divendres, 27 de març de 2009

Haver de plegar quan encara es té força és senzillament injust (publicat al Girona Notícies, a Es Diari Digital i al Diari Menorca el 30/03/09)


L'arribada de la jubilació: un drama sociolaboral
Santi Capellera i Rabassó*periodista

El debat sobre l’allargament de l’edat de jubilació és espinós perquè obliga a replantejar-se tota aquesta teoria sobre la minva de facultats a partir dels 50, i això és especialment escandalós quan tenim en compte que els líders polítics que escollim habitualment sobrepassen majoritàriament aquest llindar. Una prejubilació no només prejubila: gairebé premata, preingressa a l’hospital o a la residència, prejutja i afebleix en tots els vessants i de totes a totes. És molta gent la que a partir dels 50 o dels 60 o els 70 fan la seva millor aportació professional, artística o social, i hi afegexen la quantitat d’experiència que acumulen i per tant la solidesa de la seva ànima, la poca vulnerabilitat als desenganys, la capacitat d’entomar alts i baixos, la definició més completa de la seva persona en definitiva. Personatges com Clint Eastwood, per posar un exemple emblemàtic, fan possible aquesta continuïtat que els anys no aturen, sinó més aviat tot el contrari. L'actor estadounidenc dirigeix les seves millors pel•lícules ara, que en té 79, no sé si m’explico.
Quedar-se sense feina als 50 és un veritable drama, perquè socialment es considera que ja no es tenen les mateixes aptituds que abans; però la paradoxa és que molta gent, com és el cas d'Eastwood, se senten encara amb la màxima energia, si no amb encara més. L’edat de jubilació als 65 es dóna bufetades amb la quantitat de ganes de viure que encara tenen moltes persones a aquesta edat, sobretot tenint en compte l’augment de l’esperança de vida i de la qualitat d’aquesta.
Tinc 52 anys i molta energia en tots els aspectes, i ni em fa por treballar ni em canso després de fer-ho 10 o 12 hores cada dia. I sí que és cert que no sóc ni em sento igual que quan tenia 25 anys: em sento molt més capacitat intel·lectualment i professional que quan era molt més jove. Per això personalment sóc del parer que renunciar a aquesta part de la població en edat activa és una pèrdua tan absurda com contraproduent. I fins i tot molts dels que ja han arribat a l'edat "legal" de ser apartats, es rebel·len a aquest fet. I si ho analitzem a fons, resulta que si no segueixen actius perquè les normes diuen que s'ha acabat, es faran les seves pròpies normes. En primer lloc, perquè aquells de més de 65 que tinguin prou energia i no siguin contractats, trobaran igualment el seu lloc, potser establint-se pel seu compte o associant-se per engegar nous projectes per exemple. L’energia no es pot eliminar, en tot cas es transforma: és un principi de física molt elemental. Per això serà important que les nostres societats resolguin aquestes barreres legals que pertanyen al passat, que són profundament artificials i que ja no responen a cap realitat universal. Els més vells han de poder donar pas als més joves i no ser un tap, hi estic absolutament d'acord, però precisament titllar d'entorpiment tot treballador que fa 65 anys és tan injust com irracional. Qui no ha de ser un tap, mai, és el nostre sistema social i legal. I penso que potser és l'hora de reformar de forma absoluta alguns esquemes que semblen inamovibles, i que de fet són aquestes formes les que s'han quedat obsoletes davant el canvi general de la societat i la mateixa existència.

divendres, 20 de març de 2009

Temps era temps a la Rambla (publicat a Girona Notícies, Es Diari i Diari Maresme el 16/03/09)


