dimarts, 28 d’agost del 2007

El maltractament d'animals obre el debat sobre si s'han de continuar concedint tals prerrogatives (publicat al "Menorca Diari Insular" el 28/08/07)

El tauró de Tarragona i altres fets lamentables
Santi Capellera i Rabassó*periodista


El tauró gris de dos metres de llargària i d’uns noranta quilos de pes capturat fa uns dies a la platja del Miracle de Tarragona, finalment va morir. I ara ja se sap el perquè. La necròpsia va revelar que s'havia empassat un ham de set centímetres que tenia clavat a l'esòfag, la qual cosa li havia ocasionat lesions a tot el conducte digestiu i li impedia alimentar-se, segons van confirmar els tècnics de l'Aquàrium de Barcelona. L'esqual va arribar molt debilitat al centre, on des d'un bon principi va necessitar permanentment ajuda d'un biòleg per nedar, ja que el fet que estigués quiet li dificultava encara més la respiració. Els tècnics ja van advertir des d'un bon principi que la recuperació semblava difícil, i finalment el desenllaç fatal es va donar. Es tractava d'un ham que els pescadors fan servir per capturar tonyines i que el tauró tenia clavat a l'esòfag, la qual cosa li havia impedit alimentar-se des de feia un mes, i li havia provocat ferides internes irreversibles, segons que van explicar els tècnics de l'Aquàrium després practicar-li la necròpsia.
D'altra banda, aquests van defensar la forma com es va fer la captura de l'animal. En aquest sentit, el responsable de biologia de l'Aquàrium, Patrici Bultó, va assegurar que l'operació d'evacuació va ser la correcta, “ja que era imprescindible capturar el tauró, per evitar mals pitjors davant l'allau de curiosos que hi havia a la platja”, i a més, calia tenir en compte que algunes persones no respectaven les indicacions de la Creu Roja que no s'acostessin a l'animal. Els primers reconeixements, ja van confirmar que tenia una ferida d'arpó a l'aleta dorsal que li podria haver trastocat el sistema sensorial.
Aquests fets obren el debat sobre els taurons que són capturats –molts d’ells impunement- per flotes de pescadors de diversos països, per aconseguir les preuades al·letes de les quals se n’extreu la més que famosa sopa que podem trobar a la majoria de restaurants dels països asiàtics. Aquests fets són absolutament reprovables per la manera com es fan aquestes “captures”. Resulta que els pescadors agafen la presa, li tallen la preuada aleta dorsal quan esncara és viva, i acte seguit la tornen al mar quan s’està dessagnant. Aquest és un espectacle dantesc que no té parangó, i que fa reflexionar sobre com, tots plegats, tractem aquest món tan, d’entrada, perfecte perquè es recicla en tot per si sol –si no hi hagués els excessos i abusos actuals en tots els camps i segments, però que amb aquests exemples ens carregarem en poc temps. El “genocidi” marí es tradueix en 350.000 captures autoritzades a l’Estat espanyol, amb llicència inclosa (Portugal en dóna 24 i EUA 18, mentre que Espanya en concedeix 180) per capturar el tauró gris de la mediterrània, que a més resulta que és absolutament inofensiu, i molt més si ers tracta de dofins, amics tradicionals dels humans i als qual pesquen per extreure’n els ulls, que a zones de l’orient són amulets pels qual se’n paga fins a un euro! Fa mal al cor.
Aquests fets fan reflexionar sobre la doble moral dels països europeus, i sobretot d’Espanya, on els seus dirigents polítics – ara i en aparença- de caire progessista i ecologista, permeten i autoritzen tals barbaritats. Però és clar, ¿què volem que passi a la terra on tradicionalment es maltracten els braus clavant-los “banderilles”, es toregen, es torturen a cops de llança i finalment es maten per oci davant les mirades de satisfacció per la “faena” de la majoria del públic assistent? Ara sembla ser que davant les constants queixes de les associacions en defensa dels animals, i de moltes persones sensibilitzades amb aquesta qüestió, s’està estudiant que “la fiesta nacional” sigui com a Portugal, on els bous només es toregen i es juga amb ells amb la capa i sense tortura física, i finalment se’ls torna sans i estalvis i sense sang a la caseta. Però personalment, malgrat que això em representi una bona notícia perquè hi estic a favor, crec que no prosperarà. No sé per què, però tinc aquesta impressió. Amb aquesta exposició m’agradaria convidar a una reflexió sobre el tracte tan absolutament deshumanitzat que dispensem als animals del nostyre entorn en general, éssers que, d’altra banda, fa anys que comparteixen les nostres existències i que pateixen molts dels excessos d’aquestes ments tan retorçades que els “racionals” posseïm sovint. Per això cada dia que arribo a casa i trobo el meu gos que m’espera remenant la cua alegrement, sense exigir-me res més que una manyaga i el seu menjar, em sento més prop de les espècies que no són humanes i que sovint són víctimes innocents de les dèries irracionals de la humanitat.


