L’escenari del pati de L’escola CEIP Pep Ventura aporta entreteniment gratuït visual i acústic a tota la rodalia

 

L’espectacle non stop del pati de l’escola CEIP Pep Ventura 

Santi Capellera i Rabassó *periodista

Els que tenim l’habitatge o, com és el meu cas, el despatx professional a la Riera Blanca de Barcelona, entre el final del carrer de Sants i el carrer de Munné (08028 BCN), som gent privilegiada que de dilluns a divendres —i en alguns casos també els dissabtes—  gaudim de l’espectacle non stop que ofereix l’escenari del pati de l’escola CEIP Pep Ventura, el nostre veí amb propietat més extensa, ja que aporta entreteniment gratuït visual i, sobretot acústic, a tota la rodalia i a totes les persones (interessades o no) en un “divertimento” constant i unilateral com a gran espectacle d’oci popular d’aquest racó del barri. 

Aquells que fem feina en alguns dels edificis confrontants, durant la jornada laboral no necessitem ni música ambient, ni televisió multiesportiva ni cap altra distracció de masses perquè les tenim just al davant des de les 9 del matí i, habitualment i sobretot quan ja fa bon temps, fins a les 8 del vespre. Un espectacle que es completa amb els xisclets constants de pàrvuls i adolescents que —lògicament i per ser menuts— no aturen ni un instant.

Una bona part d’aquest atractiu social es fa realitat a l’hora de la gimnàstica, que també es materialitza en el recinte exterior i amb instructors que, personalment, em transporten al plaer que vaig tenir en fer la mili, dels crits que exhalen. Al cap d’una estona és temps de les noves educacions, que també es concreten en el mateix lloc, i en què la musiqueta de la flauta acompanya la ballaruga de nens i nenes mentre tots fan un cèrcol en què es compenetren. Tot un dibuix molt elegant, cromàticament i musical, amb el so constant de la flauteta pels altaveus que arriba a tots els racons perquè tothom la pugui apreciar i ningú no s’adormi en horari matinal.

En aquest mateix pati, diverses vegades al mes també s’hi munten altaveus pels quals i a tot volum una senyora —sempre la mateixa— que amb remarcable veu de soprano soubrette va donant instruccions a infants i adolescents perquè és la festa tal o qual, el repartiment de credencials dels més aplicats, el dia del berenar familiar o el de la marmota, tant se val, en què també hi ha incloses actuacions de pallassos i malabars mentre sona música de parvulari i d’aplec en pista d’asfalt de clàssics com Xesco Boix, o actuals com Dàmaris Gelabert, El Pot Petit, Xiula, Reggae per Xics i, per tal que no hi falti cap ritme, també reguetón, merengue, cúmbia, Shakira, Manel, Buhos i tota mena de melodies nostrades i foranes que animen a ballar la parròquia de professors, nenes i nens que el que menys fan durant aquestes jornades és ser a les aules intentant difondre i entendre la llengua, les matemàtiques i la resta de matèries acadèmiques que els infants al pati no aprenen, com és evident.

La cosa es completa quan s’acaba l’horari lectiu i lloguen el recinte a clubs i entitats perquè aquest barri segueixi sent un indret ben animat i concorregut. S’hi pot contemplar el futbol de nenes que imiten Alèxia Putellas i nens que intenten fer de Leo Messi, amb els consegüents aplaudiments d’amics i familiars que els incentiven a triomfar en l’esport com a gran via per també, si pot ser, guanyar-se la vida.

Alguns som pares fa anys i ja temin edat per ser avis. I hem tingut nens a casa i els hem portat a escola. I, com que hem fet de pares sense aparcar els nens enlloc, sabem que els nens son nens i fan sempre de nens, per sort. Sobretot per ells. I dit això, també cal remarcar que el paper d’escoles com la que tinc a 150 metres davant de l’ordinador, que en comptes d’una escola sembla talment un circ i un pàrquing de criatures, és bastant galdós. I no sé si la gent es queixa, però sembla que en aquest país conformista pertot, la queixa mai no és pública ni oficial: només de tertúlia de bar, de mercat o de conversa de taxi. I així estem. Clar que, aprofitant l’avinentesa i les eleccions del mes que ve, de tot plegat també en podríem culpar Ada Colau i la mala política municipal dels Comuns. Però això seria impossible perquè l’escola és a i de l’Hospitalet.      

