L'aliança entre Trump i Netanyahu ha estat clau per eliminar la “terrible amenaça” que l’Iran representava per ambdós països

 

      Fins i tot en ruïnes, l'Institut Weizmann es manté com un monument a la resiliència i la constant renovació de l'estat jueu (Foto: i24News).

Donald Trump anuncia al món que “les instal·lacions nuclears de l'Iran estan totalment destruïdes” després dels atacs a Natanz, Fordow i Isfahan

En un escenari geopolític marcat per tensions creixents, els Estats Units (EUA), sota el lideratge de Donald Trump, han executat una operació militar sense precedents contra les instal·lacions nuclears de l’Iran, anunciant la seva destrucció total a Natanz, Fordow i Isfahan. Aquest atac, dut a terme la nit del dissabte 21 de juny de 2025, es presenta com un èxit militar espectacular i un pas cap a la seguretat del món occidental, segons el president nord-americà, que ha assenyalat l’Iran com el principal patrocinador del terrorisme global. Paral·lelament, l’impacte d’un míssil iranià contra l’Institut Weizmann a Israel ha posat de manifest la resiliència científica d’aquest país, malgrat la destrucció dels seus laboratoris. Aquest article analitza l’acció militar nord-americana, la resposta israeliana i la importància de preservar la innovació davant les adversitats, oferint una visió crítica dels esdeveniments recents.

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 22-6-25

■ Comença el diumenge amb la notícia impactant a través de les alarmes periodístiques de les principals agències del món de l’atac dels EUA a l’Iran, la qual cosa, tant a la meva amiga sitgetana com a mi, ens desperta de matinada d’un son profund de merescut descans després d’un dia anterior força actiu. Personalment, aquest atac el vaig reivindicar divendres mateix en aquest article a #perinnolligams, fet que celebro per moltes raons de pes com el gran Institut Weizmann, destruït per un míssil iranià disparat contra la població civil. Quan vaig veure les imatges a la televisió israeliana (m’informo molt de l’actualitat mundial a través del canal I24 News en anglès, entre d’altres, ja que fa anys que vaig decidir obviar totalment la miserable escòria aninformativa woke que vomiten TV3 i la resta de mitjans de Vichy i de Castella, subvencionats per la misèria espanyola més lamentable, esquerranosa i dretana, inclosos aquells que diuen que "no en formen part") dels laboratoris de l’Institut Weizmann destrossats, els edificis enderrocats i el vidre i l'acer retorçats en silenci– no em van semblar distants ni casuals. Em van semblar personals i producte de l’odi a la ciència i al progrés que aporta Israel a tot el món, també a Catalunya. I del Weizmann també en parlaré, naturalment.

1. L’anunci de Trump i l’atac a les instal·lacions iranianes

■ Donald Trump ha declarat aquest dissabte que les instal·lacions nuclears de l’Iran a Natanz, Fordow i Isfahan han estat completament destruïdes després d’atacs nord-americans. Aquest anunci, fet en un discurs a la nació flanquejat pel vicepresident, el secretari d’estat i el secretari de defensa, marca un gir en la política exterior dels EUA, presentant l’acció com un èxit militar espectacular.

■ L’objectiu declarat de l’operació era eliminar la capacitat d’enriquiment nuclear de l’Iran, identificat com el principal estat patrocinador del terrorisme. Trump ha subratllat que aquesta acció pretén aturar una amenaça que ha costat milers de vides nord-americanes i centenars de milers a la regió, destacant l’historial de l’Iran com a “assetjador de l’orient mitjà”.

■ El president ha condicionat la pau a la voluntat de l’Iran de negociar, amenaçant amb atacs futurs més grans si no hi ha progrés. Aquesta posició reforça la seva estratègia de “pau a través de la força”, segons les seves pròpies paraules, i obre un escenari de negociacions incertes.

2. La col·laboració amb Israel en l’estratègia militar

■ Donald Trump ha agraït públicament Benjamin Netanyahu i l’exèrcit israelià la seva col·laboració amb els EUA, descrivint-la com un equip sense precedents. Aquesta aliança ha estat clau per eliminar la “terrible amenaça” que l’Iran representava per a ambdós països, segons el discurs presidencial, en què ha destacat la mútua coordinació.

■ Netanyahu, per la seva banda, ha qualificat l’atac com un acte de força necessària, alineant-se amb la visió de Trump de prioritzar la seguretat abans de la diplomàcia. El primer ministre israelià ha afirmat que aquesta acció ha d'obrir la porta a una pau sostenible a la regió, reforçant la narrativa d’una aliança estratègica.

■ L’èmfasi en la col·laboració militar posa de manifest una col·laboració mútua entre EUA i Israel, amb Trump destacant la precisió i rapidesa amb què es podrien eliminar objectius iranians addicionals si cal, mantenint una posició de superioritat tàctica.

3. L’impacte del míssil iranià a l’institut Weizmann

■ Un míssil iranià va destruir dijous parts de l’Institut Weizmann a Rehovot, afectant laboratoris i equipaments crítics. Aquest atac, però, no només ha causat pèrdues materials sinó que ha intentat silenciar la curiositat científica, segons les impressions inicials davant les imatges de vidre i acer retorçat.

■ Malgrat la destrucció, la resposta del professor del centre Eldad Tzahor exemplifica la resiliència israeliana. Enmig de runes, va intentar salvar mostres molt valuoses acompanyat del seu gendre, demostrant així que la voluntat de reconstruir pot superar la tragèdia, fins i tot quan es perden dècades de recerca.

■ Aquest episodi destaca la capacitat d’Israel de convertir la pèrdua en renovació, amb estudiants i professors treballant per recuperar línies cel·lulars i equipament, recolzats per ofertes globals de suport científic.

4. La resposta de la comunitat científica israeliana

■ En una altra mostra afectiva, el Dr. Tslil Ast explica als companys d’i24News com l’atac ha afectat la seguretat emocional dels investigadors, assenyalant que la ciència al Weizmann va més enllà de dades perquè és una comunitat de col·laboració i vida quotidiana. Aquesta dimensió humana reforça la importància de protegir aquest entorn. I la cafrada islamista el bombardeja saben què bombardeja, no ho oblidem.

■ La reacció col·lectiva ha inclòs l’esforç per salvar mosques de la fruita i altres recursos del laboratori de la professora Schuldiner, simbolitzant una transformació ràpida davant l’adversitat. Aquest acte silenciós de valentia contrasta amb la destrucció inicial i amb els cervells retardats dels líders del règim teocràtic i dels seus fanàtics, molts també catalans, no ho oblidem i que no us enganyin.

■ La promesa de donacions internacionals i suport d’arreu mostren una solidaritat global, assegurant que la recerca a Weizmann pugui continuar, convertint la tragèdia en una oportunitat de creixement. La resiliència de Weizmann, doncs, suggereix que Israel continuarà sent un centre de innovació científica, malgrat els atacs a la seva comunitat científica, amb bona part de la comunitat internacional donant suport a la reconstrucció com a símbol de resistència del país més occidental de l’Orient Mitjà.

