Twitter

Publicació del periodista Santi Capellera, sobretot informativa però també personal, en què s'intenta donar informació fidedigna de l'actualitat en general i aportar bones reflexions i vibracions sempre positives.

ACN

dissabte, 31 d’octubre de 2015

La pura promoció d'estratègia comunicativa portada a terme de manera magistral pel Govern Colau, és suficient com per donar bons rèdits de tota mena a la societat que els ha triat?


De vestits i poltrones –Raimundo Viejo- 
*Santi Capellera i Rabassó, periodista

Els trencaments polítics mai no s'han fet sense revolucions bèl·liques, però també pacífiques o intel·lectuals. La nostra, la Revolució Catalana, n'és un clar exemple. I cal acceptar els nous temps i els nous vents, només faltaria voler perpetuar les estructures malgrat que moltes estiguin putrefactes, però, no és només això. Les coses i el món mateix canvien constantment, i és inútil (com fan els immobilistes de les espanyes) voler aferrar-se a la seva suposada història, escrita per ells -els habituals guanyadors- plena d'èpica bèlica de batalles pretèrites que no suma res de res; al contrari. Però s'entossudeixen i només esgrimeixen aquesta seva "grandeur", un cartró sense res a l'interior que sigui capaç d'enamorar ningú. Però ells ho intenten i piquen contra les onades que els vénen de cara i que es van tornant tempesta de manera inexorable. I malgrat tot això, no hi posen cap remei i només segueixen esgrimint la grandesa de la nació espanyola, no sé si m'explico.

A tall d'exemple; vendre ser millor i demostrar-ho, és molt lícit. Saber-se vendre, també. Ara, vendre ser millor i no ser-ho, és quedar molt malament. Millor callar i quedar-se a casa. Clar que, després hi ha la poltrona que és molt llaminera. Per tothom. I aquí arriba el conflicte. Qui vol poltrona per ego, o perquè creu que la mereix, em sembla molt bé. Sempre que a canvi, treballi i la feina sigui constatable. I sobretot les millores que aquella feina ha aportat. Qui vol poltrona per arrambar o no fotre ni cop i viure com un patxà, ja és un altre tema, per a mi, condemnable. Perquè l'emprenedor polític esdevé paràsit. I en aquesta tesi ens trobem.

Qui és Raimundo Viejo? Un okupa? Un indigent? Un illetrat? No, de cap manera. Viejo és un teòric polític i activista gallec relacionat amb el 15M i moviments socials anteriors. És doctor en ciència política per les universitats de Santiago de Compostel·la i Humboldt de Berlín, i professor associat a la UdG.També va ser professor de les universitats de Chicago, Pompeu Fabra, Lausanne i Santiago de Compostel·la. L'hem pogut llegir en articles molt crítics amb les estructures convencionals del sistema actual als periòdics Diagonal, La Directa i Público. I també té llibres publicats, personalment i col·lectivament, en què analitza el moviment del 15M com "La dansa de Medusa". Des del maig passat, és regidor de Gràcia i d'Educació i Universitats a l'Ajuntament de Barcelona. Preparat? Molt. Però, què ha fet des que és al Govern? Poca cosa, o res.

És el problema de sentir-se estructuralment vencedor. Els passa a molts. Amb la glòria, s'oblida la feina que has buscat que t'encarreguessin. I ara, a Madrid (que de fet és el que mentalment és important per ell, segurament). No sé si les formes grolleres de rascar-se les dents per treure's la resta del menjar que hi ha quedat, o del seure en una postura diferent a la què ho fan la resta dels acostumats a seure en hemicicles és la seva manera de ser (que no ho crec) o "pur teatre" dissenyat de manera expressa per Agatha Bañón, aquella que tenia incontinència i es pixava al carrer fent-se retratar mentre feia les miccions, o es mostrava en pilotes traient la llengua en públic, avui dircom de l'Ajuntament de Barcelona.

Ens enfrontem a estratègies polítiques noves, que inclouen tot això que explico amb les bases de la vella política aplicades a la de nova planta. I molts, i moltes, també moltes, encara no ho han entès, i piquen pedra en altres direccions. Heus aquí l'errada dels que no saben d'on bufa el vent, perquè no es mouen de casa i només en senten el xiscle.

