divendres, 29 de febrer del 2008

En Josep Pla eren dos homes...o més (publicat al Diari Maresme, Girona Notícies, Es Diari i Opinió Nacional el dia 29 de febrer de 2008)

El Pla franquista versus el Pla geni literari
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Sí, jo crec que en el decurs de la història, i paral·lelament, van existir dos Josep Pla. O si més no hi va haver dos personalitats ben diferenciades dins el mateix personatge, sovint confós amb ell mateix i amb l’entorn. Sovint penedit dels mals que havia reportat al seu poble, Catalunya, i dels que sempre se’n va avergonyir una vegada conscient de la gravetat dels seus actes. Però reitero per enèsima vegada, i ja ho he fet en aquestes mateixes pàgines, que el Pla intel·lectual, el geni i l’escriptor grafòman incansable, no té res a veure amb aquell Pla mesquí i servil que durant un espai de temps, prou curt com per oblidar-lo però prou llarg com per què hagués perjudicat seriosament i greument molts altres catalans, arran dels seus actes reprovables al servei de l’espionatge franquista, i també feixista alemany. Aquest és un fet imperdonable i absolutament condemnable, però Pla no va ser solament un instrument al servei dels més baixos interessos antidemocràtics de l’Europa de l’època, aquella Europa que ell mateix lloava tant en referir-se a França, Itàlia Anglaterra o Alemanya indistintament, ja que arreu del continent hi havia fet vida, amics, obtingut experiències més o menys gratificants i hi havia escrit a bastament, cosa la qual, per un home avesat a utilitzar la ploma com ho feia ell, aquest fet no representava tampoc cap fita memorable. Prèviament i a posteriori va demostrar ser un gran geni literari i el més gran escriptor en llengua catalana que aporta més de 30.000 pàgines escrites als annals de la història de la literatura catalana, amb la qual cosa es converteix en el més gran escriptor en llengua catalana que mai hagi existit. Independentment del seu millor o pitjor comportament social i humà en relació al proïsme, al país i m’atreviria a dir que a sí mateix.
Per raó d’edat i dels anys en que la seva història i la meva es donen, no vaig poder conèixer mai aquell geni empordanès, un home que, ja dic que malgrat tot el que va poder esdevenir, em tenia el cor robat des del primer dia en que em vaig endinsar en aquell seu llibre anomenat “El carrer estret”, i que feia referència al lloc de les seves vivències de petit i on citava la mala situació de casa seva, ja que estava mal orientada al sol, per la qual cosa allà hi feia molt de fred, cosa que sempre l’havia amoïnat i que sempre l’havia deixat en evidència, ja que en ser tan gasiu com era, ni tan sols al mas Pla hi invertia el suficient com per poder passar uns hiverns més o menys agradables, ja que passades les hores de sol més intens, aquelles parets del mas eren d’una fredor indescriptible, tal com deia ell, i era allà mateix on hi agafava aquells refredats que només podia pal·liar amb bones dosis d’allò que s’anomenava un succedani d’un destil·lat escocès, que malgrat dir-se whisky era més conegut pel nom de Jamie 08, el més barat del mercat aleshores.
Aquest Pla, perfectament reflectit per cert en l’obra de Josep Maria Flotats al Teatre Poliorama de Barcelona ara fa deu anys aproximadament, i malgrat que l’actor català format a França presenta una imatge d’un Pla efeminat en la paraula i el gest, cosa que el de Llofriu no era en absolut, sinó més aviat el contrari: pecava de rude i de poc refinat en l’expressió quan aquest acte mimètic no era absolutament necessari o requeria d’aquesta mena de parafernàlia que a Pla li venia gran i que quan la representava la portava a terme amb un excés d’empostissament. Aquest Josep Pla doncs, és un altre home que l’immers em les implicacions polítiques feixistes i franquistes d’aleshores, i que el malvist arreu per aquestes mateixes causes.
