dilluns, 24 de setembre del 2012

L'evolució de Catalunya cap a la independència és imparable



La sobirania, entre 'algarabía' i 'quimera'
Santi Capellera i Rabassó *periodista 

La carta que va adreçar el Rei Joan Carles I als espanyols a través del web de la Casa Reial resulta com a mínim absolutament antidemocràtica, i surt de les atribucions d'un monarca que és el cap d'un estat de la Unió Europea.

Una carta irrespectuosa feta en un to castís i en llenguatge de cacera -ves per on- que parla de "galgos y podencos" i qualifica la deriva majoritària de tot un poble de "quimera". Algú es podria imaginarla Reina d'Anglaterra escrivint una carta similar als britànics, i en referència a la possible independència d'Escòcia?

Aguirre va plegar i va ser taxativa en fer-ho. Sembla que fuig de la crema perquè es veu venir el que és inevitable en diversos fronts, mentre Rajoy es queda més sol que la una i posa cullerada titllant la gran manifestació de Barcelona de "algarabía", alhora que tanca la porta al Pacte Fiscal que li proposa Artur Mas, sense matisos i amb un caire maniqueu que és el que va fer perdre totes les altres colònies a l'Imperi espanyol. Tenen por de perdre aquest 20% del PIB que genera Catalunya, i se'ls nota, ja que si no fos així i amb la seva prepotència habitual, no ens dedicarien ni un paràgraf.

El cop de falç de Navarro al PSC ha servit per substituir els Nadal, Iceta i Bonet, per Xavier Sabaté, Jaume Collboni i Rocio Martínez-Sempere. Veurem què passa amb Ernest Maragall, i veurem què passa amb el propi PSC. Amb unes primàries encara per concretar, en les que de moment s'hi presenta una Montserrat Tura mal mirada i ja perdedora de les primàries que va disputar amb la línia oficial que presentava Hereu.

Al PSC, doncs, amb un possible avançament electoral per a la primavera, Pere Navarro comença el seu esprint per arribar a alguna banda amb espifiades de llibre com la el dia de la Festa de la Rosa del PSC a Gavà, on va afirmar que "Catalunya no era ni rica ni plena, sinó que era trista i pobra", la qual cosa ja li ha valgut respostes de retret per part del mateix Ernest Maragall, que, reitero, encara no sabem què passarà amb ell.

El cert és que Navarro i Rubalcaba neguen la possibilitat d'independència de Catalunya i si accepten eels resultats d'unes eleccions amb regust de sobiranisme, serà per l'evidència del fet, ja que ni tan sols accepten el Pacte Fiscal que proposa Artur Mas. I, clar, Navarro i Rubalcaba, o viceversa, volen gent de la seva corda en aquest viatge. On va aquest PSC?, que fa quatre dies va canviar el seu logotip per un on hi resa 'Nou PSC'. On queda ara aquella novetat de només fa uns mesos? Tornen a parlar del federalisme, que saben que és impossible, perquè per federar-se, almenys han de ser dos, i aquí l'altra banda no en vol saber res. Ara però, en Rubalcaba es desperta i diu que si cal es canviarà la Constitució, alhora que reitera que s'ha d'anar cap al federalisme. No s'ho creu ni ell, però la qüestió és fer volar coloms, a veure si així algun independentista deixa de ser-ho, cosa absolutament improbable, ja que el flux més aviat va en direcció contraria.

Al Parlament de Catalunya el debat de Política General d'aquesta setmana que comença serà cabdal, i seria bo que el president de la Generalitat tingués una gran majoria al seu costat amb una voluntat d'unitat per aconseguir un front sobiranista sense embuts, que porti el país cap a la independència, la qual cosa potser serà complicada i per això mateix les formacions que es manifesten clarament a favor de l'estat propi haurien de tenir en compte que Catalunya està pel damunt dels interessos partidistes, ja que l'interès de tots els catalans depassa sobradament aquests interessos.

