Publicació personal del periodista Santi Capellera i Rabassó.
Tal com deia el desaparegut polític alemany Hans-Dietrich Genscher, el periodisme és (o hauria de ser) l'artilleria de la llibertat.
Torra i Aragonès fan competència per indignar l’independentisme inconformista
Aragonès
parla de referèndum abans del 2030 i Torra critica la manca de full de
ruta a la independència, que ell tampoc no tenia
Publicat a @catdavant el 3 de setembre de 2021
L’independentisme està desorientat,
indignat i dividit. És a dir, el que convé a Espanya. El més greu és
que aquesta situació no la crea l’unionisme (que caldria anomenar
annexionisme), sinó aquells que diuen ser independentistes i han tingut
càrrecs, suposadament, de líders però no han encapçalat pas la
independència de Catalunya.
I per si no n’hi hagués prou, els objectius que consideren maximals,
amnistia i referèndum, comporten no 1 sinó 1000 milions de passes enrere
després d’haver guanyat la independència per plebiscitàries, al 2015, i
per referèndum ignorat pel Parlament, al 2017. Per això, Catdavant ens hi vam oposar en aquest editorial.
Per més tornes, Aragonès, en declaracions aquesta setmana a TV3, va
dir que el referèndum seria abans del 2030. És a dir, d’aquí a centenars
de milers de catalans i catalanes morts sense veure la independència
d’ençà el 2017; d’aquí a 180.000 milions d’euros d’espoliació a partir
d’avui; d’aquí a centenars de milers dels nostres joves que se n’aniran
de Catalunya a cercar un futur digne que la Catalunya ocupada i
espoliada no els pot oferir; d’aquí a 9 anys, quan la substitució del
poble de Catalunya i la manipulació del cens faci inguanyable cap
referèndum a l’escocesa, com el que ja van fer servir per a robar la
independència als escocesos al 2014 o el que els
tornen a preparar amb un acord amb els Scottish Green, fet que allunya
de la independència sectors importants dels escocesos.
En aquesta dinàmica, el darrer que ha criticat el govern d’Aragonès
ha estat el seu predecessor al càrrec, Quim Torra. Torra ha acusat el
govern d’Aragonès de no tenir full de ruta a la independència, cosa que
podem dir la immensa majoria d’independentistes, tots menys els qui han
estat al Parlament o al Govern amb majoria parlamentària per fer la
independència (o això ens van dir, que eren independentistes, per això
els vam votar) d’ençà el 2015, i no l’han fet.
Això inclou, de manera molt destacada, Torra, a qui Twitter ha
recordat virulentament que una picabaralla per una pancarta no és un
full de ruta a la independència. D’altra banda, si no anem errats, Torra
està vinculat a Junts i Junts és en aquest govern. Per tant, o bé Junts
trenca amb ERC o Torra trenca amb Junts, altrament és fer el
puta-i-ramonetisme convergent de tota la vida.
Ara que per la Diada ens engresquem a tornar a omplir els carrers,
fora bo que els independentistes consideréssim omplir el Parlament o,
potser si som més moderats, posar-hi un parlamentari independentista,
perquè no sembla que, de 52% de vots, se n’hi hagi posat cap.
Si
usted vive en una democracia occidental, es muy probable que acuda a
votar pensando que elige con total libertad a aquella persona que quiere
que le represente. Además, sentirá que vive en un modelo de gobierno
mejor que cualquier otro existente o, en todo caso, creerá con firmeza
que se trata del menos malo. El problema es que, cada cierto tiempo, se
produce algún escándalo, como en este caso el conocido como 'Archivos de
Twitter', que demuestra que la realidad dista mucho de la ilusión.
Los 'Archivos de Twitter'
Los 'Archivos de Twitter'
o 'The Twitter Files' es un caso nuevo, pero a la vez es un caso ya
conocido. Al menos en parte. En octubre del año 2020, a escasas semanas
de las elecciones de Estados Unidos, estalló un escándalo en el diario New York Post,
cercano a Donald Trump, en el que se revelaban negocios de Hunter Biden
en Ucrania durante la vicepresidencia de su padre en el mandato de
Barack Obama (2008-2016). El escándalo quedó en nada, entre otras cuestiones, porque Facebook y Twitter dificultaron o impidieron su difusión hasta el punto de que Twitter llegó a suspender la cuenta del diario New York Post por no retirar el enlace del artículo.