5. Les implicacions futures per a Israel i la regió

■ La destrucció de les instal·lacions nuclears iranianes podria obrir negociacions de pau, però la mateixa amenaça del president Trump de nous atacs manté una pressió que podria escalar el conflicte si l’Iran no cedeix, segons les mateixes declaracions del líder nord-americà.

■ La lluita d’Israel i els EUA contra l’Iran podria redefinir els equilibris de poder a l’Orient Mitjà, amb conseqüències imprevisibles per als països veïns i la influència global dels actors involucrats.

6. Per acabar

■ L’acció militar nord-americana i la resposta israeliana demostren que la força i la resiliència poden coexistir com eines per assegurar la seguretat i el progrés, malgrat els reptes imposats per l’Iran.

■ La reconstrucció de Weizmann i la pressió per a la pau reflecteixen una necessitat de col·laboració internacional, adoptant mesures que garanteixin la continuïtat de la recerca i la estabilitat regional.

■ Aquest repàs evidencia que, malgrat la destrucció, la capacitat de innovació i resistència d’Israel i els seus aliats pot transformar els esdeveniments en oportunitats per a un futur més segur i avançat.

 

 

 

 

El poble nord-americà ha desenvolupat una fòbia al compromís militar prolongat i obliden que Israel no està defensant només la seva supervivència sinó que també defensa la de tot Occident

 

Els Estats Units miren cap a una altra banda mentre Israel planta cara a l'Iran

Israel ha decidit plantar cara, de debò, a l'amenaça més gran que existeix avui contra el món lliure: el règim islamista i expansionista iranià. Ho fa sol, o gairebé sol, perquè ni els europeus ni tampoc els Estats Units (EUA) tenen la voluntat política ni el coratge moral d’enfrontar-se a Teheran. Washington, malgrat ser el gran aliat històric d’Israel, mira cap a una altra banda mentre els israelians desmantellen les capacitats nuclears de l’Iran i planten cara a la seva xarxa terrorista internacional. Com pot ser que els EUA, que van liderar el món contra el nazisme i el comunisme, ara s’arronsin davant d’un règim que predica obertament la destrucció d’Israel i la fi d’Occident? Aquest article examina les causes d’aquesta covardia geopolítica i alerta del preu que els Estats Units —i el món— poden acabar pagant si abandonen el seu paper de garants de la llibertat i la seguretat internacional.

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 20-6-25

■ Comença el cap de setmana i segueixo observant la Mediterrània des de la Blanca Subur, segueixo escrivint sobre l’actualitat geopolítica mentre espero el capvespre i que la meva amiga torni de Londres per sopar plegats gaudint d’una copa de vi blanc del Penedès en aquest raconet bucòlic que li pertany en tots els aspectes. I seguiré escrivint d’Israel i, avui, reflexionant per què malgrat que els EUA de Donald Trump no tenen res a veure amb els dels Biden, Harris, Obama i Clinton tampoc no es posicionen obertament i pertot al costat de l’únic estat del món que parla obertament de neutralitzar l’islamisme destruint-ne els seus pilars, el més important dels quals és l’estat teocràtic-terrorista de l’Iran, amb qui avui manté una guerra intensa en què, molt possiblement, els aiatol·làs acabin per desaparèixer si el poble persa hi posa de la seva part i així ho decideix. Però, malgrat tot això, em pregunto: per què els EUA miren cap a una altra banda mentre Israel planta cara al terror i a la barbàrie que ens afecta a tots? (també als catalans, no ho oblidem). I per això hi vull seguir reflexionant i compartint la reflexió amb vosaltres, benvolguts lectors.     

1.    Un conflicte que ens afecta a tots, encara que Washington no ho vulgui veure

■ Els EUA justifiquen la seva inacció afirmant que no volen ser arrossegats a un “conflicte regional”. Però el conflicte ja és aquí, i no l’ha començat Israel. L’Iran ha mobilitzat tots els seus braços armats —Hamàs a Gaza, Hezbollah al Líban, els houthis al Iemen— per atacar Israel de manera coordinada. Es tracta d'una guerra híbrida i globalitzada, no d’una disputa local.

■ El 7 d’octubre de 2023, Hamàs va assassinar 1.200 civils israelians i en va segrestar centenars més. Va ser només el tret de sortida: des de llavors, els satèl·lits de l’Iran han llançat milers de coets i míssils contra el territori israelià, i han provocat una devastació territorial que afecta cent mil ciutadans desplaçats. I tot això, sota la batuta de Teheran.

2.    L’Iran: el veritable enemic comú d’Israel, Europa i els EUA

■ Israel no està defensant només la seva supervivència. Està defensant també la nostra. L’Iran no només patrocina el terrorisme islàmic a l’Orient Mitjà, sinó que també ha infiltrat la seva agenda jihadista a Europa, ha finançat xarxes radicals a l’Àfrica i s’ha aliat amb règims com el rus i el veneçolà.

■ Durant dues dècades, l’Iran ha estat desenvolupant armes nuclears fingint que només vol energia per a ús pacífic. És absurd. Un estat ric en petroli no necessita urani enriquit per il·luminar cases, sinó per fabricar bombes. Israel ho sap i actua. Però, com sempre, les veus de la moderació s’alcen a Occident: Washington demana contenció, alto el foc, “moderació per ambdues parts”. Quines parts? L'agressor i la víctima?

3.    L’ombra de l’Iraq: el trauma nord-americà que ho paralitza tot

■ Els Estats Units tenen un trauma mal resolt amb l’Orient Mitjà. Després de les dues guerres contra Saddam Hussein, el poble nord-americà ha desenvolupat una fòbia al compromís militar prolongat. El fracàs a l’Iraq, el caos a l’Afganistan, i la pèrdua de milers de vides han generat una cultura de la retirada i l’aïllacionisme.

■ Però no hi ha res comparable entre la guerra d’Iraq i la guerra d’avui. Avui no es tracta d’una ocupació impossible. Es tracta d’eliminar una infraestructura de terror global amb un objectiu final genocida. Israel ja ha demostrat que és capaç de fer-ho amb precisió quirúrgica. Només li cal suport polític i logístic. I això, tristament, ni la Casa Blanca ni el Congrés no li volen donar.

4.    L’error israelià: voler ser autosuficient a qualsevol preu

■ Israel ha optat sovint per actuar tot sol. És la seva manera de prevenir i evitar les traïcions dels aliats i les imposicions dels buròcrates europeus. Però aquesta actitud, que respon a una comprensible desconfiança històrica, pot ser contraproduent si impedeix teixir aliances estratègiques.

■ Si Israel hagués aconseguit acabar la guerra de Gaza amb una sortida diplomàtica que impliqués els estats àrabs moderats, avui potser tindria al costat una coalició regional per frenar l’Iran. Però no ha estat així. Ara, amb l’atac directe a les instal·lacions nuclears iranianes, es troba novament sol... tot i que la majoria d’estats del Golf Pèrsic ho celebren en veu baixa.

