –amb l’ajut que les escoles i les famílies els donem– i trobar el nord per poder prendre decisions.
Trobar el nord per escollir, en definitiva, allò que volem arribar a ser, és decidir i triar el camí concret per arribar a l’est, per orientar-se. Aquesta és una reflexió que em toca molt de prop, ja que tinc un fill que a hores d’ara està en aquest segment d’edat, i s’entesta a estudiar periodisme –suposo que per allò del mimetisme patern-, una carrera que jo vaig cursar a la Universitat Autònoma de Barcelona, i que, a hores d’ara, aquesta institució acadèmica exigeix una nota mitjana de gairebé 8 per accedir a la facultat. I per les sortides laboral actuals que d’aquests estudis es desprenen, jo senzillament no li ho recomano de cap de les maneres.

Sobre els babaus Quim Torra i Pere Aragonès, dos exponents de la imbecil·litat i niciesa política que ha comandat i comanda aquesta trista, pobra i dissortada pàtria anomenada Catalunya, en que a molts ens va tocar néixer

Torra i Aragonès fan competència per indignar l’independentisme inconformista   Aragonès parla de referèndum abans del 2030 i Torra critic...