Twitter

Perinno Lligams

Publicació del periodista Santi Capellera, sobretot informativa però també personal, en què s'intenta donar informació fidedigna de l'actualitat en general i aportar bones reflexions i vibracions sempre positives.

ACN

dilluns, 31 d’octubre de 2016

La Tuca era una gosseta beagle dolça, manyaga i intel·ligent, heretada pel meu amic Enric Paradís del seu pare, i representava la darrera part vital d'aquest


Rèquiem per la Tuca, amiga d'excursions del Bruno

*Santi Capellera i Rabassó, periodista



Feia dies que estava malalta. Tossia, li faltava l'aire i es cansava. Una forta pleura li ha emplenat els pulmons d'aigua i ha acabat amb ella a gairebé 14 anys. Llei de vida, trista llei, sovint, però llei inexorable. Avui, doncs, just al cap de dos anys i dos mesos que es morís el meu entranyable Bruno (31/08/14), li ha tocat a la Tuca, la seva amiga de l'ànima i d'excursions pel Garraf, el Montseny, Núria i mig país més. Van ser gossos forts i valents, orgull dels cans. Per això demà aniré a Montornès, prop del brogit dels motors del Circuit de Catalunya, a enterrar-la, al costat d'on reposa el meu estimat gosset, a casa del meu amic Enric. L'acompanyaré en el seu especial sentiment, recordant totes les hores que tots dos vam gaudir de bona conversa i coincidències en molts ideals, mentre tots quatre trepitjàvem sense descans els camins rurals del país.

La Tuca i el Bruno van ser el llaç de la nostra amistat, fa anys, un dia passejant per Viladecans, prop de casa seva. Ens vam veure pel carrer i, de seguida ens vam mirar i vam conversar mentre aquells dos s'oloraven... Tenir un beagle és tenir un gos molt especial. Per això els que també en tenen també et troben especial a tu. Els beagles, bàssets, grans olfactejadors cabuts quan troben un rastre, tossuts, cridaners, personalistes en ells mateixos, i delicats i comediants quan convé, que és tot sovint sobretot si, com era el cas d'aquest que ens ocupen, són uns mimats i uns consentits que t'aixequen la camisa abans que els badis boca. Que volen per pena en molts moment, sobretot quan els grates les grans orelles de què disposen per netejar-les. Allò sembla una tortura i un martiri, a jutjar per les ganyotes, els gemecs exagerats i els gestos de voler fugir que fan. Sempre, però, acaben acceptant que allò els és un bé. Aquesta és una petita evidència que, en la resta de les coses del seu voltant, són exactament iguals que en el de les orelles. Golafres i còmodes, quan poden ja són al teu lloc del sofà, llit o seient del cotxe. Entranyables, perquè de gossos convencionals en tenen ben poc. I sí que tenen molt de persones. Els beagles. Britànics per antonomàsia i en el seu ADN.

La Tuca i en Bruno tenien molt bona relació. Correcta. S'ignoraven sovint alhora que es respectaven. La Tuca, en una de les seves trapelleries canines, de joveneta, havia fugit del control de l'Enric i havia acabat sota un cotxe amb la pota del darrere trencada, la qual cosa li va fer arrossegar una petita coixera la resta de la seva vida. Fins avui, que ha finat. Malgrat això, l'Enric i ella havien batut un rècords en caminar més de 90 quilòmetres plegats en pocs dies. Medalla d'Or!

M'explicava un dia l'Enric mentre anàvem tots quatre per un dels camins de la Serrelada del Garraf, que de cadelleta, a tres o quatre mesos, li havia caigut accidentalment per un desguàs d'un canal i que l'havia pogut recuperar a la sortida, a l'altra banda del camí. Encara riem ara explicant la careta d'espantada que feia. I és que, aquests gossos, tots ells, són una meravella plena de sorpreses de tota mena. 

Avui la Tuqueta bonica ha marxat a veure el Bruno, i jo la trobaré molt a faltar. I mentre escric això amb els ulls molls, em vénen a la memòria tots els quilòmetres que vam fer, amb fred i neu, amb calor i sol de justícia, per molts indrets que, si no hagués estat per aquella situació, mai no hagués descobert. Com un dia a Núria, que en Bruno va marxar darrere  el rastre d'un isard, mentre que la Tuca, ja experimentada en fugides descontrolades amb conseqüències nefastes, es va quedat al redós de l'Enric mentre jo em desesperava cridant el Bruno perquè tornés. És l'instint, superior a cap ensinistrament per bo que aquest sigui: preval l'instint. Sis hores després, el bandarra Bruno va aparèixer al lloc en què teníem aparcat el tot terreny, en una altitud molt superior al Santuari. I anar remenant la cua com aquell que diu, "ja sóc aquí, què, anem cap a casa a jalar i a descansar?". Gran i inigualable Bruno. I quins personatges, el beagles, a Déu gràcies que existeixen. I tant. 

El Francesc de Roma, aquell que alguns anomenem Papa, va dir que els gossos també tenen ànima. I jo m'ho crec. I per això dic, gràcies Tuca, per haver fet palesa ta teva ànima, haver comportat que la Diana, la filla de l'Enric (que quan va néixer tu ja eres a casa feia molts anys) t'emplenés de crema Nivea i et fes les mil i una mentre restaves en silenci acceptant el repte. Eres així de bona i soferta, Tuca.