dilluns, 27 d’agost del 2007

De com el PP no s'obre a ser una dreta europea normal, i segueix intolerant i intransigent (publicat al "Menorca Diari Insular" el 23 d'agost de 2007)

Què li queda al Partit Popular?
Santi Capellera i Rabassó*periodista


El líder del Partit Popular, Mariano Rajoy, va recordar a l'alcalde de Madrid, Alberto Ruiz Gallardón, que el debat sobre les llistes del PP al Congrés dels Diputats s'obrirà “quan es convoquin les pròximes eleccions generals”. Així doncs, ho farà a principis de l'any que ve i, segons va dir, després d'escoltar membres destacats del seu partit, “tot i que la decisió final sigui seva”. Amb tot, Rajoy va agrair la “disponibilitat” de Ruiz Gallardón per formar part de la llista popular.
Amb poques paraules, Rajoy va voler tallar d'arrel les especulacions sobre qui l'acompanyarà en les pròximes eleccions generals, i sobretot, qui serà el seu número dos. En una entrevista a Europa Press, el líder del PP va intentar tancar qualsevol polèmica interna i va esquivar respondre a l'oferiment de Ruiz Gallardón per anar a les llistes.
Segons va explicar, el debat sobre les llistes al Congrés “s'obrirà quan es convoquin eleccions”. Ni abans ni després. I es farà després d'escoltar membres destacats del seu partit. “La meva obligació és escoltar-los a tots, sobretot les persones intel·ligents i les que tenen coneixement de causa”, va assegurar, al mateix temps que va destacar que ell prendrà la decisió, que serà “la que em sembli més sensata i sempre escoltant la gent del PP”. Però quina gent?
Malgrat tot, Rajoy va agrair la “disponibilitat” de Ruiz Gallardón per defensar la seva candidatura i la posició del PP en els pròximes eleccions, “però és l'únic que puc dir, a més de dir que, efectivament, és un gran alcalde de Madrid”, va afegir, al mateix temps que insistia que la legislatura està esgotada i criticava de nou la gestió del dia a dia de Zapatero, posant com a exemple la incapacitat del Govern espanyol per gestionar els problemes en les infraestructures que hi ha a Catalunya. Ara resulta que sembla ser que li interessa (els interessa) molt Catalunya i les seves infraestructures, en tant que quan formava part de l’anterior Govern central, ni ell ni cap altre membre d’aquest van fer res perquè aquestes instal·lacions decimonòniques fossin millors i s’adeqüessin al temps actual, malgrat que Catalunya aporta sobradament a les arques de l’Estat els diners suficients com per això i deu vegades més.
Aquesta de Rajoy, evidentment, és una fugida endavant amb tota mena d’excuses, i culpabilitzant el Govern central de tot avorridament com ja ens té acostumats, perquè té molt clar que les seves estratègies politiques no arribaran mai a bon port, per inadaptades al temps que ens toca viure. El discurs tan absolutament tronat i desgastat de la por, del intent de generar encara dubte sobre l’autoria d’Al Quaeda dels atemptats de Madrid, del que vé el llop, de l’esquerra comunista, dels nacionalismes que no són el seu, de relacionar ETA amb tot i amb tothom que no siguin ells, de la incapacitat manifesta, al seu parer, del Govern central de qualsevol iniciativa o acció política o social, sumat a la falta de reconèixer que el PP impulsa un projecte caduc i encara lligat de mans i peus als aznaristes de la branca més dura, el porten a fugir d’estudi en declaracions com les que va fer, on a banda de criticar el Govern tallava la iniciativa de l’alcalde de Madrid per idear una nova manera de renovar-se i moderar-se, que precisament és el contrari del que volen els actuals pilars visibles de l’edifici conservador.
Ruíz Gallardón és molt més que un possible membre per anar a les llistes populars. És un competidor de facto i un líder que, malgrat formar part de les estructures dretanes, s’obre a la manera d’actuar de les grans democràcies estat-nació europees, i com Sarkozy o Gordon Brown, capaç de pactar amb l’oposició si la té, o amb el Govern de torn si ell és oposició i no pas de ser un destroyer, com és el cas de Rajoy. Amb la seva idea de moderar el discurs doncs, no fa més que acostar-se molt més a una gran majoria de ciutadans espanyols, votants del PP en definitiva, que tot i ser conservadors, fugen per cames del discurs catastrofista que generen des de fa anys els immobilistes barons fidels a Aznar de la formació popular. De moment l’estratègia del canvi no funciona perquè aquests apocalíptics ho impedeixen, i la rebel·lió parcial de la dreta espanyola per moderar-se no agafa embranzida perquè, encara que encapçalats per un ja molt feble i desgastat Rajoy, aquests apocalíptics, els Acebes, Zaplana, San Gil, Mayor Oreja i Aguirre encara comformen el sector més dur i intolerant del Partit Popular. De moment tots els que ho han intentat no han aconseguit obrir escletxa, i han caigut víctimes de la intolerància cap a l’obertura. Això però ja els ha costat un preu molt alt, i aquest fet desgasta molt, ja que persones absolutament vàlides i amb esperit de canvi de veritat, elements decidits a renovar la dreta dedins i de fora, han hagut de passar pel sedàs de les dimissions, voluntàries o no. El mateix Jaume Matas aquí, o Josep Piqué al Principat, en són clars exemples, ara ja conjuntament amb Alberto Ruiz Gallardón que potser acabarà com els altres dos. I què li queda a aquest PP de l’odi a la diferència i a tot el que no siguin les seves essències patrioteres?, què li queda a aquest PP arcaic i acusador de tot el que no es mostri del mateix color que el que ell proclama, en tots els sentits de la paraula? Què li queda al PP per comformar una dreta civilitzada al Parlament espanyol, si li marxen efectius com aquests?


