dijous, 26 de febrer del 2009

L'amabilitat humana sempre facilita les tasques informatives (publicat a Es Diari i al Girona Notícies el 22 de febrer de 2009)


Volta aèria periodística a Menorca: moltes gràcies a tothom
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Tinc la sort de poder treballar en la feina que més m'agrada del món, tenir encomanades les tasques que més m'emocionen a mitjans com la ràdio i la televisió, i exercitarme en el periodisme literari a través de l'escriptura, cosa que aquest fantàstic rotatiu que m'acull i em publica els articles em possibilita periòdicament. Sóc una persona molt feliç en aquest aspecte, i encara que els dividends percebuts mai no són prou, em sento compensat en aquest altres aspectes, i em trobo i em sento molt bé laboralment parlant. La meva empresa, Menorca Mèdia, productora multisectorial que dóna serveis informatius i de programes a IB3 ràdio i televisió, i també a altres mitjans de comunicació social de diferents empreses -per les quals també faig les feines que em demanen- com ara Canal 4 ràdio i televisió, revistes sectorials com Artnostrum, i altres que ara no citaré, sap de bona tinta quina és la meva vocació i la meva dedicació professional gairebé absoluta, ja que mai no miro les hores que em passo a la feina: simplement m'ho passo bé i, reitero, faig el que més m'agrada. En el vessant televisiu sóc el realitzador de la part menorquina de l'informatiu Set de Notícies, que m'agrada molt muntar cada setmana, tant en la presa d'imatges com en el muntatge i la redacció i la locució del reportatge. D'una banda em referiré a les persones que em possibiliten aquest fet: principalment el propietari de Menorca Mèdia, Cinto Farrús; el director general de Canal 4, José María Castro; l'administrador de Menorca Mèdia, Pere Bagur, i el coordinador de redacció, Òscar Martínez, persones totes elles amb un sentit del periodisme àgil i eficaç, i que mai no posen traves a les iniciatives personals, si aquestes són factibles, creatives i per tant viables, i si aquest fet els facilita la tasca pròpia, evidentment.
D'altra banda hi ha els entrevistats, els que aporten materials i dades, els que fan l'esforç de col·laborar, i els que sense ànim de lucre col·laboren a que el reportatge surti cada setmana; els tècnics càmeres, en Carles Trujillo, en Miquel Roman, i l'Ignasi Sintes, que fins avui han fet les labors d'operadors de càmera en el Set de Notícies, que amb el seu instint periodístic fan parlar les imatges, a més de la persona d'Alfredo Pulido, que fa possible aquesta tasca de coordinació informativa a Mallorca, i que malgrat ser molestat en hores intempestives mai no respon de mala manera.
Aquesta és la labor de cada dijous, que és quan fem totes aquestes tasques, però tot això ve a tomb pel que es va esdevenir el passat dijous. El futur reportatge tractarà sobre els 40 anys de l'Aeròdrom de Maó-Sant Lluís, i aquest, sincerament, ha estat un treball inoblidable, ja que a més de la col·laboració absoluta dels membres executius de l'entitat, com ara el seu president, José Luis Barrero, o com els membres actius Antoni Pons, o Vicent Roca Montanari, que ens van aportar dades, explicacions, fotografies i història fidedigna de les seves experiències de quatre dècades, Joan Torres Vinent, propietari de la immobiliària Bonnin Sansó, i també d'un fantàstic aparell bimotor que ens va cedir desinteressadament durant tot el matí, va voler fer aquesta aportació a la nostra tasca informativa. La nau la va pilotar l'expert comandant d'aviació civil, Manuel Orfila, al qual agraden molt els mitjans de comunicació -encara que no tant com els avions, naturalment-, i que en una ocasió ja va ser l'amfitrió d'aquest redactor en una entrevista del programa Quadrant de Menorca, espai que es va emetre per IB3 Ràdio durant tot l'any 2008.
L'experiència i perícia del pilot ens va donar tota la confiança per enlairar-nos del de Sant Lluís i gaudir de la meravella visual de cada racó de l'illa de Menorca des de l'aire. La seva amena conversa i explicacions exhaustives dels punts sobrevolats, encara va fer el trajecte més atractiu i agradable. Era com tenir un mapa en relleu al davant, que es va contemplant i acaronant-ne els accidents sense cansar-se. Volar, i contemplar tot aquest verd territori a vista d'ocell durant una hora, és a dir, el gran somni de l'èsser humà, va ser una realitat per l'Ignasi Sintes i per aquest periodista el dijous dia 19, en un dia mig enterenyinat, que encara va donar més ambient i emoció al viatge. Gràcies per tot això viscut a totes aquestes persones que cito, un equip humà sense el qual aquesta bona manera de gaudir i treballar alhora, tant dins com fora de la redacció, no seria possible de cap manera.