Aquest Pla és un altre, és el creatiu, és aquell que va ser capaç d’escriure aquelles 30.000 pàgines en llengua catalana, és el que participava a les tertúlies de l’Ateneu amb altres personatges destacats del món benestant i intel·lectual barceloní de l’època, és el que anava a conviure a les cases de dispeses dels barris més clàssics de la Ciutat Comtal, i qui hi compartia la vida i els àpats amb altres personatges, rellevants o no, d’aquella societat que li va tocar viure; és el que demanava els dividends de tot l’escrit durant la setmana a l’editor i amic Josep Vergés, perquè li agradava tenir cobrat tot el que havia produït durant aquell període de temps, per si de cas i pel que pogués passar, ja que en Pla, això sí, en el vessant econòmic era un autèntic previsor pertot.
L’altre Pla, el corrosiu en les idees, el subtil en la paraula, l’hiperbòlic en la descripció i el gest, el sarcàstic i l’emotiu en el comportament també va existir i també caldria que la societat i el nostre món el recordés com un personatge únic, capaç de fer-nos feliços gairebé cent anys després de les seves redaccions d’aquella Barcelona del 1920, i de les vivències que un petit propietari rural com ell, i tal com li agradava d’autodefinir-se, va tenir a l’Empordà petit, a Catalunya sencera i arreu del món, ja que va ser un viatger incansable i un curiós irreductible.
Aquesta és l’altra imatge d’aquell Pla acusat de franquista i que, segons tota una classe intel·lectual de l’època que havia hagut de passar l’exili durant el pitjor temps de la repressió política espanyola, no era mereixedor per aquesta mateixa causa, del màxim guardó que atorga la institució acadèmica habilitada en temps de la dictadura i molt després d’acabada aquesta, tal com és Òmnium Cultural i el seu guardó de màxim reconeixement als ciutadans del país que han destacat en la literatura: el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. I Pla, per la seva actitud i el seu posicionament al respecte, i també pel seu escepticisme i per la seva idiosincràsia tan independent, s’ho va mirar sempre com un càstig que el gruix de la societat catalana no li perdonaria mai. Més tard l’escriptor empordanès va demanar disculpes públicament per la seva actitud en relació al seu posicionament i al que aquest fet havia afectat el país, però aleshores hi va haver un sector molt radical, potser tant o més com ho va estar ell en els seus posicionaments totalitaris i feixistoides, que no va voler ni escoltar els seus precs de perdó i de voler tornar a la casa del pare. I no saben tots aquests ressabiats els que es van perdre. Sóc molt partidari del respecte pel meu país, Catalunya, i mai no perdonaré algú que la traeixi o que la vulgui perjudicar, sigui de la manera que sigui.
Però de vegades adoptant segons quines posicions d’intolerància i de falta de comprensió aliena, malgrat que l’altre hagi estat un equivocat i més tard un penedit, només es demostra que l’odi i la rancúnia encara són vius al cor. I penso que hem de aprendre a que no sempre sentim el que ens agrada, ni veiem en els altres allò que hi voldríem veure. I en Josep Pla només era un home de carn i os, que tenia unes febleses com la resta del proïsme, però que la seva diferència amb aquest era que va ser el més gran escriptor en llengua catalana, el més precís descriptor en català de tots els temps, i un geni literari com, de moment, no n’hi ha hagut cap altre.
Això potser és el que tots plegats, inclosos els més agreujats per la seva actitud, hauríem de pensar. I deixar de banda a quines opcions es va apuntar en aquells dissortats per tots dies de la contesa civil espanyola, que sense oblidar-la perquè mai no es torni a repetir, ni aquesta ni la foscor franquista que va durar mig segle, ja va essent hora que tots plegats comencem a mirar endavant d’una vegada i per totes. Potser descriure l'experiència de contemplar i menjar amb delectança un pebrot escalivat, tal com ho feia Pla en veure aquesta acció, és un autèntic repte que aconsegueix presentar amb intensitat poètica aquesta minúscula mostra dels plaers més elementals de la vida, i que ens permeten una autèntica comunió amb el món. Tal vegada aquestes coses i altres són les que hauríem d’admirar i de valorar a l’hora de censurar conductes personals que res no tenen a veure amb les obres literàries.

dimarts, 26 de febrer del 2008

Un best seller sobre la llei de l'atracció entusiasma el món (publicat a Girona Notícies, Diari Maresme i Es Diari el 25/2/08; Diari Menorca 29/02/08)