Periodisme republicà a la Barcelona pecadora
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Domènec de Bellmunt era el pseudònim del periodista i escriptor Domènec Pallerola i Munné, que va néixer a la població lleidatana de Bellmunt d'Urgell l'any 1903. Va estudiar dret i es va iniciar en periodisme a la premsa lleidatana. L'any 1923 va entrar a La Veu de Catalunya, i l'any següent es va exiliar a França fugint de la dictadura de Primo de Rivera. Allà va ser corresponsal de La Publicitat i del magazine D'Ací i D'Allà. Va tornar a Barcelona l'any 1928, i fins que es va iniciar la guerra civil va treballar com a reporter de la Barcelona i la Catalunya dels anys que van precedir el final de la contesa espanyola.
Les explicacions quotidianes de l'època només es podien fer a través del periodisme, ja que era el més immediat per donar a conèixer aquell món veloç, fragmentari i esmunyedís en que hi havia automòbils, diaris, ràdios, indústria i una nova societat emergent. Els diaris d'aleshores publicaven notícies poc atractives, grises, i arrenglerades amb les fonts d'informació, principalment les polítiques i les econòmiques, perquè de la resta pràcticament no se'n parlava. El periodisme doncs, és un joc del temps, i és l'oftalmologia periodística la que fa que l'ull de l'observació d'aquell món funcioni a través dels nous i agosarats reporters. Homes com Ramon Planas, Josep Maria Lladó, Lluís Aymami, periodistes que comencen a poder viure de la professió i que s'hi bolquen de manera absoluta, comencen a practicar el periodisme del reportatge. En aquells moments el redactor es transforma en reporter, i surt al carrer i escolta i motiva aquest concepte nou de periodisme, que precisament avui en molts casos s'ha tornat a encallar majoritàriament, potser gràcies a les noves i còmodes tecnologies.
Es podria dir doncs que els periodistes hem deixat d'estimar la realitat, sobretot si ens comparem amb el periodisme republicà. Per exemple Domènec de Bellmunt va fer una sèrie de reportatges en els quals entrevistava estàtues de Barcelona, i en aquest modus operandi hi va trobar la manera d'explicar com era una ciutat com la capital catalana en aquella època. Barrejar realitat i ficció potser contravenia les normes més convencionals, però la via de la documentació i l'observació també es van demostrar vàlides. I Domènec de Bellmunt explica en crònica costumista i reportatjada aquella Barcelona pecadora el centre absolut de la qual era la Rambla i els seus carrers adyacents. Una Barcelona que lluny de ser puritana desflora cada dia centenars de noies menors, que en molts casos són portades als EUA per fer-les exercir la prostitució. Una Barcelona a la qual visita tota Europa, sovint recercant aquesta jove prostitució. Les drogues com la cocaïna eren quelcom habitual en els bordells barcelonins, ja que encara no es tenia cap mena de coneixement de l'addicció i de les patologies que aquesta substància causava. I Domènec de Bellmunt ho explica i ho denuncia per tal que això deixi de passar, ja que la ciutat, amb port de mar de primera magnitud, era un lloc on el turisme d'aleshores hi acudia per moltes causes i raons, entre elles, i tal com dic abans, aquestes que cito. I ho feia de la mateixa manera que també anava a Marsella, que és una ciutat de les mateixes connotacions que Barcelona.
