divendres, 8 de juny del 2007

Beirut, mon amour (dedicat a molts, i moltes)


Quina tristesa interior sento davant aquest espectacle dantesc que els meus ulls contemplen. Vaig poder veure fa pocs mesos les conseqüències de l'atemptat de la terminal 4 de l'aeroport de Barajas, a Madrid, dues hores després que aquest s'hagués esdevingut i, sincerament i sense voler-li treure importància, allò semblava una maqueta al costat de la monstruositat que es pot divisar aquí pels quatre cantons. La imatge n'és una petita mostra. Fa quasi 40 anys que aquesta ciutat (que havia estat moderna i amb tota mena de serveis; meravellosa, que per això l'anomenaven la Perla de l'Orient Mitjà -i al Líban el país dels cedres-) pateix els atacs quasi ininterromputs per part de totes les faccions que participen en aquest grotesc, lamentable i rocambolesc conflicte de la regió. Els arbres encara romanen a la majoria d'indrets del país: bellissims. Però dissortadament, la ciutat que un dia va mereixer aquest preciós denominador, ha deixat de tenir tota connotació de perla. El Líban és gran. Més que gran és allargat en una mena d'ull de poll de Síria, i d'ungla d'Israel, i per això, per aquesta seva situació geogràfica, paga totes les conseqüències dels que volen ser acreedors del domini total d'aquest estrategic lloc, pel que fa al conflicte àrabo israelià. La impressionant belicositat de la zona no té parangó. El país és amable, tret de Beirut on la desconfiança general, per raons òbvies, és la divisa arreu. Les seves gents s'han resignat a viure enmig d'aquesta lacra social que ja comptabilitza centenars de milers de morts, i més de dos milions de ferits i afectats pels danys "colaterals" en mig segle de conflicte armat, tal com eufemisticament es denominen en l'actualitat aquesta mena de desgràcies, per tal de justificar l'injustificable. És el món sense control, on la vida no val res, no es valora, la de ningú, la que sigui. Perquè tot és i els és a tots igual. Trist. És la societat sense cap esperança a curt termini. Es pot comprovar si es mira els ulls de la gent normal, dels ciutadans que fan cua per comprar quatre engrunes per menjar, mentre s'exposen a un bombardeig inesperat, on hi poden deixar la pell sense que ni tan sols s'ho hagin plantejat. Prefereixen no pensar que juguen -que els fan jugar- a la ruleta russa les vint-i-quatre hores del dia. Una societat sense futur, on els nens i nenes no saben si podran crèixer, i fer-se grans com nosaltres. Si podran assolir una existència com qualsevol humà de les nostres privilegiades zones occidentals, i tranquiles ciutats i poblacions catalanes. Les famílies viuen en la indigència entre les restes del que queda de les cases i moderns edificis que en altres temps van presumir amb una certa altaneria. Tot massacrat per l'efecte destructor de les armes que, dia rere dia, el nostre fantàstic i moral món occidental els envia perque això succeeixi. Quina tristesa i quina vergonya sento en veure segons quina gent, que mentre això s'esdevé, es dediquen a fer de llangardaixos socials, i converteixen els seus irrisoris i menuts problemes en causes de grans mobilitzacions, que mai no arriben a res ni donen cap fruit tangible per la resta del proïsme. "Que si he anat aquí, que si he vist allò, que si m'he comprat allò altre, que si ara reflexiono sobre què és existir i perquè sóc com sóc...". Tal com diu algú una mica més llarg que la majoria d'aquests (i aquestes), "hi ha coses que no es poden explicar; que s'han de viure"...i jo hi afegeixo, "in situ". Quan en llocs com aquest es comprova el que realment és important, moltes d'aquestes nimietats queden en res més que en mal de rics i acomodats; deixen de tenir cap mena d'importància, i quan les sents -dites per segons quí- et propulsen a la hilaritat més incontenible, i aleshores és quan hi veus clar. A Bòsnia ja em va passar el mateix. Vaig tenir exactament la mateixa impressió. Cal anar als llocs on la gent ho passa malament de veres. Per solidaritat, però sobretot per adonar-nos que al primer món, a la nostra estimada Catalunya, som gairebé tots una colla de sòmines que potser no serem capaços mai de ser feliços, malgrat tots els privilegis que tenim al nostre abast. No serem tan feliços com una petita que tinc al meu costat, i que amb un pelutx vell de l'anec Donald emet una mirada de felicitat que mai no he vist igual en cap infant del nostre país. Això sí que és un concert. I no cal subornar ningú per accedir-hi, ni pagar per contemplar-lo. Sempre hi ha entrades: el que no hi ha mai són sortides dignes. Per això d'aquí estant, em cau, encara més -quan penso segons què i en segons qui- la cara, de vergonya...aliena.