Els amotinaments, com les mocions de censura, tenen unes regles de joc (publicat a Es Diari i a Girona Notícies el 26/02/09)


La revenja del capità Quadrats (conte pirata)Santi Capellera i Rabassó*periodista
En un temps indeterminat entre els segles XV i XVII, i en un país no gaire llunyà, va existir una comunitat d'illes constituida com a concordat colonial, dependent del rei d'aquelles terres i supervisada per un virrei. En una de les illes hi va viure el capità Quadrats, un expert mariner, líder de tropes, que coneixia molt bé els set mars. Capitanejava un galió "El Borning" que solcava les braves aigües salades del gran blau, guerrejant per on convingués sempre al servei de sa Majestat. El capità, que era fidel i coherent amb el seu ideari i els seus objectius, ancorava habitualment a la petita illa del concordat colonial, on hi tenia sostre. Durant molts anys Quadrats va aconseguir moltes victòries i va entrar en feixugues batalles que van posar en perill la seva integritat personal, ja que el foc a boca de canó era el dia a dia habitual, i l'enemic a batre sovint no eren pirates ni combatents estrangers, sinó altres capitans del concordat acomplexats de la pròpia poca rellevància, i sempre sorpresos i envejosos de les fites de Quadrats, per ser un home murri, sagaç, hàbil i intel·ligent de paraula i obra. Per això l'esperit vencedor d'aquell vell llop de mar romania sempre entre les muralles de la ciutat, alhora que era temut i admirat a tots els altres ports de la regió.
Però un bon dia el virrei, cansat de tanta fama, valor i nom de Quadrats, va voler demostrar que era ell i només ell qui decidia en les qüestions importants. Que manava arreu, inclosa aquella petita illa el tarannà de les gents de la qual li era absolutament aliè. El virrei no en sabia ni un borrall d'aquella terra, ja que era lluny i decidia des del palau virreial de l'illa veïna, on sa Majestat l'havia col·locat a expenses de saber que era un inepte i un aprofitat dels avenços dels altres, però coneixedor de certs punts febles del sobirà, coses comprometedores per aquest.
Un dia Quadrats va pujar al galió i es va trobar algunes portes amb el pany canviat, per la qual cosa no va poder accedir a dependències del vaixell que resultaven primordials pel seu control i seguretat. Tot havia estat cosa del virrei, i en Quadrats ho sabia perquè ho sospitava des de feia temps, encara que per respecte i jerarquia mai no li va passar davant.
El virrei doncs, aplicant allò de divideix i venceràs, va lliurar les claus dels llocs estratègics de la nau als enemics més acèrrims del capità, personatges mediocres que de cap manera van saber en cap moment rendibilitzar el poder atorgat. Quadrats va poder comprovar, encara que no sorprès del tot, com gent que ni tan sols tenia la petita i bàsica acreditació reial de marineria, i que no posseia destresa ni esgrima amb l'acer, pretenia donar ordres a la tripulació del "Borning" a les seves esquenes.