 

El TSJ condemna a quatre anys i mig de presó Laura Borràs alhora que sol·licita un indult parcial polític al Gobierno perquè no sigui empresonada

Laura Borràs o l'habilitat d'enfonsar l'independentisme fins als genolls

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha condemnat a quatre anys i mig de presó la presidenta de Junts per Catalunya, Laura Borràs, per fraccionar fins a 18 contractes per poder-los adjudicar a dit. Els fets van tenir lloc entre el 2013 i el 2017, quan dirigia la Institució de les Lletres Catalanes (ILC). La mateixa sala civil ha demanat al Gobierno español un indult parcial per rebaixar la pena a dos anys. D'aquesta manera, la dirigent suspesa com a presidenta del Parlament de Catalunya, no hauria d'entrar a la presó. És un mecanisme previst per la llei quan el tribunal considera la condemna excessiva ateses les particularitats del cas.

És molt possible que Laura Borràs, tot i la condemna arran de la sentència per mala praxi en l’administració de cabals públics quan era la directora de la ILC no vagi a la presó per aquest motiu, ja que la llei contempla que en penes de fins a dos anys i sense tenir antecedents, mai no es compleix la condemna amb privació de llibertat.

En cas que l’executiu Sánchez no ho acceptés —cosa bastant improbable perquè la raça política mai no s’acaba de mossegar mútuament a fons i del tot— que pagui pena de presó serà, més que cap altra cosa, un defecte del sistema que ella ha ajudat a gestar i del qual n’és essencialment coautora i responsable. No ho oblidem. I si l’executiu espanyol no li concedeix l’indult, portarà Laura Borràs a la presó per la mena de política i de fets que ha practicat.

He de dir que, tot i ser dona i independentista, la meva visió no es deixa ennuvolar per dones ni polítics com ella, de tota mena i color, que considero que han enrarit l’ambient i la convivència en molts aspectes. I entenc que ella, després de tants anys d’haver-se acostumat a ser un centre d’atenció absolut en què tothom li riu les gràcies, se senti estranyada ara que li arriben conseqüències i busqui culpables imaginaris. Però si aconsegueix prendre una certa distància sobre el que li està passant i ho analitza amb fredor — i en cas que no fos indultada— amb el molt temps pel davant que tindrà a la presó, s’adonarà que no ho va fer bé, i que per això l’han condemnat. No per independentista. I tot i que és evident que des de l’estat ocupant hi ha lawfare en molts aspectes contra l’independentisme, el de Borràs no n’és precisament un exemple vàlid. Per això en l’inici del judici, al jutjat només la van acompanyar quatre gats. Només quatre gats. I fins i tot gent políticament molt pròxima com Xavier Trias, se’n van desmarcar perquè acompanyar-la el perjudicava més electoralment que ser al seu costat fent-li la gara-gara per un afer que ell tampoc no creu que sigui polític. Perquè la gent potser no ho diu manifestament, però sap distingir. La gent sap què és una cosa i que és una altra.

Aprofitant aquest cas, i ja que el tema s’hi adiu perfectament, voldria recordar la resposta política a la crisi de 2008, en què es va demanar —i totes les institucions ho van acceptar, també les que tenen seu a Catalunya— endurir el Codi Penal espanyol per als polítics que fossin condemnats per corrupció o irregularitats semblants.

Personalment no em sembla bé que hagin condemnat Laura Borràs a anar a la presó pel que va fer. I sent periodista i objectiu al màxim com intento ser sempre, he de dir que, per exemple, també em sembla malament que l’exalcalde de Sabadell Manuel Bustos encara sigui a la presó per haver-li llevat dues multes d’aparcament a la seva dona ja fa anys. Perquè el veritablement important de la pena és la privació de llibertat de les persones, no pas el seu color polític. I ho dic des de la distància ideològica perquè no soc ni d’un color ni de l’altre, perquè tots dos colors són als meus antípodes. I en contrast amb la processista, cal no oblidar que el socialista no va implicar cap col·lectiu ni ningú altre com ha fet ella, que s'ha embolicat amb l'estelada i el llaç groc i s'ha parapetat en el col·lectiu secessionista per intentar amortir un tema totalment personal. I fent això, no hi ha cap dubte que ha enfangat tot l'independentisme fins als genolls. Així de cert. 