El Secret dels secrets, fins i tot electorals
Santi Capellera i Rabassó*periodista


Ú
ltimament ha causat un gran impacte un llibre anomenat El Secret (The Secret en anglès) , així com la pel·lícula documental basada en aquest llibre de l’escriptora australiana Rhonda Byrne. L’autora del llibre proclama que des dels començaments de la humanitat, existeix un secret que a l’antiguitat ja va ser posseït per molt pocs privilegiats, i més tard per personatges il·lustres com ara Plató, Newton, Carnegie, Beethoven, Shakespeare, Einstein, i alguns altres. Sembla ser que aquest secret és la clau per aconseguir l’èxit en totes i cadascuna de lesa àrees de la vida: salut, feina, amor família, riquesa, espiritualitat etc

Byrne també assegura que a través de la lectura i la posada en pràctica del coneixement impartit a través del llibre i el documental, la vida de les persones canviarà de manera radical. L’autora assegura que amb les seves especulacions posa a l’abast de tota la humanitat aquest secret que anteriorment era només per privilegiats, ja que els coneixements hermètics eren absolutament restrictius. Ara però, amb la difusió absoluta “tothom que llegeixi el llibre o vegi el documental per internet www.guba.com/watch/3000081898 (comprar el CD val uns 30 euros) es podrà beneficiar de tots aquests privilegis”.

Cito un dels paràgrafs centrals del llibre: “tot el que està arribant a la teva vida ho atreus tu i només tu, per virtut de les imatges que mantens a la teva ment. és el que estàs pensant. qualsevol cosa estigui a la teva ment l’atreus cap a tu inexorablement”.

Algunes de les idees importants que es troben al llibre són, per exemple, que El Secret et permet aconseguir tot el que vols: felicitat, salut i riquesa. De fet amb el aquesta manera de fer servir la ment, sembla ser que es pot tenir, fer o ser el que qualsevol persona desitgi, qualsevol, segons els seus precursors, ja pot ser una cosa important del caire que sigui. Les millors cases, les millors oportunitats, els millors èxits professionals o sentimentals, negocis, oci, tot el que una persona desitja per a ser feliç érs possible amb aquesta força interior que tots portem dins.

A mi particularment em va cridar l’atenció el títol del llibre, realçat a més per una publicitat que se li ha donat a través de diversos mitjans de comunicació i internet. A més d’això, són impactants els comentaris de les persones que han pogut veure la pel·lícula. Pel que fa al llibre, conté una complicació de comentaris de destacats personatges de l’actualitat, com ara filosofs, autors exitosos de llibres i també científics renomenats.
El Secret es basa de manera fonamental en un fet que es diu la llei de l’atracció, i que consisteix en la idea que les persones atraiem totes les coses bones o dolentes en les quals ens concentrem mentalment. En aquest llibre s’afirma que tots els éssers humans funcionem de manera similar, amb unes antenes imaginàries transmissores que envien i reben diversos missatges a l’Univers i de l’Univers, de manera que segons la freqüència en la qual ens sintonitzem, són el tipus de coses que rebrem, per exemple, en sintonitzar el nostre pensament en idees al voltant de la riquesa, doncs que eventualment percebrem aquesta riquesa, sigui del caire que sigui. I aquest principi, segons els experts i els estudiosos d’aquest fenomen natural, es pot resumir en que els pensaments es transformen en coses. També asseguren, tant al llibre com a la pel·lícula, que El Secret funciona de manera molt similar a aquella làmpada d’oli del famós Aladí. Com si la freguéssim, només cal demanar el que sigui a l’Univers i aquest ho concedirà inexorablement pel citat principi d’atracció. Malgrat tot i vist des de les anàlisis d’experts mentalistes i filòsofs, aquests principi i aquesta afirmació resulten bastant polèmics, ja que en aparença el mètode és bastant simplista.

