dimecres, 24 d’agost de 2011

Quan un periodista s'entesta a dir la veritat, sempre té problemes: en situacions i moments convulsos, hi pot deixar la pell


Josep M. Planes: un periodista català valent


Santi Capellera i Rabassó, periodista

El passat dimecres 24 d'agost de 2011 es complien 75 anys de l'assassinat del periodista Josep Maria Planes (Manresa, 31/01/1907 - Barcelona, 24/08/1936). Pistolers de la FAI van executar a sang freda de set trets al cap a la carretera de l'Arrabassada de Barcelona després de detenir-lo en un pis del carrer de Muntaner. Així va començar a morir el periodisme català valent i també la realitat de llibertat del país en molts aspectes, avui encara no recuperats totalment.

Planes va col·laborar en publicacions de prestigi com el setmanari europeista Mirador i el diari La Publicitat, d'un gran to intel·lectual i lligat al moviment catalanista Acció Catalana. També, i malgrat la seva jovenesa, va ser director d'El Be Negre, cèlebre setmanari satíric, punyent i mordaç.

L'assassinat del periodista representava una tragèdia per la llibertat d'expressió. Josep Maria Planes era una de les joves promeses del periodisme català, que -tot i les seves idees conservadores- deia la veritat en tots els camps i la posava de manifest en escriure-la i publicar-la a través del periodisme d'investigació del qual en va ser un dels pioners. Per això aquells feixistes intolerants li van segar la vida. Perquè sabien que aquesta era l'única manera de fer callar la seva inquieta i comprometedora ploma.

"Sóc un periodista que potser cometo la imprudència de dir en veu alta el que el 90% dels catalans diuen en veu baixa. Nombrosos amics se'm van acostar ahir per dir-me que aquesta franquesa em pot costar cara". Aquestes paraules, tristament profètiques, van ser escrites pel periodista manresà l'1 de maig de 1936 al diari La Publicitat. Menys de quatre mesos després, al començament de la guerra del 1936-1939, Planes moria assassinat per membres de la FAI. Tenia vint-i-nou anys.

Allò que Planes gosava dir en veu alta era que els sicaris de la FAI eren responsables de l'assassinat dels germans Miquel i Josep Badia, tots dos independentistes. Un assassinat perpetrat tres dies abans, el 28 d'abril de 1936. Miquel Badia, que va ser cap superior dels Serveis d'Ordre Públic de Catalunya, s'havia distingit per combatre amb mètodes expeditius el pistolerisme urbà, i per això havia rebut amenaces dels anarquistes.

Dos anys abans, el 1934, Josep M. Planes havia publicat el reportatge 'Els gàngsters de Barcelona', vuit peces en què denunciava les relacions entre el pistolerisme i les associacions d'arrel anarquista amb la delinqüència comuna, feina que el va convertir en un dels professionals capdavanters del periodisme d'investigació a Catalunya.

Aquest exemple de periodisme ha estat objecte de moltes anàlisis per part d'altres companys de professió que s'han endinsat en el tractament periodístic del tema en qüestió i la seva importància pel país i per l'ofici, ja que Planes es declarava per davant de tot un defensor de la veritat i de la dignitat i la llibertat de Catalunya. S'han vessat rius de tinta al respecte, ja que aquest cas s'ha abordat com a exemple de valentia i rigor professional a les facultats de periodisme i a tota la resta d'entitats i fòrums relacionats. Com també ho han fet els reportatges publicats per periodistes estudiosos seus amb l'objectiu de posar de manifest la vàlua i valentia d'aquest malaguanyat jove. Un exemple clar el trobem en el periodista Jordi Finestres, biògraf de Planes i seguidor de la seva obra, que diu d'ell: "Va ser un periodista d'alçada, polièdric i calidoscòpic", entre molts altres adjectius que el lloen professionalment i personal.

A banda de periodista, Planes va ser un escriptor capaç d'utilitzar i aprofitar eficaçment múltiples registres de l'idioma; de parlar de gairebé tot amb una prosa brillant. Va arribar a escriure des d'innovadores cròniques esportives, passant per les referències al món noctàmbul barceloní, fins a unes reflexions lúcides i compromeses sobre l'actualitat política dels anys 30 que posen de manifest la riquesa i el domini absolut que tenia de la llengua catalana i de la seva expressió escrita. Llegint Planes també es perceben les seves profundes conviccions republicanes i catalanistes, que va defensar aferrissadament fins al darrer moment. El seu assassinat, a 29 anys, doncs, va trencar tràgicament una trajectòria fulgurant en el món del periodisme d'investigació, obert i sense autocensures per interessos.

Per això cal que ens preguntem on hauria pogut arribar a través d'aquest periodisme sense traves i de la literatura catalana, aquest mestre de les lletres i del periodisme obert, modern, enginyós, compromès i lligat al país que era Josep Maria Planes. Només sabem que la seva tràgica desaparició va ser una pèrdua irreparable per a Catalunya i pel seu periodisme i literatura, entre altres aspectes.

Però mentre hi hagi periodistes que el recordem i que n'emulem les seves cròniques de la claredat i la veritat pel davant de tot, Planes restarà prop nostre i no haurà mort del tot. I el bon periodisme d'informació contrastada i de rigor seguirà ben viu. Molt especialment el que es fa des del nostre país i des dels nostres mitjans més independents o poc supeditats als interessos espanyols i fet per persones íntegres que posen el periodisme i la veritat pel davant de tot. I ni que sembli una utopia, no és impossible, tal com ho creia Planes.

Analitzant detingudament aquells anys tempestuosos, però, es posen de manifest efectes molt greus, com que, per exemple, Catalunya va quedar tocada de mort. Els radicals d'esquerres tirotejaven i assassinaven gent com Planes o Andreu Nin, i els totalitaris ultradretans feien el mateix amb gent com Salvador Seguí, Francesc Comes o altres que no eren de la seva corda. Comunistes, anarquistes o feixistes, tant se val. Perquè tots van lluitar contra la llibertat de Catalunya i molt em temo que dissortadament van guanyar.






















Sobre els babaus Quim Torra i Pere Aragonès, dos exponents de la imbecil·litat i niciesa política que ha comandat i comanda aquesta trista, pobra i dissortada pàtria anomenada Catalunya, en que a molts ens va tocar néixer

Torra i Aragonès fan competència per indignar l’independentisme inconformista   Aragonès parla de referèndum abans del 2030 i Torra critic...