Nicola Sturgeon plega perquè es veu incapaç de seguir amagant ser una contraindependentista

 

La primera ministra escocesa acaba plegant com era evident que passaria a la llarga després del fiasco de 2014

Fa nou anys, Nicola Sturgeon mateix i Alex Salmond van dirigir la tupinada contra la independència al referèndum. I Escòcia no és Catalunya, ja que allà han vist clara la jugada dels seus "processistes" per esmicolar els desitjos i la il·lusió de la independència. És normal, doncs, que a aquesta senyora ja se li hagin acabat els recursos. I les mentides. I com a bona política, disfressa la seva dimissió de "conflicte intern" del seu partit. I plega, no pas per cap conflicte intern al si del SNP sinó perquè es veu incapaç de seguir amagant que és una contraindependentista al servei de Sa Majestat i del Govern britànic. 

Plega, efectivament, que és allò que haurien d'haver fet tots els mentiders del procés, del primer al darrer, després de la tocata i fuga de Puigdemont i els "exiliats d'or" per assolir l'acta d'eurodiputado español i la comèdia de Junqueras i els altres, de passar per les presons espanyoles fent falses vagues de fam i esperant les engrunes dels humiliants indults. I aquí no ha passat res mentre el poble ha quedat narcotitzat i desactivat al mateix temps. Gran èxit de l'estat que ja fa 308 anys que compta amb personatges d'aquesta mena per seguir xuclant la mamella catalana, la darrera que li queda després de perdre bous i esquelles colonials al llarg dels darrers tres segles.  

Referèndum i independència no tenen res a veure (com demostra inequívocament "La Mentida, el documental de la veritat" 👉 http://ow.ly/AbUQ50MSSH3. Si teniu temps per visionar la peça atentament, us adonareu que, tal com evidencien les apostes, les butlletes i les enquestes entre altres proves, la tupinada a Escòcia va ser absoluta. I es va fer amb participació directa de Nicola Sturgeon i el seu padrí polític, Alex Salmond, ara fora de l'SNP com a conseqüència de les accions judicials contra ell orquestrades pel govern d’Sturgeon, no ho oblidem. Igual que passa ara a Catalunya en molts aspectes com les denúncies contra els activistes per part del Govern (res a veure amb el cas de corrupció de Laura Borràs).

Avui, Pere Aragonès demana un segon referèndum a Catalunya. Un segon referèndum "a l’escocesa". I ho fa emparat amb el desconeixement majoritari del poble de Catalunya de la tupinada de 2014 a Escòcia. Per això plega Sturgeon, perquè a Escòcia la gran majoria ja s'ha despertat del malson i de l'engany. I ja no se la creu ningú. Ni els seus. Tal com ja està començant a passar amb els traïdors catalans. Temps al temps: només cal seure a la porta de casa i tenir una mica més de paciència per veure'ls a tots desactivats (i decapitats políticament). 

Sobre els babaus Quim Torra i Pere Aragonès, dos exponents de la imbecil·litat i niciesa política que ha comandat i comanda aquesta trista, pobra i dissortada pàtria anomenada Catalunya, en que a molts ens va tocar néixer

Torra i Aragonès fan competència per indignar l’independentisme inconformista  

Aragonès parla de referèndum abans del 2030 i Torra critica la manca de full de ruta a la independència, que ell tampoc no tenia

Publicat a @catdavant el 3 de setembre de 2021

L’independentisme està desorientat, indignat i dividit. És a dir, el que convé a Espanya. El més greu és que aquesta situació no la crea l’unionisme (que caldria anomenar annexionisme), sinó aquells que diuen ser independentistes i han tingut càrrecs, suposadament, de líders però no han encapçalat pas la independència de Catalunya.

Una part destacada per a romandre descontents ve dels 9 indultats, amb declaracions contràries a la unilateralitat i fraternització amb l’adversari, com el cas de Junqueras, Bassa, Forcadell, Sànchez o Cuixart. Una altra part és el govern d’ERC i Junts que ens empenyen a una taula de negociació amb Espanya, que molts independentistes no volem i de la qual els mateixos promotors es mostren escèptics.