Pero, tras la compra de Twitter por parte del multimillonario Elon Musk, dos periodistas independientes, Matt Taibbi
y Bari Weiss, han tenido acceso a parte del material interno de
Twitter. Lo revelado es, cuanto menos, inquietante. En los capítulos
publicados de momento, las capturas de mensajes de ex altos mandos de
Twitter revelan que censuraron esta información y, todavía más grave,
que existe una 'censura en la sombra' o 'shadowbanning'.
Es decir, una 'lista negra' de tendencias y personas a las que se les
permite publicar tuits, pero sin que ellos lo sepan, sus mensajes son
limitados de tal manera que no aparecen en las búsquedas, respuestas o
las cronologías de los usuarios.
"Tenemos que
comprender que no se trata de un escándalo aislado, pues no es la
primera vez que una gran tecnológica influye en la opinión pública y lo
hace, además, en un periodo y con una influencia electoral".
Tal
es la magnitud de la 'censura en la sombra' que habría existido un
equipo específico de personas dedicado a establecer estas listas negras
secretas con las que limitar a determinados usuarios. Este equipo se
denominaría Equipo de Respuesta Estratégica o Equipo de Escalamiento
Global y habría podido limitar unos 200 casos al día.
La manipulación de las grandes redes sociales
Es
sencillo encontrar medios de comunicación que reducen el escándalo a
una discusión legítima entre ejecutivos y lo hacen, claro está, con una
cobertura escasa y marginal. Escasa, porque apenas se han publicado una o
dos noticias por medio y marginal porque no se le ha dado el espacio
que requiere una noticia de la magnitud de los 'Archivos de Twitter'.
Por ejemplo, en España, el diario de referencia, El País, publica el escándalo en la sección Tecnología, lo que cualquier usuario puede comprobar con una simple búsqueda en Google. Se trata de 'censura en la sombra' de la 'censura en la sombra'. Es decir: oscuridad total.
Este
tratamiento que muchos medios de comunicación occidentales están
ofreciendo del escándalo debe contextualizarse —diarios como New York Times o Washington Post han
ofrecido el mismo tratamiento—. Para empezar, tenemos que comprender
que no se trata de un escándalo aislado, pues no es la primera vez que
una gran tecnológica influye en la opinión pública y lo hace, además, en
un periodo y con una influencia electoral. He ahí el escándalo de Cambridge Analytica que afectó de forma severa a Facebook, la gran red social mundial.
Sin
embargo, la proliferación de noticias en medios occidentales sobre la
influencia rusa en procesos electorales ha generado no solo una
avalancha de informaciones, sino que también existe dentro de ellas una
gran cantidad de fake news plagadas de exageraciones y
falsedades. Porque, pregúntese, ¿qué puede generar más distorsión en una
red social, un 'ejército de bots' o los algoritmos que puedan
implementar los controladores de las redes sociales, como en los
mencionados casos de Twitter y Facebook?
"Que casi
medio millón de cuentas, que no serían cualquiera, claro está, hayan
podido ser baneadas en la sombra implica dar un notable ventaja a unas
ideas sobre otras, a unos mensajes sobre otros y a unos usuarios sobre
otros".
La respuesta es más que obvia, pero si tienen dudas: los equipos de baneadoresen las sombras de Twitter trataron unos 200 casos al día, lo que al año suponen 73.000 casos. Imaginen el impacto de banear en la sombra, es decir, impedir o limitar la difusión de mensajes de 73.000 cuentas en solo un año.
¿Saben que desde 2016 esa cifra alcanzaría 438.000 cuentas? Que casi
medio millón de cuentas, que no serían cualquiera, claro está, hayan
podido ser baneadas en la sombra implica dar un notable ventaja a unas
ideas sobre otras, a unos mensajes sobre otros y a unos usuarios sobre
otros. Una acción de tal magnitud no puede considerarse menor, sino que
supone una clara distorsión de la opinión pública real que impacta de
forma decisiva en la opinión de millones de ciudadanos.
