dilluns, 1 d’octubre del 2007

Jordi Pujol encara té il·lusió per Catalunya, i ho demostra escrivint una proclama

Entusiasme per Catalunya
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Durant sis anys vaig treballar al Gabinet de Mitjans de Comunicació de Presidència, al costat del president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol. El dia a dia va ser una experiència molt dura de vegades, com també molt enriquidora i emotiva per la força innata de l’home i del polític, de les fonts del qual vaig poder beure tot aquell temps. Exercir l’ofici de periodista prop d’un huracà com en Pujol fa veure les coses, en general, molt més banals del que realment són. Amb Jordi Pujol s’aprenen munió de coses, ja que és un manantial inesgotable de memòria, però sobretot, s’apren a estimar el país. Perquè coneix cada racó, cada indret amagat, cada llogarret difuminat als plans o entre les muntanyes. I en sap la història perquè de fet en forma part. Pujol hagués estat un gran president d’un Estat sobirà, i de fet sempre va actuar com si Catalunya ho fos. Es pot o no estar d’acord amb ell, i amb la seva política nacionalista moderada de centredreta. Potser hi ha qui el titllarà d’independentista, i altres de botifler, perquè a la vinya del Senyor hi ha de tot, i els extrems –i els extremistes- mai no veuen les coses del mateix color. El que no es pot negar de cap de les maneres és que durant els vint-i-tres anys del seu mandat, va ser un artífex de la clau de la governabilitat de l’Estat espanyol, tant amb executius progressistes com amb conservadors. Heus aquí perquè ha estat titllat per molts polítics de reconegut prestigi, espanyols i d’altres països, d’estadista indiscutible. Avui encara, a 77 anys, i amb motiu de l’Onze de Setembre, Diada Nacional de Catalunya, és capaç d’escriure així en un manifest dirigit a la militància de Convergència Democràtica de Catalunya, la formació que ell va fundar.
"A mi m’entusiasma Catalunya, i no m’ho vull quedar per a mi. Vull dir-ho ben alt. A tothom que ho vulgui escoltar. No és el primer cop que ho dic. De fet m’ha entusiasmat durant tota la meva vida i mai no ho he amagat. Ben al contrari. Em sento orgullós de ser català i sento la necessitat de dir-ho.
Precisament jo he estat crític amb com s’han fet les coses darrerament a Catalunya. Amb com les hem fet. I he parlat de desconcert, de desorientació, de pèrdua d’autoestima. I també d’una reacció espanyola que és una barreja d’hostilitat, de menyspreu i d’insolidaritat. O sia que he insistit molt en la dificultat del moment que vivim. I he reclamat que rectifiquem determinades conductes nostres i determinats plantejaments nostres.
Hi ha gent que troba que això és difícil. Que sortir del garbuix que s’ha produït a Catalunya és difícil. I ho és. Però crec que és al nostre abast.
Per què ho crec? En què em baso? Em baso en seixanta anys de viure molt aprop del nostre poble. En tots els seus territoris, àmbits socials, nivells econòmics, generacions. En tot el que ha fet i fa en l’àmbit cultural, en l’econòmic, en el de la projecció internacional. En els seus moments més difícils i en els seus moments d’èxit. Des de la presó fins a la Presidència de la Generalitat. I em baso en fets humans molt actuals. Em baso en la gent jove que trobo ben preparada i amb delit. La joventut més ben preparada que mai no hem tingut. Amb sentit de responsabilitat social i de país; no és veritat que tothom s’ho tiri a l’esquena. Em baso en el nostre bon nivell cultural. Em baso en la nostra capacitat de conviure, que és molt gran, molt fora del corrent. Em baso en la nostra projecció internacional, tant en l’àmbit econòmic com en el cultural. Per què la presència a la Fira de Frankfurt d’una llengua sense Estat propi i durant segles perseguida ha provocat tanta discussió en el món polític, cultural i internacional? Perquè és un fet insòlit, sorprenent. Perquè té un gran, grandíssim mèrit. Per què l’actual govern escocès diu que ha aprés molt dels anys de govern nacionalista català? Per què les nostres empreses mitjanes, i això és molt positiu, són de molt a tot Europa les més presents a l’estranger? Per què de tot l’Estat de molt la nostra societat civil és la que té més iniciativa? Per totes aquestes coses, i més, jo tinc fe en Catalunya. I Catalunya m’entusiasma.
Tot això no treu que és veritat que vivim un moment crític. Tot això no treu que hem d’admetre que col•lectivament hem comès alguns errors. Tot això no treu que el clima general espanyol és dolent. Per tant, tot això no treu que el país s’ha d’arremangar. Que no ens podem refugiar ni en la lamentació resignada, ni en la imprecació inútil. Simplement hem de fer provisió de tot el que tenim de positiu, de font d’energia, de prestigi, de força moral i de capacitat d’entusiasme i sortir de l’encallament actual.
Acabo recordant un fet del mes de novembre de 1.982, ara farà 25 anys. A Catalunya hi havia una crisi econòmica molt fonda. L’atur estava pels volts del 20%. Hi havia una crisi general aquí, a tot Espanya i a tot Europa. Acabava d’entrar a governar a Espanya un govern del PSOE que sabíem que seria hostil a Catalunya. Algunes de les nostres empreses més importants estaven entrant en una crisi molt greu. I la gent estava espantada. En aquell moment el govern de la Generalitat va organitzar una gran exposició a la Plaça Catalunya explicant els nostres actius: econòmics, cívics, socials, culturals,... I allò que anava bé. I les bones iniciatives que es prenien. I els testimonis de compromís i d’assumpció de reptes. I les mostres d’entusiasme.
El dia de la inauguració, a primers de novembre, la desgràcia es va abatre més encara sobre Catalunya. Hi hagué unes inundacions catastròfiques, amb morts i moltíssima destrucció. I una amenaça gran de descompensació pressupostària, de conseqüències greus de tota mena. I el Papa va visitar Catalunya, i aquell dia especialment Montserrat. Enmig de boira, pluja molt intensa i fred, i fins i tot dos morts per mor de la tempesta, la visita va ser un desastre. L’esperança de que la visita l’ajudés a entendre Catalunya va resultar fallida.
Tot plegat, repeteixo, feia que la gent tingués por. I desànim. Però la gent va entendre el missatge de l’Exposició. “No tingueu por, som un poble amb iniciativa, amb una força serena i tranquil•la però potent, amb capacitat alhora de resistència i iniciativa”. La gent ho va entendre. Aquell dia, sortint de l’exposició un vell amic que feia temps es mantenia una mica al marge de l’acció col•lectiva em va aturar i em va dir: “Pujol, deuen venir mals temps per Catalunya, oi?”. Jo li vaig dir: “En tot cas difícils”. I ell va respondre: “Doncs saps què? M’apunto. Què s’ha de fer?”. I va afegir: “Saps què? Estic content. Trobo que tot i les dificultats Catalunya fa goig”. Podria haver afegit: “I m’entusiasma”. La història de després la sabem: Catalunya ha viscut un llarg període de progrés, de més autogovern, de més prestigi, de més servei a les persones. No cal afegir res més".

L’eugenisme és la ideologia que va gestar i donar a llum la bèstia nazi alemanya. De l’eugenisme ve el nazisme alemany

  ASSAIG GEOPOLÍTIC SOBRE L’ESCLAT DE LA GUERRA ENTRE ISRAEL I HAMAS EN EL CONTEXT DEL JUDAISME I LA DEFENSA DELS SEUS VALORS OCCIDENTALS Sa...