Dit tot això, deixar clar que, personalment, se me'n refot com vesteixi la gent, com visquin i què practiquin (jo també faig el que vull sempre, per sort), si s'afaiten o es depilen o no, o si al Parlement, en comptes de vestits i corbates, vesteixen samarretes multicolors com David Fernàndez, o que porten missatges inscrits de l'estil "Catalunya sí que Spok", com Joan Giner de CSQEP, 26 anys, de Cornellà de Llobregat, enginyer de telecomunicacions que ha treballat com a arquitecte de sistemes en entorns bancaris i que abans d'entrar al Parlament estava dedicat al sector de les TIC al desenvolupament de la tecnologia web i l'impuls de l'economia social. I aquest és l'exemple: no són gent socialment poc preparada, al contrari. Però, estan preparats políticament? Això em pregunto. Donaran a la societat que els ha elegit el que aquesta els demanda a través de la seva elecció?

I arribats aquí, crec que ens hem de preguntar: la pura promoció d'estratègia comunicativa portada a terme de manera magistral pel Govern Colau, és suficient com per a l'hora de la veritat donar uns bons rèdits de tota mena a la societat que els ha triat? Això em pregunto. El de "la pinta" o la vestimenta, sincerament i personal, ho trobo lamentable que hi hagi qui la critiqui arribant a aspectes de la crítica insultants. Quins són els canons de la vestimenta "decent" o no? Qui els marca? I els musulmans? Com vesteixen? I els de Bangla Desh? I els subsaharians? Per això fan "mala pinta"? De vegades els suposats senyors amb vestits i corbates occidentals (i no citaré ningú en concret perquè qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra), corren amb maletes plenes de diners que no són seus amunt i avall. La de l'aspecte extern crec que no és la discussió que ens hauria de centrar, perquè no té la mínima importància.





dissabte, 10 d’octubre de 2015

La senyoreta Ubasart i les seves "chachas" han constatat que a Catalunya no ens deixem entabanar pel primer titellaire que passa


L’odi mai no triomfa a Catalunya 
*Santi Capellera i Rabassó, periodista


La dimissió de Gemma Ubasart al capdavant de Podemos Catalunya era la crònica d’una mort anunciada i que s'esdevingués només era qüestió de temps. Aquesta noia, tot i ser una professora universitària, diuen que amb un doctorat i altres parafernàlies de titulitis aguda amb parapet funcionarial assegurat com tots els dirigents del fals neocomunista Podemos, no ha estat mai a l’alçada de les circumstàncies polítiques del país, perquè ha volgut vendre esquerranisme suposadament igualitari per tothom encara que exceptuant-ne molta gent de la societat catalana que té un altre pensament i uns altres paràmetres de vida. I aquí ja hi brolla el sectarisme mafiós de què precisament acusen tothom que no és com ells, la qual cosa és ben trista i lamentable.

Aquesta noieta, que és com Gemma Galdón, filla d’una casa acomodada en què li han procurat un benestar, una preparació acadèmica i un lloc a la nostra societat, ha utilitzat aquestes eines al seu abast per carregar contra el mateix país i contra la seva gent, especialment contra el president Artur Mas, fent servir l’odi (dit clarament i al davant dels micròfons dels mitjans) per aconseguir guanys polítics. I a casa nostra, la cosa no va així. Els professors universitaris, com els cambrers, els fotògrafs, els actors, els pastissers o els futbolistes, tenen tot el dret del món a voler incidir en la societat a través de la política, naturalment, però per això cal destacar que també calen uns mínims. I la senyoreta Ubasart, com la senyoreta Pibernat, la senyoreta Galdón o la senyoreta Colau, deuen tenir l’ànima d’activistes i, sobretot de demagogues, però, de polítiques no en tenen ni un borrall. Perquè menyspreen constantment i dura els polítics que no són de la seva corda, quan elles no en tenen ni la més remota idea del què és fer política de primera divisió, ja que només han demostrat que la saben fer de baixa estofa. I encara.  

