dimarts, 2 de febrer de 2021

1994, INCENDI DEL LICEU




Aprofitant els 27 anys de l'incendi del Gran Teatre del Liceu, el 31 de gener del 1994, reflexiono el per què del sinistre de què avui encara no s'han aclarit les causes.
El foc va destruir l’escenari i la sala del teatre. En van quedar intactes alguns espais emblemàtics com el Saló dels Miralls o el vestíbul. També es van salvar el Conservatori i el Cercle del Liceu. D’aquell dia, n’han quedat imatges que ja formen part de l’imaginari col·lectiu i que segurament recordaran molts barcelonins: la dels policies traient quadres i obres de valor de l’edifici (que van dur al Palau de la Virreina i després al MNAC) o la de la soprano espanyola Montserrat Caballé plorant a la Rambla. Aquell mateix dia, i amb una immediatesa inhabitual com si es tractés d'una emergència nacional que afectava tot el poble de Catalunya, totes les administracions van acordar reconstruir el Liceu el més aviat possible i fer-ho al mateix lloc. Cinc anys després, el 1999, va tornar a obrir.
Les reaccions dels distints segments socials al respecte van ser molt diverses. Mentre els hereus de la burgesia, assistents habituals i abonats al teatre, ploraven la pèrdua conjuntament amb amants del bel canto, músics, solistes, treballadors de l'entitat i gent pròxima a l'art operístic, la majoria del poble ras que no té res a veure amb l'entorn socioeconòmic dels més pròxims a aquesta institució cultural, s'ho miraven amb una certa tristesa per la pèrdua d'un edifici emblemàtic del país però, alhora, escèptics perquè, en definitiva, amb ells no anava la cosa directament, ja que les seves preocupacions més immediates i importants i necessitats principals eren altres molt més bàsiques. I sembla ser que també molt més complicades i difícils de solucionar per part d'administracions i institucions públiques.
Deixant a banda els sentimentalismes per diversos motius, molt respectables, cal dir que des del punt de vista històric i fins i tot antropològic, el Liceu, com el Círculo Ecuestre o com el Fomento de Trabajo Nacional, per citar alguns noms del mateix tarannà dins les elits, representa la gent que més ha oprimit les classes obreres, la gent sense possibilitat d'obtenir gaires recursos i que, difícilment la tindrà a curt termini. Potser per això el van cremar i el van destruir de manera descarada, i no per primera vegada. La causa, segons la versió oficial, un bufador que va calar foc al teló de l'escenari. També hi ha altres versions que expliquen que es podria haver tractat d'una maniobra especulativa a través de l'adquisició i valoració a la baixa dels edificis del costat, un cop afectats per l'incendi, per així poder ampliar el recinte i, amb la reconstrucció, fer molts diners de benefici.
Potser ho van fer pel què representa pel món dels que viuen folgadament i més o, potser, aquests mateixos ho van possibilitar per encara reduir més el seu cercle i cedir una part del què era patrimoni privat a unes administracions que els protegien i els havien protegit sempre. Qui ho sap. I potser mai no se sabrà del cert com no se sabrà com va cremar Notre-Dame. Però en aquests llocs els benestants hi aporten el què calgui per recuperar-los. Són els altars del seu fetitxisme i els santuaris de la seva luxúria (recordem què ha passat mil vegades a les llotges del Liceu; molts no n'han vist mai cap d'òpera), i els són absolutament necessaris per seguir alimentant el seu ego voraç i insaciable i pagar-se el passaport al cel, tot i la majoria merèixer anar a les antípodes d'aquest suposat paradís de les religions.
Hipocresia, falsa bondat i altruisme de fireta ben embolicats en les aparences de gent bé i d'ordre. I pel darrere, les males jugades que calgui contra qui sigui.
La gent no té cases per viure i no passar fred i aquests aixequen edificis en cap altre honor que no sigui el seu. Sobretot, per fer-s'hi veure i destacar pel damunt de la resta mentre, cada quatre anys, encomanen als que els representen políticament que prometin utopies que mai no compliran (com la independència de Catalunya) i, cada vegada -com passa aquests dies de campanya de les eleccions decretades pel TSJC- les diuen més grosses. A veure si els incauts de sempre piquen de nou i els tornen a votar i tornen a empassar pols quatre anys més.
Un món de mones. Un món de vergonya, de desigualtat social i d'abusadors de tota mena que petarà per on sigui. I no trigarà.

diumenge, 6 de desembre de 2020

Sobre les primàries de JxCat i per què no em crec ni votaré Laura Borràs



No conec personalment la guanyadora de les primàries de JuntsXCat, Laura Borràs, tot i que segurament en faria algun auguri i no erraria gaire el tret perquè sap més el diable per vell que per diable. Però el que és segur és que no en puc escriure cap lloança política. Cap, més aviat tot el contrari atesa la meva manera de pensar i el meu rigor amb els comptes públics, els diners de tots, de què ja és sospitosa d’irregularitats. I això que fa quatre dies que és en aquest món polític.

Crec que, per part dels responsables de JuntsXCat, permetre que Laura Borràs es presentés a les primàries no solament va ser un despropòsit que taca d’entrada la trajectòria d’un partit nou sinó que, d’aquí a uns mesos, si tenim la dissort que surti elegida presidenta de la Generalitat, podem passar ben bé per un altre fiasco, aquest sí que polític i d’envergadura. I aquest el passarem i el patirem tots, tot el país, si surt elegida presidenta del Govern i la inhabiliten pels càrrecs que la Fiscalia del tribunal suprem espanyol ha presentat contra ella. Però no oblidem que serà un fiasco provocat per un afer personal i arran de les seves accions com a gestora política, quan era directora de la Institució de les Lletres Catalanes.