D’altra banda, i de manera paradoxal, l’escriptora i pensadora australiana assegura que l’Univers no entén les negacions, així que mai no es podran demanar coses com “no vull estar malalt”, ja que en ignorar aquestes negacions i centrar-se en un tema determinat, l’Univers acaba entenent “vull estar malalt”, la qual cosa és l’oposada a la petició primària i del desig expressat. Problema doncs.

L’autora també assegura que la majoria de persones pateixen aquest problema, perquè no es concentren en el que volen, sinó en el que no volen, per la qual cosa el conflicte apareix una i una altra vegada inexorablement. Sembla ser doncs que, malgrat la divulgació general, si qui sigui vol aconseguir avantatges i bens per aquest sistema, haurà de preparar-se mentalment, per la qual cosa, almenys de moment, El Secret no sembla ser a l’abast de tothom. Potser ara apareixeran uns cursos especialitzats organitzats per algun llest o llesta, per iniciar-se al que cal i que no cal fer per gaudir, o no, d’aquesta aparent meravella mental, ja que la transformació dels pensaments en coses tangibles és un dels principals fonaments de la Llei d’Atracció del Secret.

Rhonda Byrne assegura que la creació sempre s’està donant, i que cada vegada que un individu té un pensament, o una forma de pensament crònica està en procés de creació, per la qual cosa alguna eventualitat es manifestarà a través d’aquests pensaments. L’autora firma que les persones som com una torre de transmissió, que emet una freqüència amb els pensaments, és a dir que els pensaments de cada moment estan creant el futur immediat o no.

Com que jo he llegit el llibre i he après a demanar en positiu i no pas en negatiu, el primer que faré en posar en pràctica els meus pensaments, no serà demanar que un que porta ulleres, mitja barbeta blanca, i que no va acabar les classes de logopèdia perdi les eleccions generals d’aquest mes que ve. Demanaré, amb tota seguretat i vistes les expectatives que ens ofereix a tots plegats el candidat abans citat, que les guanyi un altre. A veure si la cosa funciona i seguim en pau i en català, almenys en alguns indrets, com és ara el nostre cas.

diumenge, 10 de febrer del 2008

Defensar l'anglès és paradoxal quan ve de segons qui (publicat al Diari Menorca, Diari Maresme, Es Diari, Opinió Nacional, Girona Notícies el 8/02/08)

Rajoy, vés per on, és el gran defensor de l’anglès
Santi Capellera i Rabassó*periodista

L’argument que ha llançat el líder del PP, en una actitud simètrica a la dels jacobins del PSOE com en Bono i altres elements corrosius, que en aquests temes mantenen actituds clòniques, barroers els uns i sibil•lins els altres, és que davant de l’ús generalitzat de l’anglès arreu del món i del seu coneixement imprescindible, cal fer-se forts en l’anglès com a eina de comunicació universal, conjuntament amb el denominat idioma común de los españoles, és a dir, el castellà i prou.
La resta, ja que no ha de fer-se servir més que al clos pairal –que diria en Foix– no mereix més atenció que la que s’ha de donar a les rèmores folklòriques i sentimentals. Com el mateix Rajoy fa respecte al seu gallec natal. Com les grans famílies de la burgesia barcelonina o del funcionariat recalcitrant que durant molts anys han mantingut amb l’exemple el principi segons el qual el català, que fins i tot fa gràcia, s’ha de parlar a casa però mai no s’ha d’escriure. Sembla mentida però això esgrimeixen aquests segments socials.

Els arguments no són nous, la dèria és secular, l’entestament és endèmic i el propòsit és maquiavèlic. Aquesta vegada és Rajoy qui, des de la caverna més recalcitrant, intenta refregar-nos pel nas, un cop més, que davant de la modernitat i l’amplitud de mires, el català és una rèmora desfasada. Que en el món mundial globalitzat i divers el lloc que li pertoca és al racó dels endimaris i de les andròmines que no serveixen per a res.

