dijous, 4 d’octubre del 2007

Guatemala va votar en llibertat gairebé casualment

Eleccions a Guatemala: els vots entre el pànic
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Després de la campanya electoral més violenta de la història del país, amb prop de mig centenar de morts, Guatemala va votar el passat dia 9 de setembre en les eleccions generals, amb la victoria del candidat socialdemòcrata, Álvaro Colom, i el candidat conservador, Otto Pérez Molina, que es jugaran la presidència de Guatemala en la segona volta dels comicis, que s'ha de celebrar el 4 de novembre. Colom va obtenir poc més de 900.000 vots, el 28,3% del total, seguit de Pérez Molina, amb 750.000. Ara, els estrategs de totes dues formacions afinen les maquinàries per recollir els vots de la resta de formacions que han participat en els comicis i poder aconseguir la majoria.
Aquesta ha estat la campanya electoral més violenta de la història democràtica de Guatemala, amb mig centenar de persones (entre candidats, familiars de candidats o activistes polítics) assassinades des que es van convocar les eleccions al maig passat. El mateix dia que es tancava la campanya electoral, el fill del general retirat i activista del partit d'esquerres Aliança Nova Nació, Morris de León, va ser trobat mort al nord de la capital del país, l'endemà de ser segrestat per desconeguts.
L'Organització d'Estats Americans (OEA) ha sol·licitat al govern de Guatemala que "cadascun d'aquests fets sigui investigat adequadament per poder confirmar o descartar els mòbils polítics". L'organisme panamericà va desplegar 200 persones per observar aquestes eleccions, mentre que la Unió Europea tenia distribuïts per tot el país un centenar més d'observadors entre els que es comptaven els enviats per la Generalitat de Catalunya i pel Parlament català.
L'origen de l'alt índex de criminalitat és l'aparició de les “maras” bandes juvenils dedicades al narcotràfic i al crim organitzat que actuen impunement, segons que van admetre les autoritats del país. A més, Guatemala pateix uns alts nivells de pobresa, la concentració de terres en poques mans i la manca de polítiques socials. Segons un informe de les Nacions Unides, un 0,5% de la població concentra el 19% de la renda nacional, és a dir, uns sis mil milions de dòlars anuals; i el 75% de l'activitat del país és economia submergida. Amb motiu de les eleccions, les autoritats del país van posar en marxa un fort desplegament de policia amb més de 30.000 efectius, conscients que hi podien haver episodis de violència tal com va succeir durant la campanya.
Segons les enquestes, els dos candidats presidencials amb més possibilitats eren els que al final van resultar guanyadors, encara que era pràcticament impossible que algun d’ells aconseguís més del 50% dels vots, un resultat que hagués evitat la celebració de la segona volta.
Un dels presentats amb poques possibilitats de vèncer en els comicis era el general colpista José Efraín Ríos Montt, que té obert un procés a l'Estat espanyol per genocidi, i que si hagués estat elegit diputat, a pesar dels seus 82 anys, encara l’haguessin pogut extradir a Espanya.
La candidata més coneguda però, va ser la líder indígena i premi Nobel de la Pau el 1992 Rigoberta Menchú, que es presentava pel partit Trobada per Guatemala, i malgrat la seva popularitat a Occident, les enquestes només li adjudicaven el 3% dels vots. Menchu ja va advertir que no permetrà que la dèbil democràcia del país retrocedeixi "ni un sol centímetre". Menchú va anunciar la seva voluntat de postular-se com a candidata a la cursa a la presidència guatemalenca. Per fer-ho, va explicar que crearia un nou partit polític, el Winaq, perquè li donés suport. La seva iniciativa però, va rebre el suport d'un altre partit, Trobada per Guatemala, amb qui han concorregut plegats a les eleccions, i així s’ha convertit en la primera dona indígena en la història política de Guatemala que es presenta a unes eleccions generals. Un món que ha estat majoritàriament d'homes, entre els quals no n'hi ha hagut mai cap d'origen indígena, malgrat que constitueixen el 40 per cent de la població d'aquest país centreamericà.Ara caldra veure com es desenvolupen les destinacions d’aquest pobre i desafavorit país, la població del qual ha estat constantment víctima de greus problemes socials i polítics, i que els elements naturals com huracans i tifons assolen constantment.

