dimecres, 10 d’octubre de 2007

El mimetisme és un fet habitual a la vida quotidiana (publicat al diari electrònic "Es Diari" de Menorca [www.esdiari.com] el 10 d'octubre de 2007)

El triomf dels imitadors mediàtics, i dels altres
Santi Capellera i Rabassó*periodista
A qui no li sona Polònia? Vull dir, és clar, el programa de TV3 que dirigit i presentat per Toni Soler triomfa en el prime time de la televisió pública catalana. Aquest no és un fenòmen nou, perquè fa més de trenta anys, quan jo vaig treballar per primera vegada a Ràdio Barcelona, ja col·laborava en el programa “Estación Punto Nueve” (la frequència és Ràdio Barcelona FM 93.9), que s’emetia de nit matinada, i dirigia i presentava el meu amic i company de Los 40 Principales, l’inefable Fernando Martínez, àlies “fernandisco”, un home incombustible que encara avui desenvolupa tasques de presentador d’espais musicals a Canal Plus. En aquell programa ja barrejàvem les novetats internacionals del pop i el rock, amb la suposada aparició de persones famoses de l’àmbit de la música a l’estudi, que alguns dels companys de l’espai imitaven a la perfecció. En aquelles instalacions radiofòniques del barceloní carrer de Casp s’hi van poder entrenar i forjar molts dels grans star sistem mediàtics del panorama comunicatiu actual. Andreu Buenafuente i el seu equip, Xavier Sardà, Alfons Arús i molts altres, van passar per aquella escola de la vida i de la professió, però sobretot de les noves tècniques i atractius de la màgia de la ràdio, que s’anava transformant per tal que el vídeo no la matés, tal com resava la cançó de l’època i avui ressuscitada del grup Buggles. A Ràdio Barcelona, els aleshores més joves, ja ens prodigàvem en la mímica i en la imitació de personatges diversos, i fins i tot alguns d’aquell equip assistíem conversos als cursos de la Coralina Colom –famosa professora de dicció i martell d’heretges de la vocalització mal articulada- a l’Institut del Teatre, per aprendre molt millor del que ho feiem a la facultat de periodisme les tècniques de la impostació de la veu, les respiracions clavicular i abdominal i altres herbes del domini bucal, vocal i consonant, això sí, pagant religiosament que sant Pere canta.
Heus aquí doncs el per què de la gran prole d’imitadors d’avui, que no solament es concentren en els programes radiofònics i televisius especialitzats com el Polònia, que té aquesta barreja de protagonistes de la comunicació i de l’acting, sinó també en els altres vessants comunicatius i socials de la vida.
Òbviament tots hem tingut –i tenim-, sobretot de joves, els nostres models i hem après la professió a l’estil dels que hem tingut treballant al costat, dels nostres mestres teòrics acadèmics però sobretot dels que ens han contaminat amb el seu bon savoire faire comunicatiu. Per això, malgrat que ens anem fent vells, sempre ens queda una mica d’aquell mimetisme al qual ens agafàvem quan algun monstre d’aquells al que no gosavem gairebé ni mirar els ulls, ens deia “noi, on t’han ensenyat a redactar/locutar/vocalitzar?, perquè ho fots de pena”. Era aleshores quan n’apreniem de veres, quan ens tocaven la fibra i l’amor propi. Era llavors quan les icones es quedaven per sempre enregistrades al cervell i a la pràctica del dia a dia a les mans i els llavis. A mi em va passar amb els meus mestres/models literaris als quals no vaig poder conèixer mai per les òbvies circumstàncies de no coincidència en el temps ni en l’espai, ja que gairebé tots havien passat avall, tal com deia en Josep Pla, i també amb els cracs radiofònics com en Juan Manuel Soriano, en Joaquin Soler Serrano, en José Felix Pons, en Salvador Escamilla, o el mateix José Luis Barcelona, a banda dels més joves i amb els quals he compartit treball com ara el desaperegut Joaquín Luky, a Radio Madrid, o en Luis del Olmo, en Jesus Quintero, en Pedro Ruiz en Joaquim Maria Puyal o el mateix Josep Cuní entre altres, a la COPE, a Ràdio 4 de Ràdio Nacional d’Espanya, a Ràdio Barcelona i a Catalunya Ràdio.
Ara en Cuní presenta “Els matins a TV3” i triomfa com a bon comunicador que és, tal com ja ho va fer a Ràdio Barcelona o a la ràdio nacional de Catalunya, d’on va ser cap de programes unes quantes temporades. El divendres dia 28 passat va convidar un cantant que, a jutjar per la seva forma d’actuar i entonar, és una imitació del inimitable Joan Manuel Serrat. Es tracta d’Ismael Serrano, encara que no sé si aquest nom és el seu veritable, ja que també és molta casualitat que el nom acabi igual que el de Serrat, i que el cognom comenci també com el del Noi del Poble Sec. Ell mateix deia a l’entrevista que li feia en Cuní que “va créixer escoltant Serrat”. De segur que no solament hi va créixer, sinó que també s’hi va fer gran. Subtilment en Cuní –que és molt subtil, molt, i ho sé del cert perquè el vaig tenir de cap durant dos anys- li anava traient el que volia saber, o sigui si es considerava una imitació “conscient” del cantant català. Al final ho va acceptar, ja que, fins i tot una senyora del públic va assegurar que “en sentir cantar Serrat sempre m’emociono”, cosa la qual va provocar una incontenible hilaritat entre els espectadors del directe. Content en Cuní doncs, va anunciar que el cantant espanyol faria tres actuacions a l’Auditori de Barcelona. Potser l’Ismael Serrano té el seu públic, no ho dubto, però segur que quan aquest el sent no pot per menys que recordar-se’n del genuï Serrat.
Això passa en molts altres camps de la vida, també a la política i al periodisme de rigor (per dir-ne d’aguna manera), on potser l’evidència no es nota tant com en el cas del cantant esmentat o del Polònia, però déu n’hi do com, si ens hi fixem bé, les imitacions d’estils –d’escriptura i de locució sobretot- hi són ben presents en els usos que molts professionals fan de la ploma o del micròfon. I ho fan tant que de vegades s’obliden fins i tot del món en el que viuen, i que els lectors o oidors posseeixen intel·ligència i poder de retenció, i records vitals. Però en fi, aquest és el segle de la imitació i ja no ens ha de sorprendre res, perquè començant pels afusellaments que fan algunes marques comercials dels productes d’altres marques més famoses i reconegudes, fins als estils mimètics de comportament social i formes de vestir dels joves de molts països envers els d’altres països, això resulta que és el plat del dia. Viatjar, viure intensament i treballar en moltes empreses i indrets diferents durant la vida ajuda molt a no haver d’imitar ningú, ja que aquestes coses solen forjar un estil propi, generalment bo, més que de característiques nefastes. I encara que les imitacions en si no són íniques, solen tenir costats molt perjudicials. El pèssim de les imitacions però –sobretot de les dolentes, que són les que més abunden- es que quan fallen els imitadors i els seus plagis –que és sovint- sempre en paguen les conseqüències, per algun cantó o altre, els imitats, que en definitiva són els autèntics.


Sobre els babaus Quim Torra i Pere Aragonès, dos exponents de la imbecil·litat i niciesa política que ha comandat i comanda aquesta trista, pobra i dissortada pàtria anomenada Catalunya, en que a molts ens va tocar néixer

Torra i Aragonès fan competència per indignar l’independentisme inconformista   Aragonès parla de referèndum abans del 2030 i Torra critic...