diumenge, 9 de gener de 2022

Article del periodista Xavier Roig, censurat pel diari Ara

Aquest article s’havia de publicar el 23 de desembre del 2021 al diari ARA. Per motius que se m’escapen, però que m’imagino, el van censurar. Llegeixin i valorin vostès mateixos.


🔴EL NOSTRE IDIOMA NO TÉ ADVERSARIS🔴


✅
Les solucions al retrocés del català no són fàcils. Ni evidents. Les accions a prendre hauran de ser multidisciplinàries ja que els fronts sobre els que caldrà actuar són diversos. Ara bé, dit tot això cal, al meu entendre, definir i tenir clars determinats fets que, per mor a la tradicional por catalana a no caure simpàtic, no es denuncien amb prou rotunditat i claredat.

✅
El bilingüisme és un parany. Ja en parlava Josep Pla en un magistral article a Destino l’any 1957. “El bilingüisme és una tragèdia indescriptible…”. La institucionalització del bilingüisme només ha servit perquè els que no vulguin aprendre el català no ho hagin de fer. El bilingüisme porta a que una llengua es mengi l’altra. I si no, que algú ens posi un exemple on això no hagi tingut lloc.

✅
El català té enemics, no pas adversaris. Molts catalans, començant per la classe política, pequen de la tradicional pusil·lanimitat que ens caracteritza. Això s’ha d’acabar. L’individu o organització que va contra la meva cultura i que, no ens enganyem, la vol veure desapareguda, no és un oponent ni un adversari polític. És un enemic. I no valen tebiors. Ni Ciutadans ni el PP ni Vox són anticatalanistes. Són, simplement, anti-catalans. Si a França algú actués com ells ho fan, serien anti-francesos, no pas anti-francesitzes. Contemporitzar no és una opció, i això també val per a la premsa. Que l’actitud pot comportar enfrontaments i certa divisió social? Esclar! No es guanya cap guerra sense enfrontaments. Tan pacíficament i civilitzadament com vulguin. Però radicals i amb vocació de confrontació. O es pensen que als quintacolumnistes se’ls combat amb lliris?

✅
Una classe política venuda. La societat catalana no alberga un percentatge elevat d’anti-catalans -no més que en d’altres països-. Però la classe política sí que n’alberga perquè no representen veritablement la ciutadania catalana, sinó que estan a salari del partit. Els diputats els nomena el partit i l’electorat només els referenda votant la llista tancada. Els partits no catalans (a saber: Vox, PP, PSOE a Catalunya) col·loquen a les llistes a individus lleials a l’amo. I l’amo està a Madrid. Són allò que coneixem com a botiflers. Per tant, no cal sorprendre’s quan el senyor Illa o Iceta actuen de forma vacil·lant. Defensen el seu salari. Ens trobem amb la paradoxa que els diputats d’un país centralista, com pot ser França, defensen molt millor els interessos del territori que no pas aquí. Perquè, a França, París no pot entaforar un esbirro a cap llista local -el partit es deu al diputat, no a l’inrevés-. En conclusió, a Catalunya tenim un problema molt greu i del qual la llengua n’és el cas paradigmàtic: tenim l’enemic a casa.

✅
La immigració. El volum enorme d’immigració que ha rebut Catalunya els darrers vint anys costa d’integrar. I més sense eines (lleis). Pel que fa a la llengua convindria no enganyar-nos. La immigració hispanoamericana tria Espanya per l’idioma -altrament anirien a llocs més civilitzats- i arriba a Catalunya sense interès d’aprendre el català. És això criticable? No. Simplement no fa falta. Quins països va triar majoritàriament l’exili català? Hispanoamèrica, per no haver d’aprendre un idioma nou. Que potser han après flamenc els catalans que treballen a la regió de Brussel·les? Aleshores, per què han d’aprendre català els hispanoparlants?

✅
I tot plegat sense lleis a favor. És evident que l’espanyol està present a Catalunya com a llengua. Però no ve de lluny, no ens enganyem. No ha estat mai llengua estesa de fa segles, com els enemics repeteixen ‘ad nauseam’. El meu avi, nascut a Sarrià, tenia serioses dificultats per parlar espanyol. Orwell va necessitar un diccionari per bellugar-se amb comoditat per Barcelona. El monolingüisme català oficial que propugno equivaldria a oprimir l’espanyol? No. Voldria dir que l’equiparació 50/50 s’hauria acabat. Voldria dir tenir eines legals per poder fer discriminació positiva sobre el català sense contemplacions ni pors. Perquè l’espanyol no necessita protecció.

✅
Conclusió. Tot això que he enumerat no parla de solucions. Parla d’obstacles que, al meu entendre, si no es tenen explicitats, faran que qualsevol solució que es vulgui implementar sigui incompleta. Cal començar a ser clars i desagradables. Perquè el tema s’ho mereix. I no guanyarem res amb contemplacions. Quan algú, als Estats Units, demana discriminació positiva per als blancs tothom té clar que està davant d’un feixista. A Catalunya, entre la classe política -no entre la població, majoritàriament per sort- hi ha massa venuts, caragirats, renegats, disposats a practicar una sort de feixisme lingüístic si l’amo els ho mana.







divendres, 5 de novembre de 2021

El Consell per la República, l’eina de Puigdemont per reblar el clau de la faula processista

 


 

Els dies 29, 30 i 31 d'octubre passats van tenir lloc les eleccions a l'Assemblea de Representants del Consell per la República, la gran faula de Carles Puigdemont per seguir hipnotitzant els milers de catalans de bona fe que encara es creuen les seves afirmacions mai fetes realitat i continuades des de fa prop de dos lustres. En total es van presentar 525 candidats per a 121 escons. Les eleccions es van fer en línia. El candidat amb més vots va ser Carles Puigdemont amb 21.086 vots. Clara Ponsatí en va obtenir 20.626, Toni Comín, 19.461, Lluís Puig, 17.997, Laura Borrás, 17.083 i Pilar Calvo, 10.598. Després, segueixen més noms amb els seus vots consegüents.

Segons les informacions generals al respecte, tals representants formaran part del parlament d'aquesta institució, format per 121 escons, 81 dels quals seran per candidatures de la ciutadania i 40 per càrrecs electes com regidors, diputats, eurodiputats i senadors. La legislatura durarà 2 anys. El parlament tindrà com a funcions: escollir el president del parlament i del Consell per la República, triarà la formació del govern, s'encarregarà de representar els ciutadans, intervindrà en qüestions de funcionament i de reglamentació interna.

Des del mateix Consell per la República van publicar el cens electoral, en què tenien dret a vot 87.883 persones. Però a l'hora de la veritat, com també s’ha publicat, només van anar a votar 22.584 persones. Això significa un 25,7% del cens total. Ara bé, els mateixos organitzadors van donar les xifres que indico més amunt. Si les sumem ens donen 106.851 vots. I aclareixo que, tot i que només van votar 22.584 persones, aquestes podien votar 30 candidats. I així va ser i Puigdemont es va convertir en el guanyador absolut.

