Cinquè aniversari de la falsa Declaració d’Independència

Carles Puigdemont, que no podia declarar la independència sense una votació prèvia de tot l'hemicicle, va deixar somiar Catalunya vuit segons

10 d'octubre de 2021 | Política 

Redacció: @catdavant 

Nota de perinnolligams: Aquest article, escrit per Catdavant  el 10 d'octubre de 2021, vol recordar la falsa declaració d'independència perpetrada al Parlament de Catalunya el dia 10 d'octubre de 2017 per Carles Puigdemont i la resta de processistes que l'acompanyaven i mantenir viva la flama d'aquell engany premeditat que tals traïdors al Poble de Catalunya van portar a terme abans de marxar fora del país a viure ben acomodats i protegits pel deep state en agraïment a tals fets en favor de la integritat territorial de l'estat ocupant o lliurar-se al jutges espanyols per representar el paper de presoners ficticis que patien falta de llibertat mentre feien falses vagues de fam. 

Avui fa 4 anys havia d’ésser un dels millors dies de la història de Catalunya. Pel contrari, serà recordat, després de la independència, com una de les pitjors traïcions patides pel nostre poble.

Nou dies abans, el poble de Catalunya s’havia guanyat la independència al referèndum del 1r d’Octubre sota la violència de les forces d’ocupació espanyola. Violència que, com han afirmat els indultats Oriol Junqueras o Dolors Bassa, els va agafar per sorpresa. Independència que ja havíem guanyat el 2014 i el 27-S del 2015.

Per quarta vegada d’ençà del 2014, suposats líders independentistes ens van prendre la llibertat i aixecar la camisa en una sola acció.

L’afer és que el termini de 48 hores per a declarar la independència a partir del 1r d’octubre no es va complir per la liquidació de la Sindicatura electoral. Els dies es van omplir amb la vaga general del 3, en principi per a protestar per la violència espanyola del dia 1 però començada a organitzar abans del dia 1.

Els mateixos que neguen haver previst violència espanyola preparaven manifestacions per a protestar-ne. Crida l’atenció que la vaga no tingués com a objectiu forçar la DUI sinó exclamar-se a un Madrid que, a partir de dos dies abans, hauria d’haver deixat d’ésser cabdal.

Una vegada més, mentre miràvem cap a Castella, els seus col·laboradors ens robaven a Catalunya. També la manifestació unionista multitudinària del dia 8 -una setmana després del referèndum, en comptes de fer-se abans- demostra que líders unionistes i processistes sabien i ocultaven al poble que el referèndum en cap cas duria a la independència de Catalunya.

Finalment -i després d’un ajornament de dilluns 9 a dimarts, que es va aprofitar per a bombardejar la població amb la famosa declaració a l’eslovena- vam arribar al dia 10 amb expectació a milions de cases i a carrers i places del Principat.

Carles Puigdemont va començar un discurs que no estava legitimat a fer de declaració d’independència, atès que a Catalunya el règim és parlamentari i calia votar abans. Després de dir que Catalunya s’havia guanyat el dret a esdevenir un país independent en forma de república, després d’una pausa dramàtica de 8 segons, va dir que ho deixava en suspens, fet que va aixecar crits de traïdors i crear decepció.

Avui sabem que, gràcies a les declaracions anys després de Jordi Graupera -sense haver rebut cap querella per haver-les fet- Elsa Artadi, de l’entorn del president, li va oferir, ja abans del referèndum, escriure el discurs de suspensió de la independència. 

En aquest context anterior, doncs, queda demostrat que tot el que va passar els dies 1, 3, 10 i 27 d'octubre de 2017 era un frau per a impedir la independència bo i protegint els líders processistes que la van aixafar. La història i els tribunals de la Catalunya independent els jutjaran.

 

Forcadell va fer recular la independència tant com a presidenta de l'ANC com del Parlament de Catalunya

 

Carme Forcadell, 10 anys aturant la independència

Redacció @catdavant, 11 de juny de 2022 | Política | 

La nova presidenta de l’ANC, Dolors Feliu, ha situat la independència l’any 2025. És a dir, 16 anys després de les consultes d’Arenys de Munt. Tampoc no cal prendre-s’ho al peu de la lletra perquè amb la col·lecció d’eslògans i terminis que l’ANC ha fet els darrers anys, n’hi ha per fer un museu.

Aquest article parla, però, d’una antiga presidenta de l’ANC, Carme Forcadell. Quan va ser indultada, les seves declaracions van indignar les xarxes socials que consideraven que compensava Espanya pel fet d’haver-la posat en llibertat. Tristament, Forcadell fa molts anys que traeix la independència. De fet, ho ha fet com a presidenta de l’ANC, com a presidenta del Parlament, com a processada i, finalment, com a indultada. 

Com a presidenta de l’ANC, Forcadell va ser còmplice de la pregunta-parany proposada per Artur Mas el 9-N. I també va acceptar perdre-hi 11 mesos i que es fes al novembre.
Encara pitjor va ser quan Forcadell va prohibir, a darrera hora, l’acció organitzada per l’ANC mateixa per a posar setge al Parlament fins que s’hi declarés la independència, després de la manifestació de l’11 de setembre de 2012, com recull el documental “La Mentida”.