Des del vessant polític és cert que en aquells moments la pràctica totalitat dels periodistes eren simpatitzants d'alguna formació, i que cada partit tenia el seu diari. Però això de fet també representava no enganyar ningú amb la cortina de la simulació. I en el cas de Catalunya això encara és més evident, perquè Catalunya arriba a la República generant un discurs propi sobre la realitat, a través de la seva pròpia visió d'aquesta realitat, i els mitjans eren clars i transparents en aquest aspecte. I quan Catalunya arriba als anys trenta poc té a veure amb Espanya. Catalunya, per exemple en el cas de la nostra professió, s’anivella als països més avançats del món i genera un periodisme propi basat en la visibilitat i en la identitat. I Bellmunt ens serveix d’exemple esclaridor. El periodista deia "Ei, que sóc aquí! Jo miro, veig i t’ho explico". La vida d'aleshores es centra en Barcelona, una ciutat on s'hi concentra tota la pràctica totalitat dels bons professionals catalans. Josep Pla, Eugeni Xammar, Just Cabot, Josep Maria Planes, Carles Soldevila, Josep Maria de Sagarra, Eugeni d'Ors, Manuel Brunet, Antoni Rovira i Virgili, Agustí Calvet (Gaziel), n'eren el perfecte exponent, a més del gran planter de reporters: Domènec de Bellmunt, Irene Polo, Josep Maria Lladó, etc.. Són només alguns noms, sí però darrera d’ells hi ha una autèntica indústria i classe social periodística: directors, redactors, reporters, articulistes, crítics, fotoperiodistes i dibuixants que en sumen centenars més.Quan acaba la guerra civil es produeix un gran coitus interruptus que es visualitza molt clarament amb el cas del periodisme. Hem de pensar que l’any 1940 el 80% dels periodistes catalans estan exiliats, i que amb aquest exili acaba la llibertat periodística, per la qual cosa Catalunya queda silenciada, queda atrapada, com explica molt bé Joan Sales, entre el roig i el negre. La gran massa de gent, la que va a treballar, el menestral, el petit professional liberal, una gran massa que és apolítica, queda atrapada entre dues llesques que, en definiva són el mateix...L'obscurantisme franquista ho mata tot, inclòs el periodisme que torna als temps de Primo de Rivera, corregits i augmentats. Encara avui pràcticament ningú no sap que Josep Pla i Eugeni Xammar van entrevistar Adolf Hitler l’any 1923. I això és l’exili i la destrucció de la realitat, que encara avui arrosseguem des de la guerra civil.
Les vastes elocubracions que sobre aquest tema es podrien fer depassen de sobres l'espai d'aquest article, però al llibre de Francesc Canosa La Barcelona Pecadora. Domènec de Bellmunt (Acontravent) s'hi pot trobar tota la resta. Vostès hi descobriran segurament una Barcelona desconeguda, a més d’una manera poc coneguda. En aquest llibre s’ajunten com mai el què i el com. Aquest és un llibre és bastant com un préssec al juliol: dolç, gustós, saborós i sobretot mengívol. Una excel·lent obra que, sincerament, recomano llegir de totes a totes.