I dit tot això, la meva pregunta és: ¿com pot ser que la xifra total de votants només sigui de 22.584 persones quan resulta que s’han fet esforços ingents per augmentar els inscrits (a raó de 10 euros per cap) i s’ha posat tot l’interès en què els catalans considerin aquesta entitat el seu marc de referència? Realment els donats d’alta són els més de 100.000 que diuen els responsables? O la xifra d’inscrits que publiquen no és aquesta?

Perquè, a veure, si resulta que som 2.500.000 independentistes (són faves comptades a partir de les dades de les eleccions espanyoles al Parlament de Catalunya que donen més d’un 50% dels vots a Junts per Catalunya, Esquerra Republicana i la CUP, deixant de banda els vots independentistes escrutats i comptats en favor d’altres formacions extraparlamentàries), i al Consell per la República només s’han inscrit 100.000 persones, parlem d’un 4% dels dos milions i mig. I, aleshores, si d’aquest 4% només voten el 25’7%, en realitat només és un 0’8% de l’independentisme total constatat a les urnes en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya. Per això cal reflexionar a fons sobre la minúcia percentual d’aquest 25’7% i pensar si, de bell nou, no ens han tornat a aixecar la camisa amb les xifres d’inscrits. Cal recordar que per poder pertànyer al Consell per la República i tenir dret a vot, la gent ha de pagar. A diferència de quan es participa en unes eleccions autonòmiques, municipals o estatals. I dels pocs drets que adquireixen en donar-s’hi d’alta, un d’ells és, precisament, el de vot. I arribada l’hora, doncs, ¿només vota un 25’7% de les 87.883 persones que ho podrien fer? Cal pensar-ho a fons.  

Els propagandistes de l’expresident autonòmic presenten aquesta entitat com “una gran eina que permet la projecció exterior de Catalunya enfront dels embats estatals al procés”, però, el cert és que tot plegat grinyola bastant.

La reflexió i anàlisi que tothom hauria de fer

Com independentista (que al llarg de la vida ha votat moltes vegades CiU, bastants ERC i algunes la CUP) que ha despertat del malson processista -que és i ho reitero una vegada més, un procés d’Espanya per desarticular Catalunya i desactivar el seu veritable moviment independentista popular a canvi d’oferir sous d’alt nivell i poltrones privilegiades als executors de tals maniobres-, veig claríssim que el procés i els processistes, començant per Puigdemont, ens han enganyat a tots. També als unionistes de carrer, aquells que volen, per les raons que sigui, que Catalunya segueixi sent una província espanyola i que de la missa no en saben ni la meitat. I van ben lluny d'osques quan es pensen que la persecució de Puigdemont per part de l’estat és veritable.

Els falsos presos polítics i l’apòcrifa vaga de fam, que van difondre per mitjans afins i enemics mentre prenien glucosa d’amagat; els indults plenament pactats abans dels lliuraments voluntaris als jutges espanyols i les posades en escena de les presons i del “càstig” que estaven rebent, amb l’ara afegida riota de la justícia espanyola que apareix com una inútil davant les decisions de justícies, jutges i tribunals europeus, no són més que part dels actes d’aquest muntatge digne del Gran Germà més pervers, controlador i nociu. Perquè ha enganyat i enganya tothom sense excepció. També als del “a por ellos” i els seus adoradors, sense cap mena de dubte. 

I com a ciutadà de Catalunya i, també, com a periodista, òbviament, crec indiscutible que Carles Puigdemont, com a director de la comèdia, ha d’intentar recaptar tots els diners que pugui per seguir vivint del procés tant de temps com pugui i el millor que pugui. Amb el vist i plau més que evident del deep state dels espanyols, naturalment. És a dir, de la seva Judicatura, el seu Govern i els grans interessos dels de “més amunt”, que es concreten en els personatges poderosos i entitats de llarg abast habituals del pont aeri i de la llotja del Bernabéu. Perquè això no és cosa de quatre ultres exaltats que facin soroll, o de policies del ”a por ellos” vinguts de fora que atonyinin pacífics votants o de cridaners dels mitjans subvencionats -per uns i altres- que manipulin la informació. No, que ningú no s’enganyi: la qüestió té uns nivells molt més elevats i uns interessos que, en un moment determinat, podrien fer trontollar les estructures i els fonaments estatals si a l’estat d’Espanya li fallés un percentatge tan econòmicament bàsic i important com el 20% del seu PIB, que correspon i es genera a Catalunya, és clar.

Naturalment que tots els grans defensors de la pàtria i unitat espanyoles (o que diuen ser-ho quan en realitat només són defensors dels seus interessos i dels de la seva corda, aquells que sempre hi són i que mai no elegeix ningú) aplaudeixen tals actes de traïdoria aliena en què s’estalvien fer les feines brutes que els fan tots aquests agents al seu servei i contra el poble que hi confia de bona fe. Perquè això, dissortadament, fa més de 500 anys que passa, no 307 des l’ocupació castellana, que només va ser reblar el clau a la humiliació que aquest poble patia des del Compromís de Casp, signat el 1412. I aquí cal veure la importància de la història i del passat, i de com aquests s’han desenvolupat per als distints interessos nacionals. Dos, en aquest cas.

L’engany del Consell per la República

Puigdemont i els que es dediquen al mateix que ell enganyen i segueixen enredant el poble. Perquè a ells i a tot el seu exercit de connivents només els interessen els diners i la bona vida, tal com es demostra en les respectives actituds mostrades des del primer al darrer, sobretot després de l’indult espanyol; no els interessa res més. I es nota molt. I menys, la independència de Catalunya. Perquè ¿què serien sense aquesta lletania-queixa constant d’Espanya i de tot el relacionat amb l’estat? Un estat a qui serveixen diligentment perquè res no canviï i de què els seus diputats cobren uns incentius ben sucosos cada mes mentre gemeguen contra qui els paga de veres amb les seves salmòdies, com feien les falses ploraneres dels enterraments de l’antiguitat. ¿Què farien totes aquestes persones si el poble català fos capaç d’aixecar-se i plantar-los cara sense por, i això culminés en una neteja absoluta de la vida pública, de l’administració i de les herències polítiques i les poltrones d'anys i panys? ¿On quedarien, si tot canviés, tots els emparats en la folklòrica catalanitat de l’anar fent i para de comptar? No manarien res ni ningú. Ni disposarien enlloc. Per això juguen a dues bandes i fan la mala comèdia que fan. I per això intenten seguir enredant els catalans, ara amb els 10 eurets de rigor per finançar el Consell per la República si volem una identificació que no serveix per a res més que per a compensar el volum de la cartera perdut amb els diners que els hem regalat.     