I per si no n’hi hagués prou, els objectius que consideren maximals, amnistia i referèndum, comporten no 1 sinó 1000 milions de passes enrere després d’haver guanyat la independència per plebiscitàries, al 2015, i per referèndum ignorat pel Parlament, al 2017. Per això, Catdavant ens hi vam oposar en aquest editorial.

Per més tornes, Aragonès, en declaracions aquesta setmana a TV3, va dir que el referèndum seria abans del 2030. És a dir, d’aquí a centenars de milers de catalans i catalanes morts sense veure la independència d’ençà el 2017; d’aquí a 180.000 milions d’euros d’espoliació a partir d’avui; d’aquí a centenars de milers dels nostres joves que se n’aniran de Catalunya a cercar un futur digne que la Catalunya ocupada i espoliada no els pot oferir; d’aquí a 9 anys, quan la substitució del poble de Catalunya i la manipulació del cens faci inguanyable cap referèndum a l’escocesa, com el que ja van fer servir per a robar la independència als escocesos al 2014 o el que els tornen a preparar amb un acord amb els Scottish Green, fet que allunya de la independència sectors importants dels escocesos.

En aquesta dinàmica, el darrer que ha criticat el govern d’Aragonès ha estat el seu predecessor al càrrec, Quim Torra. Torra ha acusat el govern d’Aragonès de no tenir full de ruta a la independència, cosa que podem dir la immensa majoria d’independentistes, tots menys els qui han estat al Parlament o al Govern amb majoria parlamentària per fer la independència (o això ens van dir, que eren independentistes, per això els vam votar) d’ençà el 2015, i no l’han fet.

Això inclou, de manera molt destacada, Torra, a qui Twitter ha recordat virulentament que una picabaralla per una pancarta no és un full de ruta a la independència. D’altra banda, si no anem errats, Torra està vinculat a Junts i Junts és en aquest govern. Per tant, o bé Junts trenca amb ERC o Torra trenca amb Junts, altrament és fer el puta-i-ramonetisme convergent de tota la vida.

Ara que per la Diada ens engresquem a tornar a omplir els carrers, fora bo que els independentistes consideréssim omplir el Parlament o, potser si som més moderats, posar-hi un parlamentari independentista, perquè no sembla que, de 52% de vots, se n’hi hagi posat cap.

 

Article interessantíssim (sobretot pels professionals dels mitjans) de l'extinent de l'exèrcit espanyol Luis Gonzalo Segura, publicat a Russia Today i, com la resta de contingut del mitjà, censurat a totes les "democràcies" occidentals

 

'Archivos de Twitter', el reflejo de las democracias occidentales

Luis Gonzalo Segura

Publicado en Russia Today: 12 dic 2022 11:49 GMT

Si usted vive en una democracia occidental, es muy probable que acuda a votar pensando que elige con total libertad a aquella persona que quiere que le represente. Además, sentirá que vive en un modelo de gobierno mejor que cualquier otro existente o, en todo caso, creerá con firmeza que se trata del menos malo. El problema es que, cada cierto tiempo, se produce algún escándalo, como en este caso el conocido como 'Archivos de Twitter', que demuestra que la realidad dista mucho de la ilusión.

Los 'Archivos de Twitter'

Los 'Archivos de Twitter' o 'The Twitter Files' es un caso nuevo, pero a la vez es un caso ya conocido. Al menos en parte. En octubre del año 2020, a escasas semanas de las elecciones de Estados Unidos, estalló un escándalo en el diario New York Post, cercano a Donald Trump, en el que se revelaban negocios de Hunter Biden en Ucrania durante la vicepresidencia de su padre en el mandato de Barack Obama (2008-2016). El escándalo quedó en nada, entre otras cuestiones, porque Facebook y Twitter dificultaron o impidieron su difusión hasta el punto de que Twitter llegó a suspender la cuenta del diario New York Post por no retirar el enlace del artículo.

Pero, tras la compra de Twitter por parte del multimillonario Elon Musk, dos periodistas independientes, Matt Taibbi y Bari Weiss, han tenido acceso a parte del material interno de Twitter. Lo revelado es, cuanto menos, inquietante. En los capítulos publicados de momento, las capturas de mensajes de ex altos mandos de Twitter revelan que censuraron esta información y, todavía más grave, que existe una 'censura en la sombra' o 'shadowbanning'. Es decir, una 'lista negra' de tendencias y personas a las que se les permite publicar tuits, pero sin que ellos lo sepan, sus mensajes son limitados de tal manera que no aparecen en las búsquedas, respuestas o las cronologías de los usuarios.