divendres, 13 de març de 2009

Diners públics que paguen cartells electorals (publicat al Diari Menorca, Es Diari, Girona Notícies i Opinió Nacional el 16/3/09)


El senyor Lekuona i altres informadors oficials
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Els informes secrets, o no tan secrets, encarregats per algunes administracions públiques, sempre són motiu de controvèrsia i d'especulacions diverses. Posem per cas que un d'aquests interrogants es centra en el pressumpte finançament irregular d'alguns partits polítics, i que en definitiva, després de tot, s'hi trobi que hi ha la possibilitat que algunes d'aquestes formacions polítiques s'alimentin amb diners públics a través del pagament d'aquests a tercers, per feines que es podrien emmarcar dins les no regulars ni habituals que encarreguen normalment els poders oficials, com podrien ser subcontractes d'obres, instal·lacions de qualsevol mena, transports, serveis informàtics o seguretat privada, per posar alguns exemples d'encàrrecs que fan les administracions.
I no és això no, de cap manera. Perquè aquí parlem d'informes. Informes que en els darrers tres anys ha demanat i pagat el Govern de la Generalitat de Catalunya. I no s'ho perdin, perquè són informes tan diversos i especials com ara "Ambientació olorosa d'un espai reduït", o, "Validació del portafoli del metge de família", pel qual s'han pagat 29.000 euros; o un de tan extens que té fins i tot dos fulls, i que quan acaba diu: "crec que ja estic", i pel que s'ha pagat a raó de 6.000 euros el full, és a dir, 12.000 euros. També se n'hi poden trobar que fan afirmacions tan poc comunes com que "Catalunya i Andalusia tenen un Estatut d'Autonomia..." (per si algú no ho sabia, és clar), i altres amb continguts absolutament identics de 2 o 3 fulls i pels quals s'han pagat 2.000 euros per full. Cal dir que n'hi ha alguns que, pel què diuen i tracten, són acceptables. El que és problemàtic és que aquests només són un 30 o un 40 per cent: la resta dels 1.500 informes encarregats són impresentables com a tals, i aquest fet representa un escàndol de pressumpta corrupció i malversació de fons públics de gran magnitud. 30.000 euros? 100.000 euros? no els sembla a vostès pagar molt per un informe? I si fem comptes, amb un promig de 12.000 euros, per 1.500 informes, dóna la xifra de 18.000.000 d'euros. I si resulta que aquests 1.500 informes només són la punta de l'iceberg? Informes del 2008 pagats el 2007? Com es menja això?
Doncs aquests fets s'esdevenen amb la permisivitat del president de la Generalitat, José Montilla, que no en diu res de res; en Josep Lluís Carod-Rovira no dóna explicacions; en Joan Saura no comenta res al respecte; en Manuel Castells assegura que "aquests són afers públics" i que no es pronuncia. I l'únic que surt i en diu alguna cosa al respecte és el conseller de Política Territorial, en Joaquim Nadal, que afirma que "ell només es dedica a fer estudis geopolítics". En fi, tot plegat fosc, fosc, i embolica que fa fort.
I a quí s'encarreguen aquests informes? Doncs lògicament a amics, coneguts i saludats. Encara que paradoxalment i com a curiositat digna de destacar, es pot dir que, el senyor Xavier Marcet, autor d'un d'aquests treballs encarregats per l'administració catalana i pel que sembla ser, excàrrec de confiança socialista, va estar cessat al cap de poc temps d'elaborar-lo. No els sembla estrany del tot això a qualsevol de vostès? Perquè a mi personalment em sembla de jutjat de guàrdia. Només em queda pensar que alguns d'aquests informes han estat una mena d'indemnització, a la qual aquests càrrecs no tenen dret en ser cessats, ja que no són treballadors convencionals ni funcionaris.
I si es vol analitzar qualsevol d'aquests informes? Doncs és clar, el tripartit hi posa tota mena de problemes. I les seves respostes són totalment ambigües. Els informes tenen vincles amb el govern tripartit, i els informadors hi estan tots vinculats.
I vostès diràn, caram, en Santi Capellera, com és que pot afirmar tot això si viu a Menorca? Com ho sap si és lluny de la plaça de Sant Jaume? I jo els puc respodre, si parlem de Menorca, sé d'un informador que va fer un treball en sèrie en el que va emprar molts fulls de paper carbó, que sembla ser que també va arribar a Menorca: és el senyor Juan Ignacio Marcos Lekuona, actualment molt pròxim a ERC com a assessor, que fa un parell d'anys va elaborar un escrit batejat amb el seu nom i que també va vendre adaptat al Consell Insular de Menorca, que segons sembla (per les informacions aparegudes als distints mitjans de comunicació i al voltant d'aquest afer), va suposar a l'administració illenca una despesa de 12.000 euros. Personalment només n'he pogut llegir alguns fragments d'aquest informe; trossos que algú relacionat m'ha remès. Però si parlem de la Generalitat de Catalunya i dels seus informadors, la informació al respecte (i valgui la redundància) m'arriba de primera mà a través de les paraules d'un diputat de Convergència Democràtica de Catalunya, el senyor Jordi Turull, de 42 anys i natural de Parets del Vallès, que és un membre de la Cambra Catalana que fa la seva feina i que es guanya el sou, perquè treballa sense descans a fi i efecte que periodistes com aquest redactor tinguin accés a informacions que, d'altra manera, quedarien idefectiblement a les tenebres. Jo tan sols faig la tasca de redactar, ordenar i repetir la comunicació, i en aquesta secció també hi incloc la meva opinió, naturalment.

divendres, 6 de març de 2009

Insultar els que diuen el que no agrada denota prepotència (publicat al Girona Notícies i a Es Diari el 7/3/09)

