dissabte, 2 de juny de 2007

Els vots en blanc han representat un càstig als polítics, per la seva gestió no prou convincent (publicat al "Menorca Diari Insular" el dia 1/6/07)

Votar en blanc…o en negre: paper de càstig
Santi Capellera i Rabassó *periodista
A les Illes Balears s’han comptabilitzat en aquests passats comicis més de 8.600 vots en blanc. A Catalunya ja fa feredat: gairebé 90.000. Aquest fet fa reflexionar molt sobre el que podria ser l’inici d’un possible desmembrament social. Els ciutadans, i per tant votants, cada vegada tenen més clar que anar a votar no canvia res. Si més no a ells no els canvia res en les seves qüestions de vital importància. Molts expliquen a peu d’urna –on vaig estar elaborant informacions en la meva feina habitual de redactor d’IB3- que "tots prometen el mateix i després fan el que els sembla millor, i sovint no fan res". Aquestes asseveracions són francament molt preocupants, perquè qui les emet és precisament el ciutadà que va a votar, i que ja ho explica amb desencís. "Ningú no em convenç, per això em quedo a la platja", explicaven uns joves. I això, reitero, és altament preocupant en unes estructures socials com les que hem conreat des de fa gairebé trenta anys. Sembla ser que hi ha la possibilitat d’un divorci real entre dos classes que tradicionalment s’han entès: els periodistes i els polítics. Aquests últims s’han apoderat del llenguatge periodístic i l’han adaptat al seu lèxic i discurs habitual, per la qual cosa el nostre col·lectiu –dit a nivell de col·legis professionals- està més que soliviantat. Anuncis de tota mena que inclouen la premort dels partits, arriben des de distints mitjans de comunicació de tot l’Estat. Tot això arran del gran abstencionisme d’aquestes eleccions, i sobretot del càstig dels vots en blanc i de l’eclosió de formacions polítiques de caire xenòfob de l’estil PXC (Plataforma per Catalunya) o algunes altres semblants, o de l’estil de la CUP (Catalunya Unitat Popular) que promulga l’independentisme real envers l’utòpic d’ERC, per exemple. A les Illes això també s’ha donat, amb l’irrupció de Ciutadans de Menorca a Maó, o de la Unió des Poble de Ciutadella de Menorca a Ciutadella. En definitiva, per una causa o per una altra, formacions sorgides del descontentament ciutadà, del que sigui, amb les estructures establertes i amb els comportaments dels partits tradicionals, als quals intenten acotar l’espai electoral. Aquesta important abstenció doncs, significa un canvi molt substancial en la societat emergent que deixa de banda algunes de les connotacions bàsiques de la democràcia –com ara l’obligació moral d’anar a votar-, i d’aquests valors que van ostentar i adquirir els seus predecessors ara ja fa tres dècades. Potser a partir d’ara els partits "de sempre" també hauran de dir les coses pel seu nom, sense emprar els eufemismes de rigor i ja de costum, sobretot en relació a les problemàtiques socials que representen la immigració, l’habitatge i la cada vegada més alta carestia de la vida en relació als sous que la població mitjana percep. Aquests són els problemes que de facto se’ls presenten, cada vegada més, als electes a les urnes, per la qual cosa hauran de matisar el seu vocabulari habitual. El que és o no políticament correcte no es pot presentar com un obstacle per afrontar les problemàtiques socials d’aquest caire. Els polítics que es presenten a les llistes han de poder tractar sense embuts la qüestió de, per exemple, com afecta la immigració a la nostra societat, i hauran de deixar de banda el que diu la Constitució, o arreglar-la o canviar-la, en relació a la cultura pròpia o la interculturalitat. Ara per ara, en una ciutat com Barcelona, no hi ha solament dues llengües oficials, perquè la realitat és que al carrer, cada dia, se’n parlen 400, i d’això els polítics en campanya no en diuen ni un borrall: es limiten a la Constitució i al que aquesta diu, i d’aquí no els treu ningú. Amb els perjudicis propis del que això representa, tant per autòctons com per nouvinguts. Potser vista l’experiència de l’allau de vots en blanc, ara ha arribat l’hora que els partits tradicionals s’adaptin a la realitat del carrer. I convencin de veritat els ciutadans que trobaran solucions pel seu dia a dia. Perquè sinó, què hi fan els polítics a la societat, i de què serveixen? Aquesta, segurament, és la gran pregunta que es deuen fer els que no han obtingut els vots suficients com per aconseguir un regidor més, o simplement, un regidor per no desaparèixer. La reflexió que es fan quan s’adonen que, potser explicant altres coses més útils pels ciutadans, tots aquests vots en blanc els podien haver tingut a la seva collita, i ara són paper de càstig.

