diumenge, 28 de desembre de 2014

Aquest any no ha estat gaire bo: he perdut el meu millor amic i ploro la seva absència, però malgrat això, us desitjo un 2015 curull de salut, sort i d'amor





Amics i amigues, 

Com la gran majoria sabeu, després de gairebé 11 anys de conviure junts, el dia 31 d'aquest mes d'agost passat, el meu amic Bruno se'm va morir als braços amb el seu caparronet recolzat al meu pit. Li vaig procurar la millor existència possible i durant aquests anys de convivència vam ser molt feliços i ens vam regalar vida i alegria l'un a l'altre, però, injustament, aquests éssers meravellosos duren poc en comparació a les persones. Molt poc, i la malaltia renal i l'edat li van arrabassar la força vital, aquella força inacabable que tenia pertot.

En aquesta imatge, de només unes setmanes abans de morir, ja estava malaltó i no volia menjar, ni beure, ni sortir al carrer, i jo em desesperava i m'entristia, com encara ho faig avui quan hi penso. Però l'he volgut fer present perquè enguany no el podrem passar junts el Nadal, i no el vull obviar, ni que sigui d'una manera simbòlica, d'uns dies en què vam viure plenament cada any. 

Molts m'heu dit "has d'adoptar un altre gos i t'animaràs i recobraràs l'alegria". Potser sí, però no. Mai no he pogut substituir el meu pare ni la meva mare, ni mai podria substituir el meu fill. I, m'adono que mai no podré substituir aquest ésser fantàstic que ho sabia tot, que em coneixia pertot i que es feia estimar en tots els aspectes, perquè era un trapella entranyable. I ara, un nouvingut, sempre seria l'aneguet lleig pel greuge comparatiu amb ell. I això tampoc no és just.

De gran, emancipat i vivint completament sol només he tingut un gos, en Bruno. No hi ha companyia més silenciosa i grata. No hi ha lleialtat tan commovedora com la dels seus ulls atents, els seus petonets improvisats quan s'atansa, i la seva "trufa" propera i humida. Res tan sorprenent com l'extrema perspicàcia d'un gos intel·ligent. No hi ha millor alleugeriment per a la malenconia i la soledat que la seva companyia fidel, la seguretat que moriria per tu, que renuncia a tota la resta per una carícia o una paraula teva. Cap ésser humà val el que val un bon gos. I quan desapareix un gos noble i valent, el món es torna més fosc. Més trist i més brut.

Que tingueu unes Bones Festes curulles de salut, de sort i d'amor.

diumenge, 21 de desembre de 2014

L'Assemblea Nacional Catalana, un dels pilars de la societat civil en el procés de Catalunya cap a la independència, vol deixar clares algunes qüestions d'importància vital en aquest desenvolupament polític



Missatge del Secretariat Nacional de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC)

Des de fa molt de temps, però sobretot des de 2012, la il·lusió col·lectiva, el convenciment i la força de la gent ens ha fet arribar fins on som ara. Tu, nosaltres, vosaltres, la força de la gent és el que ens ha dut fins aquí, és la que ha fet canviar el rumb de la història d’aquest país.
Durant aquests anys hem treballat junts, incansablement, per fer de Catalunya un Estat de dret, democràtic i social. Hem avançat molt i de manera ràpida i, en aquests moments, som del tot conscients que ens trobem davant dels mesos més decisius dels darrers segles. Tenim l’objectiu a l’abast de la mà i sabem que no podem fallar. Sabem que no fallarem.
Tots els qui ho hem fet possible, com tu, com tots nosaltres, sentim ara una gran sensació interior d’urgència: volem que els partits polítics catalans arribin a un acord; volem que aquest acord ens permeti afrontar amb unitat unes properes eleccions que ens donin un mandat democràtic, clar i inequívoc; volem que el nou Parlament pugui iniciar el procés que ens ha de dur a la proclamació de Catalunya com a Estat independent.
L’ANC està treballant intensament per tal de facilitar aquest acord unitari entre les diverses forces polítiques. Un acord sobre el full de ruta comú que regeixi el procés a partir de les eleccions.
Un full de ruta que ha de permetre també començar a aplicar, immediatament, unes polítiques clares de progrés, de justícia social i de regeneració democràtica. Volem deixar ben clar que aquest gran acord unitari ha d’incloure respostes concretes a aquestes problemàtiques per tal que es visualitzi quin és el model del nou país que volem construir. Des del primer moment s’ha de fer ben evident que la independència respon a una urgència nacional, però també a una urgència social i a una urgència democràtica.
L’ ANC ha estat protagonista a certs moments, però hi ha un temps per a cada cosa i ara és el moment dels polítics. L’aparent silenci de l’ANC durant aquestes setmanes ve motivat per la discreció amb què cal dur a terme aquesta feina tan important. És l’hora en què els partits polítics, ells i només ells, han de trobar els punts d’acord que els permetin avançar en un full de ruta comú.
Com no pot ser d’una altra manera, l’ANC donarà tot el suport a aquest acord polític perquè és el que permetrà executar el full de ruta mitjançant el mandat democràtic sorgit d’aquestes eleccions. I en cas de fracàs, també sabrem posar tothom davant les seves responsabilitats.
Et volem fer arribar la convicció que estem en el bon camí. Som optimistes i disposem encara d’un marge de temps important (suficient) perquè l’acord es formalitzi. De fet, hi ha temps per convocar les eleccions fins a finals de gener.
Per acabar, volem insistir que l’objectiu principal de l’Assemblea és el de convèncer, el d’ampliar la majoria social favorable a la independència. T’animem, doncs, a continuar la feina en aquesta línia i t’anunciem que des del Secretariat Nacional estem en la fase final de concreció del nou Pla d’Acció que aprovarem en el proper plenari del 10 de gener. Immediatament, es convocaran reunions per presentar-lo al territori.
Ens comprometem a continuar amb fermesa i Et demanem que et mantinguis ferm amb la il·lusió, el convenciment, la fortalesa i el coratge intactes. Entre tots plegats sabrem mantenir la unitat d’acció que el país ens exigeix. Serem dignes de tots els que ens han precedit en la lluita per les llibertats. I farem un país millor pels que vindran.
Aprofitem per desitjar-te, a tu i als teus, un Bon Nadal, en la seguretat que l’any 2015 serà l’any definitiu de la independència.

No jugar partides en l'àmbit polític és impensable i només denota dues coses: o totalitarisme (que no és el cas) o trencament de relacions (que tampoc no ho és)



No patiu, el procés segueix endavant
Santi Capellera i Rabassó *periodista

No us preocupeu, que ningú no pateixi. El nostre procés va endavant i tot s'acabarà bé, però tant els convergents com els esquerrans, que són els forts de la partida, l'han de jugar. Per tant, deixeu de torturar-vos perquè tot requereix el seu temps, fa 300 anys que ens esperem, i aquests són moments molt decisius pel país que no es poden malbaratar amb presses i pressions.

Nosaltres només som les militàncies, i ells els polítics que es necessiten els uns als altres, saben què fan i negocien assenyadament. No critiquem ni ens critiquem, perquè ens hem d'entendre, i la política és entesa, negociacions i moooolta paciència. Els podem donar un copet al cul perquè "tenim pressa", però no gaire cosa més, perque nosaltres ja hem fet el que podíem fer, que ha estat el més important; hem sortit als carrers com a gran majoria, hem demanat i hem votat massivament, però els escacs de la tàctica política només els poden moure ells (com només pot convocar eleccions el president de la Generalitat, els pactes només els poden fer els polítics, i per tant, així ho escenifiquen), la qual cosa  també expressa en concret i en aquest mateix sentit l'ANC en un recent comunicat als membres.