Gràcies, Tuca, perquè vas patir que el teu amo -el pare de l'Enric- marxés d'aquest món en poc temps, i vas seguir estimant la família amb l'Enric al capdavant, la seva esposa Ludmila i la petita, que avui quan has caigut sense vida s'ha desesperat perquè ha vist desaparèixer un dels seus referents des que va arribar a aquest món. Gràcies, Tuca, bonica. Fins sempre, amiga de l'Enric, del seu pare i del Bruno, amiga i companya d'excursions inesborrables.   


diumenge, 9 d’octubre de 2016

Gerard Figueras, avui dedicat plenament a l'esport nacional, és un jove dirigent polític amb un gran futur i una llarga trajectòria que comença a la JNC i passa per tots els papers de l'auca institucional i de partit


Gerard Figueras, secretari general de l'Esport i delfí de CDC, avui homenot fet dirigent, 
Santi Capellera i Rabassó *periodista
El secretari general de l’Esport, Gerard Figueras, en només vuit mesos des del seu nomenament, des que el febrer passat substituís Ivan Tibau en el càrrec de màxima responsabilitat político-esportiva del país, desperta l’interès de molts sectors i persones. I no solament dels relacionats amb l’esport i amb els prohoms d’aquesta realitat que representa Catalunya davant el món en munió de vessants i de disciplines, sinó dels de tot l’arc polític i social del país en general. Perquè Figueras és un home que crida l’atenció per la seva joventut, habilitat política, comunicativa i mà esquerra en tots els aspectes, però, també per la seva humiltat i manera planera de tractar amb el proïsme en general.     
Nascut a Vilanova i la Geltrú el 1982, Figueras porta una carrera política digna d’admiració de qualsevol delfí, tal com va ser ell, que es pugui emmirallar en els dirigents de la seva formació política per tal d’arribar-los a emular i per poder arribar a la direcció de càrrecs al partit i a tenir responsabilitats de caire superior en el Govern, per la qual cosa, es pot afirmar sense por a l’errada que Figueras és un dirigent sobiranista de pedra picada, que ha begut de les fonts més rellevants del nacionalisme català i ara n’està donant els fruits.
Figueras és un dirigent sobiranista de pedra picada, que ha begut de les fonts més rellevants del nacionalisme català
Abans que màxim responsable de la Secretaria General de l’Esport, va ser director del Consell Català de l'Esport, entre el 2013 i el 2016. Des del maig de 2015 fins al febrer de 2016, va ser regidor de Promoció Econòmica i Projecció Exterior de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú. Des del juliol de 2015 fins al febrer de 2016, president del Consell Comarcal del Garraf. Actualment, és el president de CDC (Convergència Democràtica de Catalunya, avui Partit Demòcrata de Catalunya) a la comarca del Garraf. Entre el 2011 i el 2015 va ser tinent d’alcaldia de Promoció Econòmica, Turisme, Comerç, Fires, Mercats, Comunicació, Premsa i Joventut de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú. També ha estat portaveu de CiU al Consell Comarcal del Garraf entre el 2010 i el 2013 i regidor per aquesta mateixa federació a l'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú des del 2007. També va ser president de la Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC) des del 2008 fins el 2012, i diputat al Parlament de Catalunya durant la IX Legislatura (2010 – 2012), en què va ser president de la Comissió de Polítiques de Joventut, membre de les Comissions d’Acció Exterior i de la Unió Europea; de Cooperació al Desenvolupament; d’Ensenyament i Universitats, i representant del Grup Parlamentari de CiU al Consell de les Comunitats Catalanes a l’Exterior.
En l’aspecte acadèmic, el secretari de l’Esport català no és menys prolífic que en el polític, ja que és llicenciat en Ciències Polítiques i de l'Administració per la Universitat Pompeu Fabra; té un Màster en Màrqueting Polític de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials; és diplomat de postgrau en e-govern per l'IDEC – UPF; posseeix un Màster en Gestió Portuària, Dret i Negoci Marítim obtingut a la Facultat de Nàutica de la UPC –Universitat Politècnica de Catalunya, i un Màster en Màrqueting i Comunicació Política per l’ICPS – Institut de Ciències Polítiques i Socials – UAB. Un expedient brillant atesos els seus justos 34 anys de vida, i tenint en compte que Figueras no és fill de cap família benestant ni aristòcrata. Nét de pescadors de l'Ametlla de Mar, "La Cala", traslladats a Vilanova i la Geltrú el segle passat per millorar la seva vida i la seva economia, forma part d’un col·lectiu familiar que per guanyar-se la vida va haver i ha de treballar moltes hores cada dia. Avui la familia (excepte el germà del seu pare) ja no fan la feina de pescadors, encara que treballen en el no menys feixuc ram de l’hostaleria en el restaurant familiar, també a Vilanova i la Geltrú.
L'avui secretari general de l'Esport ha hagut de suar la samarreta per assolir tot això, ja que moltes de les estones d’oci de la resta de companys de classe i de JNC, per ell eren temps de treballar dur al costat de la família i de guanyar-se prèviament el dispendi que costava estudiar i fer estades fora del país, a banda de les beques que aconseguia tenint bones notes. I ho explico perquè el conec, i en conec molts de polítics, molts. I molts de rellevants, que ho han estat i que ho són, encara. Però, estudiar i haver de treballar per poder seguir estudiant no és pecata minuta. Ho voldria aclarir perquè ningú no es pensi que “a tots els polítics els ho regalen tot”, com sovint -i erradament en molts casos- diu la veu popular. I aquest és el cas de Gerard Figueras. 
El que llegiu és un petit tast del què és i de com s’ha forjat aquest delfí de CDC, avui ja esdevingut tot un homenot del país, malgrat la seva jovenesa i el seu aire de nen sempre rialler i comprensiu amb la resta, potser per haver estat un pencaire en el vessant mecànic del mot durant molts anys, i ser-ho avui en el vessant polític i intel·lectual tant com ho era quan servia taules i atenia clients al restaurant de la família. Quan entre torn i torn es quedava a fer colzes per aprovar l’examen de l'endemà o del dilluns, si era cap de setmana. Repassant el currículum de Figueras, doncs, és fàcil arribar a la conclusió que tot ho ha anat fent amb la vista posada a forjar-se una reputació política per arribar a ser un home de poder al marge dels valors que aquest representés, que en el seu cas són ineluctables.
De vegades ha estat criticat -fins i tot des de dins de la seva mateixa formació- per la seva manera de ser, despresa i planera i potser poc ortodoxa en un polític d'un partit "conservador", però, a la vida el que compten són els resultats finals i els rèdits aportats, més que els xiuxiuejos o les enveges pròpies dels que no pugen mentre el criticat ascendeix. I això passa en tots els àmbits, en el polític i sobretot en el polític, però també en el periodístic, no us penseu que en aquesta meva professió tot són flors i violes. Per això, quan et vas fent vell i veus els rèdits (no pas els crematístics, de cap manera perquè són gairebé inexistents i prou content en pots estar d'anar arribant a final de mes més just que un pany de cop, però sí els professionals i relacionals) t'adones que, com els passa als polítics que han triomfat, han estat honestos i són reconeguts, en pots estar ben content del camí fet. I això, tot i que és molt jove, li passa a l'homenot Figueras. Molts i moltes de la seva "promoció" a les joventuts convergents s'han quedat pel camí, i altres han arribat a assolir nivells perquè potser tampoc no han tingut els esculls pels quals ell ha hagut de passar. I altres, també s'ho han guanyat a pols com ell.   
Figueras és un intel·lectual, avui de l'esport, que ho podria ser perfectament de la cultura, de les ciències del mar o de les relacions exteriors  
Tot i que en el seu discurs -que com a Govern de la Generalitat ha de ser políticament correcte-  sovint contraposa la raó amb els sentiments, hi ha un fons força irracional en la seva idea que l'esport nacional, igual que la cultura catalana, ha de ser una part molt important del que ensenya el país, la mostra perfeccionista del què som i del què volem ser. De portes endins i, també de portes enfora.