5.   El món davant d’un dilema moral: actuar o claudicar

■ Estem davant d’un cas claríssim de bé i mal. Israel no és perfecte, però l’Iran representa el mal absolut: opressió de la dona, pena de mort per homosexuals, persecució de dissidents, exportació de terror, amenaça nuclear.

■ I tanmateix, la comunitat internacional triga a reaccionar. L’ONU calla o condemna Israel. Els EUA s’ho miren de lluny, temerosos de perdre vots a Michigan. I Europa, com sempre, no existeix. El món lliure és en perill per l’Iran, el terrorisme i l'islamofeixisme, cert, però també (i en gran part) per la seva pròpia por de defensar-se.

6.   Per acabar: o el lideratge moral dels EUA, o la fi de l’Occident lliure

■ L’Iran ha creuat totes les línies vermelles. Ara és el moment de plantar-li cara de manera definitiva. Israel ja ha començat. El que cal és que els EUA deixin enrere les pors del passat i assumeixin la seva responsabilitat com a superpotència democràtica.

■ Si Washington continua escudant-se en la prudència mentre els aiatol·làs preparen la bomba i escampen el terror, acabarem tots sotmesos al xantatge nuclear iranià, o al caos que generaran els seus tentacles terroristes. No hi ha zona grisa: o es defensa la llibertat amb coratge o es perd per covardia. I la història mai no perdona aquells que no volen mirar el mal de cara. Personatges indignes, llefiscosos i covards com Puigdemont —i els seus proxis, traïdors a Catalunya com ell— ho saben molt bé.

 

Tant de bo que a Catalunya, tots plegats, tinguéssim un esperit de lluita, un patriotisme i un coratge de vencedors com tenen els israelians i els jueus en general

 

      Les IDF colpegen cinc helicòpters d’atac iranians a Kermanshah, Iran, 18 de juny de 2025 (unitat portaveu de l’IDF).

La guerra asimètrica d’Israel contra el terrorisme islamofeixista iranià

La guerra asimètrica entre Israel i l’Iran ha assolit un punt d’inflexió històric, amb Israel desafiant el règim islamofeixista dels aiatol·làs en una lluita que transcendeix l’Orient Mitjà. Davant les amenaces genocides, els atacs terroristes i l’històric bombardeig de míssils balístics de l’1 d’octubre de 2024, Israel està desmantellant infraestructures iranianes i decapitant la seva cúpula militar. Aquesta lluita no només defensa un estat, sinó els principis de la llibertat occidental contra una teocràcia opressora. La informació privilegiada des de l’Iran i l’excel·lència militar israeliana revelen un món dividit entre la democràcia i l’odi antisemita, amb implicacions globals per a la seguretat i l’ordre internacional.

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista, 18-6-25

■ Dimecres assolellat a la bella Blanca Subur. Comparteixo una excursió en bicicleta amb la meva amiga en què ens desplacem pel camí del golf cap al darrere del Càmping el Garrofer i sortim a través de camins tranquils i plens de natura verda en un paratge en què al fons es veu Sant Pere de Ribes. Bona pràctica esportiva d’un parell d’hores de durada abans de tornar a casa per altres indrets que la meva amiga, nadiua de la zona, coneix com la gran sala de casa seva. Tornada, dutxa i entrepà delicatessen i copa de brut per acabar amb un cafè jamaicà blue mountain que va portar divendres directament des de la City de Londres. A tot això, la meva idea periodística analítica d’avui gira al voltant de com Israel està lliurant i vencent de manera ineluctable aquesta guerra contra la barbàrie social i la medievalitat iraniana, que després d’haver estat un país absolutament occidental, va patir una metamorfosi de l’endarreriment i l’odi que encara dura, i que personalment espero i desitgi que acabi molt aviat i els seus habitants recuperin la llibertat perduda amb els aiatol·làs, avui i paradoxalment, defensats per tota l’escòria woke esquerranosa i globalista que pretén fer de tot el planeta una presó tercermundista com avui és aquella terra que va veure la Pèrsia lliure i acollidora de tothom. Que ningú no us enganyi més, perquè és així. Obriu la ment i els ulls i no perdeu el temps empassant-vos les faules de la caca TV3 que dissortadament paguem tots els catalanets, també aquells que fa anys que no la sintonitzem.  

1. La guerra asimètrica: Israel contra el gegant teocràtic

■ Desproporció de forces i domini aeri. L’Iran, amb 92 milions d’habitants i una extensió deu vegades superior a la d’Israel, posseeix el 10% de les reserves mundials de petroli i el 15% del gas, consolidant-se com una superpotència energètica. Malgrat aquesta superioritat demogràfica i econòmica, Israel, un país de 9 milions a 2.250 km de distància, domina els cels iranians. La Força Aèria Israeliana (IAF) executa atacs precisos, destruint instal·lacions nuclears, míssils balístics i infraestructures econòmiques clau, mentre desmantella defenses antiaèries i decapita líders dels Guàrdies Revolucionaris. Aquesta capacitat evidencia una superioritat tàctica que redefineix la guerra asimètrica, on la tecnologia i la intel·ligència superen la mida de l’adversari.

■ El primer d’octubre de 2024: un punt d’inflexió. El més gran atac amb míssils balístics contra Israel de la història, llançat per l’Iran l’1 d’octubre de 2024 amb 500 projectils, va marcar un canvi en l’escalada del conflicte. A diferència dels atacs previs, aquest bombardeig va buscar deliberadament objectius civils israelians, inclosos àrabs israelians, amb celebracions públiques a Teheran per les morts. Israel va respondre amb una campanya quirúrgica, destruint fàbriques d’armes, bases militars i centres de comandament, minimitzant víctimes civils. Aquesta resposta subratlla la diferència moral i estratègica: mentre l’Iran ataca indiscriminadament, Israel apunta a objectius militars legítims.

2. Antisemitisme inherent a antisionisme

■ Una obsessió autodestructiva. El règim iranià encarna l’antisemitisme inherent a l’antisionisme, demonitzant Israel com a “enemic sionista” per justificar la seva existència teocràtica. Aquesta obsessió ha portat l’Iran a invertir recursos massius en una guerra contra un estat a milers de quilòmetres, sacrificant la seva economia i estabilitat interna. Els mul·làs i els Guàrdies Revolucionaris, amb el seu discurs de “destruir l’estat jueu”, han prioritzat l’armament de proxis com Hezbollah i Hamàs per sobre del benestar del poble iranià, resultant en pèrdues militars i econòmiques devastadores. Aquest odi, com es veu en les celebracions per les morts de civils, il·lustra una patologia autodestructiva.

■ Comparacions globals i contradiccions. L’antisionisme iranià comparteix paral·lelismes amb moviments occidentals que, després del 7 d’octubre de 2023, van mostrar una doble moral. Alguns grups progressistes, com certes feministes que van ignorar les atrocitats contra dones jueves, van sacrificar la seva credibilitat en un suport selectiu a causes humanitàries. L’Iran, de manera similar, utilitza la retòrica antisionista per desviar l’atenció de la seva opressió interna, però aquest discurs només ha intensificat el rebuig dins del seu propi poble, com demostren els informants que col·laboren amb Israel.

