divendres, 2 de novembre de 2007

Al Gore ja no és el vicepresident dels EUA, ara defensa aferrissadament el canvi climàtic (publicat al "Menorca Diari Insular" el 2/11/07)

Les incòmodes veritats i utopies d’Al Gore et al
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Al Gore ha guanyat el Premi Nobel de la Pau del 2007 per la seva lluita contra el canvi climàtic. Ho ha fet conjuntament amb l’International Panel on Climate Change (IPCC), la xarxa científica creada per l’ONU per estudiar aquest mateix fenomen. Tots dos han tingut un paper decisiu per sensibilitzar la gent sobre un dels grans reptes que té plantejats la humanitat, però el cert és que observades les reaccions públiques a fons, la concessió ha estat rebuda amb divisió d’opinions.

Fracassat el seu intent de guanyar la presidència dels Estats Units, Al Gore és vist per molts segments polítics i socials com un hàbil propagandista d’ell mateix, que ha trobat en el filó ecologista i en el llibre i el documental “Una veritat incòmoda”, que ha impulsat i protagonitzat, un argument per tornar a tenir pes, nom i presència internacionals. Ara viatja arreu del món fent conferències i rebent els honors de totes les institucions acadèmiques que es troba al seu pas. Molts però, recorden que la passió ecologista d’Al Gore era força més tèbia durant els anys en què va ocupar la vicepresidència dels Estats Units. I pel que fa al Grup Internacional d’Experts sobre Canvi Climàtic, no són pocs els experts que posen en dubte el rigor científic de les seves observacions.

De la perspectiva del personatge, carregada de clarobscurs, com en el cas de gairebé tothom, en podem extreure tanmateix tres grans lliçons, que, tot parodiant el titol del seu llibre, podriem dir que són tres veritats incòmodes. La primera té a veure amb les eleccions que va perdre de manera tan poc clara. Va batallar fins a un determinat punt perquè els vots que li atorgaven la presidència dels Estats Units fossin reconeguts, però va renunciar-hi quan va constatar que la probabilitat d’èxit era limitada i, que si hagués persistit, hagués pogut portar el seu país a una crisi política sense precedents, i potser de difícil recuperació. Va passar pàgina i no es va instal·lar en la lamentació, perquè segurament era conscient que la principal derrota que pot patir un polític és la infligida per les seves pròpies actituds.

La segona veritat incòmoda d’Al Gore és que va saber trobar un camí diferent per a la seva acció pública. Ha treballat pels seus ideals –polítics, sens dubte– des d’aquest altre trampolí, i ha demostrat que s’hi pot tenir la mateixa o, fins i tot, superior eficàcia. A casa nostra, com a moltes altres cases, la política del dia a dia i del joc Govern/oposició, tendeix a engolir-ho tot, a ocupar tot l’espai públic i a no deixar cap escletxa per a ningú més. Per això, la distància entre política i societat creix, perquè entre l’una i l’altra hi ha un àmbit que haurien d’emplenar aquests altres actors, els qui no són pròpiament polítics però que lideren una acció pública. La tasca d’aquests doncs –dels Al Gores-, és útil sobretot perquè relliga política i societat, i omple aquest forat existent entre totes dues.