Para
hacernos una idea, vamos a dar por supuesto que las informaciones
occidentales sobre lo acontecido en el proceso electoral norteamericano
son veraces y exactas. Así, según información de Twitter en el año 2020,
existieron 50.258 bots rusos actuando en el proceso electoral de 2016,
siendo un 80 % favorables a Donald Trump —¿un 20 % estaban
estropeados?—. En general, todos los medios de comunicación, así como
expertos o políticos, han considerado que ello pudo tener gran impacto
en el resultado de las elecciones de 2016, aunque, según las cifras que
se manejan, solo hubieran llegado a 1,4 millones de norteamericanos y en
las mencionadas elecciones de 2016 votaron más de 125 millones de
norteamericanos y Hillary Clinton consiguió casi tres millones de votos
más que Donald Trump.
Es
decir, Donald Trump no fue nombrado presidente por el número de votos,
sino por la ubicación de estos. Por lo que, en realidad, para que los
bots rusos hubieran podido tener influencia, no solo habría sido
necesario que llegasen a muchos más millones de personas —1,4 millones
solo es el 1,12 % de 125 millones—, sino que lo hicieran en el lugar en
el que interesaba. Un poco imposible sí que es el asunto, se mire por
donde se mire, salvo que esos 1,4 millones de personas hubieran estado
ubicadas justo en los estados en los que se decidieron las elecciones.
Para lo cual, el general de los bots rusos debió haber sabido, además,
cuáles serían esos estados claves y cómo llegar a esas comunidades —las
comunidades de Twitter trascienden lo geográfico—.
Sin embargo, esos mismos medios, políticos y expertos que consideraron como una influencia terrible el ejército de bots rusos, ahora consideran
que doscientos casos de censura en la sombra al día sobre cuentas que
tienen muchos más seguidores que cualquier bot ruso y que cuentan con
una trayectoria, sea cual sea, lo que supone solo en un año casi 75.000
casos y en seis años casi medio millón, sólo se trata de una discusión legítima de los directivos de Twitter. No sé, pero igual los datos no parecen sostener esta opinión.
La realidad de las democracias occidentales
El
discutible control de las redes sociales por parte de las grandes
tecnológicas y su impacto en la ciudadanía solo es uno de tantos
ejemplos que demuestran que las democracias occidentales no son lo que dicen ser.
Esta misma semana se supo del espionaje del Gobierno griego a
políticos, periodistas y militares. Un nuevo escándalo de espionaje que
se une al reciente 'caso Pegasus', que demostró que en Europa habría
afectado a España, Francia, Reino Unido, Finlandia, Polonia y Hungría, y
a otros muchos anteriores que revelaron prácticas inapropiadas como la
'Operación Dunhammer', con la que Estados Unidos estuvo espiando el
teléfono de Angela Merkel.
"El votante occidental
elige en las urnas una de las opciones que existen, las cuales siempre
están alineadas con las élites, por lo que termina eligiendo a personas
que no defienden sus intereses. Y ello es posible gracias a los medios y
a las 'censuras en la sombra".
¿Y qué decir al
respecto del arresto por corrupción, blanqueo de capitales y
organización criminal hace escasos días de la vicepresidenta del
Parlamento Europeo, Eva Kaili, y varias personas más en un caso en el
que aparece de fondo Qatar? ¿Y de Josep Borrell y su multa por vender
acciones con información privilegiada, la condena de Nicolas Sarkozy,
las vergüenzas de Juan Carlos I…? El listado es interminable.
Con todo, lo peor es que los mencionados escándalos no suponen una
gran novedad, sino más bien la confirmación de prácticas mafiosas
continuadas en las élites de los países occidentales. Prácticas que, en
ocasiones, incluso emplean entre ellos: recuerden las revelaciones de
Edward Snowden en el año 2013, las realizadas por Julian Assange, los
escándalos de espionaje en España durante los años 1990 —'Caso
Manglano'—, la 'Policía Patriótica' del Partido Popular o el 'Caso
Villarejo' y sus ramificaciones que afectan de forma muy especial al rey
Juan Carlos y a prácticas ilegales y amorales practicadas por los
servicios de inteligencia españoles... Como decía, el listado es
interminable e introducir a la justicia de varios países europeos, como
España, no sería muy complicado.
Por desgracia, el votante
occidental cuando acude a las urnas lo hace para elegir una de las
opciones que existen, las cuales siempre están alineadas con las élites,
de una u otra manera, por lo que termina eligiendo a personas que no
defienden sus intereses. Y ello es posible gracias a los medios de
comunicación y a las 'censuras en la sombra' de Twitter, Facebook u otra
gran tecnológica.