3. El secret d’Israel: intel·ligència pròpia i agents interns a l’Iran

■ El paper dels informants iranians. Un factor clau en l’èxit d’Israel és la informació privilegiada proporcionada per iranians desencantats amb el règim. Aquests informants, des de dins de la societat persa, revelen ubicacions de líders, amagatalls de míssils i plans nuclears, demostrant un rebuig profund a la dictadura teocràtica. El Mossad, amb la seva habilitat per explotar aquestes traïcions, ha sabut anticipar moviments iranians, des de reunions secretes fins a infraestructures ocultes. Aquest vot de censura interna reflecteix el desig d’un Iran lliure, més proper a la democràcia israeliana que a la repressió dels aiatol·làs.

■ Excel·lència militar i mèrit. La Força Aèria Israeliana opera amb una precisió quirúrgica gràcies a una cultura de mèrit, planificació i anticipació que contrasta amb la corrupció i el clientelisme del règim iranià. Els analistes d’intel·ligència i els pilots, recolzats per una xarxa d’espies, han convertit Israel en un model d’eficiència militar. Si altres sectors de l’estat israelià adoptessin aquesta disciplina, com ha assenyalat algun comentarista, el país podria superar els seus reptes interns amb la mateixa efectivitat amb què enfronta l’Iran.

4. Una batalla global: defensant l’ordre lliure

■ L’Iran com a amenaça mundial. L’Iran no és només un perill regional, sinó una amenaça global amb ambicions nuclears i míssils balístics capaços d’arribar a Europa i, potencialment, als Estats Units. El règim, que proclama “Mort a Amèrica”, ja ha perpetrat ciberatacs contra infraestructures nord-americanes i ha armat proxis que han matat soldats estatunidencs. Israel, en atacar fàbriques d’armes a Síria, míssils al Iemen o bases a Teheran, defensa no només la seva seguretat, sinó l’ordre global que sustenta el comerç, la llibertat i la seguretat internacional.

■ Aliança estratègica amb els Estats Units. Israel i els Estats Units comparteixen valors democràtics i una lluita comuna contra l’eix del mal liderat per l’Iran. Aquesta aliança, forjada en la història i reforçada per accions com la destrucció del reactor nuclear iraquià el 1981, és essencial per contrarestar les ambicions de la Xina, Rússia i l’Iran. Una victòria decisiva contra el règim iranià, amb el suport de l’administració Trump i l’Occident, no només protegiria Israel, sinó que evitaria una catàstrofe nuclear i restauraria l’estabilitat a l’Orient Mitjà.

5. Principis morals: la guerra justa d’Israel

■ Distinció entre civils i militars. Israel ha reintroduït els principis morals de la guerra justa, basats en la Bíblia Hebrea, que prioritzen la distinció entre combatents i civils. A diferència de les guerres globalistes dels últims cinquanta anys, on els civils sovint eren objectius indiscriminats, les Forces de Defensa d’Israel (FDI) avisen les poblacions abans dels atacs amb missatges, trucades i fulls volants, fins i tot si això redueix l’eficàcia militar. Exemples com l’eliminació de l’estat major de Hamàs sota l’Hospital Europeu de Khan Yunis, sense danyar l’hospital, demostren aquest compromís ètic. Tot això, ni a la manipuladora i mentidera woke TV3 ni a cap altre mitjà de Vichy, ni ho sentireu, ni ho llegireu. 

■ Contrast amb els adversaris. Mentre l’Iran i els seus proxis celebren els atacs contra civils amb míssils de llarg abast, Israel apunta exclusivament a caps militars i infraestructures legítimes. Aquesta diferència moral no només deslegitima els adversaris, sinó que redefineix les normes de la guerra urbana moderna. L’odi pur que impulsa els islamistes els porta a l’autodestrucció, mentre que la disciplina d’Israel reforça la seva posició com a democràcia en acció.

6. Per acabar

■ Un moment històric. La guerra contra l’Iran és una oportunitat per enderrocar un règim teocràtic i restaurar vincles entre l’Iran i l’Occident, com existien abans de la Revolució Islàmica de 1979. La col·laboració d’informants iranians i l’excel·lència militar d’Israel mostren que el poble persa rebutja la “nomenklatura del mal”. Occident, liderat pels Estats Units, ha de mobilitzar-se per garantir una victòria decisiva, pressionant l’administració Trump per intensificar el suport.

■ Homenatge als herois. Al país es rendeix tribut als soldats, pilots, analistes i civils israelians que enfronten els seus problemes amb valentia; des de la COVID-19 fins als bombardeigs de coets de Hamàs des de 2005 i el pogrom islamista contra els quibuts del sud israelià del 7 d’octubre de 2023. Israel i el poble jueu és un poble d’herois, de valents. Des dels nous joves reclutes (molts dels qual l’any 2023 amb prou feines tenien 16 anys), conscients del 7 d’octubre, a les famílies que somriuen enmig de la crisi. Tots són guerrers quotidians que afronten l’enemic antisemita. Aquest esperit sionista, que combina determinació i solidaritat, supera la prova de la història. I això descol·loca els seus enemics i detractors. Tant de bo que a Catalunya, tots plegats, tinguéssim un esperit de lluita, un patriotisme i un coratge de vencedors com tenen els israelians i els jueus en general.

■ Un futur esperançador. Malgrat els riscos, com els possibles míssils de creuer supersònics o balístics iranians, Israel continuarà defensant els principis de la llibertat. La gratitud del món, fins i tot la que  existeix de manera silenciosa, creixerà, com va passar després de la destrucció del reactor iraquià el 1981 durant l’operació Òpera. Aquesta guerra no només protegeix un estat, sinó que obre la porta a un Orient Mitjà més segur i pròsper, amb Israel al centre com a far de democràcia que segueix sent com hereu dels ancestres hebreus després de 4.000 anys de judaisme i forja de l’occidentalitat.

 

Netanyahu va prometre canviar “la cara de l’Orient Mitjà” i ho ha complert desactivant l'Iran, amb Hamàs desmantellat, Hesbol·là anulat i Síria al seus peus

 

La fi del règim teocràtic de l’Iran: escac i mat d’Israel

Durant dècades, l’Iran ha orquestrat una guerra de desgast contra Israel a través dels seus aliats regionals, des de Hamàs fins a Hesbol·là, amb l’objectiu de destruir l’estat jueu. Però el 7 d’octubre de 2023 va canviar el tauler: l’atac de Hamàs, ideat com un cop mortal, ha acabat desencadenant una resposta israeliana que ha desmantellat l’estratègia iraniana i ha portat el conflicte al cor de Teheran. Aquest article analitza geopolíticament els atacs mutus entre Israel i l’Iran, amb el context històric d’un enfrontament que segurament culminarà amb el somni d’Israel: posar fi al règim teocràtic que va néixer per destruir-lo.