Com a presidenta del Parlament, Forcadell va ser còmplice de la comèdia representada per Carles Puigdemont el 10 d’octubre del 2017 quan, durant 8 segons, ens va fer creure que érem independents.

Encara pitjor va ser el dia 27 del mateix mes. Sota la presidència de Forcadell, la Mesa del Parlament de Catalunya per acord dels partits processistes i unionistes van acordar que res del que es votés aquell dia no tindria cap efecte, ni tan sols interpretatiu. Després, tots els partits i mitjans de comunicació ens van fer creure que hi havia declarada una DUI. Aquesta traïció criminal al poble de Catalunya va romandre recollida en aquest article de Catdavant.

Com a processada (en el procés trampa del procés, com pot Espanya enviar a presó o forçar ningú a l’exili per una independència que no solament no han liderat, sinó que han impedit?!), va declarar en castellà tot dient que era una llengua tan catalana com el català (fa feredat que això ho digui una antiga membre de l’executiva de Plataforma per la Llengua) i reconeixent que no s’havia declarat la independència.

Finalment, després de l’indult va dir que no era el moment oportú per a fer la DUI, i tancava així un cercle contraindependentisme a tot arreu on ha estat.

Hem permès que l’antiindependentisme ens hagi col·locat una dels seus a presidir l’ANC, primer, i el Parlament, després. Com hem de ser independents?

Turull aplana el camí perquè Xavier Trias torni a ser l’alcaldable de JxCAT

No hi ha ningú més? 

En aquest partidet fireta JuntsxCat (invent de l'avui eurodiputado español i traïdor al Primer d'Octubre, Carles Puigdemont), sembla que no hi ha ningú més que el caduc, inepte i inútil Xavier Trias per posar de candidat. O és que, de fet, segueixen amb la farsa orquestrada des de l'estado español pels estado españoles per seguir erosionant i impedint que un dirigent independentista de veres guanyi l'alcaldia de la capital del país? 

Trias va ser la pitjor vergonya dels nacionalistes light de CDC (que no eren més que vividors acomodats perquè manaven i ocupaven poltrona, com avui segueixen fent parcialment al costat dels altres cínics d'ERC, que pivota i controla l'espanyol Junqueras amb tota la colla de xucladores i xucladors que l'envolten, començant pel Gegant del Pi de Pineda de Mar i acabant per la Rasputín bagenca de Presidència, entre moltes i molts altres). 

Trias va aconseguir guanyar les eleccions de Barcelona perquè un grup de persones que creien en el canvi (i aquest era l'únic recanvi) ho van fer possible amb el seu esforç i la seva tenacitat i professionalitat. Assessors privats, periodistes i sociòlegs, entre molts altres, van aconseguir portar-lo a ser el primer edil de la capital de Catalunya. "Wem feta gwossa, wem feta mow gwossa", anava predicant per tot arreu després de la desfeta socialista que feia 30 anys que ocupava la casa consistorial barcelonina. Però, el cert, tot i que ell i els seus s'escudin en els atacs i difamacions dels comuns et al, és que no va saber administrar el patrimoni llegat. Poc lideratge i massa gent a decidir allà on no hi havien de fer res. Massa jerarquia i massa imposicions.  

Sí, molta gent va contribuir a que la derrota dels vividors de Bocaccio i de la maragallada constant a base de gin tònic, àpats alt estànding i llepar els baixos a l'estat espanyol fos un fet inapel·lable. La mateixa gent que amb esforç, suor i sacrificis professionals i personals va aconseguir que no votessin més aquella màfia dels Cobi i de les cançons en espanyol del socialista Serrat, que allò sí que era una màfia de veritat. I se'ls va fer fora amb un gran orgull d'haver-ho fet possible. Ho sé de primera mà. 

Però en menys de tres anys, Trias va dinamitar tots els guanys perquè ell i els seus es van dedicar a fer gran la Barcelona de Diagonal amunt, la dels rics, a viure i a escombrar cap a casa i es van oblidar completament de la resta. Es van oblidar de la Barcelona de la gent humil, de la que no arriba a final de mes i que necessita absolutament l'ajut de la ciutat i del país. 

I per això, els socialistes ferits i un Podemos amb una opacitat de lleó, van enlairar una populista, Ada Colau, ben dirigida estratègicament, que va haver d'aprendre fins i tot a parlar institucionalment de manera correcta, que li va guanyar la partida a Trias i que, de pas, va començar a muntar una Barcelona pro espanyola. I encara és a la Plaça de Sant Jaume gràcies, entre altres calamitats, al vot botifler del ciudadano español-francés Manuel Valls. 