El vilanoví, té la facilitat de la comunicació. Ho va demostrar al Parlament de Catalunya durant els seus anys de diputat, i avui ho demostra cada dia per tot el país quan pronuncia els seus discursos per incentivar l'esport arreu de Catalunya, però, també -i tal com dic més amunt- per incentivar la cultura, el coneixement, els drets socials i els empresaris i autònoms que es lleven a diari i treballen per fer gran aquest país, que va, sense cap mena de dubte, camí d'assolir ser un estat europeu i del món. I potser l'esport com a tal, simplement com esport, no ha de ser el braç armat de cap projecte polític ni de cap ideologia, però tota persona llegida sap que, des de la segona meitat del segle XX, que si la cultura és el braç armat dels països civilitzats, l'esport ho és d’aquests mateixos països des de molts segles abans, des l'antiga Roma, en què els gladiadors ja es jugaven la vida per uns colors, uns ideals i uns territoris, fins a les Olimpíades modernes. I aquest fet, que va remarcar molt Gramcsi en l'aspecte cultural, el recorden contínuament la majoria dels sociòlegs de la globalització i del desenvolupament urbà. Perquè els intel·lectuals ho són per intel·lectuals i no pas per sectorials. I ho són perquè, els intel·lectuals sempre són multisectorials. I això li passa al jove Figueras, intel·lectual, avui de l'esport, que ho podria ser perfectament de la cultura, de les ciències del mar o de les relacions exteriors, perquè quan representa Catalunya fora de les fronteres de l'estat ho deixa ben clar i tothom l'entén a la perfecció, malgrat que l'interlocutor sigui, eslovè, hongarès, suís, o de les repúbliques del Bàltic.
Si cap interès obscur o cap traveta no ho eviten, segurament l'homenot Figueras encara arribarà molt més lluny en la defensa del país i de la nació en què creu. Perquè demostra cada dia de manera fefaent, amb la seva activitat de no parar i amb la seva energia, que arribarà a assolir cotes encara molt més altes en tots els aspectes que ha conreat i conrea constantment per fer aquest cim ideològic i personal que un dia es va proposar.

diumenge, 25 de setembre de 2016

"Gibraltar es el gran trofeo de caza que todos los ministros de Exteriores, a derecha y a izquierda, han querido exhibir pero no han podido abatir al animal"


Macacos contra el nacionalismo español
por Gemma Aguilera, publicado en @MonDiari
09/24/2016


Es una ofensa terrible, un menosprecio inhumano, un sacrilegio, una humillación que merece respuesta. Resulta que hay 32.259 seres humanos y borde 250 macacos salvajes que no son españoles y no lo quieren ser, por mucho que los prometan un DNI nuevecito y un lugar en el paraíso de la UE. Los gibraltareños son así de desagradecidos y de incultos, incapaces de detectar la oferta irrepetible que los hacen. Como muchos de nosotros cuando nos llama una compañía de telefonía móvil para ofrecernos un precio mejor y un smartphone a pagar en cómodos plazos de 48 meses. Les decimos que no, nos preguntan si es que somos imbéciles y queremos seguir pagando más y respondemos que sí.

Tanto la derecha como la izquierda del régimen, así como Podemos y C's, es decir, toda la España nacionalista- hacen suyo el grito de "Gibraltar español!" Porque están convencidos de que un buen día los británicos del Peñón se quitarán y se darán cuenta que han malgastado su vida atrapados en una ficción que comenzó con un maldito referéndum en 1967, porque en realidad quieren anexionarse a la patria española. Que ya están hartos, de pertenecer a un estado más rico y poderoso, con moneda propia y privilegios de todo tipo, y que de postre, tiene tan poca ánimo imperial que se dedica a hacer referendos para que sus ciudadanos decidan libremente si quieren o no formar parte de la Gran Bretaña.