Laura Borràs ha estat condemnada. I anirà a la presó, o no. Però no per ser independentista, ni per ser Laura Borràs, sinó per ser una directora general nomenada per Quim Torra que havia d'administrar recursos de manera honorable i que, contràriament, va fer servir diner públic d’una forma inadequada. I això, lluny de laments i frustracions, ho hauria de tenir molt clar tothom. I tothom és tothom, començant pels seus.

Nicola Sturgeon plega perquè es veu incapaç de seguir amagant ser una contraindependentista

 

La primera ministra escocesa acaba plegant com era evident que passaria a la llarga després del fiasco de 2014

Fa nou anys, Nicola Sturgeon mateix i Alex Salmond van dirigir la tupinada contra la independència al referèndum. I Escòcia no és Catalunya, ja que allà han vist clara la jugada dels seus "processistes" per esmicolar els desitjos i la il·lusió de la independència. És normal, doncs, que a aquesta senyora ja se li hagin acabat els recursos. I les mentides. I com a bona política, disfressa la seva dimissió de "conflicte intern" del seu partit. I plega, no pas per cap conflicte intern al si del SNP sinó perquè es veu incapaç de seguir amagant que és una contraindependentista al servei de Sa Majestat i del Govern britànic. 

Plega, efectivament, que és allò que haurien d'haver fet tots els mentiders del procés, del primer al darrer, després de la tocata i fuga de Puigdemont i els "exiliats d'or" per assolir l'acta d'eurodiputado español i la comèdia de Junqueras i els altres, de passar per les presons espanyoles fent falses vagues de fam i esperant les engrunes dels humiliants indults. I aquí no ha passat res mentre el poble ha quedat narcotitzat i desactivat al mateix temps. Gran èxit de l'estat que ja fa 308 anys que compta amb personatges d'aquesta mena per seguir xuclant la mamella catalana, la darrera que li queda després de perdre bous i esquelles colonials al llarg dels darrers tres segles.  

Referèndum i independència no tenen res a veure (com demostra inequívocament "La Mentida, el documental de la veritat" 👉 http://ow.ly/AbUQ50MSSH3. Si teniu temps per visionar la peça atentament, us adonareu que, tal com evidencien les apostes, les butlletes i les enquestes entre altres proves, la tupinada a Escòcia va ser absoluta. I es va fer amb participació directa de Nicola Sturgeon i el seu padrí polític, Alex Salmond, ara fora de l'SNP com a conseqüència de les accions judicials contra ell orquestrades pel govern d’Sturgeon, no ho oblidem. Igual que passa ara a Catalunya en molts aspectes com les denúncies contra els activistes per part del Govern (res a veure amb el cas de corrupció de Laura Borràs).

Avui, Pere Aragonès demana un segon referèndum a Catalunya. Un segon referèndum "a l’escocesa". I ho fa emparat amb el desconeixement majoritari del poble de Catalunya de la tupinada de 2014 a Escòcia. Per això plega Sturgeon, perquè a Escòcia la gran majoria ja s'ha despertat del malson i de l'engany. I ja no se la creu ningú. Ni els seus. Tal com ja està començant a passar amb els traïdors catalans. Temps al temps: només cal seure a la porta de casa i tenir una mica més de paciència per veure'ls a tots desactivats (i decapitats políticament). 

Sobre els babaus Quim Torra i Pere Aragonès, dos exponents de la imbecil·litat i niciesa política que ha comandat i comanda aquesta trista, pobra i dissortada pàtria anomenada Catalunya, en que a molts ens va tocar néixer

Torra i Aragonès fan competència per indignar l’independentisme inconformista  

Aragonès parla de referèndum abans del 2030 i Torra critica la manca de full de ruta a la independència, que ell tampoc no tenia

Publicat a @catdavant el 3 de setembre de 2021

L’independentisme està desorientat, indignat i dividit. És a dir, el que convé a Espanya. El més greu és que aquesta situació no la crea l’unionisme (que caldria anomenar annexionisme), sinó aquells que diuen ser independentistes i han tingut càrrecs, suposadament, de líders però no han encapçalat pas la independència de Catalunya.