A veure, en quin cap cap que ara, deu anys després, aquest artefacte ple de problemes i conflictes interns anomenat Junts per Cat, que integren i controlen personatges tan nefastos com la presumpta corrupta Borràs, el traïdor Puigdemont, el més que vividor espanyol Jordi Sánchez i el llepafils Turull, part de la farsa i de l'escena pre procés, presentin un decrèpit inútil que només va portar el seu partit i la gent que va treballar per ell, i que el va votar, a l'absoluta vergonya. No hi ha ningú més? De veritat que aquesta gent només tenen aquest mal exponent per tornar a fer el ridícul? 

Clar, durant els anys de Colau només s'han dedicat a fer crítica destructiva i no han treballat per la ciutat, tot i cobrar per fer-ho cada mes. I ara, ja se'ls riu a la cara. I com deu riure quan veu que tornen a presentar la toia de Sarrià, que, això sí, tenia la ciutat ben neta, ben neta, sobretot de Diagonal amunt (que va transformar pels seus come il faut) mentre altres indrets de la capital de Catalunya seguien fent molta pena. 

És el just repartiment en què creuen aquesta mena de personatges ben mimetitzats en nacionalistes i, si cal i tapant-se el nas, en independentistes. Trist, sincerament. I fins que el poble que vol una Catalunya lliure de veritat no estiri la cadena amb força, la merda enquistada que put fa anys i panys no tirarà claveguera avall.   

       

ERC creu que si Junts surt del Govern el partit es trencaria

Seguiu-los votant!

Amenaces i advertiments als socis, són part del guió de l'espanyolisme que aquests traïdors al país i a la nació posen en escena de manera alternativa. 

Després del Primer d'Octubre no van declarar la independència i van muntar la farsa-paròdia dels vuit segons al Parlament, que ningú no va votar ni firmar. I tant l'avui eurodiputado español Puigdemont com l'alt funcionari espanyol, Junqueras, van decidir a través de les ordres de Madrit seguir apoltronats al servei de l'estado castellano-español que fa 308 anys que que ens ocupa i espolia. 

Les comèdies de la fugida, els falsos empresonaments i l'avui desastre del Govern de Catalunya (que no oblidem que és un govern espanyol) ho han posat de manifest de manera reiterativa. I tot i així, les respectives claques segueixen bramant amb vehemència contra els altres, que són i fan exactament el mateix que ells. 

Part d'aquesta claca els vota per pura ignorància política i acarallotament, perquè creu que els seus "líders" (que en un país independent no els contractarien més que de peons o de "recaders") són una gran meravella de les meravelles; l'altra, en canvi, és interès absolut perquè cada mes suca de les paguetes dels pressupostos del estado o del partit, la qual cosa els converteix en còmplices d'aquests actes criminals i dels seus actors principals. 

I així, qui dia passa, any empeny. I a esperar final de mes per seguir fent bullir l'olla mentre la majoria del país viu de falses esperances de llibertat i de recuperar allò que un dia els va ser arrabassat per la força de les armes i l'opacitat de poder d'un poble invasor com Castella, del qual la gran majoria de nacions que van ser colonitzades, espoliades, oprimides i salvatgement tractades pels sanguinaris de l'altiplà i els seus monarques i virreis, se n'han pogut alliberar. 

Però a Catalunya, mentre hi segueixi havent traïdors botiflers com Junqueras, Puigdemont i la resta d'exèrcit de la cinquena columna de connivents amb els estat-ocupants, això no passarà, dissortadament. Seguiu-los votant, doncs. I seguiu plorant i lluitant a les seves ordres contra els molins de vent mentals.

Article del periodista Xavier Roig, censurat pel diari Ara

Aquest article s’havia de publicar el 23 de desembre del 2021 al diari ARA. Per motius que se m’escapen, però que m’imagino, el van censurar. Llegeixin i valorin vostès mateixos.

EL NOSTRE IDIOMA NO TÉ ADVERSARIS

Les solucions al retrocés del català no són fàcils. Ni evidents. Les accions a prendre hauran de ser multidisciplinàries ja que els fronts sobre els que caldrà actuar són diversos. Ara bé, dit tot això cal, al meu entendre, definir i tenir clars determinats fets que, per mor a la tradicional por catalana a no caure simpàtic, no es denuncien amb prou rotunditat i claredat.

El bilingüisme és un parany. Ja en parlava Josep Pla en un magistral article a Destino l’any 1957. “El bilingüisme és una tragèdia indescriptible…”. La institucionalització del bilingüisme només ha servit perquè els que no vulguin aprendre el català no ho hagin de fer. El bilingüisme porta a que una llengua es mengi l’altra. I si no, que algú ens posi un exemple on això no hagi tingut lloc.

El català té enemics, no pas adversaris. Molts catalans, començant per la classe política, pequen de la tradicional pusil·lanimitat que ens caracteritza. Això s’ha d’acabar. L’individu o organització que va contra la meva cultura i que, no ens enganyem, la vol veure desapareguda, no és un oponent ni un adversari polític. És un enemic. I no valen tebiors. Ni Ciutadans ni el PP ni Vox són anticatalanistes. Són, simplement, anti-catalans. Si a França algú actués com ells ho fan, serien anti-francesos, no pas anti-francesitzes. Contemporitzar no és una opció, i això també val per a la premsa. Que l’actitud pot comportar enfrontaments i certa divisió social? Esclar! No es guanya cap guerra sense enfrontaments. Tan pacíficament i civilitzadament com vulguin. Però radicals i amb vocació de confrontació. O es pensen que als quintacolumnistes se’ls combat amb lliris?