Carles Puigdemont, que no podia declarar la independència sense una votació prèvia de tot l'hemicicle, va deixar somiar Catalunya vuit segons
10 d'octubre de 2021 | Política
Redacció: @catdavant
Nota de perinnolligams: Aquest article, escrit per Catdavant el 10 d'octubre de 2021, vol recordar la falsa declaració d'independència perpetrada al Parlament de Catalunya el dia 10 d'octubre de 2017 per Carles Puigdemont i la resta de processistes que l'acompanyaven i mantenir viva la flama d'aquell engany premeditat que tals traïdors al Poble de Catalunya van portar a terme abans de marxar fora del país a viure ben acomodats i protegits pel deep state en agraïment a tals fets en favor de la integritat territorial de l'estat ocupant o lliurar-se al jutges espanyols per representar el paper de presoners ficticis que patien falta de llibertat mentre feien falses vagues de fam.
Avui fa 4 anys havia d’ésser un
dels millors dies de la història de Catalunya. Pel contrari, serà
recordat, després de la independència, com una de les pitjors traïcions
patides pel nostre poble.
Nou dies abans, el poble de Catalunya s’havia guanyat la
independència al referèndum del 1r d’Octubre sota la violència de les
forces d’ocupació espanyola. Violència que, com han afirmat els
indultats Oriol Junqueras o Dolors Bassa, els va agafar per sorpresa. Independència que ja havíem guanyat el 2014 i el 27-S del 2015.
Per quarta vegada d’ençà del 2014, suposats líders independentistes
ens van prendre la llibertat i aixecar la camisa en una sola acció.
L’afer és que el termini de 48 hores per a declarar la independència a
partir del 1r d’octubre no es va complir per la liquidació de la
Sindicatura electoral. Els dies es van omplir amb la vaga general del 3,
en principi per a protestar per la violència espanyola del dia 1 però
començada a organitzar abans del dia 1.
Els mateixos que neguen haver previst violència espanyola preparaven
manifestacions per a protestar-ne. Crida l’atenció que la vaga no
tingués com a objectiu forçar la DUI sinó exclamar-se a un Madrid que, a
partir de dos dies abans, hauria d’haver deixat d’ésser cabdal.
Una vegada més, mentre miràvem cap a Castella, els seus
col·laboradors ens robaven a Catalunya. També la manifestació unionista
multitudinària del dia 8 -una setmana després del referèndum, en comptes
de fer-se abans- demostra que líders unionistes i processistes sabien i
ocultaven al poble que el referèndum en cap cas duria a la
independència de Catalunya.
Finalment -i després d’un ajornament de dilluns 9 a dimarts, que es
va aprofitar per a bombardejar la població amb la famosa declaració a
l’eslovena- vam arribar al dia 10 amb expectació a milions de cases i a
carrers i places del Principat.
Carles Puigdemont va començar un discurs que no estava legitimat a
fer de declaració d’independència, atès que a Catalunya el règim és
parlamentari i calia votar abans. Després de dir que Catalunya s’havia
guanyat el dret a esdevenir un país independent en forma de república,
després d’una pausa dramàtica de 8 segons, va dir que ho deixava en
suspens, fet que va aixecar crits de traïdors i crear decepció.
En aquest context anterior, doncs, queda demostrat que tot el que va passar els dies
1, 3, 10 i 27 d'octubre de 2017 era un frau per a impedir la independència bo i protegint
els líders processistes que la van aixafar. La història i els tribunals
de la Catalunya independent els jutjaran.
Redacció @catdavant, 11 de juny de 2022 | Política |
La nova presidenta de l’ANC, Dolors Feliu, ha situat la independència l’any 2025. És a dir, 16 anys després de les consultes d’Arenys de Munt. Tampoc no cal prendre-s’ho al peu de la lletra perquè amb la col·lecció d’eslògans i terminis que l’ANC ha fet els darrers anys, n’hi ha per fer un museu.
Aquest article parla, però, d’una antiga presidenta de l’ANC, Carme Forcadell. Quan va ser indultada, les seves declaracions van indignar les xarxes socials que consideraven que compensava Espanya pel fet d’haver-la posat en llibertat. Tristament, Forcadell fa molts anys que traeix la independència. De fet, ho ha fet com a presidenta de l’ANC, com a presidenta del Parlament, com a processada i, finalment, com a indultada.