El Consell per la República es va presentar al Palau de la Generalitat el 30 d'octubre del 2018. Des del primer moment, al marcador del web hi van posar xifres altes d'inscrits per cridar l'atenció. D'aquesta manera, la gent de bona fe que creu en emmirallaments, en veure el “suposat poder” que tenia l’entitat s'inscriurien i aportarien diners. Que, ho reitero, és l'única cosa que interessa Carles Puigdemont i la resta dels seus promotors.

La gran mentida del procés

Des d'un primer moment, el procés ha estat una gran mentida. I quan la gent deixi de creure en els conta contes i les remeieres amb flascons d’elixir màgic que només contenen aigua, s’adonarà que la independència de Catalunya és possible, i tant. Sobretot si es consciencien en ser ciutadans lliures d’un país que, amb els recursos propis i sense cap fuita econòmica, pot ser capdavanter en el seu context continental. I també si lluiten i deixen de creure en què sense un paper a terra al carrer o des de la comoditat del sofà de casa i pagant, sempre pagant, als que els enganyen, la independència es pot fer possible.

Però, si la gent normal -avui encara obnubilada pel processisme i els seus tentacles- no s’implica de veritat (no només anant a manifestacions ni obeint gent que fa tripijocs per portar-los allà on més els convé personalment) i no s’arromanga, la cantarella seguirà anys i panys. I allò del qui dia passa any empeny seguirà pels segles dels segles. Ho reflecteix bé aquella altra dita de “qui vol peix s’ha de mullar el cul”. I no s’hi val a pagar-lo a preu d’or perquè tenim fred (i diners), o no sabem nadar o ens fan por les aigües braves. Només cal despertar-se i fer servir les eines privilegiades que la sàvia natura ens ha donat: el cervell i la intel·ligència. I no creure mai més en persones que l’últim  que volen és que la societat en què han nascut sigui de primera divisió i quedin arraconats i diluïts en la notorietat aliena. Perquè la primera divisió només la desitgen per a ells i les seves famílies i amics, però no pas pel gruix de la societat del (seu?) país.

 


dimecres, 27 d’octubre de 2021

Laura Borràs, la cirereta del pastís de la comèdia del procés


Com tothom sap, Torra va ser destituït pels tribunals espanyols arran de “la seva lluita heroica contra l’estat” per mantenir una pancarta penjada al balcó del Palau de la Generalitat en favor dels, aleshores, anomenats per gairebé tothom presos polítics i lloats i enlairats al respecte des de mitjans afins, entitats i empreses sobiranistes i persones a títol individual, la qual cosa avui sembla difícil que es pogués repetir arran de la desinflada general per les declaracions d’alguns d’aquests expresoners en que, pràcticament, abjuren del camí cap a la independència començat per una gran part del poble català fa més d’una dècada i en que ells, alguna responsabilitat política o social –i no pas a precari- hi tenien. 

Laura Borràs

El cert és que no es pot negar l’èxit de la presidenta del Parlament recomanada per Quim Torra, sobretot pel que fa a la seva promoció social i mediàtica i a jutjar pel seu gran club de fans als quals els és absolutament igual si va delinquir o no quan era directora de la Institució de les Lletres Catalanes. Perquè el que els fa patxoca de veritat és la seva alçària, la seva cultureta i la seva taxativa manera de tallar “els enemics de Catalunya” en les seves intervencions al Palau del Parlament, sobretot si són mascles i del bàndol contrari: una heroïna nacional, vaja.

Però tornem al context de la Institució de les Lletres Catalanes, el seu primer destacat polític. Ja en el decurs d’aquest primer càrrec i segons els Mossos d’Esquadra del mateix Govern, Laura Borràs va cometre irregularitats no polítiques que aviat seran jutjades pels tribunals competents. Per això, ni personalment ni com a professional de la comunicació, no en puc escriure cap lloança política. Cap, més aviat tot el contrari. I sí que, després de molts contrastos al respecte i atesa la meva manera de pensar i el meu rigor amb els comptes públics, que són els diners de tots, no em vull estar de dir la veritat que vaig investigar a fons durant setmanes i aclarir la qüestió en molts aspectes.

El moribund processisme, davant el propi despertar de molta gent que s’ha vist decebuda per l’incompliment reiterat de promeses, els lamentables gairebé estirabots dels indultats cap a l’ideari independentista, l’absència de Puigdemont per haver fugir sense declarar oficialment la independència ni publicar la declaració al DOGC i l’embat competencial pel ressuscitat poder autonòmic per part d’Esquerra Republicana de Catalunya, s’intenta revifar com sigui de la mà de Junts per Catalunya posant més màrtirs a l’aparador, ja sigui amb Laura Borràs o, en darrera instància, amb la “detenció il·legal” de Josep Costa, segons ell. Que algú m’expliqui, si el criden del jutjat i diu que no hi va, què passarà tard o d’hora. Segurament això mateix. Detenció il·legal? Home, sí. Igual d’il·legal que la causa per la qual jutjaran Laura Borràs. Tot i això, l’afició puigdemontista, però, ja retreu els republicans que no hagin donat suport a una llei del Parlament per blindar la presidenta davant els tribunals espanyols.

Les veus de Junts per Catalunya han cridat i segueixen cridant de manera reiterada, repetitiva i interessada fins a la sacietat en favor de Borràs, ja que és la imatge del líder suprem, avui “a l’exili”. Cal recordar que la primera raó de tal suport va ser a finals de l’any passat, quan Borràs es posicionava per ser la guanyadora de les primàries de Junts per Catalunya que es disputava amb exconseller de Territori Damià Calvet i en què aquesta va guanyar “clarament”.

Laura Borràs, doncs, va vèncer i, així, va poder ser candidata a la Generalitat pel partit de Puigdemont. D’aquesta manera, saciava el seu immens ego i, de pas, si totes les previsions l’encertaven, en ser proclamada presidenta de la Generalitat quedava automàticament immune davant les més que probables acusacions per part de la fiscalia i el tribunal suprem espanyols arran de les irregularitats “no polítiques” que esmento més amunt.

Tots sabem de quin peu calça el tribunal suprem espanyol, sobretot els que som professionals de la informació i dels seus mitjans. Ho sabem, i tant. Però, en aquest cas, em sembla que té la raó del seu costat. Analitzem, doncs perquè tal tribunal “considera que hi ha indicis dels delictes de prevaricació, malversació, falsedat documental i frau, que Laura Borràs hauria comès en l'adjudicació al creador i amic seu Isaías Herrero Florensa d'uns contractes per fer unes pàgines web literàries, entre el 2013 i el 2017, quan l'avui presidenta del Parlament dirigia la Institució de les Lletres Catalanes i hauria fraccionat el preu dels contractes per assegurar-se que els encàrrecs els fes, sense obstacles burocràtics, aquest professional”.