Una classe política venuda. La societat catalana no alberga un percentatge elevat d’anti-catalans -no més que en d’altres països-. Però la classe política sí que n’alberga perquè no representen veritablement la ciutadania catalana, sinó que estan a salari del partit. Els diputats els nomena el partit i l’electorat només els referenda votant la llista tancada. Els partits no catalans (a saber: Vox, PP, PSOE a Catalunya) col·loquen a les llistes a individus lleials a l’amo. I l’amo està a Madrid. Són allò que coneixem com a botiflers. Per tant, no cal sorprendre’s quan el senyor Illa o Iceta actuen de forma vacil·lant. Defensen el seu salari. Ens trobem amb la paradoxa que els diputats d’un país centralista, com pot ser França, defensen molt millor els interessos del territori que no pas aquí. Perquè, a França, París no pot entaforar un esbirro a cap llista local -el partit es deu al diputat, no a l’inrevés-. En conclusió, a Catalunya tenim un problema molt greu i del qual la llengua n’és el cas paradigmàtic: tenim l’enemic a casa.

La immigració. El volum enorme d’immigració que ha rebut Catalunya els darrers vint anys costa d’integrar. I més sense eines (lleis). Pel que fa a la llengua convindria no enganyar-nos. La immigració hispanoamericana tria Espanya per l’idioma -altrament anirien a llocs més civilitzats- i arriba a Catalunya sense interès d’aprendre el català. És això criticable? No. Simplement no fa falta. Quins països va triar majoritàriament l’exili català? Hispanoamèrica, per no haver d’aprendre un idioma nou. Que potser han après flamenc els catalans que treballen a la regió de Brussel·les? Aleshores, per què han d’aprendre català els hispanoparlants?

I tot plegat sense lleis a favor. És evident que l’espanyol està present a Catalunya com a llengua. Però no ve de lluny, no ens enganyem. No ha estat mai llengua estesa de fa segles, com els enemics repeteixen ‘ad nauseam’. El meu avi, nascut a Sarrià, tenia serioses dificultats per parlar espanyol. Orwell va necessitar un diccionari per bellugar-se amb comoditat per Barcelona. El monolingüisme català oficial que propugno equivaldria a oprimir l’espanyol? No. Voldria dir que l’equiparació 50/50 s’hauria acabat. Voldria dir tenir eines legals per poder fer discriminació positiva sobre el català sense contemplacions ni pors. Perquè l’espanyol no necessita protecció.

Conclusió. Tot això que he enumerat no parla de solucions. Parla d’obstacles que, al meu entendre, si no es tenen explicitats, faran que qualsevol solució que es vulgui implementar sigui incompleta. Cal començar a ser clars i desagradables. Perquè el tema s’ho mereix. I no guanyarem res amb contemplacions. Quan algú, als Estats Units, demana discriminació positiva per als blancs tothom té clar que està davant d’un feixista. A Catalunya, entre la classe política -no entre la població, majoritàriament per sort- hi ha massa venuts, caragirats, renegats, disposats a practicar una sort de feixisme lingüístic si l’amo els ho mana.

El Consell per la República, l’eina de Puigdemont per reblar el clau de la faula processista

 

 

Els dies 29, 30 i 31 d'octubre passats van tenir lloc les eleccions a l'Assemblea de Representants del Consell per la República, la gran faula de Carles Puigdemont per seguir hipnotitzant els milers de catalans de bona fe que encara es creuen les seves afirmacions mai fetes realitat i continuades des de fa prop de dos lustres. En total es van presentar 525 candidats per a 121 escons. Les eleccions es van fer en línia. El candidat amb més vots va ser Carles Puigdemont amb 21.086 vots. Clara Ponsatí en va obtenir 20.626, Toni Comín, 19.461, Lluís Puig, 17.997, Laura Borrás, 17.083 i Pilar Calvo, 10.598. Després, segueixen més noms amb els seus vots consegüents.

Segons les informacions generals al respecte, tals representants formaran part del parlament d'aquesta institució, format per 121 escons, 81 dels quals seran per candidatures de la ciutadania i 40 per càrrecs electes com regidors, diputats, eurodiputats i senadors. La legislatura durarà 2 anys. El parlament tindrà com a funcions: escollir el president del parlament i del Consell per la República, triarà la formació del govern, s'encarregarà de representar els ciutadans, intervindrà en qüestions de funcionament i de reglamentació interna.

Des del mateix Consell per la República van publicar el cens electoral, en què tenien dret a vot 87.883 persones. Però a l'hora de la veritat, com també s’ha publicat, només van anar a votar 22.584 persones. Això significa un 25,7% del cens total. Ara bé, els mateixos organitzadors van donar les xifres que indico més amunt. Si les sumem ens donen 106.851 vots. I aclareixo que, tot i que només van votar 22.584 persones, aquestes podien votar 30 candidats. I així va ser i Puigdemont es va convertir en el guanyador absolut.