Va ser llavors quan Quadrats es va començar a preparar per les eventualitats que fossin necessàries, i la lliuta aferrissada des de la disciplina del pensament i de les idees. Va anar a veure a sa Majestat per demanar-li explicacions d'allò que s'estava esdevenint a la seva llunyania, i que des del seu mateix poder central establert es comportava de forma descarada. El rei però, no va saber-li dir res més que en aquelles hores el virrei ja havia fugit a un altre país molt llunyà i que s'havia emportat gairebé totes les pertinences de palau, però que malgrat això, ell l'havia de continuar ajudant amb l'enviament d'or per garantir-li la pervivència, per així garantir-se el seu silenci. Sa Majestat també va fer saber a Quadrats que no li podia tornar el poder que el virrei li havia arrabassat, "perquè això afectaria altres interessos molt importants per tothom".
El capità va tornar a casa decebut, però disposat a demostrar a tota la marineria de l'illa que qui tenia l'habilitat i el mestratge de les grans partides d'escacs era només ell. En tornar ja va constatar remor de maniobres i amotinaments, que pretenien apartar totalment la seva gent del preciat galió "Borning". N'hi va haver molts d'aquest intents, però gràcies a les seves estratègies de combat i esgrimes personals, durant molts i molts anys ningú no el va poder tombar, i va seguir capitanejant aquell majestuós vaixell per les poques espectatives que a aquell port hi havia, que es destaqués algun altre capità amb tanta veterania i habilitat a la roda del timó, i tan expert en la direcció de la marineria.
Amotinar-se en terra ferma és sinònim de poca intel·ligència i de mariners maldestres. Les lleis del mar i dels experts de la navegació afirmen de totes a totes que un amotinament, si es vol que sigui exitós, s'ha de fer a alta mar i amb tot el peix al cove. O sigui, amb tot al sac i ben lligat, perquè d'altra manera es pot veure truncat. De capitans Quadrats n'hi ha alguns, però més aviat pocs. De virreis n'abunden: és potser del què hi ha més. Però el màxim exponent poblacional és el de marineria, que sempre necessita un líder que sigui un bon vigia que la dirigeixi adequadament. Perquè en cas contrari poden passar coses com amotinaments a terra ferma, que es tradueixen sempre en fiasco. Els escalafons de comandament han existit des de temps remots, immemorials; existeixen i existiran. I aquesta no és una qüestió de sistemes de govern, ni de democràcies o totalitarismes: només es tracta de lideratge pur i dur, malgrat que potser de vegades es puguin qüestionar altres facetes del líder, però de cap manera la del lideratge. I malgrat que de vegades alguns pusil·lànimes es puguin arribar a creure que són ells els líders, quan de fet només són els utilitzats dels líders veritables. Perquè o s'és líder o no s'ho és. O s'és dirigent, o s'és dirigit. No existeix el terme mitjà, que ningú no s'enganyi. I amb aquestes connotacions, una i altra, generalment s'hi neix, tal com assegurava el meu insigne professor de psicologia Carles Muñoz Espinalt, que de líders en va conèixer molts perquè s'encarregava de la seva educació i perfeccionament. I quanta raó tenia en les seves asseveracions el mestre de mestres.
Nota: tota semblança amb alguna realitat actual d'aquest conte no és coincidència de cap de les maneres, però de cap, sincerament.