Analitzem-ho:

La principal acusació és la fragmentació de contractes, que ella sempre ha negat i ha atribuït “a una operació política per ser qui és”, la qual cosa ni comparteixo ni crec que ningú amb la ment clara, no fanatitzat, que sàpiga llegir i amb dos dits de seny s’empassi.

Fa un any i uns mesos, la Sindicatura de Comptes va fer públic un informe que la defensa de Borràs va considerar que no provava cap delicte i que fins i tot va dir que faria arribar al tribunal suprem, un tribunal que constatava per unanimitat que alguns dels contractes investigats “havien estat fragmentats sense complir amb la normativa vigent”.

La fiscalia del tribunal suprem espanyol assegura que la xifra de contractes fraccionats podria arribar als 260.000 euros. Borràs, doncs, haurà d’anar a judici perquè el Parlament no l’ha blindat per falta de suport, però, segueix negant totes les acusacions i afirma que en realitat no se l’està perseguint per un cas de mala praxi, sinó pel fet de ser una “coneguda independentista”.

Víctima de la repressió política?

¿Podem considerar Laura Borràs una víctima de la repressió política, tal com ella i el seu entorn polític afirmen taxativament? Personalment, crec que no. Per aquest motiu, precisament, vull posar el relat en context. El cas Borràs comença gairebé per casualitat. I ho fa amb una investigació dels Mossos d’Esquadra en el marc d’un cas de tràfic de drogues. La policia catalana va detectar que Isaías Herrero Florensa, un dels investigats, deia "que tenia una relació d’amistat amb Laura Borràs i que havia rebut encàrrecs per part de la institució que dirigia l’avui diputada". L’informàtic va ser condemnat el 2019 per tràfic de drogues a cinc anys de presó, després d’admetre els fets per poder rebaixar la pena.

D’aquesta manera, i si tractem el tema amb rigor, serietat i sense abrandaments, al marge del tràfic d’estupefaents perpetrat per Isaías Herrero Florensa, els Mossos d’Esquadra van començar a investigar els contractes que aquest havia rebut de la Institució de les Lletres Catalanes durant l’etapa de Borràs. El nus de la causa, doncs, lluny de ser polític és si hauria fraccionat una sèrie de contractes a Herrero per esquivar la necessitat de fer un concurs públic. En el període en què van succeir els fets, els contractes menors de 18.000 euros no requerien un concurs obert. I sembla ser que, documentalment, va quedar provat que tal fraccionament va ser un fet.

Estic segur que si Laura Borràs s'hagués pensat mai que un dia seria diputada al Congreso español i després presidenta de la Cambra catalana, hagués anat més amb compte i no hagués adjudicat res a ningú sense el compliment estricte de la llei sense fissures. Per això la CUP i ERC ja se'n desmarcar quan es va tractar el cas al Congreso español, i se n'aparten, tot i que aquests posicionaments molestin i estranyin molta gent que creu que aquest és un tema estrictament polític i no pas administratiu, i que, per això mateix, aquests partits, com a “independentistes” que diuen ser, li haurien de donar suport.

La Justícia espanyola juga amb aquestes cartes, cert, però Borràs i el seus defensors també hi entren en aquest joc en presentar-la com una altra represaliada més. I això només perjudica Catalunya, tot i que sembla que a aquest entorn de defensors a ultrança de la diputada, aquest fet els sigui igual. I això és jugar amb les persones, amb els seus sentiments i emprar el victimisme innecessàriament, quan al poble ras de Catalunya i especialment a l’independentisme sense condicions no li cal cap mena de victimisme, perquè dóna la cara i mai no s’amaga en subterfugis.

Aquest és un afer personal, no pas polític. Queda molt i molt clar. Perquè aquests fets concrets no tenen res a veure amb els afanys sobiranistes de la nació catalana ni amb cap mena d'intencionalitat política, no ens enganyem ni enganyem la parròquia. I expliquem-los clarament que l’avui segona autoritat política de Catalunya haurà de respondre en seu judicial de les acusacions de malversació i prevaricació, més enllà que pugui existir 'lawfare' contra l'independentisme. I que és molt possible que sigui condemnada perquè, segons que es desprèn de la investigació i dels enregistraments fets pels Mossos d’Esquadra (no per la guardiacivil, ni per la policia espanyola, ni pel CNI), queda constatat que va cometre irregularitats administratives continuades de manera conscient. I això, que no és cap fet polític, en el Codi Penal té un càstig que, si la sentència és condemnatòria, li serà aplicat amb tot el rigor de la llei.

Per acabar i en clau personal

Sóc independentista des de molt jovenet. Independentista, nacionalista català i d’esquerres, per aquest ordre. Per això, i després de molts anys seguint la política del dia a dia del país des del periodisme, cap de tots aquests venedors de fum del processisme (que no ha anat mai ni va a favor de Catalunya sinó tot el contrari i la gent se’n va adonant a poc a poc) m’ha convençut del tot. I ara, vistes moltes coses quan s’han anat esdevenint en els darrers mesos (sobretot a partir dels indults als polítics i activistes i arran de molts dels seus exabruptes), mai més no tindran ni el meu vot, ni el meu suport ni la meva simpatia en res.

Per declarar la independència de Catalunya i fer-ho de veritat (no muntar paròdies teatrals en seu parlamentària, ni fer pena pels mitjans afins, ni reclamar a tort i a dret però fugint o lliurant-se a l’enemic, com han fet tots aquests) només calen 68 diputats i les ganes de fer-ho. I desprès, a veure què passa, que segurament no serà pitjor que el que passa ara. Sobretot pels centenars de milers de decebuts a tot el país, jo inclòs, arran de tals incompliments sistemàtics, covardies i reculades al respecte. 

