La sobirania, entre 'algarabía' i 'quimera'
Santi
Capellera i Rabassó *periodista
La
carta que va adreçar el Rei Joan Carles I als espanyols a través
del web de la Casa Reial resulta com a mínim absolutament
antidemocràtica, i surt de les atribucions d'un monarca que és el
cap d'un estat de la Unió Europea.
Una
carta irrespectuosa feta en un to castís i en llenguatge de cacera
-ves per on- que parla de "galgos y podencos" i qualifica
la deriva majoritària de tot un poble de "quimera". Algú
es podria imaginarla Reina d'Anglaterra escrivint una carta similar
als britànics, i en referència a la possible independència
d'Escòcia?
Aguirre
va plegar i va ser taxativa en fer-ho. Sembla que fuig de la crema
perquè es veu venir el que és inevitable en diversos fronts,
mentre Rajoy es queda més sol que la una i posa cullerada titllant
la gran manifestació de Barcelona de "algarabía", alhora
que tanca la porta al Pacte Fiscal que li proposa Artur Mas, sense
matisos i amb un caire maniqueu que és el que va fer perdre totes
les altres colònies a l'Imperi espanyol. Tenen por de perdre aquest
20% del PIB que genera Catalunya, i se'ls nota, ja que si no fos així
i amb la seva prepotència habitual, no ens dedicarien ni un
paràgraf.
El
cop de falç de Navarro al PSC ha servit per substituir els Nadal,
Iceta i Bonet, per Xavier Sabaté, Jaume Collboni i Rocio
Martínez-Sempere. Veurem què passa amb Ernest Maragall, i veurem
què passa amb el propi PSC. Amb unes primàries encara per
concretar, en les que de moment s'hi presenta una Montserrat Tura mal
mirada i ja perdedora de les primàries que va disputar amb la línia
oficial que presentava Hereu.
Al
PSC, doncs, amb un possible avançament electoral per a la primavera,
Pere Navarro comença el seu esprint per arribar a alguna banda amb
espifiades de llibre com la el dia de la Festa de la Rosa del PSC a
Gavà, on va afirmar que "Catalunya no era ni rica ni plena,
sinó que era trista i pobra", la qual cosa ja li ha valgut
respostes de retret per part del mateix Ernest Maragall, que,
reitero, encara no sabem què passarà amb ell.
El
cert és que Navarro i Rubalcaba neguen la possibilitat
d'independència de Catalunya i si accepten eels resultats d'unes
eleccions amb regust de sobiranisme, serà per l'evidència del fet,
ja que ni tan sols accepten el Pacte Fiscal que proposa Artur Mas. I,
clar, Navarro i Rubalcaba, o viceversa, volen gent de la seva corda
en aquest viatge. On va aquest PSC?, que fa quatre dies va canviar el
seu logotip per un on hi resa 'Nou PSC'. On queda ara aquella novetat
de només fa uns mesos? Tornen a parlar del federalisme, que saben
que és impossible, perquè per federar-se, almenys han de ser dos, i
aquí l'altra banda no en vol saber res. Ara però, en Rubalcaba es
desperta i diu que si cal es canviarà la Constitució, alhora que
reitera que s'ha d'anar cap al federalisme. No s'ho creu ni ell, però
la qüestió és fer volar coloms, a veure si així algun
independentista deixa de ser-ho, cosa absolutament improbable, ja que
el flux més aviat va en direcció contraria.
Al
Parlament de Catalunya el debat de Política General d'aquesta
setmana que comença serà cabdal, i seria bo que el president de la
Generalitat tingués una gran majoria al seu costat amb una voluntat
d'unitat per aconseguir un front sobiranista sense embuts, que porti
el país cap a la independència, la qual cosa potser serà
complicada i per això mateix les formacions que es manifesten
clarament a favor de l'estat propi haurien de tenir en compte que
Catalunya està pel damunt dels interessos partidistes, ja que
l'interès de tots els catalans depassa sobradament aquests
interessos.
El
millor, en aquest cas, són unes eleccions anticipades amb un
programa comú i sobiranista, que parli clarament de la independència
de Catalunya, ja que el referèndum corre el perill de no ser
vinculant per no estar contemplat dins la legislació actual, que és,
de moment, pel la que ens regim. Les eleccions són la millor praxi
democràtica, i ningú no les pot qüestionar, per demòcrates i per
lícites, ja que som a la UE, i aquesta defensa la democràcia i les
decisions preses per sufragi.
Probablement
i per primera vegada a la història els problemes i reivindicacions
de Catalunya han agafat una dimensió internacional de gran abast.
Avui es parla de Catalunya als principals diaris de tot el planeta, a
les tertúlies dels mitjans i entre els particulars i la gent dels
carrers. Un milió i mig de persones als carrers de la capital
catalana més mig milió més a la resta del miler de pobles del
país, no són cal "algarabía" ni estan embarcats en cap
quimera. El contrast de tot aquest moviment independentista
majoritari és Escòcia, que sense fer cap mena de soroll mediàtic,
ja té aprovat el seu referèndum i ningú no qüestiona que es
portarà a terme, i mentre això passa, a l'Estat espanyol es
segueixen vessant amenaces contra Catalunya, contra els catalans i
s'atreveixen a advertir d'una intervenció armada amb les arengues de
la por i els avisos de la pobresa i de la misèria en les quals
quedaria immersa una Catalunya independent i desmembrada d'Espanya,
fora de la UE i de la moneda única.