Personalment, m'ha dit un ratolinet molt important i molt influent, molt (de qui com a bon periodista que em considero no donaré el nom ja que les fonts són sagrades, sinó s'assequen...), que tot s'acabarà bé. I me'l crec el ratolinet, perquè mai no m'ha fallat. O sigui que, deixeu treballar, tingueu paciència, no vulgueu forçar la màquina ni les circumstàncies i relaxeu-vos per passar les millors festes de Nadal, cap d'Any i Reis possibles.

I no dubteu de Catalunya i dels polítics que, indubtablement se l'estimen pel damunt dels seus partits, però que són polítics i exerceixen la política democràticament, poble de Catalunya. No patiu, que ells treballen continuadament i imparable. També per despistar i esgotar per relaxament els enemics del nostre país. Bones Festes a tothom!


diumenge, 23 de novembre de 2014

La compareixença de la fiscal Magaldi va ser un fiasco sortit de to d'una representant d'un règim que trontolla


El teatre de la fiscalia: un ridícul polític del PP per intentar salvar els mobles
Santi Capellera i Rabassó *periodista 


El fiscal general de l'estat, Eduardo Torres Dulce, era fill del fiscal en Cap del franquista Tribunal de Orden Público (TOP) que a ningú no se li escapa a què es dedicava, a qui sentenciava a mort o a penes de presó de dècades i a qui i quines idees defensava. Torres Dulce, fiscal general de l'estat nomenat pel PP, aquell partit que fa públiques les decisions que adoptarà la fiscalia espanyola abans que aquesta hagi rebut cap denúncia, ha hagut de posar en escena el teatre dolent de tots els seus dependents a l'estat, per intentar trobar un punt de raó aportat per tercers per presentar una querella contra el president de la Generalitat i les conselleres Ortega i Rigau per haver posat les urnes el dia #9N i facilitar una consulta ciutadana no vinculant, que els ara querellants, el partit que els ha nomenat i el Gobierno de España, amb majoria absoluta d'aquest partit qualificaven de “costellada”. Quin rídicul polític davant el món: amb la que els cau al damunt cada dia. El PP, com de costum, intenta salvar els mobles usant Catalunya davant unes enquestes que els són més que desfavorables.

D'entrada, el fiscal en Cap de Catalunya i la resta de fiscals responsables dels altres fiscals del nostre territori no veien cap motiu jurídic per presentar una demanda contra el president Mas i cap conseller. Per la qual cosa, Torres Dulce ha tirat dels efectius sota la seva jerarquia que actuen a Catalunya i que no estan subjectes a la disciplina dels més representatius, que no van trobar -ho reitero- cap motiu “legal” per presentar cap denúncia.

La fiscal Ana Magaldi, descaradament, va assumir el paper de portaveu dels fiscals, cosa la qual no li corresponia, i va sortir en compareixença de premsa sense preguntes a l'estil Rajoy, i sense voler-se expressar en català en cap moment. Cosa que sota la concepció de la professió periodística, resulta absolutament greu i vergonyant. La gran majoria de fiscals espanyols, tret d'algunes rares avis, són hereus del sistema que represaliava durant el franquisme i demanava execucions sumàries, entre elles la del president Companys, que es va aconseguir en el mateix context d'avui i de la que mai no van demanar ni han demanat perdó. És més, l'estat espanyol s'ha negat sistemàticament a reobrir la causa de l'assassinat del president de la Generalitat. Sistemàticament.

La querella de la fiscalia espanyola contra el màxim representant polític a Catalunya, Artur Mas, la van anunciar Alicia Sánchez-Camacho, com a periodista destacada i en exclusiva, i després Ana Magaldi Paternostro,una dona de qui ningú no expert no coneixia l'existència fins que, en una compareixença inaudita, surt a anunciar-la de manera absolutament política, alhora que es desmarca de la resta de fiscals de Catalunya i aprofita per renyar els periodistes que fan la seva feina. Una dona que hauria de ser una servidora pública democràtica abans que una política que fa de fiscal. Per aquest ordre.

La compareixença de Magaldi va ser, al meu judici professional i personal, un fiasco sortit de to. Va ser una compareixença d'una representant d'un règim que trontolla i que es mostra acabat en tots els aspectes. De fet, em va semblar més la primera fase de la pròxima cursa electoral que no pas l'anunci d'un posicionament d'un ens que hauria de ensenyar-se digne i absolutament neutral i objectiu davant qualsevol procés en què hi vegi alguna irregularitat. Contra Artur Mas, contra mi pel que ara escric o contra el primer vianant que ara passa per davant de casa meva, si s'escau l'acusació, naturalment. Però, no pas si aquesta es fonamenta en boira, núvol i víscera, i, a més, està activada per un partit polític com és el PP, de cada dia més dubtós tarannà democràtic. Magaldi, “La Voz de su Amo”, també anuncia que instarà els distints jutjats a reobrir diligències per aquesta mateixa causa "que ja estan tancades i/o arxivades". I sentencia que "la fiscalia de Catalunya no s'ha rebel·lat contra la fiscalia general de l'estat", encara que els canals de comunicació que mostra no coincideixen en res.

La fiscal Magaldi es fa l'orni, i oblida les paraules insultants de Carlos Floriano, del PP, cap als seus companys, en què assegura que “els fiscals de Catalunya estan contaminats”. I empassa la vergonya que els tiren en forma de merda des de Madrid amb desqualificacions dignes, aquestes sí, d'obrir procediments judicials. I es mostra belicosa amb la llengua catalana: “el català el parlo, i dic bon dia i bona nit”. I quan se li demana que, per cortesia també parli català, diu que “per cortesia parla en castellà”. Caram, quin salt quàntic! Aquesta va ser una compareixença maleducada, amb to alliçonador, que va posar la guinda al pastís del dia abans, en què el cap del “ejército español” havia fet unes declaracions inquietants que immediatament van reflectir el Washington Post i altres mitjans internacionals de manera preocupant.

Quan el fiscal general es troba sense arguments per presentar la querella contra Artur Mas perquè els fiscals li diuen que "aquesta és una iniciativa política i no pas jurídica", fa sortir algú que “políticament” té un gran interès a presentar-la. La fiscalia desconcerta el carrer, perquè intervencions com la de Magaldi són esperpèntiques i allunyades de concepcions d'estats europeus del segle XXI. I això els ciutadans ho copsem. La fiscalia no és una estructura independent, sinó que depèn de l'estat. D'un estat que està fent fallida en tots els aspectes, principalment en el democràtic, seguit de l'econòmic i del moral. Què farà el TSJC? Aquesta és la gran pregunta. Tirarà enrere la querella de la fiscalia espanyola?