 El ministro Margallo tiene una obsesión enfermiza, Gibraltar es el gran trofeo de caza que todos los ministros de Exteriores, a derecha e izquierda, han querido exhibir pero no han podido abatir al animal. Es tal su obsesión que ha amenazado con bloquear las negociaciones del Reino Unido con la UE por Brexit si Londres no se aviene a pactar una entrega progresiva de Gibraltar en España en una negociación bilateral Londres-Madrid sin pasar por las urnas. La obsesión incluye los típicos shows estivales de conflictos diplomáticos en el Peñón de los últimos años.


Esta semana, el monarca español, dignísimo súbdito de Margallo en la cruzada contra los gibraltareños, ha internacionalizado el precario nivel del Estado que representa asegurando a la ONU que esto de Gibraltar se ha de terminar, que es un "anacronismo colonial ". La respuesta del ministro principal de Gibraltar no podía ser más humillante en términos de orgullo patrio y de democracia elemental: "En la Europa moderna debe imperar el derecho a decidir, siempre se debe buscar el consentimiento de un pueblo antes de hablar de soberanía. Lo único que decidirá el futuro de Gibraltar es el pueblo de Gibraltar, que ya ha hablado para decir que es británico ".

Los gibraltareños ya hablaron en 1967 cuando les preguntaron si querían permanecer como colonia británica o pasar a soberanía española, y lo ratificaron en noviembre de 2002 con el 98,97% de los votos. España lo tiene fácil. Como considera que las colonias sí tienen reconocido el derecho de autodeterminación, que proponga en Londres una consulta a la escocesa para contar cuántos macacos y cuántos humanos se van con la Roja.

dilluns, 15 d’agost de 2016

La Secretaria General de l'Esport és un dels estaments del Govern de Catalunya que més relacions internacionals fructíferes porta a terme




El secretari Figueras, ambaixador de Catalunya al món, 


Santi Capellera i Rabassó*periodista                                                 
El secretari general de l’Esport, Gerard Figueras, és a Rio de Janeiro per fer costat als esportistes catalans que participen als JJOO que se celebren en aquella ciutat brasilera. Figueras hi serà uns quants dies. Va marxar el dia 10 d’agost i el 16 tornarà a casa, perquè a l’esport de Catalunya i a la Secretaria General de l’Esport no només hi ha aquesta feina, malgrat ser una tasca molt important que cal no oblidar, sinó que en aquest organisme de la Generalitat es treballa dur durant els 365 dies de l’any i arreu del país.
Els centres de tecnificació i alt rendiment catalans donen aquestes joies que ens representen a les màximes competicions com són els JJOO. Nois i noies que, molts d’ells entrenats des de petits o molt jovenets, avui representen els valors i els esforços del nostre país en relació a l’esport i al seu context. Nois i noies que, de moment participen en les olimpíades com a membres de le delegació espanyola. Ho fan, segurament molts d’ells il·lusionats amb, algun dia pròxim, poder lluir la bandera de les quatre barres en una competició de caràcter internacional com avui fan Kosove o altres països, ara estats independents, que fa uns anys ni tan sols es pensaven poder concórrer a cap manifestació esportiva sota els colors que senten nacionalment i no pas amb cap altre. Ni que, de moment, no toqui altre remei que seguir jugant amb el que el sistema proposa. Però tot arribarà.
Des de la seva presa de possessió, el secretari general de l’Esport (i ja abans com a director del Consell Català de l’Esport), ha dedicat molt temps personal i molts esforços, també personals i polítics, a explicar internacionalment què és Catalunya. I, sobretot, què vol ser en un futur immediat. I sembla que ho aconsegueix de manera molt satisfactòria.
Fa unes setmanes va viatjar a centre Europa per reunir-se amb els comitès olímpics nacionals dels respectius països del contorn, i va fer grans relacions amb ministres i parlamentaris de tots aquells estats. Persones dedicades a l’esport i a la política en general a qui va explicar els objectius del Govern de Catalunya, que l’ha nomenat i a qui serveix fidelment i lleial. Per convicció i ideari comuns, més que per cap altra cosa.
Ara, Figueras és a Rio, sol, sense seguici diplomàtic, sense guardaespatlles. Només amb la seva saviesa, intuïció i habilitat personals. I amb els col·laboradors que, des de Catalunya, l’avituallen tant com poden. Tant com podem. Perquè, com ell, hi creiem en aquest projecte del nostre país. Des del dia 10 d’agost ja s’ha trobat amb moltes figures federatives d’alta importància, amb els responsables de l’Agència Mundial Antidopatge amb qui s’ha reunit conjuntament amb els membres del laboratori antidopatge de Barcelona, amb esportistes catalans de totes les disciplines i amb periodistes de tots els mitjans de comunicació. Ja ha fet la feina més feixuga, i també ha mantingut una reunió de treball a la Casa del Japó, amb la senyora Yoriko Noguchi, directora de Relacions Internacionals del Consell de l'Esport del Japó, organisme del govern japonès homònim a la Secretaria General de l’Esport / Consell Català de l’Esport del nostre país.
En aquesta trobada ha conegut de primera mà detalls molt importants de l'organització dels jocs de Tòquio 2020 i ja ha preparat la reunió que acollirà Tòquio l'any 2019 de l'Associació Internacional de Centres d'Alt Rendiment que té seu al CAR de Sant Cugat i de la qual Josep Escoda n'exerceix de secretari general. Una reunió profitosa i en què han ofert el CAR i el bagatge organitzatiu de Catalunya per a l'equip japonès. I segueix cada dia diverses competicions esportives catalanes en què participen els nostres atletes. Sense perdre-se’n ni una, tot i la distància que separa els punts de competició, les dificultats del transport al Brasil i la inexistent ajuda que té in situ.