diumenge, 19 d’agost del 2007

De com els populars balears fan demagògia amb el domini .cat (publicat al "Menorca Diari Insular" el dia 18 d'agost de 2007)

El portaveu popular Miquel Ramis i el domini .cat
Santi Capellera i Rabassó*periodista

El domini cat no representa haver-se de passar d’una nacionalitat a una altra, ni la negació de cap altre referent, ni el rebuig a res ni de res. Simplement és un domini cultural que ha estat reconegut internacionalment pel fet que hi ha territoris que comparteixen la llengua, la cultura i la història comunes, en aquest cas, i sense que això signifiqui cap alteració ni politica ni social de res, de la llengua, la història i la cultura catalanes.
Si no recordo malament, i per posar un exemple, a les Illes Balears, com passa al Principat i al País Valencià es parla una llengua que és el català (dit valencià en el cas del País Valencià), a banda de l’espanyol. Totes dues són oficials, però l’Estatut balear diu clarament que “la llengua pròpia de les Illes Balears és la catalana”; l’altra és oficial però no pas pròpia. Això és absolutament circumstancial i està constatat a través de la història des de fa viut segles, per la qual cosa i com a claríssima evidència, negar-ho és mentir de totes a totes. Aquests territoris doncs, comparteixen fets: està molt clar, i per tant poden compartir ben bé, sense que això signifiqui atacar res ni ningú, un domini cultural de referència a internet.
El domini cat reconegut internacionalment i oficial a internet doncs, no és res més que un distintiu cultural, històric i lingüístic que no està renyit amb res ni amb ningú, i que no és antagònic a cap altre distintiu, sobretot si parlem de referents oficials de països (estats millor dit), que es regeixen per unes altres connotacions abans de ser oficialitzats a la xarxa. Així doncs, Andorra, per exemple, estat sobirà des de fa vuit segles també, té com a llengua oficial el català, com a referent cultural la cultura catalana i com a història la seva pròpia, compartida amb la història de Catalunya i dels Països Catalans per proximitat i veinatge. Malgrat això, moltes entitats oficials andorranes utilitzen el cat com a cua de referència dels seus webs a internet, encara que també fan servir l’oficial del seu país, la ad, sense que aquest fet representi renegar de cap essència ni de cap fet identitari polític.
Es veu però, que a Santanyí i a Felanitx això no es copsa de la mateixa manera pel que fa als representants del Partit Popular, ja que fa pocs dies el portaveu dels populars balears, Miquel Ramis, va criticar durament aquests consistoris, en els que paradoxalment hi mana el seu partit, per haver adoptat en els seus webs oficials la cua del domini cat.
Home, la vida té molts colors, és clar, i la demagògia de molts polítics no ens hauria de sorprendre a aquestes alçades, però, és clar dir literalment –tal com ho reflecteix El Mundo en la seva edició del dijous 9 d’agost- que “desde mi punto de vista el .cat tiene claras connotaciones catalanistas que se contraponen al .es y esto es dar juego o cancha a cualquier grupúsculo catalanista que pretenda imposiciones, no me parece bien”. A banda d’això el portaveu popular també afirmava que “tothom de l’independentisme català forma part de la Fundació que va crear el nou domini”. El diari rebla el clau en posar com a avantítol de la notícia : La “nación catalana” en internet, com aquell que no vol la cosa. Se’ls podria titllar de pobres ignorants, però el cert és que exerceixen de periodistes i editors corrossius i demagogs, que falsegen una realitat més que tangible.
D’altra banda, i en referència a Ramis, qui demostra voler imposar és ell -que parla en nom de tot el Partit Popular de les Illes Balears-, en fer aquestes declaracions més pròpies de llocs geogràficament carpetovetònics i cavernaris que de referents com Mallorca, on en una bona part de l’illa s’hi sent parlar, només, alemany i s’hi retola en aquesta mateixa llengua, sense que sigui –encara!- ni pròpia ni oficial, i sense que cap d’aquests “afectats” pel .cat es queixi, que passi res ni que el Partit Popular es trenqui les vestimentes com és ara el cas. I no parlem ja d’Eivissa, que per sentir un “bon dia” pel carrer cal que hi hagi un miracle, ja que la munió de babèlics fa tremolar, i no passa res, ni el PP ni El Mundo s’han queixat mai de cap discriminació lingüística en aquell territori, potser conscients que els discriminats són els autòctons i ningú més.
En fi, després de tot això, a la notícia també s’hi afegeixen els responsables del Circulo Balear, que asseguren que “Jaume Matas va perdre la majoria absoluta per decisions com aquesta”... Ja hi tornem a ser amb “que vé el llop!”.
El cert és que si algun dia Catalunya té un domini estatal propi, no serà el cat sinó el .ct, que és el que li correspodria oficialment i el que li seria atorgat pels organismes que concedeixen aquest distintiu. Però encara que això fos així, el .ct tampoc no estaria contraposat al domini .es, ja que utilitzar els dominis és una decisió de cada usuari, sense que això representi ni signifiqui res més, i molt menys polític. Jo mateix tinc un correu voila.fr des de fa més de deu anys, i encara espero rebre l’ordre per part de ningú d’obtenir la nacionalitat francesa i de trencar el meu carnet d’identitat d’espanyol. Hi ha coses que, senzillament, són impresentables, i encara ho són més dites per segons quines persones, aparentment cultes. Ah, per cert, crec que Jaume Matas no va perdre la majoria absoluta per adoptar cap decisió semblant a la de l’ús de cap domini d’internet, ni per idees com la de fitxar Maria de la Pau Janer com a futura consellera de Cultura per un hipotètic nou executiu popular com alguns sectors molt nacionalistes d’aquest partit també han difós: crec que va ser per altres coses que això va succeïr. Crec que eren coses molt greus que passaven al Ponent de l’Illa, i també al Llevant. O és que ja no se’n recorden els responsables del Círculo Balear de la “recent memòria històrica” de Mallorca? Que facin, ni que sigui mentalment, la ruta d’Andratx a la Costa dels Pins, i comprovaran per què ara Jaume Matas (que personalment tenia la bona voluntat de reparar moltes d’aquestes desfetes, i que mentre mostrava públicament el seu patrimoni, al circ li creixien els nans) no seu a la poltrona del Palau de Mar de Ciutat.

dilluns, 13 d’agost del 2007

Tothom es pensava que Joan Triay seria un nou bluf polític, i el seu camí tira recte (publicat al "Menorca Diari Insular" el 13 d'agost de 2007)