I dit tot això, la meva pregunta és: ¿com pot ser que la xifra total de votants només sigui de 22.584 persones quan resulta que s’han fet esforços ingents per augmentar els inscrits (a raó de 10 euros per cap) i s’ha posat tot l’interès en què els catalans considerin aquesta entitat el seu marc de referència? Realment els donats d’alta són els més de 100.000 que diuen els responsables? O la xifra d’inscrits que publiquen no és aquesta?

Perquè, a veure, si resulta que som 2.500.000 independentistes (són faves comptades a partir de les dades de les eleccions espanyoles al Parlament de Catalunya que donen més d’un 50% dels vots a Junts per Catalunya, Esquerra Republicana i la CUP, deixant de banda els vots independentistes escrutats i comptats en favor d’altres formacions extraparlamentàries), i al Consell per la República només s’han inscrit 100.000 persones, parlem d’un 4% dels dos milions i mig. I, aleshores, si d’aquest 4% només voten el 25’7%, en realitat només és un 0’8% de l’independentisme total constatat a les urnes en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya. Per això cal reflexionar a fons sobre la minúcia percentual d’aquest 25’7% i pensar si, de bell nou, no ens han tornat a aixecar la camisa amb les xifres d’inscrits. Cal recordar que per poder pertànyer al Consell per la República i tenir dret a vot, la gent ha de pagar. A diferència de quan es participa en unes eleccions autonòmiques, municipals o estatals. I dels pocs drets que adquireixen en donar-s’hi d’alta, un d’ells és, precisament, el de vot. I arribada l’hora, doncs, ¿només vota un 25’7% de les 87.883 persones que ho podrien fer? Cal pensar-ho a fons.  

Els propagandistes de l’expresident autonòmic presenten aquesta entitat com “una gran eina que permet la projecció exterior de Catalunya enfront dels embats estatals al procés”, però, el cert és que tot plegat grinyola bastant.

La reflexió i anàlisi que tothom hauria de fer

Com independentista (que al llarg de la vida ha votat moltes vegades CiU, bastants ERC i algunes la CUP) que ha despertat del malson processista -que és i ho reitero una vegada més, un procés d’Espanya per desarticular Catalunya i desactivar el seu veritable moviment independentista popular a canvi d’oferir sous d’alt nivell i poltrones privilegiades als executors de tals maniobres-, veig claríssim que el procés i els processistes, començant per Puigdemont, ens han enganyat a tots. També als unionistes de carrer, aquells que volen, per les raons que sigui, que Catalunya segueixi sent una província espanyola i que de la missa no en saben ni la meitat. I van ben lluny d'osques quan es pensen que la persecució de Puigdemont per part de l’estat és veritable.

Els falsos presos polítics i l’apòcrifa vaga de fam, que van difondre per mitjans afins i enemics mentre prenien glucosa d’amagat; els indults plenament pactats abans dels lliuraments voluntaris als jutges espanyols i les posades en escena de les presons i del “càstig” que estaven rebent, amb l’ara afegida riota de la justícia espanyola que apareix com una inútil davant les decisions de justícies, jutges i tribunals europeus, no són més que part dels actes d’aquest muntatge digne del Gran Germà més pervers, controlador i nociu. Perquè ha enganyat i enganya tothom sense excepció. També als del “a por ellos” i els seus adoradors, sense cap mena de dubte. 

I com a ciutadà de Catalunya i, també, com a periodista, òbviament, crec indiscutible que Carles Puigdemont, com a director de la comèdia, ha d’intentar recaptar tots els diners que pugui per seguir vivint del procés tant de temps com pugui i el millor que pugui. Amb el vist i plau més que evident del deep state dels espanyols, naturalment. És a dir, de la seva Judicatura, el seu Govern i els grans interessos dels de “més amunt”, que es concreten en els personatges poderosos i entitats de llarg abast habituals del pont aeri i de la llotja del Bernabéu. Perquè això no és cosa de quatre ultres exaltats que facin soroll, o de policies del ”a por ellos” vinguts de fora que atonyinin pacífics votants o de cridaners dels mitjans subvencionats -per uns i altres- que manipulin la informació. No, que ningú no s’enganyi: la qüestió té uns nivells molt més elevats i uns interessos que, en un moment determinat, podrien fer trontollar les estructures i els fonaments estatals si a l’estat d’Espanya li fallés un percentatge tan econòmicament bàsic i important com el 20% del seu PIB, que correspon i es genera a Catalunya, és clar.

Naturalment que tots els grans defensors de la pàtria i unitat espanyoles (o que diuen ser-ho quan en realitat només són defensors dels seus interessos i dels de la seva corda, aquells que sempre hi són i que mai no elegeix ningú) aplaudeixen tals actes de traïdoria aliena en què s’estalvien fer les feines brutes que els fan tots aquests agents al seu servei i contra el poble que hi confia de bona fe. Perquè això, dissortadament, fa més de 500 anys que passa, no 307 des l’ocupació castellana, que només va ser reblar el clau a la humiliació que aquest poble patia des del Compromís de Casp, signat el 1412. I aquí cal veure la importància de la història i del passat, i de com aquests s’han desenvolupat per als distints interessos nacionals. Dos, en aquest cas.