"Tenemos que comprender que no se trata de un escándalo aislado, pues no es la primera vez que una gran tecnológica influye en la opinión pública y lo hace, además, en un periodo y con una influencia electoral".

Tal es la magnitud de la 'censura en la sombra' que habría existido un equipo específico de personas dedicado a establecer estas listas negras secretas con las que limitar a determinados usuarios. Este equipo se denominaría Equipo de Respuesta Estratégica o Equipo de Escalamiento Global y habría podido limitar unos 200 casos al día.

La manipulación de las grandes redes sociales 

Es sencillo encontrar medios de comunicación que reducen el escándalo a una discusión legítima entre ejecutivos y lo hacen, claro está, con una cobertura escasa y marginal. Escasa, porque apenas se han publicado una o dos noticias por medio y marginal porque no se le ha dado el espacio que requiere una noticia de la magnitud de los 'Archivos de Twitter'. Por ejemplo, en España, el diario de referencia, El País, publica el escándalo en la sección Tecnología, lo que cualquier usuario puede comprobar con una simple búsqueda en Google. Se trata de 'censura en la sombra' de la 'censura en la sombra'. Es decir: oscuridad total.

Este tratamiento que muchos medios de comunicación occidentales están ofreciendo del escándalo debe contextualizarse —diarios como New York Times o Washington Post han ofrecido el mismo tratamiento—. Para empezar, tenemos que comprender que no se trata de un escándalo aislado, pues no es la primera vez que una gran tecnológica influye en la opinión pública y lo hace, además, en un periodo y con una influencia electoral. He ahí el escándalo de Cambridge Analytica que afectó de forma severa a Facebook, la gran red social mundial.

Sin embargo, la proliferación de noticias en medios occidentales sobre la influencia rusa en procesos electorales ha generado no solo una avalancha de informaciones, sino que también existe dentro de ellas una gran cantidad de fake news plagadas de exageraciones y falsedades. Porque, pregúntese, ¿qué puede generar más distorsión en una red social, un 'ejército de bots' o los algoritmos que puedan implementar los controladores de las redes sociales, como en los mencionados casos de Twitter y Facebook?

"Que casi medio millón de cuentas, que no serían cualquiera, claro está, hayan podido ser baneadas en la sombra implica dar un notable ventaja a unas ideas sobre otras, a unos mensajes sobre otros y a unos usuarios sobre otros". 

La respuesta es más que obvia, pero si tienen dudas: los equipos de baneadores en las sombras de Twitter trataron unos 200 casos al día, lo que al año suponen 73.000 casos. Imaginen el impacto de banear en la sombra, es decir, impedir o limitar la difusión de mensajes de 73.000 cuentas en solo un año. ¿Saben que desde 2016 esa cifra alcanzaría 438.000 cuentas? Que casi medio millón de cuentas, que no serían cualquiera, claro está, hayan podido ser baneadas en la sombra implica dar un notable ventaja a unas ideas sobre otras, a unos mensajes sobre otros y a unos usuarios sobre otros. Una acción de tal magnitud no puede considerarse menor, sino que supone una clara distorsión de la opinión pública real que impacta de forma decisiva en la opinión de millones de ciudadanos.

Para hacernos una idea, vamos a dar por supuesto que las informaciones occidentales sobre lo acontecido en el proceso electoral norteamericano son veraces y exactas. Así, según información de Twitter en el año 2020, existieron 50.258 bots rusos actuando en el proceso electoral de 2016, siendo un 80 % favorables a Donald Trump —¿un 20 % estaban estropeados?—. En general, todos los medios de comunicación, así como expertos o políticos, han considerado que ello pudo tener gran impacto en el resultado de las elecciones de 2016, aunque, según las cifras que se manejan, solo hubieran llegado a 1,4 millones de norteamericanos y en las mencionadas elecciones de 2016 votaron más de 125 millones de norteamericanos y Hillary Clinton consiguió casi tres millones de votos más que Donald Trump.