Joan Triay o la demostració de serietat política
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Fa aproximadament un any, quan l’anomenada Associació en Defensa de Sa Propietat Funerària es va començar a donar a conèixer a través dels mitjans de comunicació locals, i a causa de les seves reivindicacions contraries a l’empresa concessionària d’aquest servei a Ciutadella, ningú no s’hagués imaginat –inclosos els periodistes en exercici on m’hi compto- que el seu líder visible i màxim impulsor, en Joan Triay i Lluch, sería capaç de vertebrar amb èxit i a partir de tot aquell, francament singular i una mica kafkià, moviment social, la creació d’una formació política de les característiques de l’actual UPCM.
L’esmentada associació no tenia sincerament, i a jutjar per l’evidència, cap mena de connotació de caire polític, com no fos l’interès a desbancar l’afavorida des del Consistori–segons l’opinió de l’associació- empresa funerària municipal. Però de ben segur, i a partir d’aquest leit motiv, el cap pensant i director intel·lectual de tot aquell organigrama, ja sabia que la seva vocació era la política activa i no pas cap altra, per la qual cosa i arribada l’hora, l’actual partit polític ciutadellenc és un fet i una realitat tangible, amb un regidor –ell mateix- que té la clau de gairebé totes les decisions que l’equip municipal de l’Ajuntament de Ciutadella vulgui prendre sense comptar amb l’oposició.
Des d’aleshores doncs, Joan Triay i Lluch, com una formigueta, incansable redactor amb un estil més que notable, que depassa el de molts professionals dels mitjans, ha anat posant mica en mica les coses al seu lloc, i s’ha anat distanciant d’aquella associació de creació pròpia que el va catapultar al món polític amb un espectre mediàtic que pocs altres han aconseguit mai.
Triay ha demostrat ser un personatge molt intel·ligent, que s’ha sabut espolsar les puces que en un moment donat l’haguessin fet renquejar o pedre pistonada, i amb l’habilitat política pròpia de molts estadistes, s’ha situat al capdavant de l’opinió pública, ateses les seves connotacions òptimes per a aquest fet, coctel entre habilitat, capacitat redactora, intel·ligència i poder de convocatòria.
L’espai electoral que en un moment determinat van ocupar forces com el PMQ i UCM –electors descontents amb la gestió municipal del PP-, se l’ha endut de carrer la UPCM, malgrat els pals a les rodes que a Triay li han anat posant en tot moment els seus rivals polítics i els seus detractors personals –que en molts casos han estat, i són, els mateixos- primer acusat de filofeixista per les seves conegudes simpaties amb el bàndol franquista, i més tard d’altres qüestions que ara no citaré per no fer més dens aquest article.
Però el Triay que se les tenia a través de les cartes del lector dels diaris amb l’avui exregidor del Fòrum Ciutadà, Luis Camarero, i el d’avui són la nit i el dia. L’animal polític ha crescut en detriment de l’home idealista, i òbviament, en pro de la seva formació que, a jutjar per l’encara curta trajectòria, sembla que té vida per molts anys, malgrat els auguris dels avui encara seus rivals polítics, i també, cal dir-ho, d’alguns correligionaris. “Amics” que en principi, i potser en l’errada creença que la sang no arribaria al riu, el van recolzar –molts de manera encoberta- per poder fer una mica de forat també –i beneficiar-se’n és clar- a les estructures de poder existents. Ailàs però, quan la cosa va començar a crèixer. Molts d’aquells van marxar corrent, i mig tapats per no ser descoberts, no fos que el Leviatan al que havien atacat estructuralment, en adonar-se’n de la traició, anés per ells i se’ls mengés, igual que els havia col·locat a la xarxa.
Lluny de tot això, apartat en definitiva, en Triay va demostrar ser valent, i amb els més fidels va tirar endavant amb el projecte.
Fins i tot va estar a punt de fer alcalde Joan Gorrias –cosa que personalment i després de seguir la seva trajectòria no he desestimat mai- però finalment no s’hi va atrevir, o potser era massa d’hora. El poder que les urnes li han atorgat no ha suposat en cap cas l’adveniment del nou feixisme que anunciaven alguns, com aquell que anava cridant, que ve el llop! –o que viene la derecha! que és el mateix- o organitzacions d’actes de caire xenofob al estil Le Pen, o la imatge d’un Triay amb trinxes i camisa blava de la Falange Española amb el braç dret alçat. Personalment he de dir que, poc a poc he anat veient un Triay políticament molt hàbil, i no en va he treballat durant sis anys al costat d’un altre polític, també força intel·ligent i que va manar durant 23 anys, Jordi Pujol, per la qual cosa, i fent-li un seguiment, he anat copsant dia a dia aquesta capacitat del ciutadellenc. Molts –més dels que ens pensem- ja no creuen que UPCM sigui un partit de reaccionaris que durarà de Nadal a Sant Esteve. En molts casos, fins i tot –com li passava a CiU- els aliats, circumstancials o no, poden ser de qualsevol pensament polític, ja que actua de facto com un partit bisagra. Però a aquestes alçades, cap ciutadellenc, cap menorquí, creu que Triay sigui tot allò de que va estar acusat vanament, i segurament la seva evolució serà molt satisfactòria per a molta gent que mai no se l’hagués cregut, en veure una bandera espanyola preconstitucional penjada del balcó de casa seva els dies de les festes de guardar. Però de més verdes n’han madurat. I han calgut molt pocs plens municipals perquè això fos així de real. Sincerament, i no crec que m’equivoqui en l’auguri: si les coses segueixen en aquesta constant, hi ha Triay polític i UPCM per anys, perquè, de moment, ha demostrat capacitat de diàleg, serietat, rigor i compromís ciutadà, i, paradoxalment, res de tot el que va estar tan acusat.

diumenge, 12 d’agost del 2007

Les cares de la música menorquina coneguda arreu, mereixen un reconeixement pel gran esforç que fan (publicat al "Menorca Diari Insular" el 12/08/07)