Una part destacada per a romandre descontents ve dels 9 indultats, amb declaracions contràries a la unilateralitat i fraternització amb l’adversari, com el cas de Junqueras, Bassa, Forcadell, Sànchez o Cuixart. Una altra part és el govern d’ERC i Junts que ens empenyen a una taula de negociació amb Espanya, que molts independentistes no volem i de la qual els mateixos promotors es mostren escèptics.

I per si no n’hi hagués prou, els objectius que consideren maximals, amnistia i referèndum, comporten no 1 sinó 1000 milions de passes enrere després d’haver guanyat la independència per plebiscitàries, al 2015, i per referèndum ignorat pel Parlament, al 2017. Per això, Catdavant ens hi vam oposar en aquest editorial.

Per més tornes, Aragonès, en declaracions aquesta setmana a TV3, va dir que el referèndum seria abans del 2030. És a dir, d’aquí a centenars de milers de catalans i catalanes morts sense veure la independència d’ençà el 2017; d’aquí a 180.000 milions d’euros d’espoliació a partir d’avui; d’aquí a centenars de milers dels nostres joves que se n’aniran de Catalunya a cercar un futur digne que la Catalunya ocupada i espoliada no els pot oferir; d’aquí a 9 anys, quan la substitució del poble de Catalunya i la manipulació del cens faci inguanyable cap referèndum a l’escocesa, com el que ja van fer servir per a robar la independència als escocesos al 2014 o el que els tornen a preparar amb un acord amb els Scottish Green, fet que allunya de la independència sectors importants dels escocesos.

En aquesta dinàmica, el darrer que ha criticat el govern d’Aragonès ha estat el seu predecessor al càrrec, Quim Torra. Torra ha acusat el govern d’Aragonès de no tenir full de ruta a la independència, cosa que podem dir la immensa majoria d’independentistes, tots menys els qui han estat al Parlament o al Govern amb majoria parlamentària per fer la independència (o això ens van dir, que eren independentistes, per això els vam votar) d’ençà el 2015, i no l’han fet.

Això inclou, de manera molt destacada, Torra, a qui Twitter ha recordat virulentament que una picabaralla per una pancarta no és un full de ruta a la independència. D’altra banda, si no anem errats, Torra està vinculat a Junts i Junts és en aquest govern. Per tant, o bé Junts trenca amb ERC o Torra trenca amb Junts, altrament és fer el puta-i-ramonetisme convergent de tota la vida.

Ara que per la Diada ens engresquem a tornar a omplir els carrers, fora bo que els independentistes consideréssim omplir el Parlament o, potser si som més moderats, posar-hi un parlamentari independentista, perquè no sembla que, de 52% de vots, se n’hi hagi posat cap.

 

Article interessantíssim (sobretot pels professionals dels mitjans) de l'extinent de l'exèrcit espanyol Luis Gonzalo Segura, publicat a Russia Today i, com la resta de contingut del mitjà, censurat a totes les "democràcies" occidentals

 

'Archivos de Twitter', el reflejo de las democracias occidentales

Luis Gonzalo Segura

Publicado en Russia Today: 12 dic 2022 11:49 GMT

Si usted vive en una democracia occidental, es muy probable que acuda a votar pensando que elige con total libertad a aquella persona que quiere que le represente. Además, sentirá que vive en un modelo de gobierno mejor que cualquier otro existente o, en todo caso, creerá con firmeza que se trata del menos malo. El problema es que, cada cierto tiempo, se produce algún escándalo, como en este caso el conocido como 'Archivos de Twitter', que demuestra que la realidad dista mucho de la ilusión.

Los 'Archivos de Twitter'

Los 'Archivos de Twitter' o 'The Twitter Files' es un caso nuevo, pero a la vez es un caso ya conocido. Al menos en parte. En octubre del año 2020, a escasas semanas de las elecciones de Estados Unidos, estalló un escándalo en el diario New York Post, cercano a Donald Trump, en el que se revelaban negocios de Hunter Biden en Ucrania durante la vicepresidencia de su padre en el mandato de Barack Obama (2008-2016). El escándalo quedó en nada, entre otras cuestiones, porque Facebook y Twitter dificultaron o impidieron su difusión hasta el punto de que Twitter llegó a suspender la cuenta del diario New York Post por no retirar el enlace del artículo.

