dissabte, 28 de juny del 2008

Els alarmistes protectors unilíngües de sempre criden a la "jihad" (publicat al Girona Notícies, a Opinió Nacional el 4/07/08 i al Menorca el 6/7/08)


No es preocupin: l'espanyol té una salut de ferro
Santi Capellera i Rabassó*periodista
El manifest de 17 intel·lectuals espanyols entre els quals s'hi compten els sempre preocupats per la salut del castellà als territoris de parla catalana, senyors Albert Boadella i Arcadi Espada, ciutadans de pro (tecció), ha aconseguit el suport incondicional del Partit Popular i de la seva cúpula acabada de sortir del Congrés fet a València fa pocs dies. El document resa que està explícitament fet per protegir la salut d'aquesta llengua que “només” parlen 500 milions de persones. Una llengua que pel que es veu, segons que expliquen els protectors citats, està en perill en algun llocs irreverents com els territoris de parla catalana, on alguns dels seus habitants -que no pas tots- gosen fer servir per les seves comunicacions habituals una altra llengua, en detriment de la gran referenciada que és l'espanyola. Quin pecat aquest del bilingüísme recalcitrant a segons quines terres dignes de càstig per poc fidels a les essències pàtries. Però com s'atreveix ningú a posar pel davant de la llengua castellana qualsevol altra xerrera sense fonament ni història ancestral de conqueridors ni guerrers que han lluitat per coses tangibles i intangibles? (diuen els indocumentats, conscients o no del seu error), suposo que es pregunten alguns, entre es quals no hi ha cap bilíngüe òbviament.
En fi, que ningú no es preocupi per res, que a jutjar pel que es veu pels carrers de Menorca, i amb l'ajut inestimable dels mitjans de comunicació amb seu a Madrid, i dels molts residents menorquins vinguts de fora, que en la majoria dels casos l'única parla que tenen d'orígen és l'espanyola, la salut d'aquesta llengua està assegurada pels segles dels segles.
Que no es preocupi ningú per la salut de l'espanyol, que ja surten els intel·lectuals de més prestigi, i el polítics amb trajectòries democràtiques immaculades, en defensa d'una llengua que esta en perill de mort, perquè alguns gosem fer-ne servir d'altres amb les nostres mares i els nostres fills, i perquè aquests alguns hem fet lleis als parlaments per potegir -també- aquestes altres parles, tan dignes com el mateix castellà, de ser utilitzades i respectades. Que no es preocupin els essencialistes dogmàtics, que a Menorca quan preguntes alguna cosa en la llengua pròpia, cada dia són més els casos en que sents “¿como?”, que és l'abreviatura d'allò de “háblame en español”. Que no es preocupin els defensors de l'espanyol, que cada dia hi ha més acomplexats convençuts que defensar el forani és tenir més cultura i més pedigrí. Pobres els pobles que comencen així, i es dexen rentar el cervell, que acaben desapareixent com a pobles i com a cultures. Senyores i senyors...algú amb dos dits d'intel·ligència i de seny creu veritablement que el castellà està en perill a les terres de parla catalana? Vagin doncs per altres indrets de l'estat i escoltin el castellà que es parla. Viatgin i parin l'orella, i veuran.
Jo, sincerament, on crec que realment el castellà està en perill és a llocs com a Madrid, per exemple. On quan un com jo, que va estudiar durant el franquisme en un castellà absolutament acadèmic als Escolapis de Sarrià de Barcelona (ben poc sospitosos de catalanistes per cert), i a la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma de Bellaterra, a les darreries de la dictadura, i en anys on el català només s'utilitzava a les cases i a pocs llocs més, sent segons quines expressions al carrer en el que se suposa castellà, i no les entén, ni en forma ni en fons, queda astorat. Perquè, a l'orella, realment són inintel·ligibles per argot i per modismes. Jo quedo preocupat per la salut d'aquesta llengua, però no precisament als territoris on els grans defensors de l'espanyol adverteixen que està en perill, sinó a les seus centrals d'on no se'n parla cap altra.