Però, anem a pams: si a Eduard Pujol, portaveu del partit al Parlament, se li va aplicar fa poques setmanes una vara de mesurar pel que fa a les sospites d’assetjament sexual de què va estar acusat i se’l va fer plegar sense tenir en compte ni respectar la presumpció d’innocència, en aquest cas això no s’ha donat i la vara ha estat una altra, tot i la sospitosa haver estat investigada policialment i tenir una causa judicial oberta al tribunal suprem pels càrrecs de què se l’acusa, la qual cosa va provocar que el Congreso español li retirés la immunitat parlamentària fa uns mesos amb només els vots en contra del PEDeCAT i el PNB. Curiós, oi? I això no és que la posi precisament en una peanya perquè ara JuntsXCat l’elevi a candidata a ser la màxima autoritat política de Catalunya. La vara, no ha estat la mateixa ni de lluny, evidentment. Quin esperit democràtic és aquest? Ja ho deia Georges Orwell, en La rebel·lió dels animals. Tots iguals però alguns més iguals que altres. Farsa. Pur teatre. Vergonya.

Tots sabem de quin peu calça el tribunal suprem espanyol, sí, però, en aquest cas, em sembla que té la raó del seu costat. Analitzem perquè tal tribunal "considera que hi ha indicis dels delictes de prevaricació, malversació, falsedat documental i frau, que Laura Borràs hauria comès en l'adjudicació al creador i amic seu Isaías Herrero Florensa d'uns contractes per fer unes pàgines web literàries, entre el 2013 i el 2017, quan l'avui diputada dirigia la Institució de les Lletres Catalanes i hauria fraccionat el preu dels contractes per assegurar-se que els encàrrecs els fes, sense obstacles burocràtics, aquest professional". Analitzem-ho:

La principal acusació és la fragmentació de contractes, que ella sempre ha negat i ha atribuït "a una operació política per ser qui és", la qual cosa ni comparteixo ni crec que ningú amb dos dits de seny s’empassi; altra cosa és la cridòria de la claca que es generalitza arreu sempre, dels que són més papistes que el Papa i defensen l’indefensable tot i veure clarament que allò és indefensable. La claca del partit de Puigdemont ha cridat i reiterat en favor de Borràs de manera repetitiva, reiterativa i interessada durant setmanes amb uns més que premeditats propòsits de situar-la al capdavant i agreujant pertot l’altre candidat, Damià Calvet, no ho oblidem.

Lamentable, per exemple, que el tercer candidat, Jordi Ferrés (que recerca poltrona al Parlament fa temps i que ja es va “inventar” una llista alternativa a la de Sànchez i Morral per capitanejar La Crida i, per tant, Junts, a veure si la cosa colava), s’afegís a última hora a les demandes del vot per ella. I que Reagrupament i Independentistes d’Esquerres el demanessin des del primer moment, no denota gaire imparcialitat ni joc net, si més no des del meu punt de vista. De fet, el gir de Ferrés no va ser cap sorpresa perquè ser una crossa de Borràs formava part del guió des que es va saber que es presentava. Tothom ho sabia i també aclareix molt el que realment es va votar i contra qui i què, el cap de setmana de les votacions. Per això ja no calia fer cap comèdia de primàries ni de fer perdre el temps a la militància, la qual cosa trobo fora de lloc i vergonyosa, a banda que tracta d’estúpida la gent i taca la transparència, esperit democràtic i honorabilitat que un partit com Junts, de nova planta, hauria de demostrar tenir en cada moment. I més en els inicis.

Fa uns mesos, la Sindicatura de Comptes va fer públic un informe que la defensa de Borràs va considerar que no provava cap delicte i que fins i tot va dir que faria arribar al tribunal suprem, un tribunal que constatava per unanimitat que alguns dels contractes investigats "havien estat fragmentats sense complir amb la normativa vigent". La Fiscalia del tribunal suprem espanyol assegura que la xifra de contractes fraccionats podria arribar als 260.000 euros. Borràs, doncs, haurà de declarar davant del jutge perquè el Congreso español li va llevar la immunitat. Ella, però, lluny de fer un pas enrere i apartar-se per no perjudicar el partit i el país, obstinada i picant pedra contra ferro, encara nega totes les acusacions i afirma que en realitat no se l’està perseguint per un cas de mala praxi, sinó pel fet de ser una “coneguda independentista”. Qui s’ho creu això? Jo no. De cap manera.

Podem considerar Laura Borràs una víctima de la repressió?, tal com ella i el seu entorn polític afirmen taxativament? Personalment, crec que no. Per aquest motiu, precisament, vull posar el relat en context. El cas Borràs comença gairebé per casualitat. I ho fa amb una investigació dels Mossos d’Esquadra en el marc d’un cas de tràfic de drogues. La policia catalana va detectar que Isaías Herrero Florensa, un dels investigats, deia "que tenia una relació d’amistat amb Laura Borràs i que havia rebut encàrrecs per part de la institució que dirigia l’avui diputada". L’informàtic va ser condemnat el 2019 per tràfic de drogues a cinc anys de presó, després d’admetre els fets per poder rebaixar la pena.

D’aquesta manera, i si tractem el tema amb rigor, serietat i sense abrandaments, al marge del tràfic d’estupefaents perpetrat per Isaías Herrero Florensa, els Mossos d’Esquadra van començar a investigar els contractes que aquest havia rebut de la Institució de les Lletres Catalanes durant l’etapa de Borràs. El nus de la causa, doncs, lluny de ser polític és si hauria fraccionat una sèrie de contractes a Herrero per esquivar la necessitat de fer un concurs públic. En el període en què van succeir els fets, els contractes menors de 18.000 euros no requerien un concurs obert. I sembla ser que tal fraccionament va ser un fet.