L’engany del Consell per la República

Puigdemont i els que es dediquen al mateix que ell enganyen i segueixen enredant el poble. Perquè a ells i a tot el seu exercit de connivents només els interessen els diners i la bona vida, tal com es demostra en les respectives actituds mostrades des del primer al darrer, sobretot després de l’indult espanyol; no els interessa res més. I es nota molt. I menys, la independència de Catalunya. Perquè ¿què serien sense aquesta lletania-queixa constant d’Espanya i de tot el relacionat amb l’estat? Un estat a qui serveixen diligentment perquè res no canviï i de què els seus diputats cobren uns incentius ben sucosos cada mes mentre gemeguen contra qui els paga de veres amb les seves salmòdies, com feien les falses ploraneres dels enterraments de l’antiguitat. ¿Què farien totes aquestes persones si el poble català fos capaç d’aixecar-se i plantar-los cara sense por, i això culminés en una neteja absoluta de la vida pública, de l’administració i de les herències polítiques i les poltrones d'anys i panys? ¿On quedarien, si tot canviés, tots els emparats en la folklòrica catalanitat de l’anar fent i para de comptar? No manarien res ni ningú. Ni disposarien enlloc. Per això juguen a dues bandes i fan la mala comèdia que fan. I per això intenten seguir enredant els catalans, ara amb els 10 eurets de rigor per finançar el Consell per la República si volem una identificació que no serveix per a res més que per a compensar el volum de la cartera perdut amb els diners que els hem regalat.     

El Consell per la República es va presentar al Palau de la Generalitat el 30 d'octubre del 2018. Des del primer moment, al marcador del web hi van posar xifres altes d'inscrits per cridar l'atenció. D'aquesta manera, la gent de bona fe que creu en emmirallaments, en veure el “suposat poder” que tenia l’entitat s'inscriurien i aportarien diners. Que, ho reitero, és l'única cosa que interessa Carles Puigdemont i la resta dels seus promotors.

La gran mentida del procés

Des d'un primer moment, el procés ha estat una gran mentida. I quan la gent deixi de creure en els conta contes i les remeieres amb flascons d’elixir màgic que només contenen aigua, s’adonarà que la independència de Catalunya és possible, i tant. Sobretot si es consciencien en ser ciutadans lliures d’un país que, amb els recursos propis i sense cap fuita econòmica, pot ser capdavanter en el seu context continental. I també si lluiten i deixen de creure en què sense un paper a terra al carrer o des de la comoditat del sofà de casa i pagant, sempre pagant, als que els enganyen, la independència es pot fer possible.

Però, si la gent normal -avui encara obnubilada pel processisme i els seus tentacles- no s’implica de veritat (no només anant a manifestacions ni obeint gent que fa tripijocs per portar-los allà on més els convé personalment) i no s’arromanga, la cantarella seguirà anys i panys. I allò del qui dia passa any empeny seguirà pels segles dels segles. Ho reflecteix bé aquella altra dita de “qui vol peix s’ha de mullar el cul”. I no s’hi val a pagar-lo a preu d’or perquè tenim fred (i diners), o no sabem nadar o ens fan por les aigües braves. Només cal despertar-se i fer servir les eines privilegiades que la sàvia natura ens ha donat: el cervell i la intel·ligència. I no creure mai més en persones que l’últim  que volen és que la societat en què han nascut sigui de primera divisió i quedin arraconats i diluïts en la notorietat aliena. Perquè la primera divisió només la desitgen per a ells i les seves famílies i amics, però no pas pel gruix de la societat del (seu?) país.

 

Laura Borràs, la cirereta del pastís de la comèdia del procés

Laura Borràs va ser descoberta políticament i pública -i nomenada directora general de la Institució de les Lletres Catalanes i després consellera de Cultura i diputada al Congreso espanyol- per aquell efímer president del Govern de la Generalitat dit Quim Torra i Pla, qüestionat per tothom i cessat després d’una absurda desobediència judicial de la qual només ell n’era beneficiari atès que així va poder plegar, tal com feia temps que desitjava. 

Com tothom sap, Torra va ser destituït pels tribunals espanyols arran de “la seva lluita heroica contra l’estat” per mantenir una pancarta penjada al balcó del Palau de la Generalitat en favor dels, aleshores, anomenats per gairebé tothom presos polítics i lloats i enlairats al respecte des de mitjans afins, entitats i empreses sobiranistes i persones a títol individual, la qual cosa avui sembla difícil que es pogués repetir arran de la desinflada general per les declaracions d’alguns d’aquests expresoners en que, pràcticament, abjuren del camí cap a la independència començat per una gran part del poble català fa més d’una dècada i en que ells, alguna responsabilitat política o social –i no pas a precari- hi tenien. 

