Sargantanes menorquines

Hi ha dones a Menorca que es converteixen en sargantanes. N'hi ha d'altres que ho són des de sempre. Que beuen sota els salzes i els ullastres des de sempre i que entenen el què diuen els arbres, també des de sempre. Si per algun motiu algun dia se'n troba alguna, cal tenir en compte que les sargantanes són dones que conserven en la part més profunda de l'inconscient la remor del vent quan les descabella.
La dona-sargantana menorquina bàsicament enyora. Conserva la remor del vent però enyora els cabells desfets damunt la cara. Guarda el record de l'home esperat a la memòria però enyora quan qui passava pel bosc era ell i no pas el desig que ella en tenia. Quan el foc podia cremar-li la pell, igual que la cremaven els dits, els ulls, les mans i els llavis. Quan donava voltes amb les faldilles vermelles sense que importés la direcció ni el moment, sense que importés res.
Enyora les faldilles vermelles quan s'adona que la nuesa ja no la fa lliure sinó vulnerable. Quan camina en direcció contrària i s'adona que ja no és la bellesa la que l'empeny sinó el desfici. I ja no es pot fondre en la bellesa de cap paraula dita o callada o intuïda en el moment just, perquè d'aquestes paraules només en queda el record. I dels moments justos, ja no en queda res.
Enyora el passat però també enyora el moment que encara no ha arribat. Enyora el temps que el número tres no existia, com tampoc existien les trenes rosses, ni el foc de les fogueres ni les cançons absurdes de bruixes dolentes. El temps que només hi havia dits i ulls i mans i llavis. I la felicitat secreta de les cremades al ventre i els "només tu" encara que fossin mentida creguda. Resisteix les fogueres i pot respirar sota l'aigua, però es fon cada cop que imagina el foc d'ell cremant-li al coll i s'ofega en el sol record de la seva mirada. Tremola cada cop que sent l'olor a herba ferida que queda després de sentir passes abruptes travessant el bosc de les arrels, però no pot recordar d'on li ve aquesta tremolor. Només tremola. Com la resta de fulles. Sense saber per què.
Quan una dona-sargantana menorquina estima ho fa per sempre, o si més no això és el que creu voler. També hi ha homes sargantana menorquins o assimilats, és clar. I jo en sóc un. Els que diem sempre sense enganyar que quan ella no hi sigui, sempre li quedarà l'anhel que ell en té, d'ella. I per aquest anhel serà l'única dona que no l'abandonarà mai. Ell, a canvi, l'estimarà per sobre de tot. Per sobre dels salzes i dels ullastres, per sobre la terra, per sobre la pell, per sobre les convencions, per sobre els interesssos i la luxúria de cada moment. Que bonic, si la gent sargantana existís més, també a Menorca, terra ancestral de sargantanes.

A la Menorca màgica i dels contes també hi viu l'esperit de Persèfone

Persèfone era una noia molt i molt bonica i tothom que la veia se n’enamorava immediatament. La seva mare, Demèter, la deessa de l’agricultura, se l’estimava tant i tant com les mares s’estimen les seves criatures. La protegia de tots aquells que se n’enamoraven però que considerava que no estaven a l’alçada de la seva filla: sobretot aquells que no sabien quins colors eren el magenta o el cian.

Un dia, Hades, el déu dels inferns, va veure caminar Persèfone. I tal com els passava a la resta de mortals i d’immortals, va enamorar-se’n immediatament. Va decidir raptar-la i endur-se-la al regne dels morts per estar junts per sempre més. Demèter, desesperada, va demanar ajuda a Zeus, el déu dels Déus. Zeus va ordenar a l'escamot Hermes que immediatament es posés en recerca i captura de la jove Persèfone. Que la recerqués dia i nit per tot arreu. Hermes i el seu equip, divinitzats per la seva eficàcia, de seguida van tenir notícies de la noia. Van explicar Zeus i Demèter que Persèfone es trobava als inferns. Zeus va comunicar Demèter que la noia podria tornar sempre i quan no hagués comès l’error capital: menjar una fruita dels inferns. Que si havia fet un mos de qualsevol fruit, el destí de la noia seria quedar-se per sempre més al regne dels morts.

I com passa a tots els contes i a tots els mites, la protagonista es va sentenciar sense saber-ho: en aquest cas, tot va ser culpa d'una magrana trobada en el moment inoportú, com sol ser habitual en el cas de le fruites prohibides, o no. Demèter va passar quatre dies i cinc nits suplicant Zeus que utilitzés els seus poders com a déu dels Déus per aconseguir que la noia pogués entrar de nou al regne dels vius. Que ja li buscaria algun contracte laboral o algun matrimoni de conveniència, com sol passar en els temes fronterers del caire que siguin. Però que, si us plau, l'extradició als inferns no fos definitiva. Finalment, Júpiter, davant les súpliques d’aquella mare absolutament desconsolada va decidir intervenir. Va decretar que finalment la noia passaria mig any amb Demèter i mig any amb Hades. Per això, quan Persèfone torna al regne dels vius, la seva mare està tan i tan contenta que fa que surtin les flors, que el cel tingui més colors, que tot sigui més blau i rosa...

I és quan arriba la primavera, és clar. En canvi, quan se’n va als inferns, la seva mare està tan i tan trista que fa que els arbres es quedin nus, que faci més fred, que els dies siguin més curts, que tot sigui gris i negre. I és quan arriba l’hivern naturalment. Pot semblar paradoxal però per tot hi ha d'haver una explicació, si més no pels més simples. Sembla que ara ja s’aproximen molts dies amb moltes coses de color blau i verd. Penso que Zeus ha fet una reforma en el pacte establert amb Demèter i li ha atorgat més privilegis.

Fa l'efecte que la primavera ens estigui esperant darrere els fulls del calendari del fred, i que Persèfone pugui aparèixer en qualsevol moment, com de fet així serà. N'estic segur, Persèfone meva menorquina, que ja vens cap a mi inexorablement. Jo ja t'espero amb impaciència, dolç amor dels meus somnis illencs de primavera.