dimarts, 2 de febrer de 2021

1994, INCENDI DEL LICEU




Aprofitant els 27 anys de l'incendi del Gran Teatre del Liceu, el 31 de gener del 1994, reflexiono el per què del sinistre de què avui encara no s'han aclarit les causes.
El foc va destruir l’escenari i la sala del teatre. En van quedar intactes alguns espais emblemàtics com el Saló dels Miralls o el vestíbul. També es van salvar el Conservatori i el Cercle del Liceu. D’aquell dia, n’han quedat imatges que ja formen part de l’imaginari col·lectiu i que segurament recordaran molts barcelonins: la dels policies traient quadres i obres de valor de l’edifici (que van dur al Palau de la Virreina i després al MNAC) o la de la soprano espanyola Montserrat Caballé plorant a la Rambla. Aquell mateix dia, i amb una immediatesa inhabitual com si es tractés d'una emergència nacional que afectava tot el poble de Catalunya, totes les administracions van acordar reconstruir el Liceu el més aviat possible i fer-ho al mateix lloc. Cinc anys després, el 1999, va tornar a obrir.
Les reaccions dels distints segments socials al respecte van ser molt diverses. Mentre els hereus de la burgesia, assistents habituals i abonats al teatre, ploraven la pèrdua conjuntament amb amants del bel canto, músics, solistes, treballadors de l'entitat i gent pròxima a l'art operístic, la majoria del poble ras que no té res a veure amb l'entorn socioeconòmic dels més pròxims a aquesta institució cultural, s'ho miraven amb una certa tristesa per la pèrdua d'un edifici emblemàtic del país però, alhora, escèptics perquè, en definitiva, amb ells no anava la cosa directament, ja que les seves preocupacions més immediates i importants i necessitats principals eren altres molt més bàsiques. I sembla ser que també molt més complicades i difícils de solucionar per part d'administracions i institucions públiques.
Deixant a banda els sentimentalismes per diversos motius, molt respectables, cal dir que des del punt de vista històric i fins i tot antropològic, el Liceu, com el Círculo Ecuestre o com el Fomento de Trabajo Nacional, per citar alguns noms del mateix tarannà dins les elits, representa la gent que més ha oprimit les classes obreres, la gent sense possibilitat d'obtenir gaires recursos i que, difícilment la tindrà a curt termini. Potser per això el van cremar i el van destruir de manera descarada, i no per primera vegada. La causa, segons la versió oficial, un bufador que va calar foc al teló de l'escenari. També hi ha altres versions que expliquen que es podria haver tractat d'una maniobra especulativa a través de l'adquisició i valoració a la baixa dels edificis del costat, un cop afectats per l'incendi, per així poder ampliar el recinte i, amb la reconstrucció, fer molts diners de benefici.
Potser ho van fer pel què representa pel món dels que viuen folgadament i més o, potser, aquests mateixos ho van possibilitar per encara reduir més el seu cercle i cedir una part del què era patrimoni privat a unes administracions que els protegien i els havien protegit sempre. Qui ho sap. I potser mai no se sabrà del cert com no se sabrà com va cremar Notre-Dame. Però en aquests llocs els benestants hi aporten el què calgui per recuperar-los. Són els altars del seu fetitxisme i els santuaris de la seva luxúria (recordem què ha passat mil vegades a les llotges del Liceu; molts no n'han vist mai cap d'òpera), i els són absolutament necessaris per seguir alimentant el seu ego voraç i insaciable i pagar-se el passaport al cel, tot i la majoria merèixer anar a les antípodes d'aquest suposat paradís de les religions.
Hipocresia, falsa bondat i altruisme de fireta ben embolicats en les aparences de gent bé i d'ordre. I pel darrere, les males jugades que calgui contra qui sigui.
La gent no té cases per viure i no passar fred i aquests aixequen edificis en cap altre honor que no sigui el seu. Sobretot, per fer-s'hi veure i destacar pel damunt de la resta mentre, cada quatre anys, encomanen als que els representen políticament que prometin utopies que mai no compliran (com la independència de Catalunya) i, cada vegada -com passa aquests dies de campanya de les eleccions decretades pel TSJC- les diuen més grosses. A veure si els incauts de sempre piquen de nou i els tornen a votar i tornen a empassar pols quatre anys més.
Un món de mones. Un món de vergonya, de desigualtat social i d'abusadors de tota mena que petarà per on sigui. I no trigarà.

diumenge, 6 de desembre de 2020

Sobre les primàries de JxCat i per què no em crec ni mai votaria Laura Borràs



No conec personalment la guanyadora de les primàries de JuntsXCat, Laura Borràs, tot i que segurament en faria algun auguri i no erraria gaire el tret perquè sap més el diable per vell que per diable. Però el que és segur és que no en puc escriure cap lloança política. Cap, més aviat tot el contrari atesa la meva manera de pensar i el meu rigor amb els comptes públics, els diners de tots, de què ja és sospitosa d’irregularitats. I això que fa quatre dies que és en aquest món polític.

Crec que, per part dels responsables de JuntsXCat, permetre que Laura Borràs es presentés a les primàries no solament va ser un despropòsit que taca d’entrada la trajectòria d’un partit nou sinó que, d’aquí a uns mesos, si tenim la dissort que surti elegida presidenta de la Generalitat, podem passar ben bé per un altre fiasco, aquest sí que polític i d’envergadura. I aquest el passarem i el patirem tots, tot el país, si surt elegida presidenta del Govern i la inhabiliten pels càrrecs que la Fiscalia del tribunal suprem espanyol ha presentat contra ella. Però no oblidem que serà un fiasco provocat per un afer personal i arran de les seves accions com a gestora política, quan era directora de la Institució de les Lletres Catalanes.

Però, anem a pams: si a Eduard Pujol, portaveu del partit al Parlament, se li va aplicar fa poques setmanes una vara de mesurar pel que fa a les sospites d’assetjament sexual de què va estar acusat i se’l va fer plegar sense tenir en compte ni respectar la presumpció d’innocència, en aquest cas això no s’ha donat i la vara ha estat una altra, tot i la sospitosa haver estat investigada policialment i tenir una causa judicial oberta al tribunal suprem pels càrrecs de què se l’acusa, la qual cosa va provocar que el Congreso español li retirés la immunitat parlamentària fa uns mesos amb només els vots en contra del PEDeCAT i el PNB. Curiós, oi? I això no és que la posi precisament en una peanya perquè ara JuntsXCat l’elevi a candidata a ser la màxima autoritat política de Catalunya. La vara, no ha estat la mateixa ni de lluny, evidentment. Quin esperit democràtic és aquest? Ja ho deia Georges Orwell, en La rebel·lió dels animals. Tots iguals però alguns més iguals que altres. Farsa. Pur teatre. Vergonya.

Tots sabem de quin peu calça el tribunal suprem espanyol, sí, però, en aquest cas, em sembla que té la raó del seu costat. Analitzem perquè tal tribunal "considera que hi ha indicis dels delictes de prevaricació, malversació, falsedat documental i frau, que Laura Borràs hauria comès en l'adjudicació al creador i amic seu Isaías Herrero Florensa d'uns contractes per fer unes pàgines web literàries, entre el 2013 i el 2017, quan l'avui diputada dirigia la Institució de les Lletres Catalanes i hauria fraccionat el preu dels contractes per assegurar-se que els encàrrecs els fes, sense obstacles burocràtics, aquest professional". Analitzem-ho:

La principal acusació és la fragmentació de contractes, que ella sempre ha negat i ha atribuït "a una operació política per ser qui és", la qual cosa ni comparteixo ni crec que ningú amb dos dits de seny s’empassi; altra cosa és la cridòria de la claca que es generalitza arreu sempre, dels que són més papistes que el Papa i defensen l’indefensable tot i veure clarament que allò és indefensable. La claca del partit de Puigdemont ha cridat i reiterat en favor de Borràs de manera repetitiva, reiterativa i interessada durant setmanes amb uns més que premeditats propòsits de situar-la al capdavant i agreujant pertot l’altre candidat, Damià Calvet, no ho oblidem.