Inventari i els ambaixadors musicals de Menorca
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Inventari ja té solera de formació musical de tota la vida. Aquest grup es va formar l'any 1995, i ja des dels seus inicis no ha deixat de fer concerts a tota la geografia de Menorca i Mallorca. A més el conjunt ha participat en diferents concursos, i ha estat finalista en diverses ocasions dels certàmens "Cançó Mallorquina", "Pop Rock Menorca" i "Art Jove", entre altres. El 1997 van enregistrar "Foc al cos", una primera maqueta a la qual va seguir un maxi CD, "Festa de Bruixots", editat l'any 1998. El 1999 sorprenen amb el disc "A poc a poc" i el 2001 amb un altre interessant treball discogràfic, "Estones". Van seguir "Ara sí", "In Directe", i finalment "Es meu carrer", del qual ja en porten una bona pila de còpies venudes, ja que en aquest treball es constata la maduresa del conjunt menorquí, que ja té 12 anys, i que va començar a fer cançons en forma de jocs, que portaven a terme en Bep Marquès i en Toni Bosch, els seus promotors principals. Després van arribar les classes de música i la compra d’instruments, fins que Inventari es va materialitzar del tot.
Actualment el grup consta de 5 components: en Bep Marquès qué és la veu del grup, en Toni Bosch i en Nasi Comellas guitarristes, en Sergi García baixista i en Tony Taltavull a la percusió i bateria. Durant aquests anys han ofert concerts a llocs com "Sala Bòveda ", "Sala Bikini i FNAC a Barcelona i " Cats " a Madrid. També han actuat en directe a programes de TV3 , com El Club, a Barcelona TV i a IB3, a més de en altres festivals musicals com el Rebrot, el Senglar Rock o la Trobada de Músics per la Llengua, al costat de cantants i importants grups de tot l’àmbit territorial dels Països Catalans. Ho han fet amb cançons i lletres molt emblemàtiques i ben estructurades, a més d’algunes adaptacions al català com '"Hoy la vi", de Los Secretos, amb la veu de Cris Juanico, i temes com "I què faré?" o el divertit "Ara sí".
Ara el grup inaugura el seu blog inclòs en la seva interessant pàgina web (www.inventari.org), on hi ha tota la informació relacionada amb els musics ciutadellencs, i on tothom que ho vulgui hi pot deixar un comentari amb la seva opinió sobre el que més li agradi o l’interessi.
Inventari, com Cris Juanico o Miquel Mariano, depassen les fronteres illenques i arriben als altres territoris de domini lingüístic català, per això són els nostres ambaixadors musicals, i porten les cançons escrites amb tanta sensibilitat des de Menorca, per tal que les puguin gaudir tots els amants de les bones melodies, i de la poesia auttòctona més entranyable. Per això cal reconeixer-los i regraciar-los aquest important esforç de difussió, que des de les Illes és molt més esforç encara.



dimarts, 7 d’agost del 2007

La cocaïna és una droga dolça. Permet l'accés fàcil al sexe, però és molt perjudicial (publicat al "Menorca Diari Insular" el 7/08/07)

No ens enganyem, la cocaïna no és inofensiva
Santi Capellera i Rabassó*periodista

La cocaïna, sovint, ha estat tractada pels nostres mitjans de comunicació i per la societat en general, com una substància acompanyant dels estrats benestants, i relacionada amb persones de poder adquisitiu elevat. Individus suposadament triomfants socialment i en els negocis o carreres destacades, a més que, paradoxalment, aquesta droga euforitzant que sembla que de vegades ho hagi d’arreglar tot, no ha seguit els índexs de pujada de preu de l’IPC. Deu ésser dels pocs productes que no ho ha fet. Fa deu anys, un gram d’aquesta substància costava entre 10.000 i 12.000 pessetes. Avui val 50 o 60 euros, o sigui, unes 8.000 o 10.000 pessetes. Aquesta baixada tampoc no justifica el consum abusiu que se’n fa a casa nostra.

El tractament social que s’ha donat a la cocaína ha estat frivolitat tan absurda que fins i tot circulen samarretes amb l’eslògan d’un conegut refresc que substitueix la marca pel nom d’aquesta droga. El segon país al món en consum de cocaïna és Espanya. Que la península ibèrica és la porta entre Àfrica i Europa i que funciona com una mena de “planta distribuïdora” per al vell continent pot explicar, en part, l’altíssima presència de la pols blanca al país, però no n’hi ha prou per entendre aquesta magnitud. I això cal dir que afecta Menorca d’una manera molt important, ja que, en època estival i amb l’arribada dels estiuejants, el consum es dispara de tal manera que arriba als percentatges de les grans urbes peninsulars.