Aquesta demanda augmenta en molt la dimensió política del procés i, fins i tot, la jurídica. D'entrada el 9N havia de ser una consulta simbòlica, i avui ja té un ampli ressò internacional. La nul·la intel·ligència emocional del PP ha convertit en molt més transcendent del que ens pensàvem un acte de sobirania de dos milions i mig de catalans i engrandeix la desobediència que van fer el poble i el president de la Generalitat davant un estat opressor, totalitaritzant i democràticament indigne. Voler posar el president de Catalunya a la presó per haver permès votar sense trencar res aboca el país a la unilateralitat. El 9N ja ha fet retronar els racons més foscos de Madrid. I estic segur que, la força de la victòria d’una candidatura unitària en unes eleccions plebiscitàries, no la podrà aturar ningú. 

diumenge, 16 de novembre de 2014

Incloure, educar en la solidaritat, evitar la marginalitat i descobrir la creativitat dels sectors més vulnerables és missió de la ciutat educadora




Èxit del XIIIè Congrés Internacional de les Ciutats Educadores i de l'alcalde poliglota Trias
Santi Capellera i Rabassó *periodista

El divendres dia 13 de novembre es va inaugurar a Barcelona el XIIIè Congrés de les Ciutats Educadores, un esdeveniment en què he tingut la satisfacció de col·laborar com a professional de la comunicació i que ha retornat a la ciutat que el va veure néixer ara fa 24 anys. És cert que des de la primera vegada ençà el món ha canviat notablement, però, si aquesta celebració biennal serveix per alguna cosa concreta i perenne, és precisament per recordar el paper que les ciutats tenen en el desenvolupament dels individus com a ciutadans de les distintes urbs i el seu sentiment de pertinença a aquestes. Una ciutat educadora, doncs, ha de posar tots els seus recursos al servei de l'objectiu de construir ciutadania i satisfer la demanda d'aquesta d'un altre model de societat, de ciutat, de desenvolupament.

En els inicis del concepte, experts de totes les ciutats del món una vegada fundada l'associació que porta el mateix nom del congrés i que va néixer quatre anys després de la primera edició barcelonina, van començar a desenvolupar àmpliament i a aprofundir en aquest fet educador i educatiu. Les escoles, en primera instància, van posicionar-se en la introducció paral·lela als estudis reglats dels conceptes que regeixen les bases conceptuals de la ciutat educadora, i hi van incorporar el contacte amb la natura, el teatre, l'oci, la cultura en les seves branques menys escolars i, fins i tot, van incorporar horts en racons dels patis i adjacents per tal de fer sentir els joves, de primera mà, molts dels fets en què es trobarien al llarg de tota la seva existència, també com a ciutadans. El fet de l'escola també es va adaptar a la ciutat, doncs, inclosos els seus teatres, biblioteques, urbanisme i els seus fets més característics, i es van anar posant al servei del sistema educatiu en aquesta tasca d'educar per a una vida que canvia de manera constant, inclòs el coneixement i les prioritats de quin ha de ser aquest. Estar preparat per la vida, avui tan canviant, vol dir preparar-se per estar en condicions d'aprendre constantment i adaptar-se a un món competitiu i ple d'incerteses, segons cada circumstància. I la capital d'aquest país no ha cessat de fer-ho possible.

Per això Barcelona ha seguit capdavantera en aquest repte i ha tornat a capitanejar el congrés gairebé un quart de segle després. I per això, Xavier Trias, alcalde de Barcelona, va voler agrair l'esforç fet aleshores per l'alcalde Pasqual Maragall per tirar endavant la iniciativa i es va dirigir als centenars de persones de totes les nacionalitats que omplien el Palau de Congressos explicant que la igualtat és l'ànima de la Justícia i que la inclusió forma part del fet educatiu que han d'impulsar els responsables de les ciutats cap als seus habitants. Perquè la ciutat educadora és la que convoca i provoca l'acció, i això està fent Barcelona. L'alcalde Trias es va comunicar amb l'auditori en quatre idiomes, com ho ha fet aquest diumenge en la cloenda: anglès, francès, espanyol i català, com a persona preparada i poliglota que és, capacitat per poder anar a tots els països del món en actes i esdeveniments de caràcter internacional en representació de la capital de Catalunya sense necessitat de portar un traductor al costat. Igual que ho fa el president Artur Mas en representació del nostre país, la qual cosa també diu molt dels dirigents d'una nació o de la seva capital.

Una ciutat educadora és la que combat la soledat de les persones enmig de tanta gent, i fomenta xarxes de complicitat i compromís. La que fa de la creativitat i la innovació social un element d'inclusió. La que és capaç d'inventar el futur a partir dels sota mínims i de convertir els exclosos en inclosos perquè en la marginalitat, si s'aconsegueix aturar i incloure les persones que la pateixen, hi trobem una gran riquesa en tots els aspectes que, sota aquesta xacra social, no és capaç d'aflorar en benefici de tots. També dels més privilegiats. Per això l'educació és bàsica des de tots els vessants, perquè una ciutat que educa és, sobretot, una ciutat que inclou. I una ciutat i un país que inclouen també posen en marxa tots els mitjans per incloure les llengües més importants del món, i en aquest aspecte, i des del punt de vista de Catalunya, són bàsics l'anglès, el francès però també l'alemany, el rus o el xinès. No hi ha cap problema en parlar i escriure dues, tres o quatre llengües, si es fa des de la infantesa i a les escoles, com molt bé s'ha demostrat en el sistema educatiu català a través de la immersió lingüística, base de la inclusió en positiu de tots els ciutadans del país i molt allunyada de conceptes identitaris, com alguns (molt identitaris d'altres identitats) ens volen fer veure.

El XIIIè Congrés Internacional de les Ciutats Educadores ha estat, doncs, un èxit en tots els seus vessants que ha comptat amb la presència de les conselleres d'Educació i Benestar Social de la Generalitat, Irene Rigau i Neus Munté, respectivament, i ha tingut una gran riquesa de continguts i aportacions; una immillorable organització capitanejada per la directora del Comitè Organitzatiu, Antònia Hernàndez Balada; el seu primer espasa, Marc Cebrian; la seva col·laboradora incondicional, Carme Segura, i tota la resta de persones del seu equip que han treballat frec a frec amb el president del Comitè Organitzador del XIII Congrés Internacional de Ciutats Educadores, regidor de Presidència i Territori i del Districte de Sants-Montjuïc, Jordi Martí Galbis i altres responsables de l'esdeveniment. També cal destacar la saviesa múltiple dels membres del Comitè Científic, encapçalats per Àngel Castiñeira, director de la Càtedra Lideratges i Governança Democràtica d'ESADE Business School, i Miquel Martínez, catedràtic de Teoria de l’Educació de la Facultat de Pedagogia de la Universitat de Barcelona; les bones conclusions a les quals s'ha arribat com a plataforma ideal per pal·liar desigualtats socials a ciutats de tot el món, i, sobretot, les bones impressions i felicitacions rebudes de tots els representants de les ciutats participants.
.














dissabte, 8 de novembre de 2014

Votar demà dia 9 de Novembre de 2014 serà un pas més cap a la llibertat de Catalunya, una llibertat que aquest país demanda fa tres segles. Ara la Història ens convoca!




Demà votaré per tots vosaltres, estimats!

Santi Capellera i Rabassó *periodista 


Demà votaré pel meu pare, Santiago Capellera i Pallàs, per la meva mare, Teresa Rabassó i Cunillera, i per la meva germana, Joana Capellera i Rabassó, que ja no hi són, que van ser uns defensors aferrissats d'aquest poble i van estar represaliats en diverses ocasions per ser-ho de manera molt evident. 

Votaré pel meu avi matern, Pere Rabassó i Rull, de Bràfim, que era mestre de català i ensenyava els joves a emprar bé la llengua catalana, fins que els fills de puta franquistes li van arrabassar el títol oficial "por no afecto al Régimen". Es va haver de guanyar la vida venent llibretes, llapis, gomes d'esborrar i maquinetes per les escoles, entre elles, en les que havia treballat de professor, i, humiliat i tot, se'n va sortir i va fer grans la meva mare i la meva tieta. Votaré per la iaia Paula Cunillera i Babiloni, mare de la meva mare i esposa del iaio Pere, també de Bràfim, per la seva obstinació i rigor en l'admnistració de l'economia domèstica i pel seu amor al país, al seu marit i filles i al nostre idioma. 