La moció de censura de Can Barça té la seva explicació (publicat al Girona Notícies el 28 de juny de 2008)


Qui hi ha darrere l'Oriol Giralt i la moció a Laporta?
Santi Capellera i Rabassó*periodista
L'Oriol Giralt és el cap visible de la moció de censura contra Joan Laporta. Si no se'l coneix personalment, si que se sap que és un advocat amb despatx a Sant Just Desvern, i relacionat amb Convergència Democràica de Catalunya del Districte de les Corts de la ciutat de Barcelona. De fet l'Oriol Giralt va treballar a la Secretaria General de l'Esport quan CIU manava a la Generalitat.
Conec l'Oriol Giralt i Gili des de fa molts anys, potser vint. El conec perquè érem veïns i perquè freqüentava una cocteleria de la meva propietat al carrer de Bordeus de Barcelona, al districte de les Corts, que era on residíem tots dos.
També conec els pares i germanes de l'Oriol. Una família normal de la zona alta de la Ciutat Comtal que ja fa molts anys que es van traslladar a viure a Sant Just Desvern. El pare, el doctor Giralt, havia treballat durant molts anys a l'Hospital de la Vall d'Hebron, on havia estat cap de servei. Políticament eren militants de CDC, i el pare, igual que ell, havia estat conseller municipal del Districte de les Corts. L'Oriol va anar amb el número 57 a les llistes de CiU a les eleccions al Parlament de Catalunya l'any 1999.
De fet en cap moment, ni com a ciutadà, ni com a barcelonista, ni com a periodista, m'he empassat que Giralt fos el promotor exclusiu d'aquesta moció de censura, ja que aquest periple croada anti Laporta ja va començar fa un parell d'anys, quan l'Oriol Giralt va presentar una denúncia contra la Junta Directiva del FCB davant el Tribunal Català de l'Esport, on l'acusava d'incompliment de l'article 29è dels estatuts de l'entitat blaugrana, i que fa referència a data de les eleccions.
No cal ser gaire espavilat per saber que hi ha algú més poderós darrere de tota aquesta maniobra que, d'altra banda, val uns diners, molts, que l'Oriol no té ni en broma, ni tampoc la seva família que per compar la casa de Sant Just Desvern va haver de vendre el pis del carrer de Bordeus i a més es va haver d'hipotecar per molts anys, malgrat que els sous dels seus pares, com a professionals de la salut, eren notables.
Jo no sé si a l'Oriol, tal com diuen les males llengües, en l'època de CiU a la Generalitat se li van muntar unes oposicions a mida que no va guanyar, però el que sí que sé és que ell no pot negar de cap manera que es relacionava en aquest entorn polític perquè les llistes del Parlament de Catalunya del 99 canten, i això és ineluctable. Com tampoc no pot amagar els seus anys de militància ni d'activitat i col·laboració al Casal de Les Corts de CDC, quan n'era president el senyor Manel la Rosa i Hernàndez, i en Víctor Vila i Giró n'era l'únic diputat pel districte al Parlament de Catalunya. Fins i tot els va tocar la loteria un any per Nadal, i l'Oriol es va comprar un Wolsksvagen Polo nou, que passejava orgullós pel carrer de Bordeus. I això tampoc no ho pot amagar perquè jo, per exemple, ho puc certificar i acreditar des de dos vessants distints: com a periodista que vaig ser de Gabinet de Mitjans de Comunicació del Departament de Presidència de la Generalitat de Catalunya, per la qual cosa anava amb el president Pujol a actes on em trobava l'Oriol i altres militants de CDC amics i coneguts constantment; i com a propietari de la cocteleria “El Cafè de Bordeus” del carrer de Bordeus de Barcelona on l'Oriol hi havia viscut molt de temps i on la plana major de CDC del Districte de les Corts -l'Oriol Giralt inclòs- hi feia acte de presència de manera habitual.
Altra cosa és que ara al seu darrere hi sigui CDC o CiU, cosa que jo no puc acreditar de cap manera. Tampoc no puc saber, ja que des de Menorca on visc ara fer una investigació in situ a Barcelona m'és bastant complicat, amb qui es veu ni es relaciona, però reitero la meva incredulitat quan l'amic Oriol diu que darrere seu no hi ha ningú més que ell mateix, i resulta que fa dos dies que en Sandro Rossell surt i diu que "ja està preparat per entrar en la contesa electoral, tan si es dóna la possibilitat de moció de censura com si no". Home, sincerament, malgrat que en Rossell assegura per activa i per pasiva que no coneix l'Oriol Giralt de res, també és molta casualitat que avui el nom de l'exvicepresident blaugrana soni com a presidencialista, després que Giralt ha fet la difícil tasca d'aconseguir aquesta quantitat de signatures per tal que això fos possible. Rossell ja ho tenia tot preparat, i qui ha darrere Rossell també. Perquè amb Rossell no s'acaba la cosa: m'hi jugo un pèsol, tal com diu el mestre Puyal. Aquest és el joc del futbol i el de la política, el dels lobbys i el del poder absolut: l'econòmic, que té l'hombra molt allargada. En aquest món de dependències i dependents, si un és a la roda i no respon a aquestes espectatives, és sistemàticament substituït des de la cúpula d'aquest poder fàctic. L'únic que decideix i controla d'altra banda. Segurament el meu amic Oriol Giralt i Gili obtindrà alguna secretaria en la nova Junta Directiva del Barça, cosa que s'ha guanyat a pols i que es mereix pel seu esforç titànic al servei de no se sap ben bé qui, tot sigui dit.

