dijous, 23 de desembre de 2010

La història es repeteix


EL BITLLET D'EN PERINNO

Déu n'hi do, com es repeteix la història: els espanyols van perdre totes les colònies d'Ultramar, perquè actuaven com ho fan ara a Catalunya, i per tant l'incentiu més fort de l'independentisme va ser ells mateixos. I aquí són una fàbrica d'Almogàvers, els molt rucs! A la llarga, i tal com els va passar amb les altres colònies, a Catalunya perdran bous i esquelles, perquè hi van fent amics constantment...

La llengua catalana, un dels pilars de la cohesió dels catalans, rep un atac sense precedents des del final del franquisme


Tibar la corda catalana, una arma de doble tall

Santi Capellera i Rabassó*periodista

El Tribunal Suprem ha pronunciat tres dures sentències en contra de la normalització lingüística a l'escola catalana, afirmant que cal garantir un "equilibri inexcusable" entre les dues llengües oficials als centres escolars.

El desplegament del model autonòmic espanyol iniciat després del franquisme, va tocar sostre amb la sentència del Tribunal Constitucional, que va retallar de manera notable el nou Estatut aprovat al Parlament de Catalunya. Aquest fet ha estat el desencadenant d’una absoluta recentralització general per la via judicial. Ara la Justícia espanyola ha fet un altre pas endavant, i el Tribunal Suprem desautoritza la immersió lingüística a l'empar d'aquella sentència del Constitucional.

A partir del moment en que la Generalitat va intentar assegurar la posició del català com a llengua pròpia i comuna de Catalunya, i per tant situar-la per davant del castellà, la reacció de les institucions espanyoles ha estat la d'una represàlia desproporcionada, que a més deixa entreveure clarament que mentre els poders de l'Estat desprotegeixen i fan minvar l'ús normal del català legislativament, aquests mateixos poders sobreprotegeixen el castellà amb aquestes mateixes lleis.

Més de 500 lleis espanyoles, emeses indistintament per governs de dretes o d'esquerres, obliguen a l'us del castellà, des de tots els àmbits, a més d'invertir fortes partides econòmiques per finançar eines al servei de la llengua castellana com ara l'Instituto Cervantes, amb el greuge comparatiu que aquest fet representa en relació a les altres llengues de l'Estat.

Aquesta sentència del Tribunal Suprem estableix que tant el castellà com el català poden ser llengües vehiculars de l’educació. S’atorga la raó a tres famílies que van demanar al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que el castellà es “reintroduís” a l’educació catalana de manera “proporcional i equitativa”, i que els escrits i comunicacions amb el centre es poguessin fer en castellà. Tot i que, en un principi la Sala del Contenciós Administratiu del TSJC va desestimar el recurs al desembre del 2008, ara el Tribunal Suprem anul·la la decisió del Superior de Catalunya –en base a la STC- i diu que “el català ha de ser, per tant, llengua vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament, però no l’única que gaudeixi de tal condició”, com també que, “el castellà no pot deixar de ser també llengua vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament”.

El sempre fràgil i poc estable equilibri que hi havia entre Catalunya i Espanya en termes de descentralització ha desaparegut. Ara Espanya tiba la corda catalana amb aquesta sentència, que per si sola no té gaire força, perquè es limita a reverberar el que ja va dir el Tribunal Constitucional. Però el fet de la jurisprudència pot desencadenar un efecte dòmino. I aquest és el veritable perill, ja que després d'això, pràcticament es lamina una de les polítiques que més consens ha creat en la societat catalana, font de veritable ascens social i de cohesió entre tots els ciutadans catalans.

Hi ha hagut diverses opinions sobre com aquesta sentència afectarà el sistema educatiu. El conseller d'Ensenyament sortint, Ernest Maragall, i el president del Grup Parlamentari de CiU, Oriol Pujol, han restat importància a la resolució i remarquen que aquesta sentència no pot fer trontollar el sistema d’immersió lingüística. De moment, caldrà esperar per saber quina serà la implicació real. En tot cas, sabem que el Tribunal Suprem no té jurisdicció per anul·lar les lleis de les Corts ni dels parlaments autonòmics.