El millor, en aquest cas, són unes eleccions anticipades amb un programa comú i sobiranista, que parli clarament de la independència de Catalunya, ja que el referèndum corre el perill de no ser vinculant per no estar contemplat dins la legislació actual, que és, de moment, pel la que ens regim. Les eleccions són la millor praxi democràtica, i ningú no les pot qüestionar, per demòcrates i per lícites, ja que som a la UE, i aquesta defensa la democràcia i les decisions preses per sufragi.

Probablement i per primera vegada a la història els problemes i reivindicacions de Catalunya han agafat una dimensió internacional de gran abast. Avui es parla de Catalunya als principals diaris de tot el planeta, a les tertúlies dels mitjans i entre els particulars i la gent dels carrers. Un milió i mig de persones als carrers de la capital catalana més mig milió més a la resta del miler de pobles del país, no són cal "algarabía" ni estan embarcats en cap quimera. El contrast de tot aquest moviment independentista majoritari és Escòcia, que sense fer cap mena de soroll mediàtic, ja té aprovat el seu referèndum i ningú no qüestiona que es portarà a terme, i mentre això passa, a l'Estat espanyol es segueixen vessant amenaces contra Catalunya, contra els catalans i s'atreveixen a advertir d'una intervenció armada amb les arengues de la por i els avisos de la pobresa i de la misèria en les quals quedaria immersa una Catalunya independent i desmembrada d'Espanya, fora de la UE i de la moneda única.

La diferència és que al Regne Unit del referèndum esocès se'n parla amb normalitat, i a Espanya, l'encara assentada tradició vuitcentista es trenca els vestits quan veu una nació com Catalunya, que considera de la seva propietat, demana el seu dret a autodeterminar-se i reclama poder tenir un estat propi dins els pobles lliures i sobirans que reconeix i acull l'ONU, i integrada dins la UE, de la qual n'és aportadora directa. I si Escòcia resulta independent després del seu referèndum, seguirà dins l'euro i del context europeu, ja que ningú no li negarà aquest dret, ni tan sols Espanya. Doncs Catalunya hi serà de la mateixa manera, per tenir les mateixes connotacions i el estar dins del mateix context.

Aquest és un gran moment per Catalunya, un dels millors de la seva història, si no és el millor. Un moment que els catalans no podem deixar passar perquè les circumstàncies que l'envolten són molt propícies i cal que les aprofitem. D'altra banda, el procés engegat ja no té volta enrere, perquè la gran majoria del poble català ja està conscienciat i preparat per fer camí fora de l'Estat espanyol, i aquesta gran majoria de persones difícilment acceptaran que el procés s'aturi, o que s'avorti des de la instància que sigui. Ara la ciutadania està implicada, compromesa, i té un projecte important i molt engrescador, que cada dia guanya nous adeptes, i la gent ho veu i el procés es retroalimenta.

En aquest moment ja es reconeix d'una manera majoritària que la situació actual de Catalunya és pejorativa i complicada, i això té a veure amb un sentiment de greuge generalitzat envers el tracte que tradicionalment s'ha rebut d'Espanya com ara les retallades de l'Estatut el 2006, els impagaments reiterats de les partides econòmiques o portar l'Estatut al Tribunal Constitucional, com va fer aquest PP que ara tant reclama espanyolitat. En aquest aspecte s'han donat tot un seguit de menysteniments a les aspiracions catalanes que han fet forat (recordem els darrers menyspreus i retrets de presidents autonòmics, dirigents polítics espanyols o les amenaces i les lloances a Franco d'algun militar de la reserva o d'associacions d'aquests, que potser caldria que la UE comences a investigar i es pronunciés al respecte), i precisament a causa d'aquest seguit de greuges, la ciutadania catalana vol una alternativa.
El que no es pot oblidar de cap manera, és que les passes que es facin, que faci el Govern de Catalunya amb la correlació de forces de la resta dels partits i entitats, amb l'ANC al capdavant com a principal impulsora d'aquesta allau reivindicativa, han de ser passes molt afortunades, i pensades estrictament des del context democràtic. Com deia Artur Mas en explicar el lema del timó mariner que li va regalar el seu pare, cadrà tenir el cap fred i deixar de banda el cor calent, perquè Europa ens estarà observant, i el món sencer jutjant la nostra evolució. Ara, doncs, Mas presenta un lideratge moderat però ambiciós, que caldrà que segueixi en els mateixos termes per canviar l'estatus de Catalunya a mig termini, quan ja sap que Rajoy i el PP li han tancat les portes al Pacte Fiscal, i que no li queda altre remei que tirar pel camí del mig.