Estic segur que si Laura Borràs s'hagués pensat mai que un dia seria diputada al Congreso español, hagués anat més amb compte i no hagués adjudicat res a ningú sense el compliment estricte de la llei sense fissures. Per això la CUP i ERC se'n desmarquen i se n'aparten, tot i que aquests posicionaments molestin i estranyin molta gent que creu que aquest és un tema estrictament polític i no pas administratiu, i que, per això mateix, aquests partits, com a independentistes que diuen ser, li haurien de donar suport. Altra cosa és que la Fiscalia hi posi més pa que formatge i demani 15 anys de presó per la llavors directora de la Institució de les Lletres Catalanes. I aquí la Fiscalia es posa en evidència de facto, sí, però crec que aquesta jugada va estar feta per provocar i perquè així es presentés com a candidata a la Generalitat, cosa que ja ha passat, i, si guanya, inhabilitar-la per encara reblar més el clau contra l'independentisme. Per això va guanyar les primàries amb molta diferència, no ens enganyem. Ja se'n va encarregar qui sembla haver caigut en la ratera de proposar-la i fer-la candidata, segurament arran de les acusacions judicials. Greu errada, al meu parer. Perquè la judicatura torna a decidir, un cop més, què i què no. I això aquest partit, que és absolutament nou, no ho necessitava de cap manera i més aviat el perjudica. I al país, de rebot. Però han estat curts de mires i no han obert bé els ulls. Perquè, si tot això passa, la inhabilitació seguirà sense ser per causes polítiques. I la Justícia espanyola juga amb aquestes cartes, cert, però Borràs i el seus defensors també hi entren en aquest joc en presentar-la com una altra represaliada més. I això només perjudica Catalunya, tot i que sembla que a aquest entorn de defensors a ultrança de la diputada, aquest fet els sigui igual. Això és jugar amb les persones, amb els seus sentiments i emprar el victimisme innecessàriament, quan això no caldria perquè, actuant així, a cada bugada el país perd un llençol.

Aquest és un afer personal, no pas polític ni comparable amb els greuges que han patit i pateixen cada dia els presos polítics i exiliats que tenim a Catalunya, aquests sí, unes víctimes de la repressió espanyola tal com s’acaba de veure amb la sentència del mateix suprem en què els retira el tercer grau de manera totalment arbitrària. Perquè aquests fets concrets, els que imputen Borràs, res tenen a veure amb els afanys sobiranistes de la nació catalana ni amb cap mena d'intencionalitat política, no ens enganyem ni enganyem la parròquia. I expliquem-los clarament que la diputada haurà de respondre en seu judicial de les acusacions de malversació i prevaricació, més enllà que pugui existir 'lawfare' contra l'independentisme.

Les coses importants, que poden reportar greus conseqüències personals i polítiques, s'han de preveure abans de posar els peus a la galleda. I deixar presentar aquesta dona a les primàries d’un partit com JuntsXCat, que de moment encara està immaculat pertot, és una taca que la formació mai més no es podrà llevar. Sobretot si a Borràs la jutgen i la condemnen. Que la jutjaran i segurament condemnaran perquè, segons que es desprèn de la investigació i dels enregistraments fets pels Mossos d’Esquadra (no per la Guàrdia Civil, ni per la Policia espanyola, ni pel CNI), queda bastant clar que va cometre de manera conscient irregularitats administratives continuades. I això, que no és cap fet polític, en el Codi Penal té un càstig que li serà aplicat amb tota seguretat.

A banda de tot l’esmentat, però, si personalment hagués pensat en cap moment que Laura Borràs és la que ens ha de portar a la independència i a un govern fort, la votaria. Amb el nas tapat potser, però, la votaria. Però ha fet volar coloms (com si en aquest país no n’haguéssim tingut prou de vols gallinacis o de coloms que mai no s’han enlairat) i ha intentat engrescar la gent amb promeses inviables que s’aparten molt del camí de l’1 d’octubre en què el SÍ a la independència va arrasar. I això no ho van fer els que viuen de la mamella pública: ho va fer el poble ras.

Les decisions importants, que, tal com esmento, poden reportar greus conseqüències polítiques a tot un país, s’han de pensar molt bé precisament per evitar que després tot siguin laments, en lloc d'incentivar-los, tals laments. I permetre que Laura Borràs s’hagi presentat a les primàries de JuntsXCat i ara ja sigui candidata a la presidència de la Generalitat, amb la pudor que fa l’afer que l’afecta, ha estat una veritable errada política. Es miri com es miri. Temps al temps. I tant de bo que m’equivoqui, però em penso que el pitjor encara no ha arribat.

Soc independentista des de molt jovenet. Independentista, nacionalista català i d’esquerres, per aquest ordre. Per això el dia 14-F no votaré Laura Borràs ni la seva llista. Com no votaré Esquerra Republicana ni la CUP. Al país som 7’5 milions de persones. I hi ha més opcions abans que votar partits fiasco del procés que ens han enganyat a tots. Un procés que, lluny de fer avançar el país cap a la llibertat, cada dia el catapulta més cap a l’esclavatge i la dependència d’un estat com l'espanyol, caduc, ranci, dictatorial i vuitcentista. I totes i tots aquests, diguin el que diguin, en són còmplices de dalt a baix i de baix a dalt amb les seves accions, i, sobretot, inaccions davant les injustícies i arbitrarietats que aquest estat que fa 308 anys que ens té empresonats segueix aplicant cada dia de manera implacable, descarada i sense cap mena de vergonya. I alcen poc la veu, no sigui que se'ls acabin els privilegis. O riuen les gràcies als dèspotes que ens tenen el peu al damunt mentre el poble és castigat a diari amb l’ofec econòmic i el deteriorament de drets i llibertats com ara els atacs i agressions a la llengua catalana. Unes agressions que, per cert, tenen còmplices flagrants interiors com els mitjans de la CCMA, una altra gran vergonya que paguem tots i que hem de patir cada dia culturalment i informativa, sobretot pel que fa a la llengua, que espanyolitzen, maltracten i deterioren intencionadament patuesitzant-la en favor de la dominant. Uns mitjans que erosionen el país i les seves essències amb mentides per omissió i desinformació o informació tergiversada, tot i les admirables i heroiques excepcions de periodistes molt íntegres que, amb gran professionalitat, fan el que poden per ser creïbles per antena i en pantalla malgrat que els poders fàctics del seu voltant, encara avui totalment obedients al 155 espanyol, els intenten manipular de tota manera. I davant de tot això, podem observar com n'hi ha que viuen de la política i viuen molt bé, per cert, que callen i s'agafen fort a la menjadora per no perdre-la, que és el que els interessa de debò i no pas el país. 