No es pot negar, però, que el compliment, d'haver-se de fer efectiu a totes les escoles, agrediria amb virulència el model català d’educació. El Tribunal Suprem desarmaria, doncs, la Generalitat de Catalunya amb una de les eines més potents per a la normalització, l’acollida i la integració de nouvinguts i els seus familiars: la llengua catalana, que és un dels pilars de la cultura pública comuna.

Però heus aquí l'arma de doble tall: si la corda es trenca pel català, també pot trencar-se perfectament per Espanya, i amb altres afegits. Una majoria de catalanes i catalans ja ha demostrat sobradament, que no està disposada a seguir muda davant aquesta mena d'agressions a la personalitat nacional de Catalunya, independentment del greuge que pel país representen els 60 milions d'euros diàris de dèficit fiscal, que de no marxar cap a les arques de l'Estat serien primordials per l'estabilitat de l'economia catalana. Si finalment, doncs, Madrid s'entesta a suprimir el lloc del català a l'escola, caldrà que les institucions catalanes reaccionin com cal en defensa de la llengua del país.

L'unitarisme espanyol, sempre amatent a la involució i a l'uniformisme, ataca el pulmó de la llengua -que és el Principat- per tocar-lo de mort, ja que sap que és on aquesta llengua té força, i està en expansió. Què no farà aquest mateix unitarisme, a les Illes Balears?, on la llengua catalana en segons quins llocs és pràcticament testimonial, o al País Valencià?, on el càncer del blaverisme més aferrissat està absolutament estès. En definitiva, que aquell estat plurinacional i plurilingüístic que contempla la Constitució espanyola, es demostra, una vegada més, una fal·làcia, un engany.

dimarts, 21 de desembre de 2010

Joan Laporta, nou alumne parlamentari






Avui Joan Laporta ha rebut una bona lliçó de parlamentarisme. En el torn de SI de la sessió d'investidura d'Artur Mas, ha pujat a l'atri, i ha començat dient "bé...", i ha seguit amb la mateixa proclama que SI ha fet durant tota la campanya, sense canviar ni una coma.

Amb la veu tremolosa i el gest poc harmònic, i sense ordenar gens la coherència linial del discurs, enlloc d'un advocat semblava talment un estudiant de primer d'ESO. És clar que el que llegia no ho havia escrit ell, sinó López Tena: per això ha passat el que ha passat.

En la rèplica, un Mas sorneguer però contundent, li ha donat una lliçó de comportament parlamentari, li ha dit que, si més no la primera vegada que algú fa una intervenció a la Cambra ha de saludar el president de la Generalitat, i li ha preguntat què aportava ell al debat d'investidura, a més de les demandes de declarar la independència immediata. Ha estat tota una lliçó magistral. Sap més el diable per vell, que per diable.





dilluns, 13 de desembre de 2010

La radialitat de París va estar copiada per Felip V en el disseny de la xarxa de vies de comunicació i altres estructures





Madrid: mimetisme de París i del model francès

Santi Capellera i Rabassó*periodista

El catedràtic d'Economia Aplicada de la Universitat de Barcelona, Germà Bel, ha publicat España, capital París, un llibre de plena actualitat enmig de les tensions originades per la crisi econòmica i pel debat plurinacional de l'Estat espanyol. En l'obra s'analitza el sistema d’infraestructures radial de l’estat espanyol i la voluntat política que s’amaga darrere; es reflexiona sobre aquests aspectes, i es trenquen vells mites com la solidaritat interterritorial, i la falta d’un model de planificació d’infraestructures de cara al futur.