dijous, 19 de febrer del 2009

En parla algú encara del cas de l'Oriol Giralt? (publicat al Girona Notícies el 19/02/09)

Els insults i amenaces dels defensors de l'Oriol Giralt
Santi Capellera i Rabassó*periodista
El dia 28 de juny de 2008, i en voler aclarir la polèmica de si la persona que presentava la moció de censura contra Joan Laporta, Oriol Giralt, era o no un enviat d'altres poders, o era pròxim a CDC, amb coneixements vitals demostrables suficients vaig escriure un article on donava dades que potser no van agradar a alguns que ara s'erigeixen en defensors "a l'anonimat d'un sol substantiu: Alfred". El tal personatge m'insulta posant en dubte la meva moral, i m'amenaça d'anar als tribunals, a banda que commina aquesta publicació que em suspengui com articulista habitual. Personalment crec que aquests són mètodes repressius, i que ens porten a altres temps pretèrits.
El tal Alfred no qüestiona en cap moment les meves veritats (no pot perquè documentalment les demostro) però en canvi assegura que em poden demandar per errar-me, segons ells, en l'adreça del despatx professional de Giralt, i sobretot (i sembla que és el que més mal els fa) en que hagi deixat l'Oriol Giralt en poc menys que un desvalgut patrimonial. Jo em sorprenc perquè (també sóc llicenciat en Dret) i mai no he vist presentar cap denúncia per òbviar patrimoni en un document publicat. Per la qual cosa (i us podeu remetre a l'article esmentat http://www.gironanoticies.com/noticies/noticia.php?id=9345) responc el tal senyor Alfred amb el que es pot llegir a continuació. Ja veurem, potser demà rebo una ordre de detenció per no esmentar tota la millonada de la familia Giralt en aquest aricle. En fi, "judge for yourself", que es diu en la llengua del gran William Shakespeare. "Quin problema teniu Alfred, i qui sou? Quina mentida he dit? Que l'Oriol no té prou pasta com per fer tot sol el que va intentar fer? Ni em crec que la tingui. Ho reitero. Fixeu-vos-hi. Ni la té ni la pot tenir, perquè amb el que li va tocar aquell any a la loteria només es va comprar un cotxe nou...que altres no ens vam poder comprar per cert. Si tantes propietats tingués aquesta família, no aniria ensenyant les credencials públicament. Això ha estat sempre cosa de fantasmes. Els que en tenen, precisament no ho diuen. I de la meva moral què en podeu dir? Qui sou vós? De què em coneixeu a mi? Què he fet jo de dolent a banda d'escriure un article d'opinió el contingut del qual reafirmo? De quina querella parleu? A qui he insultat jo per veure'm querellat? Sabeu llegir Alfred (i em refereixo a llegir i entendre el que està escrit)? Dir que un no té prou mitjans econòmics com per carregar-se el president del Barça, o creure-ho (que és sempre opinable tractant-se d'un personatge públic), és punible? Quina gent del barri de les Corts qüestiona la meva honestedat? A qui us referiu? Per què us amagueu? Jo no en tinc de patrimoni, per tant, tampoc sospita de no ser honest, m'explico senyor Alfred (si és que honestament us dieu així)? El que passa és que remeneu la merda perquè avui, amb el triomf de Laporta i de Guardiola, és a dir del Barça, l'Oriol Giralt ha quedat tan eclipsat que ja no en parla ningú, ni jo mateix, que conec moltes facetes seves que vós segurament ignoreu. On és la falta Alfred? A dir que té despatx a Sant Just? Què importa on tingui el despatx i per qui treballi? Potser no sabeu llegir, repeteixo...Jo parlava del Barça i de Rossell i de Laporta, i de que em feia l'efecte (tinc dret a opinar o no?) que en Giralt no era més que un manat, un testaferro, que, com que el conec molt bé, és el que crec, sincerament. I ho reitero. I això és punible? He dit jo que no fos honest? Que fos un lladre? Que fos un drogat o un borratxo? Que fos un putero? He dit jo que traficava amb influències o que era un submarí polític? Que era un pederasta o un perversor de menors? Que marxava del meu bar sempre que podia sense pagar, o em feia apuntar totes les copes que es bevia pèrquè sovint no tenia un duro? Que no feia la declaració de la renda? Ho he dit? Ho he escrit en afirmatiu? Què preteneu vós?