Lamentable, per exemple, que el tercer candidat, Jordi Ferrés (que recerca poltrona al Parlament fa temps i que ja es va “inventar” una llista alternativa a la de Sànchez i Morral per capitanejar La Crida i, per tant, Junts, a veure si la cosa colava), s’afegís a última hora a les demandes del vot per ella. I que Reagrupament i Independentistes d’Esquerres el demanessin des del primer moment, no denota gaire imparcialitat ni joc net, si més no des del meu punt de vista. De fet, el gir de Ferrés no va ser cap sorpresa perquè ser una crossa de Borràs formava part del guió des que es va saber que es presentava. Tothom ho sabia i també aclareix molt el que realment es va votar i contra qui i què, el cap de setmana de les votacions. Per això ja no calia fer cap comèdia de primàries ni de fer perdre el temps a la militància, la qual cosa trobo fora de lloc i vergonyosa, a banda que tracta d’estúpida la gent i taca la transparència, esperit democràtic i honorabilitat que un partit com Junts, de nova planta, hauria de demostrar tenir en cada moment. I més en els inicis.

Fa uns mesos, la Sindicatura de Comptes va fer públic un informe que la defensa de Borràs va considerar que no provava cap delicte i que fins i tot va dir que faria arribar al tribunal suprem, un tribunal que constatava per unanimitat que alguns dels contractes investigats "havien estat fragmentats sense complir amb la normativa vigent". La Fiscalia del tribunal suprem espanyol assegura que la xifra de contractes fraccionats podria arribar als 260.000 euros. Borràs, doncs, haurà de declarar davant del jutge perquè el Congreso español li va llevar la immunitat. Ella, però, lluny de fer un pas enrere i apartar-se per no perjudicar el partit i el país, obstinada i picant pedra contra ferro, encara nega totes les acusacions i afirma que en realitat no se l’està perseguint per un cas de mala praxi, sinó pel fet de ser una “coneguda independentista”. Qui s’ho creu això? Jo no. De cap manera.

Podem considerar Laura Borràs una víctima de la repressió?, tal com ella i el seu entorn polític afirmen taxativament? Personalment, crec que no. Per aquest motiu, precisament, vull posar el relat en context. El cas Borràs comença gairebé per casualitat. I ho fa amb una investigació dels Mossos d’Esquadra en el marc d’un cas de tràfic de drogues. La policia catalana va detectar que Isaías Herrero Florensa, un dels investigats, deia "que tenia una relació d’amistat amb Laura Borràs i que havia rebut encàrrecs per part de la institució que dirigia l’avui diputada". L’informàtic va ser condemnat el 2019 per tràfic de drogues a cinc anys de presó, després d’admetre els fets per poder rebaixar la pena.

D’aquesta manera, i si tractem el tema amb rigor, serietat i sense abrandaments, al marge del tràfic d’estupefaents perpetrat per Isaías Herrero Florensa, els Mossos d’Esquadra van començar a investigar els contractes que aquest havia rebut de la Institució de les Lletres Catalanes durant l’etapa de Borràs. El nus de la causa, doncs, lluny de ser polític és si hauria fraccionat una sèrie de contractes a Herrero per esquivar la necessitat de fer un concurs públic. En el període en què van succeir els fets, els contractes menors de 18.000 euros no requerien un concurs obert. I sembla ser que tal fraccionament va ser un fet.

Estic segur que si Laura Borràs s'hagués pensat mai que un dia seria diputada al Congreso español, hagués anat més amb compte i no hagués adjudicat res a ningú sense el compliment estricte de la llei sense fissures. Per això la CUP i ERC se'n desmarquen i se n'aparten, tot i que aquests posicionaments molestin i estranyin molta gent que creu que aquest és un tema estrictament polític i no pas administratiu, i que, per això mateix, aquests partits, com a independentistes que diuen ser, li haurien de donar suport. Altra cosa és que la Fiscalia hi posi més pa que formatge i demani 15 anys de presó per la llavors directora de la Institució de les Lletres Catalanes. I aquí la Fiscalia es posa en evidència de facto, sí, però crec que aquesta jugada va estar feta per provocar i perquè així es presentés com a candidata a la Generalitat, cosa que ja ha passat, i, si guanya, inhabilitar-la per encara reblar més el clau contra l'independentisme. Per això va guanyar les primàries amb molta diferència, no ens enganyem. Ja se'n va encarregar qui sembla haver caigut en la ratera de proposar-la i fer-la candidata, segurament arran de les acusacions judicials. Greu errada, al meu parer. Perquè la judicatura torna a decidir, un cop més, què i què no. I això aquest partit, que és absolutament nou, no ho necessitava de cap manera i més aviat el perjudica. I al país, de rebot. Però han estat curts de mires i no han obert bé els ulls. Perquè, si tot això passa, la inhabilitació seguirà sense ser per causes polítiques. I la Justícia espanyola juga amb aquestes cartes, cert, però Borràs i el seus defensors també hi entren en aquest joc en presentar-la com una altra represaliada més. I això només perjudica Catalunya, tot i que sembla que a aquest entorn de defensors a ultrança de la diputada, aquest fet els sigui igual. Això és jugar amb les persones, amb els seus sentiments i emprar el victimisme innecessàriament, quan això no caldria perquè, actuant així, a cada bugada el país perd un llençol.

Aquest és un afer personal, no pas polític ni comparable amb els greuges que han patit i pateixen cada dia els presos polítics i exiliats que tenim a Catalunya, aquests sí, unes víctimes de la repressió espanyola tal com s’acaba de veure amb la sentència del mateix suprem en què els retira el tercer grau de manera totalment arbitrària. Perquè aquests fets concrets, els que imputen Borràs, res tenen a veure amb els afanys sobiranistes de la nació catalana ni amb cap mena d'intencionalitat política, no ens enganyem ni enganyem la parròquia. I expliquem-los clarament que la diputada haurà de respondre en seu judicial de les acusacions de malversació i prevaricació, més enllà que pugui existir 'lawfare' contra l'independentisme.

Les coses importants, que poden reportar greus conseqüències personals i polítiques, s'han de preveure abans de posar els peus a la galleda. I deixar presentar aquesta dona a les primàries d’un partit com JuntsXCat, que de moment encara està immaculat pertot, és una taca que la formació mai més no es podrà llevar. Sobretot si a Borràs la jutgen i la condemnen. Que la jutjaran i segurament condemnaran perquè, segons que es desprèn de la investigació i dels enregistraments fets pels Mossos d’Esquadra (no per la Guàrdia Civil, ni per la Policia espanyola, ni pel CNI), queda bastant clar que va cometre de manera conscient irregularitats administratives continuades. I això, que no és cap fet polític, en el Codi Penal té un càstig que li serà aplicat amb tota seguretat.