Els auguris de fa quaranta anys eren encertats (publicat al Menorca Diari Insular el dia 4 de juliol de 2008)


El Maig del 68, un anticip del món actual
Santi Capellera i Rabassó*periodista
S i es remuntem quaranta anys enrere ens trobarem justament a l'any 1968. A les darreries dels anys seixanta hi van passar moltes coses, però per la proximitat i l'impacte jo en destacaria els fets del Maig francès, que ara són escrutats per historiadors i investigadors socials en un procés d’idealització de determinades figures i fets històrics, com ara Daniel Cohn-Bendit o Rudi “el Roig”.
L'any 1968 en concret va ser pròdig en esdeveniments que van mantenir el món garratibat i la tensió en una constant, amb successos com l'assassinat de Martin Luther King; la breu però esperançadora “primavera de Praga”, reprimida a sang i foc pels tancs soviètics; la matança d’estudiants a la mexicana plaça de les Tres Culturas de Tlatelolco; la fi de la llarga era dictatorial d’Oliveira Salazar a Portugal, i moltes altres efemèrides que van marcar per la història aquells convulsos anys que ens abocaven als setanta.
Al 68 ambé es rememora l’exportació de la revolució armada del “Che” Guevara –una icona per a tantes generacions burgeses– als països sud-americans; o la figura de la heroïna de la resistència irlandesa, Bernadette Devlin, o la palestina Leilha Kalehd; els “Black Panthers”, exponents del poder negre als Estats Units, o el moviment sandinista a Nicaragua i els indigenistes al continent americà. Algú va deixar escrit que la història és una bona mestra, però que té uns alumnes poc aplicats. La història propera d’Europa és, en part, la d’un seguit d’assoliments i també, d’una llarga sèrie de frustracions col•lectives. Al cap de quaranta anys d’aquell Maig del 68, sembla com si un sector de la nostra societat estigués instal•lada en una de les pitjors herències d’aquella revolta sense programa de futur: la cultura del no. Moltes vegades sembla que el passat es confon amb la història, que ha contribuït a debilitar la seva força i prestigi en qüestions com ara la religió, la política, l’educació i la moral. Però bona part de culpa la tenen també les noves formes de vida de la societat científica, tecnològica i postindustrial que no necessita del passat, perquè la seva brúixola intel•lectual i emotiva no té al nord la conservació sinó el canvi, la innovació i el consum, a diferència de les societats antigues de base comercial, artesanal i agrària. En aquestes condicions, el passat es redueix a un simple motiu de curiositat per a uns o de nostàlgia per a uns altres, és a dir, de sentimentalisme a la cerca de mites que ara encarnen els jugadors de tennis, els corredors de motos o de Fórmula 1, o espatarrants models de passarel•la, per no parlar del fenomen Chiquilicuatre, o de la Roja, ja que en aquells anys era impensable el fet que una selecció nacional espanyola del franquisme, per raons òbvies, es pugués anomenar de tal manera. Paradoxes del destí, mira per on.
Totes les societats humanes han necessitat sempre tenir un sentit de la seva vàlua i els seus sistemes de valors, els homes i dones que les formen han de saber que les seves vides són part d’un procés històric que es desenvolupa al llarg dels segles, i que el temps no pot ser mai estàtic, de manera que no es pot prescindir d’un passat històric objectiu i verídic. Com deia Albert Camus: “Hi ha una voluntat de viure sense refusar res de la vida, i aquesta és la virtut que més admiro en aquest món”.
Per això crec que aquells anys no són tan importants per allò que fan o proclamen, sinó per allò que anticipen. La fi de la modernitat. La substitució de les ideologies d’abast col•lectiu per l’ètica individual. Per dir-ho en paraules d’André Glucksman –el filòsof francès que va donar suport a Sarkozy– “per actuar contra el mal” (contra la situació de Txetxènia, per exemple, que és el tema d’un dels seus llibres) ja no ens cal saber on és el bé –és a dir, ja no ens cal tenir una idea prèvia de com organitzar aquest món que se'ns presenta al davant, ja que cada generació ha d'assumir els seus propis reptes.

L’eugenisme és la ideologia que va gestar i donar a llum la bèstia nazi alemanya. De l’eugenisme ve el nazisme alemany

  ASSAIG GEOPOLÍTIC SOBRE L’ESCLAT DE LA GUERRA ENTRE ISRAEL I HAMAS EN EL CONTEXT DEL JUDAISME I LA DEFENSA DELS SEUS VALORS OCCIDENTALS Sa...