El Partit Popular, durant força temps, ha intentat de totes a totes atribuir el fracàs educatiu a la presència del català a les escoles. Com que el fracàs educatiu i escolar a l’estat espanyol és, malauradament, comú a tota la comunitat escolar, l’argument ha quedat en desús per la força dels fets i de les estadístiques. Això no obstant, amb la coneguda i perversa tàctica d’anar repetint centenars i milers de vegades la mateixa mentida esperant que finalment esdevingui una veritat -com feia en Goebels en temps del nacionalsocialisme alemany i com aquest articulista ha repetit en aquestes pàgines reiteradament-, ni que sigui a mitges, Rajoy i els seus assessors a l’ombra i a la llum no han mostrat cap mena d’empatx a l’hora de cercar arguments suposadament nous per demostrar que la nostra llengua pròpia suposa un gran perill per la pervivència del castellà.
I, què és més nou, modern i universal, sinó l’argot comú de la mundialització? Doncs, utilitzarem l’anglès com a escut contra el català. Perquè les llengües pròpies de pes demogràfic reduït –l’holandès, el danès, l’hongarès, el suec, el grec, etc.– no tenen sentit en un món que fa de l’anglès la llengua de comunicació universal. Encara com no han esgrimit el xinès que té gairebé set mil milions de parlants. Com més petit és l’àmbit de les llengües, els prepotents s’arreceren al recurs fàcil de la pairalització i de la patuesització. Rajoy n’ha après la lliçó com un lloro i la repeteix a tort i a dret arreu… de l’estat espanyol és clar. Se li podria suggerir que vagi amb el mateix argument als ciutadans de Puerto Rico…a veure què en pensen.
Més anglès, doncs, i més castellà perquè, segons el PP i el PSOE s’ha de fer prevaler el que ells denominen el idioma común. Que no és comú, sinó oficial en tant que els Països Catalans formen part de l’estat espanyol. De comú, no en té res, llevat del caràcter permanent d’imposició que revesteix legislatura rere legislatura i règim polític rere règim polític. Això ho continuen fent aquests mateixos que esgrimeixen que al món hi ha 400 milions de persones parlen castellà o espanyol...és clar. Pobles als quals els van imposar aquesta llengua per bemolls, ho volguessin o no, tal com van fer amb els territoris de l’antiga Corona d’Aragó, Menorca inclosa naturalment. Quina barra tenen aquests mentiders prepotens i maquiavèlics.
Aquest nou atac contra la línia de flotació de la llengua catalana es produeix en un dels àmbits crucials per a l’equilibri social del país, que és l’escola. Reforça l’estratègia del PP i d’un sector del PSOE per aconseguir la divisió social del país en dues comunitats, estratègia que al País Basc els ha donat un resultat més que agraït. La divisió del país en dues comunitats comporta, alhora, la fàcil aplicació de la dialèctica electoral de la dreta contra l’esquerra, sense noses com CiU i els partits d’obediència estrictament nacional i no pas estatal. Tot hi ajuda, i a Catalunya i als territoris d’àmbit lingüístic català, tant el PP com el PSOE esperen molt d’aquesta dialèctica el proper 9 de març. En això s’entenen i són iguals. Igual de falsos i de perversos. Igual de liquidadors de cultures que els fan nosa. Quina vergonya em fa compartir causes alienes imposades a la força amb aquests impresentables aculturals i ahistòrics, que ho falsegen tot segons els seus interessos polítics.
Però, tornem a l’anglès com a escut i com a excusa. Si fóssim a Holanda, Eslovènia, Finlàndia o Dinamarca no hi hauria argument. Però a Catalunya sí que n’hi ha, perquè que el català els fa nosa. Queda clar que Rajoy mai no ha assumit el concepte de llengua pròpia ni a nivell personal –el seu gallec natal– ni a nivell polític. Pel que fa a nosaltres, l’autèntic objectiu és suprimir o, en el millor dels casos, minoritzar al màxim el català o les seves variants dialectals foragitant-lo de l’únic àmbit on fins ara té la presència i la dignitat garantida, que són les aules escolars.
Com més anglès, millor, naturalment. Aquest era el projecte del trilingüísme de Matas i d’altres atlàters del PP a les Illes i també al País Valencià, lloc on quasi ho han aconseguit. El repte és eliminar el català de la vida quotidiana i patuesitzarlo, com van fer els francesos amb el tros de Catalunya que el rei castellà els va regalar amb el Tractat dels Pirineus per dividir Catalunya i vèncer-la, eliminant-la d’una vegada. Aquest és el seu gran projecte de la promoció de l’anglès i del trilingüísme, però sense sacrificar el castellà, sinó el català, que és el que els molesta. El que volen col·locar en forma de “més cultura aparent” però que la trista realitat deixa entreveure que no és més que un altre intent cavernari de treure’s del damunt allò que els és incòmode, perquè no els deixa uniformar l’estat sencer, tal com ja fa moltes dècades que intenten fer. Rajoy, el PP, els jacobins i tanti altri l’únic que tenen clar és que, en el cas d’aquests territoris, la llengua catalana és sempre l’enemic a batre. No baixar la guàrdia i dir-los la veritat a cara destapada i a viva veu significa, també, treure’ls la careta de facto i deixar-los en la més clara evidència.