Heus aquí per què no votaré Laura Borràs ni cap partit disfressat d’independentista amb la pell del be, quan resulta que a sota hi ha la del llop voraç i afamat que només busca els guanys personals i apujar els egos de, generalment, inútils absoluts enlairats a semi deus que els representen i que, quan caminen, ho fan garratibats i mirant pel damunt de l’espatlla la resta del proïsme. Quan és molt evident que, en un nombre molt elevat de casos, no han treballat mai enlloc fora de la política, al cap no hi tenen res més que serradures barrejades amb trivialitats, ànsia de poder, riquesa personal i testosterona (i l’equivalent femení en el cas d’elles), i sobretot, complex d’esclau: el pitjor que es pot tenir si es diu representar un país immobilitzat per un altre que intenta assimilar-lo, que persegueix la seva llibertat en tots els aspectes i a qui l'arrabassa cada dia d'una manera o altra. Per això no en votaré mai més cap de titella. Ni cap traïdor, ni cap covard, ni mal patriota, ni pèssim comediant que pacti engrunes amb els carcellers del país a canvi de poltrona i benestar personal. Mai més.


 



 

dilluns, 31 d’octubre de 2016

La Tuca era una gosseta beagle dolça, manyaga i intel·ligent, heretada pel meu amic Enric Paradís del seu pare, i representava la darrera part vital d'aquest


Rèquiem per la Tuca, amiga d'excursions del Bruno

*Santi Capellera i Rabassó, periodista



Feia dies que estava malalta. Tossia, li faltava l'aire i es cansava. Una forta pleura li ha emplenat els pulmons d'aigua i ha acabat amb ella a gairebé 14 anys. Llei de vida, trista llei, sovint, però llei inexorable. Avui, doncs, just al cap de dos anys i dos mesos que es morís el meu entranyable Bruno (31/08/14), li ha tocat a la Tuca, la seva amiga de l'ànima i d'excursions pel Garraf, el Montseny, Núria i mig país més. Van ser gossos forts i valents, orgull dels cans. Per això demà aniré a Montornès, prop del brogit dels motors del Circuit de Catalunya, a enterrar-la, al costat d'on reposa el meu estimat gosset, a casa del meu amic Enric. L'acompanyaré en el seu especial sentiment, recordant totes les hores que tots dos vam gaudir de bona conversa i coincidències en molts ideals, mentre tots quatre trepitjàvem sense descans els camins rurals del país.

La Tuca i el Bruno van ser el llaç de la nostra amistat, fa anys, un dia passejant per Viladecans, prop de casa seva. Ens vam veure pel carrer i, de seguida ens vam mirar i vam conversar mentre aquells dos s'oloraven... Tenir un beagle és tenir un gos molt especial. Per això els que també en tenen també et troben especial a tu. Els beagles, bàssets, grans olfactejadors cabuts quan troben un rastre, tossuts, cridaners, personalistes en ells mateixos, i delicats i comediants quan convé, que és tot sovint sobretot si, com era el cas d'aquest que ens ocupen, són uns mimats i uns consentits que t'aixequen la camisa abans que els badis boca. Que volen per pena en molts moment, sobretot quan els grates les grans orelles de què disposen per netejar-les. Allò sembla una tortura i un martiri, a jutjar per les ganyotes, els gemecs exagerats i els gestos de voler fugir que fan. Sempre, però, acaben acceptant que allò els és un bé. Aquesta és una petita evidència que, en la resta de les coses del seu voltant, són exactament iguals que en el de les orelles. Golafres i còmodes, quan poden ja són al teu lloc del sofà, llit o seient del cotxe. Entranyables, perquè de gossos convencionals en tenen ben poc. I sí que tenen molt de persones. Els beagles. Britànics per antonomàsia i en el seu ADN.

La Tuca i en Bruno tenien molt bona relació. Correcta. S'ignoraven sovint alhora que es respectaven. La Tuca, en una de les seves trapelleries canines, de joveneta, havia fugit del control de l'Enric i havia acabat sota un cotxe amb la pota del darrere trencada, la qual cosa li va fer arrossegar una petita coixera la resta de la seva vida. Fins avui, que ha finat. Malgrat això, l'Enric i ella havien batut un rècords en caminar més de 90 quilòmetres plegats en pocs dies. Medalla d'Or!

M'explicava un dia l'Enric mentre anàvem tots quatre per un dels camins de la Serrelada del Garraf, que de cadelleta, a tres o quatre mesos, li havia caigut accidentalment per un desguàs d'un canal i que l'havia pogut recuperar a la sortida, a l'altra banda del camí. Encara riem ara explicant la careta d'espantada que feia. I és que, aquests gossos, tots ells, són una meravella plena de sorpreses de tota mena. 

Avui la Tuqueta bonica ha marxat a veure el Bruno, i jo la trobaré molt a faltar. I mentre escric això amb els ulls molls, em vénen a la memòria tots els quilòmetres que vam fer, amb fred i neu, amb calor i sol de justícia, per molts indrets que, si no hagués estat per aquella situació, mai no hagués descobert. Com un dia a Núria, que en Bruno va marxar darrere  el rastre d'un isard, mentre que la Tuca, ja experimentada en fugides descontrolades amb conseqüències nefastes, es va quedat al redós de l'Enric mentre jo em desesperava cridant el Bruno perquè tornés. És l'instint, superior a cap ensinistrament per bo que aquest sigui: preval l'instint. Sis hores després, el bandarra Bruno va aparèixer al lloc en què teníem aparcat el tot terreny, en una altitud molt superior al Santuari. I anar remenant la cua com aquell que diu, "ja sóc aquí, què, anem cap a casa a jalar i a descansar?". Gran i inigualable Bruno. I quins personatges, el beagles, a Déu gràcies que existeixen. I tant. 

El Francesc de Roma, aquell que alguns anomenem Papa, va dir que els gossos també tenen ànima. I jo m'ho crec. I per això dic, gràcies Tuca, per haver fet palesa ta teva ànima, haver comportat que la Diana, la filla de l'Enric (que quan va néixer tu ja eres a casa feia molts anys) t'emplenés de crema Nivea i et fes les mil i una mentre restaves en silenci acceptant el repte. Eres així de bona i soferta, Tuca.