Es decir, Donald Trump no fue nombrado presidente por el número de votos, sino por la ubicación de estos. Por lo que, en realidad, para que los bots rusos hubieran podido tener influencia, no solo habría sido necesario que llegasen a muchos más millones de personas —1,4 millones solo es el 1,12 % de 125 millones—, sino que lo hicieran en el lugar en el que interesaba. Un poco imposible sí que es el asunto, se mire por donde se mire, salvo que esos 1,4 millones de personas hubieran estado ubicadas justo en los estados en los que se decidieron las elecciones. Para lo cual, el general de los bots rusos debió haber sabido, además, cuáles serían esos estados claves y cómo llegar a esas comunidades —las comunidades de Twitter trascienden lo geográfico—. 

Sin embargo, esos mismos medios, políticos y expertos que consideraron como una influencia terrible el ejército de bots rusos, ahora consideran que doscientos casos de censura en la sombra al día sobre cuentas que tienen muchos más seguidores que cualquier bot ruso y que cuentan con una trayectoria, sea cual sea, lo que supone solo en un año casi 75.000 casos y en seis años casi medio millón, sólo se trata de una discusión legítima de los directivos de Twitter. No sé, pero igual los datos no parecen sostener esta opinión.

La realidad de las democracias occidentales 

El discutible control de las redes sociales por parte de las grandes tecnológicas y su impacto en la ciudadanía solo es uno de tantos ejemplos que demuestran que las democracias occidentales no son lo que dicen ser. Esta misma semana se supo del espionaje del Gobierno griego a políticos, periodistas y militares. Un nuevo escándalo de espionaje que se une al reciente 'caso Pegasus', que demostró que en Europa habría afectado a España, Francia, Reino Unido, Finlandia, Polonia y Hungría, y a otros muchos anteriores que revelaron prácticas inapropiadas como la 'Operación Dunhammer', con la que Estados Unidos estuvo espiando el teléfono de Angela Merkel.

"El votante occidental elige en las urnas una de las opciones que existen, las cuales siempre están alineadas con las élites, por lo que termina eligiendo a personas que no defienden sus intereses. Y ello es posible gracias a los medios y a las 'censuras en la sombra".

¿Y qué decir al respecto del arresto por corrupción, blanqueo de capitales y organización criminal hace escasos días de la vicepresidenta del Parlamento Europeo, Eva Kaili, y varias personas más en un caso en el que aparece de fondo Qatar? ¿Y de Josep Borrell y su multa por vender acciones con información privilegiada, la condena de Nicolas Sarkozy, las vergüenzas de Juan Carlos I…? El listado es interminable.

Publican documentos que revelan "el caos dentro de Twitter" un día antes del bloqueo de Trump

Con todo, lo peor es que los mencionados escándalos no suponen una gran novedad, sino más bien la confirmación de prácticas mafiosas continuadas en las élites de los países occidentales. Prácticas que, en ocasiones, incluso emplean entre ellos: recuerden las revelaciones de Edward Snowden en el año 2013, las realizadas por Julian Assange, los escándalos de espionaje en España durante los años 1990 —'Caso Manglano'—, la 'Policía Patriótica' del Partido Popular o el 'Caso Villarejo' y sus ramificaciones que afectan de forma muy especial al rey Juan Carlos y a prácticas ilegales y amorales practicadas por los servicios de inteligencia españoles... Como decía, el listado es interminable e introducir a la justicia de varios países europeos, como España, no sería muy complicado.

Por desgracia, el votante occidental cuando acude a las urnas lo hace para elegir una de las opciones que existen, las cuales siempre están alineadas con las élites, de una u otra manera, por lo que termina eligiendo a personas que no defienden sus intereses. Y ello es posible gracias a los medios de comunicación y a las 'censuras en la sombra' de Twitter, Facebook u otra gran tecnológica.

 

Cinquè aniversari de la falsa Declaració d’Independència

Carles Puigdemont, que no podia declarar la independència sense una votació prèvia de tot l'hemicicle, va deixar somiar Catalunya vuit segons

10 d'octubre de 2021 | Política 

Redacció: @catdavant 

Nota de perinnolligams: Aquest article, escrit per Catdavant  el 10 d'octubre de 2021, vol recordar la falsa declaració d'independència perpetrada al Parlament de Catalunya el dia 10 d'octubre de 2017 per Carles Puigdemont i la resta de processistes que l'acompanyaven i mantenir viva la flama d'aquell engany premeditat que tals traïdors al Poble de Catalunya van portar a terme abans de marxar fora del país a viure ben acomodats i protegits pel deep state en agraïment a tals fets en favor de la integritat territorial de l'estat ocupant o lliurar-se al jutges espanyols per representar el paper de presoners ficticis que patien falta de llibertat mentre feien falses vagues de fam. 