Com a presidenta de l’ANC, Forcadell va ser còmplice de la pregunta-parany proposada per Artur Mas el 9-N. I també va acceptar perdre-hi 11 mesos i que es fes al novembre. Encara pitjor va ser quan Forcadell va prohibir, a darrera hora, l’acció organitzada per l’ANC mateixa per a posar setge al Parlament fins que s’hi declarés la independència, després de la manifestació de l’11 de setembre de 2012, com recull el documental “La Mentida”.
Encara pitjor va ser el dia 27 del mateix mes. Sota la presidència de Forcadell, la Mesa del Parlament de Catalunya per acord dels partits processistes i unionistes van acordar que res del que es votés aquell dia no tindria cap efecte, ni tan sols interpretatiu. Després, tots els partits i mitjans de comunicació ens van fer creure que hi havia declarada una DUI. Aquesta traïció criminal al poble de Catalunya va romandre recollida en aquest article de Catdavant.
Com a processada (en el procés trampa del procés, com pot Espanya enviar a presó o forçar ningú a l’exili per una independència que no solament no han liderat, sinó que han impedit?!), va declarar en castellà tot dient que era una llengua tan catalana com el català (fa feredat que això ho digui una antiga membre de l’executiva de Plataforma per la Llengua) i reconeixent que no s’havia declarat la independència.
En aquest partidet fireta JuntsxCat (invent de l'avui eurodiputado español i traïdor al Primer d'Octubre, Carles Puigdemont), sembla que no hi ha ningú més que el caduc, inepte i inútil Xavier Trias per posar de candidat. O és que, de fet, segueixen amb la farsa orquestrada des de l'estado español pels estado españoles per seguir erosionant i impedint que un dirigent independentista de veres guanyi l'alcaldia de la capital del país?
Trias va ser la pitjor vergonya dels nacionalistes light de CDC (que no eren més que vividors acomodats perquè manaven i ocupaven poltrona, com avui segueixen fent parcialment al costat dels altres cínics d'ERC, que pivota i controla l'espanyol Junqueras amb tota la colla de xucladores i xucladors que l'envolten, començant pel Gegant del Pi de Pineda de Mar i acabant per la Rasputín bagenca de Presidència, entre moltes i molts altres).
Trias va aconseguir guanyar les eleccions de Barcelona perquè un grup de persones que creien en el canvi (i aquest era l'únic recanvi) ho van fer possible amb el seu esforç i la seva tenacitat i professionalitat. Assessors privats, periodistes i sociòlegs, entre molts altres, van aconseguir portar-lo a ser el primer edil de la capital de Catalunya. "Wem feta gwossa, wem feta mow gwossa", anava predicant per tot arreu després de la desfeta socialista que feia 30 anys que ocupava la casa consistorial barcelonina. Però, el cert, tot i que ell i els seus s'escudin en els atacs i difamacions dels comuns et al, és que no va saber administrar el patrimoni llegat. Poc lideratge i massa gent a decidir allà on no hi havien de fer res. Massa jerarquia i massa imposicions.
Sí, molta gent va contribuir a que la derrota dels vividors de Bocaccio i de la maragallada constant a base de gin tònic, àpats alt estànding i llepar els baixos a l'estat espanyol fos un fet inapel·lable. La mateixa gent que amb esforç, suor i sacrificis professionals i personals va aconseguir que no votessin més aquella màfia dels Cobi i de les cançons en espanyol del socialista Serrat, que allò sí que era una màfia de veritat. I se'ls va fer fora amb un gran orgull d'haver-ho fet possible. Ho sé de primera mà.
Però en menys de tres anys, Trias va dinamitar tots els guanys perquè ell i els seus es van dedicar a fer gran la Barcelona de Diagonal amunt, la dels rics, a viure i a escombrar cap a casa i es van oblidar completament de la resta. Es van oblidar de la Barcelona de la gent humil, de la que no arriba a final de mes i que necessita absolutament l'ajut de la ciutat i del país.
I per això, els socialistes ferits i un Podemos amb una opacitat de lleó, van enlairar una populista,Ada Colau, ben dirigida estratègicament, que va haver d'aprendre fins i tot a parlar institucionalment de manera correcta, que li va guanyar la partida a Trias i que, de pas, va començar a muntar una Barcelona pro espanyola. I encara és a la Plaça de Sant Jaume gràcies, entre altres calamitats, al vot botifler del ciudadano español-francés Manuel Valls.