Laura Borràs

El cert és que no es pot negar l’èxit de la presidenta del Parlament recomanada per Quim Torra, sobretot pel que fa a la seva promoció social i mediàtica i a jutjar pel seu gran club de fans als quals els és absolutament igual si va delinquir o no quan era directora de la Institució de les Lletres Catalanes. Perquè el que els fa patxoca de veritat és la seva alçària, la seva cultureta i la seva taxativa manera de tallar “els enemics de Catalunya” en les seves intervencions al Palau del Parlament, sobretot si són mascles i del bàndol contrari: una heroïna nacional, vaja.

Però tornem al context de la Institució de les Lletres Catalanes, el seu primer destacat polític. Ja en el decurs d’aquest primer càrrec i segons els Mossos d’Esquadra del mateix Govern, Laura Borràs va cometre irregularitats no polítiques que aviat seran jutjades pels tribunals competents. Per això, ni personalment ni com a professional de la comunicació, no en puc escriure cap lloança política. Cap, més aviat tot el contrari. I sí que, després de molts contrastos al respecte i atesa la meva manera de pensar i el meu rigor amb els comptes públics, que són els diners de tots, no em vull estar de dir la veritat que vaig investigar a fons durant setmanes i aclarir la qüestió en molts aspectes.

El moribund processisme, davant el propi despertar de molta gent que s’ha vist decebuda per l’incompliment reiterat de promeses, els lamentables gairebé estirabots dels indultats cap a l’ideari independentista, l’absència de Puigdemont per haver fugit sense declarar oficialment la independència ni publicar la declaració al DOGC i l’embat competencial pel ressuscitat poder autonòmic per part d’Esquerra Republicana de Catalunya, s’intenta revifar com sigui de la mà de Junts per Catalunya posant més màrtirs a l’aparador, ja sigui amb Laura Borràs o, en darrera instància, amb la “detenció il·legal” de Josep Costa, segons ell. Que algú m’expliqui, si el criden del jutjat i diu que no hi va, què passarà tard o d’hora. Segurament això mateix. Detenció il·legal? Home, sí. Igual d’il·legal que la causa per la qual jutjaran Laura Borràs. Tot i això, l’afició puigdemontista, però, ja retreu els republicans que no hagin donat suport a una llei del Parlament per blindar la presidenta davant els tribunals espanyols.

Les veus de Junts per Catalunya han cridat i segueixen cridant de manera reiterada, repetitiva i interessada fins a la sacietat en favor de Borràs, ja que és la imatge del líder suprem, avui “a l’exili”. Cal recordar que la primera raó de tal suport va ser a finals de l’any passat, quan Borràs es posicionava per ser la guanyadora de les primàries de Junts per Catalunya que es disputava amb l'exconseller de Territori Damià Calvet i en què aquesta va guanyar “clarament”.

Laura Borràs, doncs, va vèncer i, així, va poder ser candidata a la Generalitat pel partit de Puigdemont. D’aquesta manera, saciava el seu immens ego i, de pas, si totes les previsions l’encertaven, en ser proclamada presidenta de la Generalitat quedava automàticament immune davant les més que probables acusacions per part de la fiscalia i el tribunal suprem espanyols arran de les irregularitats “no polítiques” que esmento més amunt.

Tots sabem de quin peu calça el tribunal suprem espanyol, sobretot els que som professionals de la informació i dels seus mitjans. Ho sabem, i tant. Però, en aquest cas, em sembla que té la raó del seu costat. Analitzem, doncs perquè tal tribunal “considera que hi ha indicis dels delictes de prevaricació, malversació, falsedat documental i frau, que Laura Borràs hauria comès en l'adjudicació al creador i amic seu Isaías Herrero Florensa d'uns contractes per fer unes pàgines web literàries, entre el 2013 i el 2017, quan l'avui presidenta del Parlament dirigia la Institució de les Lletres Catalanes i hauria fraccionat el preu dels contractes per assegurar-se que els encàrrecs els fes, sense obstacles burocràtics, aquest professional”.

Analitzem-ho:

La principal acusació és la fragmentació de contractes, que ella sempre ha negat i ha atribuït “a una operació política per ser qui és”, la qual cosa ni comparteixo ni crec que ningú amb la ment clara, no fanatitzat, que sàpiga llegir i amb dos dits de seny s’empassi.

Fa un any i uns mesos, la Sindicatura de Comptes va fer públic un informe que la defensa de Borràs va considerar que no provava cap delicte i que fins i tot va dir que faria arribar al tribunal suprem, un tribunal que constatava per unanimitat que alguns dels contractes investigats “havien estat fragmentats sense complir amb la normativa vigent”.

La fiscalia del tribunal suprem espanyol assegura que la xifra de contractes fraccionats podria arribar als 260.000 euros. Borràs, doncs, haurà d’anar a judici perquè el Parlament no l’ha blindat per falta de suport, però, segueix negant totes les acusacions i afirma que en realitat no se l’està perseguint per un cas de mala praxi, sinó pel fet de ser una “coneguda independentista”.

Víctima de la repressió política?