Avui fa 4 anys havia d’ésser un dels millors dies de la història de Catalunya. Pel contrari, serà recordat, després de la independència, com una de les pitjors traïcions patides pel nostre poble.

Nou dies abans, el poble de Catalunya s’havia guanyat la independència al referèndum del 1r d’Octubre sota la violència de les forces d’ocupació espanyola. Violència que, com han afirmat els indultats Oriol Junqueras o Dolors Bassa, els va agafar per sorpresa. Independència que ja havíem guanyat el 2014 i el 27-S del 2015.

Per quarta vegada d’ençà del 2014, suposats líders independentistes ens van prendre la llibertat i aixecar la camisa en una sola acció.

L’afer és que el termini de 48 hores per a declarar la independència a partir del 1r d’octubre no es va complir per la liquidació de la Sindicatura electoral. Els dies es van omplir amb la vaga general del 3, en principi per a protestar per la violència espanyola del dia 1 però començada a organitzar abans del dia 1.

Els mateixos que neguen haver previst violència espanyola preparaven manifestacions per a protestar-ne. Crida l’atenció que la vaga no tingués com a objectiu forçar la DUI sinó exclamar-se a un Madrid que, a partir de dos dies abans, hauria d’haver deixat d’ésser cabdal.

Una vegada més, mentre miràvem cap a Castella, els seus col·laboradors ens robaven a Catalunya. També la manifestació unionista multitudinària del dia 8 -una setmana després del referèndum, en comptes de fer-se abans- demostra que líders unionistes i processistes sabien i ocultaven al poble que el referèndum en cap cas duria a la independència de Catalunya.

Finalment -i després d’un ajornament de dilluns 9 a dimarts, que es va aprofitar per a bombardejar la població amb la famosa declaració a l’eslovena- vam arribar al dia 10 amb expectació a milions de cases i a carrers i places del Principat.

Carles Puigdemont va començar un discurs que no estava legitimat a fer de declaració d’independència, atès que a Catalunya el règim és parlamentari i calia votar abans. Després de dir que Catalunya s’havia guanyat el dret a esdevenir un país independent en forma de república, després d’una pausa dramàtica de 8 segons, va dir que ho deixava en suspens, fet que va aixecar crits de traïdors i crear decepció.

Avui sabem que, gràcies a les declaracions anys després de Jordi Graupera -sense haver rebut cap querella per haver-les fet- Elsa Artadi, de l’entorn del president, li va oferir, ja abans del referèndum, escriure el discurs de suspensió de la independència. 

En aquest context anterior, doncs, queda demostrat que tot el que va passar els dies 1, 3, 10 i 27 d'octubre de 2017 era un frau per a impedir la independència bo i protegint els líders processistes que la van aixafar. La història i els tribunals de la Catalunya independent els jutjaran.

 

Forcadell va fer recular la independència tant com a presidenta de l'ANC com del Parlament de Catalunya

 

Carme Forcadell, 10 anys aturant la independència

Redacció @catdavant, 11 de juny de 2022 | Política | 

La nova presidenta de l’ANC, Dolors Feliu, ha situat la independència l’any 2025. És a dir, 16 anys després de les consultes d’Arenys de Munt. Tampoc no cal prendre-s’ho al peu de la lletra perquè amb la col·lecció d’eslògans i terminis que l’ANC ha fet els darrers anys, n’hi ha per fer un museu.

Aquest article parla, però, d’una antiga presidenta de l’ANC, Carme Forcadell. Quan va ser indultada, les seves declaracions van indignar les xarxes socials que consideraven que compensava Espanya pel fet d’haver-la posat en llibertat. Tristament, Forcadell fa molts anys que traeix la independència. De fet, ho ha fet com a presidenta de l’ANC, com a presidenta del Parlament, com a processada i, finalment, com a indultada. 