Bono, els "tontos", i el fals bilingüisme
Santi Capellera i Rabassó*periodista
El flamant president del Congrés dels Diputats, José Bono, assegura, amb aquell savoir faire de l’Espanya Plural que el caracteritza, i que amb tota seguretat li haurà ensenyat José Luis Rodríguez Zapatero, que hi ha molt de "tonto" que per no dir Espanya parla d’"estat". Tot un exemple de la ponderació, l’equanimitat, la neutralitat i la conciliació de mirades contraposades que exigeix la presidència que ostenta, dins .
Però el dissabte dia 7 de març, com a mínim deu mil d’aquests "tontos" que diu Bono faran sentir la seva veu a Brussel•les per reclamar sobirania. Ja no callen, com tampoc no ho fan molts altres que fa més o menys poc temps que s’han espolsat la son de les orelles. Cada cop n’hi ha més, d’aquests "tontos" que tanta nosa fan als espanyolistes. I aquest neguit que generen els lleva l’etiqueta al moment. A Brussel•les pot donar-se una cita d’aquelles que crispen els nervis a molts arreu de l’estat, malgrat la petulància d'acomodat polític de les afirmacions de l'expresident manxec.
En un altre context, segurament també defensat a sang i fetge per José Bono, prou sabem que la utilització del terme bilingüisme sovint es fa servir per tal demmascarar objectius força diferents i ben allunyats duna defensa dun suposat model bilingüe equitatiu castellà - català. Però és que ni tan sols el punt de partida, el duna suposada existència daquest bilingüisme a casa nostra, és cert. El suport que el justifica és una pura entelèquia repetida mil vegades per tal dargumentar una ideologia particular poc fonamentada.
Si entenem el bilingüisme com a reconeixement legal equitatiu de dues llengües a casa nostra i, per tant, la justificació davant ladministració daplicar els principis legals bàsics, no existeix.No hi ha cap llei que reconegui el bilingüisme a les Illes Balears. Cap de les dues lleis magnes que afecten el nostre país, i per tant les consegüents també, reconeixen un bilingüisme legal. El nou estatut reconeix dues llengües oficials: el català i el castellà.
Laltra llei, la més magna, la Constitució espanyola, estableix una preeminència legal del castellà per damunt del català. Per tant, mentre el català no sigui present en la Constitució espanyola en el mateix nivell i oficialitat que el castellà, no hi ha bilingüisme en allò que afecta els territoris de parla catalana, sinó un tracte oficial de favor del castellà respecte del català. I cal suposar que, segons aquest criteri es basa lestructura de lestat, que, vulguem o no, és el punt de partida de les lleis i de les polítiques que sen deriven.Si entenem el bilingüisme com a funcional dels ciutadans i ciutadanes de casa nostra i per tant la justificació de no favor duna llengua vers laltra entenent la igualtat de les habilitats comunicatives dels ciutadans en totes dues llengües, aleshores, tampoc no existeix. No hi ha una equiparació més o menys semblant del coneixement del català entre la comunitat lingüística castellanoparlant respecte el coneixement del castellà de la comunitat lingüística catalana. Hi ha diferències prou notòries, començant pel fet que és molt més difícil trobar algú que no tingui competències per parlar o entendre el castellà, que no pas trobar algú que no tingui competències per parlar o entendre el català. Per tant, on és el bilingüisme funcional?
Si entenem el bilingüisme com a pes poblacional dun territori que té dues comunitats lingüístiques que aglutinen tots o pràcticament tots els ciutadans i ciutadanes dun país i per tant la justificació dafavorir només dues llengües, aleshores, tampoc no existeix.Afirmar que només hi ha dues comunitats lingüístiques a les Illes
Balears, per exemple, és incórrer en un menyspreu i ignorància sobre molts ciutadans balears o que viuen a les Illes. És esborrar del mapa com a persones totes aquelles importants comunitats lingüístiques que parlen alemany, anglès, àrab, wòlof, rus, romanès, xinès, amazig, quetxua, o algunes de la multitud de llengües que es parlen a tot el territori de les Illes Balears, amb exemples com l'alemany a Mallorca, on hi ha zones on no se sent (es llegeix i s'escriu) altre idioma que el germànic. Per bé que aquests idiomes no tenen el mateix pes específic que la comunitat catalanoparlant o castellanoparlant, no són pas negligibles ni poc dignes, per la qual cosa també cal contemplar-los.
És per això que personalment sóc del parer que l'aplicació del mot bilingüisme en el nostre context és una fal·làcia per tot el que esmento, i també per la perversitat de la paraula, que conté en sí mateixa fortes controvèrsies. I sembla ser que en això coincideix amb la meva persona el conseller d'Educació de la Generalitat valenciana, Alejandro Font de Móra, que assegura que posarà com a llengua optativa al seu territori el xinès mandarí, i demana que l'anglès tingui caràcter de llengua semioficial, per millorar-ne el coneixement, diu. El que passa és que la coincidència és purament casual, ja que jo afirmo que el concepte bilingüísme és pejoratiu per la llengua catalana, i a ell li sembla que si al País Valencià es parla xinès mandarí i l'anglès és semi oficial (no entenc el concepte perquè les coses o són oficials o no ho són: què vol dir semi oficial?), tot això anirà en detriment de la llengua enemiga del blaverisme, precisament la mateixa que ells empren, que coincideix amb la que es parla a Menorca, i que denominen valencià. I en això segur que Bono, mira per on m'ho sembla, també hi està absolutament d'acord.