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 16-6-25

■ Dilluns sitgetà, pals de golf a mà i boles al terra contemplant la gespa del Terramar i badant perquè el pensament vola en direcció al Llevant mediterrani i es concentra en el punt àlgid de Tel-Aviv, ciutat que m’estimo per diverses raons i que l’altre dia va patir bombardejos iranians sobre la seva població civil que van fer 8 morts i desenes de ferits de consideració. Ho comento amb la meva amiga garrafenca que, tan indignada com jo, comparteix la meva tristesa: mentre Israel posa en marxa el seu pla de col·lapse de qui el vol fer desaparèixer del mapa —des del mateix dia de la seva independència— i fa atacs quirúrgics en què els objectius són instal·lacions militars, comandaments, sistemes de defensa aèria, míssils de superfície a superfície i científics nuclears per aturar l’escalada atòmica esquivant absolutament la població civil (que a més de no tenir cap culpa de la bogeria assassina i d’odi i dels pertorbats aiatol·làs, els ha de patir de primera mà) i actuant en les zones esmentades i no en ciutats ni nuclis urbans, el fanatisme islamista ataca població civil, centres tecnològics, de recerca biomèdica  i escoles (que lluny de ser búnquers terroristes com els de Hamàs a Gaza simplement són centres d'estudis perquè els nens jueus es facin homes i dones savis, considerats i respectuosos amb la resta del proïsme) i intenta fer mal a la gent innocent que poc o res té a veure amb la guerra que fa anys i panys que provoca la histèria antisemita islamista per intentar assolir un nou holocaust. Però segurament, i a jutjar per la reacció i la professionalitat de la intel·ligència israeliana i les FDI, això es quedarà en només un desig humit dels nous nazis globalistes, l’objectiu principal a abatre dels quals són els jueus, el judaisme i l’Estat d’Israel, que consagren l’esperit de llibertat i democràtic des de la seva revolució d’esclaus contra els Faraons i la seva sortida d’Egipte (Exode) en els segles XIV i XIII aC.

1. L’escenari inicial: l’Iran i el seu “anell de foc”

■ Durant més de tres dècades, l’Iran ha construït una xarxa de representants regionals per assetjar Israel sense enfrontar-s’hi directament. Des del Líban amb Hesbol·là, fins a Gaza amb Hamàs, passant per milícies a Síria, l’Iraq i els hutis al Iemen, Teheran ha teixit un “anell de foc” dissenyat per dissuadir i debilitar l’estat jueu. Aquesta estratègia, finançada amb centenars de milers de milions de dòlars per també reconvertir el pensament de la societat occidental des de dins a través del globalisme i el woke, fets per, alhora, reduir o anular l’esperit crític de la civilització d’Occident desvirtuant-ne els principis tenia un objectiu clar: la destrucció d’Israel sense exposar l’Iran a represàlies directes.

■ Aquest enfocament va permetre a l’Iran operar des de l’ombra, utilitzant la sang aliena com a eina de política exterior. Atemptats com els de l’AMIA (1994) i l’ambaixada d’Israel (1992) a l’Argentina, orquestrats per Teheran, van demostrar la seva voluntat de projectar poder globalment, atacant civils lluny de l’Orient Mitjà. Aquesta tàctica de guerra asimètrica va mantenir l’Iran aparentment intocable, amb el líder suprem, Alí Khamenei, dirigint des de la comoditat del seu règim teocràtic.

■ No obstant això, l’Iran subestimava la resiliència d’Israel i la seva capacitat de mimesi per adaptar-se. El règim es pensava que el seu escut de representants era impenetrable, però el 7 d’octubre de 2023 va canviar-ho tot, desencadenant una resposta que ha posat en qüestió la viabilitat d’aquesta estratègia i ha obert la porta a un enfrontament directe amb Teheran.

2. El 7 d’octubre: el càlcul erroni de Sinwar

■ Yahya Sinwar, líder de Hamàs, va idear l’atac del 7 d’octubre de 2023 com un “terratrèmol” que redibuixaria l’Orient Mitjà. La massacre, amb atrocitats filmades i segrestos de civils durant la festivitat jueva de Simjat Torà, buscava provocar una guerra multifront, galvanitzar els aliats de l’Iran i desencadenar revoltes àrabs contra Israel. Sinwar creia que la brutalitat calculada —assassinats a l’estil de l’ISIS, segrestos de dones i nens— demostraria la vulnerabilitat d’Israel i encendria la regió.

■ L’elecció de la data no va ser casual: un dia després del 50è aniversari de la Guerra del Yom Kippur (1973), un altre atac sorpresa que va sacsejar Israel. Sinwar volia repetir aquesta gesta, però amb terrorisme massiu en lloc d’exèrcits convencionals, esperant que l’impacte psicològic i polític col·lapsés l’estat jueu. Creia que els “carrers àrabs” esclatarien en solidaritat i que l’eix iranià —Hesbol·là, milícies sirianes, hutis— s’uniria en un assalt coordinat.

■ Però l’aposta de Sinwar va ser un fracàs espectacular. Lluny de destruir Israel, l’atac va desencadenar una resposta militar metòdica que ha delmat Hamàs, destruït el seu arsenal i eliminat la majoria dels seus líders. Aquest error no només va afeblir Gaza, sinó que va exposar les fissures de l’estratègia iraniana, posant en marxa una cadena d’esdeveniments que ha portat el conflicte al cor de l’Iran.

3. La resposta d’Israel: de la defensa a l’ofensiva

■ Després del 7 d’octubre, Israel va abandonar la seva postura defensiva per adoptar una estratègia d’atac sense precedents. El primer ministre Benjamin Netanyahu va prometre canviar “la cara de l’Orient Mitjà”, i pas a pas, Israel ha complert aquesta promesa. Hamàs ha estat pràcticament desmantellat a Gaza, amb les seves infraestructures i lideratge destruïts. Hesbol·là, un pilar clau de l’Iran, ha estat anulat al Líban, fins al punt que el govern libanès ja ha tingut la valentia d’advertir el grup terrorista contra accions que desencadenin una guerra total.

■ L’atenció d’Israel es va desplaçar després cap a Síria, on ha neutralitzat la influència iraniana, convertint un estat client de Teheran en un terreny inestable que ja no serveix com a base per a atacs. Aquest desmantellament metòdic dels tentacles de l’Iran ha culminat amb operacions directes al territori iranià. El Mossad, segons fonts d’intel·ligència, ara opera a Teheran, eliminant objectius, recollint informació i exposant la vulnerabilitat del règim.

■ Els atacs aeris israelians als cels iranians, sense oposició significativa, han enviat un missatge clar: l’Iran ja no és intocable. Les Forces Aèries Israelianes (IAF) operen amb llibertat gairebé total, i el líder suprem, Alí Khamenei, s’amaga en búnquers, incapaç de protegir ni tan sols la seva capital. Aquesta nova realitat marca un canvi de paradigma: Israel ha establert una regla a l’Orient Mitjà on ja ningú és fora del seu abast.