Gràcies, Tuca, perquè vas patir que el teu amo -el pare de l'Enric- marxés d'aquest món en poc temps, i vas seguir estimant la família amb l'Enric al capdavant, la seva esposa Ludmila i la petita, que avui quan has caigut sense vida s'ha desesperat perquè ha vist desaparèixer un dels seus referents des que va arribar a aquest món. Gràcies, Tuca, bonica. Fins sempre, amiga de l'Enric, del seu pare i del Bruno, amiga i companya d'excursions inesborrables.   


diumenge, 25 de setembre de 2016

"Gibraltar es el gran trofeo de caza que todos los ministros de Exteriores, a derecha y a izquierda, han querido exhibir pero no han podido abatir al animal"


Macacos contra el nacionalismo español
por Gemma Aguilera, publicado en @MonDiari
09/24/2016


Es una ofensa terrible, un menosprecio inhumano, un sacrilegio, una humillación que merece respuesta. Resulta que hay 32.259 seres humanos y borde 250 macacos salvajes que no son españoles y no lo quieren ser, por mucho que los prometan un DNI nuevecito y un lugar en el paraíso de la UE. Los gibraltareños son así de desagradecidos y de incultos, incapaces de detectar la oferta irrepetible que los hacen. Como muchos de nosotros cuando nos llama una compañía de telefonía móvil para ofrecernos un precio mejor y un smartphone a pagar en cómodos plazos de 48 meses. Les decimos que no, nos preguntan si es que somos imbéciles y queremos seguir pagando más y respondemos que sí.

Tanto la derecha como la izquierda del régimen, así como Podemos y C's, es decir, toda la España nacionalista- hacen suyo el grito de "Gibraltar español!" Porque están convencidos de que un buen día los británicos del Peñón se quitarán y se darán cuenta que han malgastado su vida atrapados en una ficción que comenzó con un maldito referéndum en 1967, porque en realidad quieren anexionarse a la patria española. Que ya están hartos, de pertenecer a un estado más rico y poderoso, con moneda propia y privilegios de todo tipo, y que de postre, tiene tan poca ánimo imperial que se dedica a hacer referendos para que sus ciudadanos decidan libremente si quieren o no formar parte de la Gran Bretaña.

 El ministro Margallo tiene una obsesión enfermiza, Gibraltar es el gran trofeo de caza que todos los ministros de Exteriores, a derecha e izquierda, han querido exhibir pero no han podido abatir al animal. Es tal su obsesión que ha amenazado con bloquear las negociaciones del Reino Unido con la UE por Brexit si Londres no se aviene a pactar una entrega progresiva de Gibraltar en España en una negociación bilateral Londres-Madrid sin pasar por las urnas. La obsesión incluye los típicos shows estivales de conflictos diplomáticos en el Peñón de los últimos años.


Esta semana, el monarca español, dignísimo súbdito de Margallo en la cruzada contra los gibraltareños, ha internacionalizado el precario nivel del Estado que representa asegurando a la ONU que esto de Gibraltar se ha de terminar, que es un "anacronismo colonial ". La respuesta del ministro principal de Gibraltar no podía ser más humillante en términos de orgullo patrio y de democracia elemental: "En la Europa moderna debe imperar el derecho a decidir, siempre se debe buscar el consentimiento de un pueblo antes de hablar de soberanía. Lo único que decidirá el futuro de Gibraltar es el pueblo de Gibraltar, que ya ha hablado para decir que es británico ".

Los gibraltareños ya hablaron en 1967 cuando les preguntaron si querían permanecer como colonia británica o pasar a soberanía española, y lo ratificaron en noviembre de 2002 con el 98,97% de los votos. España lo tiene fácil. Como considera que las colonias sí tienen reconocido el derecho de autodeterminación, que proponga en Londres una consulta a la escocesa para contar cuántos macacos y cuántos humanos se van con la Roja.

dimarts, 26 de juliol de 2016

Ada Colau, l'alcaldessa de la capital de Catalunya, en un dels seus mil i un despropòsits portats a terme des que va ser elegida pels barcelonins, ha triat un pregoner per les Festes de la Mercè que ha insultat Catalunya i els catalans de manera clara i per escrit



L’inefable pregoner d’Ada Colau
Santi Capellera i Rabassó *periodista                                                                                                                

El pregoner de les Festes Majors de Barcelona, "La Mercè", d'enguany serà Javier Pérez Andujar, un periodista que col·labora en el diari espanyol El País i que des de les pàgines d’aquest rotatiu d'infausta memòria i editorials de càmfora va publicar fa cosa d'un any l'article Marina y la catalanofòbia, en què ridiculitzava les grans manifestacions de la Diada de l'11-S i titllava Catalunya de règim dels Aiatol·làs. Evidentment, qui més qui menys s’ha queixat de la designació en aquest nostre país, gairebé tothom, excepte els que veuen en l’atac a Catalunya i als seus dirigents i estaments, “la normalitat democràtica que comporta la llibertat d’expressió”, asseguren alguns d’aquests demòcrates convençuts.

Tot això ve a tomb perquè l'amic i col·lega de lletres Albert Sánchez-Piñol, va obrir un fil a facebook que fa referència a la tria del controvertit pregoner de la Mercè d’enguany elegit per l’equip d’Ada Colau i a les crítiques que ha rebut, que no són poques.

Diu Sánchez-Piñol en l’inici del fil del post de la xarxa: “Perdoneu-me, però polèmiques com aquestes s'haurien de desactivar perquè no fan cap bé, al contrari. Conec personalment el Javier Pérez Andújar, i és un radical en moltes coses, però mai un ultra espanyolista. Si us plau! Va escriure aquests articles, sí... i també 50 de signe contrari. A la gent creativa se li'n va l'olla, ara cap aquí ara cap allà, i si no podem tolerar un estirabot, o una plantofada, no mereixem ser aquesta República que volem ser.”.

Jo, de veritat, estimat Albert, que d’aquests cinquanta articles que tu cites com escrits per aquest senyor, i en favor de la futura la República de Catalunya, inserits a les pàgines del mateix rotatiu de referència, sincerament no n’he llegit cap ni n’he vist un borrall. Repasso El País i set diaris més cada dia –i en llegeixo molts d’articles- per raons professionals. Potser se m’han escapat.