dilluns, 2 de març de 2009

La mort de l'actor gallec ens ha entristit a molts(publicat a Es Diari, Diari Girona, Opinió Nacional i Diari Menorca el 3/3/09)


Rubianes "el galaicocatalà", un esperit lliure
Santi Capellera i Rabassó*periodista www
El diumenge dia 1 de març era a casa i escoltava Catalunya Ràdio, tal com faig molts matins del cap de setmana. Començava el programa El Suplement i la seva conductora, la Núria Ferré, va anunciar consternada que l'actor Pepe Rubianes acabava de morir a casa seva, a Barcelona.
El mes d'abril passat Rubianes va anunciar públicament que patia un càncer de pulmó, cosa que l'obligava a deixar momentàniament els escenaris. Això passava quan estava representant "La sonrisa del etíope", al Club Capitol de la barcelonina Rambla de Catalunya. De fet aquest era la proclama de la seva retirada definitiva, ja que aquesta xacra anomenada càncer, que encara no perdona en un percentatge força elevat quan es diagnostica, ja no el va deixar tornar.
Vaig conèixer Pepe Rubianes fa anys. No podria dir quants però segurament uns vint, l'edat que ara té el meu fill, cosa que em fa recordar estones compartides en un local de copes de la meva propietat, i on Rubianes tenia el mal costum d'acudir moltes nits acompanyat de molta plana major de la faràndula barcelonina. Amb ell també vaig coincidir als estudis de Catalunya Ràdio i Ràdio Barcelona, i a platós de televisió de TV3. I vaig compartir amb altres periodistes i humoristes alguns àpats i algunes nits glorioses en algunes de les quals la sortida el sol ens va sorprendre. El tarannà de Rubianes era el reivindicatiu de molts aspectes de la vida. Dels trivials i dels importants, sempre fent-hi broma pel mig, però tractant-los molt seriosament, malgrat aquest humor tan seu. En aquest darrer aspecte hi entra, òbviament, la reivindicació del fet nacional català.
Molts companys i amics amb els que he compartit redacció als diferents mitjans de comunicació on he prestat els meus serveis en el decurs de la meva vida, com ara en Xavier Graset, en Manel Fuentes o en Toni Soler; o humoristes com Andreu Buenafuente, Carles Flavià o els membres del Tricicle, a banda de molts altres que ara no esmentaré, van estar molt pròxims al desaparegut actor, i el seu judici del finat durant aquests dies passats ha deixat entreveure un home molt sa alhora que polèmic, i amb un gran esperit crític amb la gran majoria de les estructures establertes, i amb els tics de la humanitat en relació a aquestes estructures.
Tal com deia molt encertadament en Xavier Graset, amb qui Rubianes col·laborava habitualment en els seus programes de ràdio, i molt especialment en el que es va dir, "El món s'acaba" de Catalunya Ràdio, el desaparegut actor que era un home d'esperit lliure que feia sempre el que li demanava el cos, i aquesta és una gran afirmació per veritable i simple, però complicada a l'hora de ser aplicada per la gran majoria de la resta del proïsme, que, pels motius que sigui, no tenim aquesta possibilitat de lliure albir.