De com el règim dictatorial birmà sofoca la revolta interior que té (publicat al "Menorca Diari Insular" el dia 2 d'octubre de 2007)

Birmània: el terror comunista del sud-est asiàtic
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Durant tot el mes de setembre, i sobretot durant aquesta darrera setmana, una onada creixent de protestes ciutadanes ha sacudit el règim militar de Birmània, indret rebatejat a la força com a Myanmar. La població d’aquell país, encapçalada per decenes de milers de monjos budistes, va sortir als carrers per a manifestar-se contra el govern dictatorial i demanar l’arribada de la democràcia. Els carrers de Rangun, la capital, són plenes de soldats, i les principals places i avingudes romanen bloquejades. El govern ha respost aquestes peticions amb una injustificable i desaforada violència repressiva que ja ha fet una desena de morts –segons la xifra oficial, que vista la magnitud de la tragèdia fa riure- encara que no cal ser gaire llest per endevinar que en deuen ser centenars, i un nombre indeterminat de ferits, que pot anar de centenars a milers. L'acció dels militars ha tingut en els monestirs budistes de Rangun un dels seus principals objectius. Hi han detingut prop de mil monjos, i n’han mort almenys tres. L'ofensiva militar també es va dirigir contra els membres de la Lliga Nacional per la Democràcia (LND), i el seu portaveu, Myint Theint va ser detingut. Enmig d'aquesta tensió, la guerrilla karen, un dels grups insurgents del país, va anunciar que s'unia a la revolta contra la junta militar i va animar la resta de rebels a fer el mateix.
De fet, i tal com apunto més amunt, és molt probable que aquest saldo mortífer, ara per ara, hagi tingut una pujada ostensible, ja que el Consell de l’Estat per a la Pau i el Desenvolupament (CEPD) –eufemisme amb el qual el règim es designa a si mateix– ja va imposar el dijous dia 27 un bloqueig informatiu al voltant de la més que delicada situació, i els enfrontaments han anat a l’alça de forma prodigiosa i en progressió geomètrica. Les úniques informacions disponibles a l’hora d’aquesta redacció, eren les que provenien d’alguns ciutadans usuaris d’internet que, malgrat les prohibicions governamentals, van aconseguir comunicar-se amb l’exterior i enviar informacions dels escabrosos successos, i dels pocs periodistes que, malgrat estar en un perill de mort absolut, es mantenien ferms en els seus postulats informatius, tot i els assatjaments de que eren objecte. L’assassinat del periodista gràfic japonès, identificat com a Kenji Nagai, de 50 anys, ha provocat també la dura reacció del govern nipó que ja ha presentat una protesta formal davant les autoritats militars de Birmània. La víctima treballava per a la productora de vídeo APF News, amb seu a Tòquio, i les imatges fotogràfiques preses d’amagat per un ciutadà de Rangun, mostren el reporter japonès estirat al terra durant una manifestació i rematat per un soldat birmà amb un fusell, imatges les quals es poden trobar molt facilment a internet i en les que es veu clarament que el periodista és tirotejat a sang freda pel militar. La versió oficial parla d'un "tret que es va desviar". El reporter gràfic japonès és una de les víctimes mortals d’aquesta ja clara revolta contra l’absolutisme comunista a Birmània, el major desafiament al règim militar des de les protestes democràtiques de l'any 1988, on unes 70.000 persones es van manifestar en diferents punts de la capital, i van plantar cara a la prohibició dictada per la junta militar.
L’esdevingut a Birmània però, ha posat al descobert tota una sèrie de fenòmens i actituds que afecten tot el nostre llogarret global. Tal com sol passar en situacions semblants, s’han posat de manifest les posicions reals de diferents executius del planeta, i el seu grau de compromís amb la democràcia, o, com a contrapartida, la seva hipocresia al respecte.