La meva resposta a l’admirat autor de Victus, en el seu mateix post, va ser: “No els trobo aquests articles en favor nostre, de Catalunya i de la República Catalana, però això no té cap importància en aquest moment. El que crec és que mai no es pot justificar algú que diu en un diari com El País que el procés democràtic català és comparable al règim dels Aiatolàs... Clar que el podia haver comparat amb el nazisme, oi company? Hagués estat pitjor? Diria que no, i que el pitjor és banalitzar la barbàrie per atacar un fet molt democràtic com és el pas que està fent Catalunya cap a la seva llibertat. Dit això, no hi ha cap altre personatge que representi Barcelona i el país que l'envolta, que aquest senyor? Havien d'anar a buscar un personatge polèmic? Quines ganes, oi? Per què no el Boadella? O el De Alfonso? O el de la Llibreria Europa, posats a ‘despropositar’... per trolls, que no quedi, no creus?”.

Aquest va ser el meu comentari, sarcàstic, sí, però respectuós, evidentment, en resposta a l’asseveració del meu insigne col·lega de professió. No hagués seguit en el fil si no hagués llegit altres afirmacions que em feien sentir vergonya aliena, entre les quals destacava aquesta, signada per un nom que mantindré anònim: “No estic defensant a aquest senyor, però vull dir que la dissidència no és acceptada. Per ningú. Sincerament dubto molt que l'Ajuntament de Barcelona actual convides un periodista que s'hagués pronunciat a favor del bous o del turisme. Personalment, no m'agraden els seus escrits”.

És clar, és clar! Dissidència... O sigui, no l’haguessin convidat d’haver estat favorable als toros o al turisme, ara, per menysprear els catalans, insultar el seu Govern i riure’s dels seus sentiments, no passa res: convidat! La meva resposta al respecte va ser aquesta: “Dissidència? Això no és el que es dóna políticament en els règims autòcrates? Potser al final ho confondrem tot... En aquest cas, els únics dissidents som els catalans que estem intentant fugir d'un règim encara franquista i corrupte, que diu que té fiscals de confiança que afinen casos i procediments, i es vanta de manipular la justícia i de destrossar la sanitat dels 'dissidents'. No perdem el món de vista ni equiparem energúmens acomodats en l'estatu quo amb gents que cada dia es lleven per anar a pencar i que clamen tenir una vida millor ateses les seves aportacions fiscals, que volen parlar una llengua amb normalitat absoluta i ser usuaris d'infraestructures dignes pel que es mereixen a canvi del molt que paguen: 16MM cada any, mentre els "demòcrates" fan AVE’s per anar d’enlloc a enlloc. No posem al mateix pati ni al mateix nivell la rabosa i les gallines, que no cola. O si més no, amb mi que ja en tinc 60 de fets, no cola. Ni colen excuses banals. Les coses són com són, no com les expliquen els de la garrotada si t'aixeques i et queixes per uns motius més que justificats. No com narren els historiadors dels vencedors, per confondre i assimilar els vençuts. El que representa el pregoner d’Ada Colau són precisament els valors tercermundistes associals i antidemòcrates dels Aiatolàs, no a l'inrevés. Heus aquí la barrabassada de convidar aquest miserable a fer de pregoner de la capital dels espoliats, es miri com es vulgui mirar, si no es pretén fer mirada esbiaixada i estràbica, que aleshores, ja parla per si mateix el punt de vista determinat. Però no confonguem ous i caragols, que no tenen res a veure. Com els empresonats dels camps nazis no es podien equiparar als seus presoners, assassins, racistes i torturadors constatats. Equiparar-los, més que un acte democràtic seria una fet propi de dèspotes i malparits. Que és el que encara fan moltes serps d'aquestes mentre neguen l'Holocaust, per cert.”.

Dit tot això, faré un petit repàs a l’estat de comptes del nostre país, així pel damunt i de manera aproximada, acompanyat d’algunes reflexions pròpies i d’altres que m’aporten constantment en debats, tertúlies i reunions, catalans del meu mateix pensament sobiranista.

El pressupost de despesa de la Generalitat autonòmica el 2015 (sense comptar els interessos a pagar pel deute públic) era de 21.677 milions, quan els catalans vam pagar en impostos un total de 78.239 milions. A més, el govern autonomista havia de pagar 1.713 milions d'interessos en un sol any pels préstecs que té; una xifra molt superior a les retallades en sanitat des del 2011 (1.439 milions d’un total de 4.950 milions en retallades) fetes pel Govern de la Generalitat. Pretendre dialogar amb Espanya mentre Espanya ens espolia més de 16.000 milions anuals dels impostos pagats pels catalans, té un qualificatiu que m’estalviaré. Des del 2011 ja ens han espoliat 80.000 milions més i el total tolerat, i durant molts anys silenciat, supera els 300.000 milions d’espoliació fiscal per part d’un estat que està en procés de putrefacció. A tot això, resulta que més d’un 70% dels diners que deu la Generalitat autonòmica (deute total de 72.274 milions) són diners que els nostrats governants han hagut de demanar al govern espanyol. El mateix que ens els pren i ens els deixa posteriorment amb moltes dificultats, humiliacions, abaixades de cap i de pantalons i amb interessos d’usura. O sigui que estem demanant a Espanya préstecs sobre els mateixos impostos que ens han pres a la cara i sense nosaltres badar boca. Tenim una majoria absoluta legítima i estem sota mínims en tots els aspectes. Potser que ens deixem de tants tràmits infructuosos i acabem amb aquest desastre.