A banda de tot l’esmentat, però, si personalment hagués pensat en cap moment que Laura Borràs és la que ens ha de portar a la independència i a un govern fort, la votaria. Amb el nas tapat potser, però, la votaria. Però ha fet volar coloms (com si en aquest país no n’haguéssim tingut prou de vols gallinacis o de coloms que mai no s’han enlairat) i ha intentat engrescar la gent amb promeses inviables que s’aparten molt del camí de l’1 d’octubre en què el SÍ a la independència va arrasar. I això no ho van fer els que viuen de la mamella pública: ho va fer el poble ras.

Les decisions importants, que, tal com esmento, poden reportar greus conseqüències polítiques a tot un país, s’han de pensar molt bé precisament per evitar que després tot siguin laments, en lloc d'incentivar-los, tals laments. I permetre que Laura Borràs s’hagi presentat a les primàries de JuntsXCat i ara ja sigui candidata a la presidència de la Generalitat, amb la pudor que fa l’afer que l’afecta, ha estat una veritable errada política. Es miri com es miri. Temps al temps. I tant de bo que m’equivoqui, però em penso que el pitjor encara no ha arribat.

Soc independentista des de molt jovenet. Independentista, nacionalista català i d’esquerres, per aquest ordre. Per això el dia 14-F no votaré Laura Borràs ni la seva llista. Com no votaré Esquerra Republicana ni la CUP. Al país som 7’5 milions de persones. I hi ha més opcions abans que votar partits fiasco del procés que ens han enganyat a tots. Un procés que, lluny de fer avançar el país cap a la llibertat, cada dia el catapulta més cap a l’esclavatge i la dependència d’un estat com l'espanyol, caduc, ranci, dictatorial i vuitcentista. I totes i tots aquests, diguin el que diguin, en són còmplices de dalt a baix i de baix a dalt amb les seves accions, i, sobretot, inaccions davant les injustícies i arbitrarietats que aquest estat que fa 308 anys que ens té empresonats segueix aplicant cada dia de manera implacable, descarada i sense cap mena de vergonya. I alcen poc la veu, no sigui que se'ls acabin els privilegis. O riuen les gràcies als dèspotes que ens tenen el peu al damunt mentre el poble és castigat a diari amb l’ofec econòmic i el deteriorament de drets i llibertats com ara els atacs i agressions a la llengua catalana. Unes agressions que, per cert, tenen còmplices flagrants interiors com els mitjans de la CCMA, una altra gran vergonya que paguem tots i que hem de patir cada dia culturalment i informativa, sobretot pel que fa a la llengua, que espanyolitzen, maltracten i deterioren intencionadament patuesitzant-la en favor de la dominant. Uns mitjans que erosionen el país i les seves essències amb mentides per omissió i desinformació o informació tergiversada, tot i les admirables i heroiques excepcions de periodistes molt íntegres que, amb gran professionalitat, fan el que poden per ser creïbles per antena i en pantalla malgrat que els poders fàctics del seu voltant, encara avui totalment obedients al 155 espanyol, els intenten manipular de tota manera. I davant de tot això, podem observar com n'hi ha que viuen de la política i viuen molt bé, per cert, que callen i s'agafen fort a la menjadora per no perdre-la, que és el que els interessa de debò i no pas el país. 

Heus aquí per què no votaré Laura Borràs ni cap partit disfressat d’independentista amb la pell del be, quan resulta que a sota hi ha la del llop voraç i afamat que només busca els guanys personals i apujar els egos de, generalment, inútils absoluts enlairats a semi deus que els representen i que, quan caminen, ho fan garratibats i mirant pel damunt de l’espatlla la resta del proïsme. Quan és molt evident que, en un nombre molt elevat de casos, no han treballat mai enlloc fora de la política, al cap no hi tenen res més que serradures barrejades amb trivialitats, ànsia de poder, riquesa personal i testosterona (i l’equivalent femení en el cas d’elles), i sobretot, complex d’esclau: el pitjor que es pot tenir si es diu representar un país immobilitzat per un altre que intenta assimilar-lo, que persegueix la seva llibertat en tots els aspectes i a qui l'arrabassa cada dia d'una manera o altra. Per això no en votaré mai més cap de titella. Ni cap traïdor, ni cap covard, ni mal patriota, ni pèssim comediant que pacti engrunes amb els carcellers del país a canvi de poltrona i benestar personal. Mai més.


 



 

dilluns, 31 d’octubre de 2016

La Tuca era una gosseta beagle dolça, manyaga i intel·ligent, heretada pel meu amic Enric Paradís del seu pare, i representava la darrera part vital d'aquest


Rèquiem per la Tuca, amiga d'excursions del Bruno

*Santi Capellera i Rabassó, periodista



Feia dies que estava malalta. Tossia, li faltava l'aire i es cansava. Una forta pleura li ha emplenat els pulmons d'aigua i ha acabat amb ella a gairebé 14 anys. Llei de vida, trista llei, sovint, però llei inexorable. Avui, doncs, just al cap de dos anys i dos mesos que es morís el meu entranyable Bruno (31/08/14), li ha tocat a la Tuca, la seva amiga de l'ànima i d'excursions pel Garraf, el Montseny, Núria i mig país més. Van ser gossos forts i valents, orgull dels cans. Per això demà aniré a Montornès, prop del brogit dels motors del Circuit de Catalunya, a enterrar-la, al costat d'on reposa el meu estimat gosset, a casa del meu amic Enric. L'acompanyaré en el seu especial sentiment, recordant totes les hores que tots dos vam gaudir de bona conversa i coincidències en molts ideals, mentre tots quatre trepitjàvem sense descans els camins rurals del país.

La Tuca i el Bruno van ser el llaç de la nostra amistat, fa anys, un dia passejant per Viladecans, prop de casa seva. Ens vam veure pel carrer i, de seguida ens vam mirar i vam conversar mentre aquells dos s'oloraven... Tenir un beagle és tenir un gos molt especial. Per això els que també en tenen també et troben especial a tu. Els beagles, bàssets, grans olfactejadors cabuts quan troben un rastre, tossuts, cridaners, personalistes en ells mateixos, i delicats i comediants quan convé, que és tot sovint sobretot si, com era el cas d'aquest que ens ocupen, són uns mimats i uns consentits que t'aixequen la camisa abans que els badis boca. Que volen per pena en molts moment, sobretot quan els grates les grans orelles de què disposen per netejar-les. Allò sembla una tortura i un martiri, a jutjar per les ganyotes, els gemecs exagerats i els gestos de voler fugir que fan. Sempre, però, acaben acceptant que allò els és un bé. Aquesta és una petita evidència que, en la resta de les coses del seu voltant, són exactament iguals que en el de les orelles. Golafres i còmodes, quan poden ja són al teu lloc del sofà, llit o seient del cotxe. Entranyables, perquè de gossos convencionals en tenen ben poc. I sí que tenen molt de persones. Els beagles. Britànics per antonomàsia i en el seu ADN.