Quin jutge em condemnarà per opinar respectuosament del Giralt i la seva impresentable moció a Laporta sense insultar ni faltar a aquest respecte? Em condemnaran perquè no he explicat quin és exactament el patrimoni de la família? En canvi de les veritats no en dieu ni un borrall, que són totes la resta que es reflecteix en el meu article, inclòs que es van vendre (i ho vaig dir com anècdota per deixar clar que ni ell ni la famíia tenien prou potència econòmica com per fer caure Laporta) el pis del carrer Bordeus, cosa que corroboreu. Em penso que aneu lluny d'osques, i que vós si que m'insulteu a mi, m'amenaceu intimidant-me, i voleu confondre l'enunciat del meu article. M'explicaré: jo l'únic que intentava aportar és que "el senyor Oriol Giralt i Gili era un home pròxim a CDC, candidat per aquesta formació, i com el seu pare exconseller municipal", malgrat algunes negatives en aquest sentit...I ho puc dir de bona tinta perquè, si us serveix d'alguna cosa, només fa 35 anys que sóc militant d'aquest partit, i sé qui hi ha i qui no hi ha dins. Si la meva moral fos dubtosa, el president de la Generalitat Jordi Pujol no m'hagués volgut treballant sis anys al seu costat al Gabinet de Mitjans de Comunicació. O és que també dubtareu del criteri i de l'honestedat de Jordi Pujol? Ara no volgueu fugir d'estudi amb cortines de fum, home.
D'advocats en tenim tots (i alguns fins i tot en som), i els meus se'n foten de les vostres amenaces senyor Alfred "sin comerlo ni beberlo", i perdoneu l'expressió. Qui sou vós per calibrar-me a mi? Mireu on he treballat i feu camí home. Sincerament, ens importa ben poc el patrimoni del senyor Giralt i de la seva família, no era pas d'això que parlàvem, sinó dels per quès (sospitosos per ser dos en dos anys) va presentar una moció de censura i ja una denúncia dos anys abans contra Joan Laporta, avui exultant president blaugrana clar, i també advocat per cert. El fracàs de Giralt va quedar en evidència, i el fracàs dels del seu entorn, imitadors de l'Elefant Blau, també. Segones parts mai no han estat bones, diuen de les pel·lícules. Després si, a banda d'aquest tema central, l'Oriol Giralt és advocat o captaire, si té patrimoni o està a la ruïna, si és de família noble o és un saltataulells de bingo, és un tema d'una importància minsa del tot, ja que a la majoria de persones interessades en l'afer l'únic que volíem saber era si la moció prosperava o no, la presentés en Giralt o la presentés el Botones Sacarino, m'explico senyor Alfred? I per errar-me d'adreça o no esmentar el gran patrimoni dels Giralt amb pels i senyals com fa vostè (i si de fet només és allò que vostè diu el que posseixen, doncs tampoc no espanta) en el meu article d'opinió(coses absolutament banals en el context que ens ocupa), cap magistrat em condemnarà, si més no per això. Vigileu el que escriviu i el que afirmeu vós, que no sou pas a l'anonimat (a Girona Notícies saben qui escriu, i jo dono la cara, no pas com feu vós), i per posar en dubte la meva integritat i la meva moralitat la denúncia us la puc posar jo, a vós o a qui convingui, i no dubteu que ho faré si persistiu en les vostres elocubracions ofensives cap a la meva persona.
Els temps de les amenaces gratuïtes o del "usted no sabe con quien está hablando" ja es van quedar molt enrerere, en el franquisme crec, i en aquells senyors baixets, petulans i ridículs amb llacet al coll i americana de quadres a l'estil d'en Pasqual que xerren i xerren sense solta ni volta, de les seves immenses propietats a l'Havana. Compte amb els periodistes, senyor gestor Alfred, porten sorpreses i de vegades són indigestos, crèguim.