De moment, Gerard Martí Figueras i Albà, jove vilanoví de només trenta i pocs anys amb una gran trajectòria política des dels seus inicis a la JNC, la responsabilitat municipal a l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, el Consell Comarcal del Garraf o el seu pas pel Parlament com a diputat, representa Catalunya al món en tots els sentits amb els colors de la Generalitat. I recolza els nostres esportistes amb respecte i sense fer gaires escarafalls. Perquè sovint el soroll no acompanya els grans propòsits. Però el cert és que des de les tribunes internacionals i els observatoris polítics més destacats, ja es té en compte aquest jove obstinat que exerceix de facto de ministre d’Esports de Catalunya arreu del planeta. I això –com la resta d’accions exteriors del Govern- tampoc no ho pot impedir ningú. L’esport és l’Esport –en majúscula en aquest cas-, com les llengües i els orígens són les llengües i els orígens. I, en ple segle XXI i envoltats de la xarxa, tampoc no els pot impedir ningú. Personalment, li auguro i desitjo un gran futur personal i polític. Temps al temps.  

dimarts, 26 de juliol de 2016

Ada Colau, l'alcaldessa de la capital de Catalunya, en un dels seus mil i un despropòsits portats a terme des que va ser elegida pels barcelonins, ha triat un pregoner per les Festes de la Mercè que ha insultat Catalunya i els catalans de manera clara i per escrit



L’inefable pregoner d’Ada Colau
Santi Capellera i Rabassó *periodista                                                                                                                

El pregoner de les Festes Majors de Barcelona, "La Mercè", d'enguany serà Javier Pérez Andujar, un periodista que col·labora en el diari espanyol El País i que des de les pàgines d’aquest rotatiu d'infausta memòria i editorials de càmfora va publicar fa cosa d'un any l'article Marina y la catalanofòbia, en què ridiculitzava les grans manifestacions de la Diada de l'11-S i titllava Catalunya de règim dels Aiatol·làs. Evidentment, qui més qui menys s’ha queixat de la designació en aquest nostre país, gairebé tothom, excepte els que veuen en l’atac a Catalunya i als seus dirigents i estaments, “la normalitat democràtica que comporta la llibertat d’expressió”, asseguren alguns d’aquests demòcrates convençuts.

Tot això ve a tomb perquè l'amic i col·lega de lletres Albert Sánchez-Piñol, va obrir un fil a facebook que fa referència a la tria del controvertit pregoner de la Mercè d’enguany elegit per l’equip d’Ada Colau i a les crítiques que ha rebut, que no són poques.

Diu Sánchez-Piñol en l’inici del fil del post de la xarxa: “Perdoneu-me, però polèmiques com aquestes s'haurien de desactivar perquè no fan cap bé, al contrari. Conec personalment el Javier Pérez Andújar, i és un radical en moltes coses, però mai un ultra espanyolista. Si us plau! Va escriure aquests articles, sí... i també 50 de signe contrari. A la gent creativa se li'n va l'olla, ara cap aquí ara cap allà, i si no podem tolerar un estirabot, o una plantofada, no mereixem ser aquesta República que volem ser.”.

Jo, de veritat, estimat Albert, que d’aquests cinquanta articles que tu cites com escrits per aquest senyor, i en favor de la futura la República de Catalunya, inserits a les pàgines del mateix rotatiu de referència, sincerament no n’he llegit cap ni n’he vist un borrall. Repasso El País i set diaris més cada dia –i en llegeixo molts d’articles- per raons professionals. Potser se m’han escapat.

La meva resposta a l’admirat autor de Victus, en el seu mateix post, va ser: “No els trobo aquests articles en favor nostre, de Catalunya i de la República Catalana, però això no té cap importància en aquest moment. El que crec és que mai no es pot justificar algú que diu en un diari com El País que el procés democràtic català és comparable al règim dels Aiatolàs... Clar que el podia haver comparat amb el nazisme, oi company? Hagués estat pitjor? Diria que no, i que el pitjor és banalitzar la barbàrie per atacar un fet molt democràtic com és el pas que està fent Catalunya cap a la seva llibertat. Dit això, no hi ha cap altre personatge que representi Barcelona i el país que l'envolta, que aquest senyor? Havien d'anar a buscar un personatge polèmic? Quines ganes, oi? Per què no el Boadella? O el De Alfonso? O el de la Llibreria Europa, posats a ‘despropositar’... per trolls, que no quedi, no creus?”.

Aquest va ser el meu comentari, sarcàstic, sí, però respectuós, evidentment, en resposta a l’asseveració del meu insigne col·lega de professió. No hagués seguit en el fil si no hagués llegit altres afirmacions que em feien sentir vergonya aliena, entre les quals destacava aquesta, signada per un nom que mantindré anònim: “No estic defensant a aquest senyor, però vull dir que la dissidència no és acceptada. Per ningú. Sincerament dubto molt que l'Ajuntament de Barcelona actual convides un periodista que s'hagués pronunciat a favor del bous o del turisme. Personalment, no m'agraden els seus escrits”.

És clar, és clar! Dissidència... O sigui, no l’haguessin convidat d’haver estat favorable als toros o al turisme, ara, per menysprear els catalans, insultar el seu Govern i riure’s dels seus sentiments, no passa res: convidat! La meva resposta al respecte va ser aquesta: “Dissidència? Això no és el que es dóna políticament en els règims autòcrates? Potser al final ho confondrem tot... En aquest cas, els únics dissidents som els catalans que estem intentant fugir d'un règim encara franquista i corrupte, que diu que té fiscals de confiança que afinen casos i procediments, i es vanta de manipular la justícia i de destrossar la sanitat dels 'dissidents'. No perdem el món de vista ni equiparem energúmens acomodats en l'estatu quo amb gents que cada dia es lleven per anar a pencar i que clamen tenir una vida millor ateses les seves aportacions fiscals, que volen parlar una llengua amb normalitat absoluta i ser usuaris d'infraestructures dignes pel que es mereixen a canvi del molt que paguen: 16MM cada any, mentre els "demòcrates" fan AVE’s per anar d’enlloc a enlloc. No posem al mateix pati ni al mateix nivell la rabosa i les gallines, que no cola. O si més no, amb mi que ja en tinc 60 de fets, no cola. Ni colen excuses banals. Les coses són com són, no com les expliquen els de la garrotada si t'aixeques i et queixes per uns motius més que justificats. No com narren els historiadors dels vencedors, per confondre i assimilar els vençuts. El que representa el pregoner d’Ada Colau són precisament els valors tercermundistes associals i antidemòcrates dels Aiatolàs, no a l'inrevés. Heus aquí la barrabassada de convidar aquest miserable a fer de pregoner de la capital dels espoliats, es miri com es vulgui mirar, si no es pretén fer mirada esbiaixada i estràbica, que aleshores, ja parla per si mateix el punt de vista determinat. Però no confonguem ous i caragols, que no tenen res a veure. Com els empresonats dels camps nazis no es podien equiparar als seus presoners, assassins, racistes i torturadors constatats. Equiparar-los, més que un acte democràtic seria una fet propi de dèspotes i malparits. Que és el que encara fan moltes serps d'aquestes mentre neguen l'Holocaust, per cert.”.