Així com l’heroïna està relacionada amb els ambients més marginals, la cocaïna és totalment diferent. No té l’estètica de la pensió de mala mort i la xeringa al lavabo, per això és molt més perillosa, ja que sovint i ben erradament, se li atribueix la imatge del triomfador.

Moltes festes liberals d’amics o coneguts en una segona residència de l’Empordà o de Menorca, comença amb “ratlles”, un certificat de beautiful people. Els emprenedors, els creatius, els professionals liberals, tots aquells professionals que no tenen prou hores per desenvolupar la seva prodigiosa capacitat i divertir-se amb plenitud cauen en la fal•làcia de considerar la “coca” com un aliat circumstancial.

Els fills d’aquests JASP han crescut intuint que allò no és dolent, que actua com una vàlvula on deixar escapar la pressió d’una societat de consum i work addict. Mentre els ídols del rock-and-roll enganxats a les drogues anomenades dures es degraden físicament, els addictes a la cocaïna són models de passarel•la, actors de cinema, dives de la “modernitat”, i tot el segment de persones que puguin entrar dins aquest ventall social, per la qual cosa, els imitadors dels bells costums, surten com els bolets en un bosc després de la pluja. I això encara és més perillós, perquè fa que al voltant d’aquesta adicció no reconeguda, s’hi mogui un gran mercat que arrossega mil·lers de milions d’euros negres.

La cocaïna crea poliaddictes que, per contrarestar l’eufòria, han de prendre constantment depressors. Els cocaïnòmans són grans bevedors que, a la vegada s’han de prendre somnífers o fumar un parell de porros per aconseguir dormir. Es converteixen en maníacs compulsius, obsessionats per alguna dèria, psicòpates en potència cada vegada més incapaços de destriar el bé del mal, i és trist haver-ho de constatar en moltes llars de molt “bones famílies”.
Fa vint anys llegia en aquest context la novel·la American Psyco, que malgrat ser un relat de ficció em va deixat absolutament impressionat. Avui en reconec alguns trets en locals de moda, carpes d’estiu i llocs on fonamentalment hi va la “gent guapa”.
No ens enganyem: cap geni no ha creat res important esclau d’una addicció, com no sigui el mite després de la seva mort. Aquesta reflexió només pretèn ser un petit assaig d’una humil anàlisi del comportament humà en aquesta addicció, i de les conseqüències que d’ella se’n desprenen. Després és clar, la llibertat d’actuació de cadascú ja són figues d’un altre paner.

diumenge, 5 d’agost del 2007

Un país dividit en dos parts, que ha esdevingut pròsper al sud, i tancat al nord (publicat al "Menorca Diari Insular" el dia 1 d'agost de 2007)