El grup ciutadellenc celebra 15 anys (publicat al Diari Menorca el 19 de febrer de 2009)


Concert commemoratiu d'Inventari as Mercadal
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Dia dels Enamorats, 14 de febrer. LLoc: Sala Multifuncional de Mercadal. Hora: 21'30. Protagonistes: Inventari i tots els menorquins i menorquines que ho vam voler. Recomana: Ràdio Balear, la ràdio musical de Menorca per excel·lència, i emissora on el principal protagonista del concert, en Bep Marquès, hi té responsabilitats d'aquesta mena.
Inventari compleix tres lustres d'existència i segons totes les previsions "encara hi són a temps" del que calgui i convingui demostrar. L'hora i mitja llarga de concert ininterromput va tenir els seus moments àlgids quan van sonar peces ja clàssiques d'"in" com "Som illencs","Els anys d'abans", i noves com "No és cap delicte", "Records d'un barri" o "Un senyor damunt d'un ruc", sense oblidar "Saps" (que aquest periodista ja va difondre per IB3 Ràdio, al finat Quadrant de Menorca, quan tot plegat no era més que un projecte i davant la perplexitat d'un Marquès amfitrió convidat d'aquell dia), o la cançó de bressol dedicada al fill del Toni Taltavull, el bateria del grup, peça que va fer emocionar la sala sencera, plena de gom a gom.
Bep Marquès i els seus inventaris han marcat el temps de molts menorquins i menorquines que han estat joves la darrera dècada i mitja. I també dels que sense ser-ho tant, ens hem vist envoltats i enganxats per la música sempre fàcil però de lletres amb grans continguts, d'aquests illencs de convicció. Els exemples són molt diversos. Al concert ens hi vam poder trobar personatges menorquins de tota la vida tan variats i distints (i distants políticament i social per posar l'exemple de membres de partits polítics allà presents) com el pintor Pau Faner, el periodista Isaac Pons de Rosa, el funcionari Raül Moll, la directora del suplement Culturàlia del Diari Menorca, Raquel Marqués, o d'arribats de nou com aquest redactor que signa l'article, i algun altre convers tocat d'aquesta menorquinitat que ens encisa i ens aclapara en tots els sentits, i que gairebé no ens deixa moure de l'Illa.
El concert d'en Bep Marquès i els Inventari, que són una sola cosa, va ser una vetllada inoblidable plena d'emocions, i amb tota l'energia de la que va fer gala el líder Marquès, a través del seu ball constant a l'escenari que es va allargar el mateix temps que dura un partit de futbol.
Allà hi era gairebé tothom, amics íntims, amics, coneguts, saludats, i també, per què no dir-ho, algun que altre envejós d'aquests que solen malparlar pel darrere mentre pel davant van fent la gara-gara, que sempre donen color i que tampoc no hi van faltar. I aquesta, creguin-me, és una observació molt lògica en un lloc com aquell, ja que per això la sala estava plena de periodistes amb l'antena en actiu, "aquests personatges indignes que tot ho malmeten i ho expliquen a base de remoure les clavegueres mundanes", tal com es pot llegir a la definició que dels de la nostra professió i condició fa Marcelino Menendez y Pelayo al seu llibre "La historia de los heterodoxos españoles".
Clouré la feina dient que aquest que redacta va acabar ballant en un fantàstic bar d'una plaça de Mercadal, amb la seva bellíssima i sensual acompanyant, i on la música era gairebé tan bona com la d'Inventari, si més no pel ritme i la qualitat de so. Per molts anys més i molts més concerts com aquest doncs, Toni Bosch, Nasi Comellas, Toni Taltavull i Pamela Sintes, la més polida del poble d'Alaior, tal com va repetir fins a la sacietat en Bep Marquès, el líder, durant tota la nit. Grans Inventaris, si senyor!