L’autonomia és morta, queda clar, i hem de trobar una sortida a tot aquest desori que dia a dia propicia l’estat en descomposició a casa nostra, que no fa més que erosionar-nos i intentar segar-nos la moral per tal que no ens declarem sobirans, independents de manera unilateral, l’única manera factible. Perquè si hem d’esperar el permís dels que viuen a costa nostra i obtenen el 20% del PIB de l’actual estat espanyol, anem dats. Per això, a casa, ni a Catalunya ni a la seva capital, no es poden permetre aquesta mena de pregoners i altres elements destructius, que en connivència amb els nostres inefables botiflers, fan sang allà on poden. I ens intenten esborrar  a cada moment. No es pot permetre, sigui democràtic (o ho sembli) o no. Perquè a la rabosa, quan campa sense escrúpols pel pati de les gallines, no se li pot aplicar cap regla democràtica: se l’ha de fer fora. I punt. Ara, es veu que "com que a la gent creativa se li'n va l'olla, ara cap aquí, ara cap allà", segons que explica en el principi del seu post de facebook l’amic Sánchez-Piñol, hem de tolerar aquestes llunes, dèries i bipolaritats dalinianes de segons qui, que ataquen directament casa nostra i els nostres valors, mentre més enllà de l'Ebre ni tan sols toleren que un país com Catalunya tingui llengua pròpia, bandera pròpia i vulgui la pròpia llibertat, inclosa l’hisenda pròpia, naturalment. Som així de rucs, alguns catalans. Diria que bastants. I ho som des de fa més de 300 anys. I el meu amic Albert sap molt bé de què va la ruqueria d’aquests catalans assimilats. Perquè ho ha escrit i ho ha explicat a la perfecció en els seus magnífics redactats. Espero que ara -els més essencialistes, una part dels quals són alhora els més covards, i els més venuts- no em massacrin personalment a mi per dir una veritat absoluta en comptes de fer-ho amb el pregoner del Reino convidat per la Reina del Populisme. Perquè, és cert que en el nostre país això també sol passar. I no en poca mesura. Per això encara estem com estem, la qual cosa es veu molt clara quan, tot i estar putejats fins a la sacietat, defensem moltes tesis dels putejadors mentre aquests al mateix temps ens van ofegant. Se'n diu la Síndrome d'Estocolm.

dimecres, 13 de juliol de 2016

Les reflexions de Jordi Pujol de fa molts mesos sobre el trencament de la UE, i el punt final de Convergència



Jordi Pujol, prediccions sobre Europa i el final de CDC, Santi Capellera i Rabassó*periodista                                                    
       
L’ambaixador d'Alemanya, Peter Temple, ha visitat Barcelona. Ha estat la primera visita després del referèndum del Brèxit i s’ha desenvolupat to a les antípodes de les trobades anteriors que ha mantingut el Govern amb representants diplomàtics, segons que publiquen algúns mitjans del país després que fonts del Govern els ho corroboressin.
El diplomàtic s’ha vist amb el president Puigdemont, i amb el conseller Romeva, després que un dia abans s’entrevistés, acompanyat del cònsol, Rainer Eberle, amb el vicepresident, Oriol Junqueras. La trobada, amb un fort rerefons econòmic, denota canvis molt importants en les relacions bilaterals Catalunya-Alemanya, que és gairebé el mateix que dir, Catalunya-Unió Europea. I és aquí on des del Govern es detecta un punt d’inflexió en les converses que s’havien portat a terme fins ara.
Alemanya és el segon país que rep més exportacions de Catalunya, 12% del total, principalment en automoció. Això representa el 28% del total d’exportacions d'Espanya a Alemanya. D’altra banda, Alemanya és el principal país d’origen de les importacions catalanes, 18% del total, que equivalen al 39% de les importacions espanyoles. Mentre que les inversions directes alemanyes a Catalunya van ser de 513 milions d’euros el 2015. Amb aquestes xifres a la mà es constata de manera absoluta que no hi ha fuga d’empreses arran el procés independentista ni s’ha vist afectada la bona evolució de l’economia catalana.
Aquest és un interès molt important. Econòmicament molt important que deixa les portes de la UE obertes a Catalunya en molt més que en una estricta declaració d’intencions amb la boca petita i per mor de la defensa de la situació estratègica del nostre país i el seu PIB, sense deixar de banda l'interès dels alemanys per les seves nombroses multinacionals instal·lades al nostre país, cal no oblidar-ho. Un canvi substancial, asseguren des del Govern, potser assumible al nou esquema que ha imposat el Brèxit. Ves per on.
Els auguris de Jordi Pujol
L’expresident de la Generalitat, avui menyspreat i lapidat fins a la sacietat per mitjans de comunicació, per la majoria de la societat catalana i molt especialment per l’espanyola, i fins  i tot per molts dels seus (o que ell creia que ho eren) per mor d’aquella deixa familiar o diners amagats a Andorra durant molts anys, especialment anys de molta inestabilitat al nostre país, que estava sota les urpes del franquisme que no coneixia escrúpols, va fer un auguri al respecte de la UE i del fenomen brèxit que val la pena de repassar i de meditar a fons.
Aquesta setmana, l’expresident català ha obert un blog en què pretén donar a conèixer el seu pensament al respecte, no solament d’Europa, sinó de moltes altres coses que valen la pena d’analitzar i, sobretot de llegir per l’experiència que Pujol, l’exgovernant i rellevant polític durant molts anys, pot aportar i aporta, deixant de banda el tema econòmic i les coses que no hagi fet prou bé o malament del tot, perquè una cosa no obsta l’altra.
L’escrit concret a què em refereixo i que és amb el que enceta el blog, es titula “Tres àmbits en convulsió. Catalunya, Espanya, Europa”, i val la pena llegir-lo per moltes raons. Per moltes, sincerament. Perquè és un text escrit des de la "vella política" i per un vell, però diu moltes coses que tristament molts no llegiran, no sabran llegir o senzillament no entendran. I per aquest motiu val la pena endinsar-s’hi i analitzar-lo, com he fet jo.
El PDC o la Nova Convergència
Canviant una mica de context, i sense deixar Jordi Pujol al tinter, dir que aquest cap de setmana s’ha produït la mort de Convergència Democràtica de Catalunya, un partit que va néixer en els obscurs anys del franquisme i ja en les seves darreries, i en què moltes persones que estimaven aquesta nostra terra catalana hi van posar tots els seus esforços per tal que aquell projecte il·lusionant esdevingués una eina per portar Catalunya cap a la modernització però, sobretot, cap a la democratització, cosa que en aquests moments sorprèn perquè sembla que fem passes involucionistes en molts aspectes.
Convergència Democràtica de Catalunya neix oficialment el 17 de novembre de 1974 a Montserrat, encara que extra oficialment ja feia molt temps que es gestava i que més d’un dels seus promotors activistes havia hagut de pagar amb presó fets condemnables pel franquisme com els del Palau, el 19 de maig de 1960 durant l'homenatge del centenari del naixement de Joan Maragall, organitzat per l'Orfeó Català amb presència de ministres de Franco. L'homenatge va tenir no solament ressò musical, sinó també cívic, a causa dels aldarulls produïts arran de la prohibició governativa d'interpretar El cant de la Senyera. L'Orfeó no va interpretar El cant de la Senyera, però una part del públic, entre el qual hi havia familiars meus, sí. Jordi Pujol, un dels organitzadors de la protesta, va ser detingut i sotmès a un consell de guerra, per la qual cosa va estar empresonat molt temps. Aquest mateix Jordi Pujol, avui menyspreat i castigat per molta gent i mitjans de comunicació que només veuen en la seva persona la confessió que va fer arran de posseir uns diners en comptes fora de l’estat, i, per tant, no declarats. La resta, ja forma part de l’allau sociològica i mediàtica, i com que l’objecte d’aquest article d’opinió no és fer-ne cap anàlisi al respecte, sinó reflexionar sobre la trajectòria política d’aquest senyor, doncs, ho deixaré aquí. Més que res per no patir cap linxament dels sectors més immaculats i plusquamperfectes d'aquesta pura, sincera, honorable, gens caïnita ni hipòcrita i fantàstica societat democràtica en què vivim.