De com el cantant menorquí Miquel Mariano ha triomfat als Països Catalans (publicat al "Menorca Diari Insular" el dia 31 de maig de 2007)

Tots "A ritme d’Illa", amb Miquel Mariano
Santi Capellera i Rabassó *periodista

Representants menorquins com el solista Miquel Mariano esdevenen sovint els veritables ambaixadors insulars arreu, de la llengua i de la cultura pròpies de les Balears.
Això es va poder comprovar el dimarts dia 29 de maig a l’espai de TV3 "El Club", on en prime time i amb una audiència pròxima a les 600.000 persones, el cantant maonès va donar a conèixer el seu disc "A ritme d’Illa" davant l’audiència dels territoris de parla catalana. Dies abans el solista illenc ja havia passat pel programa "El Suplement" de Catalunya Ràdio, un magazzine de cap de setmana que condueix Xavier Solà i que ja va per la seva dinovena temporada; també pel programa de sobretaula de Llucià Ferrer, "On vols anar a parar", a banda d’haver visitat el "Tvist" dels dominis de la incombustible Mari Pau Huguet, també a la Televisió de Catalunya.
Mariano ha estat reconegut doncs, en els platós i els estudis de la ràdio i televisió públiques catalanes, que han projectat el cantant per la seva trajectòria des que ara fa uns mesos va iniciar una nova etapa professional lluny del grup Subaida, al qual va estar vinculat els darrers temps. Miquel Mariano, com tots els personatges "característics", va tenir els seus problemes amb el grup, per falta d’adaptació en aquest o per altres raons que ara no venen al cas i que podrien ben bé ser "raons de geni o genials", com ara ja es pot comprovar en la seva embranzida. El músic va deixar l’antiga formació per passar a liderar el seu propi projecte, acompanyat d’un magnífic grup i sempre molt ben recolzat pel seu col·laborador i excel·lent teclista, Ricard Ramisa, i a més a més promogut i produït pel guitarrista mallorquí Joan Bibiloni.
"A ritme d’Illa" ens hauria de fer reflexionar sobre les àmplies possibilitats de tots els que, malgrat que en distints territoris jurídics, compartim la mateixa llengua i cultura. I aquest sí que és un bon exemple de diversitat, vertebració i transversalitat enfront dels que, malauradament, s’entesten a separar aquests conceptes i qui els comparteix: les persones d’aquests territoris.
Amb Miquel Mariano i amb la seva magnífica interpretació, els pobles d’influència lingüística catalana ja tenen la seva cançó de l’estiu, perquè el vídeo de la peça "Verigut" (la melodia estrella de l’album) ha esdevingut capdavantera de visites a internet en un sol mes, perquè n’ha rebut gairebé 70.000, i això no és poc precisament.
La música i les cançons marineres de Menorca, combinades a la perfecció amb altres lletres sortides de poetes tan rellevants com Miquel Martí i Pol, Ponç Pons, Tòfol Mus, Gumersind Gomila, Francesc Llinàs o Pere Melis, aglutinen la lletra dels dotze temes del disc, en el qual també hi col·labora el baríton menorquí Lluís Sintes. Felicitats doncs a Miquel Mariano, a qui tinc l’honor de conèixer, i el gust d’haver pogut entrevistar.

Que no s'apague la llum (per la dona mai vista)

Que no s'apagui la llum, sobretot, que no s'apagui en els nostres cors...ni la mel que hi deu haver en la teva mirada, que, encara que en la llunyania, ensenya el meu cor el fràgil i profund què és estimar. Tinc en el meu record la teva aroma imaginària. I molts moments virtuals que floreixen com els camps de roses, tersos, en la frescura dels teus llavis que mai no he tastat. Que no s'apagui aquesta llum que ens dóna vida i que ens manté units en la distància, en la transversalitat, i fins i tot en les antipodes de conceptes que compartim -i de vegades no- de manera tan llunyana. Que no s'apagui aquesta llum dona de les ales d'àngel, de qui m'arriba l'aire potent de ponent en forma de tramuntana, per l'efecte papallona.

Felines (dedicat a la Tate, que de vegades obvia...)