divendres, 13 de febrer del 2009

El president del govern espanyol es fa constantment el sord


La descomposició del PP i el xiulador Zapatero
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Q
uè succeeix exactament entre el govern de Catalunya i el d’Espanya per culpa d’un nou finançament que no arriba? Ara que ja passen sis mesos del termini que la llei marcava per arribar a un acord, diu el PSC que hi haurà "conseqüències" entre ells i el PSOE si no s’arriba a una bona entesa.
D'altra banda el PP es troba en ple procés de descomposició. En ple procés de desintegració interna. De fet projecta una imatge penosa i de desgavell a l’estil de la desapareguda UCD dels seus darrers dies de l'any 1983. Ara fins i tot acusa el ministre Bermejo i el jutge Garzón d'anar de cacera junts, cosa que, segons els populars els invalida per actuar contra la claríssima corrupció que aquest partit pateix en el seu sí. Ara es fan la foto mediàtica de cap de dol -retratats junts molts dels que manifestament són enemics acèrrims com Aguirre i Gallardón- per intentar posar cortines de fum i així dissimular l'estat de ruïna absoluta en que es troba el seu edifici. Federico Trillo demana la retirada de Garzón del cas, i acusa la Fiscalia espanyola d'estar instrumentalitzada pel PSOE. Però a Trillo li falla la memòria -i no acut a l'hemeroteca- i oblida les èpoques glorioses de Cardenal i Fungairiño, on ell crec que hi tenia algunes responsabilitats directes. "Manda huevos!" senyor Trillo. I vinga, que amb les teories conspitratives, la falta de memòria i la cacera -la de bruixes i l'altra-, passa allò de que quan la merda més es remena, més pudor fa. I mentre passa tot això Rodríguez Zapatero va xiulant i es fa el sord als clams de Catalunya, que li demana insistentment que materialitzi el nou finançament amb urgència. El finançament que va prometre en un termini que no ha complert. El finançament que va aprovar el Parlament de Catalunya amb el refrend dels seus ciutadans. I és que Zapatero no para de xiular. El xiulet del president espanyol apaivaga els crits de les peticions de dimissió del seu vicepresident, Perdo Solbes, que també demanen milers de ciutadans que paguen impostos, i que es veuen frustrats i decebuts per un mal administrador i un pitjor previsor. Però Zapatero xiula i xiula, i es fa l'orni, davant les conseqüències d’una crisi econòmica que el PP, per raons òbvies i evidents, no està en condicions de rendibilitzar de cap manera, ni plantant cara com cal, ni perfilant una alternativa possible.
És evident que, malgrat tot el que li va en contra, la flor al cul de Zapatero segueix a la palestra. I ara que la bonança econòmica fa dies que ha passat, el PP li fa la feina bruta i es desgasta tot sol i per ell mateix. Però potser no ho dic bé això de tot sol. Realment és així? En aquest punt caldria tornar-se a plantejar la importància dels mitjans de comunicació a l’hora d’imposar agenda i d’arrossegar la política segons els convingui. Perquè en l’afer dels espies i de la corrupció, ningú no pot obviar que les filtracions via institucions públiques han estat força presents amb tota seguretat, però, i les ganes de dos grans grups mediàtics? Què no hauran ajudat a fer Prisa amb El País, i Unidad Editorial amb El Mundo? És inimaginable. A les ganes dels uns per fer-se valer davant d’un PSOE que últimament ja no els fa cas, s'hi han sumat les ganes dels altres per fer caure Mariano Rajoy. Al preu que sigui? Podria ser, i tant! Recordem que en la dècada dels noranta va sorgir un grup de periodistes que van conjurar-se per fer caure Felipe González, fins i tot a perill de fer tremolar els fonaments de l’estat. Aleshores González era un entorpiment, i ara Rajoy també molesta a molts. Fins i tot a molts dels seus, o del que ell es creu que són seus, malgrat no haver-ho estat mai. A Prisa segurament els convé més un Alberto Ruiz-Gallardón que els entengui i els serveixi de pla B, i als mitjans de la dreta perquè els interessa tot el contrari, però també, de pas, carregar-se el gallec que vol fer reformes a l'edifici i que ni tan sols ha aconseguitr el permís d'obres, ni crec que l'aconsegueixi mentre el FAES sigui un poder fàctic paral·lel. I què hi té a veure en tot això Catalunya?, em pregunto jo tal com ho deuen fer vostès. Doncs sembla ser que molt, perquè mentre passa aquest anecdotari, del finançament de Catalunya ja no en parla ningú (ni el PSOE ni el PP), i no ho fan ni tan sols per criticar-se i erosionar-se mútuament. No els cal. Potser per això Zapatero va xiulant tranquilament, mentre manté el finançament aturat, i va esperant que escampi la boira a casa dels conservadors espanyols. Segurament serà llavors quan el xiulador Zapatero tindrà el PP entrenat i en forma per servir-li, una vegada més, d’excusa perfecta per rebaixar encara més les reivindicacions catalanes. Aquesta doncs és la gran estratègia de pixarrí d'aprenent de bruixot, de lectoret de Maquiavel, que posa en marxa el gran mentider xiulador, inquilí de la Moncloa. La conclusió doncs és que que entre xiulets i espies de via estreta, a Madrid es barallen dos i com gairebé cada vegada que això passa rep un tercer, que casualment i mira per on, sempre resulta ser el mateix.

divendres, 6 de febrer del 2009

L'elecció de Taltavull és una bona notícia pels catalans (publicat al Diari Menorca, Girona Notícies i Es Diari el 7/2/09)