El que demana Catalunya és legítim, està recolzat majoritàriament des de la ciutadania i es peticiona des de la democràcia. I això, agradi o no a Espanya, si les urnes parlen i decideixen què vol una majoria d'aquest poble, ho haurà d'acceptar, perquè Espanya també és membre de la UE, i com a tal s'haurà d'acollir a la seva legislació i respectar-la en tots els aspectes.

Finalment, i pels que no vegin clar que la Catalunya independent romandrà dins la UE, dir-los que a la UE no li interessa de cap de les maneres que un país com el nostre, que és aportador net de fons es quedi fora. Ja que les organitzacions polítiques i econòmiques, sobretot aquestes, pensen amb el cap, i mai a través de les essències. I Catalunya és un contribuent net de la UE malgrat avui arraconar un dèficit, mentre que Espanya n'és un de deficitari des del mateix moment de la seva incorporació. Certamant el nostre país arrencarà amb un dèficit acumulat de tots aquest anys de greuges de l'Estat espanyol en fiscalitat, però amb la capacitat de treball de les nostres empreses, indústries i dels nostres homes i dones, això no haurà de ser un problema no reparable a la volta de vuit o de anys, més si comencem un projecte nou, engrescador i esperançador. Per tant, que ningú no s'espanti perquè a Europa li interessa molt una nació que, com Catalunya, té el mateix PIB que Dinamarca, per exemple. Ras i curt: la UE necessita països que, com Catalunya no aniran a demanar rescats, sinó que aniran a aportar una bona part dels seus dividents com a estat membre, i per això ningú no ens farà marxar de la UE, i menys de l'euro.







dimarts, 18 de setembre del 2012

Les injustícies sempre acaben sortint a la llum, i la feina ben feta essent reconeguda



David Deosdad, l'homenot del rugbi
*Santi Capellera i Rabassó, periodista

En Josep Pla parlava dels homenots insignes del nostre país, uns personatges que havien destacat en molts camps, i que una vegada arribats a la maduresa, se'ls reconeixia per ser singulars en molts aspectes, i alhora creatius i molts d'ells agosarats per trencar motlles i arrenglerar-se amb les causes més perdudes...malgrat tot.

Com a bon lector de l'empordanès insigne (i diguessin d'ell el que volguessin dir, i el critiquessin fins a la sacietat per aspectes que poc tenien a veure amb la literatura catalana), he pensat que podria fer un recull d'articles dedicats a als altres homenots. Aquests que sense arribar a ser rellevants en la ciència, en la poesia o en les belles arts, destaquen per haver-se dedicat al poble i als seus interessos en cos i ànima, i sovint, com fan els homenots de primera línia, desinteressadament i per amor al país.

I em ve al cap un personatge que he tingut el plaer de conèixer i tractar per diversos afers, esportius i socials, i també periodístics, que tot i haver fet la gran majoria de la seva trajectòria vital a Sant Boi de Llobregat, sembla que en el seu poble d'adopció, per molts, encara és un perfecte deconegut, malgrat haver lliurat totes les seves forces a un esport tan poc reconegut i tan nacional català com és el rugbi, a la terra on el rugbi és l'esport preferent.

Parlo d'en David Deosdad i López, esportista de rugbi des de les categories inferiors i avui director de l'Escola de la U.E. Santboiana, que va començar com a jugador de Rugbi al F.C.Barcelona, categoria Juvenil. Va guanyar dos campionats estatals, dues copes Catalunya i la Copa Ibèrica davant l'equip de la Universitat de Lisboa. Va disputar el seu primer partit a la Divisió d´Honor davant el Cau Madrid. A la temporada 86-87 va jugar amb la Divisió d'Honor de Rugbi amb el F.C. Barcelona categoria Sènior. A les temporades que van del 87 al 91 va participar a la Divisió d´Honor rugbi amb el Barcelona Unió Club “BUC”, i les temporades compreses entre el 91 i el 2000 va disputar la Divisió d´Honor rugbi amb la Unió Esportiva Santboiana. Entre altres fites Deosdad va assolir dos campionats estatals anys 95 i 96, diversos sots-campionats, l' European rugby Gènova amb la UES.