La Tuca i en Bruno tenien molt bona relació. Correcta. S'ignoraven sovint alhora que es respectaven. La Tuca, en una de les seves trapelleries canines, de joveneta, havia fugit del control de l'Enric i havia acabat sota un cotxe amb la pota del darrere trencada, la qual cosa li va fer arrossegar una petita coixera la resta de la seva vida. Fins avui, que ha finat. Malgrat això, l'Enric i ella havien batut un rècords en caminar més de 90 quilòmetres plegats en pocs dies. Medalla d'Or!

M'explicava un dia l'Enric mentre anàvem tots quatre per un dels camins de la Serrelada del Garraf, que de cadelleta, a tres o quatre mesos, li havia caigut accidentalment per un desguàs d'un canal i que l'havia pogut recuperar a la sortida, a l'altra banda del camí. Encara riem ara explicant la careta d'espantada que feia. I és que, aquests gossos, tots ells, són una meravella plena de sorpreses de tota mena. 

Avui la Tuqueta bonica ha marxat a veure el Bruno, i jo la trobaré molt a faltar. I mentre escric això amb els ulls molls, em vénen a la memòria tots els quilòmetres que vam fer, amb fred i neu, amb calor i sol de justícia, per molts indrets que, si no hagués estat per aquella situació, mai no hagués descobert. Com un dia a Núria, que en Bruno va marxar darrere  el rastre d'un isard, mentre que la Tuca, ja experimentada en fugides descontrolades amb conseqüències nefastes, es va quedat al redós de l'Enric mentre jo em desesperava cridant el Bruno perquè tornés. És l'instint, superior a cap ensinistrament per bo que aquest sigui: preval l'instint. Sis hores després, el bandarra Bruno va aparèixer al lloc en què teníem aparcat el tot terreny, en una altitud molt superior al Santuari. I anar remenant la cua com aquell que diu, "ja sóc aquí, què, anem cap a casa a jalar i a descansar?". Gran i inigualable Bruno. I quins personatges, el beagles, a Déu gràcies que existeixen. I tant. 

El Francesc de Roma, aquell que alguns anomenem Papa, va dir que els gossos també tenen ànima. I jo m'ho crec. I per això dic, gràcies Tuca, per haver fet palesa ta teva ànima, haver comportat que la Diana, la filla de l'Enric (que quan va néixer tu ja eres a casa feia molts anys) t'emplenés de crema Nivea i et fes les mil i una mentre restaves en silenci acceptant el repte. Eres així de bona i soferta, Tuca.

Gràcies, Tuca, perquè vas patir que el teu amo -el pare de l'Enric- marxés d'aquest món en poc temps, i vas seguir estimant la família amb l'Enric al capdavant, la seva esposa Ludmila i la petita, que avui quan has caigut sense vida s'ha desesperat perquè ha vist desaparèixer un dels seus referents des que va arribar a aquest món. Gràcies, Tuca, bonica. Fins sempre, amiga de l'Enric, del seu pare i del Bruno, amiga i companya d'excursions inesborrables.   


diumenge, 25 de setembre de 2016

"Gibraltar es el gran trofeo de caza que todos los ministros de Exteriores, a derecha y a izquierda, han querido exhibir pero no han podido abatir al animal"


Macacos contra el nacionalismo español
por Gemma Aguilera, publicado en @MonDiari
09/24/2016


Es una ofensa terrible, un menosprecio inhumano, un sacrilegio, una humillación que merece respuesta. Resulta que hay 32.259 seres humanos y borde 250 macacos salvajes que no son españoles y no lo quieren ser, por mucho que los prometan un DNI nuevecito y un lugar en el paraíso de la UE. Los gibraltareños son así de desagradecidos y de incultos, incapaces de detectar la oferta irrepetible que los hacen. Como muchos de nosotros cuando nos llama una compañía de telefonía móvil para ofrecernos un precio mejor y un smartphone a pagar en cómodos plazos de 48 meses. Les decimos que no, nos preguntan si es que somos imbéciles y queremos seguir pagando más y respondemos que sí.

Tanto la derecha como la izquierda del régimen, así como Podemos y C's, es decir, toda la España nacionalista- hacen suyo el grito de "Gibraltar español!" Porque están convencidos de que un buen día los británicos del Peñón se quitarán y se darán cuenta que han malgastado su vida atrapados en una ficción que comenzó con un maldito referéndum en 1967, porque en realidad quieren anexionarse a la patria española. Que ya están hartos, de pertenecer a un estado más rico y poderoso, con moneda propia y privilegios de todo tipo, y que de postre, tiene tan poca ánimo imperial que se dedica a hacer referendos para que sus ciudadanos decidan libremente si quieren o no formar parte de la Gran Bretaña.

 El ministro Margallo tiene una obsesión enfermiza, Gibraltar es el gran trofeo de caza que todos los ministros de Exteriores, a derecha e izquierda, han querido exhibir pero no han podido abatir al animal. Es tal su obsesión que ha amenazado con bloquear las negociaciones del Reino Unido con la UE por Brexit si Londres no se aviene a pactar una entrega progresiva de Gibraltar en España en una negociación bilateral Londres-Madrid sin pasar por las urnas. La obsesión incluye los típicos shows estivales de conflictos diplomáticos en el Peñón de los últimos años.


Esta semana, el monarca español, dignísimo súbdito de Margallo en la cruzada contra los gibraltareños, ha internacionalizado el precario nivel del Estado que representa asegurando a la ONU que esto de Gibraltar se ha de terminar, que es un "anacronismo colonial ". La respuesta del ministro principal de Gibraltar no podía ser más humillante en términos de orgullo patrio y de democracia elemental: "En la Europa moderna debe imperar el derecho a decidir, siempre se debe buscar el consentimiento de un pueblo antes de hablar de soberanía. Lo único que decidirá el futuro de Gibraltar es el pueblo de Gibraltar, que ya ha hablado para decir que es británico ".

Los gibraltareños ya hablaron en 1967 cuando les preguntaron si querían permanecer como colonia británica o pasar a soberanía española, y lo ratificaron en noviembre de 2002 con el 98,97% de los votos. España lo tiene fácil. Como considera que las colonias sí tienen reconocido el derecho de autodeterminación, que proponga en Londres una consulta a la escocesa para contar cuántos macacos y cuántos humanos se van con la Roja.

Article del periodista Xavier Roig, censurat pel diari Ara

Aquest article s’havia de publicar el 23 de desembre del 2021 al diari ARA. Per motius que se m’escapen, però que m’imagino, el van censurar...