¿Podem considerar Laura Borràs una víctima de la repressió política, tal com ella i el seu entorn polític afirmen taxativament? Personalment, crec que no. Per aquest motiu, precisament, vull posar el relat en context. El cas Borràs comença gairebé per casualitat. I ho fa amb una investigació dels Mossos d’Esquadra en el marc d’un cas de tràfic de drogues. La policia catalana va detectar que Isaías Herrero Florensa, un dels investigats, deia "que tenia una relació d’amistat amb Laura Borràs i que havia rebut encàrrecs per part de la institució que dirigia l’avui diputada". L’informàtic va ser condemnat el 2019 per tràfic de drogues a cinc anys de presó, després d’admetre els fets per poder rebaixar la pena.

D’aquesta manera, i si tractem el tema amb rigor, serietat i sense abrandaments, al marge del tràfic d’estupefaents perpetrat per Isaías Herrero Florensa, els Mossos d’Esquadra van començar a investigar els contractes que aquest havia rebut de la Institució de les Lletres Catalanes durant l’etapa de Borràs. El nus de la causa, doncs, lluny de ser polític és si hauria fraccionat una sèrie de contractes a Herrero per esquivar la necessitat de fer un concurs públic. En el període en què van succeir els fets, els contractes menors de 18.000 euros no requerien un concurs obert. I sembla ser que, documentalment, va quedar provat que tal fraccionament va ser un fet.

Estic segur que si Laura Borràs s'hagués pensat mai que un dia seria diputada al Congreso español i després presidenta de la Cambra catalana, hagués anat més amb compte i no hagués adjudicat res a ningú sense el compliment estricte de la llei sense fissures. Per això la CUP i ERC ja se'n van desmarcar quan es va tractar el cas al Congreso español, i se n'aparten, tot i que aquests posicionaments molestin i estranyin molta gent que creu que aquest és un tema estrictament polític i no pas administratiu, i que, per això mateix, aquests partits, com a “independentistes” que diuen ser, li haurien de donar suport.

La Justícia espanyola juga amb aquestes cartes, cert, però Borràs i el seus defensors també hi entren en aquest joc en presentar-la com una altra represaliada més. I això només perjudica Catalunya, tot i que sembla que a aquest entorn de defensors a ultrança de la diputada, aquest fet els sigui igual. I això és jugar amb les persones, amb els seus sentiments i emprar el victimisme innecessàriament, quan al poble ras de Catalunya i especialment a l’independentisme sense condicions no li cal cap mena de victimisme, perquè dóna la cara i mai no s’amaga en subterfugis.

Aquest és un afer personal, no pas polític. Queda molt i molt clar. Perquè aquests fets concrets no tenen res a veure amb els afanys sobiranistes de la nació catalana ni amb cap mena d'intencionalitat política, no ens enganyem ni enganyem la parròquia. I expliquem-los clarament que l’avui segona autoritat política de Catalunya haurà de respondre en seu judicial de les acusacions de malversació i prevaricació, més enllà que pugui existir 'lawfare' contra l'independentisme. I que és molt possible que sigui condemnada perquè, segons que es desprèn de la investigació i dels enregistraments fets pels Mossos d’Esquadra (no per la guardiacivil, ni per la policia espanyola, ni pel CNI), queda constatat que va cometre irregularitats administratives continuades de manera conscient. I això, que no és cap fet polític, en el Codi Penal té un càstig que, si la sentència és condemnatòria, li serà aplicat amb tot el rigor de la llei.

Per acabar i en clau personal

Sóc independentista des de molt jovenet. Independentista, nacionalista català i d’esquerres, per aquest ordre. Per això, i després de molts anys seguint la política del dia a dia del país des del periodisme, cap de tots aquests venedors de fum del processisme (que no ha anat mai ni va a favor de Catalunya sinó tot el contrari i la gent se’n va adonant a poc a poc) m’ha convençut. I ara, vistes moltes coses que s’han anat esdevenint en els darrers mesos (sobretot a partir dels indults als polítics i activistes i arran de molts dels seus exabruptes), asseguro de manera taxativa que mai més no tindran ni el meu vot, ni el meu suport ni la meva simpatia en res.

Per declarar la independència de Catalunya i fer-ho de veritat (no muntar paròdies teatrals en seu parlamentària, ni fer pena pels mitjans afins, ni reclamar a tort i a dret però fugint o lliurant-se a l’enemic, com han fet tots aquests) només calen 68 diputats valents i decidits a donar la cara i a acceptar tota conseqüència real (no de fireta) afrontant l'estat ocupant, i les ganes de fer-ho. I desprès, a veure què passa, que segurament no serà pitjor que el que passa ara. Sobretot pels centenars de milers de decebuts a tot el país, jo inclòs, arran de tals incompliments sistemàtics, covardies i reculades al respecte d'aquests purs acomodats polítics que, de totes a totes, treballen per Espanya en institucions del Reino de España, cobren de l'estat espanyol i no estan disposats a sacrificar les engrunes de benestar personal que els aporta l'autonomisme. Ni tampoc a assumir riscos per assolir la llibertat i la independència política i llegar-les a les futures generacions de catalans. Tots, sense excepció.