Pero, tras la compra de Twitter por parte del multimillonario Elon Musk, dos periodistas independientes, Matt Taibbi y Bari Weiss, han tenido acceso a parte del material interno de Twitter. Lo revelado es, cuanto menos, inquietante. En los capítulos publicados de momento, las capturas de mensajes de ex altos mandos de Twitter revelan que censuraron esta información y, todavía más grave, que existe una 'censura en la sombra' o 'shadowbanning'. Es decir, una 'lista negra' de tendencias y personas a las que se les permite publicar tuits, pero sin que ellos lo sepan, sus mensajes son limitados de tal manera que no aparecen en las búsquedas, respuestas o las cronologías de los usuarios.

"Tenemos que comprender que no se trata de un escándalo aislado, pues no es la primera vez que una gran tecnológica influye en la opinión pública y lo hace, además, en un periodo y con una influencia electoral".

Tal es la magnitud de la 'censura en la sombra' que habría existido un equipo específico de personas dedicado a establecer estas listas negras secretas con las que limitar a determinados usuarios. Este equipo se denominaría Equipo de Respuesta Estratégica o Equipo de Escalamiento Global y habría podido limitar unos 200 casos al día.

La manipulación de las grandes redes sociales 

Es sencillo encontrar medios de comunicación que reducen el escándalo a una discusión legítima entre ejecutivos y lo hacen, claro está, con una cobertura escasa y marginal. Escasa, porque apenas se han publicado una o dos noticias por medio y marginal porque no se le ha dado el espacio que requiere una noticia de la magnitud de los 'Archivos de Twitter'. Por ejemplo, en España, el diario de referencia, El País, publica el escándalo en la sección Tecnología, lo que cualquier usuario puede comprobar con una simple búsqueda en Google. Se trata de 'censura en la sombra' de la 'censura en la sombra'. Es decir: oscuridad total.

Este tratamiento que muchos medios de comunicación occidentales están ofreciendo del escándalo debe contextualizarse —diarios como New York Times o Washington Post han ofrecido el mismo tratamiento—. Para empezar, tenemos que comprender que no se trata de un escándalo aislado, pues no es la primera vez que una gran tecnológica influye en la opinión pública y lo hace, además, en un periodo y con una influencia electoral. He ahí el escándalo de Cambridge Analytica que afectó de forma severa a Facebook, la gran red social mundial.

Sin embargo, la proliferación de noticias en medios occidentales sobre la influencia rusa en procesos electorales ha generado no solo una avalancha de informaciones, sino que también existe dentro de ellas una gran cantidad de fake news plagadas de exageraciones y falsedades. Porque, pregúntese, ¿qué puede generar más distorsión en una red social, un 'ejército de bots' o los algoritmos que puedan implementar los controladores de las redes sociales, como en los mencionados casos de Twitter y Facebook?

"Que casi medio millón de cuentas, que no serían cualquiera, claro está, hayan podido ser baneadas en la sombra implica dar un notable ventaja a unas ideas sobre otras, a unos mensajes sobre otros y a unos usuarios sobre otros". 

La respuesta es más que obvia, pero si tienen dudas: los equipos de baneadores en las sombras de Twitter trataron unos 200 casos al día, lo que al año suponen 73.000 casos. Imaginen el impacto de banear en la sombra, es decir, impedir o limitar la difusión de mensajes de 73.000 cuentas en solo un año. ¿Saben que desde 2016 esa cifra alcanzaría 438.000 cuentas? Que casi medio millón de cuentas, que no serían cualquiera, claro está, hayan podido ser baneadas en la sombra implica dar un notable ventaja a unas ideas sobre otras, a unos mensajes sobre otros y a unos usuarios sobre otros. Una acción de tal magnitud no puede considerarse menor, sino que supone una clara distorsión de la opinión pública real que impacta de forma decisiva en la opinión de millones de ciudadanos.