Corea, exemple de modernització asiàtica
Santi Capellera i Rabassó*periodista


Corea del Sud és un dels pocs països que ha fet, en tot just una sola generació, una espectacular transició des d’una societat rural i subdesenvolupada a una societat moderna i molt avançada en l’àmbit del coneixement i les noves tecnologies
El miracle coreà va quedar tocat per la crisi financera asiàtica del 1997, però el país va reaccionar immediatament tot endegant les reformes estructurals necessàries per millorar la transparència, l’eficàcia i l’obertura del seu sistema econòmic. Avui és la dotzena economia del món, amb una renda per càpita de 20.000 dòlars mentre que, paradoxalment, l’altra Corea, la del Nord, és el règim més impenetrable, hermètic i opac del món perquè qualsevol accés a la informació minaria les seves bases ideològiques i repressives en fer veure a la població que, contràriament al que destaca la propaganda oficial, Corea del Sud és una potència econòmica, mentre Corea del Nord s'ofega en la misèria i gran part de la població opta, amb perill de la seva vida, per l'emigració clandestina o l'exili. El desconeixement del que succeeix a la resta del món i l'autisme en què viuen els nord-coreans són indispensables per mantenir un règim basat en la repressió, els assassinats, la por, la delació i la fam. A Corea del Nord, el discurs de la Guerra Freda és encara plenament vigent. El mal absolut, l'imperialisme dels Estats Units, és sempre present en la propaganda oficial destinada a embotir les ments i salvaguardar les essències de la dictadura. Cal la representació obsessiva del mal absolut per justificar unes despeses militars (el 25% del PIB el 2002), que manlleven les possibilitats de desenvolupament econòmic i social del país. El programa d'armament nuclear (el règim de Pyongyang va abandonar el Tractat de No-proliferació Nuclear a començaments del 2003 al·legant l'amenaça d'un possible atac preventiu dels EUA) és la punta de llança d'aquestes despeses militars.
Aquest és un exemple que posa de manifest la diferencia portada a terme per la dissortada separació política del país, cosa que fa que, avui encara, malgrat tot, Corea sigui un país poc conegut i confos. La seva presència i imatge en els mitjans de comunicació es veu molt condicionada per aquest conflicte intercoreà, que manté dividida la nació en dos estats, malgrat que la voluntat de la població civil -–encapçalada per la intel·lectualitat- optaria clarament per l’opció de la reunificació. Com s’explica això malgrat aquesta repressió del règim de Pyongyang? Una resposta la podem trobar en la connexió establerta entre els valors de la identitat i la cultura coreanes –el patriotisme, la cultura de l’esforç personal i col•lectiu i la solidaritat intergeneracional– i les iniciatives dirigides a la modernització i la internacionalització d’aquesta part del país a través de l’educació de les noves generacions i la despesa creixent en investigació i innovació, i que, ni que sigui d’amagat, l’altra se’n fa solidaria, sobretot a nivells de la gent del carrer.
Aquest procés no és exclusiu de Corea. També és present en els processos que viuen altres països asiàtics que volen modernitzar-se sense que es produeixi forçosament l’occidentalització de les seves societats. Hi ha una clara voluntat d’obertura i internacionalització, però també una resistència a renunciar a les arrels culturals i a les tradicions que han conformat la diversitat dels països i pobles d’Àsia.