Rifar òrgans vitals en programes televisius no és menys lesiu que atemptar contra la intimitat (publicat al "Menorca Diari Insular" el 8/6/07)

Falsos ronyons televisius i altres herbaris
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Una suposada malalta terminal de càncer va sortir la setmana passada en una mena de xou estil "Gran Hermano" del canal holandès BNN. “El Gran espectacle del donant” es va emetre, però al final no hi va haver un premi d'un ronyó, sinó que el programa va resultat ser un muntatge per sensibilitzar la població perquè doni els seus òrgans. La gran sorpresa es va guardar fins a l'últim moment quan, abans de saber-se el guanyador del programa i del ronyó, el presentador va explicar davant les càmeres que no es produiria una donació real; que la donant malalta de càncer era una actriu i que l'objectiu de l'emissió era conscienciar els holandesos perquè fossin més sensibles a les donacions d’òrgans.
Els concursants, de fet, eren malalts renals reals que necessitaven un ronyó. El programa va despertar moltes crítiques, sobretot des del Parlament holandès i també des dels organismes internacionals més rellevants, per la qual cosa –i gràcies al simulacre- els teleespectadors van viure fins a l'últim moment un verdader reality show en què primer es va presentar la malalta d'un càncer incurable, com una dona a qui suposadament li quedava mig any de vida però que volia tenir un gest altruista i allargar la vida a un malalt renal.
Aquestes coses ens fan adonar de la perillositat per la intimitat aliena en que poden entrar els mitjans de comunicació audiovisual, que per la seva immediatesa poden esdevenir veritables monstres al servei dels xous més impresentables. I ja no són solament els programes preparats al respecte, sinó que aquestes calamitats mediàtiques també s’estan fomentant des de les redaccions dels informatius sense que se sàpiga bén bé quin és el límit de la llibertat d’informació. I quin és el del dret a la intimitat dels ciutadans que poden patir aquesta mena d’assatjaments per part dels nostres mitjans informatius, que cada vegada més demostren tenir cap mena de recatament, pudor ni respecte pels afectats de sinistres o desgràcies.
Posem per cas, que algú té una mare anciana, amb alzheimer o amb un altre mena de demència senil, i durant la nit es tira per una finestra que dóna a la piscina de la casa, i el succés acaba en tragèdia perquè la senyora en qüestió acaba morta. Quina obligació té aquest afectat de deixar captar imatges del succés a casa seva? Quin dret té cap mitjà a irrompre en una propietat privada en ares de “la informació veraç”? És lícit que els professionals ens veiem empesos a fer segons quins papers, en segons quines situacions, en defensa de “la necessària informació d’interès públic i general”? O això més aviat ratlla la morbositat, la sang i fetge i la falta de tot respecte degut, més si hi ha intents de captar les imatges de l’interior d’una propietat privada? Fins on arriba la nostra llibertat com a periodistes i on comença el dret d’altri a la seva reserva i a la seva intimitat? Potser són preguntes que aquesta nostra societat s’hauria de començar a fer, sobretot si qui elabora les informacions se sent solidari amb el que altres éssers humans pateixen en moments concrets. I si pel damunt d’això ens posem a pensar que, ben bé aquella família podria ser la nostra i aquella la nostra mare. Aleshores també faríem mans i mànigues per fer-los sortir al telenotícies com a novetat importantíssima del nostre àmbit? O, senzillament, prendríem el dolor com a nostre i ens preocuparíem d’elaborar la informació amb el respecte degut per algú que ha patit una desgràcia? Cada vegada més en els nostres mitjans audiovisuals, es fa el que sigui, el que calgui per guanyar audiència. Malgrat que sigui a costa de fer telescombaria i notícia de veritables banalitats que, de fet, no interessen ningú, perquè francament, per sort cada vegada hi ha més persones que les troben penoses. Per això el xou del ronyó holandès també ajuda a fer aquesta mena de reflexions a qui correspon, que són els periodistes i els responsables de les edicions i dels continguts dels informatius. Que de vegades sembla que enlloc de voler aportar la felicitat al món i que els mitjans audiovisuals esdevinguin el gran vehícle d’aquest objectiu, pretenen que els “aquí hay tomate” siguin l’essència del que mostren a la seva finestreta. I això no va ser precisament la funció que els primers periodistes que van preveure per fer una societat millor i posar les veritats en coneixement general, ni el que els teòrics de la comunicació van valorar com la millor opció per llençar a l’aire, després de l’experiència del assaig de terror col·lectiu que va generar l’emissió radiofònica de la Guerra dels Móns, d’H.G. Wells als EUA, el 30 d’octubre de 1938, ja fa uns quants dies. O és que ja hem començat a deixar de ser persones i a oblidar que el nostre ofici és més un servei a la humanitat, per fer honor a la veritat, que un lucre personal i un altaveu de la mentida i de la demagògia?

L’eugenisme és la ideologia que va gestar i donar a llum la bèstia nazi alemanya. De l’eugenisme ve el nazisme alemany

  ASSAIG GEOPOLÍTIC SOBRE L’ESCLAT DE LA GUERRA ENTRE ISRAEL I HAMAS EN EL CONTEXT DEL JUDAISME I LA DEFENSA DELS SEUS VALORS OCCIDENTALS Sa...