En el nostre país tot el que no té fonament ni arrelament acaba per petar, sobretot si la voluntat del projecte no casa amb el tarannà de la majoria, independentment si els postulats són de dretes, d'esquerres o de centre, i més si va va contra el mateix país i contra la gent que fa coses constructives contra vents i tempestes. La gent no són ramats de bens, malgrat que alguns s'ho pensin.

En aquesta terra, en que tenim el trist anecdotari de comptar amb un president de la Generalitat ajusticiat pel totalitarisme feixista, un líder d'un partit demòcrata cristià i un president del club de futbol que representa la massa social esportiva més important de la nació catalana, que van córrer la mateixa sort que Lluís Companys, no ens deixem entabanar pel primer titellaire que passa fomentant l'odi a les coses que a molts ens importen i respectem profundament, malgrat que sempre hi ha indigents pseudo-polítics que s'aferren a algun carro, tot i que aquest sigui un cavall de Troia contra la majoria que estima aquesta terra i en valora les seves ancenstrals essències, que existeixen, els agradi o no a tota aquesta colla de galifardeus que viuen als antípodes de la realitat social del país. Perquè titllen la resta d'adoctrinats i visionaris, però els que viuen d'esquena a la realitat social i cultural són ells amb les seves idees fixes de persecució constant als que no comparteixen els seus sectaris postulats.

De traïdors que claven la daga per l'esquena n'hi ha hagut, n'hi ha i n'hi haurà sempre, perquè la misèria humana té un gran abast. Però la gent fidel, lleial i que va de cara és més important en nombre, i més que suficient com per esborrar aquesta gent miserable. És la llei de la vida, i si no fos així, el món ja no existiria.

En el primer míting del cuetes Iglesias al Pavelló de la Vall d'Hebron de Barcelona, en que va reunir tota la rancúnia i odi de Catalunya i exteriors contra el Govern català i l'alcalde de Barcelona, eren un total d’11.000, comptant els del carrer. TV3 i Catalunya Ràdio, plens d'aquesta genteta que tan flacs favors fa al país, se'n van fer un ressò inusual, per totes les seves emissores, de dia i de nit durant les 24 hores i durant cinc dies.

Dos dies abans Trias i Mas havien reunit quatre vegades més gent emplenant el Palau Sant Jordi, i omplien els actes cada dia amb moltes més persones, encara que per a ells el ressò era molt menys. Filfa, fum, vaig pensar, però aprofitant l'avinentesa de la propaganda constant i dels anuncis a tort i a dret de "justícia social", van aprofitar el fenomen Colau i per 17.000 vots van arrabassar l'alcaldia a Trias. Després de l'acte de la Vall d'Hebron, en què alguns d’aquests traïdors sense cap convicció de país (ni veritable ni apòcrifa) van gosar cantar agafats de les mans una vergonyant "Estaca" (per escarni del bon Lluís Llach) sense cap significat del què l'Estaca representa [potser hauria estat més adient anar-la a cantar al carrer Génova o al carrer Ferráz de Madrid], vaig analitzar aquell acte en profunditat i em vaig preguntar quin suport real tenien, i fins quan durarien. Les meves conclusions no van anar gaire lluny d'osques.

Aquesta gent han fet la guitza al país uns mesos, però, al final i tal com sol passar sempre, els odiadors han estat els odiats i han fracassat, tal com vam preveure alguns periodistes "no adscrits" a la nomenclatura unionista que ha fet forat als mitjans de la CCMA (malgrat els despropòsits espanyols contra ells en la darrera campanya electoral) i especialment en coves de tribus dirigides com ara el Sindicat de Periodistes de Catalunya o el Col·legi de Periodistes de Catalunya, a la responsable del qual li va costar sang suor i llàgrimes sortir a reclamar la no interferència dels polítics en les programacions i a reiterar “la independència” dels mitjans... com el Periódico, suposo que volia dir.

Els “podemitas” havien de ser Govern de Catalunya, com van aconseguir ser alcaldia de Barcelona per aixafar la guitarra a l’independentisme i de pas, malbaratar quatre anys d’esforços del govern municipal de Trias per assolir moltes fites, però l'odi, a Catalunya, mai no ha triomfat, ni triomfarà. I així els ha anat i diria jo que els seguirà anant.