Jugador internacional amb la selecció espanyola: any 91 Portugal Espanya. Seleccionat any 92 França Espanya, Espanya Itàlia, Espanya Romania, Espanya Argentina.

Selecció XV President: any. 91 davant l'Emerging Wallabies, i els anys 96 i 97 davant el Cote Basque.

No menys participacions va tenir amb la selecció catalana dels anys 87 fins al 2000 en tota mena de competicions. Selecció de les dues Catalunyes, davant Italia; Catalunya Espanya (75 aniversari de la Federació Catalana); Toshiba XV Japó, Tunísia, Selecció del sud-oest del Japó, Itàlia.

A l'Ibèria Classics hi va participar les temporades del 2000 al 2003, en el que és una selecció de jugadors internacionals d’Espanya i Portugal, majors de 35, per competir en el World Rugbi Classics de les Illes Bermudes davant els All Blacks, Canadà, EEUU, Argentina, Selecció de les Bahames, d'on va ser finalistes de la copa d´argent els anys 2000,2001 i campions de la copa d´argent el 2002.

Com a tècnic dels anys 2000 al 2004 al Químic Rugbi Club, equip de nova creació i que amb molta il·lusió va aconseguir pujar a 1ª Catalana, mentre també es formava un segon equip i un equip de veterans. Preparació d’equip juvenil, infantil i escola. En David Deosdad, avui i tal com dic més amunt, és director de l'Escola de la Unió Esportiva Santboiana.

Aquest homenot, però, com tots, també ha hagut de patir danys col·laterals socials, ben lluny del camp de rugbi i sense fer cap melé, ja que des del 1995 és el gerent d'una empresa familiar de rehabilitacions immobiliàries. En aquest altre camp, Deosdad les ha pasades de tots colors quan, com moltes dels sector i per culpa de la bombolla immobiliària (que ell com molts altres van patir sense fomentar-la) la seva font de manutenció va fer aigües, i va haver de deixar unes quantes persones al carrer. I se les va veure molt negres quan, entre altres coses, per la incomprensió d'algunes d'aquestes persones que en veure's sense feina, van intentar treure més del que els pertocava per via legal, va ser objecte i blanc d'amenaces de tota mena, personals i a la família, que el van deixar molt preocupat. L'altra incomprensió va ser la dels que fins aleshores es deien els seus amics de l'Agrupació Local de CDC de Sant Boi, que una bona part el van deixar de banda, encara que no pas tots, i el van voler condemnar a l'ostracisme social i polític a la seva localitat, on aspirava a representar municipalment molts dels seus convilatans.

Ni pels homenots la vida són tot flors i violes, i potser per a ells encara menys. Però la misèria humana ens porta per tots els camins, sovint sense que els triem. A la vida i a la societat, però, no es poden permetre arbitrarietats en cap sector, ni a l'esportiu, ni al cultural, ni al polític ni al professional. Arbitrarietats que depassen el límit personal, i arriben a fill, dona i pares. Per això cal contemplar els deures, naturalment, però també els drets de tots, però precisament, de tots, no només d'uns que criden més que altres. Perquè per fer més soroll, no es té més raó.

Encara sort que aquest homenot d'avui juga al rugbi, que és un esport net i amateur, on s'han d'aguantar molts embats. La diferència és que al rugbi, quan s'acaba el partit l'esportivitat i el fair play tornen a la vida dels jugadors, cosa que, dissortadament, a molts segments de la vida quotidiana no pasa.

L’eugenisme és la ideologia que va gestar i donar a llum la bèstia nazi alemanya. De l’eugenisme ve el nazisme alemany

  ASSAIG GEOPOLÍTIC SOBRE L’ESCLAT DE LA GUERRA ENTRE ISRAEL I HAMAS EN EL CONTEXT DEL JUDAISME I LA DEFENSA DELS SEUS VALORS OCCIDENTALS Sa...