dimarts, 22 de maig de 2007

Vas errada (dedicat...)

Si encara et penses que em sento fràgil i que busco arrecerar-me de la tempesta, t'equivoques. No em fa por la pluja, ni el vent, ni els llamps ni els trons. Sóc fort com sempre. He cantat i he ballat sota diluvis. He corregut contra el vent perseguint els somnis més impossibles fins atrapar-los. He retornat els llampecs als déus perquè els convertissin en sagetes de Cupido. He vist com la lluna tenyia de llum els peixos de la nostra mar. He esgarrapat terra de llocs on feia massa temps que ningú no hi plorava. He saltat descalç per les roques d'illes perdudes i he vist l'aigua de cascades que no es dibuixen a cap mapa del món. He contemplat les estrelles des de platges que mai m'hauria imaginat, i me n'he fet arracades quan el cel no podia fer-ho. He ballat de puntetes sobre les cordes més altes del trapezi i tant sols he perdut l'equilibri en veure-la a ella tocar de peus a terra. He venut la meva pell a percussionistes que sabien fer-la vibrar i sabien fer-hi sonar noves músiques. He nedat fins al cau de les sirenes i els he cobert els cabells de roses de color vermell. He resat al carrer a déus que no existeixen i els he fet aparèixer amagats darrera d'alguns somriures. He dansat nu en mars de diferents colors fins ofegar-me en la bellesa d'alguna mirada indiscreta. He saltat de molt alt, i he sentit que la plenitud és possible solament en el buit.
I ara et penses que m'atraparà la tempesta? Que potser em veus massa vulnerable per reprendre el camí? No has entès res. Em sento més fort que mai. Ara mateix, només accepto els ocells com a companys de viatge. No vinguis, perquè ja sé que et fa por volar.









Tu i jo (dedicat a ella...)

Tres o quatre gotes delatant pluja de nit filtren el sol per la finestra. Guaito com reposes nua des dels peus del llit amb un posat ple de tendresa. Quantes nits acaronant els teus dits delicats. Quants matins com el que ara gaudim, tebi com un fil de roba. Amagats de tanta gent que parla, teixim certeses amb la mirada. Som tan lluny d'aquell soroll salvatge de la ciutat, que ens fem entendre sense paraules. Dos o tres cabells mandrosos pinten els coixins amb el color d'aquesta tarda. Sento com camines per casa pel so dolç del teu vestit que entre les cuixes et delata. Quants matins entrellaçant-nos com si fossim de pedra. Quantes nits com la que ara tenim, tèbia com la llum de l'espelma que crema, a la casa de la bocana del port de Ciutadella. Quina olor de mar, quin soroll de pluja mentre els teus petons marquen la meva pell, mentre m'abraces tendrament i em pessigues el coll amb les dents, i em dius que dir-me que m'estimes és poca cosa. Quina sensació més dolça, l'olor dels nostres cossos amarats de desig, mentre les gotes de la pluja neta cauen al mar com les llàgrimes de qui té el cor trencat, i l'aire barreja les aromes. Tu i jo, amagats de tantes veus estranyes, amb els nostres silencis omplim totes les paraules.Tres o quatre gotes delatant pluja de nit...i tu i jo abraçats al llit estimant-nos sense pressa, prop de la bocana del port de Ciutadella.

Sobre els babaus Quim Torra i Pere Aragonès, dos exponents de la imbecil·litat i niciesa política que ha comandat i comanda aquesta trista, pobra i dissortada pàtria anomenada Catalunya, en que a molts ens va tocar néixer

Torra i Aragonès fan competència per indignar l’independentisme inconformista   Aragonès parla de referèndum abans del 2030 i Torra critic...