dimarts, 5 de febrer del 2008

Els polítics van a la seva, malgrat que sigui en detriment del poble (Diari Menorca, Opinió Nacional, Diari Maresme, Es Diari 02/02/08)

Els objectius dels partits i els de la democràcia
Santi Capellera i Rabassó*periodista

A la Grècia antiga, el gran historiador Tucídides va escriure, fa més de dos mil anys i en referir-se a les conseqüències de la guerra del Peloponès, aquesta reflexió: “més encara, els vincles de la sang eren menys forts que els lligams del partit, ja que aquest inspirava una audàcia sense reserves; perquè la finalitat d’aquestes associacions no era un benefici en conformitat amb les lleis vigents, sinó la satisfacció de la cobejança al marge d’elles”.
En aquest sentit, algú que observés la situació actual dels partits a l’estat espanyol podria pensar que les coses no han canviat gaire en tot aquest temps. I si ens decidíssim a llegir l’extraordinari llibre El mundo clásico. La epopeya de Grecia y Roma, de Robin Lane Fox, catedràtic d’història antiga a la Universitat d’Oxford, publicat en edició castellana el maig del 2007, ens adonaríem de les trifulgues constants de bona part de la classe política romana, en temps de la República, per pervertir el joc democràtic; ens adonaríem, per exemple, que fenòmens com l’endogàmia, l’opacitat o el populisme no són precisament nous en la vida política, i segurament els seus passatges recordarien tant les vivències que envolten alguns que, amb tota certesa, fins i tot se sentirien violentats en veure-s’hi referits i reflectits fidedignament, ells o les seves circumstàncies polítiques i personals.
Però tenim l’obligació de no deixar-nos vèncer per l’escepticisme, entre altres raons, perquè entre l’ideal d’una república perfecta i l’actual situació espanyola hi ha un abisme tan gran que podem i hem d’exigir canvis en els comportaments i en les estructures dels partits polítics; si més no, per posar-nos a l’altura d’altres països democràtics on les imperfeccions no són tantes. Tenim, per exemple, el problema de les llistes tancades, que ho deixa tot en mans del líder i que minimitza el paper i la responsabilitat política de cadascun dels diputats. En el moment de la Transició les llistes tancades van semblar una bona manera d’enfortir els partits polítics i evitar iniciatives no gens recomanables des del punt de vista democràtic. Però, actualment, aquest sistema de llistes tancades ha permès que comencés, de fet, una campanya electoral sense que el PP català o el balear hagués designat cap candidat o amb l’espectacle de la llista de Madrid, on Esperanza Aguirre i Ruiz Gallardón han protagonitzat un psicodrama ben poc estimulant. El problema no és tant qui ha d’anar, o no, a les llistes de diputats, sinó la potestat omnímoda del líder del partit per imposar les seves decisions sense tenir en compte ni l’electorat en general ni els seus presumptes votants. Amb l’agreujant que, si volgués auscultar l’opinió que mereixen cadascun dels membres de la llista finalment designada, li resultaria difícil de saber-ho perquè, com tothom recorda, en el sistema espanyol, al contrari del britànic, els diputats no són, de fet, responsables davant dels seus electors. No cal dir que aquesta situació treu proximitat a la vida democràtica i facilita la conversió del joc polític en un exercici d’autisme.
Les llistes tancades fan possible la pervivència de diputats “cuneros”, una pràctica instituïda en temps de la Restauració. Aquest vergonyant fet permet que des del nucli central del partit, a Madrid, s’enviïn a determinades circumscripcions electorals caps de llista sense cap vinculació amb el territori que van a representar o que, en els millor dels casos, hi han nascut però del qual s’han allunyat fa molt de temps. La majoria de ministres del Govern del PP passaran a ser diputats “cuneros” en les pròximes eleccions. El mateix que va succeir durant els llargs anys en què el PSOE va ocupar el poder.