Un bon bisbe per a Barcelona, que sap què és Catalunya
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Mossèn Taltavull serà el nou prelat auxiliar de l'Arxidiòcesi de Barcelona, una de les més complicades a l'hora del nomenament dels seus bisbes auxiliars. L'elecció de Benet XVI al Vaticà va durar dos dies. La fumata blanca de l'elecció a Barcelona del nou bisbe auxiliar en canvi, no s'ha vist fins al cap de quatre anys de la renúncia de Joan Carrera al càrrec, cosa que succeïa quan el 12 de maig de 2005 el bisbe nascut a Cornellà de Llobregat complia 75 anys. Aquesta complexitat de l’Arxidiòcesi de Barcelona i de l’Església catòlica a Catalunya es pot explicar per dos vessants. Un és que a Barcelona hi conviuen els més diversos sectors socials dins el catolicisme, des dels renovadors segons el Vaticà II fins als preconciliars que encara defensen moltes tesis dels temps de la dictadura franquista.
L’altre factor és el de les pressions d’aquests grups preconciliars esmentats sobre la Congregació Vaticana de Bisbes encarregada dels nomenaments episcopals. Aquests, ens agradi o no, són grups amb connexions molt importants dins l'Església, i òbviament adversaris de cardenals tan moderats com l’arquebisbe Lluís Maria Martínez Sistach. Aquesta mena de lobbys fan un joc no prou transparent aprofitant el secretisme del procés de nomenament episcopal. I empastifen sacerdots que tenen la suficient categoria personal, cívica i evangèlica per poder ser dignes bisbes i pastors exemplars del ramat de la institució catòlica.
De fet el cardenal Martínez Sistach ja ho ha donat a conèixer alguna vegada, però potser la seva crida no ha tingut el ressò mediàtic necessàri, ni el suficient recolzament d'altres sectors més progressistes de les mateixes cúries diocesanes. Aquesta vegada però, i a pesar de tot l'esmentat i gràcies a la seva gestió pacient, ha estat possible que el cardenal de l'Arxidiòcesi de Barcelona anunciés -segons paraules pròpies-, la "bona notícia" del nomenament de Sebastià Taltavull com a bisbe auxiliar de Barcelona. És una bona notícia per a l’Arxidiòcesi barcelonina i per a l’Església catalana perquè és un sacerdot que pot fer una sòlida aportació episcopal, perquè coneix on i amb qui ha de pontificar, i perquè els fidels catalans el veuen amb molt bons ulls, entre moltes altres coses positives, pel fet de ser de Menorca. Encara que vist el terreny adobat al que abans faig referència, per aconseguir un llarg i fecund episcopat, amb tota certesa li caldrà humilitat, decisió, habilitat... i també, i amb tota seguretat, molta ajuda divina.
El bagatge del nou bisbe defineix el personatge. Sebastià Taltavull és un menorquí vinculat cordialment des de sempre a la vida eclesial i social de Catalunya. Va triar la Facultat de Teologia de Catalunya per estudiar-hi, i no pas altres centres adoctrinadors d'ensenyaments més "clàssics" i centralistes. Ha exercit el seu càrrec com a director del Secretariat de la Comissió Episcopal de Pastoral de la Conferència Episcopal Espanyola sense renunciar a l'estil obert i arrelat al seu país, ni a la seva llengua. A Menorca ha tingut diverses responsabilitats com a rector de parròquia, rector del Seminari diocesà i Vicari General amb quatre bisbes diocesans. I ara accedeix a l’episcopat gràcies a la seva vàlua intel·lectual i pastoral, i no per amistat o familiaritat amb cap prelat. Taltavull a més és un home sincer, que reconeix obertament que Joan Carrera es un sòlid punt de referència, la qual cosa no vol dir convertir-se en la seva projecció, ja què, amb tota seguretat, el bisbe Carrera avui faria el que cal fer i el que és de servei a la comunitat, i no pas el que va ser necessari fer ahir, que també va tirar endavant en la mesura que va poder.


L’eugenisme és la ideologia que va gestar i donar a llum la bèstia nazi alemanya. De l’eugenisme ve el nazisme alemany

  ASSAIG GEOPOLÍTIC SOBRE L’ESCLAT DE LA GUERRA ENTRE ISRAEL I HAMAS EN EL CONTEXT DEL JUDAISME I LA DEFENSA DELS SEUS VALORS OCCIDENTALS Sa...