Votaré pel germà de la meva iaia paterna, Francesca Pallàs i Pegueroles, d'Aldover, Joan Pallàs Pegueroles, que va ser assassinat per Franco al Camp de la Bota, i votaré per ella, que es va estimar i va plorar molt els germà executat; Catalunya de manera increïble, i fins la sacietat el meu avi patern, Pere Capellera i Bascompte, de Banyoles, militant d'Estat Català i fabricant de mobles de jonc i medul·la, que va morir a només 35 anys. 

Votaré per Joan Triadú i Font, que va ser un gran amic del meu pare, militants tots dos del FNC, que em va ensenyar català a Òmnium sense interès econòmic i va acollir el meu fill a l'Escola Thau, on va assistir fins que va anar a la universitat. 

Votaré per tots ells, i també pel meu estimat Bruno, que fa dos mesos que em va deixar i que m'acompanyava arreu. Demà m'hagués acompanyat a l'Institut on faré de Gestor de Taula i hagués aguantat pacient dins el cotxe o en un raconet del pati. 

Votaré per tots ells, estimats meus, i per tota la gent que demà no podrà aportar el seu gra de sorra a la llibertat de Catalunya que tant ens cal.‪#‎Votaré‬ Ara la història ens convoca! Ara és l'hora ‪#‎9N2014‬

diumenge, 2 de novembre de 2014

L'actual junta directiva del Barça, amb un president titella que ningú no ha elegit, ha entrat en una deriva absolutista espanyolista que, per dignitat i vergonya, fa necessari el seu relleu de manera immediata





El Barça en caiguda lliure (un article que no parla d'esport)
Santi Capellera i Rabassó *periodista 

L'actual junta del FC Barcelona ha de plegar d'una vegada de manera urgent. Pel bé del club, del futbol i dels futbolistes i del país, atesa la seva envergadura i incidència a nivell nacional, com a símbol de Catalunya. Els agradi o no, Joan Laporta va deixar un Barça triomfant. I Núñez, un convicte condemnat per corrupció, és a punt d'entrar a la presó (no entenc com encara és en llibertat). Per això, els que en el fons volien manar per perpetuar el victimisme nuñista, en veure el tarannà de Joan Laporta davant els fets nacionals catalans i la seva implicació en aquests i el país, de seguida el van intentar erosionar. 

En el seu cercle botifler i acomplexat, només estava permès un catalanisme de xiruca i de ballar sardanes els diumenges. I punt. Per això el van anar a massacrar i el van difamar fins a la sacietat de manera vergonyant, amb ràbia de qui se sap inferior i clava la daga per l'esquena al que és més inteligent, està amb el poble i en sap més. Com han fet el franquista opusdeista Jorge Fernández Díaz (que és a anys llum dels valors de la caritat cristiana) i el PP i els seus pamfletaris de la brunete mediàtica amb l'alcalde Trias. Era l'argumentari de la teoria dels atemptats dels trens de Madrid, en què l'altre presumpte corrupte Acebes reiterava per activa i per passiva "ha sido ETA". Lamentables argumentaris els de la caspa, o potser millor dir la casta?

Xavier Trias, un home socialdemòcrata, amb una bonhomia i honradesa de llarga trajectòria, ha demostrat a la caverna de manera immediata i amb documents fidedignes segellats pels bancs i les autoritats suïsses, que les acusacions fetes contra ell pel pamflet El Mundo eren falses i molt greus. Querella immediata contra aquests empastifadors de persones i acceptada a tràmit. Si els tractessin com l'inefable Tribunal Constitucional tracta Catalunya, ara haurien de suspendre les edicions fins que aquest tribunal de franquistes es pronunciés. Tothom sabrà de què parlo. Ja van voler fer el mateix amb el president Mas, i no se'n van sortir.
En aquest mateix sentit, Joan Laporta ha estat declarat per un jutjat amb titular competent, no culpable de cap delicte. I en comptes de humilitat, l'actual junta del Barça, amb un president titella que ningú no ha elegit, treu la bava biliar i torna a l'atac frontal. Atureu! atureu! que el vostre messianisme només és cosa vostra, però de retruc embruta el club que és de tots, el país, que també és de tots, i fa trontollar la trajectòria esportiva al terreny de joc. Atureu. Però no: "recorrerem!", han anunciat, a l'estil Rajoy i PP, que impugnen el que surt de l'ideari del poble de Catalunya i que avala la Generalitat amb lleis fetes i aprovades al Parlament de Catalunya.

Aquesta és la junta del Barça? D'un equip que ho ha guanyat tot, que ha demostrat moltes coses i que està considerat el millor o un dels millors equips del món? Quina humanitat i vocació de fer país i sumar dividends demostren, en pretèrit en present i en futur, aquests personatges? On porta ara recórrer un veredicte més que just i obvi? Pagant qui? Tots els socis? Què s'han cregut aquests administradors que es senten propietaris? No en són de propietaris. El Barça, que és més que un club i més que tots aquests insignificants, és patrimoni dels seus socis. I també és el primer patrimoni esportiu de Catalunya, no pas de cap president ni de cap junta prepotent. I aquests capsigranys espanyolistes (per dir-ho moderadament) hereus de l'ara convicte franquista i exsoci de l'Espanyol, José Luis Nuñez, no el poden manipular i enfonsar-lo com ho estan fent.

Els "nuñitos" han possibilitat la tornada del feixisme espanyolista al Camp Nou amb els defenestrats per Laporta, Boixos Nois, al qual van amenaçar de mort. Tot i que la seva jugada els va sortir malament perquè no han pogut materialitzar la corba fatxa impulsada per les juntes nuñistes i gasparistes, ni han aconseguit que a cada minut 17,14, el clam del camp no fos la cantarella in-inde-independència. A cada partit. Esborren UNICEF de la samarreta per posar-hi el nom d'un país impresentable i dictatorial com Qatar, que financia terroristes, que no respecta els drets humans ni els de les dones, i que provoca vergonya aliena a tot demòcrata. A ells no, clar. Perquè estan lluny d'això. Fan fitxatges que són de riota general (calia pagar una morterada per Suarez? un agressor malaltís que no toca bola pagat amb diners de tots...). S'afegeixen al Dret a Decidir com alguns cagadubtes d'UDC, ara sí, ara no, i...com que la massa blaugrana ho reclama, doncs, finalment, sí. Forçat i poc sortit del cor, queda clar. Fins i tot, en aquest aspecte nacional català, l'exclub de Sarrià els ha superat. I no tinc cap simpatia per l'Espanyol, que quedi clar. Que concebo com el primer rival esportiu.

Per això penso que aquest no és el meu Barça; només n'és una caricatura dolenta i rebaixada a la mínima expressió, més semblant als temps com els anys 60 del segle passat, que als 15 d'aquest. Però, ves a saber, potser és el que pretenien en ocupar les poltrones aquests "ganes". Cosa que van aconseguir amb mètodes tan transparents com l'ajut inestimable d'individus tan lamentables en tots els aspectes com l'Oriol Giralt (del qual jo, personalment en podria escriure tota una Bíblia, i no precisament de virtuts), o en Pla, que tira la pedra i amaga la mà. O la resta de la claca ben pagada. Quins personatges teledirigits, Déu meu! I quin tarannà més poc ètic, en un club que hauria de ser mirall de valors en tots els aspectes.