A veure, en quin cap cap que ara, deu anys després, aquest artefacte ple de problemes i conflictes interns anomenat Junts per Cat, que integren i controlen personatges tan nefastos com la presumpta corrupta Borràs, el traïdor Puigdemont, el més que vividor espanyol Jordi Sánchez i el llepafils Turull, part de la farsa i de l'escena pre procés, presentin un decrèpit inútil que només va portar el seu partit i la gent que va treballar per ell, i que el va votar, a l'absoluta vergonya. No hi ha ningú més? De veritat que aquesta gent només tenen aquest mal exponent per tornar a fer el ridícul?
Clar, durant els anys de Colau només s'han dedicat a fer crítica destructiva i no han treballat per la ciutat, tot i cobrar per fer-ho cada mes. I ara, ja se'ls riu a la cara. I com deu riure quan veu que tornen a presentar la toia de Sarrià, que, això sí, tenia la ciutat ben neta, ben neta, sobretot de Diagonal amunt (que va transformar pels seus come il faut) mentre altres indrets de la capital de Catalunya seguien fent molta pena.
És el just repartiment en què creuen aquesta mena de personatges ben mimetitzats en nacionalistes i, si cal i tapant-se el nas, en independentistes. Trist, sincerament. I fins que el poble que vol una Catalunya lliure de veritat no estiri la cadena amb força, la merda enquistada que put fa anys i panys no tirarà claveguera avall.
Amenaces i advertiments als socis, són part del guió de l'espanyolisme que aquests traïdors al país i a la nació posen en escena de manera alternativa.
Després del Primer d'Octubre no van declarar la independència i van muntar la farsa-paròdia dels vuit segons al Parlament, que ningú no va votar ni firmar. I tant l'avui eurodiputado español Puigdemont com l'alt funcionari espanyol, Junqueras, van decidir a través de les ordres de Madrit seguir apoltronats al servei de l'estado castellano-español que fa 308 anys que que ens ocupa i espolia.
Les comèdies de la fugida, els falsos empresonaments i l'avui desastre del Govern de Catalunya (que no oblidem que és un govern espanyol) ho han posat de manifest de manera reiterativa. I tot i així, les respectives claques segueixen bramant amb vehemència contra els altres, que són i fan exactament el mateix que ells.
Part d'aquesta claca els vota per pura ignorància política i acarallotament, perquè creu que els seus "líders" (que en un país independent no els contractarien més que de peons o de "recaders") són una gran meravella de les meravelles; l'altra, en canvi, és interès absolut perquè cada mes suca de les paguetes dels pressupostos del estado o del partit, la qual cosa els converteix en còmplices d'aquests actes criminals i dels seus actors principals.
I així, qui dia passa, any empeny. I a esperar final de mes per seguir fent bullir l'olla mentre la majoria del país viu de falses esperances de llibertat i de recuperar allò que un dia els va ser arrabassat per la força de les armes i l'opacitat de poder d'un poble invasor com Castella, del qual la gran majoria de nacions que van ser colonitzades, espoliades, oprimides i salvatgement tractades pels sanguinaris de l'altiplà i els seus monarques i virreis, se n'han pogut alliberar.
Però a Catalunya, mentre hi segueixi havent traïdors botiflers com Junqueras, Puigdemont i la resta d'exèrcit de la cinquena columna de connivents amb els estat-ocupants, això no passarà, dissortadament. Seguiu-los votant, doncs. I seguiu plorant i lluitant a les seves ordres contra els molins de vent mentals.
Aquest article s’havia de publicar el 23 de desembre del 2021 al diari ARA. Per motius que se m’escapen, però que m’imagino, el van censurar. Llegeixin i valorin vostès mateixos.
EL NOSTRE IDIOMA NO TÉ ADVERSARIS
Les solucions al retrocés del català no són fàcils. Ni evidents. Les accions a prendre hauran de ser multidisciplinàries ja que els fronts sobre els que caldrà actuar són diversos. Ara bé, dit tot això cal, al meu entendre, definir i tenir clars determinats fets que, per mor a la tradicional por catalana a no caure simpàtic, no es denuncien amb prou rotunditat i claredat.