Hi ha una tercera i última veritat que es desprèn de la biografia de Gore: per guanyar adeptes per a una causa, cal sacsejar importantment les consciències. Aquest seu llibre sobre el canvi climàtic ha estat qüestionat pel que fa al rigor o la precisió d’algunes dades. Tanmateix, no pretenia ser un llibre acadèmic. Ni tan sols divulgatiu. Era més un instrument d’agitació i, per tant, dissenyat perquè fos eficaç per a aquesta funció. Gore sap que no plantarem cara al canvi climàtic per la mera acumulació d’evidències científiques. Ho farem només si el missatge arriba a penetrar en la nostra ment, si aconsegueix alertar el nostre sistema de valors. Potser només això defineix el polític de debò, que no és pas aquell que s’hi dedica com si fos una professió més, o que explica a tota una societat –òbviament menystenint-la- “que té un cosí que li ha dit que no se sap ben bé què passarà d’aquí a tres-cents anys amb el canvi climàtic, i que, per tant, no ens hem de preocupar per res”. Hi ha coses serioses, rigoroses, que no es poden asseverar si no es tenen proves científicament demostrables. Perquè sinó –i si al damunt no apareix el tal cosí que ho constati- hi ha perill de quedar en el ridícul més absoltut davant de tothom, per evidenciar una ignorància enciclopèdica d’una realitat tan seriosa, actual i important com és aquesta. El polític de veritat doncs, és aquell que fa política perquè té un projecte de país i de societat que vol construir, i que el va demostrant a poc a poc, sense cridar i damunt del paper. És el que no pertany al segment dels ambiciosos del poder pel poder, o als “destroyers”, que utilitzen les armes que sigui –brutes si cal, sense cap mena d’escrúpol- amb l’únic objectiu de descavalcar l’opositor que ostenta el govern de torn.
Més enllà de l’encert o desencert de la decisió del jurat d’Oslo però, em sembla interessant reflexionar sobre les pors de la nostra època i sobre les veritats que els mitjans de comunicació ventilen. De pors n’hi ha hagut sempre, però ara els experts també ens adverteixen de les pors pròpies de la societat opulenta: la por de quedar-se sense feina, de la malaltia dels fills –i de la nostra–, de les agressions dels veïns, de la presència d’estranys, o de la contaminació que destrueix el planeta. I l’ecologia s’ha convertit en una nova religió que disposa de molts experts, cert, però també amb abundància de profetes demagogs o simplement mal informats. És evident que el discurs ecologista s’alimenta, en bona part, de la por; de les pors, sobretot en les societats més laicitzades on refloreix una mena de naturalisme arcàdic. Les pors podrien desaparèixer si poguéssim posar-nos d’acord sobre unes quantes veritats. No parlo de creences, d’opinions, de sentiments, sinó de veritats axiomàtiques sobre les quals sembla que, en l’estat actual de desenvolupament de les ciències, no haurien d’haver-hi discrepàncies. Però n’hi ha encara, i moltes. I en multitud de segments del nostre entorn. Entre els experts, per exemple, no hi ha acord sobre si cada vegada hi ha més pobres o menys al planeta Terra, entre altres raons perquè tampoc no hi ha acord sobre allò que hem d’entendre per pobresa. El mateix podríem dir respecte de les reserves d’aigua, de la conservació del territori, de l’extensió de la fam i, naturalment, ja que és el tema d’aquest article, del canvi climàtic.
Els temps que vivim es caracteritzen per disposar d’un sistema informatiu que ho vertebra tot, més lliure, més transversal i més voluminós que mai. Però, a la vegada, aquesta allau informativa no ha servit perquè l’home i la dona del carrer, el ciutadà corrent, tingui una informació més exacta sobre els grans temes que li toca viure. Parlo de fets històrics de primer ordre que es van esdevenir durant el segle passat –l’assassinat de Kennedy als EUA o el de Carrero Blanco a Madrid, per exemple–, o ja en el decurs d’aquest –l’atemptat a les torres bessones de Nova York o els dels trens de Madrid de l’11-M-, i em refereixo, també, a fenòmens que mouen tanta passió, i tantes informacions diàries, com el de l’escalfament global del planeta.
Qui ens podrà explicar veritablement i amb un cert rigor, doncs, què hi ha de por i què hi ha de realitat científica en l’apocalipsi climàtic que ens anuncia Al Gore? A mi, com a periodista, em preocupa que els mitjans de comunicació no puguem donar resposta a la pregunta. En realitat, el que fem –el que fan els mitjans de comunicació– és, moltes vegades ajudar a la confusió perquè, sovint, com més dades aportem, menys clares tenen les coses els subjectes receptors passius de les nostres informacions. Abans he dividit en tres segments les actuacions d’ Al Gore, perquè penso que la autèntica política, la política transformadora, se sustenta en aquestes tres veritats: no s’atura en lamentacions, no es tanca en la vida de partits i administracions i pretén arribar als valors de la gent. Tres veritats que són incòmodes, perquè són molt pocs els disposats a practicar-les, i crec que això cal reconèixer-li al polític nordamericà, encara que personalment em temo que el que li hagin concedit el Premi Nobel de la Pau no servirà per treure l’aigua clara sobre el futur d’aquest planeta.

Sobre els babaus Quim Torra i Pere Aragonès, dos exponents de la imbecil·litat i niciesa política que ha comandat i comanda aquesta trista, pobra i dissortada pàtria anomenada Catalunya, en que a molts ens va tocar néixer

Torra i Aragonès fan competència per indignar l’independentisme inconformista   Aragonès parla de referèndum abans del 2030 i Torra critic...