El Barça, i la gent que s'estima el club de tot cor, haurien de fer una catarsi i no tornar al passat recent mai més. Per principis i per dignitat. Sí al passat gloriós, que es nega sistemàticament des del silenci i s'intenta esborrar. Com l'assassinat del president Josep Sunyol, afusellat a la Sierra del Guadarrama el 1936 per les tropes franquistes sense judici previ. La figura de Josep Sunyol va quedar sense reconeixement fins a l'any 1996 quan Antoni Strubell i Trueta i Francesc Gordo i Guarinos van fundar els Amics de Josep Sunyol. 

I el Barça de Rossell, suposem que per intentar infructuosament arribar a l'alçària de defensa que dels drets nacionals catalans han fet i fan molts homes i dones honorables i destacats del nostre país, el 3 de desembre del 2011 li va retre un homenatge al Camp Nou, abans d'un partit contra el Llevant. Abans d'un partit contra el Llevant!, on hi devia haver un quart d'entrada, si hi era... Quin greuge per un home que s'hi va deixar la pell. I per la seva família. Això val la vida d'un home que la va donar pel país, pel club i pels seus valors nacionals? L'avui corrupte Núñez, en sabia res d'en Sunyol? Mai no li va passar pel cap rehabilitar-lo públicament en gairebé tres dècades de mandats continuistes? Ah, calla, que ell i en Gaspart són del PP. "No hase falta desir nada más", que va dir l'alemany del Barça i després del Madrid.

Fa uns dies que, un home bo i representatiu dels valors esportius blaugranes, Gustau Biosca, ens va deixar a 86 anys. Era amic personal del meu pare i havia visitat la nostra casa de Falset i dinat al restaurant del meu progenitor diverses vegades. Vaig vessar llàgrimes quan a l'Estadi li van dedicar un minut de silenci amb la melodia del mestre Pau Casals de fons. Però, és únicament això el que es mereix una icona del gran Barça de les Cinc Copes, aconseguides en els pitjors anys viscuts pel nostre país des de la Guerra de Successió? Un minut de silenci? O un acte privat d'afluència reduida que només ha sortit a Barça TV? Un record, i adéu, que tinc feina. Com quan traspassa un directiu o jugador d'un equip que no té res a veure amb el Barça ni amb Catalunya? Quants homenatges públics li va fer el Barça de Núñez al feixista Samaranch, abans i després de traspassar? Un falangista, franquista declarat fins a la mort i mai penedit, que era de l'Espanyol. Repassem l'hemeroteca, i contrastem. 

Aquesta és una junta d'espanyolitzants disfressats de catalanistes lights, folkloristes de l'espardenya i el calçot, que supediten Catalunya a un fet regional, pintoresc, acomplexat i subrogat, com van dictar a canvi d'un milió de morts el Caudillo i la nomenclatura militar de l'altiplà acabada la Guerra Civil. I avui Catalunya està a punt d'assolir la seva independència política, mireu si van lluny d'òsques aquests senyors caducs. Uns amants de l'estatus quo espanyol, hereu de la dictadura, del qual en reben molts avantatges mentre hi ha catalans que no arriben a final de mes, dormen als caixers o perden la feina tenint una família al seu càrrec. Prou! Dimitiu d'una vegada, d'una punyetera vegada, i deixeu el Barça i Catalunya en pau, que la massa social blaugrana no té res a veure amb el vostre tarannà de nens acomodats prepotents i esclaus de l'Espanya uniformista i immobilista que va tan bé a les vostres butxaques i a les vostres famílies. El Barça és més que un club, i molt més que aquesta colleta de carregats d'odi, que no el representen en gairebé cap aspecte.

Se'ls ha vist la ceba i han enganyat la majoria de barcelonistes. Però tot té la seva fi, com el franquisme, ni que avui encara estigui ben viu a Espanya. I en vam tenir una prova fefaent i molt desagradable no fa gaires dies al Parlament de Catalunya a càrrec d'uns feixistes que va convidar el PP. Encara que em fa molt l'efecte que, ben aviat, aquesta xacra s'acabarà per sempre. Si més no al nostre país. I, això sí, serà en detriment de tots els col·laboracionistes que erosionen tant com poden Catalunya i perverteixen l'accepció de la paraula democràcia. Personatges com alguns de l'actual junta del Barça inclosos. Per això demano que pleguin. Per fer fora la pudor de podrit i d'aire viciat de rancúnia dels despatxos d'Arístides Maillol d'una vegada. Que passi l'aire fresc, i que ho ventili tot ben ventilat, de dalt a baix.


dilluns, 27 d’octubre de 2014

Òmnium i l'Assemblea destaquen l'exit de la Motorada per Independència


Fotos: Assemblea Nacional Catalana


La Motorada per la Independència aplega prop de 6.000 motos 
Santi Capellera i Rabassó *periodista 

L'Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural, com a entitats impulsores de la campanya “Ara és l'Hora”, han destacat la importància que el passat dia 19 d'octubre va obtenir la Motorada per la Independència, amb 5.800 motos, celebrada entre el Circuit de Barcelona-Catalunya de Montmeló i la plaça de Catalunya de Barcelona, on es van afegir a la gran manifestació organitzada per aquestes entitats en favor de la unitat política de totes les formacions favorables a la consulta ciutadana del pròxim 9 de novembre, que va reunir 110.000 persones.

La Motorada per la Independència va ser un acte reivindicatiu lúdic per reclamar la sobirania de Catalunya i el dret a votar de catalanes i catalans. Aquests milers de motoristes van aconseguir una imatge d'impacte que va arribar a nivell internacional, que va omplir d'estelades i cartells reivindicatius el traçat habitual de la Fórmula 1 i MotoGP. El món de la moto, doncs, va viure una jornada històrica per als amants de les dues rodes i es va comprometre, una vegada més, amb ment del motociclisme aspiri a ser-ne capdavanter. El campió mundial de trial Jordi Tarrés, l'Asociación Súmate i el Circuit de Barcelona-Catalunya, entre altres, van recolzar aquesta celebració.


diumenge, 19 d’octubre de 2014

En Mixet era un siamès mesclat amb gat comú, griset i blanc, molt bonic, bo i manso, que li vaig regalar al meu fill quan tenia 11 anys. La pena per la seva desaparició se suma a la de la mort del meu estimat beagle, en Bruno








Adéu, Mixet dolç, amic de l'Isaac
Santi Capellera i Rabassó *periodista 

Dimecres passat vaig acompanyar el meu fill a enterrar el seu gatet, el Mixet, un siamès mesclat amb gat comú, griset i blanc, molt bonic, bo i manso, que li vaig regalar quan tenia 11 anys. L'Isaac en té 26, i el moix en tenia 15. Potser era la seva hora, pobret. Me'n recordo quan el vam anar a comprar, com si fos ara. Em va costar 5.000 pessetes, i la noia em deia, "aquells d'allà només en valen 2.000". Però el nen s'havia fixat en aquell, i el seu pare no li va negar. Corria l'any 1999, i estic content perquè se l'ha estimat molt i ha estat un amic que l'ha acompanyat des de la infantesa fins avui, que és un home en tots els aspectes.

El món ens fa la mala passada de donar poca vida a aquests animalets que tant ens estimem, però ho hem d'acceptar com una Llei Universal, com ho fem quan els marxa algun ésser humà amb el qual hi tenim alguna mena de vincle, gran o petit.