El bilingüisme és un parany. Ja en parlava Josep Pla en un magistral article a Destino l’any 1957. “El bilingüisme és una tragèdia indescriptible…”. La institucionalització del bilingüisme només ha servit perquè els que no vulguin aprendre el català no ho hagin de fer. El bilingüisme porta a que una llengua es mengi l’altra. I si no, que algú ens posi un exemple on això no hagi tingut lloc.
El català té enemics, no pas adversaris. Molts catalans, començant per la classe política, pequen de la tradicional pusil·lanimitat que ens caracteritza. Això s’ha d’acabar. L’individu o organització que va contra la meva cultura i que, no ens enganyem, la vol veure desapareguda, no és un oponent ni un adversari polític. És un enemic. I no valen tebiors. Ni Ciutadans ni el PP ni Vox són anticatalanistes. Són, simplement, anti-catalans. Si a França algú actués com ells ho fan, serien anti-francesos, no pas anti-francesitzes. Contemporitzar no és una opció, i això també val per a la premsa. Que l’actitud pot comportar enfrontaments i certa divisió social? Esclar! No es guanya cap guerra sense enfrontaments. Tan pacíficament i civilitzadament com vulguin. Però radicals i amb vocació de confrontació. O es pensen que als quintacolumnistes se’ls combat amb lliris?
Una classe política venuda. La societat catalana no alberga un percentatge elevat d’anti-catalans -no més que en d’altres països-. Però la classe política sí que n’alberga perquè no representen veritablement la ciutadania catalana, sinó que estan a salari del partit. Els diputats els nomena el partit i l’electorat només els referenda votant la llista tancada. Els partits no catalans (a saber: Vox, PP, PSOE a Catalunya) col·loquen a les llistes a individus lleials a l’amo. I l’amo està a Madrid. Són allò que coneixem com a botiflers. Per tant, no cal sorprendre’s quan el senyor Illa o Iceta actuen de forma vacil·lant. Defensen el seu salari. Ens trobem amb la paradoxa que els diputats d’un país centralista, com pot ser França, defensen molt millor els interessos del territori que no pas aquí. Perquè, a França, París no pot entaforar un esbirro a cap llista local -el partit es deu al diputat, no a l’inrevés-. En conclusió, a Catalunya tenim un problema molt greu i del qual la llengua n’és el cas paradigmàtic: tenim l’enemic a casa.
La immigració. El volum enorme d’immigració que ha rebut Catalunya els darrers vint anys costa d’integrar. I més sense eines (lleis). Pel que fa a la llengua convindria no enganyar-nos. La immigració hispanoamericana tria Espanya per l’idioma -altrament anirien a llocs més civilitzats- i arriba a Catalunya sense interès d’aprendre el català. És això criticable? No. Simplement no fa falta. Quins països va triar majoritàriament l’exili català? Hispanoamèrica, per no haver d’aprendre un idioma nou. Que potser han après flamenc els catalans que treballen a la regió de Brussel·les? Aleshores, per què han d’aprendre català els hispanoparlants?
I tot plegat sense lleis a favor. És evident que l’espanyol està present a Catalunya com a llengua. Però no ve de lluny, no ens enganyem. No ha estat mai llengua estesa de fa segles, com els enemics repeteixen ‘ad nauseam’. El meu avi, nascut a Sarrià, tenia serioses dificultats per parlar espanyol. Orwell va necessitar un diccionari per bellugar-se amb comoditat per Barcelona. El monolingüisme català oficial que propugno equivaldria a oprimir l’espanyol? No. Voldria dir que l’equiparació 50/50 s’hauria acabat. Voldria dir tenir eines legals per poder fer discriminació positiva sobre el català sense contemplacions ni pors. Perquè l’espanyol no necessita protecció.
Conclusió. Tot això que he enumerat no parla de solucions. Parla d’obstacles que, al meu entendre, si no es tenen explicitats, faran que qualsevol solució que es vulgui implementar sigui incompleta. Cal començar a ser clars i desagradables. Perquè el tema s’ho mereix. I no guanyarem res amb contemplacions. Quan algú, als Estats Units, demana discriminació positiva per als blancs tothom té clar que està davant d’un feixista. A Catalunya, entre la classe política -no entre la població, majoritàriament per sort- hi ha massa venuts, caragirats, renegats, disposats a practicar una sort de feixisme lingüístic si l’amo els ho mana.
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)