Les dones gata no se subjecten a les normes de la societat: són lliures, i la llibertat és poder i elles ho saben. Ets lliure perquè t'has transformat, i has esdevingut una dona gata. Per això alguns, en el fons -i encara que facin veure que t'admiren i et sacralitzen- creuen que ets boja perquè no ets com les seves...àvies, ja que la mare encara els sembla molt llibertina. Perquè en definitiva, per molt actualitzats que es vulguin presentar, són víctimes de les estructures decimonòniques. Les que han viscut a casa i que són fruit del conservadorisme carlista més ranci, si parlem del món rural de la Catalunya "ferma". S'han quedat encallats en els contractes de conreu i en el dret de cuixa, encara que ho vulguin dissimular, i no ho reconeguin de cap manera. I en el fons el que desitgen és que, malgrat la teva vàlua i la teva incipient transformació que pilotegen i lloen falsament, siguis la mare dels seus fills i els facis el tupí cada migdia. I tu que ets coneixedora de tot això, dissimules i parles de Goethe, i t'escapoleixes d'ells com un peix vermell que neda en una bassa, i rius, rius rius. Per fora, però sobretot per dins. Això passa bàsicament entre aquell teu entorn masculí més clàssic, reaccionari i immobilista, rural i carrincló, que a més pretén demostrar el contrari sense aconseguir-ho, malgrat aquestes seves irrupcions al món intel·lectual, bastant precàries per cert, ja que els origens sempre condicionen. Aquests que tant et fan la gara-gara, perquè no saben ni per on agafar-te (perquè no t'entenen ni en el fons en tenen cap ganes), són els proteccionistes que et volen preservar per gaudi propi -o si més no és el que en el fons desitgen-, davant d'altres "abocadors de pòlen". I em recordo d'un professor que a la facultat de periodisme de Bellatera (que és una carrera interdisciplinar per qui ho desconegui), m'explicava que "quan vas en metro, i li claves la mirada a una d'aquestes noies exhuberants que ensenyen pit i cuixa, saps què et passa? Doncs que t'estàs intentant reproduir". Quina paradoxa Tate. I jo que em pensava que era l'amor del cor profund el que havia incidit en que jo mirés les "pures corbes" de la subjecta en qüestió, que em provocaven aquell frenesí. Quina pampalluga tot plegat, i quin despertar dels ideals platònics. Doncs imaginat. Si jo, un urbanita empedreït acostumat a tot, no en trec l'aigua clara...la diarrea mental d'altres (no tan urbanites diguem) ha de ser de dimensions faraòniques. Per això molts, malgrat ja haver arribat a les edats de Lulú, no entenen res de res. I es nota en les seves asseveracions (sobretot en les que dibuixen improvisadament), sovint puerils i símples, malgrat les dècades que ja fa que pululen per la capa de la terra, i mai millor dit. Aleshores la conclusió és que quan es dediquen a fer altres redactats per penjar on sigui, o per dedicar a hom, és com si fessin una tesi: és a dir, que no els surt de l'ànima. I això es nota, perquè qui sap escriure, sempre en sap: és com qui sap estimar, que estima sense fer patir l'objecte del seu amor, mai. Fins i tot entre els amics, si això s'esdevé. I fins i tot "estima" de la mateixa manera quan ha de fer notes sense transcedència. Escriure, com pensar, és un art, i un do estimada. Que tu tens, és obvi, però que, alguns altres pobres...s'hi moren en l'intent. Un dia els surt bé, i tres l'esberlen. Sé que ets totalment independent d'altres persones, i que no et sotmets a cap regla, i això fot. Sobretot entre els mascles clàssics i tribals que et pretenen, per jove, bonica i desitjable. I que s'han de comformar amb un xiuxiueig que els regales de tant en tant... i amb ell fan viatges a l'orgasme no compartit. A l'orgasme en la més "cutre" soledat. Que és penós, sincerament, a no ser que sigui per gust, i no pas per la impotència del rebuig físic. Lamentable per l'afectat. Quin goig poder ser dona gata i decidir tot el que passarà en el teu entorn més immediat. Les dones gata doncs, tenen patent de cors.

Sobre els babaus Quim Torra i Pere Aragonès, dos exponents de la imbecil·litat i niciesa política que ha comandat i comanda aquesta trista, pobra i dissortada pàtria anomenada Catalunya, en que a molts ens va tocar néixer

Torra i Aragonès fan competència per indignar l’independentisme inconformista   Aragonès parla de referèndum abans del 2030 i Torra critic...