Dit tot això, faré un petit repàs a l’estat de comptes del nostre país, així pel damunt i de manera aproximada, acompanyat d’algunes reflexions pròpies i d’altres que m’aporten constantment en debats, tertúlies i reunions, catalans del meu mateix pensament sobiranista.

El pressupost de despesa de la Generalitat autonòmica el 2015 (sense comptar els interessos a pagar pel deute públic) era de 21.677 milions, quan els catalans vam pagar en impostos un total de 78.239 milions. A més, el govern autonomista havia de pagar 1.713 milions d'interessos en un sol any pels préstecs que té; una xifra molt superior a les retallades en sanitat des del 2011 (1.439 milions d’un total de 4.950 milions en retallades) fetes pel Govern de la Generalitat. Pretendre dialogar amb Espanya mentre Espanya ens espolia més de 16.000 milions anuals dels impostos pagats pels catalans, té un qualificatiu que m’estalviaré. Des del 2011 ja ens han espoliat 80.000 milions més i el total tolerat, i durant molts anys silenciat, supera els 300.000 milions d’espoliació fiscal per part d’un estat que està en procés de putrefacció. A tot això, resulta que més d’un 70% dels diners que deu la Generalitat autonòmica (deute total de 72.274 milions) són diners que els nostrats governants han hagut de demanar al govern espanyol. El mateix que ens els pren i ens els deixa posteriorment amb moltes dificultats, humiliacions, abaixades de cap i de pantalons i amb interessos d’usura. O sigui que estem demanant a Espanya préstecs sobre els mateixos impostos que ens han pres a la cara i sense nosaltres badar boca. Tenim una majoria absoluta legítima i estem sota mínims en tots els aspectes. Potser que ens deixem de tants tràmits infructuosos i acabem amb aquest desastre.

L’autonomia és morta, queda clar, i hem de trobar una sortida a tot aquest desori que dia a dia propicia l’estat en descomposició a casa nostra, que no fa més que erosionar-nos i intentar segar-nos la moral per tal que no ens declarem sobirans, independents de manera unilateral, l’única manera factible. Perquè si hem d’esperar el permís dels que viuen a costa nostra i obtenen el 20% del PIB de l’actual estat espanyol, anem dats. Per això, a casa, ni a Catalunya ni a la seva capital, no es poden permetre aquesta mena de pregoners i altres elements destructius, que en connivència amb els nostres inefables botiflers, fan sang allà on poden. I ens intenten esborrar  a cada moment. No es pot permetre, sigui democràtic (o ho sembli) o no. Perquè a la rabosa, quan campa sense escrúpols pel pati de les gallines, no se li pot aplicar cap regla democràtica: se l’ha de fer fora. I punt. Ara, es veu que "com que a la gent creativa se li'n va l'olla, ara cap aquí, ara cap allà", segons que explica en el principi del seu post de facebook l’amic Sánchez-Piñol, hem de tolerar aquestes llunes, dèries i bipolaritats dalinianes de segons qui, que ataquen directament casa nostra i els nostres valors, mentre més enllà de l'Ebre ni tan sols toleren que un país com Catalunya tingui llengua pròpia, bandera pròpia i vulgui la pròpia llibertat, inclosa l’hisenda pròpia, naturalment. Som així de rucs, alguns catalans. Diria que bastants. I ho som des de fa més de 300 anys. I el meu amic Albert sap molt bé de què va la ruqueria d’aquests catalans assimilats. Perquè ho ha escrit i ho ha explicat a la perfecció en els seus magnífics redactats. Espero que ara -els més essencialistes, una part dels quals són alhora els més covards, i els més venuts- no em massacrin personalment a mi per dir una veritat absoluta en comptes de fer-ho amb el pregoner del Reino convidat per la Reina del Populisme. Perquè, és cert que en el nostre país això també sol passar. I no en poca mesura. Per això encara estem com estem, la qual cosa es veu molt clara quan, tot i estar putejats fins a la sacietat, defensem moltes tesis dels putejadors mentre aquests al mateix temps ens van ofegant. Se'n diu la Síndrome d'Estocolm.

dilluns, 18 de juliol de 2016

Catalunya Ràdio i el Canal Olímpic de Catalunya organitzen i comparteixen una jornada lúdico festiva en un divertit còctel de lleure, esport i comunicació


Castelldefels acull la Festa de Catalunya Ràdio al Canal Olímpic de Catalunya
Santi Capellera i Rabassó *periodista                                                                                                                                                                   

Passava aquest divendres dia 15 de juliol, i a partir de les 10 del matí i fins a les 7 de la tarda, tothom que ho va desitjar va poder accedir al Canal Olímpic de Catalunya de manera gratuïta per poder ser un dels espectadors excepcionals del programa especial que Catalunya Ràdio, la ràdio nacional de Catalunya, va fer en directe al recinte olímpic aquàtic situat a Castelldefels.