Personalment, i després del cap de setmana passat, estic trist. Potser perquè sóc un nostàlgic, i tant, però per això mateix penso en el senyor Santiago Capellera i la senyora Teresa Rabassó, i se m'humitegen els ulls. Ells, els meus pares, van ajudar a fundar CDC a Falset, Priorat, l'any 1974, de la mà de Jaume Ciurana pare, ACS també i d’altres patriotes que estaven en les seves mateixes connotacions i situació, que, val a dir que no eren gaires. Tants esforços que van fer perquè CDC fos ben viva en aquelles contrades prioratines. Tants i tants diners a fons perdut que van donar per ajudar a pujar aquell edifici. Suor dels meus progenitors, que ho feien contents perquè estimaven el país i el volien modern i emprenedor, lliure! Pobres, si haguessin vist sacrificar allò en què van creure i pel que tant van lluitar, mentre altres s'anaven preparant el futur per ser polítics professionals.
No puc ni podré oblidar que l’altre dia durant el darrer Congrés de CDC, un senyor del qual m'estaviaré citar el nom, de viva veu i davant de centenars de persones i mitjans de comunicació, va dir: "hem de demanar perdó". Ells, els meus pares, jo, i la majoria de bona gent del país, hauríem de demanar perdó per alguna cosa? Quin perdó i per què? Doncs, resulta que si no hagués estat per aquells pioners del principi, que hi van posar bous i esquelles, els coneguts, sí, però sobretot els anònims d'arreu del país -dit reiteradament pel President Pujol-, el projecte no hagués pogut tirar mai endavant. Precisament perquè amb els seus recursos personals i econòmics, de mica en mica i de gota en gota, aquells van fer gran i possible la CDC que tants èxits polítics i socials va tenir durant més de tres dècades. Quin perdó hauríem de demanar i a qui? Sovint -i ja per acabar-, constatar que manifestacions com les d'aquest senyor corroboren que l'estupidesa humana (sobretot la que s'esdevé en el sí de la comoditat i l'abundància en tots els aspectes) és d'uns nivells que fan feredat. 

dimecres, 6 d’abril de 2016

En el Dia Mundial de l'Activitat Física 2016 #DMAF2016, el Secretari General de l'Esport del Govern de Catalunya, Gerard Figueras, fa una reflexió sobre un dels grans enemics de les societats avançades: el sedentarisme, que és el segon factor de risc de mort als països occidentals.














L’activitat física com a hàbit diari, 
Gerard Martí Figueras i Albà, Secretari General de l'Esport del Govern de Catalunya @gfigueras


Catalunya escalfa motors per afegir-se un any més al Dia Mundial de l’Activitat Física (DMAF), que al nostre país es celebrarà el proper 6 d’abril per setè any consecutiu amb l’objectiu de promoure l'activitat física com a element fonamental de salut i benestar. Enguany, l’acte central a Catalunya tindrà lloc a Sant Cugat del Vallès el 10 d’abril, al costat de múltiples activitats programades arreu del territori català entre l’1 i el 15 d’abril.

Estem convençuts que la resposta de la ciutadania tornarà a ser espectacular, com ho va ser l’any passat, quan més de 200.000 catalans i catalanes van mobilitzar-se participant en més de 400 esdeveniments organitzats per 540 entitats.

La complicitat entre la societat civil i les administracions és una de les claus de l’èxit d’aquesta jornada, que a Catalunya celebrem des del 2010 en el marc del Pla d’Activitat Física, Esport i Salut (PAFES) –desenvolupat per la Secretaria General de l’Esport (SGE) i el Departament de Salut-, amb la col·laboració de la Fundació Agrupació, i sota el paraigües del Pla Nacional de Promoció de l’Activitat Física (PNPAF).

El Dia Mundial de l’Activitat Física és una de les eines amb què cada any fem realitat aquest compromís amb la voluntat de conscienciar els adults que incorporin trenta minuts d’activitat física diària i ampliar-los fins als seixanta per als nostres infants i adolescents, seguint les recomanacions de l’Organització Mundial de la Salut.

L’eslògan del DMAF d’aquest any, “Infant actiu = adult saludable”, fa referència a la importància d’iniciar des de ben petits un estil de vida actiu, tenint en compte que l’activitat física en l’etapa infantil afavoreix el creixement i el benestar emocional, i millora el rendiment acadèmic i el treball en equip, entre d’altres. Aquesta aposta encaixa amb una de les prioritats de la nostra política esportiva, la d’inculcar la pràctica de l’activitat física en l’estil de vida dels més petits com un fet natural i evitar que l’abandonin en arribar a l’etapa universitària i laboral.


La crida que fem a la ciutadania a participar en el DMAF, però també a ser actiu cada dia de l’any, s’explica pels múltiples beneficis que té l’activitat física per millorar la nostra qualitat de vida enfront un dels grans enemics de les societats avançades: el sedentarisme, que és el segon factor de risc de mort als països occidentals.

1994, INCENDI DEL LICEU

Aprofitant els 27 anys de l'incendi del Gran Teatre del Liceu, el 31 de gener del 1994, reflexiono el per què del sinistre de què avui e...