Però, qui pot empènyer, amb possibilitats d’èxit, la reforma dels partits polítics, i de retruc de la llei electoral perquè tot plegat sigui, no ja més just, que també, sinó més proper al votant de cada lloc?
És difícil que ho facin els partits atrapats en unes estratègies on semblen més importants els equilibris interns –entre els que ja hi són– que la recerca d’una comunicació més gran amb l’elector. Els ciutadans i ciutadanes són convidats a votar cada quatre anys i després no solen saber gaire cosa més dels “seus” diputats, cosa que d’altra banda no és tan culpa del sistema com alhora del mateix elector per no demanar cap mena d’explicació personal dels actes i decisions dels seus elegits, ja sigui al partit o al mateix grup parlamentari –malgrat reiterar que la mecànica electoral espanyola no fila tan prim com la britànica i no responsabilitza els electes davant els electors-, tal com aquest articulista assegurava fa poc en un redactat publicat en aquestes mateixes pàgines i titulat Ens fa canviar d’humor la democràcia?. Rellegeixin-lo si en tenen ocasió (Menorca Diari Insular, diumenge 20/1/08).
Al damunt de tot això, encara cal contemplar que hi ha responsables (irresponsables en diria jo) polítics que volen canviar les lleis electorals, sobretot per deixar fora de tota possibilitat de poder decisiu les llistes que no aconsegueixin un percentatge de vots només en relació als tants per cents estatals. Aquests pretenen deixar de banda tota força política que no sigui eminentment la dels dos grans partits majoritaris, i bescantar els nacionalismes i els petits partits regionals, per tal de deixar una única opció vàlida a la competició de les urnes i propugnant el “vot útil”, que seria el de la bicefàlia PP-PSOE. D’aquesta manera les preferències, idees i interessos dels altres ciutadans de l’estat -que voten opcions distintes pels seus distints interessos- no comptarien per a res, ja que aquests “irresponsables polítics” s’ho miren tot, només, des del seu punt de vista i des de la seva concepció unitària de l’estat, sense tenir en compte que aquest, en definitiva, el formem tots sense excepcions, i sense valorar que és igual de vàlida i lícita l’opinió del votant de Vigo o de Maó, que la del de Badajoz o Múrcia, malgrat que tenen uns interessos ben distints. I ho dic amb tot el respecte que em mereixen cadascuna d’elles i de tota la resta de les existents i possibles. Aquests polítics doncs, encara es demostren més apocalíptics i involutius en el procés de democratitzar totalment les estructures dels partits i de les lleis electorals, llistes obertes incloses és clar, però això ja seria objecte d’un altre debat i d’un altre article que, si tinc ocasió, redactaré pròximament cas que les muses literàries m’acomboïn de manera convenient.
Ara tornem a la prova de les votacions. En els darrers comicis l’augment dels abstencionistes hauria d’haver servit d’avís i d’alarma, però dissortadament no ha estat així i la pedra s’ha quedat dins la sabata. Veurem si el dia 9 de març no ens fa coixejar per la manca de paperetes a les urnes, o per les excessives que, amb tota seguretat, es trobaran en blanc dins aquests dipòsits d’opinió i elecció ciutadanes.

L’eugenisme és la ideologia que va gestar i donar a llum la bèstia nazi alemanya. De l’eugenisme ve el nazisme alemany

  ASSAIG GEOPOLÍTIC SOBRE L’ESCLAT DE LA GUERRA ENTRE ISRAEL I HAMAS EN EL CONTEXT DEL JUDAISME I LA DEFENSA DELS SEUS VALORS OCCIDENTALS Sa...