Com a presidenta de l’ANC, Forcadell va ser còmplice de la pregunta-parany proposada per Artur Mas el 9-N. I també va acceptar perdre-hi 11 mesos i que es fes al novembre.
Encara pitjor va ser quan Forcadell va prohibir, a darrera hora, l’acció organitzada per l’ANC mateixa per a posar setge al Parlament fins que s’hi declarés la independència, després de la manifestació de l’11 de setembre de 2012, com recull el documental “La Mentida”.

Com a presidenta del Parlament, Forcadell va ser còmplice de la comèdia representada per Carles Puigdemont el 10 d’octubre del 2017 quan, durant 8 segons, ens va fer creure que érem independents.

Encara pitjor va ser el dia 27 del mateix mes. Sota la presidència de Forcadell, la Mesa del Parlament de Catalunya per acord dels partits processistes i unionistes van acordar que res del que es votés aquell dia no tindria cap efecte, ni tan sols interpretatiu. Després, tots els partits i mitjans de comunicació ens van fer creure que hi havia declarada una DUI. Aquesta traïció criminal al poble de Catalunya va romandre recollida en aquest article de Catdavant.

Com a processada (en el procés trampa del procés, com pot Espanya enviar a presó o forçar ningú a l’exili per una independència que no solament no han liderat, sinó que han impedit?!), va declarar en castellà tot dient que era una llengua tan catalana com el català (fa feredat que això ho digui una antiga membre de l’executiva de Plataforma per la Llengua) i reconeixent que no s’havia declarat la independència.

Finalment, després de l’indult va dir que no era el moment oportú per a fer la DUI, i tancava així un cercle contraindependentisme a tot arreu on ha estat.

Hem permès que l’antiindependentisme ens hagi col·locat una dels seus a presidir l’ANC, primer, i el Parlament, després. Com hem de ser independents?

Turull aplana el camí perquè Xavier Trias torni a ser l’alcaldable de JxCAT

No hi ha ningú més? 

En aquest partidet fireta JuntsxCat (invent de l'avui eurodiputado español i traïdor al Primer d'Octubre, Carles Puigdemont), sembla que no hi ha ningú més que el caduc, inepte i inútil Xavier Trias per posar de candidat. O és que, de fet, segueixen amb la farsa orquestrada des de l'estado español pels estado españoles per seguir erosionant i impedint que un dirigent independentista de veres guanyi l'alcaldia de la capital del país? 

Trias va ser la pitjor vergonya dels nacionalistes light de CDC (que no eren més que vividors acomodats perquè manaven i ocupaven poltrona, com avui segueixen fent parcialment al costat dels altres cínics d'ERC, que pivota i controla l'espanyol Junqueras amb tota la colla de xucladores i xucladors que l'envolten, començant pel Gegant del Pi de Pineda de Mar i acabant per la Rasputín bagenca de Presidència, entre moltes i molts altres). 

Trias va aconseguir guanyar les eleccions de Barcelona perquè un grup de persones que creien en el canvi (i aquest era l'únic recanvi) ho van fer possible amb el seu esforç i la seva tenacitat i professionalitat. Assessors privats, periodistes i sociòlegs, entre molts altres, van aconseguir portar-lo a ser el primer edil de la capital de Catalunya. "Wem feta gwossa, wem feta mow gwossa", anava predicant per tot arreu després de la desfeta socialista que feia 30 anys que ocupava la casa consistorial barcelonina. Però, el cert, tot i que ell i els seus s'escudin en els atacs i difamacions dels comuns et al, és que no va saber administrar el patrimoni llegat. Poc lideratge i massa gent a decidir allà on no hi havien de fer res. Massa jerarquia i massa imposicions.  

Sí, molta gent va contribuir a que la derrota dels vividors de Bocaccio i de la maragallada constant a base de gin tònic, àpats alt estànding i llepar els baixos a l'estat espanyol fos un fet inapel·lable. La mateixa gent que amb esforç, suor i sacrificis professionals i personals va aconseguir que no votessin més aquella màfia dels Cobi i de les cançons en espanyol del socialista Serrat, que allò sí que era una màfia de veritat. I se'ls va fer fora amb un gran orgull d'haver-ho fet possible. Ho sé de primera mà. 