4. Els atacs de l’Iran: una estratègia de desesperació

■ L’Iran, per la seva banda, ha respost amb atacs directes contra Israel, però amb resultats limitats. Els llançaments de míssils contra zones civils, sovint des de territori iranià o a través dels seus aliats com els hutis, busquen mantenir la pressió sobre Israel i demostrar que el règim encara té capacitat ofensiva. No obstant això, aquests atacs han estat majoritàriament ineficaços, interceptats per les defenses antiaèries israelianes o amb un impacte mínim.

■ La tàctica de l’Iran reflecteix una desesperació creixent. A diferència d’Israel, que apunta a objectius militars com bases de míssils i centres de comandament, l’Iran prioritza la violència indiscriminada contra civils, com es va veure en els atacs de Hamàs i Hesbol·là patrocinats per Teheran. Aquesta diferència moral i estratègica subratlla la debilitat del règim: incapaç de competir militarment, recorre al terrorisme per mantenir la seva rellevància.

■ A més, l’Iran ha perdut el control narratiu. La seva propaganda, que durant anys va presentar el règim com una força invencible, s’esfondra davant la realitat dels atacs israelians. La imatge d’un líder suprem atemorit i amagat en un búnquer mentre el Mossad —ho reitero— es passeja per Teheran, ha destruït la façana de poder que l’Iran va construir durant dècades.

5. Context històric: el somni d’Israel i la caiguda de l’Iran

■ L’enfrontament entre Israel i l’Iran té arrels en la Revolució Islàmica de 1979, quan el règim teocràtic de l’aiatol·là Khomeini va declarar la destrucció d’Israel com un objectiu fundacional. Aquesta ideologia, arrelada en un antisemitisme visceral, va guiar la política exterior iraniana, amb el finançament de grups terroristes i el desenvolupament d’un programa nuclear que buscava amenaçar l’existència d’Israel.

■ Per a Israel, la lluita contra l’Iran no és només una qüestió de seguretat, sinó d’existència. Durant anys, Israel va esperar el moment oportú per desmantellar aquest règim, però la cautela i la pressió internacional van limitar les seves accions. El 7 d’octubre va proporcionar el catalitzador: l’atac de Hamàs va justificar una resposta massiva que no només ha destruït els aliats de l’Iran, sinó que ha portat el conflicte al territori iranià.

■ La caiguda imminent del règim teocràtic és vista per Israel com un acte de justícia històrica. L’Iran, que va sembrar terror des de l’Argentina fins al Líban, ara enfronta les conseqüències de la seva pròpia estratègia. La incapacitat de Teheran per protegir el seu lideratge, els seus secrets o el seu territori marca el final d’una era en què els dictadors operaven amb impunitat.

6. L’Argentina i el llegat del terror iranià

■ L’Argentina és un exemple tràgic de l’abast global del terror iranià. Els atemptats contra l’ambaixada d’Israel (1992) i l’AMIA (1994), organitzats i finançats per Teheran, van deixar centenars de morts i ferits. Aquests atacs no tenien cap objectiu militar; eren actes de terrorisme pur, dissenyats per projectar poder i intimidar els enemics de l’Iran.

■ La traïció posterior va ser encara més dolorosa. El govern kirchnerista, sota Cristina Fernández de Kirchner, va signar el Memoràndum del 2013 amb l’Iran, un acord que buscava blanquejar els responsables iranians a canvi de suposats beneficis diplomàtics. El fiscal Alberto Nisman, que va denunciar aquesta complicitat, va ser assassinat el 2015, la nit abans de presentar proves al Congrés, deixant un llegat d’impunitat que encara pesa sobre l’Argentina.

■ Avui, mentre l’Iran s’enfonsa sota la pressió israeliana, aquestes mentides també s’esfondren. El règim que el kirchnerisme va protegir és el mateix que finança terroristes, oprimeix dones i viola drets humans. La seva caiguda no només és una victòria per a Israel, sinó un recordatori per a països com l’Argentina que la justícia, encara que tard, pot arribar.

7. El futur: un Orient Mitjà sense intocables

■ La nova realitat a l'Orient Mitjà, imposada per Israel, és clara: no hi ha més intocables. L’Iran, que durant anys va operar des de l’ombra, ara és vulnerable. Les operacions del Mossad a Teheran i els atacs aeris israelians han exposat la fragilitat del règim, amb l'aiatolà suprem amagat i el seu exèrcit incapaç de respondre.

■ Aquest canvi té implicacions globals. Països que han patit el terror iranià, com l’Argentina, poden veure en la caiguda de Teheran una oportunitat per a la justícia. A més, el desmantellament de l’eix iranià —Hamàs, Hezbollah, milícies sirianes— obre la porta a una regió més estable en què els estats àrabs moderats poden avançar cap a la normalització amb Israel sense por de represàlies.

■ Per a Israel, aquest és el compliment d’un somni històric: destruir el règim teocràtic que va néixer per destruir-lo. Però el camí no està exempt de riscos. L’Iran, encara que debilitat, pot recórrer a actes desesperats, i la comunitat internacional haurà de decidir si dona suport a aquest canvi o perpetua la inèrcia del passat. El que és segur és que l’Orient Mitjà, gràcies a la valentia i el coratge guerrer i d'autodefensa d'Israel ja mai més no serà el mateix.

8. Per acabar

■ El 7 d’octubre de 2023, ideat com el principi de la fi d’Israel, ha resultat ser el catalitzador de la caiguda de l’Iran. Els atacs d’Israel han desmantellat l’estratègia teocràtica de Teheran, exposant la seva vulnerabilitat i posant fi a l’era dels intocables protegits per les màfies globalistes i els carallots woke, que ara defensen les represions com el vel islàmic i l'aixafar les dones i els seus drets i llibertats com si fossin drets humans. Des de l’Argentina fins a l'Orient Mitjà, les conseqüències d’aquest enfrontament ressonen com un acte de justícia històrica. Israel no només es defensa; reescriu el futur d’una regió que l’Iran va intentar dominar amb sang i terror i en què ha acabat caient al fons del pou i de la paperera de la història.

 

 

L’Iran ha intentat durant anys manipular la narrativa internacional, presentant-se com a víctima mentre avançava el seu programa nuclear i finançava grups terroristes. L’atac israelià ha desmuntat aquesta propaganda, exposant Teheran com l’autèntic agressor

 

      MAJID ASGARIPOUR/WANA (AGÈNCIA DE NOTÍCIES DE L'ÀSIA OCCIDENTAL) VIA REUTERS. 