Para hacernos una idea, vamos a dar por supuesto que las informaciones occidentales sobre lo acontecido en el proceso electoral norteamericano son veraces y exactas. Así, según información de Twitter en el año 2020, existieron 50.258 bots rusos actuando en el proceso electoral de 2016, siendo un 80 % favorables a Donald Trump —¿un 20 % estaban estropeados?—. En general, todos los medios de comunicación, así como expertos o políticos, han considerado que ello pudo tener gran impacto en el resultado de las elecciones de 2016, aunque, según las cifras que se manejan, solo hubieran llegado a 1,4 millones de norteamericanos y en las mencionadas elecciones de 2016 votaron más de 125 millones de norteamericanos y Hillary Clinton consiguió casi tres millones de votos más que Donald Trump.

Es decir, Donald Trump no fue nombrado presidente por el número de votos, sino por la ubicación de estos. Por lo que, en realidad, para que los bots rusos hubieran podido tener influencia, no solo habría sido necesario que llegasen a muchos más millones de personas —1,4 millones solo es el 1,12 % de 125 millones—, sino que lo hicieran en el lugar en el que interesaba. Un poco imposible sí que es el asunto, se mire por donde se mire, salvo que esos 1,4 millones de personas hubieran estado ubicadas justo en los estados en los que se decidieron las elecciones. Para lo cual, el general de los bots rusos debió haber sabido, además, cuáles serían esos estados claves y cómo llegar a esas comunidades —las comunidades de Twitter trascienden lo geográfico—. 

Sin embargo, esos mismos medios, políticos y expertos que consideraron como una influencia terrible el ejército de bots rusos, ahora consideran que doscientos casos de censura en la sombra al día sobre cuentas que tienen muchos más seguidores que cualquier bot ruso y que cuentan con una trayectoria, sea cual sea, lo que supone solo en un año casi 75.000 casos y en seis años casi medio millón, sólo se trata de una discusión legítima de los directivos de Twitter. No sé, pero igual los datos no parecen sostener esta opinión.

La realidad de las democracias occidentales 

El discutible control de las redes sociales por parte de las grandes tecnológicas y su impacto en la ciudadanía solo es uno de tantos ejemplos que demuestran que las democracias occidentales no son lo que dicen ser. Esta misma semana se supo del espionaje del Gobierno griego a políticos, periodistas y militares. Un nuevo escándalo de espionaje que se une al reciente 'caso Pegasus', que demostró que en Europa habría afectado a España, Francia, Reino Unido, Finlandia, Polonia y Hungría, y a otros muchos anteriores que revelaron prácticas inapropiadas como la 'Operación Dunhammer', con la que Estados Unidos estuvo espiando el teléfono de Angela Merkel.

"El votante occidental elige en las urnas una de las opciones que existen, las cuales siempre están alineadas con las élites, por lo que termina eligiendo a personas que no defienden sus intereses. Y ello es posible gracias a los medios y a las 'censuras en la sombra".

¿Y qué decir al respecto del arresto por corrupción, blanqueo de capitales y organización criminal hace escasos días de la vicepresidenta del Parlamento Europeo, Eva Kaili, y varias personas más en un caso en el que aparece de fondo Qatar? ¿Y de Josep Borrell y su multa por vender acciones con información privilegiada, la condena de Nicolas Sarkozy, las vergüenzas de Juan Carlos I…? El listado es interminable.

Publican documentos que revelan "el caos dentro de Twitter" un día antes del bloqueo de Trump

Con todo, lo peor es que los mencionados escándalos no suponen una gran novedad, sino más bien la confirmación de prácticas mafiosas continuadas en las élites de los países occidentales. Prácticas que, en ocasiones, incluso emplean entre ellos: recuerden las revelaciones de Edward Snowden en el año 2013, las realizadas por Julian Assange, los escándalos de espionaje en España durante los años 1990 —'Caso Manglano'—, la 'Policía Patriótica' del Partido Popular o el 'Caso Villarejo' y sus ramificaciones que afectan de forma muy especial al rey Juan Carlos y a prácticas ilegales y amorales practicadas por los servicios de inteligencia españoles... Como decía, el listado es interminable e introducir a la justicia de varios países europeos, como España, no sería muy complicado.

Por desgracia, el votante occidental cuando acude a las urnas lo hace para elegir una de las opciones que existen, las cuales siempre están alineadas con las élites, de una u otra manera, por lo que termina eligiendo a personas que no defienden sus intereses. Y ello es posible gracias a los medios de comunicación y a las 'censuras en la sombra' de Twitter, Facebook u otra gran tecnológica.