La
diferència és que al Regne Unit del referèndum esocès se'n parla
amb normalitat, i a Espanya, l'encara assentada tradició vuitcentista
es trenca els vestits quan veu una nació com Catalunya, que
considera de la seva propietat, demana el seu dret a
autodeterminar-se i reclama poder tenir un estat propi dins els
pobles lliures i sobirans que reconeix i acull l'ONU, i integrada
dins la UE, de la qual n'és aportadora directa. I si Escòcia
resulta independent després del seu referèndum, seguirà dins
l'euro i del context europeu, ja que ningú no li negarà aquest
dret, ni tan sols Espanya. Doncs Catalunya hi serà de la mateixa
manera, per tenir les mateixes connotacions i el estar dins del
mateix context.
Aquest
és un gran moment per Catalunya, un dels millors de la seva
història, si no és el millor. Un moment que els catalans no podem
deixar passar perquè les circumstàncies que l'envolten són molt
propícies i cal que les aprofitem. D'altra banda, el procés engegat
ja no té volta enrere, perquè la gran majoria del poble català ja
està conscienciat i preparat per fer camí fora de l'Estat espanyol,
i aquesta gran majoria de persones difícilment acceptaran que el
procés s'aturi, o que s'avorti des de la instància que sigui. Ara
la ciutadania està implicada, compromesa, i té un projecte
important i molt engrescador, que cada dia guanya nous adeptes, i la
gent ho veu i el procés es retroalimenta.
En
aquest moment ja es reconeix d'una manera majoritària que la
situació actual de Catalunya és pejorativa i complicada, i això té
a veure amb un sentiment de greuge generalitzat envers el tracte que
tradicionalment s'ha rebut d'Espanya com ara les retallades de
l'Estatut el 2006, els impagaments reiterats de les partides
econòmiques o portar l'Estatut al Tribunal Constitucional, com va
fer aquest PP que ara tant reclama espanyolitat. En aquest aspecte
s'han donat tot un seguit de menysteniments a les aspiracions
catalanes que han fet forat (recordem els darrers menyspreus i
retrets de presidents autonòmics, dirigents polítics espanyols o
les amenaces i les lloances a Franco d'algun militar de la reserva o
d'associacions d'aquests, que potser caldria que la UE comences a
investigar i es pronunciés al respecte), i precisament a causa
d'aquest seguit de greuges, la ciutadania catalana vol una
alternativa.
El
que no es pot oblidar de cap manera, és que les passes que es facin,
que faci el Govern de Catalunya amb la correlació de forces de la
resta dels partits i entitats, amb l'ANC al capdavant com a principal
impulsora d'aquesta allau reivindicativa, han de ser passes molt
afortunades, i pensades estrictament des del context democràtic. Com
deia Artur Mas en explicar el lema del timó mariner que li va
regalar el seu pare, cadrà tenir el cap fred i deixar de banda el
cor calent, perquè Europa ens estarà observant, i el món sencer
jutjant la nostra evolució. Ara, doncs, Mas presenta un lideratge
moderat però ambiciós, que caldrà que segueixi en els mateixos
termes per canviar l'estatus de Catalunya a mig termini, quan ja sap
que Rajoy i el PP li han tancat les portes al Pacte Fiscal, i que no
li queda altre remei que tirar pel camí del mig.
El
que demana Catalunya és legítim, està recolzat majoritàriament
des de la ciutadania i es peticiona des de la democràcia. I això,
agradi o no a Espanya, si les urnes parlen i decideixen què vol una
majoria d'aquest poble, ho haurà d'acceptar, perquè Espanya també
és membre de la UE, i com a tal s'haurà d'acollir a la seva
legislació i respectar-la en tots els aspectes.
Finalment,
i pels que no vegin clar que la Catalunya independent romandrà dins
la UE, dir-los que a la UE no li interessa de cap de les maneres que
un país com el nostre, que és aportador net de fons es quedi fora.
Ja que les organitzacions polítiques i econòmiques, sobretot
aquestes, pensen amb el cap, i mai a través de les essències. I
Catalunya és un contribuent net de la UE malgrat avui arraconar un
dèficit, mentre que Espanya n'és un de deficitari des del mateix
moment de la seva incorporació. Certamant el nostre país arrencarà
amb un dèficit acumulat de tots aquest anys de greuges de l'Estat
espanyol en fiscalitat, però amb la capacitat de treball de les
nostres empreses, indústries i dels nostres homes i dones, això no
haurà de ser un problema no reparable a la volta de vuit o de anys,
més si comencem un projecte nou, engrescador i esperançador. Per
tant, que ningú no s'espanti perquè a Europa li interessa molt una
nació que, com Catalunya, té el mateix PIB que Dinamarca, per
exemple. Ras i curt: la UE necessita països que, com Catalunya no
aniran a demanar rescats, sinó que aniran a aportar una bona part
dels seus dividents com a estat membre, i per això ningú no ens
farà marxar de la UE, i menys de l'euro.