Després d'anys de preparació, Israel llança una gran ofensiva contra els aiatol·làs i el seu programa nuclear

Aquesta matinada passada, la Força Aèria d’Israel ha bombardejat l’Iran i les seves instal·lacions nuclears en un atac a gran escala coordinat amb els EUA, que han aportat el suport logístic sense participar directament en els atacs. Després de dècades d'advertències israelianes contra el programa nuclear de l'Iran, els preparatius per a una acció militar per frustrar-lo han culminat aquest divendres al matí amb el llançament per part de l'estat jueu d'una important ofensiva contra la República Islàmica, atacant llocs nuclears, instal·lacions militars, bases de míssils i alts càrrecs. Jerusalem ha dit que havia dut a terme un "atac precís i preventiu" contra l'Iran, declarant una amenaça imminent del seu programa nuclear i anunciant l'estat d'emergència nacional mentre els ciutadans israelians de tot l’estat jueu es preparaven per a represàlies. Alts funcionaris han advertit d'un possible conflicte prolongat, assenyalant que Teheran tenia el poder d'infligir un dolor significatiu a Israel. Durant la matinada, diverses agències han pogut contrastar i informar de múltiples onades d'atacs israelians a tot l'Iran durant diverses hores, que han començat cap a les 3 de la matinada i fins la sortida del sol. Més de 200 avions de la Força Aèria Israeliana han participat en els atacs inicials, i els avions de combat han llançat més de 330 bombes sobre uns 100 objectius, segons les FDI. L'operació, anomenada "Lleó Ascendent", ha estat dirigida contra el programa nuclear de l'Iran —l'exèrcit va avaluar fa temps que l'Iran actualment té prou urani enriquit per construir 15 bombes nuclears—, així com contra les seves fàbriques de míssils balístics i les seves capacitats militars, segons que han expressat el primer ministre Benjamin Netanyahu i l'exèrcit. El portaveu del Govern d’Israel ha explicat que el país no tenia més remei que atacar l'Iran, i ha afegit que la intel·ligència hebrea havia recopilat informació que indicava que Teheran s'acostava al "punt de no retorn" en la seva recerca d'una arma nuclear.

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 13-6-25

■■■Divendres mig enteranyinat a la Blanca Subur. Comparteixo un esmorzar molt matiner amb la meva amiga sitgetana mentre contemplem la sortida del sol a l’horitzó mediterrani perquè avui, cap a les tres de la matinada, hem rebut l'alarma de les agències de l’atac israelià a l’Iran, el tan preparat atac des de fa anys (cosa que els estudiosos habituals de la geopolítica sabem molt bé) per acabar amb el perill nuclear dels aiatol·làs, que gasten els seus recursos econòmics en això mentre tenen la seva població civil empobrida i atemorida pertot. El règim teocràtic islamista, finalment, ha rebut el cop d’efecte que Israel necessitava per apuntar-se un 10 davant de tots aquells que no combreguen amb les rodes de molí dels agressors islamistes de dones i dissidents de Teheran. Segons les agències jueves i dels EUA (les més fiables i no contaminades pel virus esquerranós woke del globalisme antisobiranista i malèfic), “senadors republicans d'alt rang i demòcrates proisraelians expressen el seu suport a l'atac d'Israel contra l'Iran”, tot i que, “malgrat el suport, diversos legisladors escèptics, principalment demòcrates del Congrés nord-americà, han expressat la seva preocupació que l'atac pogués desencadenar una guerra més àmplia”. Naturalment aquests senadors i legisladors, segurament desconeixien tot això que us explicaré a continuació, que era un pas indispensable per començar la destrucció total del terrorisme iranià i l’alliberament del sofert poble persa que fa 46 anys que viu sota un règim de terror teocràtic i social.■■■Anem a un altre context: els EUA fa molts dies que generen controvèrsia als carrers de les principals ciutats del país i fins i tot el president Donald Trump ha enviat darrerament els soldats especialistes de la Guàrdia Nacional a protegir els carrers de diverses localitats de Califòrnia “de les protestes dels immigrants als quals el president nord americà està retornant als seus països d’origen, sobretot a Mèxic, perquè, simplement són immigrats il·legals i aquesta era una de les promeses que havia fet abans d’assolir la presidència. Però heus aquí el quid de la qüestió: resulta que als EUA hi ha més d’un milió d’immigrants sense papers i la Casa Blanca va enviar a Califòrnia una quantitat irrisòria de guàrdies nacionals i marines; uns 4.000 en total. A veure, qualsevol caparronet despert sap que menys de 5.000 soldats no es poden enfrontar a un milió de persones sense perdre bous i esquelles. Ni tan sols contra la meitat de la meitat, o sigui, si s’enfronten a 250.000 immigrants, perden segur. I a 25.000 fins i tot. Però resulta que aquest no era l’objectiu. ■■■Pels que ho desconeixeu (que sou la gran majoria, interessadament o no) les protestes de Califòrnia estaven totalment organitzades i allò que menys importava a tots els que protestaven era la immigració. I per què? Doncs, senzillament perquè la lògica (si és que encara ningú no n’ha canviat els conceptes com ha passat en els gèneres) indica que cap immigrant s’aniria a manifestar posant en perill la seva precària feina i la seva estada al país en què ha aterrat de manera fraudulenta i en canvi, sí que ho farien grups terroristes organitzats per fer grossa la intifada global (amb l’ajut de tots sabem qui, o sigui, els amics de Vicent Partal i altres paràsits globalistes) I aquest era el quid de la qüestió: organitzat grups a totes les ciutats dels Estats Units per, precisament, generar una oposició interior imparable que conduís, fins i tot, a una guerra civil. Però ni Trump ni la intel·ligència americana van picar l’ham i de seguida van saber això que els explico jo, que sé moltes coses perquè sap més el diable per vell que per diable i perquè tinc amics i orelles arreu del món que generalment van per bon camí informatiu i no es dediquen a la vergonya dels lloros de repetició que a la nostra estimada Catalunya es fan dir periodistes però que la majoria no són més que uns pobres diables bramadors d’aquells que els paguen sous i capçaleres. I dit tot això, i descobert el pastís, ahir Israel va poder atacar l’Iran amb l’ajut logístic dels EUA (Trump ja ha advertit l’Iran que si toca un caragol de les bases americanes de la zona se’ls tirarà al damunt amb tota la força bèl·lica dels EUA) sense por que implosionessin revolucions pro iranianes/islamistes a l’interior del gegant nord americà. Més que res perquè mentre tothom es riu de les “excentricitats” del magnat nord-americà avui president per segona vegada, ell i el seu equip van treballant cap als seus objectius sense fer gaire soroll al respecte i fent-lo en altres contextos que —en el fons— els importen un rave: i aquest n’era un. Trump va donar uns dies determinats perquè l'Iran complís el començament del desmantellament nuclear i deixés de recolzar el terrorisme islamista a Gaza i a Israel, entre altres llocs, i ahir, precisament ahir, es complia el termini (llarg termini!) que el president dels EUA havia donat al règim dels aiatol·làs per tal que això es fes efectiu. Doncs, vinga: anem a pams.   

1.    La intel·ligència americana destapa el complot interior

■ Els serveis d’intel·ligència dels Estats Units van identificar ràpidament que les protestes a Califòrnia, aparentment relacionades amb la immigració, eren en realitat una operació encoberta per desestabilitzar el país a través d’unes manifestacions que, lluny de ser espontànies estaven orquestrades per grups d’agents exteriors organitzats dins els EUA amb intencions més que subversives.