A la Xina, per posar un exemple, no se la pot acusar de cap manera de doble moral, ja que el règim de Pekin, opressor en el seu propi territori, ha tingut, tal com s’esperava, una actuació congruent en l’esfera internacional i s’ha destacat per la seva tristement cèlebre defensa del règim de Sudan, malgrat l’evidència de les atrocitats i violacions dels drets humans que es donen cada dia en aquell país africà, i del més que probable genocidi esdevingut a la regió de Darfur. En aquest cas de Birmània doncs, el representant de Pekin davant el Consell de Seguretat de les Nacions Unides, va bloquejar de facto les sancions que la resta dels governs volien aplicar al règim dictatorial comunista birmà. I no es va amagar de cap manera de fer-ho.
També és perceptible però, malgrat les seves peticions d’aperturisme a aquell país, la hipocresia de les potències occidentals, que durant gairebé vint anys han tolerat la dictadura del CEPD, i ara, davant l’evidència que l’exasperació popular ha arribat a nivells explosius, es trenquen les vestimentes com els possessos que veuen un Sant Crist de prop. El 1988 en canvi, quan aquesta camarilla militar es va entronitzar, malgrat que ho van fer amb els cossos encara calents de les tres mil persones que van massacrar pels carrers de Rangún, els ara soliviantats representants d’occident, ni van dir res, ni van fer res al respecte, i van girar la vista cap a altres costats, malgrat les importants reserves de petroli i la riquesa natural amb què compta el país asiàtic.
Es possible que aquesta tolerància occidental davant el règim militar que ha oprès durant dècades l’antiga Birmània, es pugui explicar per l’interès dels EUA –que mai no fa res de manera filantròpica, ni és altruista en cap vessant, no ho oblidem- i de la UE de mantenir inalterada una estabilitat no necessàriament democràtica, pacífica ni respectuosa amb les drets humans en aquella àrea. Una regió que s’ha caracteritzat per haver estat l’escenari d’operacions d’alguns dels conflictes més sagnants de la segona meitat del segle XX: la agressió americana contra Vietnam –que es va estendre a Laos i Cambodja– sense oblidar el demencial genocidi portat a terme a Kamputxea pels Khemers Rojos. Se suposa però, que amb el caos generat en els mercats petroliers per la destrucció i l’ocupació de l’Iraq per Washington, Londres i Madrid, la darrera cosa que ara per ara interessa Occident sigui un altre sotrac en un país que, amb el mercat de l’or negre embogit per l’actual situació de l’Orient Mitjà, i tal com esmento més amunt, té unes importants reserves d’hidrocarburs, per la qual cosa no convé cap moviment susceptible de violència, i menys encara que en un sacseig tal s’hi puguin veure implicats aquests governs. En tot cas però, i sigui pel motiu que sigui, amb les seves tardanes reaccions a la barbarie militar comunista, els Estats Units i els seus aliats han posat una vegada més de manifest la debilitat i la incongruència del seu compromís amb la democràcia. Esperem però, i malgrat totes les bonhomies i declaracions de bones (?) intencions d’aquestes grans potències bèliques i econòmiques, que només tenen en compte el “seu” món actual –no pas el futur- i no fan més que mirar-se el melic, que la situació a Birmània se saldi amb les menys víctimes possibles, i amb l’enderrocament d’aquest règim de terror. I que els birmans es puguin organitzar democràticament, es converteixin en ciutadans lliures i deixin de ser subdits del comunisme més aberrant, ciutant molt però de no passar a ser subrogats de segona de cap d’aquests “benefactors” occidentals, que a hores d’ara ja són a la porta de casa seva esperant el desenllaç imminent de la situació, tal com ho fan els voltors quan detecten la fetor de la carronya.

L’eugenisme és la ideologia que va gestar i donar a llum la bèstia nazi alemanya. De l’eugenisme ve el nazisme alemany

  ASSAIG GEOPOLÍTIC SOBRE L’ESCLAT DE LA GUERRA ENTRE ISRAEL I HAMAS EN EL CONTEXT DEL JUDAISME I LA DEFENSA DELS SEUS VALORS OCCIDENTALS Sa...