Tots els realitzadors de la casa van desfilar pel programa especial i la periodista Marta Romagosa va fer una excel·lent entrevista al Secretari General de l’Esport, Gerard Figueras, que, acompanyat del Director del Canal Olímpic, Arseni da Palma, va explicar a bastament les posicions del Govern de Catalunya en relació a l’Esport del país, una de les estructures d’estat més importants del full de ruta cap a la independencia.

Els dos joves i flamants dirigents esportius catalans i el seu equip van estar constantment compartint sinergies amb els professionals de Catalunya Ràdio i amb el nombrós públic que va visitar la instal·lació situada a Castelldefels. En el decurs de la festa, també s’hi van portar a terme actuacions musicals i moltes altres sorpreses atractives en el que va ser una jornada lúdica, festiva i comunicativa que va a donar a conèixer un dels racons esportius més bells i importants del nostre país, situat a només 20 minuts de Barcelona i a cinc minuts d’una de les costes més belles d’Europa. Tothom que ho va desitjar, petits i grans, van poder viure la festa d'estiu de Catalunya Ràdio i el Canal Olímpic mentre practicaven caiac, pàdel surf i altres modalitats esportives aquàtiques, es banyaven amb els inflables més divertits o anaven en bicicleta per les rodalies del canal.

Les facilitats per arribar-hi van estar a l’abast de tothom, ja que Catalunya Ràdio va fletar un autocar des de Barcelona per arribar fins a Castelldefels amb la possibilitat que l'equip periodístic de l'emissora pública catalana els fes fotografies i vídeos de la sortida o de dins de l'autocar per, després i prèvia autorització de les persones que apareixen a les imatges, emetre els continguts a través de les plataformes de comunicació de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Un gran dia de divertiment col·lectiu, una vegada més gràcies a la feina ingent dels incansables treballadors públics de la Generalitat de Catalunya.


dimecres, 13 de juliol de 2016

Les reflexions de Jordi Pujol de fa molts mesos sobre el trencament de la UE, i el punt final de Convergència



Jordi Pujol, prediccions sobre Europa i el final de CDC, Santi Capellera i Rabassó*periodista                                                    
       
L’ambaixador d'Alemanya, Peter Temple, ha visitat Barcelona. Ha estat la primera visita després del referèndum del Brèxit i s’ha desenvolupat to a les antípodes de les trobades anteriors que ha mantingut el Govern amb representants diplomàtics, segons que publiquen algúns mitjans del país després que fonts del Govern els ho corroboressin.
El diplomàtic s’ha vist amb el president Puigdemont, i amb el conseller Romeva, després que un dia abans s’entrevistés, acompanyat del cònsol, Rainer Eberle, amb el vicepresident, Oriol Junqueras. La trobada, amb un fort rerefons econòmic, denota canvis molt importants en les relacions bilaterals Catalunya-Alemanya, que és gairebé el mateix que dir, Catalunya-Unió Europea. I és aquí on des del Govern es detecta un punt d’inflexió en les converses que s’havien portat a terme fins ara.
Alemanya és el segon país que rep més exportacions de Catalunya, 12% del total, principalment en automoció. Això representa el 28% del total d’exportacions d'Espanya a Alemanya. D’altra banda, Alemanya és el principal país d’origen de les importacions catalanes, 18% del total, que equivalen al 39% de les importacions espanyoles. Mentre que les inversions directes alemanyes a Catalunya van ser de 513 milions d’euros el 2015. Amb aquestes xifres a la mà es constata de manera absoluta que no hi ha fuga d’empreses arran el procés independentista ni s’ha vist afectada la bona evolució de l’economia catalana.
Aquest és un interès molt important. Econòmicament molt important que deixa les portes de la UE obertes a Catalunya en molt més que en una estricta declaració d’intencions amb la boca petita i per mor de la defensa de la situació estratègica del nostre país i el seu PIB, sense deixar de banda l'interès dels alemanys per les seves nombroses multinacionals instal·lades al nostre país, cal no oblidar-ho. Un canvi substancial, asseguren des del Govern, potser assumible al nou esquema que ha imposat el Brèxit. Ves per on.
Els auguris de Jordi Pujol
L’expresident de la Generalitat, avui menyspreat i lapidat fins a la sacietat per mitjans de comunicació, per la majoria de la societat catalana i molt especialment per l’espanyola, i fins  i tot per molts dels seus (o que ell creia que ho eren) per mor d’aquella deixa familiar o diners amagats a Andorra durant molts anys, especialment anys de molta inestabilitat al nostre país, que estava sota les urpes del franquisme que no coneixia escrúpols, va fer un auguri al respecte de la UE i del fenomen brèxit que val la pena de repassar i de meditar a fons.
Aquesta setmana, l’expresident català ha obert un blog en què pretén donar a conèixer el seu pensament al respecte, no solament d’Europa, sinó de moltes altres coses que valen la pena d’analitzar i, sobretot de llegir per l’experiència que Pujol, l’exgovernant i rellevant polític durant molts anys, pot aportar i aporta, deixant de banda el tema econòmic i les coses que no hagi fet prou bé o malament del tot, perquè una cosa no obsta l’altra.
L’escrit concret a què em refereixo i que és amb el que enceta el blog, es titula “Tres àmbits en convulsió. Catalunya, Espanya, Europa”, i val la pena llegir-lo per moltes raons. Per moltes, sincerament. Perquè és un text escrit des de la "vella política" i per un vell, però diu moltes coses que tristament molts no llegiran, no sabran llegir o senzillament no entendran. I per aquest motiu val la pena endinsar-s’hi i analitzar-lo, com he fet jo.
El PDC o la Nova Convergència
Canviant una mica de context, i sense deixar Jordi Pujol al tinter, dir que aquest cap de setmana s’ha produït la mort de Convergència Democràtica de Catalunya, un partit que va néixer en els obscurs anys del franquisme i ja en les seves darreries, i en què moltes persones que estimaven aquesta nostra terra catalana hi van posar tots els seus esforços per tal que aquell projecte il·lusionant esdevingués una eina per portar Catalunya cap a la modernització però, sobretot, cap a la democratització, cosa que en aquests moments sorprèn perquè sembla que fem passes involucionistes en molts aspectes.
Convergència Democràtica de Catalunya neix oficialment el 17 de novembre de 1974 a Montserrat, encara que extra oficialment ja feia molt temps que es gestava i que més d’un dels seus promotors activistes havia hagut de pagar amb presó fets condemnables pel franquisme com els del Palau, el 19 de maig de 1960 durant l'homenatge del centenari del naixement de Joan Maragall, organitzat per l'Orfeó Català amb presència de ministres de Franco. L'homenatge va tenir no solament ressò musical, sinó també cívic, a causa dels aldarulls produïts arran de la prohibició governativa d'interpretar El cant de la Senyera. L'Orfeó no va interpretar El cant de la Senyera, però una part del públic, entre el qual hi havia familiars meus, sí. Jordi Pujol, un dels organitzadors de la protesta, va ser detingut i sotmès a un consell de guerra, per la qual cosa va estar empresonat molt temps. Aquest mateix Jordi Pujol, avui menyspreat i castigat per molta gent i mitjans de comunicació que només veuen en la seva persona la confessió que va fer arran de posseir uns diners en comptes fora de l’estat, i, per tant, no declarats. La resta, ja forma part de l’allau sociològica i mediàtica, i com que l’objecte d’aquest article d’opinió no és fer-ne cap anàlisi al respecte, sinó reflexionar sobre la trajectòria política d’aquest senyor, doncs, ho deixaré aquí. Més que res per no patir cap linxament dels sectors més immaculats i plusquamperfectes d'aquesta pura, sincera, honorable, gens caïnita ni hipòcrita i fantàstica societat democràtica en què vivim.