És evident que la societat coreana afronta nous i grans reptes polítics, econòmics i socials. Més enllà del conflicte intercoreà, el país té importants qüestions per resoldre, com ara la baixa natalitat, l’envelliment de la població i un insuficient sistema de seguretat social. També l’aparició recent de desigualtats socials i territorials poden afectar, si no són corregides a temps, l’harmonia i la cohesió social. Tanmateix, Corea disposa d’una gran capacitat per “reinventar-se” contínuament, amb una població motivada, optimista i amb la ferma voluntat de crear un gran país.
El Govern coreà, amb la col•laboració del sector privat, va presentar, l’agost del 2006, el Pla VISIÓ 2030, el qual planteja, a mig i llarg termini, les iniciatives, les estratègies i les polítiques adients per acomplir nous objectius econòmics i socials. El Pla insisteix en els valors de la motivació social i col•lectiva i en la cohesió social necessària per fer possible que la futura generació de coreans, que ha de protagonitzar la reunificació territorial de la nació, gaudeixi de la llibertat i la prosperitat en un món globalitzat i en constant mutació. El principal objectiu ha estat fins ara aconseguir un ràpid creixement econòmic. De cara al futur cal assegurar un millor nivell de benestar social per als ciutadans, en una societat avui més dual i envellida que fa una dècada. Corea és la dotzena economia mundial, però ocupa el 26è lloc en l’Índex de Desenvolupament Humà , cosa que reflectéis clarament l’Informe del PNUD, 2006.
Per donar resposta als nous reptes, Corea compta amb molts factors positius. És prou coneguda l’excel•lència en els seus nivells d’educació primària i secundaria, tal com constata l’Informe Pisa, OCDE, 2003. En els bons resultats dels alumnes hi té influència el clar compromís dels pares coreans a ser els primers educadors dels seus fills, com també l’alt reconeixement dels mestres dins la societat coreana. Es valora la disciplina, la jerarquia i l’esforç en l’estudi i el treball, que són valors doctrinals confuciants. També està millorant el nivell de l’educació universitària, gràcies a l’obertura als professors i als estudiants estrangers i a la gradual incorporació de l’anglès en els programes d’algunes universitats coreanes.
Corea s’ha convertit en un país líder en el desenvolupament de les tecnologies del coneixement i la informació, que són les claus mestres per competir en un món globalitzat, i destina molts recursos a orientar i formar els futurs enginyers, científics i tècnics necessaris per desenvolupar els nous sectors industrials i de serveis. Un factor que afavoreix aquesta estratègia és l’alt nivell de coneixement i d’ús pràctic de les noves tecnologies, sobretot entre els joves. És evident que Corea també ha d’augmentar la despesa en benestar social dels seus habitants, una de les més baixes entre els països industrialitzats, i fer front a unes mancances socials que podrien agreujar-se encara més si es produeix en el futur la unificació territorial entre el nord i el sud.
En el curs de la seva història, Corea ha estat ocupada i dividida en més d’una ocasió. Però sempre ha reeixit, ja que els coreans estimen i defensen amb fermesa el seu país i la seva identitat.

L’eugenisme és la ideologia que va gestar i donar a llum la bèstia nazi alemanya. De l’eugenisme ve el nazisme alemany

  ASSAIG GEOPOLÍTIC SOBRE L’ESCLAT DE LA GUERRA ENTRE ISRAEL I HAMAS EN EL CONTEXT DEL JUDAISME I LA DEFENSA DELS SEUS VALORS OCCIDENTALS Sa...