El llibre consisteix en el relat d'un viatge, no exempt de sorpreses, pels tres últims segles de la història d'Espanya, i es remunta a 1561, any en què Madrid, una modesta ciutat del centre peninsular, és designada seu permanent de la Cort dels Àustria. Però el recorregut s'inicia pròpiament a primers del segle XVIII, quan, després de la Guerra de Successió, Madrid esdevé capital política, i el 1720, de la mà de Felip V, queda fixat aquí el radial quilòmetre zero de les comunicacions espanyoles.

De fet és en les darreres dècades, amb la consagració de la capitalitat econòmica de Madrid, convertida finalment i amb caràcter irreversible en capital total, quan en aquesta esdevé la seva apoteosi, lluny de les fòrmules de capital administrativa, és enlairada com a centre de negocis, i punt de partida de tots els vols transoceànics que surten de l'Estat. És a dir, que Madrid ha esdevingut el París d'Espanya, el mateix que van somiar els primers monarques borbònics, i els il·lustres reformadors de l'Espanya contemporània. El llibre repassa els dos factors que han estat crucials en aquest procés: la capitalitat político-administrativa de Madrid i el sistema radial de transports i comunicacions.

L'autor també explica que la centralitat madrilenya i la creació d'aquest esquema radial de comunicacions, en què totes les vies de transport conflueixen en un centre únic, és una còpia exacta del model francès, que té en París una de les metròpolis més significatives d’Europa. A ningú no se li escapa que França és l'estat europeu centralista per antonomàsia, amb una àrea metropolitana de la capital que concentra catorze milions d’habitants. La segona conurbació francesa, al voltant de Marsella, amb prou feines passa dels dos milions. L'estat napoleònic, origen de l'actual divisió territorial francesa, va estructurar el seu territori en departaments petits, fàcils d’administrar des del centre de decisió política, lloc on s’han pres sempre les decisions a França.

Així doncs, l’estat liberal espanyol del segle XIX, va copiar aquest mateix model i el va implantar en una monarquia que tenia en la cort madrilenya un centre de decisió únic, però amb deficiències considerables de pes demogràfic i socioeconòmic respecte d’un territori que s’estructurava en funció de les relacions econòmiques, no pas de les relacions polítiques. A diferència de la resta de metròpolis europees, Madrid no va tenir mai, per raons geogràfiques, accés a les vies marítimes, i la seva ubicació continental, sense cap riu navegable, va condicionar de manera definitòria la seva realitat econòmica.

L'autor també fa un tomb per les sis 'carreres de postes' definides per Felip V, per les carreteres radials de Ferran VI i Carles III, i per l'Espanya del ferrocarril, a mitjan segle XIX: I no es deixa al tinter les autopistes del segle XX i els mitjans de transport més recents: l'AVE i el transport aeri, que evidentment segueixen aquestes mateixes polítiques. Tot això s'ha esdevingut arran d'un conjunt d'actuacions, que ha obeït a objectius administratius i polítics molt més que a les dinàmiques econòmiques ("mercat transversal, Estat radial"), seguint un patró històric regular i continuat des del segle XVIII: fer una Espanya com França, amb un Madrid com París. Tot això permet entendre per què les polítiques d'infraestructures a l'Espanya actual són tan singulars i diferents a la gran majoria de les dels països de l'entorn espanyol, i per què susciten un consens tan ampli, potser l'únic, i en el qual convergeixen sense cap mena de fissura el Govern espanyol i l'oposició.

Germà Bel és especialista en infraestructures i ha estat una de les veus més contundents a l’hora de denunciar el dèficit que pateix Catalunya a nivell quantitatiu, qualitatiu i de gestió, i amb el mateix títol el 24 d'abril de 2009 ja publicava un interessant article al diari La Vanguardia.

Sobre els babaus Quim Torra i Pere Aragonès, dos exponents de la imbecil·litat i niciesa política que ha comandat i comanda aquesta trista, pobra i dissortada pàtria anomenada Catalunya, en que a molts ens va tocar néixer

Torra i Aragonès fan competència per indignar l’independentisme inconformista   Aragonès parla de referèndum abans del 2030 i Torra critic...