Però en menys de tres anys, Trias va dinamitar tots els guanys perquè ell i els seus es van dedicar a fer gran la Barcelona de Diagonal amunt, la dels rics, a viure i a escombrar cap a casa i es van oblidar completament de la resta. Es van oblidar de la Barcelona de la gent humil, de la que no arriba a final de mes i que necessita absolutament l'ajut de la ciutat i del país. 

I per això, els socialistes ferits i un Podemos amb una opacitat de lleó, van enlairar una populista, Ada Colau, ben dirigida estratègicament, que va haver d'aprendre fins i tot a parlar institucionalment de manera correcta, que li va guanyar la partida a Trias i que, de pas, va començar a muntar una Barcelona pro espanyola. I encara és a la Plaça de Sant Jaume gràcies, entre altres calamitats, al vot botifler del ciudadano español-francés Manuel Valls. 

A veure, en quin cap cap que ara, deu anys després, aquest artefacte ple de problemes i conflictes interns anomenat Junts per Cat, que integren i controlen personatges tan nefastos com la presumpta corrupta Borràs, el traïdor Puigdemont, el més que vividor espanyol Jordi Sánchez i el llepafils Turull, part de la farsa i de l'escena pre procés, presentin un decrèpit inútil que només va portar el seu partit i la gent que va treballar per ell, i que el va votar, a l'absoluta vergonya. No hi ha ningú més? De veritat que aquesta gent només tenen aquest mal exponent per tornar a fer el ridícul? 

Clar, durant els anys de Colau només s'han dedicat a fer crítica destructiva i no han treballat per la ciutat, tot i cobrar per fer-ho cada mes. I ara, ja se'ls riu a la cara. I com deu riure quan veu que tornen a presentar la toia de Sarrià, que, això sí, tenia la ciutat ben neta, ben neta, sobretot de Diagonal amunt (que va transformar pels seus come il faut) mentre altres indrets de la capital de Catalunya seguien fent molta pena. 

És el just repartiment en què creuen aquesta mena de personatges ben mimetitzats en nacionalistes i, si cal i tapant-se el nas, en independentistes. Trist, sincerament. I fins que el poble que vol una Catalunya lliure de veritat no estiri la cadena amb força, la merda enquistada que put fa anys i panys no tirarà claveguera avall.   

       

ERC creu que si Junts surt del Govern el partit es trencaria

Seguiu-los votant!

Amenaces i advertiments als socis, són part del guió de l'espanyolisme que aquests traïdors al país i a la nació posen en escena de manera alternativa. 

Després del Primer d'Octubre no van declarar la independència i van muntar la farsa-paròdia dels vuit segons al Parlament, que ningú no va votar ni firmar. I tant l'avui eurodiputado español Puigdemont com l'alt funcionari espanyol, Junqueras, van decidir a través de les ordres de Madrit seguir apoltronats al servei de l'estado castellano-español que fa 308 anys que que ens ocupa i espolia. 

Les comèdies de la fugida, els falsos empresonaments i l'avui desastre del Govern de Catalunya (que no oblidem que és un govern espanyol) ho han posat de manifest de manera reiterativa. I tot i així, les respectives claques segueixen bramant amb vehemència contra els altres, que són i fan exactament el mateix que ells. 

Part d'aquesta claca els vota per pura ignorància política i acarallotament, perquè creu que els seus "líders" (que en un país independent no els contractarien més que de peons o de "recaders") són una gran meravella de les meravelles; l'altra, en canvi, és interès absolut perquè cada mes suca de les paguetes dels pressupostos del estado o del partit, la qual cosa els converteix en còmplices d'aquests actes criminals i dels seus actors principals. 

I així, qui dia passa, any empeny. I a esperar final de mes per seguir fent bullir l'olla mentre la majoria del país viu de falses esperances de llibertat i de recuperar allò que un dia els va ser arrabassat per la força de les armes i l'opacitat de poder d'un poble invasor com Castella, del qual la gran majoria de nacions que van ser colonitzades, espoliades, oprimides i salvatgement tractades pels sanguinaris de l'altiplà i els seus monarques i virreis, se n'han pogut alliberar. 

Però a Catalunya, mentre hi segueixi havent traïdors botiflers com Junqueras, Puigdemont i la resta d'exèrcit de la cinquena columna de connivents amb els estat-ocupants, això no passarà, dissortadament. Seguiu-los votant, doncs. I seguiu plorant i lluitant a les seves ordres contra els molins de vent mentals.