Vaig tornar a plorar pel fet de veure el noi trist i malenconiós, abraçant el cadàver del felí. El vam soterrar al jardí de la casa d'uns amics, prop del Parc de l'Oreneta, entre dos pins molt grossos plantats en un racó que mira cap a la ciutat on va viure. No em vaig poder aguantar les llàgrimes, i vaig plorar pel Bruno, també. Era el dia 15, el mateix dia que el gosset hagués fet 11 anys. Tots dos han marxat amb només un mes i mig de diferència. I als que apreciem tant la companyia i l'escalf d'aquests éssers valents i lleials, que es ho donen tot sense posar condicions, aquests fets ens toquen molt, sobretot al cor. Fins sempre en el teu record, Mixet, suau i bonic.

diumenge, 12 d’octubre de 2014

El Circuit de Barcelona-Catalunya donarà el 19 d'octubre el tret de sortida a la Motorada per la Independència, en què s'espera que hi participin 10.000 motos de totes mides i cilindrades


10.000 motos rugiran per la independència
Santi Capellera i Rabassó *periodista

L'Assemblea Nacional Catalana (ANC) i diverses entitats preparen per al 19 d'octubre un acte lúdic, festiu i reivindicatiu sota el lema 'Motorada per a la independència'. La intenció és fer visible el suport a la independència per part del sector de les dues rodes amb una concentració multitudinària.

Així, la intenció dels organitzadors és arribar als 10.000 motociclistes, i que tothom que ho desitgi s'acosti fins a Montmeló al Circuit de Barcelona-Catalunya. La concentració es farà des de les 8 i fins a les 10 del matí, i des d'allà es farà camí fins a la Plaça d'Espanya de Barcelona en una manifestació motoritzada que es pretén espectacular per tal que tingui ressò a tots els mitjans de comunicació, especialment els internacionals.

Tal com diu el manifest de la motorada, Catalunya és una nació mil·lenària amb una personalitat definida per la llengua, la cultura, els costums i una organització social, jurídica i política pròpia. Fins i tot en els temps més difícils, el poble català sempre ha reivindicat el seu llegat històric, i sovint també la conveniència de gestionar-lo de manera lliure i independent.

Ara ens trobem en una cruïlla d’aquesta història, de la qual dependrà el futur del nostre país, per la qual cosa les entitats civils del nostre país, i concretament dues de les capdavanteres, Òmnium Cultural i l'ANC), creuen que cal donar-hi resposta des de tots els sectors de la nostra societat.

Arran de la tradició industrial catalana, el món del motor ha esdevingut un dels sectors més significatius del país. Especialment el sector de la moto, que en el segle XX va fer possible la creació de marques catalanes molt emblemàtiques reconegudes a tot el món. I també ha propiciat un planter de pilots, mecànics, especialistes, empresaris, comercials, productors, i altres persones relacionades amb el món del motociclisme, la qual cosa li atorga un pes específic dins l’economia catalana. Un sector, precisament, que com molts altres del nostre país, també ha patit el desconeixement, la falta de tacte i el menyspreu permanent del govern de l’estat espanyol, que viu girant l’esquena a aquests trets diferencials.

Barcelona és la capital mundial en percentatge de motos per població. I, arran d’aquesta especial vinculació, els agents que representen aquest món, des de l’aficionat, fins a l’empresari, el treballador, el comercial, l’esportista, les marques i tota la relació del voltant del món de les motos, han decidit impulsar amb el suport específic de l'ANC aquest manifest per fer patent el seu suport a la llibertat de Catalunya.

L’estat propi és l’únic mitjà viable per poder donar al poble de Catalunya l’oportunitat de gestionar, construir i impulsar un projecte polític nou tan necessari per a la nostra societat. Per tots aquests motius, units sota el lema Motorada per la Independència els impulsors i col·laboradors del projecte (entre els quals s'hi troba un apreciat d'aquest redactor, el força actiu Pere Antoni Pujol, també molt conegut per la seva vinculació ancestral amb La Volta Ciclista a Catalunya) els que viuen, senten i vibren amb les dues rodes com un fet diferencial, emocional i que ens representa culturalment i econòmicament a una manifestació única per donar suport a la voluntat de crear un estat propi a Catalunya.

A ningú se li escapa que la V és el símbol de salutació entre motoristes des que es va popularitzar al llarg de la II Guerra Mundial per desitjar-se bon viatge en els enllaços sobre el terreny entre emplaçaments de comandament. Així mateix, ha estat un símbol de triomf que s’ha estès arreu del món. Per això la Motorada per la Independència vol compartir la simbologia de les V’s en una concentració singular per reivindicar la independència de Catalunya.



dimecres, 17 de setembre de 2014

Convergència Democràtica de Catalunya considera que amb el procés democràtic seguit, Escòcia “ja ha guanyat” abans i tot de votar

                                                                                                      Foto: Nació Digital


CDC aplaudeix l’aposta per la via democràtica d’Escòcia premsa@convergencia.cat

Convergència Democràtica de Catalunya celebra que Escòcia i la Gran Bretanya hagin apostat per la via democràtica a l’hora de pactar data i pregunta per al referèndum per a la independència d’Escòcia. Aquest procés va començar el 10 de gener de 2012, quan el president del Govern escocès, Alex Salmond, va comunicar que el 18 de setembre de 2014 es celebraria el referèndum. Tal com llavors ja es va comprometre el govern britànic a través del seu primer ministre, David Cameron, el referèndum ha comptat amb la garantia i el suport del govern de Londres i del Parlament britànic, mitjançant una llei que cedeix temporalment les competències per celebrar-lo. 

El fet democràtic, que culminarà demà amb la celebració del referèndum, s’inicià l’any 2009 amb la materialització d’acords entre diferents organitzacions cíviques i socials i el mateix Partit Nacionalista Escocès (SNP) per garantir uns fonaments socials i polítics sòlids per reclamar el referèndum. Aquests acords van facilitar que en les eleccions al Parlament escocès de l’any 2011 l’SNP aconseguís una majoria absoluta que validava la seva proposta democràtica.

Aquest acord va fer possible que el 25 de maig de 2012 és posés en marxa la campanya Yes Scotland, liderada pel mateix SNP així com pel Partit Verd Escocès i pel Partit Socialista Escocès. Un mes més tard, el 25 de juny de 2012, es va posar en marxa la campanya del “no” amb el lema Better Together que ha comptat amb un fort suport des de Londres a través del Partit Laborista, el Partit Conservador i els Liberals Demòcrates.

Demà, doncs, la societat escocesa respondrà des de la legalitat i amb totes les garanties democràtiques a la pregunta ‘Escòcia hauria de ser un país independent?’

La seqüència dels acords polítics i l’esperit democràtic amb què s’ha desenvolupat permeten afirmar que abans i tot de votar, Escòcia ja ha guanyat. Els homes i les dones d’Escòcia decidiran el seu futur d’acord amb l’Estat en què actualment es troben integrats, comptant amb el respecte i reconeixement dels seus veïns i del conjunt de la comunitat internacional.

Convergència Democràtica de Catalunya ha observat amb atenció l’evolució d’aquest procés a través de l’Observatori del referèndum escocès que es va posar en marxa el mes de maig de 2012. Una feina que es culminarà aquests dies des d’Edimburg.

Finalment, i malgrat el convenciment de considerar el procés català i escocès com a no homologables, Convergència destaca les profundes diferències entre els governs britànic i espanyol que es fan especialment visibles aquests dies quan s’observa la pulcritud democràtica del govern de Londres i la negativa obstinada del govern de Madrid a l’hora de facilitar la lliure expressió democràtica de la societat catalana.