Rubianes va ser sempre un tal com raja, i els seus espectacles produien indefectiblement un efecte catàrquic. Va ser un home vital i destraler. I a la ràdio, concretament, sempre es deixava anar fins on calia. Era un personatge que, o bé provocava molt rebuig, o molta admiració, perquè precisament era això: un esperit lliure. S'autodenominava com a "galaicocatalà", pel fet de ser gallec de naixement, però sentir-se socialment i cultural català, atesos els molts anys que feia que vivia a casa nostra.
Directors teatrals com Joan Lluís Bozzo el van conèixer professionalment, ja que en un moment de la seva vida va formar part de Dagoll Dagom, la companyia on va destacar i es va fer famós com actor i humorista. I encara que era un home tot envoltat d'humor, els que el vam tractar entre bastidors sabem molt bé que era una persona més seriosa del què semblava, i que tot allò que volia expressar ho feia en clau d'humor, perquè pensava que si ho feia d'aquesta manera era com precisament arribaria a molta gent i tindria més interès.
Rubianes va ser un home polèmic, que havia fet declaracions molt dures contra coses tan sacrosantes per alguns com "la unidad patria española", de la que un dia va dir "que se la passava pel folre, i que els seus defensors se la podien posar pel cul, a veure si els esclatava d'una vegada". Aquestes paraules de befa van provocar les reaccions dels sectors més fonamentalistes de la defensa de les essències espanyolistes, com ara la "Asociación para la Defensa de la Nación Española", que el va denunciar per injúries contra la seva nació, i van intentar que se'l processés per aquest motiu, cosa que el jutge de torn, amb millor criteri, tarannà democràtic i sentit de l'humor que aquest col·lectiu espanyol, no va fer i va arxivar la causa.
En fi, Rubianes ha passat avall i ens ha deixat una mica orfes d'aquest humor seu tan corrossiu que el va caracteritzar sempre. Encara que mentre sigui a la memòria de molts de nosaltres, dels que el vam conèixer i el vam veure riure obertament i plàcida, dels que el vam escoltar mentre feia els seus monòlegs i ens va fer esclatar, dels que vam compartir un àpat i una copa de vi amb ell, dels que vam seure al seu costat a la taula d'un estudi de ràdio, mai no acabarà de desaparèixer. I encara que només sigui per fastiguejar els enemics del nostre poble, els que no accepten els rubianes perquè els desmunten la paradeta de totes a totes, des d'aquestes pàgines només vull demanar un somrís sincer a la seva memòria. Per agraïr-li la manera especial com va ser, i per no oblidar molts dels valors que va proclamar, entre ells aquest esperit de llibertat en el sentit estricte de la paraula.

Sobre els babaus Quim Torra i Pere Aragonès, dos exponents de la imbecil·litat i niciesa política que ha comandat i comanda aquesta trista, pobra i dissortada pàtria anomenada Catalunya, en que a molts ens va tocar néixer

Torra i Aragonès fan competència per indignar l’independentisme inconformista   Aragonès parla de referèndum abans del 2030 i Torra critic...