■ L’objectiu era generar un caos intern que paralitzés qualsevol acció militar coordinada amb Israel contra l’Iran. Aquesta maniobra buscava crear una crisi interna als EUA que podria haver evolucionat cap a una situació de guerra civil.

■ Les investigacions apunten a una xarxa de grups islamistes radicals, amb suport logístic i narratiu de sectors globalistes d’esquerres, connectats amb interessos iranians. Aquest complot pretenia debilitar l’aliança EUA-Israel des de dins.

■ L’administració Trump, amb una resposta ràpida i efectiva, va desplegar unitats especialitzades de la Guàrdia Nacional a ciutats clau, neutralitzant els focus de desestabilització i mantenint l’estabilitat necessària per donar suport a l’operació israeliana.

2.    El compte enrere de Trump: ultimàtum a l'Iran

■ L’atac d’Israel contra l’Iran, anomenat “Lleó Ascendent”, va ser precedit per un ultimàtum clar del president Trump al règim dels aiatol·làs. Teheran havia de desmantellar el seu programa nuclear i tallar el finançament a grups terroristes com Hamàs i Hezbollah.

■ El termini establert pels Estats Units es va complir ahir, 12 de juny de 2025, sense cap resposta positiva per part de l’Iran. Aquest silenci, combinat amb l’arrogància del règim, va desencadenar l’ofensiva israeliana amb suport logístic nord-americà.

■ L’operació no només defensa la seguretat d’Israel, sinó que també busca tallar de soca-rel l’amenaça d’una arma nuclear iraniana, una preocupació global. Aquest atac marca el principi d’un esforç per alliberar el poble iranià de 46 anys de tirania teocràtica.

■ La col·laboració entre Trump i Netanyahu reflecteix una nova determinació per enfrontar-se als règims autoritaris que amenacen l’estabilitat mundial, amb un missatge clar: no hi haurà més concessions, ni a l’Iran ni als seus proxis.

3.    Un suport polític aclaparador a Washington

■ El suport a l’atac israelià ha estat gairebé unànime entre els senadors republicans i molts demòcrates proisraelians. Figures com Tom Cotton, Lindsey Graham i Mike Johnson han defensat amb vehemència el dret d’Israel a protegir-se. “Israel té raó i té dret a defensar-se”, va declarar Johnson.

■ Demòcrates com John Fetterman i Debbie Wasserman Schultz s’han sumat al suport, destacant que un Iran nuclear és una amenaça tant per a Israel com per a l’Occident. Fetterman va instar a “eliminar els líders iranians i el personal nuclear” per garantir la seguretat.

■ Aquest consens polític subratlla una nova unitat a Washington quan es tracta de combatre el terrorisme patrocinat per l’Iran. Les veus dissidents, com les de Jack Reed o Elizabeth Warren, han quedat aïllades, acusant l’atac de ser una escalada temerària.

■ La rapidesa amb què el Congrés i el Senat han donat suport a l’operació demostra que la prioritat és clara: protegir els aliats i neutralitzar les amenaces globals, malgrat les reserves d’una minoria preocupada per una possible escalada regional.

4.    L’escac mat de la diplomàcia i la propaganda

■ L’Iran ha intentat durant anys manipular la narrativa internacional, presentant-se com a víctima mentre avançava el seu programa nuclear i finançava grups terroristes. L’atac israelià ha desmuntat aquesta propaganda, exposant Teheran com l’autèntic agressor.

■ Les operacions iranianes, sovint camuflades sota ONG o moviments de resistència, han estat recolzades per mitjans europeus i institucions com l’ONU, que han silenciat les connexions entre l’Iran i el terrorisme global.

■ La resposta d’Israel, coordinada amb els Estats Units, ha posat fi a aquesta farsa. Tot i que després de tants anys de propaganda propalestina i de victimització d’una comunitat terrorista com són els palestins controlats per Hamàs (o també per OLP-Fatah, no ho oblidem) l’opinió pública comença a entendre que Israel no és l’agressor, sinó el darrer bastió contra l’expansió del terror islamista.

■ Trump ha evitat repetir els errors de negociacions passades, com les d’Obama o Biden, que van donar oxigen a l’Iran. Aquesta vegada, la força i la determinació han substituït la diplomàcia tova, marcant un punt d’inflexió en la lluita contra el règim dels aiatol·làs.

5.    La nova geoestratègia occidental liderada per Trump

■ El segon mandat de Donald Trump està redefinint l’ordre global, amb un enfocament clar en combatre el terrorisme islamista i protegir els aliats com Israel. El binomi Trump-Netanyahu representa una aliança inèdita per enfrontar-se a les amenaces globals.

■ Mentre Europa dubta i es deixa influir per narratives globalistes proiranianes, els Estats Units i Israel lideren una nova estratègia que prioritza la seguretat i la llibertat. L’atac a l’Iran és un missatge a altres règims com els de Pequín o Moscou.

■ Aquesta nova geoestratègia també busca empoderar els moviments interns a l’Iran que desitgen enderrocar el règim teocràtic. L’objectiu final no és només desarmar l’Iran, sinó alliberar el seu poble d’una dictadura opressiva.

■ La col·laboració entre Washington i Jerusalem marca l’inici d’una era on la força i els principis democràtics guien les relacions internacionals, deixant enrere dècades de concessions i conciliació i assossegament més que vanes.

6.    Per acabar: La sinceritat de Donald Trump versus la falsedat de Biden i els dirigents del partit Demòcrata

■ La història de l’aliança entre l’OLP i l’Iran revolucionari és un capítol silenciat que revela les responsabilitats d’Occident en l’ascens del terrorisme islamista. L’OLP no només va donar suport logístic a la revolució de Jomeini, sinó que va ser clau en la creació de les estructures militars i d’intel·ligència del règim.

■ Les elits nord-americanes i europees, especialment sota administracions com les d’Obama, Clinton o Biden, i líders com Merkel, han ocultat aquesta connexió per mantenir una narrativa de pau que beneficiava els seus interessos polítics. Aquesta censura ha blanquejat grups terroristes com Hamàs i Hezbollah, convertint l'antisemitisme de sempre (avui disfressat d'antisionisme per molts miserables que encara s'avergonyeixen de ser uns clars antijueus, tot i ser-ho obertament i clara) en una ideologia molt perillosa.

■ Donald Trump, en canvi, ha actuat amb transparència: va reconèixer Jerusalem com a capital de l'Estat d'Israel, va impulsar els Acords d’Abraham i ha defensat sense ambigüitats el dret d’Israel a existir. I la seva política no ha premiat el terrorisme disfressat de causa humanitària, a diferència de les traïcions evidents d’altres líders occidentals.

■ Revisar aquesta història és un acte de resistència moral. Denunciar l’aliança OLP-Iran és essencial per entendre el conflicte actual i combatre la mentida que ha posat en perill la llibertat d’Israel i de tot Occident. Cal trencar el silenci per defensar no només Israel, sinó els valors democràtics que defineixen la nostra civilització.