Un fet que contrasta amb la determinació democràtica del Govern de Catalunya, liderat pel president Mas, i pel Parlament de Catalunya –a través de les forces polítiques que van fer possible l’acord sobre data i pregunta establert el 12 de desembre de 2013-, i d’una majoria de la societat catalana que ha sabut expressar públicament la seva determinació democràtica –especialment els darrers tres Onze de Setembre- a través de mobilitzacions multitudinàries, cíviques, pacífiques i festives. Un procés que ha de culminar amb la convocatòria de la consulta del 9 de novembre de 2014.

divendres, 12 de setembre de 2014

No cal criminalitzar el terme desobediència civil; tot el contrari: gràcies a accions desobedients de la nostra societat i de moltes altres, avui tenim drets consolidats


Desobediència civil
Santi Capellera i Rabassó *periodista 

Desmitifiquem d'una vegada la desobediència civil; deixem de criminalitzar-la. Perquè aquesta és la forma més fidel d'assolir els desitjos dels pobles i dels seus ciutadans davant els poders immobilistes, totalitaris i tramposos, que s'escuden en lleis ancestrals i caduques per no moure's ni un mil·límetre de l'estatus quo que els protegeix, els fa rellevants i els permet trepitjar la resta, que sovint els multiplica les adhesions i que, si els passés físicament pel damunt, acabarien com Mussolini o com Ceaucescu.

Els nostres exiliats de la guerra franquista, van passar a ser de ciutadans legals a desobedients civils, perquè el colpisme feixista de Franco i els seus capsigranys els van transformar en il·legals per no addictes al seu règim. Una dictadura per la força de les armes a la qual van ser afins molts avantpassats de molts dels dirigents del PP que avui defensen amb ungles i dents aquesta constitució passada de voltes, que els militars franquistes van obligar a signar sota el paraigua d'allò anomenat Transició, i que no va transigir gairebé en res. Una constitució que va protegir els colpistes del 36, les seves famílies i els seus patrimonis aconseguits de maneres poc clares. I tothom a callar. Un colpisme que es va alçar en armes contra el poble, que el va bombardejar i que el va reprimir fins molts anys després, tradició castellana que ja van emprar els esbirros de Felip V l'any 1714 i subsegüents.

Gràcies a la desobediència civil, avui tenim drets humans; no hi ha esclaus; les dones poden votar i participar de la societat; gaudim de drets laborals; drets nacionals, i els nouvinguts fa 60, 70 anys i els seus descendents, o els nouvinguts fa tres mesos, són ciutadans de ple dret de la societat catalana. Igual que la resta que fa 30 generacions que és a la terra. Aquesta desobediència va obligar a construir una constitució "demòcrata de fireta" que avui ens fan empassar tant sí com no, precisament molts dels que no la van votar, o la van votar negativament. Però, en definitiva va sortir de la desobediència civil, ja que, en cas contrari, ni això. Són moltes les víctimes demòcrates del totalitarisme, per haver optat per la desobediència civil. I els homes catalans (i els de la resta de l'Estat) seguirien fent la mili si no hagués estat pels desobedients civils insubmisos i objectors. Per tant, no ens escandalitzem, que la desobediència civil no és cosa de cap partit, ni de cap líder concret. És cosa de tots.

Desmitifiquem la desobediència, perquè cap poble del món no ha guanyat la independència ni la llibertat obeint els seus carcellers. I els catalans no els hem d'obeir mai, mai més a aquests dèspotes de l'altiplà, que tot ho veuen en clau centralista, i que tenen personatges de guinyol que encara avui, després que hagin sortit gairebé dos milions de catalans als carrers de Barcelona, s'atreveixen a dir que "las manifestaciones son cosa de otros tiempos...". Nostàlgics del "que venga el ejército", del Valle de los Caídos i de la mà dura del Generalisimo amb el poble, la cultura, la intel·ligència i el pensament obert i diferent.

El 9 de Novembre hi haurà referèndum: el President Mas, el Govern i els partits que el volen ja ho han dit per activa i per passiva. I el dia 10, l'endemà, caldrà fer valer un resultat assolit amb tant d'esforç, desplegar el nostre contrapoder i aïllar la capacitat de reacció del poder que ens oprimeix. Sabem que ens enfrontem a una muralla amb una llarga tradició d'autoritarisme i repressió, defensor de grans interessos econòmics i oligàrquics. I ni ens ho posen fàcil (perquè econòmicament depenen de Catalunya) ni ens ho posaran els dies 9 i 10 de Novembre. Però hi haurà molts centenars d'observadors internacionals, que certificaran els fets. Per això guanyarem, i Catalunya vencerà. I mai més no estarà sota el jou de cap nació aliena. I si per aconseguir la fita cal desobediència, doncs desobediència, una vegada més. La que calgui, per assolir la llibertat.


diumenge, 31 d’agost de 2014

Perdre un amic, un company de vida, és molt més dur que perdre un familiar amb el qual no hi tens contacte: aquest compartia amb mi les 24 hores del dia. I per a mi és una pèrdua molt sentida.


Adéu i fins sempre, Bruno, estimat amic de l'ànima!
*Santi Capellera i Rabassó

Als que el vau conèixer, sabieu que era un gos molt dòcil, manso, bo amb els nens i juganer amb els altres gossos. Als que no el vau conèixer, dir-vos que em va acompanyar durant quasi 11 anys, i que ha estat el meu company lleial a casa i al carrer durant tot aquest temps. 

Era petitet, una monada encara sense dentetes, quan el vaig comprar. I avui havia esdevingut un exemplar fort, estètic i molt apreciat per tothom que el coneixia. Era en Bruno, el meu amic de l'ànima, el meu company de vida, i ha marxat avui a 1/4 de cinc de la tarda. 

Li havien diagnosticat una insuficiència renal crònica després de patir una gastroenteritis molt forta, que no ha pogut superar. Sempre estarà en el meu cor, i en la meva ment, ja que gràcies a aquest ésser meravellós he pogut superar molts problemes de tota mena, en els quals el seu recolzament ha estat bàsic. 

Gràcies, estimat meu, Bruno bonic: has estat una icona de la meva vida, i jo t'he procurat la millor possible. T'estimo i t'estimaré sempre, bon amic. Potser algun dia ens tornarem a trobar, i ens tornarem a estimar.

dimecres, 9 d’abril de 2014

Negar sistemàticament, com fan el PPSOE el dret a votar a tot un poble, denota un tarannà absolutista i una por a la democràcia inenarrables


L’illa de Mariano “Robinson Crusoe”
Santi Capellera i Rabassó *periodista

"No vull una Espanya sense Catalunya ni una Catalunya fora d'Espanya i d'Europa". Amb aquestes paraules, amanides amb l'amor i el respecte que sent pels catalans i per Catalunya, Mariano Rajoy deixava palès un cop més el seu immobilisme en el problema de la consulta convocada per Artur Mas. Durant el debat sobre el traspàs de les competències en matèria de referèndums portat a terme al Congrés espanyol, formalment distint per la pràctica inexistència de crits o desqualificacions, es va parlar molt de diàleg i d'apropaments però, en una frase molt comentada en la qual afirmava que, en cas d’independència, Catalunya sortiria de l’euro, d’Europa, de l’ONU i fins i tot del Sistema Solar... i que acabaria com l’illa de Robinson Crusoe, el president del Govern espanyol tancava la porta a tot possible acord, perquè, de fet, ni el PP ni el PSOE hi volen posar cap mena de voluntat, ni accepten que el poble de Catalunya pugui expressar la seva voluntat i poder decidir el seu futur i la relació que vol tenir amb l’Estat espanyol, si és que en vol tenir alguna.