Després de veure que les lleis universals continuen funcionant, i que les coses no naturals no s’aguanten i cauen pel seu propi pes, m'interrogo, quant temps duraran els fastos de Ciudadanos quan el Govern del PP faci aigües previsiblement -o no tingui majoria absoluta- després del desembre? La seva candidata a la Generalitat, tot i ser llicenciada i tenir màsters, sembla que no sap sumar. I el 27S a la nit, hiperventilava i celebrava el triomf dels seus 25 diputats arrabassats a la resta de l'unionisme en contraposició als 62 de Junts pel Sí (més 10 de la CUP). I, agosarada ella, gosava demanar la dimissió del president Mas. Déu n'hi do! S'han cregut el que les televisions, les ràdios i els diaris espanyols han anat propaganditzant des de la nit electoral. Potser que s'ho creguin a Àvila o a Talavera de la Reina encara és comprensible. Però que s'ho cregui aquesta senyora, que es presentava per presidir la Generalitat, és molt preocupant i molt greu, a més de molt poc democràtic. Lamentable, ras i curt. 

Quant més durarà inflat aquest globus espanyolista que ha enlairat el PP com a marca blanca, que defensa les seves mateixes tesis i, com els de Rajoy, no condemna el franquisme? Fins quan aguantaran les arques que els financen? A Catalunya, ni Lerroux ni els seus postulats van aguantar gaire, tot i viure temps molt convulsos de violència, repressió i provocacions si els contrastem i comparem amb els que estem vivint en la revolució catalana, que s’ha fet i s'està fent en un ambient festiu, pacífic i de clamor de la ciutadania (cosa que enerva fins a la sacietat els seus contraris) i de la majoria sorollosa, perquè aquí el silenci no ens agrada ni als enterraments, molts dels quals hi inclouen músics per acomiadar amb alegria els estimats finats, com tampoc no ens agraden la violència i, sobretot, l'odi. 

Doncs això, a veure'l venir de lluny i bon vent i barca nova per l'odi de la cinquena columna i tot el que l'incentiva en tots els seus vessants. I cada dia una miqueta més de camí endavant en aquest "Adéu Espanya!", que ja fa anys molts vam començar a preveure i a augurar alhora que en fèiem proselitisme, no és per res. Gràcies, Catalunya!  



Arxiu del blog

Aquest sóc jo... de vegades

Aquest sóc jo... de vegades

Dades personals

Encamp, Andorra la Vella, Andorra
Llicenciatura de Periodisme a la Facultat de Ciències de la Informació de la UAB. ESADE Class of 1990 · Ciències Polítiques i de l'Administració · Politics 1979-1980 Locutor de “Los 40 Principales” a Ràdio Móra d’Ebre i a tota la xarxa d´emissores SER Meridionals on hi ha: Ràdio Reus, Ràdio Salou, i Ràdio Móra d’Ebre 1984-1985 Ràdio Popular de Reus (COPE). 1985-1987 Catalunya Ràdio. 1987-1995 Televisió de Catalunya (TV3) 1995-1997 Departament de Publicitat de la Cadena SER Catalunya 1997-2003 Generalitat de Catalunya, Gabinet de Mitjans de Comunicació i Oficina de Comunicació del Govern. Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya. ADIGSA, Empresa Pública de la Generalitat de Catalunya 2003-2005 Director ACH RRPP BCN. 2005-2007 Última Hora Menorca. 2007 Redactor d'informatius a IB3 Radiotelevisió de les Illes Balears. 2007 Menorca Diario Insular. 2008-09 Quadrant de Menorca IB3Ràdio. 2008 El Temps. 2010 Quatre illes, IB3 Ràdio. 2011 fins a l'actualitat presentador programes audiovisuals als PPCC, Comunnity Manager i soci director del Taller de Comunicació "Bunistar&Perinno Produccions".

El meu més estimat

Publicacions, entitats i política

Seguidors

Ara en línia al blog

comptador visites