Personalment, i després del cap de setmana passat, estic trist. Potser perquè sóc un nostàlgic, i tant, però per això mateix penso en el senyor Santiago Capellera i la senyora Teresa Rabassó, i se m'humitegen els ulls. Ells, els meus pares, van ajudar a fundar CDC a Falset, Priorat, l'any 1974, de la mà de Jaume Ciurana pare, ACS també i d’altres patriotes que estaven en les seves mateixes connotacions i situació, que, val a dir que no eren gaires. Tants esforços que van fer perquè CDC fos ben viva en aquelles contrades prioratines. Tants i tants diners a fons perdut que van donar per ajudar a pujar aquell edifici. Suor dels meus progenitors, que ho feien contents perquè estimaven el país i el volien modern i emprenedor, lliure! Pobres, si haguessin vist sacrificar allò en què van creure i pel que tant van lluitar, mentre altres s'anaven preparant el futur per ser polítics professionals.
No puc ni podré oblidar que l’altre dia durant el darrer Congrés de CDC, un senyor del qual m'estaviaré citar el nom, de viva veu i davant de centenars de persones i mitjans de comunicació, va dir: "hem de demanar perdó". Ells, els meus pares, jo, i la majoria de bona gent del país, hauríem de demanar perdó per alguna cosa? Quin perdó i per què? Doncs, resulta que si no hagués estat per aquells pioners del principi, que hi van posar bous i esquelles, els coneguts, sí, però sobretot els anònims d'arreu del país -dit reiteradament pel President Pujol-, el projecte no hagués pogut tirar mai endavant. Precisament perquè amb els seus recursos personals i econòmics, de mica en mica i de gota en gota, aquells van fer gran i possible la CDC que tants èxits polítics i socials va tenir durant més de tres dècades. Quin perdó hauríem de demanar i a qui? Sovint -i ja per acabar-, constatar que manifestacions com les d'aquest senyor corroboren que l'estupidesa humana (sobretot la que s'esdevé en el sí de la comoditat i l'abundància en tots els aspectes) és d'uns nivells que fan feredat. 

Arxiu del blog

Aquest sóc jo... de vegades

Aquest sóc jo... de vegades

Dades personals

Encamp, Andorra la Vella, Andorra
Llicenciatura de Periodisme a la Facultat de Ciències de la Informació de la UAB. ESADE Class of 1990 · Ciències Polítiques i de l'Administració · Politics 1979-1980 Locutor de “Los 40 Principales” a Ràdio Móra d’Ebre i a tota la xarxa d´emissores SER Meridionals on hi ha: Ràdio Reus, Ràdio Salou, i Ràdio Móra d’Ebre 1984-1985 Ràdio Popular de Reus (COPE). 1985-1987 Catalunya Ràdio. 1987-1995 Televisió de Catalunya (TV3) 1995-1997 Departament de Publicitat de la Cadena SER Catalunya 1997-2003 Generalitat de Catalunya, Gabinet de Mitjans de Comunicació i Oficina de Comunicació del Govern. Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya. ADIGSA, Empresa Pública de la Generalitat de Catalunya 2003-2005 Director ACH RRPP BCN. 2005-2007 Última Hora Menorca. 2007 Redactor d'informatius a IB3 Radiotelevisió de les Illes Balears. 2007 Menorca Diario Insular. 2008-09 Quadrant de Menorca IB3Ràdio. 2008 El Temps. 2010 Quatre illes, IB3 Ràdio. 2011 fins a l'actualitat presentador programes audiovisuals als PPCC, Comunnity Manager i soci director del Taller de Comunicació "Bunistar&Perinno Produccions".

El meu més estimat

Publicacions, entitats i política

Seguidors

Ara en línia al blog

comptador visites