L'escut constitucional, és a dir, l'argument de la legalitat, serviria si ens trobéssim davant un problema jurídic, que es podria arreglar si el legislador volgués. Els partidaris de la consulta han insistit en buscar el seu encaix legal i han proposat diverses vies per fer-la factible, i el mateix Tribunal Constitucional donava a conèixer els seus raonaments al respecte amb la conclusió que “aquest problema territorial s'ha de resoldre mitjançant el diàleg i la cooperació”, la qual cosa pressuposa una clara voluntat d'arribar a acords. De fet, els ciutadans han constatat recentment un canvi de la Constitució espanyola que no figurava en cap programa electoral, que els afecta directament i sobre el qual no han estat consultats de cap manera. Un canvi per poder afavorir els mercats, pensat i dictat des de la cancelleria d’Angela Merkel, a Alemanya, l'única que es veu que sí que té poder per fer canviar la carta magna espanyola. És o no, doncs, la voluntat el que mana i permet, i no pas l’immobilisme? La qüestió és política i no pas de legalitat (i ho reitera algú com Miguel Herrero de Miñón, gens sospitós d'independentista català i un dels pares de la Constitució) i només des de la política s'hi pot trobar la solució. Perquè quan les lleis (els totalitarismes també en tenen de lleis) impedeixen la màxima expressió de la democràcia, que és poder votar a les urnes, flac favor fan aquestes lleis a tal democràcia.

Seguir personalitzant en la figura del president Mas el procés català és seguir el relat de la premsa conservadora de Madrid, i enterbolir l’anàlisi real de la situació. El procés català no depèn del que faci o deixi de fer Artur Mas, sinó del moviment popular majoritari que s’ha format. És a totes les reivindicacions de tot aquest moviment de ciutadans catalans al que s’ha de donar sol·lució. Posar al mateix nivell la demanda d’un referèndum per donar sortida democràtica al conflicte i el NO de l’establishment, al meu entendre, ni és el mateix, ni té la mateixa força ni és encertat.

dilluns, 17 de març de 2014

Les terres de la comarca del Priorat són un privilegi de la natura per plantar vinya i aconseguir l'acurada elaboració dels excel·lents vins d'aquelles contrades



El Priorat: un exemple de vins i cultura vitivinícola
*Santi Capellera i Rabassó, periodista

Em ve de gust d'abordar els meus ancestres i la meva adolescència, quan en viure en una població com Falset, i en una comarca com el Priorat, a 17 anys ja estava tocat per aquest cuquet del periodisme, cosa la qual em va fer despertar molta curiositat pel món en general i, especialment, pel meu entorn cultural i social.

Una de les riqueses més importants que vaig descobrir en aquelles aleshores inhospites i fredes terres van ser els vins que aquestes podien arribar a produir, fruit dels conreus de cinc segles ençà i d'una cultura dogmàtica i ritualística al voltant de la producció vitivinícola que semblava que res no pogués canviar mai. Un clar exemple el tenim en la producció quasi mil·lenària que fins avui es porta a terme a la pertita població de Scala Dei, al peu del Montsant. Una cartoixa monestir on hi moraven els monjos que, a més de portar a terme les seves pregàries habituals, conreaven la terra del voltant que tan bon vi donava. La comarca està plena d'exemples com aquest i, avui, gràcies a les noves tecnologies enològiques, el producte fruit del sol del Priorat, la sequera quasi constant i l'apreciada terra de llicorella, ha esdevingut apreciat a tot el Planeta. El Priorat és un lloc molt especial, barreja de ruralisme i de gent molt inventiva, que ha hagut de fer front als elements adversos com les condicions meteorològiques o la poca renda per càpita, ja que, encara avui i malgrat aquests fantàstics vins, és una de les comarques més deprimides de Catalunya.

Un altre bon exemple el tenim a la casa dels Vallvé, a Porrera, població que, juntament amb Gratallops, Torroja, el Molar, el Lloar, la Vilella Alta i la Vilella Baixa, té una llarga tradició vitivinícola. El nom com es coneixia la casa dels Vallvé era “Can Joan del Mas” i els propietaris eren la família Doménech. Tenien vinyes en propietat i ben segur que completaven les rendes familiars treballant a braços per a altres famílies.
A la primera meitat del S.XIX la pubilla de la casa, Francesca Doménech, es va casar amb Josep Vallvé i Sabaté, fill del Lloar; aquest va morir el 1887 i el seu fill Joan Vallvè i Doménech va heretar les propietats situades al Mas d’en Gregori, al Mas d’en Caçador, a la Plana d’en Seva, als Arbres i a la Sentiu, totes elles, amb excepció de la darrera, al terme municipal de Porrera, ja que la Sentiu es troba al terme de Falset.

Cap al 1884 la plaga de la fil·loxera va entrar al Priorat i va destruir la pràctica totalitat de les vinyes. La família Vallvé, com moltes altres del Priorat, es va veure obligada a emigrar a Barcelona. Joan Vallvé i Domènech va marxar amb la seva dona, Josepa Asens i Grau i els seus fills, la Josepa, en Joan, la Maria i en Josep. La marxa de Porrera mai no la van considerar definitiva, i la prova va ser que van conservar la casa al carrer de la Font de Dalt i també les terres patrimonials. Una part de les vinyes perdudes per la fil·loxera va estar replantada amb “peu americà”, que resistia la plaga. Altres solars es van replantar amb avellaners.

Les terres van seguir administrades per Josepa Vallvé i Asens, i el seu germà Josep, que passaven temporades a Porrera. Precisament Josepa Vallvé, “la tieta Pepeta”, va recomanar al seu nebot Joan Vallvé i Creus l’adquisició d’una propietat de més de dues hectàrees que era molt prop del poble, el nom de la qual era l’Horta. Això va engrandir les propietats dels Vallvé a Porrera. La compra es va fer cap l’any 1952.
Les vinyes van estar replantades i explotades en aparceria amb la família Bargalló, a partir del 1994. Primerament a l’Horta s'hi van plantar les varietats de cabernet sauvignon, syrah i garnatxa. La finca dels Arbres, amb cabernet i syrah. La Sentiu amb carinyena i, finalment, La Plana que encara avui no ha entrat en producció, amb garnatxa blanca, eximenis i picapoll, varietats adequades per elaborar vi blanc.

Aquesta és una de les moltes històries del Priorat, avui reconvertit en celler de qualitat del món gràcies a tots aquests canvis de botes de roure per contenidors d'acer inoxidable; gràcies a l'emprenedoria dels propietaris i als estudis enològics impulsats pel Govern de Catalunya a través de l'Institut Català de la Vinya i el Ví, entre altres iniciatives. Avui les vinyes emparrades ocupen els solars d'aquelles vinyes velles que van patir la fil·loxera, i aconsegueixen uns vins d'alta qualitat cotitzats a tots els mercats i a tots els estrats de la gastronomia de primera línia mundial. I aviat, segurament, podrem gaudir d'uns nous vins d'aquestes mateixes característiques, fruit de l'esforç i el sacrifici de famílies com els Vallvé. La qual cosa exemplifica l'esforç innat i la obstinació en tots els aspectes de la gent d'aquest poble anomenat Catalunya.

Sobre els babaus Quim Torra i Pere Aragonès, dos exponents de la imbecil·litat i niciesa política que ha comandat i comanda aquesta trista, pobra i dissortada pàtria anomenada Catalunya, en que a molts ens va tocar néixer

Torra i Aragonès fan competència per indignar l’independentisme inconformista   Aragonès parla de referèndum abans del 2030 i Torra critic...